Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Oriol Regàs’

Oriol Regàs Pagès (Barcelona, 11 gener 1936-17 març 2011), fou un promotor cultural, aventurer i empresari català. Fundador de la discoteca Bocaccio i ànima del moviment d’intel·lectuals conegut com a Gauche Divine a la Barcelona de la dècada de 1960 i 1970, del Restaurant de luxe Via Veneto de Barcelona, Up&Down, Madox, Revolution, etc.

CARICIES SOTA TUTELA

D’aquells primers anys de la meva vida amb prou feines guardo imatges de la meva mare. És impossible que en tingui: només la vaig veure dues vegades. No obstant, recordo una visita al carrer Ferran, a principis dels quaranta, quan jo tenia entre quatre i cinc anys. Ella, maca, jove, carifisa i tan estimada per nosaltres quatre, era l’antitesi de la nostra vida quotidiana. Una altra fugaç trobada va tenir allotjament al restaurant La Cala, de la plaça Catalunya, també propietat de l’avi. Va venir acompanyada del seu germà Pere Pagès, i és estrany, però per molt que intento recuperar les seves carícies d’aquell dia, que indubtablement en vaig tenir, no ho aconsegueixo. Després d’aquesta visita no hi va haver més cites fins a les concertades pel Tribunal Tutelar de Menors. L’avi va aconseguir la pàtria potestat sobre els quatre néts després de tèrbols maneigs i poderoses influències, especialment les d’un tal Closas, president d’aquella sinistra institució.

El Tribunal Tutelar de Menors, ubicat en un edifici fosc amb escales sordides del Passeig de Gràcia,75, just on avui es troba l’hotel Condes de Barcelona, mereix un capítol a part. A l’acta de funcions d’aquest tribunal s’indicava que el seu objectiu era la tutela moral i l’assistència dels nens abandonats moralment o en perill moral, o explotats i maltractats. Va marcar la nostra infància…, encara que no la nostra joventut, ja que vam aprendre a esquivar la seva protecció.

Finalitzada la guerra civil, la nostra mare va reclamar a l’avi la devolució dels fills, dels quals s’havia apropiat sense més ni més. Aquest va interposar, a través dels seus advocats, una sèrie de denúncies contra ella, acusant-la d’immoralitat i abandonament dels fills, i va portar l’assumpte davant del Tribunal de Menors. Va obtenir la tutela indefinidanida i la separació absoluta de la família materna, amb excepció d’una visita mensual, el darrer dissabte, de quatre a cinc de la tarda, en una sala del mateix tribunal, sempre en presència d’una funcionària que supervisava les converses i fins i tot moderava qualsevol mostra d?afecte. Més alt, parleu més alt-, repetia. Aquella mena de vigilant o espia, finalitzada la visita, es reunia amb l’avi, que havia esperat en una habitació contigua, per informar-lo. Era una tal senyoreta Rosalía, que sempre va ser objecte de les nostres burles i mofes per tal de distreure-la i trobar el moment precís per passar a la nostra mare cartes, notes i missatges que s’escaparen del seu control.

La meva mare va guardar les cartes, els dibuixos, els mocadors brodats per les meves germanes, i les notes que li enviàvem per correu o li donàvem quan ens visitava. També recopilava tots els telegrames que ens remetia al col·legi, els documents, les fotografies, els bitllets de tren de Madrid a Barcelona i viceversa, les notificacions oficials que rebia del seu advocat-E. Isern Dalmau-, els nostres comunicats mèdics i les missives personals, tots els papers es mantenen classificats cronològicament en carpetes amb una etiqueta per a cada any. A la del 1943, m’entendreix un full d’un almanac on, el 27 de març, vaig escriure amb llapis i diverses faltes d’ortografia: L’hi vull anar amb la meva mare. El mateix dia que li vaig donar, la meva mare va enviar una carta a la meva àvia Elvira Elías per explicar-li amb molta tristesa que al Tribunal de Menors només havia pogut veure les nenes i la meva. «El Xavier estava castigat. Les seves notes han estat pèssimes i és el darrer de la classe. He tingut un disgust enorme, una desil·lusió punyent. Ningú sap amb quina ànsia espero veure’ls aquest dissabte de cada mes. A més, Georgina portava un morat al braç d’un cop que li ha donat la tia. Els nens es queixen que no mengen prou i que no estan bé. Què puc fer? La situació és desesperant.

Aquestes visites mensuals, plenes de complicitat, es van convertir en el suport de la nostra existència. Comptàvem els dies que faltaven per veure-la i somiàvem amb ella cada nit, sumits en la nostàlgia i enyorança. Jo no podia sentir angoixa ni pesar perquè, per edat, per mi no existia el passat amb ella, per la qual cosa el sentiment era de desemparament, llunyania, manca de la seva persona. A les nits, ja al llit, m’envaïa un estrany buit i una necessitat de tendresa que mai no he pogut oblidar. Aquest dissabte cada quatre setmanes era l’únic dia que els meus germans sortien de l’internat. Arribaven a casa al migdia, menjàvem tots quatre junts i, en acabar, pujàvem a peu amb l’avi cap al Passeig de Gràcia. Als dotze anys vaig entrar intern als salesians de Mataró, i va ser llavors quan la meva mare va aconseguir permís per visitar-me una vegada al mes, malgrat l’oposició oberta de l’avi.

La sortida del Tribunal es feia en un mutisme absolut que durava tot el descens a peu pel Passeig de Gràcia i per la Rambla fins al carrer Ferran. Ja a casa, arribava el moment de mostrar els regals rebuts de la nostra mare, sovint requisats sense cap explicació. En certa ocasió, em va portar un tren elèctric que no va ser confiscat i que jo ja havia muntat a terra del menjador. La màquina, unida a un parell de vagons, estava fent les primeres voltes quan va entrar l’avi. Sense dir res, va trepitjar fins a aixafar els dos petits vagons, la màquina, amb ràbia les vies, l’estació, el comandament. No es va salvar res. I quan per Pasqua la meva mare ens enviava ous de xocolata, aquests mai no arribaven sencers a taula. L’avi, simulant que li queien de les mans, els trencava un darrere l’altre, enmig d’un silenci sepulcral només torbat pel cruixit de la xocolata en trencar-se i per les frases inintel·ligibles que mastegava amb el rostre descompost per la còlera.

Font: Los años divinos d’Oriol Regàs, Destino

Read Full Post »

Oriol Regàs i Pagès (Barcelona, 11 de gener de 1936 – 17 de març de 2011) fou un promotor cultural, aventurer i empresari català. Fou fundador de la discoteca Bocaccio i ànima del moviment d’intel·lectuals conegut com a Gauche Divine a la Barcelona de la dècada de 1960 i 1970.

Restaurant Via Veneto (Barcelona) PROSPECTE PUBLICITARI ANYS 1970

Pocs mesos després d’inaugurar Bocaccio també s’obria el restaurant Via Veneto.

El seu nom es deu a José María Gotarda, que, inicialment, tenia emparaulat un comerç del Carrer Ganduxer, 10, per instal·lar-hi un restaurant Italià i com a tal pensava utilitzar aquest nom. Gotarda tenia el seu propi local del mateix cognom molt a prop de la plaça de Francesc Macià, llavors Calvó Sotelo, on reunia una clientela àvida per degustar els seus còctels i combinats. Per damunt de tot, Gotarda era un magnífic bàrman i un eficaç relació pública. En canvi, fluixejava com a empresari.

El projecte de Via Veneto el tenia encallat i vam convenir un acord per dur-ho a terme. L’experiència no va ser reeixida i, abans que s’inaugurés, vam anul·lar la col·laboració.

S’havia creat una societat mercantil a nom del meu cunyat Eduard Omedes, on van subscriure participants com José María Casajús, un dels socis de Maddox, Carlos Durán, que també va incorporar el seu pare, José, i la seva germana Pilar. La família Regàs estava representada pel meu pare, el meu germà Xavier, jo mateix. I la meva tia Maria Castells. Antonio de Senillosa va ser un ferm puntal durant la seva permanència tant com a client com el seu paper de crític. També José María Juncadella, que aleshores tenia com a lletrat Luis Pascual Estivill. Aquest era conegut com l’advocat pastor, protagonista d’una història que explicava com un simple pastor d’ovelles del Priorat que havia après a llegir i escriure als divuit anys, en dos havia estudiat i aprovat tot el batxillerat i en tres s’havia llicenciat a dret. La veritat és que feia la impressió de ser intel·ligent i llest alhora. Res presagiava el seu futur decadent com a jutge, condemnat per prevaricació i per frau fiscal. Finalment també va prendre participacions i va representar, moltes vegades, una ajuda econòmica important els primers anys de Via Veneto.

Encarreguem la decoració al meu germà Xavier, que va fer la seva millor obra. Tant així que, encara ara, al cap de 40 anys, l’entrada i el menjador principal continuen exactament igual, amb l’el·lipse que separa i permeten veure els desnivells, els sofàs, les llotges, la catifa, les cortines i els llums. Una decoració modernista que també va utilitzar als tres salons reservats, en colors blau, rosa i daurat, inaugurats al cap de poc temps per Manolo Garí.

També Xavier va ser l’autor del famós logotip de Via Veneto.

Logotip del restaurant Via Veneto de Barcelona|BELLATERRA GOURMET

És lamentable i injust que la placa que hi havia a l’entrada interior del restaurant, testimoniant l’autoria de l’interiorisme de Xavier, fos retirada i que, al seu lloc, n’hi figuri una altra, d’una reforma de decoració que es va encarregar d’unes obres posteriors i menys significatives.

Després de molts problemes, gairebé sempre econòmics, Via Veneto va obrir les portes el 19 de març de 1967 amb una gran festa privada.  L’obertura al públic es va produir el 30 d’abril del 1967.

El primer maître i director va ser Manuel Jiménez Camas, un expert amb idiomes que mai no va controlar la situació.  D’altra banda, jo era conscient de les meves limitacions com a restaurador i que sota cap concepte Via Veneto podia en aquell moment representar una competència per al Reno de Antonio Julià o el Finisterre de Milagros i Garcia, dos restaurants amb molt d’ofici que pràcticament es repartien  al públic poderosos de la ciutat, al migdia en dinars de negocis i de nit en un món festiu i familiar.

El nostre únic avantatge era el servei.

  Crec que aconseguim donar el millor de la ciutat, encara que reconec que en alguns tocs i innovacions ens passem de vegades pel que fa a cures, detalls i delicadeses.

El risc de la cuina sofisticada i irregular del xef Àngel Pastor el compensem amb la qualitat al servei.  En aquest apartat Jiménez va realitzar una tasca positiva, creant les bases per desenvolupar un eficient servei a Via Veneto que ha estat sempre el seu millor emblema i que encara perdura.

Els començaments van ser molt durs.  Hi ha una anecdota que refreixa amb claredat el desconcert en què ens movíem: vaig considerar que, atesa la categoria que ens proposàvem assolir, necessitàvem tenir en nòmina un sommelier, però en aquella època encara no existien bons enòlegs i el que vam escollir oferia als clients el  Señorito de Sarrià en lloc Señorio de Sarria.  Sense comentaris.

Des de la mateixa inauguració figurava en nòmina un jove cambrer de grans qualitats, José Monje Canut, que aviat esdevingué el gran protagonista del restaurant.  El 1970 el vaig nomenar director.  A la cuina, com a xef, hi figurava M. González, procedent del Jockey de Madrid.  Es tractava d’un cuiner sense rival i de consciència bohèmia, a qui els agradava, a les hores lliures, dibuixar, pintar i tocar el piano.

Via Veneto, en certa manera, va ser víctima de les meves pròpies contradicions.  Amb una clientela d’empresaris, membres de l’alta burgesia de la ciutat i autoritats del franquisme, em resultava difícil de compaginar la meva visió particular d’una societat més justa que no estigués sotmesa a una dictadura interminable.

En una ocasió, quan José Monje ja havia estat nomenat director, despatxant amb ell li vaig dir: Monje, aquest és un negoci per a vostè i per a mi.  Vostè perquè ho porta i jo perquè m’ho he inventat.

A partir de llavors vam començar a comprar les participacions dels altres socis i el 1978 vam constituir la societat José Monje S.A.  a parts iguals.  Al cap de tres anys, el 1981, quan jo estava muntant Up & Down, es va queixar que, amb això, faria la competència a Via Veneto, i, com que no hi estava d’acord, volia vendre les seves accions o comprar les meves.  Així doncs, li vaig vendre el meu cinquanta per cent a terminis i es va acabar una llarga relació que havia durat catorze anys.

Després em vaig adonar que li havia d’haver proposat que Via Veneto, mitjançant un contracte públic i rendible, es fes càrrec de la cuina d’Up & Down.

Des de llavors Monje, que ha seguit una línia irreprotxable a Via Veneto, va voler minimitzar qualsevol passat en consonància del cognoms Regàs, tant és així que fins i tot quan el 2000 va rebre un merescut homenatge de la seva trajectòria professional de la resta de restauradors de Barcelona, ​​segons em  van dir, va esborrar el meu nom de la llista de convocats.

Per sort, aquesta situació s’ha normalitzat i la nostra relació avui dia és del tot sincera i afectuosa.  Tots dos hem recobrat la nostra autèntica i llunyana amistat, i esperem que s’hi afegeix el seu fill Pere, que ja col·labora en la direcció del restaurant.

A la festa del 40 Aniversari del Via Veneto, Monje va tenir en el seu discurs un entranyable record per a mi.  No ha permès mai que pagués quan he anat a sopar a casa seva, motiu pel qual he anat molt poques vegades.  Tot i això m’agrada anar perquè conec encara diversos dels seus empleats i el pas per Via Veneto em porta sempre càlids records.

Oriol Regàs i Pagès (Barcelona, 11 de gener de 1936 – 17 de març de 2011) CEDIDA

Biografia d’Oriol Regàs i Pagès

Quart fill del dramaturg Xavier Regàs i Castells i de Mariona Pagès, va néixer a Barcelona mig any abans de l’inici de la guerra civil espanyola. La família es va exiliar. Els seus germans Xavier i Georgina van ser internats a Holanda mentre que la Rosa i l’Oriol ho van ser a París, i ja no tornaren a conviure mai més amb els seus pares. Oriol va passar la seva infantesa a França i va estudiar hostaleria a Tolosa. Va mantenir relació amb aquest sector tota la vida, incloent la discoteca Bocaccio i locals com la Cova del Drac, el pub Tuset, la discoteca Up&Down o el restaurant Via Veneto. En tornar a Catalunya, la Rosa i l’Oriol van quedar sota la tutela de l’avi patern, un home iracund dedicat a negocis d’hostaleria.

La Montesa Impala amb què va participar en les 24 Hores de Montjuïc el 1963|CEDIDA

Després d’una infància difícil va néixer el seu esperit aventurer. Als 18 anys va començar la seva afició pel món del motor, convertint-se en un fiable i regular pilot de ral·lis. Amb poc més de 20 anys, Oriol Regàs es va embarcar en el Junc Rubia, vaixell amb el qual va viatjar des de Hong Kong a Barcelona juntament amb un grup d’aventurers barcelonins. Més tard fou un dels integrants de l’Operación Impala, que pilotà motocicletes Montesa travessant Àfrica, des de Ciutat del Cap fins a Tunis, i d’allí a Marsella i Barcelona. La seva relació amb el món del motociclisme va continuar, fundant la revista Grand Prix i més tard patrocinant diversos pilots.

Va tenir vocació de veterinari des de petit, però es va dedicar professionalment a la promoció cultural. Després de l’èxit empresarial aconseguit a partir de 1967 gràcies a la discoteca Bocaccio, situada al número 505 del carrer Muntaner de Barcelona, Regàs va obrir altres locals nocturns a la ciutat i va col·laborar en projectes culturals de cinema de l’Escola de Barcelona, que acabava de néixer. Va impulsar la música catalana i va promoure artistes de la Nova Cançó, com Serrat, Maria del Mar Bonet i Lluís Llach, i altres artistes com Antonio Gades, Cristina Hoyos, Ana Belén i Víctor Manuel. Va conèixer en profunditat personatges com Salvador Dalí o Josep Pla. L’agost de 1970 va fer de cicerone de Charles Aznavour, en la primera vegada que el cantant francès visitava la Costa Brava, en una actuació a Palamós.

Va obrir el restaurant Via Veneto, un dels més coneguts de Barcelona. Més tard, va crear la discoteca Up&Down, a la part alta de la Diagonal i va ser un dels fundadors de la revista L’Avenç juntament amb Ferran Mascarell, al qual havia conegut estudiant Geografia i Història a la Universitat de Barcelona. A la Costa Brava, Oriol Regàs va ser l’impulsor de les discoteques Maddox, Paladium i Revolution, i va crear el festival de flamenc de Palamós juntament a Antonio Gades. Als 80 intentà un nou negoci, el Tropical Gavà, un beach-club a Gavà (el Baix Llobregat), que no va reexir i que el va enfonsar en una depressió.

El 2010 va publicar les seves memòries, anomenades Els anys divins. Casat en segones núpcies amb Isabel de Villalonga, va morir el 17 de març de 2011 a Barcelona, un mes després d’haver patit un greu ictus.

Font: Oriol Regàs i Pagès, Destino, Wikipedia,

Read Full Post »