Gràcies, bisbe Budde. Si us plau, desafia públicament aquest perillós idiota a cada pas que pren mentre intenta destruir els Estats Units. Espero que no tingui èxit. Conec molts americans que saben el que és correcte. Però, malauradament, alguns que realment creuen en la bilis i mentides que Ilança constantment (Alan Warren)
Bisbe Edgar Budde al President Trump:
“Deixeu-me fer una darrera súplica, Sr. President. Milions han confiat en tu, i, com vas dir ahir a la nació, has sentit la mà providencial d’un Déu estimat. En nom del nostre Déu, et demano que tinguis pietat de la gent del nostre país que ara tenen por. Hi ha nens gais, lesbianes i transsexuals en famílies demòcrates, republicanes i independents, alguns que tenen por per la seva vida. Les persones que recullen els nostres cultius i netegen els nostres edificis d’oficines, que treballen en granges avícoles i plantes de carn, que renten els plats després de menjar als restaurants i treballem els torns de nit als hospitals, potser no són ciutadans o tenen la documentació adequada, però la gran majoria de Els immigrants no són criminals. Paguen impostos i son bons veïns. Són fidels membres de les nostres esglésies i mesquites, sinagogues, gurdwara i temples.
Li demano que tingui pietat, Sr. President, d’aquells de les nostres comunitats els fills tenen por dels seus pares, i que ajudi a aquells que fugen de les zones de guerra i persecució a les seves terres per trobar compassió i benvinguts aquí. El nostre Déu ens ensenya que hem de ser misericordiosos amb l’estrany, perquè tots vam ser uns estranys en aquesta terra. Que Déu ens concedeixi la força i el coratge per honrar la dignitat de cada ésser humà, per parlar la veritat enamorada, i caminar humilment l’un amb l’altre i el nostre Déu, pel bé de totes les persones, el bé de totes les persones d’aquesta nació i el món. Amén. “
LLUIS TORRES|Al contrari que l’EMD de Bellaterra, presidida per Josep Maria Riba i Farré (partit polític Bellaterra Endavant), que segueix protegint el nom de Josep Maria Marcet, sense complir la votació aprovada en Ple (amb els vots de Gent per Bellaterra), i la llei actual de Memòria Democràtica), Sabadell sí va retirar l’any 2019 el monòlit i el nomenclator del que durant 20 anys va ser el seu alcalde franquista.
L’Ajuntament de Cerdanyola (PSC), coneixedor del problema, mira cap a Collserola, amb l’excusa que han de ser el actuals gestors de l’EMD de Bellaterra, qui sol·liciti la retirada, tal com consta al convenivigent.
Marcet, amb cara de pocs amics, rebent l’abraçada del governador que el va cessar, Felipe Acedo, i la Medalla al Mèrit Civil de mans del seu successor a l’alcaldia, Antoni Llonch / CEDIDA
P. J. ARMENGOU (30 maig 2019). En els pròxims dies, la plaça dedicada a l’alcalde Josep Maria Marcet (1901-1963) canviarà definitivament de nom, i el record de qui fou batlle de la ciutat durant 20 anys desapareixerà del nomenclàtor. El canvi, aprovat per la Junta de Govern Local el 20 de maig, s’emmarca dins la Llei de Memòria Històrica, i no ha estat exempte de polèmica. La família no s’ha oposat al canvi de nom, però nombrosos experts han advertit del perill de jutjar la història amb lleugeresa. Al capdavall, la història mai és blanc o negre.
Marcetés un personatge polièdric; amb les seves ombres i les seves llums: era un franquista convençut, però també un polític pragmàtic capaç d’estendre la mà als seus teòrics enemics naturals. Va ser, a més, un home crític amb el règim, una faceta poc coneguda d’ell que li comportà l’ostracisme polític i la censura del seu llibre de memòries, Mi ciudad y yo. Tot i la seva adhesió total a Franco –i una certa amistat personal– alguns sectors del règim van mostrar el seu enuig per la publicació del llibre, el novembre del 1963, pocs mesos després de la mort de l’autor.
Així ho demostren una sèrie de documents a què ha tingut accés aquest diari i que es publiquen per primer cop en premsa. En ells es pot observar la supressió “por razones políticas” de part del text original i, més interessant encara, els fragments que van ser considerats intolerables per la Governació de Barcelona un cop publicat el llibre, i que, per a sorpresa de les autoritats, van esquivar la censura. Així ho transmetia un alt càrrec del govern franquista a Catalunya, en una nota conservada a l’exemplar enviat a Madrid queixant-se del text:
“Ha producido en Barcelona gran perplejidad en amplios sectores, el que fuera autorizada la publicación del libro titulado ‘Mi ciudad y yo’, en el que aparece como autor D. José M. Marcet Coll, que fue 20 años Alcalde de Sabadell”.
A més d’aquesta nota, al llibre s’hi poden veure, marcades amb llapis blau o vermell, fins a quaranta-cinc pàgines que, a ulls de les autoritats franquistes de Barcelona, mai haurien d’haver vist la llum.
Un informe positiu de la censura era obligatori per poder publicar un llibre durant el franquisme. Mi ciudad y yo va passar el sedàs amb certes mutilacions; però tot i això va crear controvèrsia / D.S.
Els fragments censurats
Un dels episodis que relatava Marcet i que no va passar el rodet del censor feia referència a la seva etapa com a procurador de les Corts espanyoles. De les sessions, Marcet recordava com ses senyories procuraven fugir dels discursos més soporífers i dels oradors de menor categoria per refugiar-se al bar, “donde en medio de efusivos abrazos se pedían cupos, adjudicaciones de automóviles y se recomendaban nombramientos con fuertes saludos y palmadas en la espalda”. Aquesta escena tan berlanguiana no va passar la censura; però sí ho va fer (per a disgust de la Governació) el següent passatge: “Ni siquiera pude influir lo más mínimos en las disposiciones que afectaban a la industria textil de nuestra región. Detalle revelador es que la citada comisión de que yo formaba parte se reunió cuatro o cinco veces, si mal no recuerdo, durante los años que desempeñé el cargo”.
El capítol sobre l’animadversió del règim per la comunitat cristiana protestant (a qui l’alcalde va protegir) també va patir canvis. Les línies suprimides del llibre posaven en boca del gobernador civil de l’època una actitud inquisitorial i violenta contra aquest grup religiós: “Al solicitarle [al gobernador] muy encarecidamente que dejara en suspenso su providencia [expulsar uns protestants], recuerdo que me dijo, con más socarronería que convicción: ‘Yo, con esta clase de gente haría como Torquemada: quemarlos publicamente en la Plaza Mayor‘.Naturalmente, ni el anciano presbítero protestante ni sus colegas, fueron asados y conseguí del gobernador que no se llevara a cabo la orden de destierro”. De tot aquest paràgraf, marcat pel censor per a la seva eliminació, només en va desaparèixer la referència a Torquemada.
El censor no va ser gaire dur amb el text original de Marcet. A dalt, una de les pàgines amb fragments eliminats. En aquest cas, sobre la vida a les Corts espanyoles / D.S.
També van salvar-se de la crema diverses pàgines en les quals Marcet criticava l’actitud d’Espanya envers Catalunya. A la versió definitiva s’hi pot llegir un fragment que algú de la Governació va marcar intensament en un vermell prohibitiu:
“En cierta ocasión, un alto cargo del Ministerio se permitió decir en una reunión de carácter económico: ‘Si los rojos les arruinaron (se refería a la indústria catalana), yo lo haré por segunda vez’”. I més endavant deia:
“Hay fuera de Cataluña ‘separatismos contra Cataluña’ que nos han hecho a veces mucho más daño que el propio separatismo catalán, porque a la incomprensión han sumado el desconocimiento, cuando no el odio”. El Procés, fa seixanta anys. També va passar el rodet tot un capítol de greuges contra Catalunya que Marcet va fer arribar a Franco. A la Governació civil se’n feien creus.
El motiu de la discòrdia
Portada del llibre de memòries de Josep Maria Marcet, Mi ciudad y yo / D.S.
Però si hi havia un episodi que les autoritats no podien permetre que es publiqués era la rèplica de Marcet a la seva destitució com a alcalde. De fet, la intenció del batlle amb les seves memòries era reivindicar-se i, potser, venjar-se del governador civil que el va cessar, Felipe Acedo Colunga. Marcet explica com, aprofitant que havia passat uns dies malalt, Colunga va ordir la seva destitució:
“Yo sabía que, entre bastidores, se estaba fraguando una intriga política de cierta altura destinada a acabar conmigo en el aspecto político. […] el gobernador me citó en su despacho y, tras muchos halagos y elogios encomiásticos me indicó haber recibido de Madrid la orden de relevarme de mi cargo, es decir, de mi ingreso político en el Valle de los Caídos”. Aquest fragment apareix remarcat profusament en el llibre que es va fer arribar a Madrid.
Per a Marcet, els motius estaven clars. La seva “muerte política” estava decretada “por quienes no podían tolerar que un modesto alcalde de una modesta ciudad española, hubiera puesto en evidencia la inoperancia de ciertos organismos y la pasividad culpable de determinadas autoridades”.
Directe i tossut, l’alcalde no va esperar a publicar cap llibre per demanar explicacions en persona: “Al pedir al gobernador que se dignara exponerme los motivos por los cuales se me iba a dar el cese, diciéndole que desconocía haber hecho algo que justificara tal decisión superior, me contestó reiteradamente que no había en aboluto ningún cargo contra mí, que, muy al contrario, me reconocían los indiscutibles méritos que había contraído en los veinte años de desempeño de la Alcaldía de Sabadell, pero que la Superioridad tenía el criterio de relevar a las autoridades que llevaran muchos años ejerciendo”.
A la qual cosa, Marcet va respondre: “Más años hace el Generalísimo Franco que rige los destinos de la nación y que Dios le de salud para que siga haciéndolo muchos más”.
És compatible negociar un nou conveni amb la tramitació de l’expedient de segregació de Bellaterra.
El proper ple municipal de setembre ERC ha presentat una moció per «instar al govern municipal per a iniciar els tràmits per la revisió de l’actual conveni de l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès amb l’EMD de Bellaterra per tal d’actualitzar-lo, dotar de més competències i capacitat econòmica a l’EMD».
Aquesta moció, consensuada entre les seccions locals de Cerdanyola del Vallès i de Bellaterra, respon a un simple exercici del principi de realitat i comprovar com l’actual conveni ni satisfà el veïnat, ni recull la totalitat de competències que podrien ser assumides per l’EMD conforme la llei, ni esdevé un mecanisme eficaç per la prestació del serveis públics amb la deguda qualitat.
Esquerra recorda que porta anys reclamant la millora del conveni i així s’ha recollit en els seus programes electorals des de 2015. Com apunt històric, cal recordar que un nou conveni fou possible l’any 2016 però des de l’EMD de llavors es van trencar les negociacions imposant condicions a última hora sabent que Cerdanyola no les assumiria. Per això ERC entén que cal donar-se una nova oportunitat, actuar amb lleialtat i generositat, i establir un nou marc de relacions que reconegui la infradotació econòmica que ha tingut Bellaterra i que es permeti l’EMD exercir noves competències amb un finançament adequat.
La moció no oblida que els veïns i veïnes de Bellaterra van decidir esdevenir un municipi segregat de Cerdanyola, en una consulta ciutadana que es va celebrar l’any 2015. Tampoc que la Comissió ‘Bellaterra és Sant Cugat’ va recollir l’any 2019 les signatures de més del 60% del cens del veïnat de Bellaterra per a l’inici, tramitació i aprovació de l’expedient d’alteració del terme municipal de Cerdanyola del Vallès per la segregació del territori de l’EMD de Bellaterra, més els terrenys de l’àmbit de Can Fatjó dels Aurons, per tal de la seva agregació al municipi de Sant Cugat del Vallès.
El model òptim per a ERC fora que Bellaterra tingués un conveni com el que té l’EMD de Valldoreix entenent que haurà de ser fruit de les negociacions entre les dues administracions locals. A més, en qualsevol cas cal exigir una satisfacció per la manca d’inversió acumulada durant massa anys i atendre les queixes veïnals que l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès ha menystingut tant de temps. Cal escoltar el veïnat i als seus representats, però sobretot cal «la millora dels serveis públics que es presten a Bellaterra, tant a nivell d’inversions en la via pública, equipaments, major presència policial o suport a la rica vida cultura i associativa».
Així mateix, la moció reitera que el govern municipal de Cerdanyola ha de complir, en temps i en forma, amb la tramitació de l’expedient per la segregació de l’àmbit territorial de l’EMD de Bellaterra, per la seva agregació al municipi de Sant Cugat del Vallès. Aquesta és una obligació d’acord amb la petició de la ciutadania i conforme les resolucions judicials dictades fins la data.
ERC Cerdanyola considera que la situació actual posa Carlos Cordón en una disjuntiva on pot passar a la història com l’alcalde que va perdre Bellaterra o com qui va propiciar un nou conveni per dotar el veïnat de l’EMD de més autonomia, recursos i millors serveis.
Font: Grup Municipal d’ERC Cerdanyola Vocalia ERC a l’EMD de Bellaterra
“Espanya té només un 1,4% d’habitatge social del total d’habitatges, mentre que la mitjana a Europa és del 9%. El que cal és que el senyor Sánchez i el seu govern, que es presenta com el més progressista de la història, deixin de fer promeses buides i prenguin mesures reals”, denuncia la portaveu
“Fa un any i mig vam votar en contra de la llei d’habitatge perquè estàvem convençuts que, lluny de solucionar els problemes reals d’habitatge, els agreujaria. Les dades actuals demostren que estàvem en el camí correcte. L’oferta de lloguer ha disminuït dràsticament i la situació continua empitjorant.”, ha assegurat la portaveu de Junts, Miriam Nogueras, en una atenció a mitjans des del Pati del Congrés per explicar el posicionament de Junts davant la iniciativa relativa a la regulació de lloguers d’habitatge per temporada i lloguers d’habitacions. Les dades recents confirmen les nostres advertències: l’oferta de lloguer a les grans plataformes immobiliàries han caigut un 40%, mentre que a Catalunya els contractes de lloguer han disminuït un 31%.
La nova iniciativa presentada, que intenta solucionar les deficiències de la Llei d’Habitatge, no aborda adequadament els problemes actuals. Enlloc de resoldre els problemes d’habitatge, imposa un model que ja s’ha demostrat ser ineficaç.
“Considerar una habitació com un habitatge és una solució inadequada; una habitació no pot substituir una llar, i institucionalitzar aquesta idea no és la resposta correcta”, ha dit la portaveu, que també ha denunciat que “aquesta nova llei desincentiva els petits propietaris a llogar les seves propietats i podria fomentar la creació d’una nova indústria de lloguer d’habitacions, la qual no contribuirà a solucionar el problema de fons”. Junts per Catalunya havia intentat negociar una solució eficaç amb els proponents de la llei quan es va presentar al juliol, però la proposta final es va imposar sense possibilitat de modificacions. La llei actual no compta amb consens, no protegeix ni als petits propietaris ni als llogaters, i té manca de seguretat jurídica. A més, entra en conflicte amb la normativa europea i envaeix competències que corresponen a la Generalitat de Catalunya.
“Espanya és un dels països de la Unió Europea on els sous són més baixos. Per tant, hauria de ser un dels països amb més habitatge social, però és tot el contrari. Espanya té només un 1,4% d’habitatge social del total d’habitatges, mentre que la mitjana a Europa és del 9%. Àustria té un 24% i els Països Baixos un 30%. El que cal és que el senyor Sánchez i el seu govern, que es presenta com el més progressista de la història, deixin de fer promeses buides i prenguin mesures reals”, ha denunciat Nogueras.
CARLES PUIGDEMONT | Aquests dies, en previsió de la decisió que ERC va prendre ahir, he estat preparant una carta per fer pública després de conèixer els resultats de la consulta a la militància. Espero que en dispenseu la llargada i que tingueu interès i paciència per llegir-la sense pressa.
Carles Puigdemont (130è President de la Generalitat de Catalunya i Josep Rull (18è President del Parlament de Catalunya) 📷 CEDIDA
Set anys a l’exili, l’amnistia, la investidura i la presó He passat gairebé set anys a l’exili. Vaig anar-hi carregat d’incerteses, però convençut del camí que podia recórrer protegint la institució de la Presidència de la Generalitat de Catalunya que acabava de ser il-legitimament destituïda per la decisió del PP i del PSOE. Calia preservar-la, com fos, de l’intent de liquidar- la, i protegir el dret dels catalans a prendre lliurement les seves decisions.
La Presidència de la Generalitat no és una institució qualsevol. No ho és en termes polítics ni tampoc en termes històrics; de fet, és una institució excepcional. S’ha anat perpetuant al llarg dels segles, des que el 1359 es va nomenar Berenguer de Cruïlles com a primer president. La successió en la presidència es va interrompre el 1714, i es va recuperar formalment el 1931, any a partir del qual el càrrec s’ha anat renovant fos a l’exili, fos a l’interior. El meu exili partia de la idea que calia assegurar aquella continuïtat institucional històrica que les principals forces espanyoles havien volgut interrompre amb l’aplicació abusiva de l’article 155 de la Constitució i l’inici de la causa general contra l’independentisme. Si bé des d’un punt de vista constitucional, entre el 27 d’octubre de 2017 i el 17 de maig de 2018 la presidència de la Generalitat va estar intervinguda pel Govern espanyol, des del punt de vista de la legitimitat històrica de la institució, la presidència va continuar ocupada a l’exili. El 2018 la presidència va ser llegada al president Quim Torta a través del Parlament de Catalunya. La continuïtat havia estat salvada.
Un cop assegurada aquesta continuïtat institucional, calia poder mantenir la posició política i defensar-se de la repressió espanyola en millors condicions del que no es pot fer des d’una presó, i encara menys des d’una presó espanyola. És el que he procurat fer al llarg d’aquests gairebé set darrers anys, convençut que els resultats d’aquest esforç, sumats als resultats dels esforços des de l’interior de tots els qui vam engegar el camí de la independència de Catalunya, haurien de servir per preparar millors condicions i reprendre la lluita. Tot el que hem fet, a alguns sempre els semblarà poc. A d’altres, és clar, massa. Sigui poc o sigui molt, sigui amb èxit o sigui amb fracàs, allò que s’ha fet ha estat, es miri com es miri, extraordinari | excepcional. Només una visió molt petita i de curta volada pot treure mèrit que no vol dir discutir-ne l’encert o els resultats al que hem estat capaços de fer en condicions terriblement adverses. La llista del que hem assolit és molt llarga, en un combat que ha estat diari. Cada dia, en tots els fronts; assumint riscos i afrontat una exposició pública creixent i fragil alhora, perquè s’havia de batallar pràcticament sense xarxa de seguretat. A la intempérie moltes vegades. I anant a contracorrent, havent de lluitar contra un adversari molt poderós i amb recursos econòmics, humans i tècnics il-limitats.
Els èxits assolits i l’actitud sempre combativa i sense fer concessions ni a la nostàlgia ni al victimisme han relativitzat, però, les enormes diferències entre els dos blocs en conflicte i han impedit de valorar la transcendència i la importància dels guanys assolits. La internacionalització i les victòries en tribunals de diferents estats europeus, la litigació estratègica al TJUE i també al Consell d’Europa, tot això ha estat amplificat o directament assolit per l’existència d’un exili militant que ha aprofitat totes les tribunes que ha tingut al davant.
Tot això ha comportat un desgast molt gran, sobretot perquè la repressió de l’Estat s’ha incrementat a mesura que anàvem mantenint la posició i fracassaven en el seu intent de liquidar-nos. Ens han posat al centre de totes les dianes, s’han orquestrat durant anys campanyes de difamació massiva i s’han obert multitud de fronts judicials amb l’objectiu d’exhaurir les nostres forces i provocar l’efecte dissuasiu que tota repressió comporta. Com en tot conflicte hibrid, s’ha atacat el nostre entorn per tal d’intimidar-lo i neutralitzar-lo, buscant el nostre aïllament i desconnexió, i s’ha menat una guerra narrativa basada en falsedats que encara dura, amb espionatge i eines de violència política que ens equiparen a moviments terroristes per desacreditar tot un moviment democràtic i no violent.
I, tanmateix, hem continuat plantant cara i intentant explicar-nos allá on ens han deixat explicar, intentant contrastar els atacs permanents de la poderosa maquinària de propaganda espanyola que no ha escatimat cap esforç ni cap recurs. Des d’aprofitar funcionaris espanyols de les institucions europees fins a mitjans de comunicació entregats a la seva causa patriòtica, passant per jutges, fiscals, policies, empresaris i professionals diversos, i una legió de voluntaris i espontanis activats des que els va donar permís d’anar «a per tots nosaltres». I que es creuen amb dret d’amenaçar-te, d’insultar-te o de vexar-te a vegades només pel fet de parlar en català.
A partir de les eleccions generals del 2023, algunes coses van començar a canviar. Es va obrir la porta a la possibilitat de neutralitzar la repressió desfermada des del 2017 i anul-lar les seves conseqüències judicials, amb la idea que això ajudés a crear les condicions per a un procés de negociació amb el govern espanyol que tornés a la política un conflicte que només es pot resoldre des de la política. En l’anomenat Acord de Brussel-les fixàvem la necessitat d’una amnistia integral com a part essencial d’aquestes condicions, sense la qual no es podia fer política de manera lliure. L’estratègia dels indults era una estratègia espanyola; la de l’amnistia és una estratègia catalana. Calia acabar amb les condemnes, els processos judicials, les causes secretes, els exilis i tota la criminalització contra l’independentisme si el Govern espanyol volia mantenir una negociació amb qui li proporciona els vots imprescindibles per governar. Per primera vegada en tots aquests anys s’albirava la possibilitat d’una amnistia real i de la fi de l’exili, i també la possibilitat de fer política en condicions de mínima normalitat.
La tramitació de la llei va desfermar una veritable tempesta social, política i mediàtica a Espanya, que va tenir un gran ressò a les institucions europees i als mitjans internacionals. Ningú no dubtava que la llei era fruit d’un acord polític amb l’independentisme que permetia al PSOE sostenir-se al Govem espanyol, però tampoc ningú no tenia cap dubte sobre quins eren els destinataris de la llei i quins resultats es buscaven.
Després d’una negociació més llarga i difícil del que nosaltres hauríem volgut, es va arribar a un acord en el redactat de la llei que fixés clarament allò que entrava en l’àmbit objectiu de l’amnistia. El redactat tancava la porta a les interpretacions perverses a què ens tenen acostumat els jutges patriòtics i només els deixava una única opció si volien evitar els efectes de la llei: l’incompliment. És a di la rebel-lia contra les institucions dir, democràtiques.
I, en efecte, han ordit una estratègia per incomplir la llei sabent que els responsables que els haurien de castigar per aquesta vulneració democràtica sempre seran… ells mateixos. S’han mofat de la llei, que és el mateix que dir que s’han mofat de les Corts espanyoles i de la democràcia, sabent que això no tindrà cap cost per a ells en cap sentit: ni personal ni professional. Així, Espanya no podrà ser mai un estat de dret mentre els jutges desobeeixen el Parlament i, sobretot, si quan ho fan no els passa res.
En aquest context, que jo denomino de cop d’estat hibrid, sé que el meu retorn pot comportar la detenció i l’ingrés a presó, qui sap per quant de temps. Si se’n surten, imagino el que m’espera i sé el que he de fer. També el que no he de fer, per exemple convertir-me en objecte de negociació ni abonar cap decisió política que comporti renunciar a la lluita. Però més enllà de si hi ha la detenció tan llargament esperada o si fracassen en l’intent, el que no canviarà seràn dues coses. La primera, la necessitat de la independència com a única alternativa a la supervivència nacional, social, cultural, lingüística, econòmica i democràtica de Catalunya. La pertinença a l’Estat espanyol ens enfonsa en la decadència en tots aquests aspectes, com queda acreditat observant les xifres oficials. I ens lliga a un sistema originalment corrupte, asfixiant per a les minories i irreparablement centralista. Amb aquesta finalitat els poders de l’Estat han emprat un nivell de violència política incompatible amb la democràcia, com ha reconegut el Comité de Drets Humans de l’ONU. La segona, la meva determinació personal a defensar la causa de la independència en qualsevol situació i en qualsevol context, sense cap renúncia. Ni a la negociació bilateral quan se’n donin les condicions, ni a l’acció unilateral també quan sigui l’única alternativa al nostre abast. Totes dues són democràticament legítimes, especialment quan s’impedeix i es criminalitza l’exercici democràtic de drets humans col·lectius.
La decisió de la militància d’ERC d’investir el candidat socialista, Salvador Illa, com a president de la Generalitat fa que la detenció sigui una possibilitat real d’aquí a molt pocs dies. Sempre he estat conscient d’aquest risc. Però he preferit esperar a publicar aquest text després de conèixer la decisió dels militants republicans perquè no se m’acusés ni de fer xantatge emocional cosa que en els set anys a l’exili he defugit sempre ni d’interferir en el procés intern d’una altra formació política. Les critiques de l’acord s’han centrat sempre en l’impacte negatiu que tindrà per a Catalunya un govern de carácter espanyolista. Un Govern al-lérgic a la plena normalització de la llengua catalana i que no tindrà cap capacitat de negociació real amb el govern espanyol per resoldre un conflicte històric, que no és pas entre catalans, sinó entre Catalunya i Espanya. I perquè crec que abans de donar els vots per a un govern del PSC a Catalunya calia explorar altres alternatives, Inclosa la repetició electoral en noves condicions.
En qualsevol cas, el risc de detenció ha provocat diversos comentaris i reflexions, també molts missatges personals, entorn de la idea de si valia la pena arriscar la presó per intentar assistir a un debat d’investidura que no fos el meu. Hi ha gent que m’ha demanat que, ateses aquestes circumstàncies, reconsideri el meu compromís de retorn.
A tots els he explicat les raons per les quals cal mantenir el compromís, i que així com anar a l’exili va ser una decisió política, tornar-ne també ho és. Des del principi he estat l’objectiu de moltes campanyes de desprestigi i atacs personals sense cap mena de consideració i rigor, d’una deshumanització completa i persistent. Vaig ser víctima d’una campanya ignominiosa quan a les eleccions del 2017 vaig anunciar que tornaria si era investit president de la Generalitat. El ple en què se m’havia de votar va ser suspès a darrera hora i naturalment no vaig tornar. Vist el que hem conegut amb l’escàndol de les campanyes de guerra bruta organitzades per ERC, tinc pocs dubtes de com es va alimentar aquella campanya de desprestigi, un patró que ara ens trobaríem amb més intensitat: de la comprensió inicial pel fet de quedar-me uns anys més a l’exili fent feina i estalviar la presó, passaríem a una nova campanya de denigració personal de gran envergadura que tindria conseqüències molt difícils d’assumir per mi i per tot el que defenso. La política catalana ha entrat en una nova etapa, complexa i difícil i requereix que hi hagi organitzacions capaces de retornar confiança i esperança a la gent que somnia una nació lliure i pròspera. Cal expulsar les males arts i la toxicitat com a tàctiques de guanys partidistes i ens hem d’adreçar sense subterfugis ni viciades estratègies de comunicació a tota aquella gent que ha deixat de confiar en la política com a vehicle per discutir dels problemes i resoldre el futur. Gent que s’ha quedat a casa o que milita en altres partits, o que creu que fórmules simples i automàtiques resoldran qüestions enormement complexes i canviants.
Si em detenen, no serà pas la primera vegada. He estat en una presó alemanya i en una altra d’italiana; he estat arrestat en una comissaria belga i he estat convocat per la policia antiterrorista francesa. Tot això, és clar, per ordres de l’aparell judicial espanyol. El fet rellevant no serà aquest. El fet veritablement important serà l’evidência que a Espanya les amnisties no amnistien, que hi ha jutges disposats a desobeir la llei i que el Govern espanyol s’ho mira amb la indolència del resignat. Fa més escarafalls perquè un jutge imputa la dona del president del Govern i el cita a declarar que no pas quan el Tribunal Suprem es nega a aplicar l’única llei que s’ha aprovat en aquesta legislatura, i l’única llei d’amnistia aprovada des de l’entrada en vigor de la Constitució. Qui es pensi que això no tindrà conseqüències, s’erra.
Veure’m engarjolat ha estat el somni frustrat dels perseguidors espanyols durant set anys. Per fer-ho hauran de violar moltes coses. No és només la llei d’amnistia; és embarcar-se en una detenció il-legal i desobeir les decisions internacionals que han adoptat el Grup de Treball de Detencions Arbitràries i el Comité de Drets Humans de Nacions Unides en el cas dels presos politics catalans. Sé que tot això ni els escalfa ni els refreda; se’n foten igual. Però en la lluita per la independència, en aquest llarg camí per sortir del sistema espanyol que ens compromet l’existència com a nació, aquesta actitud antidemocràtica i antiliberal dels aparells de l’Estat no és intranscendent.
Al marge de les estratègies i de les etiquetes polítiques de cadascú, la greu anomalia democràtica que representaria la detenció s’ha d’entendre en clau de confrontació contra un règim demofòbic i no pas de lament o de victimisme. Tenim molta feina pendent, i som molts els qui diem que s’ha de continuar i acabar. Que cap presó ni cap amenaça no ens torni a dividir i paralitzar, ni a esgarriar el sentit de la nostra lluita: no és contra la repressió que treballarem per la independència, sinó que és treballant per la independència que confrontarem i conjurarem la repressió. No hi pot haver estratégia antirepressiva si abans no hi ha una estratègia per la independència, i tampoc no hi pot haver estratègia per la independència si no n’hi ha una de nacional, de país, al servei de la defensa de Catalunya contra els qui la volen liquidar com a nació.
Com em va comentar una assistent a l’acte que vam organitzar als Banys d’Arles, no es tracta de vessar llàgrimes sinó de treure les urpes.
Visca Catalunya lliure!
Carles Puigdemont i Casamajó 130° President de la Generalitat de Catalunya
LLUIS TORRES| El dia 27 de juliol el Tot Sant Cugat publicava un article d’opinió d’en Jordi Casas, resident a Sant Cugat des de l’edat de un any. Les seves dues grans passions intel.lectuals són la política i la història, la qual cosa explica el seu currículum. 6 anys presidint el comitè d’empresa de CCOO i ex regidor (sempre a l’oposició) del PSUC i ICV a l’Ajuntament de Sant Cugat, etc., etc., Tot fa veure que Casas té la mateixa opinió que la família Roda, amb la circumstància que algú d’aquests han canviat de PSUC a ICV i després a JUNTS, segons els propis interessos del moment, i seguint el camí de Toni Morral, ex alcalde de Cerdanyola.
Sempre és d’agrair les opinions personals en llibertat i transparència per saber el què pensa la ciutadania, però mai es pot generalitzar, ja que políticament, Bellaterra i Sant Cugat, es donen majoritàriament la mà per seguir un mateix camí social.
Bellaterra, no. Gràcies!
‘Davant d’una opció que fa un tuf classista que tira d’esquena, el meu no és rotund. No vull un Sant Cugat més elitista’
El 19 de maig de 1956, la Junta de l’Associació de propietaris acordà sol·licitar una Entitat Local Menor per a Valldoreix, amb l’argument que el nucli no nasqué com una extensió de Sant Cugat, sinó «como villa satélite de Barcelona, bajo las directivas urbanísticas que inspiran los conceptos de Ciudad-Jardín». El 30 de setembre de 1958 el BOE publicà l’autorització del Ministeri de Governació.
Ja se sap que en el franquisme valien més els contactes que el compliment de la legalitat, que era clara al respecte. Des d’aleshores hem superat algunes vel·leïtats independentistes. Valldoreix, si deixem al marge alguna urbanització amb ferma voluntat elitista, ha esdevingut el districte amb més glamur de Sant Cugat. La història es repeteix, però al revés. Bellaterra truca a la porta per ser santcugatenca, sigui en forma d’EMD, de districte o de barri; sembla que això és secundari, l’important és ser santcugatenc.
Tot plegat, un cop impossibilitada l’opció de ser un municipi independent. Sembla que la cosa només depèn del que digui l’Ajuntament de Sant Cugat, un cop la majoria de bellaterrencs s’han pronunciat a favor de ser un apèndix nostre. Dono per descomptat que els santcugatencs no serem consultats al respecte. És per això que potser val la pena que ja ens hi anem pronunciant. Davant d’una opció que fa un tuf classista que tira d’esquena, el meu no és rotund. No vull un Sant Cugat més elitista. Ja tenim fama de ser uns pijos, només faltaria afegir-hi Bellaterra!
Qui és en Jordi Casas?
Té 57,va néixer a Barcelona però viu a Sant Cugat des que tenia un any, encara que per alguns segueix essent un nouvingut. Les seves dues grans passions intel.lectuals són la política i la història, la qual cosa explica el seu currículum.
És doctor en Història per la Universitat Pompeu Fabra, i doctor amb una tesi sobre la hisenda local catalana del segle XIX, un totxo de vuit-centes pàgines que té l’esperança que no s’hagi llegit ningú, exceptuant el tribunal i encara. No ha exercit mai d’historiador, però té quelcom publicat, tot i que no justifica aquest títol. És un lector a voltes voraç, l’agrada tot el que fa referència a les ciències socials. Acaba de llegir Els Castellans, de Jordi Puntí.
Ha treballat durant 41 anys en una empresa important del sector de l’automoció, l’acaben de prejubilar i, naturalment, no em queixa. Ha estat president del seu Comitè de treballadors durant sis anys, en representació de CCOO. Ha estat regidor de l’Ajuntament de Sant Cugat durant deu anys, sempre a l’oposició: 1981-1983 (PSUC), 1987-1991 (ICV) i 1991-1995 (ICV) i conseller comarcal del Vallès Occidental (1991-1995). Ha participat activament en la vida política, sindical, veïnal i cultural de Sant Cugat: Grup de Jovent de la Unió Santcugatenca (mitjans anys setanta), Associació de Veïns del Sector del Monestir (segona meitat dels anys setanta), Ateneu d’Esquerres de Sant Cugat (segona meitat del anys vuitanta), Grup d’Estudis Locals, Fundació Sant Cugat, Fundació Universitat Internacional de la Pau i, des de fa uns anys, és membre del Consell Municipal de Cultura i de la Comissió de la Festa de Tardor. Col.labora setmanalment amb la premsa local, com molt bé saben els que pateixen les seves columnes.
El president Puigdemont amb el president del Parlament Josep Rull 📷 CEDIDA
Són dades impresentables i inacceptables. Que a Catalunya s’executi el 45% del que s’aprova i a Madrid més del 210% és immoral, no té res de progressista i és tenir molta barra. És el que passa cada any, però empitjorat de molt.
Una Generalitat presidida pel mateix partit que incompleix amb Catalunya i engreixa la comunitat de Madrid aplanaria el camí del desastre. Quan prometen un augment del finançament autonòmic després ho compensen amb una inexecució de les inversions, de manera que la quantitat sempre queda igual: el que puja per un costat, baixa per l’altre.
L’alternativa és tenir la clau de la caixa per quedar-nos tots els impostos i decidir, després d’una negociació bilateral, quina quantitat aportem pels suposats serveis que ens presta de l’Estat. Sense això, Madrid continuarà vivint del que extreu de l’esforç dels catalans. La solidaritat territorial l’hem de decidir i acordar, no ens la poden imposar.
En aquest context se’ns demanava que aprovéssim el sostre de despesa però no se’ns accepta que les comunitats autònomes tinguin més del miserable 0,1% sobre el 2,5% total. L’Estat es queda el 2,2%, la Seguretat Social el 0,2% i les CCAA el 0,1% (a repartir entre totes, és clar). Què vol dir això? Doncs que vista la inexecució dels pressupostos quan es tracta dels catalans, tot sostre de despesa que vagi a l’Estat serà utilitzat en contra nostra i a favor de Madrid. Si l’Estat té més diners per gastar ja sabem que no els gastarà mai amb els catalans. Per tant, els vots dels catalans que ens han fet confiança no poden anar a consolidar aquesta injustícia.
LLUIS TORRES|Bellaterra.Cat ha contactat amb representants de la Diputació de Barcelona i l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès per denunciar la posició poc democràtica de l’actual EMD presidida per Josep Maria Riba Farrés, del partit polític Bellaterra Endavant, qui no està practicant la transparència que correspon a qui diu ser President de tota Bellaterra, però que a la pràctica, amb la seva forma de gestionar, només ho està fent per una petita part de seguidors, que en privat et diuen s’han equivocat de votar-lo, perquè des de maig 2023 no ha fet realitat cap dels punt del seu programa electoral, -que a nivell de marketing era molt atractiu-, però que a la pràctica és força decepcionant perquè és del tot personalista i no compta amb els desitjos i necessitats del veïnat.
Taula del Ple de Bellaterra amb una pantalla permanent visible en blanc 📷 Foto agafada del vídeo de la retransmissió EMD INFORMA de YouTube
Josep Maria Riba Farrés, president de l’EMD de Bellaterra va signar la convocatòria oficial de la Junta Veïnal de l’EMD de Bellaterra, celebrada el passat dilluns dia 15 de juliol, dient en el document oficial que, “el veïnat que no pugués assistir en persona al Ple del Centre Cívic de la Plaça Joan Maragall, ho podria seguir en directe a través del canal oficial EMD Informa de YouTube”.
“La denúncia de Bellaterra.Cat ve perquè el President de l’EMD no coordina ni supervisa la justa qualitat i correcte retransmissió del Ple a través del seu canal oficial EMD INFORMA al YouTube‘
📍No es acceptable que durant les més de tres hores de durada d’aquest Ple de Bellaterra, en cap moment la cámara hagi enfocat al veïnat assistent, en una quantitat aproximada de 100 persones.
📍Que Riba i el seu equip gestor censurés les imatges de les 14 veïnes i veïns que varen participar al final en el Pregs i Preguntes, intervencions veïnals que gairebé va ocupar la meitat de les 3 horesdel Ple de la Junta Veïnal.
Imatge del Ple de Bellaterra mai vista durant les més de tres hores en la retransmissió en directe a través del canal EMD Informa de YouTube
NO ES PODEN CENSURAR LES IMATGES DEL VEÏNAT INTERVINENT EN UN PLE
La cámara, mal dirigida per un tal Carles, contractat per Riba, va enfocar permanent la taula dels vocals i president de l’EMD, situació del tot anormal i anti democràtica, ja que es tractava de la Junta Veïnal oficial. Aquesta indigna situació diu molt dels moment difícils i poc democràtics que està patint una gran part del veïnat de Bellaterra, tal com ho varen manifestar per unanimitat en directe.
VEÏNAT PARTICIPANT QUE L’EMD NO VA MOSTRAR EN EL SEU DIRECTE DE EMD INFORMA DE YOUTUBE 👇
VÍDEO OFICIAL EMD INFORMA ON NO APAREIXEN ELS 100 HABITATS DE BELLATERRA ASSISTENTS AL PLE, NI ELS 14 QUE VAREN PREGUNTAR👇
📍Perquè seria una autèntica crònica interminable per les importantíssimes mocions presentades, recomanen visioneu amb atenció i calma el vídeo de més de 3 hores, del Ple de la Junta Veïnal de l’EMD de Bellaterra d’ahir dilluns“
Beatriz Ripol, secretària de l’EMD i Josep Maria Riba, president de la: EMD de Bellaterra.
LLUÍS TORRES|Compartim el vídeo complert, -sense censurar les imatges del veïnat fent preguntes-, tal com ha fet, una vegada més, el canal de YouTube EMD INFORMA, del Ple de la Junta Veïnal de l’EMD de Bellaterra, celebrat ahir dilluns, dia 15 de juliol de 2024, a la sala gran del Centre Cívic de la Plaça Joan Maragall de Bellaterra.
El veïnat de Bellaterra omplia el Centre Cívic com fa temps no es veia en cap ple, des de la presentació de la Plataforma Cívica anti Abocador de Can Fatjó dels Aurons o el de la Comissió Bellaterra-Sant Cugat.
Ple de la Junta Veïnal de l’EMD a la sala gran del Centre Cívic de Bellaterra
Guillem Nadal, portaveu de GXB, va demostrar, durant les més de tres hores del Ple de la Junta del Veïnat de l’EMD, la seva saviesa tècnica en tots els temes tractats, demostrant i posant contra les cordes i en evidència la falta d’experiència i “Savoir fer” de Riba devant del veïnat assistent i la presidència de l’EMD, ja demostrada en altres trobades amb el veïnat.
Riba, amb els seus incompliments, visió equivocada i poca transparència, -no fent públiques a labweb de l’EMD de Bellaterra ni responen sobre les factures pagades al mitjà Bellaterra Diari, no acredita representar a tota Bellaterra, tal com va expressar al Ple.
Una vegada més va romandre que aquest President de l’EMD de Bellaterra no té experiència ni estudis de ciències polítiques universitàries necessàries per representar a tota Bellaterra, un petit poble de poc més de 3.000 habitans, res a veure amb la seva brillant professió comercial.
Miquel Vázquez, president de la Comissió Bellaterra-Sant Cugat presentant la moció perquè tots els vocals de l’EMD es posicionen a favor (ERC es va ausentar)
El vocal Nadal va cedir a Miquel Vázquez l’exposició de la moció estrella de la nit, “Suport de tots els vocals dels partits polítics presents a la Junta Veïnal de l’EMD: Bellaterra Endavant, GXB i ERC, a la Comissió Bellaterra-Sant Cugat”.
MiquelVázquez, president d’aquesta Comissió, va presentar amb passió, claretat i contundència, la realitat que el 61% del cens de Bellaterra que el 2019 va signar per annexionar-se a Sant Cugat, denunciant les contradiccions de Riba, que no pot despistar-nos amb propostes de mercader. El veïnat assistent a la sala va aplaudir efusivament durant uns llargs minuts a Vázquez, el que va fer que Vázquez s’emocionés profundament amb llàgrimes al ulls durant una bona estona.
El llarg Ple va finalitzar, una vegada més, fent visible el distanciament entre l’EMD i un veïnat que es va demostrar, del tot indignat amb la gestió de Riba, i la seva forma personal de plantejar els projectes per la Bellaterra actual i de futur.
“Sorprèn i molt, que la vocal Chus Cornellana noabandoni el partit Bellaterra Endavant, cosa que sí va fer amb menys motius, el de GXB”
BELLATERRA.CAT 