BELLATERRA.CAT

Fèlix Estrada Saladich (Monistrol de Calders (Moianès) 20 de gener de 1901-Barcelona 4 d’abril de1997) va ser un empresari extraordinàriament actiu, amb una enorme capacitat d’iniciativa que va materialitzar en diversos projectes i empreses, en un món i en un temps en el qual tot estava pràcticament per fer. La seva vida es va moure entre l’empresariat, l’escriptura, el col·leccionisme, el mecenatge i la promoció de concursos i exposicions d’art, entre altres activitats culturals.

Arribà a Barcelona el 1916, i abans de la guerra ja tenia el seu propi negoci, Establecimientos Estrada —que es convertí després en Can Ravell—, al número 313 del carrer d’Aragó, comerç de comestibles que es va fer famós en pocs anys per les noves estratègies de venda i comercialització de productes que introduí. L’any 1942, canviant de sector, creà el grup empresarial FERSA (Fábricas de Ebanistería Reunidas. Sociedad Anónima), societat que desenvolupà la coneguda i reeixida empresa Muebles La Fábrica, la seu de la qual va estar primer al carrer de Radas de Barcelona i, a partir de l’any 1948, al carrer de Rocafort, número 142. Després, els edificis del grup s’ampliarien fins a ocupar els números 132-142 del mateix carrer.

L’any 1952 creà dins del seu grup empresarial l’Editorial Quiris, que s’encarregaria de publicar les revistes del grup, El Mueble i Belleza y Moda, i al voltant dels vint llibres de l’autor, la major part dels quals dins d’una col·lecció anomenada «Bilioteca de Iniciativas Comerciales». Perquè l’escriptura va ser també una activitat rellevant en la vida de Fèlix Estrada Saladich. Publicà volums sobre temes comercials i empresarials, entre els quals, El comercio y sus agentes de ventas (1954), La prosperidad norteamericana (1958), Cómo se forma un vendedor (1958), Norteamérica vista por un hombre de negocios: Visión del viajero (1958), Los grandes capitanes de empresa (1959) o El despacho y su organización (1960). Així mateix, escrigué sobre publicitat (La publicidad en España, 1950) o sobre viatges, com La vuelta al mundo de un vendedor (1959), Negocios, deporte y turismo: Ruta de Andalucía (1957-1960), Ibiza: La isla tricolor (1961) o Omari: Diario de un safarista ingenuo (1966). I també ens deixà obres autobiogràfiques com Memorias de un comerciante catalán (1962), Confidencias de un empresario (1968) o 50 años de empresario a pecho descubierto: Mis memorias (1973).

El 1964 inaugurà la nova seu de la cèlebre revista El Mueble, al mateix lloc, ara renovat, que hi havia ocupat fins aleshores (carrer de Rocafort, número 104) on s’instal·laren també les oficines de l’editorial Quiris.

Al febrer de 1969 es col·locaria la primera pedra de La Ciudad del Mueble, un complex industrial a Montornès del Vallès dirigit per EXFER, empresa de Muebles La Fábrica, dedicada a l’exportació de moble rústic espanyol. I també als anys seixanta va haver-hi una fàbrica a la Zona Franca de Barcelona anomenada FADOM. No obstant això, a mitjans de la dècada de 1970 començaren les dificultats per a l’empresa, expandida ja per tot Espanya, que va fer suspensió de pagaments l’any 1976. Després d’uns anys convulsos —fins i tot s’estigué a punt de subhastar l’immoble del carrer de Rocafort— i d’una forta reestructuració, l’empresa va poder continuar l’activitat fins als nostres dies.

Als anys seixanta l’empresari s’inicià també en el sector immobiliari amb el Plan Social de Construcciones de Muebles La Fábrica i, juntament amb el seu fill, Fèlix Estrada Mengod, seria també propietari i promotor, entre altres empreses, de Construcciones Albani, que a finals dels anys seixanta es dedicaria a edificar torres a Bellaterra.

Estrada Saladich fou, a més, membre del Comitè Espanyol de la Lliga Europea de Cooperació Econòmica, de la Société Internationale pour l’Enseignement Commercial de Zurich, del Club de la Publicidad, del Club de Jefes de Ventas; membre fundador del Club del Hombre de Negocios, així com del Centro de Orientación e Información Comercial, i assessor de diverses organitzacions comercials.

Mecenes i promotor cultural

L’empresari va ampliar el seu radi d’acció i d’iniciatives al món cultural seguint fidelment la seva filosofia, que deixà descrita en aquestes paraules: «Un negocio no debe limitarse exclusivamente a ganar dinero, sino que debe esforzarse también en ser vehículo de cultura, de progreso, de arte y renovación». (Memorias…, 1962, p. 355).

Dins del complex d’edificis de Muebles La Fábrica va muntar, l’any 1966, la Galeria d’Art Mecenas, que s’inaugurà al gener amb una exposició de Ramon Calsina. Aquesta galeria canvià de nom l’any següent i es convertí en la galeria Mundi-Art (Rocafort, número 142), inaugurada al juny de 1967 amb una exposició en què es mostrava part de la col·lecció personal de l’empresari. A més de ser la seu dels certàmens i exposicions organitzats per la fundació de l’empresari, tenia la finalitat d’oferir als clients un servei de decoració de les llars complementari a la venda de mobles.

El 1958 creà la Fundació Cultural F. Estrada Saladich, que el 1972 es constituiria de nou segons la nova reglamentació de fundacions culturals privades, que va gestionar les activitats culturals endegades per l’empresari. Entre d’altres, els diversos certàmens que organitzà o el Parc-Museu El Pedregar, del qual parlarem després, i a partir de 1971, de l’anomenat Museu Estrada, a la masia Can Ramoneda d’Esplugues, que recollia un segle de pintura i escultura catalanes, del qual ens ocuparem també més endavant.

Gran admirador dels Estats Units, al juny de 1967, segons ens informa la premsa, feu un dels seus viatges a aquest país acompanyat de Josep Maria Subirachs, com a assessor artístic, per visitar museus i col·leccions nord-americans, i informar-se dels criteris expositius més actuals de cara a posar en marxa el seu propi museu que es materialitzaria, com hem vist, pocs anys després.

Com a mecenes i promotor va endegar una sèrie de convocatòries artístiques, que celebrava a la seva galeria, Mundi-Art, algunes amb la intenció de convocar-les periòdicament —malgrat que aquesta idea finalment no prosperà—, i reuní noms ben destacats del panorama artístic espanyol dels anys seixanta i setanta, moltes de les obres dels quals passarien a formar part de la seva col·lecció.

Entre aquests certàmens destaquen la «I Bienal Internacional de Pintura», que es va celebrar del 24 d’octubre al 24 de novembre de 1967, amb 290 obres presentades; el «I Salón de Barcelona de Escultura Contemporánea», del 20 de setembre al 20 d’octubre de 1968, amb més de 90 obres; el «I Concurso Nacional de Pintura Pueblos y Paisajes de Cataluña», celebrat del 7 al 25 d’abril de 1970, també a la galeria Mundi-Art, amb 145 obres presentades; el «I Salón del desnudo en pintura», en 1972, o el «Gran Salón de Primavera», al juny de 1974, que presentà 267 obres de pintors espanyols representatius dels últims cent anys. També sabem que, anualment, la galeria Mundi-Art, en col·laboració amb la Fundació Cultural F. Estrada Saladich, organitzava la Semana del Paisaje, en què els participants, al voltant de 20 pintors, es reunien en algun lloc de Catalunya per pintar els paisatges locals. Finalment, l’any 1976 la fundació convocà el concurs Pueblos y Paisajes de España, en el qual van participar 168 artistes que presentaren 205 obres, exposades en una mostra a la galeria Mundi-Art a l’abril i al maig.

I, al marge de les exposicions monogràfiques que s’organitzaren a la seva galeria, sabem d’altres iniciatives puntuals que l’empresari patrocinà dins del món artístic, com el Concurs Fotogràfic El Pedregal, que s’anunciava en premsa al maig de 1967; la «I Muestra Volante del Coleccionismo», organitzada per l’Asociación de Coleccionistas al maig de 1968, que celebrava el primer any de vida de l’Associació, i recollia part de les obres de vint-i-vuit dels seus membres; el «I Congreso y Exposición Nacional de Coleccionismo», que se celebrà al novembre i desembre de 1969 a l’Escola d’Arts Aplicades i Oficis Artístics de Barcelona; la mostra «Pintores de Hoy en Madrid», que s’inaugurà el 27 de maig de 1970 a Mundi-Art, amb 54 obres, o el Concurso de pintura al óleo. Temas florales y de nuestras Ramblas, de l’11 al 29 de febrer de 1972, també a Mundi-Art, que exposà 138 obres.

I tenim també notícia d’un Museu Junior, que la Fundació establí o almenys pretenia establir al Museu Estrada l’any 1974, que celebrava mensualment un concurs de pintura per a artistes menors de vint-i-cinc anys, projecte que no sabem si finalment es va materialitzar, encara que la convocatòria d’aquell any va sortir publicada en premsa (La Vanguardia, 13 març 1974, p. 32, i ABC, ed. Andalusia, 9 març 1974, p. 58).

Estrada Saladich va tenir també la idea de crear una revista, Tahull, en la qual informaria de les tendències artístiques del moment a escala nacional i internacional (1972), que pensem que no va arribar a fer-se realitat.

En el món cultural, l’empresari exercí, entre altres càrrecs, de president fundador de l’Asociación Nacional de Coleccionistas —entitat que va desaparèixer—, soci de mèrit de l’Institut d’Estudis Nord-americans i vicepresident i soci d’honor de l’Asociación de Amigos de la Ciudad.

La col·lecció de pintura

Segons ens explica l’autor a les seves memòries (Memorias… 1962, p. 376-378), el seu afany col·leccionista va començar de jove, i col·leccionà targetes comercials, en especial d’establiments de venda al detall, segells o peces de porcellana de gossos. I ja als anys trenta es va manifestar la seva afició a la pintura, després de casar-se i començar a comprar pintures per decorar casa seva, i adquirí els primers olis. Així, comença a visitar galeries, i més tard, els estudis dels artistes. Explica que va arribar a conèixer el 80% dels estudis de pintura de Barcelona.

Suposem que les dècades dels anys cinquanta, seixanta i setanta van ser les de més activitat col·leccionista, aprofitant les exposicions i concurs que organitzava i que li permetien adquirir moltes de les obres presentades. Les pintures les va tenir exposades a casa seva, a El Pedregar i a la galeria Mundi-Art. De fet, al juliol de 1967, un anunci en premsa avisa de la presentació d’aquesta col·lecció de pintura catalana a la galeria.

Encara que en l’article publicat a l’ABC sobre la «Muestra Volante del Coleccionismo» (4 maig 1968, p. 79), el mateix Estrada Saladich expressa el seu orgull d’haver reunit més de 400 quadres d’artistes contemporanis, la majoria catalans, no hem pogut, ni de lluny, arribar a comptabilitzar aquesta xifra. Hem de tenir en compte que el coneixement que tenim de la col·lecció de pintures es basa en l’únic catàleg publicat de la col·lecció, el del Museu Estrada d’Esplugues, obert l’any 1971 després de la restauració de la seva seu, la masia Can Ramoneda, que estigué en actiu només uns anys. Pretenia ser una recopilació de les tendències artístiques registrades sobretot a Catalunya als últims cinquanta anys, i suposem que acollia, si no tota la col·lecció, sí bona part d’aquesta. S’exposaven en total cent seixanta-cinc pintures i quinze escultures, distribuïdes en onze sales d’exposició: la sala d’Autoretrats, de gran interès pel seu contingut i nombre de peces, cinquanta-vuit; la de Marines, amb sis; la de Bodegons, amb tretze; la sala de Vanguàrdia, amb dotze; la Figurativa, amb vint; la de Noves tendències, amb onze; la d’Honor, amb una sola obra de gran mida (130 × 200 cm) de Joaquim Mir, Estany; la Premodernista, que no comptava amb cap obra; la de Paisatges, amb nou; la de Clàssics contemporanis, amb onze; la de Nus, amb catorze; el Jardí d’Escultures, on n’hi havia set, part de les cinquanta-dues escultures de la col·lecció del Museo de las Provincias; dues escales en les quals s’exposaven cinc obres a cadascuna i una biblioteca. Repartides a les sales interiors s’exposaven vuit escultures més.

Entre els autors de les pintures trobem Josep Amat, Hermen Anglada Camarasa, Josep Berga, Rafael Benet, Alexandre de Cabanyes, Ramon Calsina, Ramon de Capmany, Ramon Casas, Antoni Clavé, Jordi Curós, Will Faber, Lluís Graner, Emili Grau-Sala, José Gutiérrez Solana, Josep Hurtuna, Francesc Labarta, Maruja Mallo, Ramon Martí i Alsina, Casimir Martínez Tarrasó, Segundo Matilla, Eliseu Meifrèn, Jordi Mercadé, Vicente Navarro, Isidre Nonell, Iu Pascual, Picasso, Ramon Pitxot, Pere Pruna, Darío de Regoyos, Joan Miquel Roca Fuster, Ramon Rogent, Pau Roig, Josep M. de Sucre, Josep de Togores, Jordi Vila Rufas o Eduard Vial Hugas, entre d’altres. Quant a les escultures, algunes de les obres exposades eren d’Alfaro, F. Barón, Venancio Blanco, Collet, García Donaire, Marcel Martí, Oteiza o Subirachs.

Posteriorment al tancament del Museu i d’El Pedregar algunes obres es van vendre i la resta de pintures es va repartir entre el fill i els nets del fundador, tal com es troben avui dia segons les notícies amablement aportades per a aquest treball per Fèlix Estrada Mengod.

De les obres venudes tenim notícia de dues peces destacades. D’una banda, sabem d’una gran pintura de Sorolla de l’any 1908, Vuelta de la pesca. Playa de Valencia (90 × 110 cm), que va formar part de la col·lecció —de fet la fotografia apareix al catàleg del Museu Estrada, encara que no consta al llistat d’obres—, que fou venuda per l’empresari a començament dels anys setanta. D’altra banda, sabem d’una pintura de Salvador Dalí, Les gales de Portlligat (160 × 190,5 cm), que arribà a la col·lecció l’any de la seva realització, el 1973, fruit del compromís del pintor amb Estrada Saladich de vendre-li una obra expressament realitzada per al seu museu, acord que es va signar un any abans, i que es va subhastar a Sotheby’s de Nova York l’any 2011

La col·lecció d’escultura

Per parlar de les escultures hem de referir-nos necessàriament al Parc-Museu El Pedregar, situat a la finca que adquirí l’empresari a Bellaterra l’any 1952. Durant anys va estar treballant-hi amb entusiasme, tant en la residència que contenia com en els terrenys de la finca fins que el convertí en una mena de parc temàtic que inaugurà com a institució cultural l’any 1964, seu de la Fundació Cultural F. Estrada Saladich, visitable els primers diumenges de mes. Entre els espais enjardinats amb llacs artificials i una vegetació exòtica i exuberant, en els quals hi havia fins i tot un jardí japonès amb una pagoda, es disposaven al voltant de cent escultures de grans dimensions, d’escultors dels anys cinquanta-vuitanta del segle xx, que l’empresari anomenà Museo de las Provincias, ja que la idea era que cadascuna de les grans obres representés una província espanyola; fins i tot va intentar que l’escultor de cada obra fos nascut o resident a la província representada. Una bona part de les escultures les adquirí al «I Salón de Barcelona de Escultura Contemporánea» que l’empresari organitzà l’any 1968, i la resta les adquirí en altres exposicions o a través de visites directes als escultors. També hi havia peces de mida més petita que s’exposaven a la casa i al Museu Estrada

A la mort de l’empresari, la Fundació Cultural va subsistir uns anys però aviat el parc-museu va tancar al públic i la família decidí finalment donar les escultures al poble d’origen d’Estrada Saladich, Monistrol de Calders, amb l’única condició que el tractament de les peces, el desmuntatge, el transport i el muntatge final anés a càrrec de l’Ajuntament de Monistrol.

La donació es formalitzà al maig de 2005 i a partir d’aquell moment es produí el trasllat de 38 de les escultures que es van distribuir per tot el traçat del poble, que es convertí en un museu a l’aire lliure. Les obres donades, segons l’Acta de la Sessió Ordinària del Ple de l’Ajuntament de Monistrol de Calders de data 5 de maig de 2005, són les següents: La família (1952?), grup escultòric en relleu mural de Sebastià Badia i Cerdà; Flames (1970?), de Francisco Barón Molina; Dansa esportiva (1964), d’Antoni Boleda Ribalta; Dona asseguda (1962-1963) (figura 5) i Xiquets de Valls (1968), de Josep Maria Brull i Pagès; Maternitat peruana (1965?), de Jacinto Bustos Vasallo; Venus del mar (1968), de Josep Canals Gual; Dama (1965?), de José Carrilero Gil; Vent (1973), de Cocomir (José Vicente Corominas); Mèntor i Telèmac (1965?), Monòlit (1965?), Tronc africà (1966) (figura 6), Dona de Conca (1966?), Símbols (1968?), Música i vent (1968?) i La trampa (1970?), de Charles Henry Collet Colomb; Mirant els estels (1963), d’Emili Colom Comerma; La unió (1974), de Francesc Colomer Garrigó; Santa Teresa (1965) i Arias Gonzalo (1965?), de Tomás Crespo; La verema (1968?) i Diàleg (1970?), de Joaquín García Donaire; Superfície esfèrica (1969), de Vicente Larrea Gayarre; Descans (1963?), de Lluís Montané Mollfulleda; Miner (1968?), de César Montaña García; La puntaire (1965?), de Benjamín Mustieles Navarro; Saragossa creix (1970), d’Ángel Orensanz Zabal; Aiguadera (1968?), de Jesús de Perceval; Dona del camp (1965?), de Josep Piqué Iserte; Bailaora (1968), d’Amadeo Ruiz Olmos; Cinta esfèrica (1970), d’Enrique Salamanca; Joventut (1963), de Margarita Sans Jordi; Tocho, de Javier Sauras; Ballant damunt les ones (1975), de Joan Serafini Masdeu; Vaca, d’Eudald Serra i Güell; Toscadeiro (1973), de José Sobrado Balboa; Centre (1974), de Salvador Soria Zapater, i La pastora (1963), de Ferran Ventura Rodríguez.

Algunes de les obres que sabem que estaven a El Pedregar però que no van anar a Monistrol són: Segador (1970), de Venancio Blanco Martín; Gat (1970?), de Tomàs Bel i Sabatés; Cangur (1962-1963), de Josep Maria Brull i Pagès; Gos dogo (1970?), d’Emili Colom Comerma; Composició geomètrica (1970?), de Francesc Colomer Garrigó; Os polar (1975), de Josep Garriga Sauló; Solar (1965) i Beby (Monolit Estela) (1975), de Marcel Martí i Badenes; La recolecció (1965?), de José Planes Peñalver; Mans (1968), de Pablo Serrano Aguilar; Senglar (1970?), Pingüí (1970?), Girafa (1970?) i Abstracció (1992), de José Sobrado Balboa; Pedestal-Noé (1960), Quatre barres (1962), Cap Venus de Peníscola (1968) (després, com Catalunya 1968 passà a la col·lecció del Banc Sabadell) i Homenatge a Leonardo (1968-1972), de Josep Maria Subirachs, o La Mamaroca (La ben plantada) (1967), de Francesc Torres i Monsó, entre d’altres. De la major part no en tenim notícia de la localització; suposem que es van vendre i potser algunes peces estiguin encara en possessió dels descendents de Fèlix Estrada Saladich.

Font: L’Institut d’Estudis Catalans

Read Full Post »

A l’acte va assistir l’ambaixador del Japó a Espanya

Segons publicava l’Hoja de Lunes, el dia 25 de maig de 1965 s’inaugurà un jardí japonès a El Pedregal, parc museu de Mobles la Fàbrica, situat al carrer Apel.les Mestres, 11 de Bellaterra, propietat del senyor Estrada Saladich.

El jardí japonès, a la inauguració del qual va assistir-hi l’ambaixador del Japó, va estat el resultat d’una visita feta al Japó pel senyor Estrada.  La realització està d’acord amb l’estil japonès més exigent i amb diverses atraccions, com són la gran cascada, la pagoda, el pont penjant, l’artística gruta, amb una gran selecció de pedres i plantes exòtiques del país.

Venda dels terrenys d’El Pedregar

L’any 2017 es varen vendre els terrenys d’El Pedregar i les escultures del parc les va rebre l’Ajuntament de Monistrol de Calders qui comptarà abans de l’estiu amb les 38 escultures permanents de grans dimensions al seu nucli urbà i voltants, donades per la Fundació Privada Fèlix Estrada Saladich i amb un centre d’interpretació que s’instal·larà a la casa de la Mestra. Així ho va explicar en roda de premsa l’alcalde de la població, Ramon Vancells, el picapedrer Jaume Sala, el conseller municipal de Cultura, Gustau Erill, i la coordinadora del grup de treball de cultura i restauradora, Alba Morell.

Monistrol de Calders es va convertir, segurament, en un dels municipis del món amb més proporció d’escultures per habitant: 38 per 700 habitants, a menys de 20 habitants per peça artística.

Es tracta d’un llegat important que ha canviat la fesomia del municipi del Moianès de poc més de 700 habitants i suposa un atractiu artístic afegits als seus atractius naturals i gastronòmics. Els veïnat i els visitants gaudeixen de l’art repartit per tot el poble, i el Centre d’Interpretació que va dissenyar cinc itineraris pel traçat urbà i els seus entorns per gaudir de les escultures. En aquest punt, a més a més, es mostra informació de cada peça així com esbossos fets pels artistes abans d’esculpir-les.

Fèlix Estrada Saladich va néixer el 1901 a Ca l’Estrada, a Monistrol de Calders, on hi va passar la major part de la seva infantessa i joventut. Quan va ser adult es va traslladar a viure a Bellaterra on, després de diversos viatges als Estats Units, hi va fundar l’empresa de mobles La Fàbrica, la més popular de les seves iniciatives empresarials. Amant de l’art, es va anar fent amb una bona col·lecció de pintures i, sobretot, d’escultures que va anar reunint a casa seva, a El Pedregar de Bellaterra.
Precisament la parcel·lació i venda d’aquest terreny al Vallès, després de la mort l’empresari i col·leccionista, ha provocat que les 38 obres viatgin al poble d’on Estrada Saladich era fill i on també és enterrat.

Read Full Post »

Nascuda a Barcelona durant la pandèmia, The Barcelonian captura a la perfecció les alegries i misèries de la vida a la ciutat.

Amb dues-centes il·lustracions publicades, més de vint mil seguidors a Instagram, una exposició a Casa Seat i un llibre recopilatori a la venda, el projecte The Barcelonian ressona entre un públic atret per la seva representació honesta de la ciutat.

L’any 2023 les xarxes socials es van veure inundades per una il·lustració viral.  En ella, una parella de gent gran abandonava el seu apartament capcots mentre una parella de joves turistes arribava amb les maletes a ocupar el seu lloc.  “Dret a l’habitatge“, obra de l’il·lustrador barceloní Andreu Zaragoza, va acumular ràpidament més de 26.000 likes a l’Instagram de The Barcelonian, atraient l’atenció dels mitjans.

La imatge, va declarar Zaragoza pretenia ser una crítica a un model econòmic que fa que els lloguers siguin inassumibles per a la majoria de la població i, sobretot, crítica a la mercantilització d’un dret fonamental com és l’habitatge.  Un tema recurrent a una ciutat sotmesa a una forta pressió turística i amb preus d’habitatge prohibitius.

Andreu Zaragoza (Granollers, 1985) és il·lustrador i dissenyador gràfic.  Atret pel dibuix dels nens, la seva afició pels còmics primer, i per les portades i els logos de heavy metall després, es va posar a estudiar disseny gràfic a l’escola Llotja de Barcelona.  Després de treballar en diversos estudis, va decidir recuperar la seva passió gairebé oblidada pels llapis i els pinzells, i va iniciar una carrera com a il·lustrador freelance, que actualment combina amb la seva faceta de dissenyador gràfic.  La seva cartera de clients inclou els diaris El País i El Periódico, la cadena hotelera Hilton i altres firmes comercials.

Font: NE02, The Barcelonian

Read Full Post »

LLUÍS TORRES| Pel seu interès general compartim la crònica que Hoja del Lunes de Barcelona va publicar el dia 29 de gener de 1979, de la periodista Alícia Marsillach, sobre la creació de l’Organització de Consumidors i Usuaris de Catalunya.

L’OCUC es va fundar el 1979 amb l’objectiu d’informar, assessorar i protegir els consumidors i els usuaris.  A banda de la informació, l’assessorament i la protecció, també un objectiu important de l’organització és motivar i emfatitzar el paper dels consumidors al mercat actual per ser un element decisiu a través de les seves opinions, control, denúncies i reclamacions.  El 1992, es va fundar el Departament de Medi Ambient de L’OCUC, amb l’objectiu d’incidir sobre els hàbits de consum habituals i sensibilitzar els consumidors per adoptar hàbits més sostenibles i més respectuosos amb el medi ambient.

<<Mande quien mande, este tipo de organismos debe estar por encima de tendencias o partidos políticos», dice F. Roda, presidente de la OCUC

ALICIA MARSILLACH|Con el criterio de sensibilizar a la opinión pública de sus responsabilidades en las medidas de politica económica que afectan al consumidor, nació en nuestra ciudad hace unos meses la Organització de Consumidors I Usuaris de Catalunya.
Su origen hay que buscarlo en el impulso de lo que Antonio Garcia de Pablos habia empezado a hacer en Madrid. aunque de una forma muy autónoma, puesto que la entidad está registrada en Catalunya y su ámbito territorial es el catalán. La idea consiste, no en crear una OCUC para toda España, sino una Federación de OCUC, porque cada mercado tiene sus caracteristicas distintas. La idea es que, en un futuro, las OCUC no serán regionales, pero si sectoriales, ya que no es lo mismo tratar, por ejemplo, el problema de los transportes que el del pan.

FORMA DE OPERACION DE LA OCUC
La Organització de Consumidors i Usuaris de Catalunya depende económicamente de las aportaciones de sus socios -clen pesetas mensuales- aunque para conseguir un auténtico apoyo monetario de importancia, la cifra ideal de socios debería alcanzar los ocho millones que tiene Ralph Nader el padre de este tipo de entidades en los Estados Unidos, que le permite desplazarse de un punto a otro de su pais, para las investigaciones, en un avión particular y acompañado de cuatro o cinco abogados.

Como inciso y para que nuestros lectores tengan una ideal aproximada de lo que pueden pesar este tipo de organizaciones en otros países, les diremos que el señor Nader consiguió que la General Motors retirara del mercado toda su producción de uno de sus modelos del mercado, al haber demostrado aquel, que dicha producción era defectuosa y causante de gravísimos accidentes de circulación.

El presidente de la OCUC, Frederic Roda, nos dijo que, de momento no tenían tantas pretensiones, pero que esperaban poder llegar a alcanzar un día una Importancia similar en nuestro país. Para ello es imprescindible contar con unas determinadas subvenciones,

De hecho, la propia Constitución, en el artículo 51, habla y da pie a la entrada de las Asociaciones de Consumidores como órganos consultivos y por la obligación que tiene el Estado de protegerlas, Por lo tanto, el Estado tiene que propiciar que los consumidores puedan organizarse.

EN CONTRA DE LA DEMAGOGIA
No se trata nos dijo el señor Roda de convertirse en unos apéndices de la Administración para avalar lo que hace, sino de ser un elemento critico, pero colaborador. Yo no creo en absoluto en la demagogia ni en que las organizaciones de Consumidores hayan de servir para denunciar fraudes, sino para evitarlos.

La OCUC piensa que los empresarios deben estar muy tranquilos, ya que se da la coincidencia de que en los paises con más desarrollo empresarial e industrial es donde mejor funcionan las Asociaciones de Consumidores. En Suecia, en Estados Unidos y en Alemania son importantísimas y no han perjudicado para nada a la economía de esos países. Quizá por ello, varios empresarios catalanes han ofrecido su ayuda a la OCUC, cuyo criterio es que, si verdaderamente existen empresas progresistas que creen en ella -siempre sin depender de una sola- se puede admitir perfectamente esa colaboración, sea del tipo que sea. Al fin y al cabo, si las empresas, que ya efectúan unos estudios de mercado antes de lanzar un nuevo producto, tuvieran una entidad que les orientase directamente sobre las necesidades reales de ese mercado tendrían mucho ganado.

UNA FILOSOFIA BASADA EN LA CONSTITUCION Como ya hemos señalado anteriormente la filosofía general de la OCUC se basa en la Constitución, en su artículo 51. Ade- más cree que las decisiones que en última instancia llevan a unos precios o a unas calidades son determinadas por unos conceptos generales de política económica. La idea es que se deben dar alternativas. Como nos decía el señor Roda, hablando de los intermediarios: «algún precio tiene poner las cosas en su momento y cuando tú las necesitas. Es necesario atacar un poco las causas profundas de politica económica».

Una de las primeras tareas de la OCUC fue la organización de las 1 Jornadas sobre el Plan Energético nacional, destinadas a proporcionar al público una información completa sobre el tema.

EL «DEFENSOR DEL PUEBLO»

La entidad está muy interesada en intervenir para que se consiga la definitiva implantación de defensor del pueblo», figura ya existente en el «Estatut de Catalunya, y que corre el peligro de ser puramente decorativa. Por ello se solicita que su puesto no dependa del Gobierno que en un momento dado tenga el país, sino que sea totalmente independiente de tendencia o partidos, esté por encima de todos los avatares políticos y pueda tomar decisiones, mande quien mande.

Uno de los proyectos existentes dentro de las actividades de la OCUC es la celebración de unas jornadas informativas, en colaboración con la Comisión de Cultura del Colegio de Abogados, que serán una o dos veces por semana, a puerta abierta, con la presencia de especialistas que informarán sobre derechos del consumidor,

UN SERVICIO DE RECLAMACIONES

Otro de los proyectos consiste en la creación de un servicio de reclamaciones para los asociados, atendido por varios abogados, con lo que como señalaba Frederic Roda, se creará la figura del abogado consumerista, o sea, especialista en estas materias. Se confía no tener con ello necesidad de llegar a lo contencioso, sino que, por simple gestión colectiva puedan resolverse los asuntos. Por ejemplo, si una oficina de tráfico despacha mal sus asuntos, lo que se debe hacer es buscar la causa de ese mal funcionamiento, para, entre todos ayudar a que desaparezca esa causa.

<<Nosotros -dice el señor Roda- creemos que la mejor forma de arreglar las situaciones conflictivas es sentarse a la mesa y discutirlas con las autoridades competentes».

Por último y para los lectores interesados en pertenecer a esta asociación de consumidores, les diremos que la OCUC tiene sus oficinas en la calle Valencia 273, entresuelo derecha. Teléfonos 215 49 08 y 215 48 39.

Read Full Post »

SENSE COMENTARIS!!

Read Full Post »

Les principals organitzacions de consumidors denuncien una ofensiva per part de les empreses “que se salten la normativa” que prohibeix ofertes comercials no consentides

Les organitzacions de consumidors Facua i OCU denuncien que la llei que prohibeix des del juny les trucades a particulars sense consentiment, la Llei de Telecomunicacions, no s’està complint. Facua lamenta que la nova normativa no ha servit per acabar amb l’spam telefònic, i assegura que hi ha una ofensiva per part d’aquestes empreses, que “se salten la llei”.

Miguel Àngel Serrano, vicepresident de Facua, assegura que “no són pocs els consumidors que venen a nosaltres perquè no paren de molestar-los amb trucades comercials.”

“S’estan saltant la normativa. Perquè és impossible que l’usuari hagi donat consentiment a tantíssimes trucades comercials de tantíssimes empreses i establiments. Treuen lucre econòmic a base de vulnerar la normativa.”

L’Organització de Consumidors i Usuaris ja va detectar a finals d’any que 9 de cada 10 persones segueixen rebent trucades indesitjades, i el 50% ho quantificaven entre 1 i 5 trucades al mes.

Alguns usuaris ja en comencen a estar tips i es queixen que, en alguns casos, la quantitat de trucades és exagerada, com manifestava fa dues setmanes una tuitaire:

La compravenda de dades entre empreses, una via per saltar-se la llei

Un dels motius que explicarien que seguim rebent ofertes telefòniques sense consentiment, segons l’OCU, és que sovint les empreses acaben traspassant-se les dades entre elles. Esther Lorente, delegada de l’organització a Catalunya, explica com funciona la compravenda de dades personals.

“Es venen les dades entre ells. A vegades, les mateixes comercialitzadores o grans empreses de telefonia deriven els seus serveis a d’altres empreses de telemàrqueting que tenen subcontractades. Els traspassen les dades i aquí ja es perd el control.”

La normativa permet la cessió de dades de clients entre companyies quan l’usuari no s’hi oposa expressament. El cas és que per al consumidor és difícil, per no dir impossible, saber l’abast d’aquests acords i si la trucada és denunciable davant de l’Agència Espanyola de Protecció de Dades (AEPD).

Per aquest motiu, des de l’OCU reclamen més control per part de l’AEPD i que s’auditin les principals empreses que tenen les nostres dades telefòniques per saber a qui les poden acabar cedint.

L’Autoritat de Protecció de Dades de Catalunya confirma aquesta realitat i recorda que la llei estipula que només podem rebre aquestes trucades si hem donat prèviament el consentiment, hem tingut alguna relació contractual amb l’empresa els últims 12 mesos o tenim un interès legítim per contactar-hi.

Convé no abaixar la guàrdia amb la lletra petita

Malgrat tot, també és possible que, sense voler-ho, siguem nosaltres qui acabem donant consentiment a aquestes trucades. Des de l’Autoritat de Protecció de Dades de Catalunya alerten que a vegades no som conscients que en les nostres sol·licituds d’informació a pàgines web, a l’hora d’emplenar butlletes o en generar un contracte, podem acabar acceptant d’alguna manera rebre informació comercial.

Xavier Urios, cap de l’assessoria jurídica, recomana ser molt curosos quan naveguem per internet i recorda alguns drets dels consumidors per evitar l’spam:

“Quan rebem una trucada comercial, podem manifestar la nostra oposició a rebre’n més en un futur. I l’empresa està obligada a prendre’n nota. A més, no hem d’oblidar que les empreses estan obligades a gravar aquestes converses.”

Finalment, també apunta la possibilitat de denunciar aquesta pràctica davant l’autoritat competent, en aquest cas en matèria de protecció de dades, l’AEPD, la qual “pot imposar les corresponents sancions”.

Les empreses que més truquen: les energètiques i de telecomunicacions

El top cinc d’empreses que truquen per fer ofertes comercials, segons una enquesta interna als usuaris de l’OCU, són del sector de les telecomunicacions i l’energia. Són Vodafone, Iberdrola, Jazztel, Orange i  Endesa.

Des de Som Connexió, admeten que han rebut queixes per part dels seus socis i usuaris per un augment de trucades comercials, malgrat l’entrada en vigor de la nova llei.
Una solució, segons Carlos Ángel, responsable de Comunicació de Som Connexió, és la llista Robinson, on podem deixar constància que no volem rebre publicitat:

“En el cas de rebre trucades comercials, cal comentar que formem part d’aquesta llista. I a la vegada, també ens permet revocar acceptacions de consentiment que haguem fet anteriorment.”

Des de la cooperativa, també han llançat el projecte Membrana de Dades, una prova pilot on els usuaris es poden apuntar a un llistat d’exclusió de spam. Així, envien la llista a les principals empreses de telemàrqueting per revocar els consentiments vigents. En el cas que les empreses persisteixin, s’interposen denúncies col·lectives.

Font: Cèlia Forment i Bori, 3Cat,

Read Full Post »

Amb la reforma de la Plaça del Pi es vol refermar l’espai com centre social i comercial de Bellaterra La zona de color rosa es convertirà en espai per a vianants amb plataforma única

Una important ampliació de l’espai per a vianants amb plataforma única, enllaçant les zones comercials del Club Bellaterra i la Farmàcia i suprimint l’accés en cotxe al carrer de Joan Fàbregas és el principal element de la primera fase de la reforma de la plaça del Pi que l’EMD va presentat al veïnat de Bellaterra. L’obra hauria d’estar enllestida a l’estiu de 2025.

L’Entitat Municipal Descentralitzada (EMD) de Bellaterra i l’equip assessor d’aquest projecte van presentat al veïnat de Bellaterra la reforma de la icònica plaça del Pi, centre neuràlgic de la vida social i comercial del barri, un cop desestimat el projecte anterior pels problemes de trànsit que generava. L’objectiu, destaca el president de l’EMD, Josep Maria Riba, és potenciar la cohesió social i afavorir el comerç de Bellaterra. El pressupost, els 98.377 euros de subvenció de la Generalitat a través del Pla Únic d’Obres i Serveis (PUOSC) i 25.000 més que aportarà l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès.

L’anterior projecte presentat l’any 2019 per l’ex president  de Ramon Andreu (GXB), comportava desviar la carretera BV1414 pel carrer de Joan Fàbregas i Lluís de Ábalo, (per darrera del Club Bellaterra), però l’enllaç entre aquests dos carrers suposava un problema pel pas dels vehicles de grans dimensions, com autobusos o camions, i per això no comptava amb el suport ni de l’Ajuntament ni de la Diputació, titular de la carretera.

Josep Maria Riba explicà que el nou projecte supera aquests obstacles mantenint els criteris inicials. En aquest sentit, el vocal de Mobilitat de l’EMD, Jordi Macarulla, destacava com guanys principals que es prioritza l’ús de l’espai pel vianant amb 500 metres quadrats més de peatonalització i guanyant en seguretat eliminant una zona de conflicte entre vianants i cotxes en la incorporació des de la plaça al carrer de Joan Fàbregas i l’actual aparcament de davant la farmàcia.

La supressió d’aquest accés dels cotxes a Joan Fàbregas permetrà unir en plataforma única d’alçada i el mateix paviment les actuals zones comercials del supermercat i la farmàcia. Macarulla explicà que així s’afavoreix el sector amb una illa comercial que suposa també enllaçar zones d’ús lúdic per al veïnat i els vianants i de terrasses per a l’hostaleria.

Els cotxes accediran a Joan Fabregas des d’una rotonda que es farà al final de la plaça, quan acaba el Club Bellaterra i davant l’Hostal Sant Pancraç, i amb un canvi de sentit que carrer Lluís de Ábalo. Així, es podrà accedir fins a la plaça Maragall, altre dels nuclis centrals de Bellaterra.

Aparcament i carretera BV-1414

El gestors de l’EMD van destacar que aquesta reforma es fa ampliant aparcament, tant d’estacionament lliure com de zona taronja, mesura amb que es vol duplicar les places actuals d’estacionament regulat amb acord amb l’Ajuntament. Toni Palomo, veí de Bellaterra, arquitecte municipal de Masquefa i un dels professionals del sector que han assessorat el govern de l’EMD, explica també que la reforma suposa resoldre problemes actuals de disseny -com el pas de vianants que aboca a una zona de vehicles com l’aparcament davant la farmàcia-, de manteniment, d’accessibilitat -suprimint barreres arquitectòniques- i de definició, ja que actualment l’alt pas de cotxes fa pensar que no és una plaça ideada per a les persones sinó per als vehicles. A més, indica es farà aparcament per a bicicletes i s’instal·larà un carregador per a vehicles elèctrics, al temps que des del govern indiquen que en properes fases es pensarà com instal·lar algun espai d’esbarjo per a la canalla.

De fet, la reforma presentada és una primera fase que tindria continuïtat posteriorment en una segona etapa amb 600 metres quadrats més de plataforma única en l’actual carretera, a l’espai just davant de l’estació dels FGC; una tercera que continuaria fins al final de l’hostal Sant Pancraç; i una quarta per potenciar el lligam de la plaça del Pi amb la de Maragall -l’espai de l’esquirol on està el centre cívic Bellaterra- a través del carrer de Joan Fàbregas.

El veïnat present es va mostrar d’acord amb el projecte plantejat, però el representant de l’Associació BV-1414  va insistir en la necessitat de solucionar el problema d’alta intensitat de trànsit i velocitat de vehicles de la carretera BV1414, que creuen que s’ha de limitar a 30 km hora.

En aquest sentit, el president de l’EMD apunta que, de manera paral·lela s’avança en les negociacions amb la Diputació de Barcelona, titular de la carretera, perquè abordi fins a 17 actuacions al llarg d’aquest eix viari per pacificar el trànsit i s’insisteix en la necessitat que cedeixi la carretera a l’Ajuntament i que el municipi la cedeixi a l’EMD convertida en carrer. Això, indica Riba, permetria actuar davant els vehicles que l’utilitzen actualment com a drecera cap a la B30.

Des de l’EMD indiquen que, un cop aprovada la modificació, ara s’han de fer les tramitacions administratives corresponents per haver acabat l’obra entre els mesos de juny o juliol de 2025.

Font: Ràdio Cerdanyola

Read Full Post »

Bellaterra, 22 de març de 2024

LLUÍS TORRES|La Junta Veïnal de l’Entitat Municipal Descentralitzada (EMD) de Bellaterra va presentar ahir al vespre, al Centre Cívic de la Plaça Joan Maragall, el seu  projecte de peatonalització parcial de la cèntrica Plaça del Pi i l’entorn.

El president de l’EMD, Josep Maria Riba, el vocal Jordi Macarulla i l’arquitecte Toni Palomo, van apuntar que ni Diputació ni Ajuntament veien amb bons ulls el projecte anterior del 2019 presentat al PUOSC “no tenia recorregut”, raó per la qual han optat per una modificació que mantingui l’objectiu essencial d’estimular l’activitat del comerç i que hi hagi més vida pel vianants, indicant que l’Ajuntament ho complementa amb una inversió de 25.000 euros, més els 98.377 que arriban de la Generalitat de Catalunya a través del PUOSC, però remarca que és urgent fer aquesta obra fins el juliol del 2025, per no perdre la subvenció.

El nou projecte de remodelació de la Plaça del Pi, té l’objectiu d’afavorir la cohesió social i impulsar el comerç a Bellaterra. El projecte s’ha elaborat amb la col·laboració d’un grup de veïns experts en arquitectura i urbanisme.

El nou projecte a la Plaça del Pi inclou el Pla Únic d’Obres i Serveis de Catalunya (PUOSC) per a la seva peatonalització parcial.

La reforma de la plaça del Pi, centre neuràlgic de Bellaterra, va ser un projecte impulsat el mandat passat a l’EMD amb l’objectiu de desviar part del trànsit i afavorir la peatonalització d’aquest espai. La Diputació i Cerdanyola però, van informar desfavorablement per la manca d’espai en la corba entre el carrer Lluís de Ábalo amb el carrer de Joan Fàbregas, especialment per al pas de vehicles pesants.

Seguirem informant….

Read Full Post »

SENSE PARAULES

Read Full Post »