Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Núria Feliu’

Bellaterra, 24 de juny de 2024

Elisenda Sala amb la seva amiga Núria Feliu 📷 CEDIDA

Vídeo realitzat amb motiu del 110 aniversari del Mercat de Sants i com a homenatge a Núria Feliu, amb la col·laboració de la Coral Sant Medir i en Joan Fortuny i Guarro i en Lluís Fortuny i Guarro de l’Elèctrica Dharma.

Elisenda Sala amb el seu llibre “Fang a les mans” a l’Ateneu Sancugatenc 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT

Elisenda Sala i Ponsa (Barcelona, 1938) Ceramista formada a l’Escola Massana (1950-59), fou deixebla i col·laboradora de Josep Llorens i Artigas.
Becada per la Diputació de Barcelona per perfeccionament d’estudis ceràmics a la facultat Konstfackskolan d’Estocolm (1961-62) sota el magisteri de Stig Lindberg.
Graduada en Arts Aplicades i Oficis Artístics en l’especialitat de ceràmica per l’Escola Massana de Barcelona. Llicenciada en Belles Arts en l’especialitat escultura, per la Facultat de Belles Arts de Barcelona. Diplomada en Biblioteconomia i Documentació per la Universitat de Barcelona.
Becada per la Fundació March per un treball d’investigació al Japó de la ceràmica japonesa contemporània. Becada dues vegades pel British Council de Barcelona per treballs d’investigació a Anglaterra de les escoles de ceràmica i dels seus artistes ceramistes .
Ha exposat individualment a la Garriga (1960), Estocolm (1962), Girona (1963), Sala Parés de Barcelona (1967-1979), Santa Catalina del Ateneu de Madrid- (1968), Museu Nacional de Ceràmica de Valencia (1974 i 1979), Galeria Pascual Lucas de Gandia (1979), Palafrugell (1983) i Vic (1985), Museu Monjo de Vilassar de Mar (1993), Sala Arts i Lletres de la Societat Cultural Sant Jaume (1994), Sala d’exposicions del Museu Municipal d’Argentona Museu del Canti (1995), Sala Busquets de l’Escola Massana (1997), Sala Municipal Can Palauet de Mataró (1998), Sala d’exposicions de la Fundació Caixa Penedès de Vilafranca del Penedès, Museu Monjo de Vilassar de Mar (2005), Museu de Premià de Dalt (2006)
Ha exposat col•lectivament a Faenza, Ginebra, Florència, Montevideo, Maastrich (Holanda), Madrid, Cotlliure, la Bisbal, Tarragona, Don Mills (Ontario), Göteborg (Suècia), Bechyně (Txecoslovàquia) i, sovint, a Barcelona des del 1966 fins l’actualitat.
Té el Premi Miguel Lerín de Cerámica, diversos premis barcelonins, entre els quals el primer Ciutat de Barcelona que es concedí per a ceràmica (1966), i és medalla d’or del concurs de Faenza (1973) i Premi adquisició al Concurs de ceràmica artística contemporània de Faenza.
Professora de l’Escola Massana des del 1963, ha participat en congressos i seminaris fent conferències a Yale (1971), Londres (1972) i Sargadelos (Galícia, 1974). Fou invitada per impartir un curs de tècnica de la ceràmica mural a la Universitat de Haifa (Israel).
Ex membre del Consell directiu de l’Acadèmia Internacional de Ceràmica de Ginebre (Suissa). Ex membre del primer Consell d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya. Membre fundadora i vocal de ceràmica de la Junta directiva del AA/FAD de Barcelona.
Ha publicat la monografia ” La porcellana en el Japó ” de l’Editorial del Castro (Sargadelos). Ha traduït de l’anglès “El llibre del ceramista” de Bernard Leach,de l’Editorial Blume.
Ha destacat en la recerca de formes ceràmiques i d’esmalts originals. De la seva obra destaquen murals a la sala de juntes de FENOSA de la Corunya (1964), al vestíbul del Banco Ibérico del carrer de Tuset de Barcelona (1968), a la capella de les Carmelitanes Missioneres de Gràcia, a Barcelona, (1970) i els titulats Catalunya (1967) i Mediterrània (el premiat a Faenza, 1973). Té obres als museus de ceràmica de Barcelona, València i Faenza, Museu Popular D’Art de Villafames, Castelló, Museu d’Art d’Elx, Alacant i a diversos museus d’ Europa i Àsia.

Read Full Post »

La cantant ha mort als 80 anys per les complicacions d’un ictus que va patir fa un any i mig

Aquest divendres ha mort la cantant Núria Feliu als 80 anys, per les complicacions d’un ictus que va patir fa un any i mig, segons ha informat la família.

Nascuda el 1941 al barri de Sants de Barcelona, va començar la carrera com a actriu, però el 1965 va passar-se a la cançó i ha acabat protagonitzant una de les carreres més extenses de la música catalana.

Amb 50 discos gravats i més de 400 cançons, l’artista va interpretar tota mena de gèneres, com jazz, boleros, sardanes, cuplets, cançons de pel·lícules, adaptacions de poetes o estàndards nord-americans, sempre amb lletres en català.

Ros-Marbà i Tete Montoliu

El mestre Antoni Ros-Marbà va descobrir el potencial de la seva veu i va impulsar la seva carrera, i més tard va entrar en el món del jazz de la mà del mític pianista Tete Montoliu.

Sempre va viure a Sants, barri del qual es considerava ambaixadora, i on va finançar una geganta que passeja la seva imatge per les festes populars.

Coetània dels Setze Jutges, havia expressat un cert malestar perquè es va considerar menystinguda per no haver estat cantautora com ells, però sempre va defensar el seu paper d’intèrpret.


Tieta dels seus nebots

El seu germà Albert va ser sempre el seu mànager, i deia sovint que només era tieta dels seus nebots, però la seva simpatia ha fet que generacions senceres de catalans l’hagin considerada gairebé com una més de la família.

Retirada dels escenaris des del 2005, la seva salut es va complicar durant la pandèmia amb una pneumònia i un herpes, i va estar-se un any sense sortir de casa.

El març del 2020 la revista Enderrock li va atorgar el Premi d’Honor per la seva carrera, destacant que va ser la primera cantant de jazz en català i la primera en versionar cançons de Joan Manuel Serrat, a més de recuperar els cuplets i traduir boleros clàssics.

Una de les últimes aparicions en públic va ser al programa de TV3 Al cotxe, el novembre del 2020:

“Jo no he cantat per cantar, he cantat per a la gent”

En aquest programa va dir que se sentia “satisfeta i a gust” amb la seva carrera, i que a la seva edat també se sentia plena i vital: “No he acabat, encara tinc coses per fer”.

També va assegurar que va ser una de les primeres dones que va conduir, als anys 60, i que malgrat que li deien “de tot”, es sentia feliç, autònoma i lliure, una llibertat que va dir que ha marcat tot el que ha fet en la vida, professionalment i personalment.

Font: CCMA

Read Full Post »