“Res no em sembla més tristament estúpid que vendre la vida a un partit polític qualsevol”.
Eugène Ionesco (1909-1994)
EUGENE IONESCO|La nostra època és una època decaiguda, perquè la preocupació per l’absolut ha estat substituïda pel problema polític, el futur polític; quan l’home ja no es preocupa pels problemes de les finalitats últimes, quan només li interessa el destí d’una nació política, de l’economia, quan els grans problemes tretafísics ja no causen dolor. deixen indiferents, la humanitat es degrada, es fa bestial.
Res no em sembla més tristament estúpid que vendre la vida a un partit polític qualsevol. Desconfiem de la mentida que pretén que el que és polític és també espiritual i que la política és també una resposta metafísica.
La política ja no és l’organització de la ciutat, és la desorganització de la ciutat, és desig de confusió i de destrucció, és la confusió per la confusió, la revolució per la revolució, és la voluntat oculta d’aniquilar les realitzacions de l’esperit: les revolucions inestables, les tiranies i les censures, les revolucions; les revolucions culturals cremen els llibres, destrueixen els monuments. Ho veiem també als nostres dies, el 1967; com en el temps de Savonarola, avui prevalen les prohibicions; les revolucions modernes, amb les seves falses religions, són com les revolucions cristianes que destruïen les cultures paganes, són com la fe musulmana que va destruir Bizanci i els monuments d’Atenes. Totes les revolucions destrueixen les biblioteques d’Alexandria.
La participació dels Estats Units amb Rússia a les converses de pau d’Ucraïna, com si fos una part concernida en el conflicte és un sense sentit que no augura res de bo.
Bellaterra, 18 de febrer de 2025
Enrique Arias Vega (Bilbao, 1943) 📷 CEDIDA
ENRIQUE ARIAS VEGA| A Trump li interessa que la guerra s’acabi com més aviat millor, per dedicar-se a la reconstrucció d’un país devastat, al preu que sigui aquest final. Rússia, per la seva banda, és lògic en un país invasor. es negarà a tornar a les fronteres del 2014, abans de l’annexió de Crimea.
Ja tenim, doncs, l’escenari del postconflicte després de les converses entre les dues potències, a les quals importen un comí els interessos d’Ucraïna i que de servir d’alguna cosa ho fan per blanquejar Putin, que passa de ser un enemic de la humanitat a un líder amb opció al diàleg.
Els dos països reunits a Aràbia Saudita han exclòs de la seva trobada no només Ucraïna, sinó la Unió Europea, demostrant així la irrellevància amb què consideren l’Europa occidental, que ha portat Rússia a admetre que Kíev pot arribar a ser membre de la UE, encara que no de l’OTAN, és clar.
Així doncs, ja tenim prefigurat el futur d’Ucraïna, segons el disseny de les grans potències: pau per territoris. O sigui, que Moscou acceptarà deixar en pau allò que quedi d’Ucraïna –sigui aquest el tros que sigui–, limitant el seu paper internacional i convertint-la de fet en un país desmilitaritzat.
Aquesta, dic, ha estat la participació final dels Estats Units en el conflicte, després d’haver estat donant l’administració Biden armament amb el qual Kíev ha pogut resistir l’envestida russa. conformar-se amb allò que sigui.
Això no és obstacle per donar suport a l’expansionisme rus a les portes d’una Europa feble i desunida i que no ha sabut fer front al gran repte que ha tingut i té al davant.
*Enrique Arias Vega és diplomat a la Universitat de Stanford, porta escrivint gairebé quaranta anys. Els seus articles han aparegut a la major part dels diaris espanyols, a la revista italiana Terzo Mondo i al diari Notícies del Món de Nova York. Entre altres càrrecs, ha estat director d’El Periódico de Barcelona, L’Adelanto de Salamanca, i l’edició d’ABC a la Comunitat Valenciana, així com director general de publicacions del Grup Zeta i assessor de diverses empreses de comunicació. En els darrers anys, ha alternat les seves col·laboracions en premsa, ràdio i televisió amb la literatura, havent obtingut diversos premis en les dues tasques, entre ells el nacional de periodisme gastronòmic Álvaro Cunqueiro (2004), el de Novel·la Corta Ategua (2005) i el de periodisme social de la Comunitat Valenciana, Convivir (2006).
Josep Pla: «El meu país és aquell en què, quan dic “bon dia”, em responen “bon dia”».
A Sant Cugat són molts els establiments que incompleixen la Llei de Política Lingüística, que diu que tant els rètols com les comunicacions han de tenir el català com a llengua preferent
L’escriptor Víctor Alexandre 📷 CEDIDA
VICTOR ALEXANDRE* No fa gaire es va publicar un estudi que situava Sant Cugat al capdavant dels municipis de Catalunya on l’atenció comercial en català és més alta. És a dir, el municipi que més s’ajusta a la famosa divisa de Josep Pla: «El meu país és aquell en què, quan dic “bon dia”, em responen “bon dia”». Però tenint en compte la situació actual de la llengua, amb una davallada alarmant del seu ús social, seria ridícul que ens vantéssim de ser la part menys malmesa d’un conjunt greument malalt.
La Plataforma per la Llengua informa que el nombre de denúncies per vulneració de drets ha crescut un 500% els darrers vuit anys i que “el supremacisme lingüístic castellà és una de les causes de descontentament”. A Sant Cugat són molts els establiments que incompleixen la Llei de Política Lingüística, que diu que tant els rètols com les comunicacions han de tenir el català com a llengua preferent. I també hi ha bars amb cambrers que no entenen el català o que són hostils als clients que el parlen.
Davant d’això, la regidoria de Política Lingüística, a càrrec de Núria Fernàndez, ha creat un “espai de comunicació per protegir la llengua catalana i els drets lingüístics dels catalanoparlants” en forma de bústia electrònica que recull les denúncies dels ciutadans que hagin sofert alguna discriminació. Només cal omplir un petit formulari amb nom, cognom, telèfon, correu i explicació dels fets. Em sembla una iniciativa molt positiva per combatre la indefensió.
Víctor Alexandre i Benet, conegut pel nom de ploma Víctor Alexandre (Barcelona, 10 d’abril de 1950), és un escriptor català en llengua catalana. Començà la seva carrera professional el 1972 a Ràdio Popular d’Eivissa, i el 1974 a Ràdio Joventut, a Barcelona, on fou el primer periodista radiofònic a presentar música estrangera en català. Ha estat director i presentador de programes de Ràdio 4 (1976-1993), entre els quals Trobada, Aperitiu amb Diamants o Hollywood Boulevard, i corresponsal a Alemanya per al diari Avui, el setmanari El Temps i la Cadena SER. Va presentar el programa Cinema a l’abast a RTVE Catalunya, va ser redactor del programa Clàssica del Canal 33 i és autor de diverses obres de ficció per a la ràdio. Va escriure a les pàgines de la revista Lletres gairebé des dels seus inicis, i col·labora habitualment als portals El Món, Racó Català, Cugat.cat i Tot Sant Cugat.
El 2007 va estrenar l’obra de teatre Èric i l’Exèrcit del Fènix, sobre el cas de repressió política d’Èric Bertran, que va suposar el seu debut com a dramaturg. L’any 2008 va publicar Nosaltres, els catalans, llibre en què Alexandre conversa amb vint nous catalans dels cinc continents, entre els quals: Patrícia Gabancho, Najat El Hachmi, Sam Abrams, Matthew Tree, Asha Miró i Txiki Begiristain. El desembre del mateix any se li atorgà el Premi Mercè Rodoreda de contes i narracions per l’obra Set dones i un home sol i tot seguit va publicar Trifulkes de la Katalana Tribu, la història de Catalunya explicada amb humor i didàcticament per a lectors de 8 anys en amunt (Joan Vilamala, va escriure dotze cançons per aquesta obra teatral, i Toni Xuclà en va compondre la música). Sobre el seu llibre Jo no sóc espanyol, Núria Cadenes va dir que va marcar un abans i un després en la presa de consciència nacional de Catalunya.
‘Des d’una òptica política, l’annexió de Bellaterra és una bona notícia per als catalanistes d’arreu del país, i especialment pels de Sant Cugat’
LLUÍS TORRES|Compartim l’article d’opinió de Lluís Feliu, -emprenedor Santcugatenc-, publicat avui al Tot Sant Cugat. Recordem l’any 2022 quan el vàrem rebre a Bellaterra perquè ens fes quatre cèntims sobre la seva proposta cívica, de l’annexió que la seva població de Vallpineda (Molins de Rei), a La Floresta (Sant Cugat del Vallès).
LLUIS FELIU ✍️ La sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya és ferma i obligarà l’Ajuntament de Cerdanyola a iniciar els tràmits de la segregació de Bellaterra. No serà un procés ràpid, però d’aquí a uns mesos serà la Generalitat qui decidirà si Bellaterra s’annexiona definitivament a Sant Cugat. Les claus per entendre aquesta reivindicació en són moltes, passant per la connexió geogràfica, econòmica o física, fets tècnics que converteixen Bellaterra en una disfunció territorial i que haurien de servir a la Generalitat per facilitar l’annexió.
Però des d’una òptica política, l’annexió de Bellaterra és una bona notícia per als catalanistes d’arreu del país, i especialment pels de Sant Cugat. La ciutadania de Bellaterra, que ja va demostrar que viu mimetitzada amb la de Sant Cugat, és majoritàriament independentista, i així ho demostren històricament els resultats de les eleccions. A les del maig del 2024, per exemple, Junts va ser el partit més votat aconseguint més del 40% de suport. La segona força més votada va ser el PSC-PSOE, però a molta distància, amb només un 15% de vots.
A Sant Cugat li interessa l’annexió de Bellaterra per molts motius, però des del camp independentista, els centenars de vots que rebran les formacions de Junts, Esquerra, Aliança i la CUP s’hauran d’aprofitar per seguir consolidant Sant Cugat com un feu del nacionalisme independentista català. En aquest camí d’alliberament nacional ens necessitem tots, i els vots provinents de Bellaterra també han de servir per avançar en consolidar un model que ha de servir de referent per a tots els pobles del país.
Antonio Barragán Moraina (Catedràtic d’Història Contemporània) 📷 CEDIDA
Si Treblinka, Belzéc i Sorbibor, van ser els anomenats «camps d’extermini secrets», sense cap altre objectiu que l’eliminació sistemàtica dels que hi van ser enviats, Buchenwald, el camp dels presoners polítics perquè la seva primera funció va ser recloure els dissidents del règim nacionalsocialista; Ravensbrück el camp de les dones, perquè gairebé exclusivament van ser dones les que van ser enviades a aquell recinte; Matthaüsen, el camp dels espanyols, per l’important contingent de republicans que, després de la derrota a la guerra civil, el seu pas pels camps de refugiats francesos i el seu enquadrament a les Companyies de Treballadors oa la resistència antinazi, van acabar-hi amb la complicitat de la cúpula del franquisme; Auschwitz, de l’alliberament del qual per les tropes de l’exèrcit soviètic es compleixen ara 75 anys, marcaria el clímax de l’Holocaust en aquestes factories de la mort, com els anomena l’historiador T. Snyder, en la mesura que hi serien assassinades més d’un milió de persones, fonamentalment jueus, etc., comunistes, socialistes. Tots aquests establiments són només una mostra dels centenars d’ells de rang divers (camps de concentració, camps de treball, camps d’extermini) de la xarxa establerta que van ser els suports de l’Holocaust i que jalonen la geografia de l’horror, expressió sens dubte de la que va ser la més atrocitat en la Història del segle XX, expressió també de la història universal de la infàmia.
Només fa uns anys que l’Assemblea General de les Nacions Unides va decidir que el 27 de gener fos designat com a Dia Internacional de la Commemoració de l’Holocaust, data en què es commemora l’aniversari de l’alliberament del més emblemàtic dels camps d’extermini, necessitat que s’imposava en vista de que estem contemplant com la intolerància s’assenta s’aprofita de la ira i l’ansietat que aflora en un món de canvis accelerats.
Com assenyalés H. Arendt, el conjunt de les instal·lacions d’Auschwitz-Birkenau va ser una concentració inusual de complex industrial i centre d’extermini; en ell s’expressa un continuat procés de deshumanització, de complexa explicació filosòfica, tota aquesta banalitat del mal que l’autora analitza projectada sobre la població reclusa i que suposa, a més de l’extermini sistemàtic dels allà internats, una explotació de mà d’obra esclava en els diversos projectes agraris, industrials, miners que es desenvolupen. molts altres camps, senzillament, en la mort.
Serien centenars de milers els jueus, procedents de tot Europa i en gran mesura controlats des de l’Oficina Central de Seguretat de Reich dirigida per A. Eichmann, instrument de primer ordre en l’orquestració de la genocida «solució final», que van acabar els dies al complex Auschwitz-Birkenau; entre alguns dels més coneguts hi ha la mateixa Ana Frank, les memòries de la qual van donar testimoni del patiment de les famílies jueves davant la persecució nazi des de la perspectiva d’una adolescent que acabaria perdent la vida en un altre dels camps nazis més sanguinaris, Bergen-Belsen, els escriptors supervivents Elie Wiesel, premi Nobel de la pa el 2002, la novel·la Sense destinació del qual és una terrible crònica del que passa al camp, Augusto L. Mayer, historiador de l’art i especialista en pintura espanyola del Segle de l’Or i, per descomptat, l’italià Primo Leví, que potser sigui qui a la seva obra Si això és un home articuli un més profund i descarnat relat de el dia a dia de la vida al camp d’extermini d’Auschwitz.
En aquest nou aniversari de l’alliberament d’Auschwitz, i aquí sí que el terme alliberament s’expressa en tot el seu significat, en la radicalitat que va suposar acabar amb els horribles lligams del catàleg d’horrors que els nazis van posar en pràctica, en contrast a com aquest terme va ser utilitzat per la propaganda franquista per definir el cop d’estat. , de rebuig dels qui fugen dels horrors del segle XXI, i de no ser transigents amb els qui, fins i tot dins de les nostres fronteres, justifiquen políticament o teòricament aquestes posicions. Ens hi va la construcció d’un món millor. La Història no es repeteix, però dóna lliçons. Només el coneixement rigorós i contrastat del que va passar a Europa a les dècades centrals del segle passat, a l’Espanya de l’inicial franquisme que no va amagar les seves simpaties amb l’Alemanya nazi, podrà ajudar a construir una ciutadania no només més informada, sinó més lliure, crítica i responsable amb els problemes d’avui.
“Musk demostra que no comprèn com funciona aquesta enciclopèdia col·laborativa“.
Elon Musk va fer dos gestos amb les mans durant un discurs en un esdeveniment de celebració de la presa de possessió del president Trump que va fer comparacions en línia amb la “saludació feixista” 📷 Eric Lee/The New York Times
Patricia Horrillo (Periodista y fundadora de Wikiesfera) Wikipedia acaba de fer 24 anys i Elon Musk, lluny de felicitar-la, l’acusa de ser d’esquerres. De fet, la denomina Wokepedia en un intent pueril d?insultar els qui construïm el major espai de coneixement lliure i col·laboratiu que ha existit fins ara. Com si ser feminista, antiracista i defensar els drets humans fos una cosa dolenta. Clarament, per a ell sí que ho és, i critica que la Wikimedia Foundation (WMF), l’organització sense ànim de lucre que sosté tecnològicament Wikipedia, destini 50 milions de dòlars, gairebé un terç del seu pressupost, a iniciatives de diversitat, equitat i inclusió (DEI).
A Musk li sembla malament que s’intenten corregir les desigualtats que existeixen a Wikipedia i, en un exemple més de la seva actitud prepotent, encoratja els seus seguidors perquè deixin de finançar-la. No vol que la WMF rebi les donacions que permeten mantenir tecnològicament Wikipèdia ni que aquests diners ajudin a combatre els biaixos que històricament existeixen a la plataforma, com són la bretxa de gènere (només el 13% dels qui l’editem som dones) i la invisibilització de minories ètniques i del col·lectiu LGBTQ+.
Quan demana que no es doni més a Wikipedia “fins que restaurin l’equilibri en la seva autoritat editorial”, Musk demostra que no comprèn com funciona aquesta enciclopèdia col·laborativa. I és normal, perquè dins de la lògica capitalista en què vivim, poca gent entén que hi pugui haver una comunitat de persones repartida per tot el món que es dediqui a construir un espai de coneixement lliure sense rebre cap retribució econòmica. Sí, això és important: cap dels milers de persones que editem, revisem, corregim, millorem o creem articles nous a l’enciclopèdia en línia més visitada del món cobrem per la nostra tasca. Participem a Wikipedia de manera altruista perquè creiem en la importància de l’accés universal al coneixement, i combreguem amb la visió de la WMF que diu: “Imagina un món on cada ésser humà pugui compartir lliurement en la suma de tot el coneixement. Aquest és el nostre compromís”.
A més d’aquesta tasca voluntària, també falta a Musk comprendre l’absència d’estructures tradicionals de les comunitats de wikipedistes. Hi ha un model de governança basat en la dedicació i el bon fer, que és reconegut positivament per la resta dels qui editen. Però, per no haver-hi, no hi ha cap mena de consell editorial que decideixi sobre el que es documenta. Cadascú tria sobre el que vol publicar. I la WMF no té cap ingerència en el contingut de les més de 300 Wikipedias que existeixen, una per idioma. No obstant, per a algú a qui li sobren els diners i va decidir comprar-se una xarxa social -Twitter- per un valor exorbitant, sembla que no hi pugui haver cap projecte que no es rendeixi a la seva cartera. I, el 2023, va oferir mil milions de dòlars si es canviava el nom de Wikipedia pel de ‘Dickipedia’ (sí, “Penepedia” si ho traduïm a espanyol) durant almenys un any. Cosa que, per descomptat, no va passar. Perquè l’estructura legal de la WMF impedeix que qualsevol persona o entitat privada, independentment del seu poder adquisitiu, s’apropiï dels seus actius o alteri la seva missió, cosa que garanteix que Wikipedia segueixi sent un projecte lliure i sense ànim de lucre.
Marc Andreu (Periodista i historiador, és codirector de ‘Treball’)
MARC ANDREU | Raons d’agenda. Això ha al·legat Felip VI per escaquejar-se de participar en el primer acte de les commemoracions del 50 aniversari de la mort del dictador Francisco Franco que ha organitzat el Govern de coalició d’esquerres i al qual havia estat expressament convidat pel president Pedro Sánchez. L’absència del cap de l’Estat, que ha contraprogramat al Govern agendant-se una reunió ordinària amb ambaixadors, ha aixecat més evidències que suspicàcies (que no són noves) sobre un alineament polític del Rei amb la dreta i l’extrema dreta, que evidentment tampoc hi han volgut participar. I no són pocs els mitjans de comunicació i opinadors, fins i tot alguns teòricament progressistes, que marcats per l’agenda setting reaccionària es pronuncien confusos o a la defensiva i retroalimenten justament aquesta agenda, tot fent el joc al negacionisme històric i al trumpisme que arriba.
Tot plegat facilita l’evocació del passat recent de la monarquia amb fotos on el mateix Felip de Borbó saluda de jovenet el dictador en presència del seu pare, Joan Carles de Borbó. L’avui rei emèrit i pròfug de la justícia, en el seu moment va ser designat successor de Franco a títol de rei i durant molts anys va ser (i en certa manera encara és) presentat acríticament com a artífex de la transició o pilot del canvi democràtic. Potser ja va sent hora de canviar la llei vigent franquista de secrets oficials i, entre d’altres coses, mirar d’aclarir del tot la implicació de Joan Carles I en l’intent de cop d’Estat del 23-F de 1981, del qual, a darrera hora, en va sortir reforçat mediàticament com a salvador de la democràcia.
En qualsevol cas, el mig segle de tantes coses a recordar aquest 2025 mereix fer entrar en l’agenda política i mediàtica algunes reflexions crítiques i clau sobre memòria democràtica. D’entrada, més enllà de l’efemèride concreta de la mort de Franco o de l’excusa institucional per celebrar-la, cal posar èmfasi en què no es tracta de commemorar només el mig segle que marca l’any 1975, sinó un mig segle llarg que va començar abans i va culminar després. Perquè sí, Franco va morir al llit el 20 de novembre de 1975. Però el franquisme va morir després, i fruit d’una lluita que venia d’abans, als carrers, a les fàbriques i als barris.
Passada la duresa i la resistència més minoritària (però no menys important) de la primera postguerra, molta gent -sobretot d’esquerres, i singularment comunistes, però també cristians de base i persones de filiacions diverses- es va organitzar i mobilitzar des dels anys seixanta i fins als vuitanta per guanyar, primer, i consolidar, després, la democràcia. Parlem de les mobilitzacions estudiantils i, sobretot, de treballadors i treballadores impulsades per les naixents Comissions Obreres i pel moviment veïnal, i de les grans manifestacions per la llibertat, l’amnistia i l’Estatut d’Autonomia. I hem de parlar també de la vaga general que CCOO va convocar amb èxit a Catalunya la nit del cop d’Estat del 23-F, seguida de les grans manifestacions contra l’OTAN i de les vagues generals de 1985 i 1988.
Si durant el franquisme les grans vagues es convocaven per millorar les condicions de vida de la classe treballadora i, de pas, per intentar enderrocar el règim, en democràcia s’han fet (i es fan) també grans vagues i mobilitzacions per millorar igualment la vida de la gent i, alhora, per defensar no cap mal anomenat règim del 78, sinó “un Estat social i democràtic de Dret que propugna com a valors superiors del seu ordenament jurídic la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític”. Convé no oblidar-ho. I convé no oblidar que no fa mig segle, sinó fa només 40 anys, el juny de 1985, encara es va avortar un darrer intent de cop d’Estat militar. Les intentones colpistes posteriors i recents, tot i alguna pocasoltada castrense durant el procés, ja no són militars, sinó judicials i sofisticadament mediàtiques.
Seria bo que tot aquest mig segle llarg tingués cabuda en el cinquantenari d’aquest 2025. Fins ara, ni a Espanya ni a Catalunya, no s’ha commemorat com calia el mig segle de la creació de l’Assemblea de Catalunya (1971), de la detenció de la seva cúpula (1973) o de la caiguda de la direcció de CCOO en el procés 1001 (1972). Tampoc s’han commemorat bé vagues obreres clau per a la caiguda de la dictadura com la de Seat del 1971 o les vagues generals del Baix Llobregat de 1974, seguides de les de 1976 a la mateixa comarca i a Sabadell, i de les grans manifestacions per l’amnistia del mateix any a Barcelona (i només després a Madrid). Sort que CCOO i la Fundació Cipriano García sí s’han ocupat d’aquestes efemèrides. Igual que, de la mà de l’Associació Catalana de Persones Ex-preses Polítiques del Franquisme, s’ha commemorat el 60 aniversari del Tribunal de Orden Público (TOP), gairebé en paral·lel a la celebració de la creació a Catalunya de les mateixes Comissions Obreres.
Comissariada per Carlota Vidal i Gerard Rodríguez i amb una gran aportació de documentació de l’Arxiu Històric de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya, l’exposició Generacions TOP. Resistir, protestar, conquerir es pot visitar a La Model de Barcelona des del novembre i fins a finals de gener. Senzilla però efectista i més que pedagògica, aquest mostra ha posat per primer cop dins de les cel·les d’una presó el cap de Franco en persona i els seus secuaços del TOP i de la repressió policial. També ha aparcat un Seat 600 al panòptic de La Model com a símbol de la importància de la classe obrera en la lluita contra la dictadura. Generacions TOP està aixoplugant un munt de visites i activitats paral·leles i, en el marc del 50 aniversari de la mort de Franco, reclama a crits que es prorrogui. Haurien de veure-la, com a mínim, tots els estudiants de secundària.
Avançant-se (i al marge) al programa presentat per Pedro Sánchez amb motiu del 50 aniversari de la mort de Franco, i encara més avantguardista i trencador del que pugui programar el grup de treball creat a correcuita pel Govern català ja estrenat el 2025, aquesta exposició és, en definitiva, una expressió exitosa de la tasca persistent que fan molts joves historiadors i moltes entitats memorialistes. I que no sempre és prou reconeguda ni rep el suport econòmic, públic, institucional i mediàtic necessari. Perquè no tot (ni principalment) l’antifranquisme va ser Salvador Puig Antich, l’execució del qual sí que va ser justament recordada quan feia mig segle. Com ho seran enguany les dels militants d’ETA Juan Paredes Manot Txiki i Ángel Otaegui i del FRAP José Luís Sánchez Bravo, Ramón García Sanz i Humberto Baena, executats el 27 de setembre de 1975.
Franco moria matant mentre la democràcia arribava a l’alba cantada per Luis Eduardo Aute i Rosa León. O estirant de l’estaca de Lluís Llach. Però, sobretot, gràcies a la militància clandestina d’aquell (en realitat d’aquests, en plural i amb proximitat) que Raimon havia conegut sempre igual. Un d’ells -un entre tants, però tampoc n’hi ha tants- va celebrar un mig segle llarg la tardor passada. I ho va recordar humilment, sol i somrient, sense gaire més fotos que les dues que encapçalen i tanquen aquest article, el mateix dia que, a La Model, el conseller de Justícia i Qualitat Democràtica va aprofitar el marc de l’exposició Generacions TOP per presentar l’enèsima tramitació (tant de bo sigui la bona) de la nova Llei de Memòria Democràtica de Catalunya.
Parlem del militant comunista, treballador metal·lúrgic i després historiador, professor i polític ecosocialista terrassenc Enric Cama (Barcelona, 1947). El 9 de desembre del 2024 va tornar per primer cop, 50 anys després d’haver-ne sortit, a la cel·la 402 on va estar empresonat a La Model per la seva activitat a CCOO. És el mateix Enric Cama que la nit del 23-F, sol i de guàrdia al telèfon, va ser Gary Cooper al local del PSUC de Barcelona, al carrer de Santa Anna, coordinant la reacció de moltes agrupacions i militants a l’intent de cop d’Estat. Per què algú no escriu o filma aquesta desconeguda anatomia d’un instant? Són gent com ell qui va combatre la dictadura i a qui hem de celebrar en aquest mig segle llarg si volem assegurar-nos, tal i com pinten les coses, alguna dècada més de democràcia.
Font: Marc Andreu (Periodista i historiador, és codirector de ‘Treball’)
En el decurs d’aquestes festes sovintegen expressions tradicionals que per la influència invasiva de l’espanyol s’han deformat fins a adquirir formes espúries sense cap mena de sentit en català. Això fa que sigui habitual escoltar expressions com “els Nadals”, “aquests Nadals”, “Feliç Nadal”, “Nit Bona”, “Nit Vella”, “els raïms” o “els Reis Mags”. Totes són incorrectes en la nostra llengua, i si les escoltem és perquè la llengua espanyola actua com a llengua “normativa” en el cervell de bona part dels catalans, que, per més catalanoparlants que siguin, acaben traduint literalment les expressions espanyoles. No és que no coneguin l’expressió correcta, la reconeixen immediatament si hom els rectifica, però no l’usen perquè l’idioma que de manera inconscient té rang d’autoritat en la seva ment és l’espanyol.
Dir, per exemple, “Nit Bona” (calc de “Nochebuena”) o “Nit Vella” (calc de “Nochevieja”) no és català, perquè per més que els mots “nit”, “bona” i “vella” siguin catalans no hi tenen cabuda en aquest cas. Parlar, per tant, de la “Nit bona” o de la “Nit vella” és tan aberrant com parlar en anglès de la “Good Night” o de la “Old Night” (o encara pitjor, de la “Night Good” o de la “Night Old”). En anglès diuen “Christmas Eve” i “New Year’s Eve”, i en català diem “Nit de Nadal” i “Nit de Cap d’Any”.
Malauradament, la progressiva substitució lingüística que s’està produint a casa nostra, gràcies a la indiferència o a la indolència del gros de la societat catalana i del seu govern, desemboca en aquesta cosa anomenada catanyol que converteix el català en un dialecte de l’espanyol. Que persones amb un mínim d’estudis, fins i tot professionals de ràdio i televisió, diguin “donar-se compte” (calc de “darse cuenta”), “em dono compte ” (calc de “me doy cuenta”) o “es doni compte” (calc de “se de cuenta”) en lloc d’“adonar-se”, “me n’adono” (o m’adono que…”) i “se n’adoni” (o “s’adoni que…”), ja ens diu el grau de degradació a què estem arribant. Mentre no desactivem del nostre cervell el sentit referencial que concedim a l’espanyol, que és en el qual ens basem cada cop que diem “els Nadals” (calc de “las Navidades”) o “aquests Nadals” (calc de “estas Navidades”), no ens en sortirem. El mot Nadal, en català, és singular, i ho és encara que generalitzem: “Sempre anem a Tremp, per Nadal”. Si volem generalitzar referint-nos a Nadal, Sant Esteve, Cap d’Any i Reis, podem dir-ne “festes”: aquestes festes, bones festes… I allà on els espanyols diuen “Feliz Navidad” o “Felices Navidades” nosaltres diem Bon Nadal, perquè de Nadal només n’hi ha un: el 25 de desembre.
De la mateixa manera, per Cap d’Any no mengem “els raïms” (plural calcat de “las uvas”). Mengem el raïm, en singular. I ho fem així perquè el raïm és el nom genèric de la fruita, una fruita formada en aquest cas per dotze grans. Per això, en sonar les dotze campanades, mengem dotze grans de raïm i no pas “dotze raïms”. I pel que fa a la diada de Reis, diem els Reis d’Orient i no pas els Reis Mags (calc de “los Reyes Magos”). Hauríem, doncs, de ser curosos en l’ús d’aquestes expressions, tant si les diem com si les escrivim. D’una banda, perquè, si de debò estimem la llengua catalana, el millor que podem fer no és declarar-li amor etern, sinó evitar que es mori convertida en un patuès de l’espanyol. I de l’altra, perquè intentar parlar bé una llengua, sigui quina sigui, denota respecte per aquella llengua, respecte per nosaltres mateixos i també respecte per la nostra imatge personal. Hauríem de tenir present que el nivell de llengua que mostrem és tan important com la roba que vestim o la colònia que ens posem. Diria, si m’ho permeteu, que molt més. Que tingueu Bon Nadal i Bon any, amics.
“En diem llums de Nadal perquè és per Nadal que els posem. I precisament per això en aquestes dates no té cap sentit posar llums que no hi tenen res a veure”
Victor Alexandre, escriptor i periodista Sancugatenc 📷 CEDIDA
La gent provinciana no és aquella que viu lluny d’una gran metròpoli, aquesta acostuma a ser força universal; la gent provinciana és aquella que es vanta de ser cosmopolita i que en fa ostentació. I com que l’ostentació és filla de la inseguretat, allò que de debò els interessa no és ser cosmopolita, sinó semblar-ho. No és estrany, doncs, que, per tal de semblar-ho, siguin capaços de les atzagaiades més estrambòtiques i estrafolàries. Provincians fins al moll de l’os, menystenen les tradicions i la cultura popular de la seva terra i frisen per esborrar-les. Opinen que Catalunya, per ser universal, ha de deixar de ser catalana.Així, la gent del Raval no ha de notar que viu a Barcelona, i menys a Catalunya. Ha de sentir que viu en un núvol còsmic, sense identitat. La seva filosofia és que quan vagis pel carrer no sàpigues en quina ciutat ni en quin país vius. Com més ignorant, més cosmopolita ets.
L’actual govern municipal de Barcelona, amb l’alcalde Collboni al capdavant i la claca Comuna al darrere, és un exemple força diàfan del provincianisme més galdós. Si poguessin, residualitzarien la sardana i els castellers; pur folklorisme de botiguer, segons ells. La Feria de Abril a Catalunya, en canvi, sí que és cosmopolita. Aquesta sí que cal promoure-la encara que sigui mitjançant mentides, com ara intentar fer-la passar per la festa d’Andalusia. Fals. Rotundament fals. La Feria de Abril és la Feria de Sevilla. Exclusivament de Sevilla. L’operació, per tant, és tan manipuladora com si algú a Andalusia volgués fer passar la Mercè, festa dels barcelonins, per la festa de Catalunya.
Fruit d’aquest estat de coses, s’ha arribat a l’extrem de substituir el tradicional pessebre de Nadal de la plaça de Sant Jaume per una estrella de vuit puntes, no fos cas que algun vianant, en passar-hi pel davant, es molestés. El pessebre l’han amagat a l’Ajuntament perquè només el vegin els qui hi vagin expressament. En la mateixa línia, l’Eix Comercial del Raval, ha suprimit l’enllumenat tradicional nadalenc per una cosa que, sense cap sentit del ridícul, anomenen “llums d’hivern” i “bombetes inclusives”. El pretext, diuen, és retre un homenatge a la diversitat cultural i religiosa del barri. Segons l’ideòleg de l’operació, Imanol Ossa, “calia fugir del punt nadalenc per tal que tothom s’hi senti incorporat. Havia de ser una cosa més multicultural”.
Tots els països tenen les seves tradicions, tradicions que, tinguin o no tinguin una arrel religiosa, no necessàriament apleguen la identificació de tota la gent. Però una cosa és la identificació i una altra el respecte. Ningú no t’obliga a mirar un pessebre, si no t’interessa. Tu respectes la tradició i la tradició respecta el teu desinterès. I el mateix passa amb els llums de Nadal. En diem llums de Nadal perquè és per Nadal que els posem. I precisament per això en aquestes dates no té cap sentit posar llums que no hi tenen res a veure. Si no vols, no en posis, de llums; però si en poses, han de ser de Nadal, és clar. Doncs bé, els esmentats cervells del Raval han tirat pel dret sense adonar-se de la seva flagrant contradicció: blasmen l’arrel religiosa de Nadal, però no sols no renuncien a celebrar-lo, sinó que pretenen treure benefici econòmic del seu caràcter festiu. L’afany de semblar ‘moderns’, ‘guais’, ‘progres’, ‘multicultis’, etc., els impedeix reflexionar ni que sigui cinc minuts per adonar-se que és molt lleig voler treure profit d’allò que critiques. Bàsicament, perquè quan ho fas se’t veu el llautó i en surts retratat. No es pot beure i bufar al mateix temps.
Una altra contradicció és que si l’Eix Comercial del Raval està en contra de Nadal i Sant Esteve, per la seva arrel religiosa, el que ha de fer, per coherència, és convertir aquests dos dies en feiners i apujar la persiana del matí al vespre. No només el comerç pakistanès, eh?; tot el comerç del Raval obert de bat a bat. No s’hi val fer trampa. Per això s’han vist obligats a recórrer a una operació de maquillatge consistent en un canvi de nom: en comptes de “llums de Nadal”, en diuen “llums d’hivern”. Però què són “llums d’hivern”? I com és que els encenen a la tardor? Es veu prou que aquest argument té la consistència d’un melindro, i, per arreglar-ho, els cervells del Raval han dit que les seves són “bombetes inclusives” (!). Sona bé, oi? Però com són les bombetes inclusives; on les venen?; quina llum fan?; són bombetes que canvien de color per reproduir les banderes de tots els països del món o només els colors de l’arc de Sant Martí? A mi m’ofendria que hi faltessin llums violetes, que és el color feminista. Un altre apartat és el cost d’aquesta operació dermoestètica que han definit com “un homenatge a la diversitat cultural i religiosa del barri” i que s’eleva a 65.000 euros. Realment escandalós, tenint en compte el teixit social del Raval. Si de debò volien retre homenatge a la gent del Raval, el que haurien d’haver fet és ajudar a pagar el lloguer dels ravalencs que ara mateix estan amb l’aigua al coll. Això sí que hagués estat un homenatge, en comptes de posar-los bombetes inclusives per valor de 65.000 euros destinades a il·luminar la seva penúria.
Rosario Palomino Otiniano (Lima, 1971 – Barcelona, 22 d’octubre de 2024) va ser una psicòloga i activista peruana lluitadora per la defensa del català.
Victor Alexandre, escriptor i periodista Sancugatenc 📷 CEDIDA
Rosario Palomino, una catalana de Lima
Víctor Alexandre|La mort de Rosario Palomino, a només cinquanta-tres anys, ha estat una pèrdua molt gran per al país. Als qui no la coneixien potser els sobtarà aquesta afirmació, ja que Rosario Palomino no era cap personalitat política, ni tampoc cap figura mediàtica. Més aviat era una dona discreta en el terreny personal i discreta en la immensa tasca que duia a terme en defensa de la llengua catalana. I dic immensa, perquè els fruits que obtenia no en tenien res, de discrets. Tot al contrari, eren gegantins i han estat molt profitosos. Us explicaré el per què.
Rosario Palomino era una catalana de Lima, psicòloga de professió, que en arribar a casa nostra es va adonar de seguida que Catalunya i Espanya eren nacions completament diferents. Que la primera estigués sotmesa a la segona no esborrava la seva existència, i la llengua n’era la prova més fefaent. Però no es va aturar aquí, no es va limitar a aprendre la llengua i prou, sinó que va aprofundir fins a concloure que Espanya estava portant a terme a Catalunya el mateix projecte d’anorreament lingüístic que havia dut a les colònies d’ultramar, en general, i del Perú, en particular. És a dir, extermini de llengües locals i imposició de l’espanyol com a instrument uniformitzador d’una identitat absolutament falsa i aliena a la cultura d’aquells pobles. Com és obvi, avui no pot emprar aquí les mateixes eines que emprava allà, però el projecte és exactament el mateix. El somni espanyol és l’extermini definitiu de la llengua catalana com a requisit ineludible per construir tot seguit un discurs que li permeti dir que la nació catalana no ha existit mai.
Rosario Palomino va veure immediatament allò que tants catalans –començant pel conseller de Política Lingüística– no volen veure o fan veure que no veuen, que és que la llengua catalana està reculant a nivells alarmants, tant alarmants que s’atansa dia rere dia a un punt de no retorn, aquell punt que la ciència ha establert com a límit per a la salvació. Un cop travessat aquest límit, tots els esforços són inútils i la llengua –qualsevol llengua– ja esdevé irrecuperable. Conscient d’això, la Rosario no es va conformar amb una praxi personal conseqüent, com ara el fet de parlar català amb tothom. Ella va anar més enllà i, al costat de Matthew Tree, Toni Albà i Carme Sansa, va impulsar una campanya anomenada “No em canviïs de llengua” destinada a conscienciar els catalans de la necessitat de no canviar a l’espanyol a l’hora d’adreçar-se a desconeguts o a persones amb un fenotip presumiblement forà.
Intel·ligent com era, la Rosario va trigar molt poc a adonar-se que els catalans tenen tan interioritzada la “inferioritat” de la seva llengua que hi renuncien preventivament sense cap motiu. I és clar, un poble així és molt difícil que pari atenció en l’acte de submissió que suposa l’autoinferiorització lingüística. Una cosa és que hom et privi de parlar la teva llengua a la teva terra, i una altra, infinitament més perversa, és que te’n privis tu mateix. La Rosario, per tant, va aplegar persones d’altres orígens residents a Catalunya per emetre aquest missatge: “No em canviïs de llengua”. Aquest era i és un missatge molt efectiu, perquè, sense verbalitzar-ho, ve a dir més o menys això: “Per què no em parles en català? Sóc senegalès (o peruà, o bolivià, etc.), però no idiota”. La idea és senzilla i clara: donar a la llengua catalana el mateix estatus que tenen totes les llengües a casa seva, que és el de llengua comuna, la llengua de la cohesió social.
📷Adiva Koenigsberg
Confesso, doncs, que no me’n sé avenir que la Rosario Palomino ja no hi sigui. El 4 de desembre passat la vaig veure a la llibreria Ona, arran de la presentació del meu llibre ‘Jo no volia ser Rita Hayworth’, i el 24 de gener d’enguany ella va estar al meu costat en un acte que vam fer a l’Ateneu Barcelonès. En acabar, vam sortir al jardí i vam estar-nos-hi conversant una llarga estona. No sabia que era la darrera vegada que la veia. Després encara vaig intercanviar-hi alguns missatges de mòbil, però ja no la vaig veure més. Quina dona més admirable, la Rosario Palomino. Era baixeta i per raons de salut transmetia una imatge de fragilitat, però només com a imatge externa. Per dins era d’una formidable fortalesa de caràcter i de perseverança. Mentre molts catalans de soca-rel semblen avergonyir-se de parlar en català amb tothom a Catalunya, ella, una catalana de Lima, n’estava ben orgullosa. Ningú no li va demanar que estimés Catalunya, l’estimava perquè volia, perquè la duia al cor. I precisament perquè la duia al cor la volia lliure. Moltíssimes gràcies, Rosario. Desitjo que sorgeixi alguna iniciativa que porti el teu nom i que mantingui viva la memòria de la meravellosa llavor que ens has deixat.
BELLATERRA.CAT 