Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘un reflex de la història del país.’

La història de la presència del català a la nostra escola és, sens dubte, un reflex clar de la història política i social que han viscut els territoris de parla catalana.

Norma emprenyada

En aquest sentit, la pèrdua de poder polític de l’antiga Corona catalanoaragonesa (segles xv i xvi) i la posterior dependència, cada cop més accentuada, a una corona espanyola identificada amb Castella, va comportar pràcticament des del primer moment l’existència d’escoles en llengua castellana per a les elits del país: Sant Pau de València (1544), Monti-sion (1561) i Sant Martí (1630) de Mallorca, Sant Miquel (1588) de l’Alguer (la ciutat catalana de Sardenya), Sant Llorenç (1601) de Perpinyà, i Betlem (1545) i Cordelles (1636) de Barcelona, centres regentats pels jesuïtes, es convertiren en nuclis de castellanització. De fet, quan una part de Catalunya passa a la monarquia francesa arran del Tractat dels Pirineus (1659), els jesuïtes, que s’encarregaven de l’ensenyament secundari, formaran els nois de la burgesia i de la noblesa nord-catalana en francès. L’objectiu, com recordava el 1914 el pare Philippe Torreilles a La diffusion du français à Perpignan après l’annexion (1660-1700), era clar: ensenyar a pensar, a parlar i a decidir en francès…

Sigui com sigui, però, la llengua de la immensa majoria de la població continuà sent únicament el català, com ho demostren tots els escrits de l’època i el fet que la doctrina al conjunt del país es continuà ensenyant en la nostra llengua.

Durant els segles xviii i xix, Europa es transforma i els grans estats es comencen a definir. És en aquest context en què neix la institució escolar, tal com, més o menys, l’entenen actualment. En no disposar d’Estat, els catalans veuen com la seva llengua és separada del tot de la vida escolar (a favor de l’espanyol, del francès i de l’italià, llengües que esdevindran de referència en els seus respectius estats).

Malgrat que les repetides prohibicions de la llengua i els càstigs que s’hi imposaven per usar-la (arreu del territori) són una demostració fefaent que la llengua continuava viva, d’una manera o d’una altra, a l’escola, és evident que el procés d’espanyolització, de francesització o d’italianització de la nostra població, si més no, en els àmbits formals, avançava paulatinament a mesura que disminuïa la població no escolaritzada.

Paral·lelament, però, algunes veus reclamen l’ensenyament en la llengua del país. Fins i tot, al final del segle xix, es crea la primera escola catalana moderna, el Col·legi Sant Jordi, fundada pel mestre i pedagog Francesc Flos i Calcat.

Durant el segle xx, cada cop que Catalunya ha recuperat part del seu poder polític s’ha recuperat, també en part, l’escola en la nostra llengua. En aquest sentit, cal recordar la feina de la Mancomunitat de Catalunya (la unió de les quatre diputacions del Principat) entre 1914 i 1923: formació de mestres en llengua, història, geografia i cultura catalanes; creació de càtedres de llengua catalana a les escoles estatals… I, evidentment, cal recordar la feina que va fer la Generalitat republicana (1931-1939): creació d’una xarxa d’escoles en les quals el català era llengua vehicular; formació de mestres; publicació de materials… Ambdues experiències van acabar quan els militars espanyols es van revoltar i van instaurar règims dictatorials basats en una concepció espanyolista de l’Estat: Primo de Rivera (1923-1930) i Francisco Franco (1936-1975).

Tot i que la segona d’aquestes dictadures va significar un dels períodes més durs i llargs de repressió de la llengua catalana i, per tant, de l’escola en català, i malgrat imposicions, repressions i, sobretot, el gran canvi sociolingüístic que es produí a les terres catalanes a causa de l’allau migratori, sense precedents, provinent d’Espanya, lentament s’inicia la represa, molt sovint clandestina, de l’ensenyament de la llengua. Als anys 60, entitats culturals, com Òmnium Cultural, i moviments de renovació pedagògica, com l’Escola de Mestres Rosa Sensat, comencen a posar les bases (una en temes lingüístics, l’altra en temes pedagògics) del que serà l’escola catalana a partir de l’arribada de la democràcia al final de la dècada dels 70.

A partir d’aquell moment, Catalunya ha estat, sens dubte, la part dels Països Catalans en què hi ha hagut el consens polític i social més ampli (fins i tot més que Andorra, l’únic territori de parla catalana fins al moment independent) a l’hora de fer del català la llengua primera (i principal) del sistema educatiu.

S’ha de recordar que és un model sorgit d’una decisió democràtica. D’entrada, l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 1979 va establir el català com a llengua pròpia i oficial (en aquest segon cas conjuntament amb l’espanyol). Per aconseguir anivellar la situació de les dues llengües oficials, i tenint present que la situació de la llengua catalana, a tots els nivells, era clarament i indiscutible inferior al castellà (es parla concretament de situació precària, fent servir el terme que apareix al preàmbul de la Llei 7/1983, de 18 d’abril, de normalització lingüística a Catalunya), es va fer del català la llengua pròpia, primera podríem dir-ne, d’alguns àmbits públics: toponímia, administració pública de Catalunya, mitjans de comunicació de titularitat pública (catalana) i ensenyament no universitari. Cal recordar que la Llei va ser aprovada per 105 vots a favor, cap voten contra i només 1 abstenció. Es tractava d’una llei aprovada per tots els partits amb representació parlamentària (CiU, PSC, PSUC i UCD), tret del Partido Socialista de Andalucía, que després desapareixeria del panorama polític català.

Català a l’escola|CESC

El procés que s’ha seguit des d’aleshores en el camí de fer del català la primera llengua de l’ensenyament a Catalunya el  podem dividir en cinc grans etapes:

1. La de la implantació de l’ensenyament del català (1978-1983), en plena transició política democràtica de l’Estat espanyol, després de la mort del dictador Francisco Franco. La incipient Administració autònoma catalana va aconseguir que s’impartissin tres hores setmanals obligatòries de llengua catalana. El 1983 un 90% de l’alumnat de parvulari i educació primària ja feia classes de la nostra llengua.

2. La implantació progressiva de l’ensenyament en llengua catalana. És un període que comença amb l’aprovació de la ja esmentada Llei de normalització lingüística del 1983, que va significar, a grans trets: fer del català la llengua pròpia de tot l’ensenyament; reconèixer el dret dels infants a rebre el primer ensenyament en llur llengua habitual, ja fos aquesta el català o el castellà,; fer que  la llengua catalana i la llengua castellana fossin ensenyades obligatòriament a tots els nivells de l’ensenyament no universitari; no separar l’alumnat per raó de llengua; i garantir que tots els infants de Catalunya, qualsevol que fos la seva llengua habitual en iniciar l’ensenyament, havien de poder utilitzar normalment i correctament el català i el castellà al final dels estudis bàsics.

L’èxit social d’aquesta aposta educativa fou indiscutible, ja que tenia el suport de la pràctica totalitat de les forces polítiques i socials de Catalunya, i es va poder veure com contextos majoritàriament castellanoparlants (amb del 70% d’alumnat castellanoparlant) s’acollien, amb poquíssimes resistències, a l’anomenat Programa d’Immersió Lingüística, que garantia l’ús del català com a llengua d’ensenyament, especialment en els primers anys d’escolarització. Segons dades del Departament d’Ensenyament, el curs 1992-1993, el català era ja la llengua vehicular d’un 72,9 % dels centres d’educació infantil i primària de Catalunya (un 23,6% feien ensenyament en català i en castellà, i només un 3,4% feina ensenyament únicament en castellà).

Cal destacar la immensa feina que es feu per reciclar lingüísticament diverses desenes de milers de mestres i professors de tot Catalunya (més de 50.000 mil!). Aquesta tasca comptà amb el suport tant de les universitats catalanes com dels sindicats de professorat.

3. L’extensió del model de conjunció en català. Comença el curs 1992-1993, amb l’aprovació dels currículums que emanaven de la Llei orgànica estatal d’ordenació general del sistema educatiu (1990), que a Catalunya es desplega mitjançant decrets que estableixen l’ordenació dels ensenyaments no universitaris. Es va dictaminar que el català s’utilitzaria normalment com a llengua vehicular i d’aprenentatge en tots aquests nivells. Per tant, es  va apostar per un model lingüístic escolar únic. Tot i això, continuaven estant vigents dos dels principis de l’etapa anterior: el dret a demanar els primers ensenyaments en castellà (cosa la qual cada cop feien menys famílies) i l’objectiu d’aconseguir que l’alumnat tingués el mateix domini dels dos idiomes oficials en acabar l’ensenyament obligatori. És l’època de consolidació del català com a llengua usada normalment en el sistema educatiu.

4. L’allau migratori procedent d’arreu del món que va arribar a Catalunya al començament del segle XXI (es va passar de 24.787 alumnes de nacionalitat estrangera el curs 2000-2001 a 155.845 el curs 2009-2010) va provocar una certa sacsejada del model lingüístic de l’escola catalana.

La resposta de l’administració catalana va ser la creació de programes específics en i de llengua catalana per atendre aquest alumnat (no fer-ho hagués provocat, pràcticament segur, la castellanització consegüent de moltes aules del país): la creació dels tallers d’adaptació escolar –TAE– (a l’època darrera de CiU) i el Pla per a la Llengua i la Cohesió Social (impulsat per ERC en el marc del primer govern tripartit), amb la creació de més de 1000 aules d’acollida, en són els màxims exponents. La nova realitat del país fa que el 2007 la conselleria d’Educació, dirigida en aquell moment pel socialista Ernest Maragall, iniciï un Pla d’Actualització del Programa d’Immersió Lingüística, el qual havia de donar resposta a la nova realitat sociolingüística del país tant a l’ensenyament primari com al secundari.

En aquest període, a més, es comença a plantejar seriosament i d’una forma més o menys generalitzada fer continguts curriculars en anglès o francès tant a primària com a secundària (mitjançant programes de tractament integrat de llengua i continguts).

5. El 2010, la sentència del Tribunal constitucional contra l’Estatut d’Autonomia de 2006 i, en concret, contra el fet que el català sigui l’única llengua vehicular del sistema educatiu a Catalunya i que s’hagi de tendir, en aquells casos en què el català es consideri normalitzat, cap a un percentatge similar de classes en les dues llengües oficials, i, evidentment, les sentències que en deriven, sembla que han obert un nou escenari legal per a la presència del català al nostre sistema educatiu. No cal dir, però, que desitjaríem poder tancar aquest període dient que només ha estat un impàs legal… i que, finalment, l’escola a Catalunya continuarà sent el que democràticament s’ha decidit des del Parlament de Catalunya…, però els atacs del Govern espanyol (tant polítics com jurídics) han continuat fins al 2015. D’alguna manera, és com si es volgués retrocedir trenta anys enrere.

En aquest sentit, es pot afirmar que ha començat una autèntica batalla jurídica (i mediàtica) per tal de reintroduir el castellà com a llengua vehicular. Una batalla que només pot acabar de dues maneres: o admetent que el castellà també és llengua vehicular, encara que només ho sigui parcialment, o blindant la vehicularitat del català, que només sembla possible en un marc legal diferent al que actualment ens dóna l’Estat espanyol.

I tota aquesta ofensiva contra el fet que el català sigui primera llengua a l’escola a Catalunya es fa malgrat que es tinguin informes oficials, com el titulat La Evaluación General de Diagnóstico 2010[1], publicat pel Ministerio de Educación de l’Estat, en què se’ns confirma que la competència lingüística en castellà de l’alumnat de Catalunya és a la mitjana de l’Estat i, fins i tot, per sobre de comunitats “monolingües” com Canàries, Extremadura o Andalusia, o de comunitats “bilingües” on el castellà té una presència més important com a llengua vehicular (Balears, Galícia, Comunitat Valenciana).

Finalment, recordar que l’actual sistema educatiu a Catalunya ha garantit la igualtat d’oportunitats (en aquest cas lingüístiques) a tots els ciutadans i a totes les ciutadanes de Catalunya que en aquestes dècades darreres han passat pel sistema educatiu obligatori. Tothom que ha estat escolaritzat és capaç d’entendre, escriure, llegir i parlar  tant el català com el castellà, i això independentment de l’origen lingüístic familiar. En aquest sentit, dades com les del Baròmetre de la comunicació i de la cultura[2] ens confirmem que el coneixement de la llengua castellana és pràcticament total en el conjunt de la població catalana.

Per això és un model elogiat pel Grup d’Alt Nivell sobre Multilingüisme, que la Comissió Europea va crear el 2005, però això no sembla importar-li gaire al Govern espanyol: garanteix el coneixement i la continuïtat històrica de la llengua pròpia sense deixar de banda el coneixement de la llengua de l’Estat, en aquest cas el castellà, i, en les generacions més joves, facilita l’aprenentatge d’una o dues llengües estrangeres.

El que sí que sembla clar, sobretot si es compara la nostra situació amb la que s’ha viscut al País Valencià o a la Franja (i, d’alguna manera, en els anys darrers a les Illes Balears), és que si el català no és la llengua primera de l’ensenyament, la llengua de referència, difícilment se’n podrà garantir la continuïtat històrica. Al País Valencià, per exemple, només els nois i les noies que han seguit l’ensenyament en la nostra llengua poden expressar-se en català i castellà, independentment de l’origen lingüístic familiar, mentre que, en les línies en castellà, els nens de llengua familiar catalana parlen ambdues llengües, mentre que els qui són de llengua castellana (o d’una altra llengua) rarament podran usar amb normalitat la llengua catalana… La llengua de l’escola ha de garantir les mateixes oportunitats per a tothom, no les ha de restar…

Font: Pere Mayans, Vilaweb

Read Full Post »