El Carrer de Sant Pau de Bellaterra té una llargada d’uns 125 metres comença a la Carretera de Sabadell (BV-1414) i finalitza al Carrer d’Enric Morera.
Placa del Carrer de Sant Pau de Bellaterra on apareix dibuixat la sarriassa (Arum italicum)
Sant Pau (apòstol, escriptor, teòleg, missioner i religiós) Pau de Tars (originalment Saül de Tars o Saule, i després Pau), conegut també com Sant Pau l’Apòstol dels Gentils (Tars, Cilícia, ~7 — Roma?, ~67) es considera una figura clau en el desenvolupament, l’evangelisme i la predicació del cristianisme al món conegut de l’Imperi Romà, important intèrpret dels ensenyaments de Jesús de Natzaret. És venerat com a sant en tota la cristiandat.
Plaça Major del Turó de Sant Pau de Bellaterra està situada entre els Carrers 3 i 4 d’aquest barri, i té una extensió aproximada de 1.000 m2, incloent a l’espai un gran deposit d’aigua de boca. Limita al nord amb el Carrer número 1 al sud amb el Carrer Universitat Autònoma de Barcelona.
A la Plaça Major del Turó de Sant Pau no apareix cap placa, però sí apareix al plànol oficial de l’EMD de Bellaterra |Google Maps
El Turó de Sant Pau de Bellaterra té els carrers amb plaques numerades que van des de l’1 fins el 13, a l’estil del barri de Manhattan de Nova York. Comença tocant la Via Verda del Valles i els limits amb la UAB
Josep Maria Riera Gassiot*, ex-cap del Servei de Publicacions de la UAB entre 1993 i 2002, es va mostrar molt crític amb aquest procés:
TURÓ DE SANT PAU (BELLATERRA) “Expropiació privada l’any 1968 per fer-ne una funció pública i venuda per especulació privada”
“Trobo discutible el que es va fer a la part del Turó de Sant Pau, que es va expropiar per després fer-ne una venda immobiliària. Això crec que es il·lògic, no és correcte expropiar una propietat per fer-ne una funció pública i després vendre-la fent especulació privada […] Ho van expropiar tot junt, i van veure que aquella part no la necessitaven i que podia estar bé que hi hagués un barri en què hi visqués gent de la UAB. Però mai va ser real, a diferència de les cases Sert de la UAB, que són de la UAB, estan administrades per la UAB i en principi són per a persones que hi treballen, com també la Vila, que és per als estudiants”.
Les obres van continuar amb entrebancs fins que al 1975 es van reprendre, acabant-se al 1979. Finalment, la Cooperativa es va dissoldre el 1992.
Anunci de Fomento Barcelonès de Inversions S. A. aparegut a La Vanguardia, el 31 març de 1969, per la construcció i venda de les cases privades del Turó de Sant Pau (Des del 2010 un barri de Bellaterra)
*Josep Maria Rierai Gassiot (Barcelona, 1944), és un escriptor i editor català, que ha estat director del Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona i propietari de l’Editorial Montflorit. És nebot de l’escriptor Joan Oliver (Pere Quart) i germà del polític i escriptor Ignasi Riera.
El Carrer de la Coma de Corbins té una llargada de 100 metres, situat al final del Carrer d’Enric Morera. Els seus dos extrems acaba en rodones sense sortida.
“Corbins, poble de Lleida i Coma, un accident geogràfic”
Placa del carrer Coma de Corbins de Bellaterra amb dibuix de planta dauradella
Corbins és un municipi de la comarca del Segrià. Podem destacar que al seu terme municipal conflueixen la Noguera Ribagorçana i el Segre en el parc de l’Aiguabarreig. A més, es troba a 4 km de l’enllaç amb la variant de l’Autovia Lleida-Barcelona (N-II). I es comunica, per la carretera C – 12 amb: Lleida (10 km) Balaguer (17 km) Menàrguens (7 km) Torrelameu (2 km) Benavent (3 km) La Portella (7 km) Vilanova de la Barca (6 km)
Corbins és un poble de Lleida
El terme Coma és canviadís segons les regions, també designa un pujol de pendís suau, poc elevat, arrodonit, per oposició amb el serrat, puig o clotada. Als Pirineus també designa un paratge planer, un prat alterós, sense pendent o amb pendent suau (on no hi ha penyes ni precipicis, sense rocam ni altres accidents abruptes), de gran extensió, generalment situat en cims aplanats, ric de bon herbatge, estimat per a pastura (Alt Empordà, Ripollès). Les comes formen part de la muntanya, com és natural en un territori tan espessament montuós com és el dels Pirineus: del significat de «valleta», que és el primitiu de coma, per la idea de fertilitat que sol acompanyar la de «valleta» es pot haver passat fàcilment al significat de paratge fèrtil de pastura en la part alta de la muntanya.
Habitualment, les comes solen estar situades entre espadats o serres d’una alçada variable, però que contrasten amb el pla de la coma. Poden ésser horitzontals (com és el cas de la coma de Son Torrella, a Escorca, Mallorca), o fortament inclinades (com la coma de n’Arbona, a Fornalutx, Mallorca). Per extensió, en alguns casos arriben a denominar serres o muntanyes.
Molt abundants a tots els Països Catalans, en alguns llocs donen nom no tan sols a accidents geogràfics, sinó també a partides rurals, camps de conreu o nuclis de població, com ara el terme municipal de la Coma i la Pedra, que té com a capital el poble de la Coma, la urbanització de Vacarisses denominada la Coma, el nucli turístic de la Coma o sa Coma, de Sant Llorenç des Cardassar, la Coma, caseria del poble empordanès de l’Escala, o l’antiga caseria de bordes dels Masos de la Coma, a la Coma d’Orient, del terme municipal de Conca de Dalt, al Pallars Jussà.
La paraula s’utilitza també per a descriure un circ i vall glacial en forma de cóm.
El Carrer Josep Carner de Bellaterra té una llargada d’uns 90 metres, comença a la Carretera de Sabadell (BV-1414), i finalitza al Carrer Pin i Soler, a tocar amb la benzinera Repsol de la rotonda del Turó de Sant Pau de Bellaterra
Placa del carrer Josep Carner de Bellaterra amb el dibuix de boix grèvol
Josep Carner (Barcelona,1884 – Bruxelles 1970), va ser un escriptor català. La major producció literària va ser de poesia, però també va escriure narrativa i teatre. També va fer de periodista amb columnes i crítiques literàries i de traductor. Va ser un renovador de la literatura catalana.
Es va llicenciar en Dret, Filosofia i Lletres i des de jove va col·laborar amb importants publicacions literàries i periodístiques i amb vàries iniciatives i projectes culturals catalans. Va destacar pel seu gran domini lingüístic i facilitat d’expressió. La seva primera publicació, un recull de poemes, Els fruits saborosos (1906), va ser un símbol del moviment del Noucentisme català. El 1911 va passar a formar part de l’Institut d’Estudis Catalans, col·laborant amb Pompeu Fabra. També va fer una important tasca en la traducció de grans autors internacionals, com Dickens, Shakespeare o Twain. Va ser una important figura de l’escena cultural i literària catalana.
Després de la mort de Prat de la Riba, el seu protector, el 1921 va entrar a la carrera diplomàtica, representant a Espanya en varis països. Va continuar col·laborant en l’escena cultural catalana amb publicacions en premsa. Durant la Guerra civil va ser fidel a la República i a les idees democràtiques i a la seva fi es va haver d’exiliar. Durant la Segona Guerra Mundial va viure a Mèxic i després a Bèlgica, d’on era la seva dona, i on va exercir com a professor universitari i va formar part de la societat europea de cultura. Des de l’exili va mantenir l’activitat política i cultural en defensa de la cultura i la llengua catalanes i la seva poesia es va despendre de la ironia civil i es va concentrar en el record i en la imatge de la “Catalunya ideal”. Va escriure dues de les seves obres més famoses: Nabí (1941) i Poesia (1957). El 1985 es van publicar els seus escrits d’exili, Prosa de l’exili (1939-62).
Placa a la façana d’una casa de Bellaterra
Premis
Accèssit als Jocs Florals de Barcelona (1899): Elevació Viola als Jocs Florals de Barcelona (1903): La sacra expectació dels patriarques.Viola d’Or i Argent als Jocs Florals de Barcelona (1904): Corones Englantina d’Or als Jocs Florals de Mallorca (1904): Els fruits saborosos Flor Natural als Jocs Florals de Barcelona i proclamació com a Mestre en Gai Saber (1910): L’estranya amor Flor Natural dels Jocs Florals de Barcelona (1933): El branc de les vuit fulles Premi Folguera (1933): El veire encantat Premi Guimerà de Mèxic (1955): Cop de vent Premi Lletra d’Or (1958): Absència dins Obres Completes. Vol. 1. PoesiaEnglantina d’Or als Jocs Florals de la Llengua Catalana a Caracas (1966): Pomell
El Carrer de Sant Plàcid de Bellaterra té una llargada de 150 metres, comença a l’Avinguda del Film (BV-1414) i finalitza al Carrer de Jeroni Martí.
Placa del Carrer de Sant Plàcid de Bellaterra, on apareix pintades les fulles del plàtan fals (Acer pseudo-platanus).
Sant Plàcid (Roma 515-Messina 541). Va ésser un dels primers i principals deixebles de sant Benet de Núrsia junt amb sant Maure. És mencionat en els diàlegs escrits per sant Gregori I el Gran. Fill d’un patrici romà, Tertul·lus, va ésser portat de petit a Subiaco, on hi havia Benet de Núrsia, i oferta a Déu com a donat. Hi va tenir lloc l’episodi llegendari narrat per Gregori el Gran (Diàlegs, II, vii): va caure el llac i va ésser rescatat de morir ofeggat pel seu company Sant Maure, a qui Benet, que havia tingut una visió de l’accident, va ordenar que hi anés a salvar-lo; Maure va anar-hi i va caminar sobre les aigües del llac per agafar-lo i portar-lo fins a la riba.
A banda de la llegenda, sembla cert que va acompanyar Benet a Monte Cassino en 529. Res més se sap de la seva vida. En un salteri antic de Vallombrosa, el seu nom es troba a la lletania dels sants al costat dels de sant Benet i sant Maure, com també al Còdex CLV de Subiaco, del segle ix, la qual cosa testimonia la seva veneració ja uns segles abans.
És venerat, juntament amb Maure, el 5 d’octubre. És copatró de Messina i patró de les ciutats italianes de Biancavilla, Castel di Lucio, Montecarotto i Poggio Imperiale.
La confusió amb un sant Plàcid màrtir a Sicília, fa que el seu culte sigui més gran en aquesta illa, i que les suposades relíquies del sant que s’hi conserven siguin probablement falses. Es conserven a l’església de San Giovanni di Malta, a Messina, on van trobar-se en 1558.
El carrer Jeroni Martí de Bellaterra té una llargada de 600 metres, i comença al Carrer de Pint i Soler, per finalitzar als carrers Pedregar i Apel·les Mestres
Placa del carrer de Jeroni Martí on apareix dibuixada la planta llengua de frare (Arisarum vulgare). Foto de la mal anomenada Can Jeroni Martí
DE CAN JERONI MARTÍ per Ignasi Roda Fàbregas (Cronista de Bellaterra)
La mal anomenada Masia de Can Jeroni Martí, torna a estar en boca de tothom per les obres que s’hi estan fet d’uns pisos amb jardí comunitari que es preveu estiguin enllestits d’aquí un parell danys. Comencem, però pel principi.
He dit que la finca està mal anomenada perquè Can Jeroni Martí no és equiparable a les masies del terme on es va construir Bellaterra: Can Miró, Can Domènec, Can Magrans, Can Fatjó dels Aurons, Can Fatjó dels Xiprers, Can Galliners… El casalot del senyor Martí es va construir el 1927 o si més no és la data que figura en el document de sol·licitud de permís per construir-la, i que està als arxius de Cerdanyola. Per la data podem dir que la casa està registrada abans de la fundació de Bellaterra datada el 1930. Aquesta datació, però és aleatòria ja que es va establir amb l’arriba del tren, però la denominació del territori ja venia d’abans.
En el llibre Bellaterra, Crònica de 75 anys que vaig editar el 2007, cito a Joan Campos, qui va ser masover de la casa. Ell ens dona un perfil ben especial del senyor Martí i alguna dada de fins on arribaven les seves propietats.
El meu pare va arribar a Bellaterra l’any 1949 per a fer de masover a la casa dels Blanc, al costat dels Pous. Jo vaig venir un any més tard. Dos anys després vàrem entrar a Can Jeroni Martí, tot signant un paper conforme no pagàvem res ni cobràvem. A canvi fèiem feines de manteniment de la casa i dels camps que arribaven fins a Cals Fàbregas. Nosaltres vivíem al pis de baix i els amos, quan venien, s’estaven al pis de dalt.
El propietari, era un personatge molt peculiar. Sempre el recordo amb la mateixa gavardina i les mateixes sabates. Recordo també que la caseta del motor que feia pujar l’aigua al dipòsit la tenia tancada amb pany i clau i cada cop que la benzina s’acabava l’havia de trucar. Aleshores venia de Barcelona amb una ampolla de benzina a la butxaca de la gavardina, obria el quartet, omplia el dipòsit i engegava el motor. Jo, prou li deia que era un perill passejar i anar amb tren portant benzina a la butxaca, però era cabut i recelós com una mala cosa. Quan vaig comprar-me el meu primer moto carro li vaig dir que ja posaria jo la benzina i aleshores em va donar la clau del quartet.
Pel que em vaig poder informar, el senyor Jeroni Martí tenia 2 filles solteres i d’edat, cosa que feia pressuposar que no es casarien mai. En morir, però una d’elles es va casar amb un taxista de Lleida. No sé si van arribar a tenir fills, però la família del taxista, un cop mort aquest i la dona, van ser qui van heretar la finca. Els lleidatans, doncs, van ser els hereus del casalot i les terres circumdants. He de suposar que el primer que van fer es vendres els terrenys que arribaven fins a Can Fàbregas, que, per més senyes, és la casa que queda davant per davant del restaurant Ebano. Fins aquí la pinzellada històrica.
Pel que fa a l’expropiació forçada que l’ajuntament va executar de la resta de terres i la casa, val a dir que el consistori mai no va voler pagar el preu estipulat perquè aleshores el preu d’expropiació s’havia equiparat al preu del sol privat. La cosa va anar a judici i l’ajuntament va perdre plet i recursos subsegüents i, es clar, el deute va anar creixent. D’aquí aquella mena de pacte soterrat contrari al pla urbanístic que regia (i regeix) a Bellaterra. Un acord que es van treure de la mànega sense consultar el veïnat, si més no pel greuja comparat de molts propietaris que seguien estant forçats a construir en terrenys de 1000/1500/2000 metres segons la zona. No cal dir que a Bellaterra hi ha hagut picaresca i algunes cases estan subdividides per fer més suportables els costos. També hi va haver alguna cosa tèrbola amb uns pisos construïts al barri de Can Domènec i que encara segueixen funcionant com a tals.
Ara assistim a noves requalificacions de dubtosa legalitat o, si més no, que no es fan públiques. L’EMD hauria de donar a conèixer tot aquest “desgavell”. La sostenibilitat econòmica de Bellaterra ha de passar tard o d’hora per un nou pla urbanístic més en consonància amb la realitat que vivim. Bellaterra va deixar de ser fa molts i molts anys una “zona residencial” i va a passar a ser una urbanització més, com tantes que hi ha, deixada a la ma de Déu pel seu ajuntament.
El Carrer de Josep Iturbi de Bellaterra té una llargada d’uns 200 metres, comença al Carrer Pin i Soler i finalitza al Carrer de Jeroni Martí
Placa del carrer Josep Iturbi de Bellaterra amb dibuix de la planta Crespínell (Dedum)
Josep Iturbi Báguena (Alboraia, Horta, 28 de novembre de 1895-Hollywood, Califòrnia, 28 de juny de 1980). Estudià amb el seu pare, Ricard Iturbi, i a sis anys tocava el piano en cafès de València. Fou professor del Conservatori de Ginebra (1919-23) i dirigí l’Orquestra de la Chaux-de-Fonds.
Des del 1923 es dedicà a la seva carrera de concertista; el 1929 debutà als EUA, on dirigí la Rochester Philharmonic Orchestra (1936-44) i intervingué en diversos films, com Two Girls and a Sailor (1944) i Anchors Aweigh (1945). Actuà també sovint a Mèxic i per Europa. El 1956 fou nomenat director de l’Orquestra Municipal de València. Compongué algunes obres per a orquestra i per a piano i enregistrà nombrosos discos, alguns conjuntament amb la seva germana Empar Iturbi i Bàguena, també pianista, que actuà sovint amb ell en gires internacionals.
NOTA: El 3 de gener de 1958: Josep Carreras, amb només 11 anys, debutava al Gran Teatre del Liceu de Barcelona “El retaule de Maese Pedro” de Manuel de Falla, dirigit pel mestre Josep Iturbi
El Carrer de Can Llobet de Bellaterra té una llargada de 400 metres, comença al Carrer de Serafí Pitarra i finalitza al Carrer de Vázquez de Mella.
Placa del carrer Can Llobet amb dibuix de fulles de pollancre o xop
El carrer Can Llobet dona el nom de la família Llobet, qui era la propietària de la majoria dels terrenys de la zona, així com el seu llinatge de la masia Can Miró de la UAB. A l’època de Jaume Moix, president de la UVB, es va mediar per fer posible urbanitzar els terrenys de la zona de Bellaterra tocant Sant Quirze i Sabadell.
La millor actuació ecològica des de la creació de l’EMD de Bellaterra:
L’any 2021, l’EMD de Bellaterra presidida per Ramon Andreu Atik, va obrir al nord del nostre poble, -des dels carrers Can Llobet a Escultor Vilanova-, un nou Itinerari en forma de ferradura d’un kilòmetre de longitud aproximat, que ens permet descobrir aquesta bonica ruta verda que va bordejant els límits amb Sant Quirze del Vallès. Aquest pulmó verd de Bellaterra és ple de gran pins i alzines entre romàntics caminets per endinsar-se al cor del bosc.
És una de les zones naturals de Bellaterra on predomina el romaní o romer (Rosmarinus officinalis), una planta de la família de les lamiàcies, un arbust mediterrani molt conegut gràcies als seus usos culinaris i medicinals. Les seves fulles glàndules contenen olis essencials que li confereixen una fragant, fresca i forta olor, sobretot quan es trituren les seves fulles. És un condiment tradicional de la nostra cuina mediterrània.
El Carrer de Vázquez de Mella de Bellaterra té una llargada d’uns 600 metres, comença al Carrer de Can Llobet i finalitza al Camí Antic de Sant Cugat.
Placa de Carrer Vázquez de Mella de Bellaterra on apareix dibuixat el boix – grèvol (Ilex aquifolium)
Juan Vázquez de Mella y Fanjul (Cangas de Onís, 1861-Madrid, 1928) Diputat des del 1893 i orador grandiloqüent, fou un dels portaveus del seu credo a les corts. Durant la Primera Guerra Mundial es declarà germanòfil, la qual cosa provocà el trencament amb Jaume de Borbó, que era partidari dels aliats. Fundà el partit tradicionalista i El Pensamiento Español (1919). Per a ell, els tres puntals del tradicionalisme són: la unitat catòlica, la monarquia cristiana i la llibertat municipal. Propugnava una representació corporativista i, en política internacional, era partidari de la federació amb Portugal i de l’acostament a l’Amèrica Llatina. Els seus escrits i discursos foren publicats en les seves Obras completas (a partir del 1933).
“La placa del carrer d’Amadeu Vives no existeix a Bellaterra, encara que el seu nom apareix al plànol oficial de l’EMD de Bellaterra.
Retrat d’Amadeu Vives. Autor|Arxiu fotogràfic de l’Orfeó Català
Amadeu Vives i Roig (Collbató, el Baix Llobregat, 18 de novembre de 1871 – Madrid, 2 de desembre de 1932) fou un compositor i escriptor català, conegut fonamentalment per la seua obra lírica, d’entre la que cal destacar les sarsueles Doña Francisquita i Bohemios, considerades com unes de les cimeres del gènere.Amb Lluís Millet va fundar l’any 1891 l’Orfeó Català. Va compondre també obres corals de gran difusió i repercussió popular, com L’emigrant o La Balanguera. La seua vida es va desenrotllar entre Barcelona i Madrid, i en ambdues ciutats va gaudir de vertadera fama i veneració. Persona de gran cultura, va deixar diversos assaigs sobre temes d’estètica de la música. Les seves restes reposen al cementiri de Collbató des de l’any 2014.
BELLATERRA.CAT 