Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Opinió’

Bellaterra, 20 de març de 2025

LLUÍS TORRES|Compartim la carta de la nostra veïna Isabel Bernier, que va dirigir als lectores/ors de l’Esquirol de Bellaterra l’any 2001.

Isabel Bernier entre els veïns Joan Ramon Clascà i Santiago Vila-Puig

Carta als lectors de L’ESQUIROL

Amb la desaparició de l’Associació bellaterrenca Amics de Bellaterra, la Unió de Veïns va haver de fer-se càrrec de les dues entitats més importants que fins aleshores s’havien desenvolupat sota la tutela de la societat cultural desapareguda: el Teatre Inestable de Bellaterra i la revista L’ESQUIROL.

El Teatre va seguir en mans de les mateixes persones que l’havien dirigit fins aquell moment, i tan sols va passar a dependre econòmicament de la Unió.

Però L’ESQUIROL, es va entregar a la Unió de Veïns juntament amb la dimissió de la seva directora executiva i, per tant, va caldre organitzar-li, de manera urgent, la continuïtat, tenint en compte la importància de disposar d’un mitjà de comunicació propi a Bellaterra.

En aquella època, i des de l’any 1992, jo feia part de la Junta de la Unió de Veïns com a responsable de les relacions amb l’Ajuntament de Cerdanyola, sobretot pel que fa a la “conservació” del nostre poble -encara que el títol faci riure, tenia molta feina i tinc per orgull l’haver aconseguit la recuperació de l’espai o l’organització de les trobades que sota el lema “Netegem Bellaterra” pretenia sensibilitzar a tothom que la neteja no tan sols s’aconsegueix netejant, sinó també, no embrutant, entre d’altres objectius-.

Però el “tête a tête” continuat amb l’Ajuntament provoca força desgast per la quantitat d’energia que precisa i els mínims resultats que se n’obtenen -tot i que he d’agrair l’amabilitat amb la que sempre se’m va atendre i, per tant, la Junta va opinar que per tal que canviés una mica de tasca, podia fer-me càrrec de tirar endavant la revista, fins que es trobés l’equip idòni que se’n volgués encarregar. I jo vaig acceptar-ne el compromís.

He de confessar que allò va ser un repte per a mi. Ni els meus estudis -sóc mestre especialitzada en l’ensenyament de la Història- ni el meu entorn m’havien familiaritzat amb la premsa. I vaig haver de començar de “0”, com es diu vulgarment, posant-me davant de l’ordinador amb l’ajut del meu fill Carlos, per aprendre a utilitzar programes adients com el “Quark-X-Press” o el “Page-maker”, que fins aleshores desconeixia totalment. Vaig anar observant altres publicacions, em vaig envoltar de persones de confiança per tal que m’ajudessin a definir què podia interessar a Bellaterra i vaig voltar per tot arreu per aconseguir finançament mitjançant anuncis i també subvencions institucionals o de l’Administració.

Durant aquests cinc anys he intentat donar un aire independent a la revista publicant amb respecte tots els diferents escrits i les diverses opinions, i acollint cada cop a més col.laboradors i a més entitats participatives, cosa que sempre m’ha omplert de satisfacció.

Tan sols m’ha fallat la freqüència…És cert que jo mateixa sempre tenia la intenció de fer sortir un número cada dos mesos, però per a una persona sola, l’elaboració d’una revista sencera és molta feina, sobretot tenint en compte que és una feina totalment voluntària i no es poden deixar les obligacions pròpies per a dedicar-s’hi plenament i com ja sabeu tots, mai no ho he aconseguit.

Però en aquests darrers temps ha estat una situació familiar traumàtica la que em va impedir de publicar el número de juliol, i fins ara no m’he vist amb cor de treure’n un altre número. Moltes vegades, en fer l’esforç de construïr la revista m’he preguntat si valia la pena, si hi havia algú realment interessat en rebre-la, en llegir-la, en el seu contingut. Durant aquests mesos d’absència han estat una pila de persones, joves i més grans que m’han preguntat per L’ESQUIROL, i això ha fet que, amb l’ajut d’un grup d’amics, entre els que he de citar, de forma especial, a Ignasi Roda, em decidís a tornar a reemprendre la tasca amb noves energies.

Espero les vostres col.labor-cions, i moltes gràcies per endavant!!

Isabel Bernier

Número 76 Esquirol de Bellaterra, març- novembre de 2001 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT

Read Full Post »

OPINIÓ|Carrers amb nom de dona

Bellaterra, 14 de març de 2025

1%! Sorprèn que el nomenclàtor de Bellaterra només tingui un carrer dedicat a una dona: el de Mercè Rodoreda, l’escrip­tora de llen­gua cata­lana con­tem­porània més influ­ent.

Únic nom de dona de 100 carrer de Bellaterra 📷 BELLATERRA.CAT

Teresa Garcia i Recasens|Aca­bem de pas­sar el 8 de març rei­vin­di­cant una vegada més el paper de la dona a la soci­e­tat. Ara tenim met­ges­ses, inves­ti­ga­do­res, advo­ca­des, escrip­to­res, polítiques, peri­o­dis­tes, espor­tis­tes, ban­que­res. Això no va ser així fins ben bé a finals de la segona mei­tat del segle XX. Ho sabem prou bé. Les dones eren invi­si­bi­lit­za­des. Una de les novel·les cab­dals de la lite­ra­tura cata­lana, Soli­tud, va publi­car-se amb la seva autora, Cate­rina Albert, ama­gant-se sota el pseudònim de Víctor Català. No es veia amb bons ulls que una dona escrivís. Aquesta nul·la con­si­de­ració del paper femení fa que quan ens pas­se­gem per pobles i ciu­tats de Cata­lu­nya veiem molt pocs car­rers amb nom de dona.

La revista Sàpiens afirma que se’n tro­ben el 4% en tot el país. Al començament del segle pas­sat, si n’hi havia cap, estava rela­ci­o­nat amb la cul­tura cris­ti­ana o, pocs, amb alguna reina. Això deixa la nomen­cla­tura feme­nina reduïda a la mínima expressió. Cal anar rever­tint aquesta situ­ació. A les comar­ques giro­ni­nes, ara, es comença a loca­lit­zar alguna via pública o un jardí dedi­cat a Mercè Rodo­reda, con­si­de­rada l’escrip­tora de llen­gua cata­lana con­tem­porània més influ­ent.

A Santa Coloma de Far­ners tenim una plaça recor­dant aquesta prolífica novel·lista. Aquest muni­cipi de la capi­tal de la Selva no és cap excepció. Si mirem l’apli­cació del nomenclàtor que va crear l’Ins­ti­tut Català de les Dones, només sis car­rers de la vila por­ten noms de dona. I molts es refe­rei­xen a mare­de­deus o san­tes, com el Verge Maria, on s’hi troba una fornícula encas­tada dins la paret d’un edi­fici d’aquesta via. El buit dins el mur està pro­te­git per una por­teta amb arc de mig punt i un vidre al davant. A la part infe­rior hi ha una barana de ferro amb la ins­cripció de la data de 1846. A l’inte­rior hi ha l’escul­tura d’una verge amb man­tell blau i túnica blanca. Aquesta cape­lla, col·locada a la façana d’una casa, ha con­fi­gu­rat el nom del car­rer. Un dels pocs noms feme­nins que veiem a les pla­ques dels vials de la població. Entre tots cal pro­moure l’interès dels ens locals per incre­men­tar el nom­bre de car­rers dedi­cats a dones, res­ca­tant d’aquesta manera de l’oblit injust totes aque­lles veus feme­ni­nes silen­ci­a­des i que tant han con­tribuït a l’enri­qui­ment del bagatge humà, científic i cul­tu­ral del món.

Font: El Punt Avui

Read Full Post »

Bellaterra, 6 de març de 2025

Una obra teatral no és un discurs al públic

EUGÈNE IONESCO✍️Des que escric obres de teatre que són interpretades, no he conseguit acostumar-me als errors d’interpretació, ni als dels «intèrprets» que són els actors, ni a la falsa interpretació dels crítics, o del públic.

Continuo volent ser <<comprès», és a dir, vull que es comprin bé el que he volgut dir, ja que he volgut dir-ho.   Una obra teatral no és un discurs al públic;  per això odio que els actors es dirigeixen a la sala, excepte si és per mostrar que està posant un exemple del que no cal fer i parodiar els autors didàctics.

Tanmateix, tot i ser un objecte, una construcció, una societat, tot un món, l’obra, teatral és també una cosa que ha de desxifrarse, comprendre, és a dir, cal comprendre molt bé el que els seus personatges volen dir, diuen, fan.  

I es pot arribar a comprendre;  la incomunicabilitat no existeix si no es vol que existeixi, si no es vol fer trampa.

Font: Diaris, Eugène Ionesco, Páginas de Espuma (Pàg 386)

Read Full Post »

Bellaterra, 6 de març de 2025

“Les empreses no es poden permetre aquest luxe. La seva supervivència i competitivitat depenen de la capacitat de gestionar problemes, trobar solucions i crear valor”

Emma Gumbert, advocada laboralista, mediadora en conflictes laborals i vicepresidenta de Pimec

EMMA GUMBERT (VIA Empresa)
Sovint sentim a dir que el món s’està polaritzant, i és cert. Potser una gran part dels líders polítics no estan prou a l’altura davant els reptes d’aquesta era de canvi i se senten més còmodes alimentant la confrontació que buscant solucions. El rèdit a curt termini de la confrontació és llaminer, però a mitjà i llarg termini, els costos són alts.

Les empreses no es poden permetre aquest luxe. La seva supervivència i competitivitat depenen de la capacitat de gestionar problemes, trobar solucions i crear valor. Per això, el lideratge empresarial requereix una altra visió: una visió centrada en la cooperació, el pacte i la mediació. I aquí, les dones hi tenim molt a aportar.

La mediació com a competència clau en el lideratge

En el món empresarial, la resolució adequada de conflictes no és una opció secundària, sinó una competència essencial. Sense aquesta capacitat d’entendre perspectives diverses i trobar punts d’acord, seria impossible construir equips sòlids, negociar amb proveïdors, gestionar conflictes laborals o respondre a les demandes canviants del mercat.

“El lideratge empresarial requereix una altra visió: una visió centrada en la cooperació, el pacte i la mediació”

Tot i això, encara persisteix la idea que el lideratge fort és aquell que imposa decisions, mentre que les habilitats relacionades amb l’escolta, l’empatia i la col·laboració es perceben com a secundàries o, fins i tot, com a debilitats. Però la realitat és una altra: les organitzacions més resilients són aquelles que integren aquestes habilitats, pròpies de la mediació, com a eina de lideratge.

Lideratge femení: un avantatge competitiu

Diversos estudis han demostrat que les dones directives solen destacar en habilitats comunicatives, escolta activa i gestió emocional. Aquests atributs, sovint menystinguts, són claus per a la resolució de conflictes i la presa de decisions estratègiques eficients.

De fet, l’estudi realitzat pel Boston Consulting Group (BCG) i MassChallenge, centrat en l’ecosistema emprenedor de Silicon Valley, conclou que les startups liderades per dones han demostrat ser altament eficients, ja que generen fins a un 10% més de beneficis. Aquesta dada posa de manifest que el lideratge femení aporta una gestió eficient i orientada a resultats, fins i tot amb menys recursos.

“La realitat és una altra: les organitzacions més resilients són aquelles que integren aquestes habilitats, pròpies de la mediació, com a eina de lideratge”

A Catalunya, segons l’agència per a la competitivitat de l’empresa de la Generalitat de Catalunya, només un 20% de les startups catalanes compten amb dones en els seus equips fundadors o directius. Les últimes dades disponibles ens diuen que només un terç dels càrrecs directius són ocupats per dones, xifra que varia substancialment segons el sector. Per tant, encara tenim marge de millora.

A més, si tenim en compte l’Edelman Trust Barometer 2025, la societat confia més en les empreses que en els governs o els mitjans de comunicació. La ciutadania veu en el teixit empresarial —especialment en les pimes, que representen el 99% del nostre teixit productiu— un actor capaç de gestionar crisis, crear ocupació i buscar solucions reals. I en aquest escenari, els lideratges més col·laboratius i femenins són més efectius.

“Les startups liderades per dones han demostrat ser altament eficients, ja que generen fins a un 10% més de beneficis”

Apostar pel lideratge femení i per eines adequades de gestió dels conflictes, com la mediació, és una estratègia intel·ligent. No podem continuar veient la capacitat de negociació, la cooperació i la cerca de consensos com a debilitats. Són fortaleses que fan les empreses més competitives, més resilients i millor preparades per als reptes actuals.

Reptes d’una nova normalitat empresarial

El món empresarial no pot funcionar amb la lògica de la política de confrontació. Els negocis no prosperen alimentant conflictes, sinó trobant solucions. I en això, el lideratge femení hi té un paper clau.

Si volem empreses i societats més fortes, cal apostar per lideratges que no només prenguin decisions, sinó que també sàpiguen escoltar, mediar i construir consensos. Perquè en el món de l’empresa, el que realment compta no és qui crida més fort, sinó qui aconsegueix transformar problemes en oportunitats. I això, les dones empresàries ho sabem fer molt bé.

*Emma Gumbert és una advocada laboralista amb més de 25 anys d’experiència especialitzada en la gestió i mediació de conflictes laborals. Actualment, és vicepresidenta de Pimec, la patronal de la micro, petita i mitjana empresa de Catalunya, on contribueix a la creació de polítiques en l’àmbit laboral. A més, és membre del Consell de Vint del Consolat de Mar de la Cambra de Comerç de Barcelona.

En la seva trajectòria professional, ha format part de la Junta de Govern de l’Il·lustre Col·legi de l’Advocacia de Barcelona (ICAB) com a diputada entre el 2017 i el 2021. El seu enfocament se centra a construir relacions laborals sostenibles, impulsant estratègies corporatives que integrin les persones per augmentar la competitivitat de les organitzacions.

A més de la seva tasca professional, Emma Gumbert manté una presència activa a les xarxes socials, compartint contingut relacionat amb el seu camp d’especialització i participant en debats sobre relacions laborals.

Font: Via Empresa









Read Full Post »

Bellaterra, 3 de març de 2025

Res no em sembla més tristament estúpid que vendre la vida a un partit polític qualsevol”.

Eugène Ionesco (1909-1994)

EUGENE IONESCO|La nostra època és una època decaiguda, perquè la preocupació per l’absolut ha estat substituïda pel problema polític, el futur polític;  quan l’home ja no es preocupa pels problemes de les finalitats últimes, quan només li interessa el destí d’una nació política, de l’economia, quan els grans problemes tretafísics ja no causen dolor.  deixen indiferents, la humanitat es degrada, es fa bestial. 

Res no em sembla més tristament estúpid que vendre la vida a un partit polític qualsevol.  Desconfiem de la mentida que pretén que el que és polític és també espiritual i que la política és també una resposta metafísica.

La política ja no és l’organització de la ciutat, és la desorganització de la ciutat, és desig de confusió i de destrucció, és la confusió per la confusió, la revolució per la revolució, és la voluntat oculta d’aniquilar les realitzacions de l’esperit: les revolucions inestables, les tiranies i les censures, les revolucions;  les revolucions culturals cremen els llibres, destrueixen els monuments.  Ho veiem també als nostres dies, el 1967;  com en el temps de Savonarola, avui prevalen les prohibicions;  les revolucions modernes, amb les seves falses religions, són com les revolucions cristianes que destruïen les cultures paganes, són com la fe musulmana que va destruir Bizanci i els monuments d’Atenes.  Totes les revolucions destrueixen les biblioteques d’Alexandria.

Font: Journal de miettes, Mercure de France, 1967

Read Full Post »

La participació dels Estats Units amb Rússia a les converses de pau d’Ucraïna, com si fos una part concernida en el conflicte és un sense sentit que no augura res de bo.

Bellaterra, 18 de febrer de 2025

Enrique Arias Vega (Bilbao, 1943)
📷 CEDIDA

ENRIQUE ARIAS VEGA| A Trump li interessa que la guerra s’acabi com més aviat millor, per dedicar-se a la reconstrucció d’un país devastat, al preu que sigui aquest final.  Rússia, per la seva banda, és lògic en un país invasor.  es negarà a tornar a les fronteres del 2014, abans de l’annexió de Crimea.

Ja tenim, doncs, l’escenari del postconflicte després de les converses entre les dues potències, a les quals importen un comí els interessos d’Ucraïna i que de servir d’alguna cosa ho fan per blanquejar Putin, que passa de ser un enemic de la humanitat a un líder amb opció al diàleg.

Els dos països reunits a Aràbia Saudita han exclòs de la seva trobada no només Ucraïna, sinó la Unió Europea, demostrant així la irrellevància amb què consideren l’Europa occidental, que ha portat Rússia a admetre que Kíev pot arribar a ser membre de la UE, encara que no de l’OTAN, és clar.

Així doncs, ja tenim prefigurat el futur d’Ucraïna, segons el disseny de les grans potències: pau per territoris.  O sigui, que Moscou acceptarà deixar en pau allò que quedi d’Ucraïna –sigui aquest el tros que sigui–, limitant el seu paper internacional i convertint-la de fet en un país desmilitaritzat.

Aquesta, dic, ha estat la participació final dels Estats Units en el conflicte, després d’haver estat donant l’administració Biden armament amb el qual Kíev ha pogut resistir l’envestida russa. conformar-se amb allò que sigui.

Això no és obstacle per donar suport a l’expansionisme rus a les portes d’una Europa feble i desunida i que no ha sabut fer front al gran repte que ha tingut i té al davant.

*Enrique Arias Vega és diplomat a la Universitat de Stanford, porta escrivint gairebé quaranta anys.  Els seus articles han aparegut a la major part dels diaris espanyols, a la revista italiana Terzo Mondo i al diari Notícies del Món de Nova York.  Entre altres càrrecs, ha estat director d’El Periódico de Barcelona, L’Adelanto de Salamanca, i l’edició d’ABC a la Comunitat Valenciana, així com director general de publicacions del Grup Zeta i assessor de diverses empreses de comunicació.  En els darrers anys, ha alternat les seves col·laboracions en premsa, ràdio i televisió amb la literatura, havent obtingut diversos premis en les dues tasques, entre ells el nacional de periodisme gastronòmic Álvaro Cunqueiro (2004), el de Novel·la Corta Ategua (2005) i el de periodisme social de la Comunitat Valenciana, Convivir (2006).

Read Full Post »

Bellaterra, 11 de febrer de 2025

Josep Pla: «El meu país és aquell en què, quan dic “bon dia”, em responen “bon dia”».

A Sant Cugat són molts els establiments que incompleixen la Llei de Política Lingüística, que diu que tant els rètols com les comunicacions han de tenir el català com a llengua preferent

L’escriptor Víctor Alexandre 📷 CEDIDA

VICTOR ALEXANDRE* No fa gaire es va publicar un estudi que situava Sant Cugat al capdavant dels municipis de Catalunya on l’atenció comercial en català és més alta. És a dir, el municipi que més s’ajusta a la famosa divisa de Josep Pla: «El meu país és aquell en què, quan dic “bon dia”, em responen “bon dia”». Però tenint en compte la situació actual de la llengua, amb una davallada alarmant del seu ús social, seria ridícul que ens vantéssim de ser la part menys malmesa d’un conjunt greument malalt.

La Plataforma per la Llengua informa que el nombre de denúncies per vulneració de drets ha crescut un 500% els darrers vuit anys i que “el supremacisme lingüístic castellà és una de les causes de descontentament”. A Sant Cugat són molts els establiments que incompleixen la Llei de Política Lingüística, que diu que tant els rètols com les comunicacions han de tenir el català com a llengua preferent. I també hi ha bars amb cambrers que no entenen el català o que són hostils als clients que el parlen.

Davant d’això, la regidoria de Política Lingüística, a càrrec de Núria Fernàndez, ha creat un “espai de comunicació per protegir la llengua catalana i els drets lingüístics dels catalanoparlants” en forma de bústia electrònica que recull les denúncies dels ciutadans que hagin sofert alguna discriminació. Només cal omplir un petit formulari amb nom, cognom, telèfon, correu i explicació dels fets. Em sembla una iniciativa molt positiva per combatre la indefensió.

https://portaljuridic.gencat.cat/ca/document-del-pjur/?documentId=171269

Biografia de Víctor Alexandre

Víctor Alexandre i Benet, conegut pel nom de ploma Víctor Alexandre (Barcelona, 10 d’abril de 1950), és un escriptor català en llengua catalana. Començà la seva carrera professional el 1972 a Ràdio Popular d’Eivissa, i el 1974 a Ràdio Joventut, a Barcelona, on fou el primer periodista radiofònic a presentar música estrangera en català. Ha estat director i presentador de programes de Ràdio 4 (1976-1993), entre els quals Trobada, Aperitiu amb Diamants o Hollywood Boulevard, i corresponsal a Alemanya per al diari Avui, el setmanari El Temps i la Cadena SER. Va presentar el programa Cinema a l’abast a RTVE Catalunya, va ser redactor del programa Clàssica del Canal 33 i és autor de diverses obres de ficció per a la ràdio. Va escriure a les pàgines de la revista Lletres gairebé des dels seus inicis, i col·labora habitualment als portals El Món, Racó Català, Cugat.cat i Tot Sant Cugat.

El 2007 va estrenar l’obra de teatre Èric i l’Exèrcit del Fènix, sobre el cas de repressió política d’Èric Bertran, que va suposar el seu debut com a dramaturg. L’any 2008 va publicar Nosaltres, els catalans, llibre en què Alexandre conversa amb vint nous catalans dels cinc continents, entre els quals: Patrícia Gabancho, Najat El Hachmi, Sam Abrams, Matthew Tree, Asha Miró i Txiki Begiristain. El desembre del mateix any se li atorgà el Premi Mercè Rodoreda de contes i narracions per l’obra Set dones i un home sol i tot seguit va publicar Trifulkes de la Katalana Tribu, la història de Catalunya explicada amb humor i didàcticament per a lectors de 8 anys en amunt (Joan Vilamala, va escriure dotze cançons per aquesta obra teatral, i Toni Xuclà en va compondre la música). Sobre el seu llibre Jo no sóc espanyol, Núria Cadenes va dir que va marcar un abans i un després en la presa de consciència nacional de Catalunya.

Font: Tot Sant Cugat, Wikipèdia

Read Full Post »

Bellaterra, 10 de febrer de 2025

‘Des d’una òptica política, l’annexió de Bellaterra és una bona notícia per als catalanistes d’arreu del país, i especialment pels de Sant Cugat’

LLUÍS TORRES|Compartim l’article d’opinió de Lluís Feliu, -emprenedor Santcugatenc-, publicat avui al Tot Sant Cugat. Recordem l’any 2022 quan el vàrem rebre a Bellaterra perquè ens fes quatre cèntims sobre la seva proposta cívica, de l’annexió que la seva població de Vallpineda (Molins de Rei), a La Floresta (Sant Cugat del Vallès).

LLUIS FELIU ✍️ La sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya és ferma i obligarà l’Ajuntament de Cerdanyola a iniciar els tràmits de la segregació de Bellaterra. No serà un procés ràpid, però d’aquí a uns mesos serà la Generalitat qui decidirà si Bellaterra s’annexiona definitivament a Sant Cugat. Les claus per entendre aquesta reivindicació en són moltes, passant per la connexió geogràfica, econòmica o física, fets tècnics que converteixen Bellaterra en una disfunció territorial i que haurien de servir a la Generalitat per facilitar l’annexió. 

Però des d’una òptica política, l’annexió de Bellaterra és una bona notícia per als catalanistes d’arreu del país, i especialment pels de Sant Cugat. La ciutadania de Bellaterra, que ja va demostrar que viu mimetitzada amb la de Sant Cugat, és majoritàriament independentista, i així ho demostren històricament els resultats de les eleccions. A les del maig del 2024, per exemple, Junts va ser el partit més votat aconseguint més del 40% de suport. La segona força més votada va ser el PSC-PSOE, però a molta distància, amb només un 15% de vots.

A Sant Cugat li interessa l’annexió de Bellaterra per molts motius, però des del camp independentista, els centenars de vots que rebran les formacions de Junts, Esquerra, Aliança i la CUP s’hauran d’aprofitar per seguir consolidant Sant Cugat com un feu del nacionalisme independentista català. En aquest camí d’alliberament nacional ens necessitem tots, i els vots provinents de Bellaterra també han de servir per avançar en consolidar un model que ha de servir de referent per a tots els pobles del país. 

Font: Tot Sant Cugat

Read Full Post »

Bellaterra, 6 de febrer de 2025

Antonio Barragán Moraina (Catedràtic d’Història Contemporània) 📷 CEDIDA

Si Treblinka, Belzéc i Sorbibor, van ser els anomenats «camps d’extermini secrets», sense cap altre objectiu que l’eliminació sistemàtica dels que hi van ser enviats, Buchenwald, el camp dels presoners polítics perquè la seva primera funció va ser recloure els dissidents del règim nacionalsocialista;  Ravensbrück el camp de les dones, perquè gairebé exclusivament van ser dones les que van ser enviades a aquell recinte;  Matthaüsen, el camp dels espanyols, per l’important contingent de republicans que, després de la derrota a la guerra civil, el seu pas pels camps de refugiats francesos i el seu enquadrament a les Companyies de Treballadors oa la resistència antinazi, van acabar-hi amb la complicitat de la cúpula del franquisme;  Auschwitz, de l’alliberament del qual per les tropes de l’exèrcit soviètic es compleixen ara 75 anys, marcaria el clímax de l’Holocaust en aquestes factories de la mort, com els anomena l’historiador T. Snyder, en la mesura que hi serien assassinades més d’un milió de persones, fonamentalment jueus, etc., comunistes, socialistes.  Tots aquests establiments són només una mostra dels centenars d’ells de rang divers (camps de concentració, camps de treball, camps d’extermini) de la xarxa establerta que van ser els suports de l’Holocaust i que jalonen la geografia de l’horror, expressió sens dubte de la que va ser la més atrocitat en la Història del segle XX, expressió també de la història universal de la infàmia.

Només fa uns anys que l’Assemblea General de les Nacions Unides va decidir que el 27 de gener fos designat com a Dia Internacional de la Commemoració de l’Holocaust, data en què es commemora l’aniversari de l’alliberament del més emblemàtic dels camps d’extermini, necessitat que s’imposava en vista de que estem contemplant com la intolerància s’assenta s’aprofita de la ira i l’ansietat que aflora en un món de canvis accelerats.

Com assenyalés H. Arendt, el conjunt de les instal·lacions d’Auschwitz-Birkenau va ser una concentració inusual de complex industrial i centre d’extermini;  en ell s’expressa un continuat procés de deshumanització, de complexa explicació filosòfica, tota aquesta banalitat del mal que l’autora analitza projectada sobre la població reclusa i que suposa, a més de l’extermini sistemàtic dels allà internats, una explotació de mà d’obra esclava en els diversos projectes agraris, industrials, miners que es desenvolupen. molts altres camps, senzillament, en la mort.

Serien centenars de milers els jueus, procedents de tot Europa i en gran mesura controlats des de l’Oficina Central de Seguretat de Reich dirigida per A. Eichmann, instrument de primer ordre en l’orquestració de la genocida «solució final», que van acabar els dies al complex Auschwitz-Birkenau;  entre alguns dels més coneguts hi ha la mateixa Ana Frank, les memòries de la qual van donar testimoni del patiment de les famílies jueves davant la persecució nazi des de la perspectiva d’una adolescent que acabaria perdent la vida en un altre dels camps nazis més sanguinaris, Bergen-Belsen, els escriptors supervivents Elie Wiesel, premi Nobel de la pa el 2002, la novel·la Sense destinació del qual és una terrible crònica del que passa al camp, Augusto L. Mayer, historiador de l’art i especialista en pintura espanyola del Segle de l’Or i, per descomptat, l’italià Primo Leví, que potser sigui qui a la seva obra Si això és un home articuli un més profund i descarnat relat de el dia a dia de la vida al camp d’extermini d’Auschwitz.

En aquest nou aniversari de l’alliberament d’Auschwitz, i aquí sí que el terme alliberament s’expressa en tot el seu significat, en la radicalitat que va suposar acabar amb els horribles lligams del catàleg d’horrors que els nazis van posar en pràctica, en contrast a com aquest terme va ser utilitzat per la propaganda franquista per definir el cop d’estat. , de rebuig dels qui fugen dels horrors del segle XXI, i de no ser transigents amb els qui, fins i tot dins de les nostres fronteres, justifiquen políticament o teòricament aquestes posicions.  Ens hi va la construcció d’un món millor.  La Història no es repeteix, però dóna lliçons.  Només el coneixement rigorós i contrastat del que va passar a Europa a les dècades centrals del segle passat, a l’Espanya de l’inicial franquisme que no va amagar les seves simpaties amb l’Alemanya nazi, podrà ajudar a construir una ciutadania no només més informada, sinó més lliure, crítica i responsable amb els problemes d’avui.

* Catedràtic d’Història Contemporània

Font: Córdoba

Read Full Post »

Bellaterra, 24 de gener de 2025

Musk demostra que no comprèn com funciona aquesta enciclopèdia col·laborativa“.

Elon Musk va fer dos gestos amb les mans durant un discurs en un esdeveniment de celebració de la presa de possessió del president Trump que va fer comparacions en línia amb la “saludació feixista” 📷 Eric Lee/The New York Times

Patricia Horrillo (Periodista y fundadora de Wikiesfera) Wikipedia acaba de fer 24 anys i Elon Musk, lluny de felicitar-la, l’acusa de ser d’esquerres.  De fet, la denomina Wokepedia en un intent pueril d?insultar els qui construïm el major espai de coneixement lliure i col·laboratiu que ha existit fins ara.  Com si ser feminista, antiracista i defensar els drets humans fos una cosa dolenta.  Clarament, per a ell sí que ho és, i critica que la Wikimedia Foundation (WMF), l’organització sense ànim de lucre que sosté tecnològicament Wikipedia, destini 50 milions de dòlars, gairebé un terç del seu pressupost, a iniciatives de diversitat, equitat i inclusió  (DEI). 

A Musk li sembla malament que s’intenten corregir les desigualtats que existeixen a Wikipedia i, en un exemple més de la seva actitud prepotent, encoratja els seus seguidors perquè deixin de finançar-la.  No vol que la WMF rebi les donacions que permeten mantenir tecnològicament Wikipèdia ni que aquests diners ajudin a combatre els biaixos que històricament existeixen a la plataforma, com són la bretxa de gènere (només el 13% dels qui l’editem som dones) i la invisibilització  de minories ètniques i del col·lectiu LGBTQ+.

Quan demana que no es doni més a Wikipedia “fins que restaurin l’equilibri en la seva autoritat editorial”, Musk demostra que no comprèn com funciona aquesta enciclopèdia col·laborativa.  I és normal, perquè dins de la lògica capitalista en què vivim, poca gent entén que hi pugui haver una comunitat de persones repartida per tot el món que es dediqui a construir un espai de coneixement lliure sense rebre cap retribució econòmica.  Sí, això és important: cap dels milers de persones que editem, revisem, corregim, millorem o creem articles nous a l’enciclopèdia en línia més visitada del món cobrem per la nostra tasca.  Participem a Wikipedia de manera altruista perquè creiem en la importància de l’accés universal al coneixement, i combreguem amb la visió de la WMF que diu: “Imagina un món on cada ésser humà pugui compartir lliurement en la suma de tot el coneixement.  Aquest és el nostre compromís”.

A més d’aquesta tasca voluntària, també falta a Musk comprendre l’absència d’estructures tradicionals de les comunitats de wikipedistes.  Hi ha un model de governança basat en la dedicació i el bon fer, que és reconegut positivament per la resta dels qui editen.  Però, per no haver-hi, no hi ha cap mena de consell editorial que decideixi sobre el que es documenta.  Cadascú tria sobre el que vol publicar.  I la WMF no té cap ingerència en el contingut de les més de 300 Wikipedias que existeixen, una per idioma.  No obstant, per a algú a qui li sobren els diners i va decidir comprar-se una xarxa social -Twitter- per un valor exorbitant, sembla que no hi pugui haver cap projecte que no es rendeixi a la seva cartera.  I, el 2023, va oferir mil milions de dòlars si es canviava el nom de Wikipedia pel de ‘Dickipedia’ (sí, “Penepedia” si ho traduïm a espanyol) durant almenys un any.  Cosa que, per descomptat, no va passar.  Perquè l’estructura legal de la WMF impedeix que qualsevol persona o entitat privada, independentment del seu poder adquisitiu, s’apropiï dels seus actius o alteri la seva missió, cosa que garanteix que Wikipedia segueixi sent un projecte lliure i sense ànim de lucre.

Font: Público

Read Full Post »

« Newer Posts - Older Posts »