BELLATERRA.CAT

Bellaterra, 21 de maig de 2025

Josep Maria Riba Farrés, president de l’EMD de Bellaterra, va inaugurar el passat dia 17 de maig, aprofitant la  3ª Festa de la Primavera al Bosc, el Racó Mossèn Toni Oliver(*), a la Cal-listènia de la Via Verda, un espai propietat dels FGC, no traspassat a l’EMD de Bellaterra

LLUIS TORRES|El Racó del Mossen Toni Oliver és una decisió personal de Josep Maria Riba, president de l’EMD, que no ha estat aprovada pel Ple de de la Junta Veïnal de Bellaterra.

Riba ha inaugurat i dedicat el “Raco d’en Toni” en un espai que en realitat es un descampat amb una Cal-listènia, terrenys propietat de Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, que no estàn transpassat a l’EMD de Bellaterra.

Guillem Nadal,  vocal portaveu de GXB, així com una important part del veïnat de Bellaterra, opinen a les xarxes locals, que l’estimat Mossèn Toni Oliver,  -qui va ser rector de Bellaterra durant més de tres dècades-, es  mereixia molt més que un Racó
en un descampat de la Via Verda, però que lamentablement ja estan acostumats que el President Riba prengui decisions personals que afecten al veïnat, com si fos la seva pròpia finca.

Es va inaugurar amb els parlaments de Josep Maria Riba, president de l’EMD, i dels veïns Quim Oltra i Martí Devant, veïns impulsors de la iniciativa popular Bellaterrenca.

Mossèn Toni Oliver i Bauçà

Així ens ho recordava Ignasi Roda Fàbregas, en la seva crònica publicada fa un temps a Bellaterra.Cat:

El 15 de setembre de 1973 (BOA 15 octubre 73) Mossèn Antoni Oliver, nat a Mallorca, va ser nomenat encarregat de la parròquia de Bellaterra i posteriorment rector. Ser rector de Bellaterra no li venia de nou ja que també tenia al seu càrrec altres parròquies semblants, la de La Floresta, que pertanyia a Sant Cugat, i la de Vallvidrera, depenent de Barcelona. Les dues estaven en barris dependents i amb problemes de serveis semblants.

Durant els primers deu anys no va ocupar les dependències de la parròquia. El 1982, però, decideix fixar la seva residència a Bellaterra o, si més no, com diu ell en una entrevista publicada en el núm. 43 de la revista L’Esquirol: «hi dormo cada dia» [a Bellaterra].

El tarannà de mossèn Toni era el d’aquella fornada de capellans compromesos amb la lluita per les llibertats i en l’exercici d’un contacte estret i diari amb els seus parroquians. El seu esperit era, com diu ell: «més de voluntat que d’acumular càrrecs». La seva tasca realitzada al Tercer Món evidenciava el seu esperit de missioner. També es declarava catalanista i nacionalista i aquesta convicció ideològica el va dur a recolzar obertament el moviment segregacionista.

La imatge però, que projectava Bellaterra com la d’un lloc de gent rica i poc concienciada, podia entrar en contradicció amb les seves idees.

Per aquesta raó va adreçar els seus esforços a connectar amb la gent jove del barri. Fruit d’aquest treball fou la creació del Grup Escolta de Bellaterra i el grup de Catequesi, en conxorxa amb el consell Parroquial.

Mossèn Toni també va heretar una església amb força deficiències estructurals. Ell mateix, per exemple, es va encarregar de substituir unes bigues de fusta afectades pel corc. Ho va fer junt amb dos operaris perquè deia que preferia fer la fina a demanar diners. Altres millores van ser la col·locació de dos llums de forja dels qual n’estava molt orgullós, unes reixes de separació, la nova ceràmica ornamental amb rajola típica d’església, que no de cuina com popularment se la suposa (meitat verda i meitat color crema) i pintar l’edifici que, per inversemblant que pugui semblar, va trigar més de seixanta anys en ser pintat.

Pel que fa a la relació veïnal, mossèn Toni va topar amb la gent de l’Opus Dei que li reclamaven certes formes de culte. Ell deia que eren qüestions secundàries que «per anar a Déu hi ha molts camins i la celebració de la Eucaristia no pot ser ocasió de fricció».

En el moment de la seva arribada, el país estava immers en un importantíssim procés de canvi. El franquisme tenia els dies comptats o, si més no, així ho pensava un gran sector de la societat. Per a l’altre sector, qualsevol canvi significava la pèrdua d’uns valors perpetuats per un règim dictatorial. Afortunadament, el 20 de novembre del 1975, amb la mort del dictador Francisco Franco, la societat iniciava el procés de transició cap a la democràcia i, sobretot, cap a les llibertats. Mossèn Toni era un ferm defensor d’aquestes llibertats i el seu ideari l’aplicava a la seva feina.

Per entendre millor de quina realitat veníem, transcriurem alguns escrits de la Hoja Dominical de Bellaterra del 22 de juny del 1951 i que reflecteixen la moral que va ser present, i imposada, durant més de quaranta anys al nostre país.

“Consultorio moral”

Pregunta. – Tengo una amiga algo mayor que yo, que me lleva a sitios de diversiones peligrosas a donde yo no iría, y va siempre muy pintada y a la última moda, pero por lo demás es buena. ¿Debo dejarla?

Respuesta. – Vale más que la deje, porque aunque no sea mala, no le enseñará nada bueno.

Pregunta. – ¿Tendrá pena en el Purgatorio el pintarse la cara y los labios?

Respuesta. – Si es con exceso o por vanidad o por algún otro fin pecaminosa, sí senyora.»

«Modestia en todas partes
Personas que van por la calle con los brazos al aire, en la puerta de la iglesia se ponen un jersey con mangas. Lo cual está bien pero a medias. Me explicaré. Está bien que se procure la máxima modestia en el templo. Pero no está bien que se descuide la mínima en la calle. Porque la modestia es virtud de todo lugar. Por lo mismo, ponerse el jersey con mangas para entrar en la iglesia está bien. Lo que está mal es no ponérselo hasta que se llega a la puerta.»

Aquests textos de mossèn Armengol són prou significatius per a definir una època. Però seria injust per la nostra part no constatar que el nostre capellà també tenia algunes idees de justícia distributiva més pròximes a un pensament d’esquerres que no pas a la ideologia imperant. Vegem un exemple extret de la mateixa Hoja Dominical:

«Rayo de luz
– ¿Por qué afirmó usted que los ricos no quieren sinceramente resolver la cuestión social?
– Porque rechazan la clave de esa solución que es una mas justa distribución de la riqueza. Y tu comprendes que si para abrir una puerta, yo comienzo por echar al rio la llave (clave), es que no la quiero abrir, aunque diga lo contrario…
– Es que a lo mejor usted no se hace cargo de las dificultades. ¿Es usted a caso un técnico financiero?
– No hace falta tanto, hijo. Reconozco que los pobres ricos tienen que debatirse en medio de dificultades enormes para sacar a flotes sus respectivos negocios; pero los sacan y los prosperan… ¿Por qué será que al tratarse de distribuir mas justamente la riqueza, no atinan con la fórmula?»


Mossèn Toni també va obrir l’església a actes no litúrgics com, per exemple, els concerts de Nadal que organitzava la Companyia de Teatre La Inestable conjuntament amb la Coral Cerdanyola, dirigida per en Jordi Morral, o actes commemoratius vers la figura de mossèn Cinto Verdaguer de qui era un fervent admirador, etc.

Els aires nous que va portar Mossèn Toni no van estar exempts d’alguns conflictes i, a mida que passava el temps, aquell esperit emprenedor va decaure: en part per la poca implicació dels parroquians en els temes d’església, i potser també perquè, quan un hom es fa gran va perdent pistonada i destria cap allà on vol dirigir les seves forces. Tot i així, i quan va esclatar el tema de la segregació, el mossèn es va implicar molt directament, tant en la seva adhesió al projecte com amb la utilització dels sermons per a recolzar la iniciativa, motiu pel qual va ser recriminat pel alguns veïns.

En Frederic Roda ens diu que, a mida que passava el temps, la dicció de mossèn Toni es feia més tancada, més mallorquina, i molt sovint era difícil d’entendre’l. Potser era un simptoma de desconnexió amb els feligresos? Qui ho sap! Sigui com sigui, però, el seu pas per la parròquia va ser vital per afrontar un moment de canvi polític que tancava amb un règim on l’església havia tingut un protagonisme fonamental i tristament recordat, i que podia suposar també el trencament de l’estament eclesial amb la societat.

Mossèn Toni ho va entendre perfectament i es va recolzar i amb encert, tal i com hem dit en el capítol del GEB, amb el jovent de Bellaterra. El seus pas per la parròquia sempre serà ben recordat.

La darrera època

El 31 de juliol de 2005, mossèn Toni va decidir deixar la parròquia i tornar a la seva Mallorca natal. Feia temps que ho demanava i la jerarquia no acabaven mai de resoldre-ho. També, el nomenament del bisbe de Terrassa, derivat de la nova ordenació de la diòcesis i el tarannà d’aquest, van precipitar les coses, de manera que va resoldre tirar pel dret. Això va fer que la parròquia es quedés sense titular.

Així ho recorda l’Albert Cusidó:

«Ara soc l’ostiari (el que obre les portes), el que tinc les claus. Quan va marxar el Toni em va donar les claus i quan van venir del bisbat, em van preguntar si tenia les claus per raó de veïnatge i em va explicar més o menys com estaven les coses. El Toni ho feia tot: netejava l’església, l’escombrava. Ho feia tot! Quan va marxar la va deixar ben proveïda de flors i tot ben net i polit. Ara, pel fet de no tenir sacerdot resident, els parroquians ens encarreguem del funcionament material de la parròquia i tots els fidels en general s’hi senten més implicats. Hi ha hagut una transició; hem passat d’un “règim rectoral” a un “regim assembleari”.

»El bisbe de Terrassa va haver de venir l’agost a fer missa i va explicar el motiu que no s’hagués proveït amb temps la plaça. Va dir-nos que els bisbats de tot Catalunya es reuneixen i cobreixen les places bacants el mes de setembre, per tant, el més de juliol no ho podien fer. Mossèn Coronado va venir tot el més d’agost. El mes de setembre de 2005 va ser nomenant, provisionalment, rector de Bellaterra mossèn Blai Blanquer i vicari el pare jesuïta Gabriel Bayés. En aquell interregne els feligresos es van sentir desprotegits i em venien a veure per oferir-se. Vaig notar que els diumenges al vespre, abans érem unes trenta-cinc persones i ara érem unes cinquanta.

»El juliol del 2006 el pare Bayés va prendre possessió solemne (amb l’assistència del senyor Bisbe) del càrrec de nou rector, i definitiu, de la parròquia.»

Pel que fa al Consell Parroquial, en Ramon Ribalta era l’encarregat de portar el números. Poc abans de morir el vàrem anar a veure. La Comissió Bellaterra 75 havia tingut la pensada de promoure una campana commemorativa dels setanta cinc anys de Bellaterra. En Ribalta va dir que era una bona idea però que millor seria dedicar els diners de la campana a altres qüestions més urgents, com, per exemple, reparar les bigues de l’església que estaven (i encara estan) plenes de corcs. Ell mateix tenia entre mans la col·locació d’un dels suports de la marquesina de la porta lateral que dóna a l’avinguda Joan Fàbregas, fet malbé pel corc.

La manca de diners ha estat una constant a la parròquia. De fet aquest és un problema que tenen totes les parròquies. Els rectors i el Consell Parroquial han de fer mans i mànigues per a tenir una mica de calaix per a proveir l’església i fer front a les despeses de manteniment. Però, malgrat les petites astúcies, quasi sempre, per a no dir sempre, és insuficient. Per això cal disfressar el números alhora de portar-los al bisbat i fer la declaració anual. El 34% del que es recapte a les parròquies va a parar al bisbat. Hi ha també el que se’n diu les col·lectes manades (Mans Unides, Germanor, el Domunt, Càritas, etc.) on s’estableix uns mínims a recaptar. El dia 4 de cada més el bisbat fa uns càrrecs fixes i si en una de les recaptes manades un any es recull menys que l’anterior, obliguen a cobrir la diferència. Un bon grapat d’anys errere, quan es feia una reparació i hi havia algú que la pagava, l’obra no cotitzava. Ara, en canvi, si la reparació costa 600 €, per exemple, cal ingressar al bisbat el 34%. És a dir que cal tenir 900 € per cobrir l’obra. Aquest no és un exemple inventat, val a dir-ho, ja que a Bellaterra s’ha donat el cas. Si avui es fes una campanya de recapta per arreglar l’església, part dels donatius anirien d’anar al bisbat. Amb aquestes condicions és difícil sostenir una parròquia. De la conversa amb en Ribalta deduïm que se les veia i desitjava per quadrar números.

En els primers temps hi va haver la Junta d’Obres, després el Consell Econòmic i finalment el Consell Parroquial. En l’època de Mossèn Plàcid, la Junta d’Obres era una figura decorativa perquè el mossèn feia el que volia. En Santiago Vila Puig recorda que quan va ser al Consell Parroquial, el que deia en Toni també anava a missa, i mai millor dit. Per altra banda, l’actitud de la gent que ve a la parròquia ha canviat molt i, fins a un cert punt, li han perdut el respecte. L’Albert Cusidó n’és un testimoni de primera línia.

«La gent que fa servir l’església per batejos, comunions, bodes, etc., ni les gràcies! Ni tan sol per pagar a la Raquel que ve els dissabtes i diumenges a netejar. Quan la gent fa ús de l’església, no paga res. Vàrem parlar amb el Ribalta d’establir un preu, però no ho vàrem aplicar. En certa ocasió hi havia programat dos batejos i no s’hi van presentar. Jo li dic al pare Bayés que no ho havia vist mai, això i ell em diu que a Sant Cugat, fins i tot casaments! Es clar! La gent, per prevenció, fan reserves a diferents esglésies i després, se n’obliden.»

De l’esplendor d’aquells primers anys, quan els anomenats cacics de Bellaterra van construir aquella «ermita particular de uso público» molt ben proveïda, s’ha passat a un temps de certa decadència. L’església ha perdut protagonisme social dins el barri, limitant ara el seu servei a les misses preceptives. El GEB segueix ocupant les dependències dels baixos de la rectoria i d’altres annexes que mossèn Toni va fer bastir a peu del pati que dona al torrent. Però la seva vinculació amb l’església ja no és la mateixa que al principi. El mateix mossèn Toni va deixar la supervisió del GEB quan va considerar que els seus caps podien fer la feina sense la seva presència. Ell seguiria essent el seu valedor, però deixant de banda el protagonisme dels primers anys. Bellaterra, a les darreries del segle XX, va viure el que molts estudiosos del tema van anomenar «crisi de fe». Però, tanmateix, l’església, la parròquia, perviu per a acollir aquells que troben en la religió una resposta. Altres esperen que la seva presència dins la comunitat traspassi els límits de la devoció i s’impliqui en el dia a dia dels veïns. Si mes no, la parròquia, al llarg d’aquest setanta-cinc anys, tant si era parròquia com no, ha viscut frec a frec amb les inquietuds del barri i ha esdevingut una veu preeminent en la construcció d’una identitat que, amb més o menys transcendència, ha definit el tarannà d’un nucli urbà de característiques peculiars. I aquesta transcendència és la que pot fer despertar l’endormiscament social que ara viu la parròquia de Bellaterra.

Nota: Molts dels arxius i documents de la parròquia han desaparegut, cosa que ha dificultat el nostre treball d’investigació. Això ha representat un greu problema alhora de fer una crònica acurada. La memòria dels veïns ha suplert amb escreix aquesta mancança documental.

Font: Bellaterra TV, Ignasi Roda, L’Esquirol de Bellaterra

Read Full Post »

Bellaterra, 17 de maig de 2025

L’obertura d’aquest nou centre representa una gran oportunitat per als residents Bellaterra, així com les localitats properes del Vallès Occidental que podran gaudir d’un espai dedicat a la jardineria i les mascotes amb una àmplia varietat de productes i serveis.

Verdecora és el primer centre XL de la cadena a Catalunya i dóna feina a 40 persones. Aquesta nova botiga ocupa les antigues instal·lacions d’Obramat al Centre Comercial Alcampo, promet ser un punt de referència per als amants de la jardineria i les mascotes a la regió.

Disposa d’una màquina per grabar la placa identificativa de les mascotes

Amb una superfície aproximada de 7.000 m², Verdecora Sant Quirze ofereix una àmplia gamma de productes i serveis, que inclouen:

Plantes i flors: Una gran varietat de plantes d’interior i exterior, arbres fruiters, arbustos i flors de temporada.
Jardineria: Tot el necessari per al manteniment del jardí, des de substrats i fertilitzants fins a eines i mobiliari exterior.

Mascotes: Alimentació, accessoris i productes per a la cura de tot tipus d’animals de companyia.
Decoració: Elements decoratius per a la llar i el jardí, com ara testos, figuretes i mobiliari.

A més de la seva extensa oferta de productes, Verdecora Sant Quirze compta amb un equip d’experts que ofereix assessorament personalitzat als clients, ajudant-los a trobar les millors solucions per a les seves necessitats.

L’obertura d’aquest nou centre representa una gran oportunitat per als residents Bellaterra, així com les localitats properes del Vallès Occidental que podran gaudir d’un espai dedicat a la jardineria i les mascotes amb una àmplia varietat de productes i serveis.

Cafeteria de moderna instal·lació de fusta i sofàs on relaxar-se i gaudir d’un esmorzar amb cafè aràbica, amb vistes de les plantes.

Amb l’obertura d’aquest centre, Verdecora ja suma una xarxa de 24 botigues repartides per tot Espanya

Centre Comercial Alcampo,

C-58, sortida 12,

(08192 Sant Quirze del Valès)

☎️ 936899222

Horari: Tots els dies, inclòs diumenges i festius, de 09:00 a 21:30 totes

https://verdecora.es/

Read Full Post »

Bellaterra, 7 de maig de 2025

“El Bellaterra – Montserrat és una caminada força llarga i que, malgrat que el terreny pel qual passa no és de gran dificultat, requereix estar en bona forma i en bones condicions físiques“

A continuació, trobareu els diferents trams de la caminada i les seves característiques. Només amb un “click”, us podreu descarregar la versió en pdf. De la mateixa manera, si feu “click” al mapa podreu visitar el Wikiloc de la ruta.

https://youtube.com/shorts/IOIe7yA-uGY?si=1oNw1ujS0zYA13Np

1. Bellaterra – Matadepera

2. Matadepera – Rellinars

3. Rellinars – Vacarisses

4. Vacarisses – Monistrol

5. Monistrol – Montserrat

– Ruta Complerta Bella – Montse

Inscripcions

Per a inscriure-us a la caminada Bellaterra Montserrat heu d’emplenar el següent formulari de preinscripcions. Tot seguit, rebreu un correu de confirmació. El dia de la caminada cal que passeu a recollir el dorsal i es tramitarà la inscripció.

Preus

15 € Estudiant o Cau

20 € Anticipada (si es fa la preinscripció i es paga mitjançant transferència)

35 € Estàndard (es paga el mateix dia de les inscripcions a l’EMD)
Si sou una entitat indiqueu-ho als comentaris, ja que hi ha preu de grup

El preu inclou: Samarreta de l’esdeveniment, dorsal, menjar i beguda en els avituallaments i assistència sanitària.

Empleneu el formulari d’inscripció que trobareu en aquest enllaç forms.gle/R4YcfbtSJYdcZXSdA.

Si teniu qualsevol pregunta o problema, no dubteu a posar-vos en contacte amb bellaterra@escoltesiguies.cat

Font: Escoltes Bellaterra

Read Full Post »

Bellaterra, 7 de maig de 2025

José Montilla (Iznájar/Córdova, 15 de gener de 1955), qui fou el 128è president de la Generalitat de Catalunya entre els anys 2006 i 2010, i també alcalde de la ciutat de Cornellà i ministre d’Indústria  al govern d’Espanya, és convidat a les conferències Catalunya, Horitzó 2035 del Rotary Club de Cerdanyola

LLUIS TORRES|Ens felicitem per la excelent gestió i col·laboració de la nostra veïna, Elisenda Clascà, (secretària del Rotary Club Cerdanyola), gestionant el Cicle de conferències “Catalunya, Horitzó 2035”, i convidant expresidents de la Generalitat de Catalunya, que es celebren a l’Hotel Exe del Campus de Bellaterra. En aquesta segona conferència, després de la primera d’Artur Mas (129è President de la Generalitat de Catalunya), participarà en José Montilla (expresident de la Generalitat de Catalunya entre els anys 2006 i 2010) .

Interessat poden inscriure’s a través correu info@rotarycerdanyola.org. 

(El preu del cobert és de 40 euros).

Biografia de José Montilla i Aguilera

Va néixer a Iznájar, Córdoba, el 1955. Als setze anys es vs traslladar amb la seva família a Catalunya. Està casat i té cinc fills. Vaig ser funcionari de l’administració local.

En arribar a Catalunya, a la ciutat de Sant Joan Despí, amb setze anys, va començar a treballar en una empresa d’arts gràfiques i posteriorment en una empresa del sector de l’electrònica. A l’Institut de Cornellà va cursar, en règim nocturn, el Batxillerat, compaginant els estudis amb la feina.

Posteriorment va ingressar a la Universitat de Barcelona, on va cursar estudis de Dret i d’Economia que no va poder concloure per la seva dedicació a l’activitat política.

Milita al PSC des de 1978, any de la seva fundació. Es va incorporar per primer cop a la seva Comissió Executiva Nacional l’any 1987, elegit secretari d’Organització en 1994 i Primer Secretari el 2000 i fins a l’any 2011. També va ser membre de la Comissió Executiva Federal d’PSOE de 2000 a 2008.

En les primeres eleccions democràtiques de 1979 va ser elegit regidor i nomenat tinent d’alcalde d’Economia i Hisenda a Sant Joan Despí.

L’any 1983 va encapçalar la candidatura socialista a la ciutat de Cornellà de Llobregat i elegit regidor, primer, i Alcalde de 1985 al 2004.

Va ser president de la Diputació de Barcelona (2003-2004), després d’exercir altres responsabilitats en la mateixa institució.

El març de 2004 va encapçalar la candidatura socialista al Congrés dels Diputats per la circumscripció de Barcelona. Elegit Diputat al Congrés i en formar-se el primer govern presidit per José Luis Rodríguez Zapatero, va ser nomenat ministre d’Indústria, Turisme i Comerç. Va dimitir el novembre del 2006, per presentar la seva candidatura a la presidència de la Generalitat.

Fou legit diputat al Parlament de Catalunya i investit com a president de la Generalitat de Catalunya, càrrec que ocupà fins a desembre de 2010.

El desembre de 2011 vaig ser nomenat senador, en representació del Parlament de Catalunya, càrrec que ha ostentat fins el maig del 2019.

El juny del 2020, va ser nomenat conseller independent de l’empresa Enagás per un període de quatre anys.

Font: Elisenda Clascà, Rotary Club Cerdanyola, Generalitat de Catalunya

Read Full Post »

Inauguració: divendres 10 de maig a les 19 h, al Centre Cívic de la Plaça Joan Maragall de Bellaterra
(Exposició oberta fins al 17 de juny)

Bellaterra, 2 de maig de 2025

“Alumnes del taller de pintura de l’EMD i de l’escola Waldorf s’han inspirat en el món del joc per crear obres plenes de color, records i creativitat. Una mostra intergeneracional que convida a mirar, compartir i, sobretot, jugar plegats”.

El joc infantil i la seva metodología

La joguina

El que és fonamental no és la joguina en si mateixa, sinó el…
Parlar de joc comporta inevitablement parlar de joguines. Tots els nens i nenes tenen dret a jugar i a tenir temps, amics i llocs on poder divertir-se i també tenen dret a tenir joguines. La relació que estableix l’infant amb les seves joguines ens ha de fer reflexionar com a educadors sobre els valors que transmetem als infants quan els oferim joguines i sobre els missatges que l’infant ens transmet per mitjà d’aquestes. En la nostra societat, la joguina s’ha convertit en un bé de consum, però com podem saber si una joguina és adequada per a un determinat infant? Segur que tots recordeu algunes de les vostres joguines. La joguina és un mitjà molt important per fer feliç als infants, però només és un mitjà!

El paper de la joguina en el joc infantil

Els infants són capaços d’inventar-se jocs utilitzant objectes ben diversos d’ús quotidià (una capsa com a camió). Es podria dir que cada objecte pot esdevenir una joguina per a l’infant. Per això, la primera qualitat exigida a una joguina és que permeti el joc.

Contràriament a aquesta primera exigència, avui dia moltes joguines inciten a la passivitat, l’infant esdevé espectador i no pas actor en el joc. D’altra banda, la joguina actualment s’ha convertit en un producte comercial de primera línia. Però l’experiència mostra que moltes d’aquestes joguines són ràpidament relegades pels infants, ja que tenen ben poca utilitat.

La forma més estesa és considerar les joguines com a creacions artesanes o industrials, especialment dissenyades i produïdes pels adults per estimular i acompanyar el joc infantil.

El diccionari de la Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola diu que la joguina és un objecte atractiu amb el qual s’entretenen els infants. Aquesta definició no té en compte que la noció de joc és inherent a la de la humanitat. El joc i la joguina, amb l’edat, es transformen en hobby, oci, malgrat l’essència, la necessitat de proporcionar plaer lúdic, perdura.

La legislació defineix la joguina com tots aquells productes concebuts i adreçats al joc dels infants de 0 a 14 anys.

Però si, com hem dit abans, una característica fonamental de tota joguina ha de ser que permeti el joc, millor que la considerem en un sentit més ampli. Per tant, definirem joguina com qualsevol objecte que l’infant utilitza per jugar, sigui quin sigui el seu origen.

La conceptualització de joguina des d’aquesta perspectiva remarca l’ús que l’infant li dóna. La taula.1 mostra els diferents tipus d’objectes i materials per jugar.

Joguines i objectes per jugar

Les joguines construïdes de manera artesana o industrial amb la finalitat que els infants hi juguin.
Objectes de la vida quotidiana Objectes elaborats per a un altre ús però amb els quals els infants juguen: vestits, ampolles, pintes, escombra…
Objectes de la natura Sorra, terra, aigua, pedres, fulles…
Materials no estructurats Objectes seleccionats com a material lúdic, que permeten moltes possibilitats de joc: retalls de roba, cordes, material de rebuig…

Creacions dels infants

Tot allò construït pels mateixos infants: des d’una capsa de cartró que fa de llit per a la nina, fins a llaunes que fan de vaixells, disfresses, invents…
Així, en la imaginació de l’infant tot es pot convertir de sobte en una joguina. De fet, la seva primera joguina és el seu propi cos. Es poden distingir una sèrie d’objectes que, independentment de la funció per a la qual van ser elaborats, als ulls de l’infant perden la seva identitat i es transformen en instruments de joc, és a dir, en joguines.

Amb aquesta facilitat, l’infant és capaç de trobar en ell mateix i en el seu entorn les joguines que necessita en el moment en què està jugant i que duren el temps que dura el joc. En aquest sentit, una joguina és tot objecte que l’infant transforma per poder desenvolupar el seu jo. A més a més, les peculiaritats d’un objecte poden induir a un determinat tipus de joc. En el cas de l’infant que xuta una ampolla buida, la joguina adquireix una dimensió temporal (dura el que dura el joc) i una dimensió imaginària (l’objecte transformat).

“El que no s’ha de perdre mai de vista és que el joc és més important que la joguina”.

Els objectes són instruments de joc

L’Andreu va pel carrer …
D’altra banda, en l’àmbit educatiu, es parla de joguina didàctica, joguina educativa, material estructurat i material no estructurat. Cal clarificar cadascun d’aquests conceptes:

Joguina didàctica: material que utilitzen els educadors per facilitar als infants l’aprenentatge de determinats continguts (rellotge didàctic, capsa de lletres, àbac, etc.).
Joguina educativa: aquella que afavoreix el desenvolupament i perfeccionament de les diferents capacitats dels infants (encaixos, escacs, dòmino).
Material estructurat: joguines creades per un determinat ús (trencaclosques).
Material no estructurat: joguines on no hi ha establerta una determinada forma d’ús, sinó que depèn de l’infant i de la seva capacitat creativa (un cotxet).
Fa uns anys que s’han posat de moda les joguines didàctiques, que intenten conjugar els conceptes de treball/utilitat i joc.

Si, com se sap, el joc contribueix al desenvolupament integral de l’infant, ja que influeix en les diferents dimensions de la personalitat (intel·lectual, creativa, psicomotriu, social i emocional o afectiva), totes les joguines són educatives, perquè les diverses aportacions contribueixen al desenvolupament infantil. A més a més, les joguines tenen un potencial didàctic, ja que n’hi ha que permeten afermar o exercitar aprenentatges motrius, relacionats amb el currículum escolar.

Intrínsecament, una joguina no és ni educativa ni didàctica, una joguina és una joguina.

Tanmateix, segons com s’utilitzi i segons l’orientació que les persones adultes puguin donar a l’ús d’aquesta joguina, es pot considerar que és educativa o didàctica.

Com a educadors infantils hauríeu de procurar que a la classe hi hagi una varietat de joguines amb les quals els infants puguin jugar lliurement.

Funcions de la joguina

El joc és l’activitat per la qual l’infant mostra més interès i hi dedica més temps ja que a través del joc aprèn a viure i assaja la forma d’actuar en el món. En aquest sentit, la joguina és el recurs, l’instrument que ni que sigui de forma inconscient, l’infant utilitza per jugar.

Si com ja s’ha dit, l’important és el joc, una bona joguina serà aquella que estimuli la imaginació per desencadenar el joc i enriquir l’escenari del joc, afavorint la interacció, assegurant la comunicació i perfeccionant l’activitat lúdica. D’altra banda no hem d’oblidar que la joguina creix amb l’infant i que cada infant té les seves preferències.

La joguina no és imprescindible per jugar, només és un recurs capaç d’enriquir i estimular el joc.

La joguina en el procés evolutiu de l’infant

La joguina

La joguina convida l’infant a afinar la coordina…
Les joguines acompanyen i contribueixen el desenvolupament dels infants, per tant, aquestes han d’anar canviant a mesura que l’infant creix i canvien les seves necessitats, interessos i capacitats.

De manera orientativa, en cada apartat hi ha exemples de joguines que afavoreixen el desenvolupament d’aquell aspecte concret, ja que la majoria de les joguines poden ser polivalents, encara que n’hi ha que desenvolupen més un aspecte que un altre. El que és important és que a l’hora d’escollir-les es tinguin en compte els diferents àmbits, per tal d’afavorir la formació integral dels infants.

Així podem parlar de les joguines següents:

– Joguines que desenvolupen la motricitat.
– Joguines que desenvolupen l’afectivitat.
– Joguines que desenvolupen les capacitats cognitives.
– Joguines que desenvolupen la sociabilitat.
– Joguines que desenvolupen la motricitat
– Hi ha joguines que desenvolupen més la motricitat bàsica, com ara els arrossegadors, els patins, les cordes, les pilotes, els estels, els cotxes amb pedals, els tricicles, les bicicletes, els monopatins, les baldufes, els globus,les raquetes, els carretons, etc.

Altres joguines afavoreixen el desenvolupament de la motricitat fina:

Els encaixos, els jocs d’amuntegar i acoblar, les bales, les bitlles, els blocs lògics, les pintures, les joguines musicals de percussió, corda i vent (que, a més a més, contribueixen al desenvolupament de la sensibilitat i l’expressió).

Aquestes joguines indueixen a jocs que possibiliten l’exercitació de determinades habilitats emergents en relació amb el propi cos, com ara guanyar destresa o millorar la coordinació i l’equilibri.

Una pilota incita l’infant a moure’s per anar-hi al darrere. En proposar-li experiències motrius noves, la joguina incita l’infant a progressar.

Joguines que desenvolupen les capacitats cognitives

La joguina desperta la curiositat de l’infant

En descobrir…El desenvolupament de la intel·ligència està estretament unit al desenvolupament sensorial i motor. En muntar i desmuntar una joguina, vestir i desvestir una nina, l’infant aprèn a analitzar els objectes, i aquest constitueix un pas cap a les activitats mentals d’anàlisi i de síntesi, de raonament. També aprèn a distingir els colors, les formes, les textures, les mides, etc. Per aquesta raó, moltes de les joguines apuntades en els apartats anteriors també es poden incloure aquí.

D’altra banda, l’estimulació de la intel·ligència es realitza mitjançant jocs de reflexió, d’observació, de relació d’associació, d’anàlisi i de síntesi. Entre els jocs que afavoreixen aspectes intel·lectuals, hi ha els de preguntes i respostes, els d’associació i relació de lletres i d’imatges, els encaixos, els jocs de construcció, els llibres de contes o d’imatges, les cartes, els escacs, els jocs d’estratègia i tots els jocs de taula.

La joguina també permet la invenció i la imaginació, sobretot quan es tracta de jocs que ofereixen moltes possibilitats d’iniciativa: jocs de construcció, de pintura, etc.

En aquest sentit, hi ha materials que desenvolupen la creativitat, afavorint la lliure expressió dels infants. Amb aquests materials, els infants creen quelcom nou gràcies a la seva fantasia. El fang, la fusta, la roba, el paper, les pintures, etc. li permeten tallar, pintar, inventar, descobrir formes i models nous. També desenvolupen la creativitat les disfresses, els titelles, les màscares i carotes, les joguines per enganxar i els instruments musicals, entre d’altres.

Joguines que desenvolupen l’afectivitat
L’afectivitat és el motor i la força de la intel·ligència.

En el terreny de l’afectivitat de l’infant, la joguina ocupa un paper molt important.

Els infants tenen la necessitat de basar-se en les coses reals, de reviure situacions, d’identificar personatges per poder afermar-se, projectar-se, situar-se afectivament en el món dels adults i poder-lo entendre.

La joguina per fer front a situacions afectives

La Maria, e…
En els primers anys, les joguines que afavoreixen l’afectivitat els permeten imitar les situacions de la vida adulta. En aquest grup trobaríem les nines, els ninots articulats o sense articular, els animals de peluix, les disfresses, els cotxes, les botigues, les casetes, etc. Amb aquests objectes, l’infant estableix relacions afectives i, de vegades, hi projecta la seva angoixa i resol situacions conflictives.

La joguina pot actuar com a objecte transicional.

En els primers mesos de vida, l’infant no veu la diferència entre el jo i el no-jo. Aviat descobreix que certs moments, com per exemple, quan la seva mare l’alimenta, li proporcionen un gran plaer, però aquests moments no duren gaire. Uns quants mesos més tard, substitueix la mare, que no para d’absentar-se, per un objecte, amb el qual crea una relació simbiòtica. D. W. Winnicott l’anomena objecte transicional.

Una joguina es pot convertir, temporalment, en un objecte transicional, que permet a l’infant substituir la mare que se separa d’ell o que no és capaç de satisfer la seva demanda immediata d’atenció. Buscant refugi en les seves joguines, abraçarà la nina, el peluix, un coixí o la suavitat d’una tela (el seu mocador), amb els quals mirarà de suprimir l’angoixa. Així doncs, la joguina permet a l’infant enfrontar-se a una variada gamma de situacions afectives.

La joguina esdevé un pont per comprendre i conquerir el complex món social adult.

Joguines que desenvolupen la sociabilitat

La sociabilitat es desenvolupa mitjançant els jocs que posen l’infant en contacte amb els altres i l’ensinistren per a la vida en comú: les nocions de propietat, de relació, de respecte i tots els vincles que mantenen la vida en grup, l’infant els descobreix a través del joc (el concepte de propietat, l’experiència de regalar, de prestar les seves coses). La relació es transforma ràpidament en competició; malgrat que molts jocs impliquin cooperació, la idea de guanyar i de ser el millor guia els jugadors.

Als infants els agrada imitar les accions de les persones que hi ha al voltant seu, amb la qual cosa se’n facilita la integració social. En aquest cas, cal vigilar les limitacions que suposen certs models socials vigents que responen a rols i estereotips molt discutibles, com és el fet d’establir rols o activitats diferenciades per a nens i nenes. En les joguines això es podria traduir equivocadament a oferir nines, cuinetes i firetes o disfresses de princesa o d’infermera a les nenes, i camions, ninots articulats d’aventurers, soldats o astronautes i disfresses de pistolers als nens.

Dins aquest grup, situarem les joguines que reprodueixen objectes, activitats i professions de la vida adulta com ara les eines de treball de qualsevol ofici, els elements relacionats amb el camp (granges, tractors, carretons…), els elements relacionats amb la vida del carrer (botigues, cotxes, garatges…), els elements de la vida familiar (cuines, vaixelles, planxes, bricolatge, mobles…), etc.

A més, cal ubicar-hi els jocs que afavoreixen l’establiment de relacions i la comunicació amb els altres. Entre aquests jocs hi ha els jocs de regles, en què els infants s’han d’ajustar a unes normes acordades prèviament.

Qualitats d’una bona joguina

Una bona joguina és la que est…
Amb aquests jocs aprenen a comunicar-se amb els altres jugadors i a aplicar i respectar un determinat reglament. Aprenen a guanyar i a perdre i a controlar els seus impulsos. Sempre seran més interessants els jocs que desenvolupin la cooperació més que no pas la competició. Pel que fa a aquests darrers, cal tenir cura de controlar l’agressivitat que poden produir. El parxís, l’oca, les dames, els escacs, el monopoli són alguns dels jocs socials.

La joguina participa en el despertar dels sentits, de la motricitat, de la intel·ligència, té una funció afectiva i pot afavorir la socialització. Tots aquests poders són molt menys importants que el de proporcionar alegria i plaer. El primer poder de la joguina és el joc.

Si, com s’ha vist, les joguines contribueixen al desenvolupament dels infants, podem dir que són realment necessàries. L’infant que no té joguines, les fabrica. El que és important no és tant l’objecte manufacturat com la possibilitat i el permís concedit a l’infant per utilitzar uns objectes en el seu joc. Més que la seva qualitat o quantitat, el que és indispensable de la joguina és el dret a tenir-la, tocar-la i divertir-s’hi.

Creativitat i joguines

El joc ofereix l’oportunitat de desenvolupar la imaginació i la creativitat, però no es pot assegurar que aquestes habilitats cognitives apareguin realment, en tot cas, el cert és que el joc és un mitjà que afavoreix l’emergència d’aquestes aptituds ja que precisa de la imaginació i d’una ment oberta per donar diferents alternatives a la resolució de problemes, doncs el joc lliure permet que cada infant es mostri tal com és de forma lliure i espontània.

Per a Verónica Bronstein (Psicòloga-Psicoanalista. Directora de l’Institut de la Infància de Barcelona):

“La creativitat és la capacitat de respondre a necessitats, problemes o situacions desconegudes d’una forma original i nova. És la possibilitat que té cada persona d’afrontar desafiaments interns o externs, analitzar problemes, experimentar amb ells, prendre decisions i així poder trobar solucions originals.”

No es tracta d’un do o talent particular que posseeixen algunes persones, sinó d’un camí que s’inicia amb l’aparició d’una necessitat i que es dirigeix a la recerca de solucions. Des d’aquest punt de vista, en el procés creatiu no es valora únicament la resposta final, sinó que es considera tot el procés, en el qual intervenen des de la prova i l’error, el fracàs, la tolerància a la frustració, l’èxit…

Els titelles són adequats per promoure la creativitat.

La creativitat és una capacitat pròpia de l’ésser humà que es desenvolupa al llarg de tota la vida, però és durant la infància quan s’inicia i es manifesta de forma molt evident.

Per estimular la imaginació i la creativitat els infants necessiten objectes per jugar, d’aquests objectes n’hi ha d’haver que siguin joguines i altres objectes quotidians (capses de cartró, teles, etc.) per tal que els puguin transformar integrant-los en el joc.

És important que la joguina desperti el joc simbòlic ja que aquest és una de les eines que ajuden a l’infant a entendre el món i a trobar el seu lloc en ell. Els infants gaudeixen més amb aquelles joguines que són capaces de despertar la seva imaginació, la creativitat i la il·lusió, i a més a més l’ajudarà a desenvolupar el seu creixement emocional. Però també és molt important per ell jugar amb l’adult. No s’ha d’oblidar que com més petit és l’infant o menys autònom es sent, més li costarà desenvolupar la seva imaginació i creativitat ell sòl. Per això és tant important romandre al seu costat donant-li tot el suport emocional i creatiu que ell encara està intentant desenvolupar. A partir dels 2-3 anys comencen a passar més estones jugant sols. També és important oferir als infants llocs de joc estimulants (platges, boscos, sorreres…) amb materials diversos i sempre amb la supervisió de l’adult.

La transmissió de valors a través de la joguina i de la publicitat
Joguina i joc, essència de la infantesa

La joguina, igual q…
El món de la joguina és un reflex de la societat i també dels valors, normes i costums imperants en cada moment històric. Val la pena aturar-se a reflexionar breument sobre els valors i les pautes de comportament que transmeten les joguines.

Com a adults, el tipus de joguines que posem a l’abast dels infants implícitament transmeten uns valors: els nostres (gust estètic, preferències per determinats materials, etc.) i els de la nostra cultura (tolerància, tecnologia, nou paper de la dona, del pare, etc.), que d’alguna manera influiran en les preferències dels nostres infants i contribuiran, sens dubte, a la seva integració a la nostra cultura. Com a educadors heu de ser conscients d’aquest fet en el moment de seleccionar els objectes lúdics.

Joguina i societat

La societat influeix en les joguines.
Les joguines són representants en miniatura d’una societat, deriven de la civilització que les produeix. Per tant, es podria dir que les joguines han existit sempre, són tan antigues com la mateixa humanitat. En jaciments arqueològics de l’Iran i Mesopotàmia datats del tercer mil·lenni aC s’han trobat joguines amb rodes, sonalls i mobiliari de nines de terrissa. La història de la joguina ens mostra que n’hi ha que s’han mantingut al llarg dels temps malgrat que la seva forma hagi evolucionat. Els grecs ja jugaven a les bales, els egipcis a pilota, el parxís és d’origen hindú, el tangram, xinès… La nina, fabricada amb materials diferents en cada etapa (del fang es passa a la fusta, el cartró, la porcellana i el polietilè), creua tota la història.

Font: Generalitat de Catalunya, EMD de Bellaterra

Read Full Post »

Bellaterra, 25 d’abril de 2025

✍️ Amic lector, si gaudeixes –és un dir– d’una certa vellesa, si has creuat la frontera dels setanta o els vuitanta i ets fill natural o adoptiu de la Gran Encisera , probablement de petit havies sentit dir als teus pares: “Si no et portes com Déu mana, t’enviarem a l’Asil Durán.

JOAN DE SEGARRA/LA VANGUARDIA, Barcelona, 24 d’abril de 2025

L’Asil Durán, creat a finals del XIX per l’empresari i mecenes Toribio Durán, és, és clar, el que anomenem o anomenàvem un reformatori.  A partir del 1890 passa a dependre de la Beneficència Municipal, amb una reserva de 200 places, i del Tribunal de Menors.  Quan amb els meus pares vam tornar de França el 1942 vam anar a viure a la Bonanova, a quatre passes de l’asil, situat al passeig del mateix nom, al final del carrer Vilana, on avui hi ha la clínica Teknon.

Sobre la “negra nit” res no supera l’Asil Durán que surt a l’obra de Michel del Castillo

De la parròquia de l’Asil Durán en recordo un parell de criatures, amics, ja morts: Paco, 12 anys, responsable d’haver robat part de la coberteria de plata de la seva àvia materna, i Maurici, 10 anys, acusat de punxar-li el culet a l’estimat de la seva mare amb una navalla.

La gestió de l’Asil Durán va caure en mans de la congregació de Sant Pere ad Vincula (en català Sant Pere entre cadens) fundada a Marsella l’1 d’agost de 1839 pel pare Carlos José-María Fissiaux (que va voler ser per als joves marginats i maladaptats un “Àngel Alliberador”).  Doncs no.  A l’Asil Durán se n’anava més a missa que s’aprenia a llegir i escriure, i si algú s’alliberava eren els germans.  De què?  De la seva brutalitat: els germans assotaven les seves víctimes amb un cinturó fins a deixar-los els collons i les orelles com a tomàquets, o bé els follaven per una doble ració de pa o, en el cas dels favorits, estalviant-se les classes i compartint el llit i els capricis dels caps de l’asil-quarter.

Eren els anys de “la negra nit”, els 15 primers anys del franquisme.  Sobre aquesta “negra nit” no hi ha literatura que superi l’Asil Durán que apareix a les pàgines de Tanguy de Michel del Castillo.  Michel del Castillo (Madrid, 1933) era fill de pare francès i mare castellana, de molt bona família.  Al 36, la mare era una periodista d’esquerres, “passionària”, i el marit se’n desfà i de la criatura.  Després serà la mare qui es desfarà del seu fill a canvi de la llibertat, i el nen Tanguy caurà en un camp de concentració alemany abans de agafar-lo a l’Asil Durán… Total, que el 1957, Michel del Castillo publica, en francès, Tanguy (Julliard), on ho explica tot i és traduït a 24 llengües.  Aquí, és clar, silenci.  El llibre no es traduirà, al català, fins al 1994, a Andorra la Vella (Simit Editorial), amb un pròleg de Manuel Vázquez Montalbán, que escriu: “Si em preguntaven per obres literàries que donen testimoni suficient de la postguerra espanyola, triaria gairebé automàticament tota la narrativa de Joan Marsé” i, afegeix, “  jo considerava mestís, em refereixo a Tanguy , la novel·la del nen Tanguy”.

Comparteixo l’opinió de Manolo: Marsé, Tanguy i afegiria al mateix Manolo.  Al costat d’André Pieyre de Mandiargues, l’autor de La Marge (Gallimard, 1967), la millor obra, al meu entendre, sobre la Barcelona de “la negra nit”, “quan li stupide Goded voulut à Barcelone tenter li coup qui réussissait à Séville pour le  Pieyre, inventor del furhoncle, barreja de Führer i de furóncol, és a dir, Franco.

Al meu germanet, Lluís Permanyer, els barcelonins li devem la placeta que ocupa Pieyre al barri del Raval, però, com s’explica un que al costat d’aquesta placeta n’hi hagi una altra per “el gran poeta” (sic)  “que els catalans no gosaven fer-ho”?

André Pieyre solia dinar a Casa Leopoldo (Sant Rafael, 24) amb la putilla Juanita, de Medinaceli.  Per a André, Casa Leopoldo era “Los Leopoldos”, i allà va enviar un original de La Marge quan va aparèixer, amb unes paraules afectuoses que han desaparegut del restaurant, al costat de la seva foto i l’homenatge que se li va fer a la seva filla Sibylle en què es veia Mendoza, a Félix de Azúy, a Félix de Azúa, a Félix de Azúa.  De Casa Leopoldo no en queda ni la foto del vell Leopoldo i el seu fill L’Exquisit , que era a l’entrada del local.

Però em diuen, que segueixen les tertúlies, que es recorda a Manolo, se’l cuida.  M’alegro.  I tant de bo es parli també de Tanguy i de Marsé, i del gran André Pieyre de Mandiargues, el de “Los Leopoldos”.  S’ho mereixen, ens ho mereixem.

Per què he tret avui el tema de Tanguy es deu preguntar el lector.  Molt senzill: perquè Michel del Castillo se’ns va morir el 17 de desembre passat, als 91 anys, i cap mitjà de comunicació, és un dir, literari d’aquest país ens en va donar la notícia.  Descanseu en pau.

Font: LA VANGUARDIA, Joan de Sagarra

Read Full Post »

Bellaterra, 24 d’abril de 2025

Famílies de l’escola Bellaterra han iniciat aquest matí, dijous, 24 d’abril, mobilitzacions contra l’anunci de supressió del transport escolar amb una manifestació entre el carrer de Serragalliners i el centre educatiu, situat al campus de la UAB.  Les famílies destaquen que l’eliminació del transport suposa l’incompliment dels acords assolits al 2017 amb Generalitat i l’Ajuntament que suposaven el pagament a terços de la despesa del transport escolar conjuntament amb les famílies.

Font: Cerdanyola Info

Read Full Post »

Bellaterra, 23 d’abril de 2025

La mort del papa Francesc anirà seguida d’un dels processos electorals més secrets del món, el conclave. El terme, derivat de la frase llatina “cum clave” – “amb una clau”, es va utilitzar per primera vegada l’any 1241 per triar un papa. Com i quan tindrà lloc el conclave que escollirà el successor de Francesc?

El conclave més llarg de la història papal va tenir lloc al segle XIII i va durar dos anys i 8 mesos. Avui dia, les coses passen molt més ràpid. La durada mitjana dels darrers 10 conclaves va ser de tres dies. L’últim conclave, el del 2013 per a l’elecció de Francesc, va ser encara més curt, només van ser suficients dos dies i 5 votacions per designar el successor de Benet.

En l’actual conclave, que s’organitzarà entre dues i tres setmanes després de la mort del papa Francesc, hi poden participar una mica menys de 140 cardenals, tots menors de 80 anys. Encara no se sap si tothom vindrà al conclave tot i que és el seu deure fer-ho, però els assistents podran votar i tots poden optar al càrrec de líder de l’Església Catòlica. Els cardenals més grans, els majors de 80 anys, uns 115 en nombre, no poden votar ni ser elegits, però se’ls permet assistir a les sessions diàries anomenades “congregacions generals”.

La persona escollida per ser Papa no ha de ser necessàriament un dels cardenals electors presents al conclave, només ha de ser catòlic masculí adult. A la pràctica, però, cada vegada un dels cardenals presents era elegit per al càrrec.

Els cardenals electors per a l’actual conclave provenen de 71 països d’arreu del món. L’any 2013, per a l’elecció de Francesc, van venir de només 48 països. Entre els cardenals electors, el grup més gran és el dels italians: 17 cardenals. El següent són els americans i els brasilers. Als continents, però, Europa és la millor representada amb 54 cardenals, seguida d’Àsia amb 24 cardenals i 18 procedents d’Àfrica.

El conclave té lloc a la Capella Sixtina del Vaticà.

Tot i que els cardenals tenen prohibit fer campanya, l’elecció d’un Papa és un procés eminentment polític format per discussions, aliances i coalicions entre els diferents cardenals.

El conclave té lloc a la Capella Sixtina del Vaticà, sota els frescos pintats per Miquel Àngel, entre d’altres, a principis del segle XVI. Els cardenals que participen en el conclave són allotjats en un hotel situat darrere de la basílica de Sant Pere on no se’ls permet comunicar-se amb el món exterior. A més, no tenen accés a telèfons, televisió, internet o premsa.

El primer dia del conclave, que en realitat comença al vespre, només s’organitza una volta de votació. Aleshores, en els dies següents, es podran organitzar 4 torns de votació fins a l’elecció del futur Papa. Ha de reunir dos terços més un dels vots.

Totes les paperetes diuen en llatí: “L’escull com a Sobirà Pontífex”. Al final de cada torn de votació es cremen les paperetes. En una xemeneia improvisada, fixada sobre la Capella Sixtina, el món exterior aprèn el resultat de la votació en funció del color del fum que surt. Si és negre, vol dir que no s’ha arribat a cap consens. El color blanc del fum mostra que els presents estaven d’acord amb el futur Papa, però també que va respondre favorablement a la pregunta que va fer el cardenal més antic després de la votació, a saber, “Accepteu la vostra elecció com a sobirà pontífex?”. A més, en aquell moment el nou elegit ha de dir quin nom papal vol portar. Només llavors surt el fum blanc, s’anuncia la fórmula “Habemus Papam” i el nou Papa surt al balcó de la basílica de Sant Pere per lliurar la seva primera benedicció “Urbi et orbi” a la multitud congregada a la plaça.

Els noms pontificals més utilitzats fins ara han estat Joan, Gregori i Benet. El papa Francesc va ser el primer a escollir aquest primer nom, en honor a sant Francesc d’Assís

Font: RFI, Vasile Damià

Read Full Post »

Bellaterra, 21 d’abril de 2025

“La història de Bellaterra està estretament lligada a l’arribada del ferrocarril. La inauguració de l’estació el 22 de juny de 1930, marca un abans i un després en el desenvolupament del nostre poble. El creixement urbanístic de Bellaterra té el seu origen en la Masia de Can Domènec, i es va fer de la mà del promotor Bartomeu Bartomeu; de l’empresa Fomento de la Vivienda Popular SL; de la Unió de Propietaris de Bellaterra; i de l’arquitecte Lluís Girona“

El 1922 s’inaugura el ramal del tren de Sarrià que uneix, entre d’altres, Sant Cugat amb Sabadell. La nova connexió ferroviària entre aquests dos nuclis de població promou l’expansió de la ciutat jardí de Bellaterra al seu pas, com ja ha succeït prèviament amb les estacions de Les Planes o Valldoreix.


Amb aquesta oportunitat, en uns terrenys aleshores despoblats pròxims a les vies, es planteja la creació de la urbanització de Bellaterra amb una estació associada que la connecta amb Barcelona i la resta de poblacions. En aquest context s’inaugura, el 1930, l’estació de Bellaterra seguint el projecte de l’arquitecte Lluís Girona.

https://youtu.be/EchQSN6x2y0?feature=shared

Arquitectònicament parlant, l’edifici segueix models precedents d’estacions a peu de noves urbanitzacions: una estètica doméstica, de volumetria senzilla i relacionada amb el lleure. D’estil noucentista i planta rectangular, consta de planta baixa i pis, amb un faldó perimetral sobre arcs de mig punt que defineixen el generós porxo de l’estació vers les vies. Les cares interiors dels arcs, com altres elements, estan rematades amb peces de terracota amb motius florals. La decoració interior destaca, especialment, pel singular teginat del sostre.


El 1957 s’amplia l’estació original i obté l’aspecte que encara avui perdura: la planta pis passa a ocupar tot el perímetre de la planta baixa, amb una única coberta a quatre aigües i s’afegeix un petit cos d’una planta més a la façana principal vers la plaça, per tal de donar més monumentalitat a l’edifici, de manera que aquest perd l’essència lleugera i delicada de què disposava.

Amb la construcció del nou campus de la UAB, el 1984 s’inaugura una tercera via per habilitar el tren llançadora que facilita el trajecte a milers d’estudiants a l’any. Quatre anys després s’allarguen les andanes i el 2005 s’inauguren les millores d’accessibilitat amb dos ascensors de connexió pel pas sota vies, entre d’altres.

Font: Patrimoni FGC, Estació de Bellaterra

Read Full Post »

Bellaterra, 13 d’abril de 2025

LLUIS TORRES|El bellaterrenc Joan Carles Riba i Farrés va prendre possessió del càrrec com a nou president del Cercle Sabadellès 1856, l’any 2021, després de la seva aclaparadora victòria a les eleccions. Amb una participació del 23,4 per cent del cens, Riba va aconseguir 417 vots davant els 155 del seu rival a les urnes, Ramon Casals.

“Encara que la seva ubicació correspon a tocar Bellaterra, el nou president volgué que el Cercle Sabadellenc es vinculés”com un club de Sabadell“.

“Ha estat un honor i un orgull haver presidit aquesta entitat durant aquests 4 anys, i no puc fer una altra cosa que agrair als socis i sòcies la confiança que em vàreu donar a mi i a tota la junta”

✍️ Carta als socis i sòcies del Cercle Sabadellenc:

Benvolguts socis i sòcies,

Ahir vàrem celebrar l’Assemblea Ordinària que va anar molt bé; us agraïm el suport total que ens vàreu donar.

D’altra banda, us vull informar que convocaré eleccions pel proper mes de juny. Considerem que ja és el moment perquè han passat 4 anys.

Vaig aprofitar la cloenda de l’Assemblea per comentar que han estat quatre anys molt intensos, en els que hem fet moltes coses en tots els sentits: esportius, normatius, obres, socials, etc… amb encerts i també segur amb algun desencert (pels quals us demano disculpes). En tot cas, tot ho hem fet amb bona intenció i pensant sempre en el bé col·lectiu i en fer-ho el millor que hem cregut i sabut.

Vull reiterar el meu agraïment a tot l’equip de professionals que té el club, tant a nivell de gestió (amb la Gerent al capdavant), com a nivell de manteniment, responsables i tècnics de les diferents seccions esportives, monitors i treballadors en general. Gràcies per la vostra implicació i per la feina que heu fet durant aquests anys! A més de ser bons professionals també sou molt bones persones.

Vull donar també les gràcies, molt especials i de tot cor, a tots els membres de la junta directiva, per la vostra dedicació, capacitació, entusiasme, esforç i lleialtat, primer cap al club i també cap a la meva persona com a President durant aquests 4 anys.

Moltes gràcies a José Luis Llusià, Xavi Martí, Carles Anadon, Miquel Bayona, Toni Renom, Judith Figuera, Santiago Tiana, Susi Carrillo i Blanca Álvarez.

Agraïment també a Georgina Bombardo, Dani del Barco i Jordi Panades, que varen estar al principi d’aquesta legislatura a la junta directiva.

Convocaré eleccions per la nova junta y President o Presidenta tal com us deia, pel mes de juny (la data està encara per tancar; la coneixereu aviat).

Us vull informar que la junta directiva actual es presentarà a les properes eleccions, amb una candidatura que tindrà alguns dels seus membres i amb altres de nous. L’objectiu és donar continuïtat a la que entenc ha estat una bona línia de gestió i d’actuació en els últims anys i, al mateix temps, poder completar reptes que han quedat per fer, tant dins l’àmbit social com esportiu.

També us vull fer saber que no em presentaré com a candidat a presidir el club. Ahir va ser la meva darrera Assemblea, de les set que he presidit.

He près aquesta decisió només per raons personals, perquè soc una persona molt intensa i no vull més càrrega de feina d’aquesta envergadura. Em vull dedicar a mi mateix i a la meva jubilació, a la meva família i a gaudir com a soci del club en els propers anys. He donat tot el que tenia i crec que és el moment de deixar-ho. Me’n vaig amb la sensació de que he fet globalment una bona feina i m’he sentit recolzat pels socis.

Ha estat un honor i un orgull haver presidit aquesta entitat durant aquests 4 anys, i no puc fer una altra cosa que agrair als socis i sòcies la confiança que em vàreu donar a mi i a tota la junta. Ha estat un treball en equip; he tingut la sort de tenir molts bons companys de viatge.

Sé que deixo el club millor de com el vaig trobar (sense voler desmerèixer el que vaig rebre). S’han fet moltes obres necessàries, generat un bon ambient laboral i esportivament el club està molt viu i actiu. No desitjo una altra cosa que els que vinguin deixin el club millor de com el deixo ara.

Avui divendres a les 21h surt una entrevista a TV Sabadell, on parlo del Cercle Sabadellès 1856, del Torneig ITF i de la meva marxa.

Res més, moltes gràcies a totes i tots els socis del Cercle i als professionals que hi treballen.

Recordeu que:

TOTS JUNTS FEM CERCLE.

I visca el Cercle!!

Moltes gràcies a totes i tots!!

Joan Carles Riba
Sabadell, 11 d’abril de 2025

Font: Cercle Sabadellenc, TV Sabadell

Read Full Post »