BELLATERRA.CAT

Bellaterra, 28 de febrer de 2024

El Carrer de Narcís Oller de Bellaterra apareix al plànol oficial de Bellaterra però no té cap placa, ni existeix oficialment per Google Maps.

Narcís Oller (Valls, 1846 – Barcelona, 1930) és considerat el patriarca de la novel·la catalana contemporània, ja que és amb ell que la narrativa de la Renaixença aconsegueix els requisits intel·lectuals i formals necessaris per fer-se un lloc en el context europeu de l’època. Advocat d’ofici, va iniciar-se en les lletres catalanes de la mà del seu cosí, el crític Josep Yxart, el qual, juntament amb Joan Sardà, l’acompanyaren i esperonaren en les successives publicacions. És autor de novel·les tan destacades com La papallona (1882), L’escanyapobres (1884), Vilaniu (1886), La febre d’or (1890-92), La bogeria (1899) i Pilar Prim (1906), i de reculls de contes com Croquis del natural (1879), Notes de color (1883), De tots colors (1888), Figura i paisatge (1897), Rurals i urbanes (1916) i Al llapis i a la ploma (1918). També cal fer esment de dues facetes força desconegudes: la de dramaturg i la de traductor. Per últim, entre els anys 1913 i 1918 va escriure les seves Memòries literàries, en què evoca la seva trajectòria com a escriptor. Oller va obtenir un gran prestigi literari dins i fora de Catalunya, i les seves obres foren traduïdes de seguida a altres llengües, com el castellà, el francès, l’italià o el rus. El novel·lista va defensar aferrissadament al llarg de la carrera literària la seva opció lingüística a favor del català, en un moment en què aquesta decisió no s’escapava del debat i la polèmica.

Font: Espais Escrits

Read Full Post »

Bellaterra, 27 de febrer de 2024

El Carrer de Pere Quart de Bellaterra té una llargada d’uns 80 metres, comença al Carrer de Garreta i finalitza al sender que arriba fins el Carrer Joaquim Ruyra. A la placa apareix pintades flors roselles (Papaver rhoeas)

Pere Quart (Joan Oliver i Sallarès, 1899-1986), narrador, dramaturg, traductor i periodista, fa servir el nom de Pere Quart com a poeta. Neix el 29 de novembre de 1899 a Sabadell (Vallès Occidental), en el si d’una família de la burgesia industrial. El seu besavi, Pere Oliver, havia estat un dels fundadors de la Caixa d’Estalvis de Sabadell, i el seu avi matern, Joan Sallarès i Pla, un dels capdavanters del Foment del Treball en el tombant de segle.
Passa la infància immers en un ambient de casa benestant. Estudia el batxillerat als Escolapis de Sabadell i entre els anys 1916 i 1921 estudia Dret a la Universitat de Barcelona. De caràcter inquiet i rebel, i poc còmode amb els codis socials burgesos, estableix una forta amistat amb altres joves benestants sabadellencs com els escriptors Francesc Trabal i Armand Obiols, amb qui forma l’anomenat Grup de Sabadell, un grup marcat pel rebuig a la burgesia i pel desig de provocar la societat del moment.
En aquesta línia, organitzen actes com els Anti-Jocs Florals, creen un Club de Senyors del qual nomenen un ase com a president, i celebren conferències grotesques. D’altra banda, però, també treballen per difondre la literatura catalana a Sabadell i al Vallès. El seu projecte més ambiciós és la creació de l’editorial La Mirada (actualment Fundació La Mirada) que, a més de publicar títols escandalosos per a les tendències d’aquell moment, també edita autors com Josep Carner i Carles Riba. D’aquest grup sabadellenc, són Francesc Trabal i Joan Oliver, principalment, els qui elaboren les obres literàries més reeixides.
A partir del 1923, Joan Oliver escriu poemes i petits contes al Diari de Sabadell, que dirigeixen els membres del Grup de Sabadell, i el 1928 publica el seu primer llibre de proses, Una tragèdia a Lil·liput. Però no és fins al 1934, amb l’aparició del seu primer poemari, Les decapitacions, que signa amb el que és el seu pseudònim poètic, Pere Quart (Pere, un dels noms de bateig, i Quart, perquè era el quart d’onze germans). Aquest poemari és considerat per la crítica com un dels més brillants escriptors de la seva generació.
Aquesta prometedora carrera literària és escapçada per l’esclat de la Guerra Civil espanyola. Durant el conflicte, Joan Oliver s’implica intensament en la lluita antifeixista, presideix l’Agrupació d’Escriptors Catalans, filial de la Unió General de Treballadors (UGT), i organitza el Servei de Biblioteques del Front.
El 1939 s’exilia a França, on està un temps amb altres escriptors catalans al castell de Roissy-en-Brie i després a Saint-Cyr-sur-Morin. S’exilia, primer a Buenos Aires, on el col·lectiu de refugiats es trasllada en el vaixell Florida, i, finalment, a Santiago de Xile, on resideix nou anys.
A Xile, mira de guanyar-se la vida amb diversos oficis, tots efímers, i escriu guions radiofònics de propaganda antinazi. Enyorat del que ell anomena la seva pàtria, torna a Catalunya el 1948, on troba un país derrotat i empobrit pel franquisme.
Poc després d’arribar, la policia registra casa seva, li retiren el passaport i ingressa a la presó Model de Barcelona on està dos mesos i mig. Uns mesos més tard, la seva dona, Conxita Riera, mor de leucèmia. Són per a Joan Oliver uns anys molt amargs. Fruit d’aquestes experiències fa els llibres Saló de tardor i Terra de naufragis. La correspondència mantinguda amb l’escriptor Xavier Benguerel fins al 1984 n’és també testimoni.
Durant uns anys sobreviu treballant en una impremta familiar i fent traduccions, sobretot d’obres de teatre, en un intent de revitalitzar i fer accessible a un públic burgès l’art dramàtic de la postguerra. La seva situació comença a canviar quan, el 1955, accepta la direcció d’una col·lecció de novel·la catalana a l’editorial Aymà (posteriorment Edicions Proa i, després, integrada dins del grup Enciclopèdia Catalana). Contribueix també a la fundació de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona.   Un cop casat en segones núpcies, viu encara de col·laboracions a la revista Destino, amb el pseudònim de Jonàs, dirigeix un temps l’editorial Alcides, i elabora un diccionari de literatura a l’editorial Montaner y Simón (la mateixa on també treballaria en tornar de l’exili l’escriptor Pere Calders). Més tard dirigeix l’editorial Proa.
Publica les seves traduccions d’obres de Molière, Carlo Goldoni, Anton Txèkhov, Bernard Shaw, Samuel Beckett i Bertold Brecht. En canvi, partidari d’un teatre d’autoria catalana, no obté del públic l’èxit esperat en les seves temptatives com a dramaturg. La seva obra més reeixida es considera que és Ball robat. Tot i que sempre ha estat present en el món teatral català, ja sigui a través d’alguna de les seves traduccions o d’alguna de les seves obres pròpies, amb motiu de la commemoració del Centenari del seu naixement (1999), es recuperen amb força ressò algunes de les seves peces, com la traducció de Tot esperant Godot, de Samuel Beckett, dirigida per Lluís Pasqual, al Teatre Lliure de Barcelona, o amb muntatges a partir de la seva obra com Això guixa, dirigit per Pere Planella, al Mercat de les Flors de Barcelona, o Joan Oliver, dirigit per Carlota Subirós, al Teatre Nacional de Catalunya.
El seu ressò com a poeta es produeix el 1959 amb l’aparició de la que ha estat considerada la seva obra mestra: el poemari Vacances pagades. Aquest llibre és un punt de referència per a tota una nova generació de poetes que, tenint a Pere Quart com a model, propugnen una nova manera de fer poesia, no elitista i més atenta a la realitat social.
Aquesta nova poesia, coneguda com a “poesia social”, és el corrent literari hegemònic durant la dècada dels seixanta. El seu últim gran ressò i, a la vegada, inici del final és el mitificat recital “Price dels poetes”, on diversos autors fan una multitudinària lectura de poesia, en solidaritat amb la classe obrera.
Joan Oliver es converteix en una figura pública i la seva actitud honesta i contestatària el fan veure com un símbol de la lluita antifranquista. És com una mena de “patriarca” per als més joves i participa activament en actes de protesta com els de “La caputxinada” (1966) —una tancada de diversos intel·lectuals al convent dels Caputxins de Sarrià, a Barcelona—, on personatges universitaris aleshores joveníssims, que hi participen, com la futura escriptora Montserrat Roig, el retraten anys després com un “personatge venerable amb una atracció indefinible per la seva actitud cívica”.
L’any 1970 és distingit amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Posteriorment, finalitzada la dictadura i restaurat el govern de la Generalitat i el Parlament de Catalunya, continua mantenint una posició crítica i insubornable, fins a l’extrem de rebutjar la Creu de Sant Jordi de la Generalitat. Protagonitza també una de les primeres reivindicacions professionals com a escriptor, amb el suport d’alguns membres de la Generació del 70, arran de la seva precària situació econòmica després d’haver exercit la direcció literària d’Edicions Proa, durant una sèrie d’anys, sense cap previsió de prestació de jubilació. En unes declaracions a Catalunya Ràdio, en els últims anys de la seva trajectòria, no amaga que està molt desanimat del col·lectiu d’escriptors i els retreu públicament el fet d’adoptar una postura còmoda amb la nova situació cultural i política creada amb el restabliment de la democràcia a Catalunya.

El novembre de 1985 Joan Oliver es va sotmetre a una operació de la qual ja no es recuperaria. Els darrers mesos els va passar sense tenir interès per gran cosa. Va morir a Barcelona el 18 de juny de 1986 i va ser enterrat –d’amagat de tothom i amb la complicitat del metge– a la seva ciutat natal, Sabadell, seguint els seus desigs, sense corones, ni cerimònies, just quan faltaven quatre dies per a les eleccions generals espanyoles. La filla es va negar que hi hagués una capella ardent a la Generalitat ni a l’Ajuntament de Sabadell. Al Cementiri de Sabadell van parlar el pare Jordi Llimona, el president Jordi Pujol i l’alcalde Antoni Farrés. Ell mateix s’havia redactat l’esquela que els diaris van publicar dos dies més tard, que deia “Joan Oliver, escriptor […] No s’admeten flors. No s’hi invita personalment”.  Morí amb un judici pendent, acusat d’ofenses a l’honor militar arran d’una entrevista emesa per TVE que li havia fet Josep Maria Balcells.

El seu nom ha estat novament reivindicat el 1999, dins els nombrosos actes commemoratius del Centenari del seu naixement, en el qual han participat activament la Fundació La Mirada de Sabadell, amb una exposició retrospectiva de la seva trajectòria, Marines soledats, i diverses institucions, sota l’orientació de la seva filla, Sílvia, i del seu nebot, l’escriptor i exdiputat del Parlament de Catalunya, Ignasi Riera.

Font: Associació d’Escriptors en Llengua Catalana

Read Full Post »

Bellaterra, 26 de febrer de 2024

L’Avinguda de Josep Maria Marcet de Bellaterra té una llargada d’uns 470 metres, comença a la Plaça del Pi i finalitza a l’Avinguda del Film (BV-1414).

Josep Maria Marcet i Coll (Sabadell, 26 de març de 1901 – Sabadell, 4 d’abril de 1963) fou un fabricant vinculat a la indústria tèxtil llanera i un polític català militant de les Joventuts Mauristes, la Unión Patriótica, la Lliga Catalana i la FET-JONS. Fou alcalde de Sabadell des de final de l’any de 1940 fins al 1960, durant la dictadura franquista, i president de Centre d’Esports Sabadell i de l’Aeroclub de Sabadell.

Fabricant vinculat a la indústria llanera, milità a les Joventuts Mauristes, arribà a ser cap de la Unión Patriótica, el partit de la dictadura de Primo de Rivera, i regidor durant el 1924-1925. En esclatar la Guerra Civil va refugiar-se a la zona franquista i s’afilià a la Falange Española Tradicionalista – Juntas de Ofensiva Nacional-Sindicalista (FET-JONS). Participà en la primera centúria de Falange i creà la segona centúria de la Falange catalana establerta a Burgos, va combatre al Front d’Aragó i estigué vinculat als serveis d’informació militar. Un cop el bàndol franquista guanyà la guerra, tornà a la ciutat, on primer exercí de delegat local de la Central Nacional-Sindicalista (CNS), Tinent d’alcalde i alcalde accidental (13 de desembre de 1940 – 21 de maig de 1942).

Marcet va ampliar la seva empresa, tot i que la producción anual de postguerra  de teixits i filats havia disminuït fins a nivells per sota de 1935. Va participar en les comandes de l’Exèrcit de teixits des de Béjar. Entre el 31 de març de 1944 i el 21 de desembre de 1945 va facturar per la venda de teixits un total de 5.915.030 ptes. a l’Exèrcit i a la Direcció General de la Guàrdia Civil, després d’haver dipositat una fiança de participar en el concurs i com a garantía del contracte de 344.966 ptes, equivalent al 5,8% del total facturar. Una quarta part de la llana distribuïda per quotes estava reservada a organismes oficials, amb la participació en els contractes per al subministraments de l’exèrcit s’assegurava la producció a la fàbrica i els seus beneficis.[1]

El 27 de gener de 1942, Marcet organitzà una monumental visita de Franco a la ciutat, després d’aquesta, va ser nomenat alcalde, en aquest consistori, tots els regidors tenien el carnet de la  FET-JONS. El 21 de maig de 1947 organitzà una nova visita de Franco a la ciutat. Dirigí el consistori amb mà de ferro i vetllà pels interessos dels empresaris del tèxtil llaner, fent-se nomenar president del Gremi de Fabricants de 1951 a 1956, també va ser president del Centre d’Esports Sabadell i de l’Aeroclub de Sabadell. Tornà a ser diputat provincial del Partit Judicial entre 1955 i 1956.

Pel que fa a la seva vida familiar, es va casar amb Ana Figueras Crehueras, amb qui va tenir cinc fills: Plàcid, Maria Antònia, Ana Maria, Engràcia i Josep Maria.

El 1960, el Governador Civil de Barcelona Felipe Acedo Colunga, el va destituir del càrrec, encara que ell sempre va presumir de tenir amistat personal amb Franco, ja que en algunes ocasions realitzava vols personals a Madrid per visitar-lo. Durant el seu mandat, Marcet va realitzar una profunda depuració de l’administració anterior republicana i inicià una dura repressió contra els antifranquistes vençuts. 61 funcionaris municipals (18,3%) van ser destituïts i 17 (5,1%) sancionats. Durant els primers anys del seu mandat no només es va desencadenar una forta repressió política sinó també es visqué una greu crisi econòmica, de 1940 a 1950 els salaris es van congelar al nivell de 1936 i els preus van experimentar una brutal inflació, fet que provocà que part de la població es veiés obligada a recórrer als preus abusius del mercat negre. Prova d’aquesta crisi, va ser l’expansió de la tuberculosi entre la classe treballadora. Pel que fa a la destrossa del Bosc de Can Feu, es mostrà contrari a la opinió de l’exalcalde Esteve Maria Relat Coromines, partidari de la protecció del bosc, fet que provocà la dimissió d’aquest últim.

“Mantener a las mismas puertas de la ciudad en incontenible y sostenida expansión, de un término municipal harto reducido, un grandioso bosque virgen, es un sueño imposible, so pena de ahogar el progreso. Esperar que un bosque de tales características pudiera salvarse era una verdadera utopia”

“Tal fue el imperio de la realidad sobre todos los sentimientos. El crudo positivismo del cotidiano vivir ha impuesto su ley radicalmente y del legendario bosque de Can Feu, no ha quedado ni la mortaja. Recuerdo hace unos años la ‘Fundación Bosch y Cardellach’ en un arrebato de romanticismo totalmente fuera de lugar, lanzó la idea de ‘reconstruir’ el bosque, intentando la imposible empresa de rescatar un espacio que la propia ciudad había devorado”

A les eleccions del 21 de novembre de 1954, Marcet intentà donar-li un toc més falangista a l’Ajuntament, fent entrar pel terç familiar a Josep Burrull Bonastre, que portava la veu del Frente de Juventudes. A la renovació de 1957 va fer entrar amb força el catolicisme militant, en tres versions: Acadèmia Catòlica, Opus Dei i Comunió Tradicionalista. Així entrà, per terç familiar, el que seria el següent alcalde, Antoni Llonch i Gambús.

Marcet s’oposà a que els jesuïtes fossin substituïts per l’Opus Dei, i que la preponderància catòlica fos tan massiva, això, i les crítiques a algunes polítiques del règim, li van costar el càrrec. Marcet causava malestar al governador de Barcelona, Felipe Acedo Colunga, ja que amb les entrevistes amb Franco i els seus vols personals a Madrid, passava per sobre d’ell, per altra banda, anomenava despectivament a Acedo, “la Mula”, aquest finalment no s’aturà fins a substituir-lo per Antoni Llonch i Gambús. Pel penúltim alcalde franquista, Josep Burrull i Bonastre, la caiguda de Marcet es degué a la qüestió del camp d’aviació i del mercat que li havien creat molts antagonismes. En el seu període es produïren diversos episodis de corrupció, la majoria d’ells quedaren tapats: Robatori d’una màquina d’aixafar rocs, falsificació de tiquets de la bàscula municipal o dilapidació de diner rebut a compte d’accedir als habitatges del Patronat Municipal del carrer Brutau. I el cas més greu, el Sumari 167 de 1956 sobre “malversación de caudales públicos” d’un “alcance de tres millones cien mil cuatrocientas setenta y nueve pesetas con cincuenta céntimos”. El governador va expedientar disciplinàriament al recaptador i quatre funcionaris que el degueren ajudar. El jutge instructor municipal, per la seva part va incorporar expedients contra l’interventor de fons i contra el dipositari. Al final de 1956, Marcet escrigué una carta a Franco, advertint-lo de la greu situació político-social de Catalunya, sobretot de Barcelona, que considerava desgovernada. Per Marcet, l’oposició no es devia a la organització dels comunistes i opositors al règim, sinó al malestar de la gent per la greu situació econòmica, fent referència a la vaga de Tramvies. Publicà les seves memòries el 1963, “Mi ciudad y yo. Veinte años en una alcaldia, 1940-1960″, redactades pel periodista falangista Josep Maria Cabeza Torres (cap de redacció de “Sabadell”, de l’oficina d’lnformació Municipal i de la secció “Diálogos con el Alcalde” des de 1952), reivindicant la seva labor, la destrucció del bosc de Can Feu (com ja hem vist anteriorment), la seva visió del catalanisme folklòric dins una Espanya indivisible; la “justícia social” des de una visió falangista d’ordre, jerarquia i concòrdia entre classes; les visites del “Caudillo” a la ciutat; les seves gestions i declaracions a favor d’alguns presos republicans; i especialment haver aconseguit la pau social a Sabadell durant 20 anys, sobre la vaga de tramvies a Barcelona:

“El único osasis de paz absoluta, sin que se registrara algarabiada alguna, ni el menor conato de huelga o paralización del trabajo fue, en aquellos momentos de desconcierto general, la ciudad de Sabadell

“Cuando las radios extranjeras al servicio de los elementos exiliados, entre ellas la fantasmal ‘Pirenaica’, se dedicaron a exaltar los ánimos, Sabadell fue el blanco predilecto de sus incitaciones. Comprendían que seria un factor capital que nuestra ciudad se sumara a la confusión indescriptible de aquellos momentos”.

“Estas radios, que en otras ocasiones y en diversas circunstancias ya habían dedicado su atención a mi gestión municipal, se volcaron entonces aludiéndome constantemente con sus insultos, y en sus incitaciones al desorden y la rebelión hechas a los sabadellenses. Pero su fracaso fue tan absoluto que no tuvieron ni el consuelo de registrar el menor incidente, pues ni un solo día dejó de asistir al trabajo toda la población obrera”

Marcet va expulsar de l’Ajuntament a funcionaris vinculats a la República, va ser un ferm defensor del règim franquista, falangista convençut, i durant els seus inicis a l’alcaldia, es va reunir amb dirigents nazis. En realitat la tasca repressiva, com la depuració de funcionaris del període republicà o intervencions polèmiques o l’expropiació del casc antic del Pedregar, les va encarregar a Miquel Sala Viñals (Tinent d’alcalde de 1940 a 1952). Així Marcet s’encarregava de la part “bona” com el paternalisme a la seva fàbrica o el permetre tornar a la ciutat i alliberar a persones d’esquerres i antifranquistes com el pedagog del POUM, Jaume Viladoms Valls, o el sindicalista Ricard Fornells Francesc, aquest últim el va captar per la CNS (sindicat vertical). Tot i que per exemple, negà el retorn al sindicalista Josep Rosas Vilaseca, quan aquest tenia 68 anys. Ell mateix va destacar a les seves memòries haver intercedit per alguns presos i exiliats:

“También me preocupé a fondo por la situación de quienes habían sido condenados a penas de destierro, haciendo valer toda mi influencia para conseguir su incorporación al trabajo y a la vida de la ciudad. Hice infinidad de visitas a reclusos de Sabadell en presidios y sobretodo en la Cárcel Modelo de Barcelona. También intervine ayudando a tramitar la salida de Barcelona de algunas familias de exiliados que no queriendo regresar por haber resuelto su situación en el extranjero, deseaban tener a su lado a sus seres queridos”

El 12 de març de 2017, per acord del Ple de l’Ajuntament, va ser retirat el monòlit en homenatge seu, situat a la mateixa “Plaça Marcet” i dos anys més tard, en compliment de la Llei de Memòria Històrica, es va canviar el nom de la plaça pel de “Plaça de les Dones del Tèxtil”. El monòlit a Josep Maria Marcet va ser instal·lat l’any 1974, quan es va inaugurar la plaça, i era obra de l’escultor Camil Fàbregas Dalmau.

A Bellaterra (Cerdanyola) on hi va tenir casa, encara té dedicada una avinguda i monòlit amb el seu nom. L’EMD de Bellaterra presidida per Josep Maria Riba (Bellaterra Endavant) i Carlos Cordón (PSC), alcalde de l’Ajuntament de Cerdanyola, segueixen sense complir la Llei de Memòria Democràtica aprovada pel Gobierno d’Espanya l’any 2022, que obliga la retirada dels espais públics, els noms i símbols de la dictadura franquista.

Extracte de les seves pròpies memòries:

📍José María Marcet: “Empecé la campaña en el Ejército Nacional como cabo tirador de una sección de ametralladoras, las primeras que llegaron al frente de Huesca”

📍“Me aterrorizaba la idea de caer vivo en manos de los rojos”

📍“Con un siniestro sentido del humor me dije que si me pillaban me pasearían por las calles de Sabadell metido en una jaula y con un letrero que diría: «La bestia del fascismo cazada viva en el frente de Aragón»”

📍Había servido a mi patria con las armas en la mano, y ello significaba simplemente que estuve dispuesto a dar mi sangre y mi vida por ella como la dieron nuestros mejores camaradas.

Nomenclàtor de Bellatera (47). Avinguda de Josep Maria Marcet (BV-14414)’. Bellaterra.cat https://bellaterra.cat/2020/08/03/nomenclator-de-bellaterra-avinguda-de-josep-maria-marcet-bv-1414/

Font: Arnau Berenguer
Llicenciat en Història per la UAB, 2014. Interessat en historia contemporània, història social i local, història del pensament, cultura i ideologies. Moviment obrer, socialisme, marxisme, anarquisme, liberalisme, conservadorisme, feixisme, comunisme, societats de postguerra i temes d’actualitat. Història de Sabadell S.XIX-XX

Read Full Post »

Bellaterra, 25 de febrer de 2024

La Plaça del Pi de Bellaterra té uns 1.500 m2 d’extensió. Està dedicada al pi desaparegut, situat al centre de la plaça fins 1996, any que es va remodelar totalment l’espai, això sí, sense la visió de futur de recuperar-la pels vianants.

Plaça del Pi és la major de Bellaterra, on es troba l’estació dels FGC (oberta l’any 1930), i on es troben la majoria de comerços del poble. La travessa la carreterra BV-1414. Els actuals gestors de l’Entitat Municipal Descentralitzada de Bellaterra han modificar l’anterior projecte de peatonalització total de la Plaça del Pi, per un de nou per unir la zona central de comerços amb la de la Farmàcia, canviant l’accés a l’Avinguda Joan Fàbregas a una nova rotonda a l’Avinguda Bertomeu, Ramón Llull i Lluís d’Ábalo, que canviaria de sentit per accedir a Joan Fàbregas.
Curiós que al dibuix de la placa de la Plaça de Pi no estigui dedicat al pi, i aparegui dibuixada la Llentiscle (Pistacia lentiscus, lentisco)

L’arbre pi pinyer (Pinus) és original de la regió mediterrània i pot arribar als 20-25 metres d’alçada, la capçada és densa i arrodonida, agafant forma de para-sol, el tronc puja recte i es divideix en branques gruixudes; l’escorça és de color marró rogenc i es va esquerdant amb el pas del  temps. Les fulles tenen forma d’agulla, estan agrupades de dos en dos, són gruixudes i fan 10-15 cm de longitud. Són de color verd intens i acaben en punxa. Floreix durant els mesos d’abril i maig. Les flors masculines són grogues, les femenines formen cons que miren cap a dalt. El fruit, la pinya, és grossa, de forma ovoide i va passant del color verd al color marró; fa entre 8 i 14 cm. Madura al tercer any; llavors cauen els pinyons, els quals són comestibles i estan protegits per una forta closca; fan 15-20 mm de longitud. Es reprodueix per llavors. Viu a la terra baixa ocupant les zones pedregoses i sorrenques; fa boscos en comarques properes al mar i és més rar en les comarques interiors. Els pinyons són molt estimats per la seva qualitat, i és molt apreciat a la Cuina Catalana, tant per receptes salades com dolces.
És el pi més resistent als incendis forestals per la seva escorça gruixuda i per la capçada que queda allunyada del terra, la qual cosa permet que en molts casos el foc passi per sota. Les pinyes, sense pinyons, són emprades com a combustible.La fusta és utilitzada en construcció i fusteria.

Font: Gencat, xtec

 

Read Full Post »

Bellaterra, 24 de febrer de 2024

El Passatge de la Santa Creu de Bellaterra té uns 275 metres de llargada, comença a l’Avinguda Joan Fàbregas i finalitza a l’Avinguda de Josep Maria Marcet. Si voleu passejar per aquest passatge, hi han 2 grans escales amb més d’un centenar d’esglaons. A la seva placa apareixen dibuixades les fulles del lladoner (Celtis australis).

El Passatge Santa Creu de Bellaterra està dedicat a la propera església de la Santa Creu de Bellaterra (1935) i aquí es troba construït la casa Garau Agustí, obra d’Enric Miralles (Barcelona 1955-2000) i Carme Pinós construïda el 1985 i ocupant un estret solar suburbà amb una pendent que descendeix en sentit longitudinal cap al sud-oest, i que compta amb bones vistes. Dos murs en ziga-zaga defineixen els límits de la casa, un proper a la partió nord-oest i gairebé cec, per preservar la intimitat respecte a la casa veïna, i l’altre, més obert, que dóna a jardí.

Read Full Post »

Bellaterra, dia 23 de febrer de 2024

El Carrer de Sant Pancraç de Bellarerra té una llargada d’uns 220 metres, comença al Carrer de Miquel Servet i finalitza al Carrer de Jeroni Marti. A la seva placa apareix dibuixat el ginjol groc (Iris pseudacorus)

Sant Pancraç màrtir cristià Roma?-304
Originari de Perpinyà segons una llegenda, morí durant la persecució de Dioclecià. Els teixidors barcelonins el prengueren com a patró el 1848 i celebraven la seva festa amb actes populars i amb un berenar a la font d’en Xirot; tenia el seu altar a l’església del Pi. Hom el considera advocat dels qui busquen feina i la seva devoció esdevingué popular a molts indrets dels Països Catalans. A Tortosa és patró de les sastresses. La seva festa se celebra el 12 de maig. A Bellaterra és recordat el seu nom per l’Hostal Sant Pancraç, fundat l’any 1929.

Font: Gran Enciclopèdia Catalana

Read Full Post »

Bellaterra, dijous 22 de febrer de 2024 El Passatge de Casimir Cots de Bellaterra té una llargada de 150 metres, comença a la Plaça Joan Maragall i finalitza al Carrer del Pedregar. Sorpren catalanitzar el seu nom, quan Cerdanyola, la seva propia família i als documents consta com Casimiro.

Casimiro Cots (1890-1949). Va ser el primer encarregat de l’empresa Fomento de la Vivienda Popular S. A. (FVP). Era qui més sabía dels temes de la Urbanització de Bella-Terra creada l’any 1929. Era carlí i d’ell depenia que tothom al poble tingués aigua corrent. Bon servidor dels cacics bellaterrencs. A la seva mort el va substituir el seu fill Pepe Cots.

En Casimiro Cots va arribar a Bellaterra al 1927. Aquesta dada és prou significativa perquè en Casimiro va aterrar a Bellaterra per encàrrec del FVP, tal i com Vicenç Cots explica:

“El pare hi va anar en qualitat de guarda de Bellaterra. El va contractar el FVP. El president era el senyor Viza, el gerent el senyor Losantos i l’arquitecte era l’Emili Sala“.

Si és cert el que ens diu el Vicenç Cots, aleshores caldria situar les primeres passes de la Urbanització aquell any.  La familia Cots es va instal·lar a Bellaterra, tal i com diu en Vicenç, de la següent manera: …..en una casa molt simple i poc arreglada, prop de Can Domènec, a l’altra banda de la via, rodejada de vinyes. Bellaterra era preciósa. Vista des de l’estació era com un amfiteatre. Els trens no paraven perquè encara no havien construït l’estació, per tant, havíem de baixar a Sant Cugat i venir a peu. Allí on ara hi ha el pont, hi havia un pas a nivell amb un guarda-agulles. Un dia el tren va atropellar a la família Camps perquè el guarda-agulles no hi era. Van tenir sort perquè com que era una recta, el maquinista va tenir temps de frenar.

En Casimiro Cots, feia les funcions de guarda de FVP i s’encarregava de tot el que competia a l’empresa. Quan la Urbanització va comença a rutllar es van començar a fer la casa. «Era en el pitjor terreny que tenia Fomento. Jo vaig ajudar a construir la casa. El meu pare era d’ofici encofrador i, per tant, sabia de què anava la cosa. Va ser una casa construïda amb materials ja existents. Anàvem a un magatzem que es deia Ribes i compràvem bigues i finestres fetes. D’un terreny del costat de Can Cottet agafàvem grava.»

Passada la guerra, en Casimiro va seguir amb la seva feina i era l’encarregat de vetllar per l’acompliment de les directrius de FVP. Ho va fer fins que va morir, l’any 1949. Aleshores, es va presentar el dubte de quin fill havia de seguir amb la tasca. En Vicenç, que treballava en una empresa des del 1943, era mutilat de guerra. Els estralls d’una bomba quasi li van fer perdre una cama. El Pepe també treballava en una empresa que feia peces d’avió, just situada allà on ara està l’aerodrom de Sabadell.

“El Pepe estava molt implicat socialment amb els treballadors i això d’anar a treballar pels senyors de Bellaterra no li feia cap gràcia. A la fi, però, el vàrem convèncer”.

Va ser, doncs, en Josep Cots que va seguir la feina del seu pare. Quina era aquesta feina? Entre d’altres, la regulació del subministrament d’aigua. Així ho recorda el Vicenç:

La feina del pare i després la del Pepe consistia, més o menys, en el següent: a Bellaterra hi mancava molta aigua i hi havia moments que calia tallar l’aigua que anava a la dreta perque en tinguessin els de l’esquerra i de vegades tancar les dues perquè anés cap amunt o cap a I’Hostal. Aquesta regulació de les aigües va causar moltes queixes i enfrontaments, però el pare era d’aquells que es feia respectar i la seva sola presència imposava.»

Aquest relat ens dóna peu a mencionar que una de les propietats de FVP era l’aigua. En tenia la concessió i en gestionava el seu ús i cobrament. La qüestió de l’aigua a Bellaterra ha estat, en el decurs del temps, un pou de conflictes (i mai millor dit), que bé es mereix que en parlem en un capítol a part.

“Les feines del Pepe augmentaven en funció del creixement de la Urbanització i tots els propietaris el tenien com a home de confiança. Tan ell com el seu pare sempre van estar contractats per FVP i, entre d’altres responsabilitats, havien d’ensenyar els terrenys als possibles compradors. Els rebien en una caseta que estava a la plaça del Pi que durant molts anys se li va dir la caseta del Pepe».

El Vicenç recorda que, més d’un cop, el Pepe havia liquidat les contribucions d’alguns veïns, si es donava el cas que aquests no hi eren a casa el dia del cobrament. Després, passava comptes i «sempre queia alguna propina». La seva presència es feia imprescindible perquè era el que en sabia més, dels entrellats de Bellaterra. Fins i tot l’Ajuntament el va nomenar durant un temps “Alcalde Pedaneo”, que venia a ser una representació municipal amb certa autoritat.

A mesura que Fomento Barcelonés de Inversiones S.A. va anar liquidant els terrenys i traspassant les propietats comunes a l’Ajuntament, en Pepe Cots va anar perdent protagonisme dins el barri. Tanmateix, aquest va saber treure’n profit de la seva posició de privilegi, invertint allà on ell creia que calia invertir. L’any 1986 va morir i amb ell va acabar una manera de fer i regir els interessos de l’empresa urbanitzadora que, aleshores, ja havia nomenat a en Jordi Guiu per a suplir les poques tasques de gestió que en Cots realitzava els darrers anys. La seva petjada però, ha quedat en la memòria dels bellaterrencs i els seus fills segueixen vinculats al barri com a veïns i també com a promotors immobiliaris.

Font: Bellaterra 75 anys/Ignasi Roda

Read Full Post »

Bellaterra, 21 de febrer de 2024
L’Avinguda de Miquel Servet de Bellaterra té una llargada d’uns 400 metres, comença a la Plaça de Joan Maragall i finalitza a l’Avinguda del Film (BV-1414). A la seva placa apareix un dibuix de flors, la Margarida de camp.

Miguel Serveto Conesa (Vilanova de Sixena, Regne d’Aragó, potser el 29 de setembre de 1511 – Ginebra, 27 d’octubre de 1553), àlies Revés i conegut tradicionalment en català com a Miquel Servet, fou un humanista, teòleg i científic aragonès d’abast universal. També se’l coneix com a Miguel de Villanueva, Michel de Villeneuve o, en llatí, Michael Servetus.

Els seus interessos van abastar un bon nombre de ciències: l’astronomia i la meteorologia, la geografia, la jurisprudència, la teologia i l’estudi de la Bíblia, les matemàtiques, l’anatomia i la medicina Els seus escrits foren en llatí.

Font: Enciclopèdia Catalana

Read Full Post »

Bellaterra, 20 de febrer de 2024.           El Carrer de Balmes de Bellaterra té una llargada de 160 metres, comença a la Plaça de Joan Maragall, i finalitza al Carrer de l’escultor Vallmitjana i el Carrer de Ramon Llull.

Jaume Llucià Balmes i Urpià (Vic, 28 d’agost de 1810-Vic, 9 de juliol de 1848). Eclesiàstic, pensador i polític. Completà els estudis del seminari a la Universitat de Cervera, on es doctorà en teologia (1835). Fou ordenat de sacerdot a Vic (1834), on ensenyà matemàtiques i s’interessà per la literatura. Però les seves preferències en aquest període de la seva vida, passat a Catalunya (del 1841 al 1844, a Barcelona), s’orientaren envers l’apologètica i la sociologia, aquella, tractada en opuscles i en llibres sistemàtics, i aquesta, en revistes i assaigs publicats en les revistes barcelonines La Religión, La Civilización (publicada per ell en 1841-43 en col·laboració amb Roca i Cornet i amb Ferrer i Subirana) i La Sociedad (1843-44), redactada per ell tot sol.

Com a apologista, es donà a conèixer arreu d’Espanya amb els opuscles Reflexiones sobre el celibato (Madrid 1839) i Observaciones sobre los bienes del clero (Vic 1840; Barcelona 1840), i a tot Europa amb l’obra El protestantismo comparado con el catolicismo en sus relaciones con la civilización europea (Barcelona 1842-44), sovint reeditada i traduïda al francès, a l’alemany i a l’italià. Un èxit semblant tingueren les Cartas a un escéptico en materia de religión, impreses a Barcelona el 1846, quan Balmes residia ja a Madrid. Cal esmentar també els opuscles més populars: La religión demostrada al alcance de los niños (1841) i la Conversa d’un pagès de la muntanya sobre lo papa (1842). Aquest escrit, interessant per la seva data primerenca, i una mediocre poesia patriòtica en català el lliguen menys a la Renaixença que no pas la fidelitat al català com a llengua íntima, en la qual redactà els seus tres testaments hològrafs.

Balmes és el cap d’una escola apologètica catalana fundada pels seus col·laboradors a La Civilización, per Joaquim Rubió i Ors, pels baleàrics Tomàs Aguiló i Josep M. Quadrado i per altres. Tots ells depenien directament dels apologistes francesos, amb molts dels quals —Ozanam, Lacordaire, Montalembert, Dupanloup— Balmes mantingué una amistat personal, en ocasió dels tres viatges que feu a París, o una freqüent correspondència. El protestantismo … és un ressò de les polèmiques suscitades a França per François Guizot, sobretot amb el seu llibre Histoire de la civilisation en Europe. Guizot, més historiador, escriví una història ideològica, molts punts de la qual han estat o depassats o precisats per la historiografia posterior: protestantisme i Contrareforma, catolicisme i absolutisme, Il·lustració i liberalisme. Balmes, amb un bagatge històric més elemental, feu una obra d’apologètica polèmica, igualment superada en molts aspectes. Per contrast, cal remarcar la prevenció radical de Guizot davant el socialisme naixent i l’actitud, si no de simpatia, sí d’expectatiu interès, de Balmes envers les noves idees socials.

Ell, que s’havia abocat als problemes socials de Catalunya, durant el viatge a París i a Londres d’abril-desembre del 1842 copsà tota la importància de les noves ideologies socials. El 1844 dedicà a aquest tema set articles aguts —cal remarcar la confrontació entre Robert Owen i Thomas More— en els quals l’aspecte antireligiós dels nous corrents no li impedeix de veure-hi “un tema digne de la meditació de tots els homes que pensen i que estimen la humanitat”. Balmes, acomodant una expressió de Francis Hutcheson, expressa així el seu ideal social: procurar la major intel·ligència, la major moralitat i el major benestar possibles per al major nombre d’homes possible.

Establert a Madrid els anys 1844-48, per tal d’influir més directament en la política espanyola, alternà els escrits filosòfics i els polítics. Llavors curà l’edició d’El criterio (Barcelona 1845), escrit dos anys abans, i escriví les seves Filosofía fundamental (1846) i Filosofía elemental (1847). En la primera d’elles, més personal, completada a París l’any 1845, estudià els problemes bàsics de la gnoseologia, de la psicologia i de la metafísica; feu conèixer, tot i separar-se’n, el criticisme i l’idealisme alemanys i renovellà l’escolasticisme eclèctic del segle XVIII, tant el de Cervera com el de Claude Buffier, conegut aquest a través de la nova filosofia cristiana de Lovaina. Com que també la filosofia escocesa del sentit comú (Thomas Reid i William Hamilton) entronca amb Buffier, d’ací les coincidències parcials de la filosofia balmesiana amb la de Martí d’Eixalà i de Llorens i Barba, influïts directament per Hamilton.

Els escrits polítics de Balmes començaren ja a Barcelona amb les Consideraciones políticas sobre la situación de España (1841) i amb una sèrie d’articles sobre Catalunya, a la qual desaconsellava tant el separatisme com la vinculació amb qualsevol dels partits polítics del temps. A Madrid, però, a través del seu periòdic El Pensamiento de la Nación, seguia amatent el curs de tota la política europea i proposava una política espanyola de la qual el matrimoni d’Isabel II amb el comte de Montemolín (el Carles VI dels carlins) no era tant un fi com un primer pas per a la pacificació del país, condició indispensable per a una política de veritable llibertat. En les reformes polítiques de Pius IX veié una coincidència amb el seu propi pensament; per això les defensà amb tant de coratge en el seu opuscle Pío IX (1847). La malvolent reacció de molts catòlics espanyols contra l’autor n’accelerà la prematura mort, víctima tant de les hemoptisis com dels seus ideals polítics.

Font: Enciclopèdia Catalana

Read Full Post »

Bellaterra, 19 de febrer de 2024
El Carrer de Santiago Rusiñol de Bellaterra té una llargada d’uns 250 metres, comença al Carrer de Balmes i finalitza a 2 escalinates, la Bécquer, que donen a l’Avinguda de Joan Fàbregas i Lluís Millet, que dona al Carrer de Ramon Llull. A la seva placa apareix dibuixada l’orquidia de bosc (Epipactis atrorubens).

Santiago Rusiñol i Prats (Barcelona, 25 de febrer de 1861-Aranjuez, 13 de juny de 1931). Pintor, escriptor, col·leccionista, periodista i dramaturg català. Artista polifacètic i un dels líders del modernisme a Catalunya. La seva producció pictòrica, amb un miler d’obres, i literària, amb un centenar de títols, a més d’un extens nombre d’articles, el situa com a referent decisiu de l’art, la literatura i les idees estètiques del seu temps.

L’obra teatral de Santiago Rusiñol és una part cabdal de la seva creació literària. Rusiñol va ser un dels màxims exponents de la bohèmia daurada del modernisme català. Com a dramaturg, va contribuir a la construcció de la cultura catalana de la modernitat gràcies a la mirada crítica i distanciada que proporciona sobre la societat coetània i a la seva construcció de la imatge de l’artista modern, de la qual ell és paradigma. De fet, Rusiñol es pot considerar el gran renovador teatral, com a introductor de les novetats parisenques per a superar la concepció que es tenia del teatre a Catalunya, on les obres no havien aconseguit anar més enllà del costumisme més localista i on el teatre era vist com un mer entreteniment i espai de trobada per a fomentar les relacions socials. Rusiñol va treballar totes les formes teatrals: monòlegs, teatre líric, drama, melodrames, sainets, teatre de titelles i vodevils, i va passar per diverses etapes fins que es va consagrar definitivament com un mite de l’escena catalana.

Font: Teatre Barcelona

Read Full Post »