El Carrer d’Enric Losantos de Bellaterra té una llargada de 300 metres, comença a la Plaça Verge de Montserrat i acaba als límits de Sant Quirze del Vallès
Placa del carrer Enric Losantos amb dibuix de raïm de moro i logo de Fomento de la Vivienda Popular S.A. Barcelona
Enric LosantosVilaseca (Barcelona, 1875-1960) va ser el director del Banc de Catalunya i l’administrador de Fomento de la Vivienda Popular SA (FVO), amb seu a Rambla dels Estudis, 12, Barcelona. Empresa immobiliària que es constituí l’any 1927 especialment per a l’edificació de cases barates, per compte dels ajuntaments. Va fer construccions a Bellaterra (Barcelona), Badajoz, Còrdova, Sevilla i Algesires.
No es coneix cap més activitat d’aquest personatge que té placa dedicada a un carrer de Bellaterra.
El Carrer de Pin i Soler de Bellaterra té una llargada d’uns 800 metres, comença al Carrer de Jenoni Martí i finalitza al la Plaça de la Mare de Déu de Montserrat, amb el Camí Antic de Sant Cugat i els Carrers Apel·les Mestres, Enric Losantos i Amadeu Vives.
Placa del Carrer Pin i Soler de Bellaterra
Aquest carrer de Bellaterra, juntament amb la BV-1414 i el Camí Antic de Sant Cugat soporten cada dia un trànsit de milers de cotxes foranis.
Josep Pin i Soler (Tarragona, 11 de maig de 1842-Tarragona, Tarragonès, 1927), intelectual i home de lletres. De família modesta i orfe de pare des de petit, estudià les primeres lletres al seminari tarragoní; a quinze anys treballava d’ebenista a Barcelona i, de nou a Tarragona, estudià magisteri. A Madrid (1865) estudià filosofia i lletres, però encartat en els avalots de la Nit de Sant Daniel (abril del 1865) hagué de sortir d’Espanya. S’instal·là a Marsella, on, després de dedicar-se a diversos oficis, treballà com a arquitecte. Des d’allà envià els seus primers escrits, Quadros de costums marítimes, al diari tarragoní La Prensa. El 1887 tornà a Catalunya i mitjançant Josep Yxart publicà la seva primera novel·la i la que més nom li ha donat: La família dels Garrigas, seguida de Jaume (1888) i Niobe (1889), que completen la trilogia. Alícia (premiada el 1921 pel Centre de Lectura de Reus) i el breu conte Lo miracle del Tallat (1898) completen la seva obra pròpiament narrativa. El 1899 s’instal·là a Barcelona, on treballà en un càrrec administratiu de les indústries Güell. A partir del 1890 començà a escriure per al teatre: Sogra i nora (1890), La viudeta (1891), La sirena (1891), La tia Tecleta (1892), La baronessa o bé Nau sense timó (1917) són els seus títols més celebrats. Cal afegir-hi Alícia o bé Paràsits (1921), Castell-Florit (1921) i encara el tríptic Poruga, Bibiana i Ariana abandonada, La pau reparada, L’enveja i Afinitats. El seu teatre representa, fonamentalment, la incorporació de la comèdia burgesa al teatre català, encerclat fins aleshores pel sainet, el drama històric i el drama rural. Recollí les seves impressions de viatger a Vària I (1903), Vària II (1905) i Orient. Vària III (1906). Publicà també Regles morals i de bona criança (1892), Problemes d’escacs (1899) i Libro de la patria (1923), on exposà la seva actitud conservadora i espanyolista, que mantingué tota la vida, malgrat l’aventura progressista de joventut. El 1913 publicà al Diario de Reus una Protesta contra les Normes ortogràfiques.
Rhapsodia de Sonets. Sonets d’Autors Catalans Contemporanis. Ilustracions de J. Triadó. D’aquest llibre se’n han estampat doscents exemplars numerats: del 1 al 50 en paper vitela fet exprés; del 51 al 200 en paper de fil verjurat |CEDIT
Al final de la seva vida dedicà una especial atenció a l’obra aliena: publicà un recull de Sonets d’uns i altres (1904) i 10 volums del que denominà “Biblioteca d’Humanitats” traduïda al català per ell: Elogi de la follia, Col·loquis i el Llibre de civilitat pueril d’Erasme; la Utopia de Th. More; els Diàlegs de Lluís Vives; el Philobiblon de Ricard de Bury; els Diàlegs de les armes i llinatges de la noblesa d’Espanya d’A. Agustí; i El príncep i Comèdies i poemes de Maquiavel. Ingressà a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1912) i a la de la Llengua Catalana (1917) i presidí els Jocs Florals de Barcelona el 1917. Pòstumament foren publicats els seus Comentaris sobre llibres i autors (1947), molt interessants per la llibertat de criteri i el coneixement directe i personal que suposen.
Carrer de Serafí Pitarra de Bellaterra té una llargada d’uns 500 metres, comença al Carrer d’Apel·les Mestres, que creuant els molt transitat Pin i Soler, va a finalitzar al Carrer Vázquez de Mella, just davant del Carrer de l’Escultor Vilanova,
A les plaques del carrer Serafí Pitarra apareixen dbibuixades fulles del galcerán (Ruscus aculeatus) i roure de fulla gran (Quercus petraea)
Frederic Soler i Hubert, conegut també pel pseudonim de Serafi Pitarra. Comediògraf, dramaturg i poeta romàntic. Barcelona, 9 d’octubre de 1839-Barcelona, 4 de juliol de 1895 De família humil, fou posat a l’empara del seu oncle matern, Carles Hubert, rellotger, i completà el seu ensenyament primari amb lectures molt diverses. A quinze anys actuà en agrupacions d’afeccionats que representaren les seves primeres peces; féu amistat amb Eduard Vidal i de Valenciano i Conrad Roure, amb els quals col·laborà sovint i reivindicà un teatre popular escrit “amb el català que ara es parla”, enfront de l’idioma més culte i arcaïtzant dels intel·lectuals fundadors dels jocs florals. Amb el pseudònim Serafí Pitarra estrenà la “peça bruta” Jaume el Conquistador, que més tard rebutjà; i, entre altres, La botifarra de la llibertat i Les píldores de Holloway o la pau d’Espanya (1860), en què satiritza la campanya menada a l’Àfrica pel general Prim i els voluntaris catalans.
La primera estrena pública fou la de L’esquella de la torratxa (1864), d’èxit esclatant. Fundada la societat La Gata, li lliurà obra rere obra amb el títol de gatades i alternà la paròdia de les actituds heroiques, tan cares al Modernisme —El castell dels Tres Dragons (1865), Els herois i les grandeses (1866), en col·laboració amb Enric Carreres, El cantador (1866), en col·laboració amb Conrad Roure, etc.—, amb els quadres de costums, obres publicades amb el títol de Singlots poètics; mentrestant, col·laborà en diversos periòdics: Un Tros de Paper, Lo Xanguet, Lo Noy de la Mare, La Barretina, Lo Gai Saber, etc. L’estrena de Tal faràs, tal trobaràs (1865), d’Eduard Vidal i Valenciano, l’estimulà a incorporar-se al drama i guanyar el favor d’un públic burgès, que fins llavors havia menystingut. A partir de l’estrena de Les joies de la Roser (1866) es convertí en el màxim representant del teatre romàntic català. Es féu empresari del Teatre Romea (1867) i alguns dels seus drames foren traduïts al castellà.
Pitarresques, monólogos, diálogos y poesías de Frederic Soler (Serafí Pitarra). Publicado por Librería Bonavía, Barcelona 1935
Entre els seus èxits cal remarcar Les heures del mas (1869) i, en col·laboració amb Josep Feliu i Codina, Lo Pla de la Boqueria o Lo rovell de l’ou (1869) i La Rambla de les Flors (1870), Lo rector de Vallfogona (1871), L’àngel de la guarda (1872), La dida (1872), La creu de la masia (1873), en col·laboració amb Manuel de Lasarte, El ferrer de tall (1874), La filla del marxant (1875), Lo didot (1876), Senyora i Majora (1886), etc. Bé que inicialment simpatitzà amb la Revolució de Setembre, aviat es decantà envers posicions més conservadores, i rebé amb conformitat l’adveniment de la Restauració.
No abdicà, per això, el seu catalanisme liberal: el 1882 fou un dels fundadors del Centre Català. L’Academia Española el reconegué com a autor en atorgar-li el 1888 un premi extraordinari pel drama Batalla de reines. Com a poeta, assolí un lloc destacat en els jocs florals: el 1872 guanyà la flor natural i el 1875 la flor natural i l’englantina, i fou proclamat mestre en gai saber, i el 1882 en fou el president. Els darrers anys visqué amargat per la por de perdre el favor del públic, i assajà d’incorporar-se als corrents nous, sense gaire fortuna, ja imitant l’estil d’Echegaray, ja provant d’emular els èxits del jove Àngel Guimerà: Judas de Kerioth (1889), Les claus de Girona (1893) i Jesús (1894) són obres representatives d’aquesta darrera etapa.
Després de la seva mort s’estrenaren encara El Comte Arnau i El campanar de Palma. Publicà diversos volums de poesia: Poesies catalanes (1875), Nits de lluna (1886), si bé obtingué més difusió com a poeta satíric. Com a narrador, el 1874 publicà el fulletó L’any 35 en La Renaixença. El mateix any la Biblioteca Catalana li edità un volum de Narracions. Usà també, bé que de manera esporàdica, els pseudònims de Jaume Giralt i Simon Oller. Fou el dramaturg més ben dotat de la seva generació, i les seves obres, juntament amb les de Josep Maria Arnau, assentaren les bases del teatre català modern.
El Carrer d’Apel·les Mestres de Bellaterra té una llargada de 600 metres, comença a la Plaça Verge de Montserrat i finalitza als Carrers del Pedregar i Carrer Jeroni Martí
Apeles Mestres (Barcelona, 29 d’octubre de 1854-Barcelona, 19 de juliol de 1936)
Fill de l’arquitecte Josep Oriol Mestres i Esplugas. Cursà estudis a l’Escola de Belles Arts, on rebé les ensenyances de dos professors antagònics, Claudi Lorenzale i Lluís Rigalt, i es dedicà professionalment al periodisme gràfic (La Campana de Gràcia, L’Esquella de la Torratxa, La Publicidad, El Globo, Almanaque sud-americano, entre d’altres) i a la il·lustració d’obres clàssiques (Virgili, Cervantes) o de novel·listes (Pereda, Pérez Galdós) i assagistes (Pompeu Gener) contemporanis, fins que, el 1914, perdé la visió dels dos ulls i hagué de deixar la pràctica del dibuix. Intentà de realitzar la idea d’art total o, més exactament, de síntesi de totes les formes d’expressió artística i que, per tant, inaugurà en molts sentits les recerques modernistes. Alternà el dibuix amb la literatura i, entre el 1892 (Vobiscum) i el 1907 (Liliana), dugué a terme una autèntica revolució en el camp de les arts gràfiques. Amb els anys, però, s’enfrontà amb els grups noucentistes (Justícia!, 1912; Mel, fel, gel, 1922) i, sense perdre el favor del públic majoritari, anà quedant a poc a poc marginat. Com a dibuixant, entre un detallisme realista i erudit i un idealisme de tipus més o menys moresc, japonitzant o prerafaelita, excel·lí en l’apunt del natural (Llibre verd, Llibre d’expansions) i sobretot en la historieta gràfica (Cuentos vivos, 1882), que sotmeté a tota mena d’innovacions (La brívia, 1902), el cromo (Proverbios en acción, ~ 1907) i el figurí teatral (Los Pirineus, de Balaguer i Pedrell, 1902). Com a poeta, format sota els auspicis de Clavé, al qual dedicà una biografia (1876), es realitzà al marge dels Jocs Florals de Barcelona, si bé, el 1908, en guanyar-hi el tercer premi ordinari, en fou proclamat mestre en gai saber, el 1915 aconseguí una nova englantina amb Flors de sang, recull que conté poemes aliadòfils, i, més tard, el 1926, en fou president. Traduí, entre altres obres, l’Intermezzo (1895), de Heine, i una antologia de Poesia xinesa (1925), i, després d’uns primers tempteigs vacil·lants (el 1875 publicà el seu primer llibre de poemes, Avant!, i el 1878 Microcosmos), conreà, barrejant text i il·lustració, un intimisme meitat impressionista, meitat naturalista (Cants íntims, 1889), l’idil·li de Teòcrit amb voluntat naturalista (Idil·lis, en dos volums, del 1889 i 1900) i la balada medievalitzant o de tipus popular (Balades, 1889; Noves balades, 1893; Darreres balades, 1926). Com a dibuixant, entre un detallisme realista i erudit i un idealisme de tipus més o menys moresc, japonitzant o prerafaelita, excel·lí en l’apunt del natural (Llibre verd, Llibre d’expansions) i sobretot en la historieta gràfica (Cuentos vivos, 1882), que sotmeté a tota mena d’innovacions (La brívia, 1902), el cromo (Proverbios en acción, ~ 1907) i el figurí teatral (Los Pirineus, de Balaguer i Pedrell, 1902). Com a poeta, format sota els auspicis de Clavé, al qual dedicà una biografia (1876), es realitzà al marge dels Jocs Florals de Barcelona, si bé, el 1908, en guanyar-hi el tercer premi ordinari, en fou proclamat mestre en gai saber, el 1915 aconseguí una nova englantina amb Flors de sang, recull que conté poemes aliadòfils, i, més tard, el 1926, en fou president. Traduí, entre altres obres, l’Intermezzo (1895), de Heine, i una antologia de Poesia xinesa (1925), i, després d’uns primers tempteigs vacil·lants (el 1875 publicà el seu primer llibre de poemes, Avant!, i el 1878 Microcosmos), conreà, barrejant text i il·lustració, un intimisme meitat impressionista, meitat naturalista (Cants íntims, 1889), l’idil·li de Teòcrit amb voluntat naturalista (Idil·lis, en dos volums, del 1889 i 1900) i la balada medievalitzant o de tipus popular (Balades, 1889; Noves balades, 1893; Darreres balades, 1926).
Revelació. Il·lustració per al poema “Liliana” d’Apel·les Mestres, Apel·les Mestres, 1905|MUSEU NACIONAL D’ART DE CATALUNYA
Un dels seus llibres més importants, Odes serenes (1893), constitueix la primera mostra catalana d’inspiració pròpiament prerafaelita. A més, publicà, abans i després de les Odes, entre altres reculls, La garba (1891), Vobiscum (1892), Epigrames (1895), Pom de cançons (1907), Abril (1911) i Tardanies (1891). Paral·lelament, conreà, amb els mateixos patrons, el poema llarg, a vegades en forma de conte filosòfic (Margaridó,1890; Gaziel, 1891; L’estiuet de sant Martí, 1893 —que el 1912 reescriví com a obra teatral—; Poemes de mar, 1900; En Misèria, 1902), i, entre d’altres, Liliana (1907), un dels més extensos i ambiciosos. El 1901, adaptant alguns d’aquests poemes i a instàncies d’Enric Morera, inicià una fecunda carrera teatral, que oscil·là entre el quadre líric (La Rosons, 1901) o costumista (La barca dels afligits, 1916) i el drama (La presentalla, 1908), la farsa (Els sense cor, 1909) o la rondalla (En Joan de l’Ós, 1907). Probablement, les peces més remarcables són La rondalla de l’amor (1910), que consta de tres parts protagonitzades, respectivament, per Anacreont, Dant i Heine; La viola d’or (1914), amb música de Morera, plantejada, en ser estrenada en plena natura, com una autèntica síntesi de totes les arts; Mascarada (1915); Niu d’àligues (1917), i Blanc sobre blanc (1924). Moltes de les seves obres líriques i dramàtiques foren musicades també per Enric Granados, Amadeu Vives, Josep Rodoreda, Joan Borràs de Palau i Cassià Casademont. Escriví també contes (Qüentos bosquetans, 1908; Tots els contes, en dos volums, 1929), novel·les curtes (L’espasa, 1917), prosa poemàtica (La perera, 1908) i memòries (Records i fantasies, 1896; La casa vella, 1912), i publicà dos reculls de tradicions i llegendes (1895, 1933) i Llegendes i tradicions del Montseny (1927). Finalment, el 1922, impulsat per la seva muller, Laura Radenez, amplià el seu camp de creació a la música i, entre aquesta data i el 1930, publicà dotze quaderns, amb un total de cent cançons (i un darrer de Noves cançons per a infants). Entre d’altres, és autor d’obres vocals, Cançons il·lustrades (1879) —amb música seva i de Josep Rodoreda—, Ballades per a cant i piano, i Dotze madrigals (1926). Dictava les melodies, sovint de caràcter tradicional, a músics professionals, que escrivien els acompanyaments per a piano. Conreà també la crítica (Volves musicals, 1926) i la jardineria, a la qual atorgà categoria artística. Fou membre de l’Acadèmia de Bones Lletres (1918) i de la de Belles Arts de Sant Jordi (1923). El 1934, en complir vuitanta anys, hom li dedicà un gran homenatge públic, patrocinat per la Generalitat de Catalunya, que hagué de ser suspès pels fets revolucionaris del mes d’octubre i que tingué lloc al final de l’any següent.
El Passatge Ignasi Iglésias de Bellaterra té una llargada d’uns 120 metres, comença al Carrer d’Apel·les Mestre i finalitza al Carrer de Juan Valera. Apareix al plànol oficial de Bellaterra però no existeix la seva placa.
Orfeó Gracienc recorda Ignasi Iglésias l’any 1928
Ignasi Iglésias i Pujades (Sant Andreu de Palomar, Barcelona, 19 d’agost de 1871 — Barcelona, 9 d’octubre de 1928). Fill d’un obrer qualificat que treballava a la Companyia del Nord, es traslladà a Lleida amb la seva família, on cursà el batxillerat i estrenà, amb una colla d’amics, la seva primera obra, La fuerza del orgullo (1886).
L’any 1888 tornà a Sant Andreu i s’interessà pels problemes dels obrers. Estudià pintura i es relacionà amb joves artistes plàstics com ara Ricard Canals, Isidre Nonell i Adrià Gual. Durant un any i mig treballà al taller d’escenògraf de Fèlix Urgellés. Les obres teatrals d’aquesta etapa foren escrites majoritàriament en vers i adreçades a les societats dramàtiques del barri: El remordiment (1891), Sortint de l’ou (1892), L’esclau del vici (1893) i L’escurçó (1893). En aquestes obres retratà l’oposició entre els homes i les dones del seu entorn i l’univers de les classes poderoses. A partir del 1892, s’integrà a la redacció de Lo Teatre Regional, on, a banda de petits quadres dramàtics de circumstàncies, publicà una sèrie de tres articles titulats “L’evolució teatral”, clarament influenciat per la colla de L’Avenç. Segons Iglésias, calia superar el model encarcarat del teatre romàntic i costumista i, sense trair la realitat, fixar-se en el naturalisme teatral d’Europa i en l’exemple d’autors com Zola, Tolstoi o Ibsen. La influència d’Ibsen es nota a L’argolla (estr. 1894) i La cançó nova (1894), on defensà un ideari típicament modernista. Recollint una vella idea de L’Avenç, l’any 1896 fundà amb Jaume Brossa i Pere Coromines el Teatre Independent i representà Espectres d’Ibsen. Amb Fructidor (1897), l’obra d’Iglésias conformà un nou model dramàtic —amb propostes d’obertura moral i social que naixien de la convicció naturalista que les lleis de la natura havien d’estar per damunt de les lleis humanes—, contraposat a les temptatives simbolicoal·legòriques i decadents que representaven autors com ara Adrià Gual. Els conscients (1898), L’alosa (1899) o La resclosa (1899) significaren el punt àlgid del vitalisme d’aquests anys (amb tot, també provà fortuna pels camins més maeterlinckians de la tendència contrària, com ara a Cendres d’amor, 1900, o a Cor endins, 1907, significativament estrenada pel Teatre Íntim de Gual). A principi de segle, com altres autors modernistes, amplià la seva popularitat des del Teatre Romea. Obres com La mare eterna (1900), El cor del poble (1902), on planteja la prioritat de la paternitat afectiva sobre la paternitat física; Els vells (1903), denúncia d’una de les injustícies socials més greus d’aquell moment; Les garses (1905), en contra del diner guanyat sense esforç i que envileix el protagonista més que no pas l’ajuda, i La barca nova (1907) foren considerades globalment sota l’etiqueta de teatre d’idees i contribuïren a la fama de l’autor. A partir d’un determinat moment, però, el model ideològic entrà en crisi i convisqué amb altres propostes: el drama psicològic o la comèdia de costums, com ara La colla d’en Pep Mata (1905), Foc nou (1909), La comedianta (1909) i Flors de cingle (1912). L’any 1909 fou escollit regidor de l’Ajuntament de Barcelona per la Unió Federal Nacionalista Republicana. El 1911 col·laborà en la fundació del Sindicat d’Autors Dramàtics Catalans, tot i que aviat acabà distanciat del projecte. El 1917 exercí fugaçment la direcció artística de la nova empresa d’Evarist Fàbregas al Teatre Romea. Un retorn a l’epopeia social, Els emigrants (1916), drama en què intervingué com a actor, resultà poc autèntic i fracassà. Les darreres obres de l’autor, que no assoliren el ressò de les precedents, s’inscriuen netament en el gènere de costums: La senyora Marieta (1919) i La fal·lera de l’amor (1921). El seu darrer èxit, poc abans de morir, fou La llar apagada (1926), una “alta comèdia” que li estrenà Enric Borràs (l’autor hi planteja el problema de l’esterilitat conjugal, que visqué en la seva vida familiar). El seu enterrament constituí una manifestació d’adhesió popular, i les seves obres completes començaren a ser editades al cap de poc temps. D’entre la seva dilatada producció, són els drames de la primera etapa els que han perdurat i, de fet, no han deixat de ser representats, malgrat que els anys els han envellit notablement. Fou traduït al francès (Les garses obtingué una bona acollida a París), a l’italià i al castellà, i fou representat durant anys a l’Amèrica del Sud.
El Carrer d’El Pedregar de Bellaterra té una llargada d’uns 280 metres, comença al Carrer de l’Escultor Vallmitjana i finalitza al Carrers Apel·les Mestres i Jeroni Martí.
Placa d’El Pedregar de Bellaterra on apareixen un dibuix de la planta castanyer
Félix Estrada Saladich (Monistrol de Calders 1901- Barcelona 1997) va ser l’impulsor de l’empresa Muebles La Fábrica, una de les capdavanteres d’aquest sector a Barcelona i Catalunya, també fundador de l’històric recinte El Pedregar de Bellaterra.
Amant de l’art, es va anar fent amb una bona col·lecció de pintures i, sobretot, d’escultures que va anar reunint a casa seva, al Pedregar de Bellaterra: un jardí – museu de 12.000 m2 amb restaurant, grans jardins amb fonts i salts d’aigua i escultures firmades per artistes com Subirachs, Crespo Rivera, Vicente Larrea, Vasallo, Charles Collet o Perceval, així com arcades de marbre de Carrara i amfiteatre/auditori a l’aire lliure per 150 persones.
Estrada era una home amb un extraordinària visió comercial, un gran emprenedor i un empresari d’èxit que havia estudiat el funcionament de les empreses nordamericanes i dels països més desenvolupats .
Als anys 1940’s, després d’haverse dedicat als negocis en diversos sectors va concentrar-se en el de la indústria del moble a través de l’empresa FERSA (Fábricas de Ebanistería Reunidas. Sociedad Anónima) que no era més que la societat que va desenvolupar l’exitosa empresa Muebles La Fàbrica.
Però abans d’instal.lar-se al carrer Rocafort, Muebles La Fàbrica va tenir tot un seguit de locals escampats pels carrers del barri del Poble-Sec. Aquests primers establiments incloien diversos tallers artesanals i de tapisseria i un modest local de vendes i exposició al carrer Radas. El creixement de l’empresa però, va ser meteòric i Fèlix Estrada va optar per fer una gran inversió concentrant el negoci en un nou edifici al carrer Rocafort 142 que va ser construit en un temps rècord de vuit mesos.
L’any 1948 es produeix el trasllat de la modesta planta de vendes del carrer Radas 20 a la nova seu de Muebles La Fábrica al carrer Rocafort 142. L’olfacte comercial d’Estrada el va portar a celebrar la inauguració de la nova planta de vendes del carrer Rocafort amb un castell de focs artificials des del terrat del nou edifici, que va provocar que tota la ciutat conegués on estava ubicat aquell nou edifici.
D’altra banda, Estrada Saladich va ser també un home amb molta sensibilitat cultural, propietari d’obres d’art i president de l’Asociación Nacional de Coleccionistas.
El Carrer de Garreta de Bellaterra té una llargada de 90 metres, comença al Carrer de Ramon Llull i finalitza als Carrers de Pere Quart i Narcís Monturiol.
Placa del músic Garreta de Bellaterra amb dibuix de fulles de freixe (Fraxinus)
El músic Juli Garreta i Arboix (Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà, 12 de març del 1875 — Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà, 2 de desembre del 1925) De formació autodidàctica, en composició havia rebut nocions de música del seu pare, Esteve Garreta i Roig, rellotger i músic, i de Ramon Novi. Actuà a l’orquestra i cobla del seu pare i, més tard, en el conjunt instrumental Quintet Garreta, i exercí l’ofici de rellotger a Sant Feliu.
Fou un músic romàntic i intuïtiu que s’expressà en un llenguatge musical ric en sonoritats contrastades. Després d’unes Impressions simfòniques (1907) per a orquestra de corda, escriví les següents obres simfòniques: Scherzo (1915), Preludi mediterrani (1918), Suite en sol o Suite empordanesa (1921), Pastoral (1922), Les illes Medes (1923) i el Concert, per a violí i orquestra (1925). En el camp de la música de cambra escriví un Quartet, per a piano, violí, viola i violoncel (1898), una Romança en la menor, per a violí i piano, Joguina, per a violoncel i piano, la Sonata en do menor, per a piano (1922), premiada en el Tercer Concurs Eusebi Patxot i Llagostera, i la Sonata en fa, per a violoncel i piano (1923), dedicada a Pau Casals i estrenada pel mateix Casals.
Garreta és autor també de cançons per a cant i piano. Transformà la sardana en una forma musical apta per al concert i contribuí decisivament que fos coneguda internacionalment.
Des de La pubilla (1897) fins a La llar, la seva darrera sardana, n’escriví més de setanta-cinc, entre les quals es destaquen Pastoral i Juny per la seva extraordinària qualitat. Algunes d’aquestes sardanes foren orquestrades per Garreta amb un gran refinament en la instrumentació i l’harmonització: A en Pau Casals (1920), Isabel (1920), Giberola (1920), La pedregada (1921), etc. També foren orquestrades la de la Suite Empordanesa i la de la Sonata, per a piano. En la sardana Llicorella introduí l’ús de la sordina en els instruments de metall de la cobla.
El Carrer de Narcís Monturiol de Bellaterra té una llargada d’uns 60 metres, comença a l’Avinguda Bertomeu (BV-1414) i finalitza als Carrers Garreta i Pere Quart. A la placa apareix dibuixada la flor de ginestell (Genista Cinerea).
Placa del Carrer de Narcís Monturiol de Bellaterra amb dibuix de flors Ginestell
Narcis Monturiol i Estarriol (Inventor i polític) Figueres, Alt Empordà, 29 de setembre de 1819-Sant Martí de Provençals, Barcelonès, 6 de setembre de 1885 Estudià a Cervera i a Barcelona, on es llicencià en dret (1845), carrera que no exercí. Amic d’Abdó Terrades, es féu republicà i fou redactor d’ El Republicano . Intervingué en les bullangues de Barcelona del 1842 i del 1843. Aprengué l’ofici de caixista i, influït per les idees d’Étienne Cabet (amb el qual entrà en contacte epistolar), muntà una impremta amb un amic i edità les revistes La Madre de Familia (1846) i La Fraternidad (1847-48), on divulgà els ideals icarians i hi publicà una traducció del Voyage en Icarie , de Cabet, feta per ell i un amic, F.J. Orellana. Amb la revista, féu costat a l’expedició icariana de Joan Rovira i els seus seguidors (1848). Davant la revolució general a Europa del 1848, el govern d’Isabel II suprimí La Fraternidad i Monturiol hagué d’exiliar-se a Perpinyà. Acollit a una amnistia, tornà a Barcelona (1849), on publicà la revista El Padre de Familia (1849-50), que hagué de suspendre, aclaparat per les multes i sancions.
Aquests anys inicià la seva dedicació a invencions mecàniques, que explotà d’una manera casolana, mentre imprimia material escolar per tal de sobreviure. Les seves activitats polítiques continuaren i hagué de fugir a Cadaqués (1855-57), on conreà la pintura —orientat epistolarment pel seu amic Ramon Martí i Alsina, que el retratà més d’un cop— i on madurà un projecte de construcció d’una nau submarina
Per a dur-lo a terme fundà una societat amb amics empordanesos i publicà el 1858 l’opuscle El Ictíneo o barco-pez . L’any següent portà a la pràctica el seu projecte i l’assajà al port de Barcelona ( Ictíneo ). Amb l’èxit parcial assolit en les proves, el govern d’Isabel II, forçat per l’entusiasme popular, hagué de prometre ajut, però, de fet, no el proporcionà i posà tota mena de traves administratives, malgrat els informes favorables de persones de prestigi, com Josep de Letamendi, aleshores president de l’Ateneu Català. Monturiol i els seus amics fundaren la societat La Navegación Submarina per explotar l’invent, i l’empresa trobà comprensió i ajut per part del general Dulce, però finalment féu fallida i el segon Ictíneo fou venut com a ferro vell (1868). El 1869 escriví un Ensayo sobre el arte de navegar por debajo del agua (1891). Inventà també altres màquines i un procediment per a agilitzar la fabricació de paper engomat, que emprà quan fou director de la Fábrica Nacional del Sello, de Madrid, càrrec que obtingué en proclamar-se la República (1873) i que perdé en caure aquesta (1874). Planejà d’altres invents, com un tramvia funicular i un velògraf. El 1882 publicà encara un periòdic: El Anunciador Financiero . Alhora planejà els treballs per a dur a Barcelona les aigües del Ter. El 1883 projectà un sistema de conservació de carns que hagué d’abandonar per malaltia.
Figura molt popular als Països Catalans, ha estat objecte de polèmiques sobre el seu invent i el similar d’ Isaac Peral y Caballero , bé que aquest reconegué explícitament en una carta la prioritat de Monturiol (1889). El 1972 les despulles de l’inventor foren traslladades a Figueres.
El Carrer de Joaquim Ruyra de Bellaterra té una llargada d’uns 350 metres, comença al Carrer de Juan Valera i finalitza al Camí Antic de Sant Cugat a Sabadell.
Placa del carrer Joaquim Ruyra de Bellatera amb dibuix de la planta Tomanyí
Joaquim Ruyra i Oms (Girona, Gironès, 27 de setembre de 1858 — Barcelona, 15 de maig de 1939) Passà la infantesa a Blanes i diverses temporades a Arenys de Mar i, ultra cursar la carrera de dret, que no exercí, administrava les seves propietats rurals. Format en la lectura dels clàssics —Homer, Cervantes, Shakespeare—, per la influència del seu amic, el metge Ramon Turró, escriví en llengua castellana relats, drames romàntics de temàtica medieval i la tragèdia de tema històric Roderico, que quedà inèdita, com la resta de producció en castellà, excepte la narració El canto de la pescadora, inclosa en el volum Composiciones literarias (1878) de Turró. A trenta anys, però, es produí un canvi de perspectiva professional, d’estil i de llengua, i esdevingué un assidu participant en els Jocs Florals de Girona i de Barcelona, que li serviren de plataforma literària. Començà a col·laborar també, a partir del 1896, en revistes i diaris com ara La Renaixença, La Veu de Catalunya, La Revista, La Il·lustració Catalana, El Poble Català, Joventut, Catalunya, L’Avi Munné, Recull, El Matí, etc. Conegué Verdaguer i fou amic de Josep Carner, Francesc Matheu i Junceda i feu famosa la seva tertúlia de Blanes. Es casà el 1889 amb Teresa de Llinàs, que mai no comprengué la vocació literària del marit i li fou un obstacle. Format dins el Modernisme, del qual adoptà els postulats literaris, més que no pas els ideològics, Ruyra, per raons morals i estètiques, rebutjà els aspectes naturalistes més sòrdids i, sense acabar mai cap novel·la (La gent del mas Aulet, fabulació ambiciosa publicada a la revista Catalunya, no passà dels primers capítols), esdevingué tanmateix un narrador saborós, artitzat i líric. Per raons de salut passà molts hiverns (1889-1900) a les Canàries, on escriví per lleure. Es revelà amb Marines i boscatges (1903), ampliada i refosa sota el títol de Pinya de rosa (1920). Aquesta obra, central en la seva producció, és estructurada en quatre llibres: Impressions, Fantasies, Novel·letes (que inclou En Garet a l’enramada, on fa ús de la tradició costumista, La Fineta i Jacobé, ambdues de forts lligams amb la narrativa modernista), i Novel·letes capitulades (on recupera El rem de trenta-quatre i afegeix L’idil·li d’en Temme, dues de les peces més significatives de la seva producció). El volum conté els trets principals de l’obra posterior: domini de la descripció, concretada en l’anàlisi minuciosa dels escenaris, el mar com a espai vital, l’estudi dels caràcters primaris, l’ús d’una prosa estilitzada que recorre al dialectalisme i la barreja d’elements reals i fantàstics. Girona i Blanes són els escenaris de les seves narracions, que combinen el verisme i la fantasia, tot aprofitant les vivències de la infantesa. Amb penetració psicològica analitza les ànimes primitives —dramàtiques o idíl·liques— dels pescadors o els pagesos, que retrata amb tant de realisme; fins transcriu les converses en el dialecte salat, que coneixia a fons. Un any abans, a instàncies de Josep Carner publicà La parada (1919), novel·la curta sobre la inadequació de l’escriptor enfront de la realitat, acompanyada de sis narracions de to moralitzant. El darrer recull de relats Entre flames (1928), fruit de la commoció que produí l’incendi de les Gavarres de l’agost del mateix any, on ell tenia bones propietats, dona la mesura del seu franciscanisme i el seu humorisme (El frare escalfallits). Les seves proses han estat reeditades sovint i hom en publicà les Obres completes (1949). Com a poeta evolucionà des de la poesia de certamen, cap a una renovació formal que passà, a partir del 1897, per l’assumpció d’influències simbolistes, i des del 1905, de temes i tractaments parnassians i del sonet com a forma d’experimentació. Publicà la seva obra en vers dispersa a Fulles ventisses (1919), una mostra àmplia de la qual fou recollida el 1931 a La cobla, el llibre que conté l’obra que considerà literàriament vàlida. També publicà el poema narratiu El País del Pler (1906), i Non-non (1917), una adaptació de quinze cançons de bressol de diversos països, recollides més tard dins Fulles ventisses. També cultivà el teatre, tot i que sense èxit. Estrenà tres peces —Amor a prova de bomba (1902), La Bona Nova (1928) i una versió escènica d’En Garet a l’enramada (1938)—, i pòstumament aparegué, dins les Obres completes, Assumpta, una peça religiosa, i el drama fantàstic inacabat El drac de Parnàssia. En el camp de l’assaig, destaquen l’article El sentiment estètic en el moment de la sensació (1904), una reflexió teòrica aplicable a l’obra pròpia; L’educació de la inventiva, discurs llegit el 1921 en la V Festa Anual de l’IEC, en el qual exposa la seva teoria literària a partir d’una hipòtesi del matemàtic Henry Poincaré, i Art i moral (1928), una diatriba contra certes tendències de la literatura moderna, en què intenta demostrar que l’art ha d’estar subjecte a principis morals. De la seva activitat de traductor, que bascula entre la funció instrumental i la reflexió sobre la llengua, destaquen Rondalles de poble, d’Erckmann-Chatrian, un recull de contes populars publicat el 1907 i ampliat el 1924, i Fedra, de Racine, publicada dins Obres completes. Pertangué a l’Institut d’Estudis Catalans (membre corresponent el 1918 i numerari el 1930) i fou un eficaç col·laborador de Fabra en l’arreplega de mots i en la discussió de problemes filològics, que, en part, publicà a la premsa sota el títol de Qüestions de llenguatge. Alhora fou un teòric literari: L’educació de la inventiva (1938). La seva figura, que esdevingué llegendària per la descurança en el vestir, fou respectada per les generacions noucentistes, que el consideraren un mestre, per raó de la seva contribució a la fixació de la llengua literària. Durant la Guerra Civil de 1936-39 fou espoliat dels seus béns i després homenatjat pels seus vuitanta anys. Llavors es perdé la seva biografia inacabada de Turró. Morí pel maig del 1939, en un moment difícil que no feu possible el més mínim ressò.
Carrer de l’Escultor Vallmitjana de Bellaterra té una llargada de 200 metres, comença al Carrer Balmes i finalitza al Carrer de Joaquim Ruyra i el Carrer de Juan Valera.
Placa del carrer de l’escultor Vallmitjana de Bellaterra, no específica a qui del dos germans escultors està dedicada. Apareix dibuixada la planta amb flor Marcolic.
Venanci Vallmitjana i Barbany (Barcelona, 1 d’abril de 1826 – 3 de setembre de 1919) fou un escultor realista català que juntament amb el seu germà Agapit Vallmitjana i Barbany varen suposar un gran paradigma dins de l’escultura catalana de mitjans del segle xix. En la seva obra és visible l’orientació cap al realisme i la inclusió d’algun element romàntic sense perdre de vista els fonaments d’una formació clàssica.
Els germans Vallmitjana
Fills d’un teixidor (Felip Vallmitjana) s’inicien en l’art de l’escultura modelant figuretes de pessebre i fabricant caretes pel Carnaval. Els primers a veure el talent i l’extraordinària habilitat que tenien per modelar van ser l’escultor Pau Xacó i el religiós i pintor Sebastià Gallès i Pujal veïns de la família. Foren ells qui aconsellaren als germans que es matriculessin a l’Escola de Llotja de Barcelona l’any 1844 després que el pare d’ambdós els hi ensenyes les figuretes que els seus fills feien a les nits. Venanci es matriculà, molt probablement, el curs 1847-1848. Sabem que l’any 1850 varen passar ja a la classe d’escultura al natural per haver guanyat les quatre mencions honorífiques que feien falta per fer aquest pas.
Dins l’Escola de Llotja van ser tutelats i dirigits per un ja gran Damià Campeny, del qual van aprendre molt sobre l’escultura neoclàssica. Un cop fora, però, no seguiren les pautes del mestre, encara que sempre li van agrair molt les seves ensenyances tal com el seu biògraf Manuel Rodríguez Codolá ens ho indica al seu llibre. La mort de Damià Campeny suposa un trencament definitiu amb els cànons neoclàssics que havien arribat de la mà de Winckelmann, es deixen de costat els temes mitològics i es dóna pas a l’escultura més naturalista i no tan idealitzada.
Juntament amb el seu germà Agapit Vallmitjana, obriren un taller a Barcelona el 1850 situat al carrer Mercaders cantonada Font de Sant Joan i col·laboraren junts en la realització d’obres escultòriques d’origen públic, i a més foren nomenats cavallers de l’ordre americà d’Isabel II. Al seu taller acudiren joves escultors; els primers deixebles de renom que van treballar al taller són Jeroni Miquel Suñol i Pujol o Rossend Nobas i Ballbé. Més endavant trobarem escultors com Joan Flotats i Llucià, Rafael Atché i el més directe de tots els seus deixebles que serà Agapit Vallmitjana i Abarca, fill de Venanci. Ja en època modernista cal destacar alguns escultors que van treballar sota les seves ensenyances, com són Eusebi Arnau, Agustí Querol i Josep Llimona. El taller va estar obert fins a 1883.
Maduresa en solitari
Després d’una carrera molt productiva amb el seu germà, Venanci és nomenat membre de l’Academia de San Fernando el 1877, quan ja feia uns anys que havia exercit com a professor (1871-1873) de talla en dibuix, modelat i buidat a l’Escola de Llotja de Barcelona, institució de la qual fou catedràtic en la mateixa disciplina entre 1873 i 1900. El 1883 decideix juntament amb el seu fill obrir un nou taller, separant així definitivament la seva producció de la del seu germà tot i que, el situa al costat del que fins en aquell moment havien treballat els dos germans. Més tard, a començaments del segle xx el traslladà al Carrer Aragó, 290 i posteriorment a la Rambla de Catalunya.
Pel que fa a la seva obra l’escenari ideal en el qual es va donar a conèixer a escala estatal van ser les Exposiciones Nacionales de Bellas Artes de Madrid. Hi ha constància que tot i haver la presència de peces dels dos germans en algunes exposicions, el primer a presentar obra fou ell l’any 1858 i ja aquí aconseguí una menció honorífica de segona classe. També exposa en el certamen de 1862 on és premiat amb una medalla de segona classe per l’obra La Tragèdia que havia de formar part del monument a Calderón de la Barca. Més endavant va participar en l’Exposició de 1864 presentant cinc obres i també a la de 1876. D’altra banda es presentà també el 1856 al concurs-oposició celebrat a Madrid per aconseguir la càtedra d’escultura de l’Escola de Llotja que restava vacant des de la mort de Demià Campeny. El 1860 competeix amb Andreu Aleu per realitzar la figura de Sant Jordi destinada a la fornícula de la façana del Palau de la Generalitat de Barcelona i el 1873 va a París per presentar l’escultura Le Figaro en el concurs obert pel diari d’aquest nom amb la finalitat d’aconseguir una estàtua per ornar la façana del seu edifici, va rebre el segon premi. Finalment el 1883 va quedar finalista en el concurs de models de l’estàtua de Cristòfol Colom que havia de coronar el monument erigit a Barcelona.
BELLATERRA.CAT 