El Carrer de Mestre Nicolau de Bellaterra té una llargada d’uns 500 metres, comença al Carrer Narcís Monturiol a tocar l’Avinguda Bertomeu (BV-1414) i finalitza al Camí Antic de Sant Cugat a Sabadell. A la placa apareix un dibuix de flors Botons d’or (Ronunculus repens)
Placa del Carrer del Mestre Nicolau de Bellaterra
Antoni Nicolau i Parera (Barcelona, 8 de juny de 1858 – 26 de febrer de 1933) fou compositor i director d’orquestra, una figura clau del renaixement musical català del segle XIX i XX i forjador de l’escola coral catalana moderna.
Va néixer al carrer de la Portaferrissa de Barcelona, fill del sastre Joaquim Nicolau i Corrons, natural de Sant Celoni, i de Francesca Parera i Tarragó, natural de Barcelona. Va estudiar piano amb Joan Baptista Pujol i composició amb Gabriel Balart, i va ampliar estudis al Conservatori de París. Tot i que de jove va iniciar estudis de medicina, aviat s’adonà que preferia la música. A l’edat de 17 anys compongué la Fantasia per a piano (la seva primera obra), inspirant-se en l’òpera Roberto il diavolo, de Meyerbeer. L’any següent publicà Nocturn per a piano, i el 10 d’abril de 1878 estrenà al Liceu (lloc on posteriorment triomfaria com a director d’orquestra) La Tempestad, interpretada pel conegut tenor de l’època Camagno, i els actes primer i tercer de l’òpera Constanza (que no es va poder representar sencera perquè el tenor, que només actuava en els actes segon i quart, rescindí el contracte poc abans d’alçar-se el teló). De tornada de París, on va residir vuit anys, va ser successivament director de la Societat Catalana de Concerts, de l’Orquestra Catalana i, el 1896, de l’Escola Municipal de Música de Barcelona fins a jubilar-s’hi l’any 1932, i on tingué alumnes distingits com Ferran Ardèvol Miralles, Joan Estany i Rius. Fou mestre de composició al Conservatori Superior de Música del Liceu, on va tenir Joan Lamote de Grignon, Màrius Mateo i Francesc Fornells com a alumnes. També esdevingué director simfònic del Liceu i el 1900 va dirigir per primera vegada les nou simfonies de Beethoven així com obres d’autors contemporanis com César Franck, Richard Strauss i Vincent d’Indy.
El carrer del Pintor Utrillo té una llargada d’uns 150 metres, començant al Cami Antic de Sant Cugat i finalitzant al Carrer de Margenat. A la seva placa apareixen dibuixades unes fulles d’ortiga petita (Urtica Urens).
Placa del Pintor Utrillo de Bellaterra
Antoni Utrillo i Viadera (Pintor) Barcelona, 1867 — Barcelona, 1944 Format a Llotja, amb Antoni Caba, i pensionat a París (1886), on treballà als tallers dels pintors Coutois i Colin. Participà en diverses exposicions barcelonines. Partí d’un simbolisme social, però derivà cap a un convencionalisme, del qual tanmateix, cal destacar alguns retrats ( Amadeu Vives , 1893; Mercè Jaumandreu , Torras i Bages i Pius X ).
Fou cofundador i formà part de la primera junta directiva del Cercle Artístic de Sant Lluc (1893), entitat amb la qual exposà sovint, i de la junta permanent de la Unió Catalanista (1898). Dedicat també al cartellisme Art Nouveau, fundà i dirigí la litografia Utrillo & Rialp. Col·laborà amb historietes a La Barretina (1891), La Ilustració Llevantina (1900), Cu-Cut! , etc, i a la revista Hispania amb dibuixos. Tingué una activitat important com a decorador, dins un estil abarrocat. A partir del 1908, féu viatges per Itàlia, Suïssa, Alemanya, França i Anglaterra. Després se n’anà a Amèrica i residí a l’Argentina, a Buenos Aires. En aquesta ciutat va exposar sovint i aviat esdevingué el retratista de moda en aquella època. Fruit de la seva obra prolífica, s’en conserven avui encara uns frescos pintats a l’església de Mar del Plata i l’esplèndida decoració del Casino del mateix lloc. En tornar (1916), Prat de la Riba li concedí una plaça de cap de cerimonial de la Mancomunitat de Catalunya; en desaparèixer aquesta, ho fou de la diputació, fins el 1926.
El seu enfrontament ideològic amb Torres i Garcia sembla que fou un factor decisiu perquè aquest no continués els seus murals de la Sala de Sant Jordi del Palau de la Generalitat, estança on ell mateix pintà el mural pompier El Consolat de Mar , en ésser replantejada la seva decoració per Milà i Camps.
El Carrer de Josep Sentís de Bellaterra té una llargada d’uns 700 metres, comença al Carrer Mestre Nicolau i finalitza al Camí Antic de Sant Cugat a Sabadell.
Placa del Carrer Josep Sentís de Bellaterra on apareix la planta coroneta|BELLATERRA. CAT
Al no afegir-se a la placa del carrer el segon cognom, molts podrien pensar que està dedicat al músic Josep Sentís i Porta (Tarragona, 10 de juny de 1888 – París, 6 de juny de 1983), violinista i compositor de sardanes. Estudia a Barcelona amb els mestres Joaquim Malats i Enric Granados. Va ser fundador de l’Orfeó Tarragoní. Bon violinista, des de molt jove féu concerts a Tarragona i a Barcelona i, per aquest motiu, l’Ajuntament de Tarragona li concedí el 1906 una beca per estudiar a París on s’establí de manera permanent. Només tornà durant la primera guerra europea (1914-1918) i residí a Rubí, on funda l’Orfeó de Rubí.
Josep Sentís i Vilanova (Riudoms 1878-Barcelona 1968), va ser un actiu comerciant català. Fou un dels primers compradors de parcel·les de Bellaterra. Ell i la seva família solien anar a estiuejar a Can Coll, prop de Cerdanyola del Vallès, conjuntament amb la família del Can Miró de Can Doménech i en Bartomeu, venien a caçar al territori de Bellaterra.
En Bartomeu va ser qui va convèncer a Josep Sentís perquè comprés un terreny i que fes la seva casa familiar, que per cert, és la que tanca el Carrer de Monseny. Els darrers anys de la seva vida els va viure a Bellaterra.
Va ser el pare del periodista Carles Sentis i Anfruns. L’historiador Francesc Vilanova explica el periple vital i professional de Carles Sentís Anfruns, un dels personatges més importants de la Catalunya franquista, que no va dubtar a canviar de llengua, d’ideologia i de bandera quan va advertir els canvis sociopolítics que s’havien d’esdevenir a partir de la primavera del 36.
Carles Sentís Anfruns no va perdre la guerra. A diferència de molts altres, exiliats, menyspreats, oblidats, va prendre partit per la futura Catalunya franquista, raó per la qual no va batallar en favor del català i de la Catalunya que havia conegut i retratat fins aleshores, ja que això significava integrar el bàndol dels perdedors. Sentís era “impecablement pragmàtic i camaleònic, molt vanitós i sense manies ideològiques”, i la seva aspiració principal no era cap altra que estar al bàndol del poder vigent. Per això, en l’esfera privada “era un plaer llegir la poesia de Joan Maragall […] sota el paraigua del franquisme”.
Plànol oficial de Bellaterra|EMD BELLATERRA
Font: Wikipedia. Núvol. Bellaterra 1930-2005 per Ignasi Roda
El Pasatge de Josep Soler de Bellaterra té uns 75 metres de llargada, comença al Camí Antic de Sant Cugat a Sabadell, a tocar el Carrer de Margenat i no té sortida a la part baixa.
Per error, a la placa del Passatge de Josep Soler s’han oblidar d’afegir la lletra R (Soler, no. Solé), i així es fa dificil saber qui és aquest personatge.
Placa del Passatge de Josep Soler de Bellaterra |BELLATERRA. CAT
Josep Soler i Sardà (Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 25 de març de 1935-Barcelona?, 9 d’octubre de 2022) Compositor, musicògraf, musicòleg i pedagog.
S’inicià en la música a Vilafranca del Penedès amb Rosa Lara. Al principi del 1960 es traslladà a París, on entrà en contacte amb René Leibowitz, però el principal mestratge el rebé de Cristòfor Taltabull entre el 1960 i el 1964. Des de la seva primera estrena —Polifonías para piano (1956)—, el seu llenguatge estigué en constant evolució. Les primeres obres reflecteixen clarament la seva admiració pel camí estètic i ideològic iniciat pels autors de la Segona Escola de Viena, utilitzant el dodecatonisme com a recurs compositiu; però, lluny d’estancar-se en un únic camí tècnic i estètic, els primers anys de cerca d’un llenguatge propi li donaren la base i el coneixement necessaris per a una evolució sempre coherent de la seva obra. A partir del 1960, l’òpera Agamèmnon (premi Òpera de Montecarlo 1964) inicià una etapa basada en un serialisme personal en què es començaven a intuir processos de creació que culminaren en etapes posteriors, com ara acords amb sobreposició de quartes o passatges amb atonalisme lliure. Aquesta etapa es tancà el 1974 amb el Rèquiem. Altres títols representatius d’aquest període són Das Stunden-Buch (‘El llibre d’hores’, 1961) i les òperes La tentation de Saint-Antoine (1964), amb text de G. Flaubert, i Èdip i Jocasta (1972), sobre text de Sèneca, estrenada en versió concertant al Palau de la Música Catalana el 1974 i escenificada al Gran Teatre del Liceu de Barcelona el 1986. En una segona etapa, que comprèn aproximadament els quinze anys següents, apartà el serialisme per donar pas a un atonalisme lliure on posà les bases per a l’etapa que començà a partir del 1990 i prengué l’acord de Tristany com a eix embrionari de la seva nova producció. D’aquest segon període cal destacar un particular homenatge a la fuga i altres peces del Barroc en els seus sis volums per a piano o orgue, que inclouen Harmonices Mundi (1977-93), les Variacions i fuga sobre un coral d’Alban Berg (1979), la Missa per a cor mixt a capella (1980) i l’òpera de cambra Murillo (1989), amb textos de R.M. Rilke, autor de referència constant en la seva obra. A partir del 1990 adoptà definitivament l’acord de Tristany com l’element generador de la seva producció, acord que també combina amb el místic d’Aleksandr Skr’abin, ja que els considera molt propers ateses les seves característiques. Del seu ús en resulta un retorn a un sistema tonal únic i personal allunyat de les concepcions tonals dels dos autors esmentats, que lliga i culmina el seu catàleg amb una perfecta coherència. Obres com Mahler-lieder (1992) o les darreres produccions, les òperes de cambra El Misterio de San Francisco (2000) i Die Blinde (‘Els cecs’, 2001), comparteixen un renaixement expressionista i una estètica més mediterrània, ben palesa, per exemple, en Preludi i tres danses del Penedès (1995). Destaquen també les catorze sonates per a piano, els set quartets de corda i especialment l’òpera de grans proporcions Jesús de Natzaret, iniciada el 1974 i finalitzada el 2004, i de la qual només s’han estrenat fragments.
Autor prolífic, produí més de 200 obres, escrites per a quasi totes les formacions instrumentals i vocals, en les quals destaca especialment la seva contribució a la música religiosa i a l’òpera.
A banda de l’activitat compositiva, fou molt notable la seva faceta com a pedagog. Entre d’altres, fou professor d’estètica (1975-81) i de composició (1982-84) al Conservatori Superior Municipal de Barcelona, i en 1983-2010 fou director del Conservatori de Badalona. Formà la majoria dels compositors catalans de les noves generacions, tot preocupant-se, a més, de la difusió, producció i edició de les obres de molts dels seus deixebles directes i també dels del conservatori que dirigí. Publicà també assaigs sobre aspectes diversos de la música: Fuga, técnica e historia (1980), La música (1982), Victoria (1983), Poesía y teatro litúrgico del Antiguo Egipto (1983), Escritos sobre música y dos poemas (1994), Tiempo y música (1999, amb Joan Cuscó), Otros escritos (1999), Nuevos escritos (2003), J. S. Bach-Una estructura del dolor (2004), Música y ética (2006) i Música Enchiriadis (2011).
Com a musicògraf i musicòleg també fou autor d’una extensa col·lecció d’escrits crítics, tècnics i filosòfics. En aquests darrers, com en la seva producció artística, s’hi evidencien sempre els trets fonamentals del seu pensament musical: la sobrietat dels elements com a recurs principal per a fer palès el contingut de l’obra; l’exteriorització d’una càrrega interna de pessimisme i angoixa com a expressió artística i com a fruit d’un lament per una societat cada vegada més injusta i ostracista; l’actitud ètica de l’artista envers la seva obra, sempre des de la solitud, i la reflexió de la seva funció com a vincle comunicant amb el seu oient.
Fou distingit amb nombrosos guardons, com el Ciutat de Barcelona (1962 i 1978), el XIII premi de composició Òscar Esplà (1982), el Premi Nacional de Cultura (en música) de la Generalitat de Catalunya (2001), la Medalla de la Ciutat de Vilafranca (2002), el Premio Nacional de música (2009) i el Premio Iberoamericano de la Música Tomás Luis de Victoria (2011). L’any 2013 refusà la Medalla d’Or del mèrit en les belles arts del govern espanyol i l’any següent fou guardonat amb el premi Dignitat de la Comissió de la Dignitat.
Òpera
Agamèmnon (1960, rev. 1973); La tentation de Saint-Antoine (1964); Èdip i Jocasta (1972); La Belle et la Bête (1982); Nerón (1985, texts de Sèneca, Suetoni i Tàcit); Macbeth (l989); Murillo (1989; Rilke); El somni d’una nit d’estiu (1991-92; Shakespeare); Frankenstein (1996; M.W. Shelley) El mayor monstruo los celos (1997; Calderón de la Barca); Faust (1999-2000; Goethe); El jardí de les delícies (2000; J. Verdaguer); El misterio de San Francisco, òpera de cambra (2000; Soler); Die Blinde, òpera de cambra (‘Els cecs’, 2001; Rilke); Jesús de Natzaret (1974-2004); Les Noces d’Hérodiade, òpera de cambra (2001; Mallarmé)
Orquestra
Sant Francesc d’Assís (1961, rev. 1988; premi Ciutat de Barcelona 1961); Dànae, ballet per a instruments de corda (1962); Tristesse d’été, vl./fl., orq. de c. (1979); Concert per a piano i orquestra (1969, rev. 1988); Concert per a violoncel i orquestra (1973); La transfiguració (1974); Apuntava l’alba (1975); Concert per a viola i orquestra (1979); Sinfonietta (1982); Adagi per a cordes (1985); Pietà i enterrament (1985); Dos poemes per a orquestra (1990; 2a versió, 1993); Le Christ dans la banlieue, poema per a orq. (1990); Concert per a percussió i orquestra (1990); Concert per a violí i orquestra (1990); El sueño de una noche de verano, suite (1992); Concerto grosso, 4 perc., orq. de c. (1992); Concert per a violí i orquestra núm. 2 (1994); Meditació (1995); Preludi i tres danses del Penedès (1995); Via Crucis, poema per a orq. (1995); Concert per a piano i orquestra núm. 3 (2001)
Cambra
Diaphonia (1967); Concert per a clavecí i cinc instruments (1968); La misteriosa rosa del jardí, org.; Apuntava l’alba (1975); Introducció, fuga i giga, vl./cl., pno. (1979); Variacions i fuga sobre un tema d’Alban Berg, vla./tr., pno. (1979); Doble fuga, giga, allemanda i ària, cl., vl., pno. (1979, rev. 1989); Chemin de la croix, 2 pno., perc. (1982); Ver sacrum, vlc./fl., pno. (1984); Sonata per a violoncel i piano (1986); Quintet per a piano i cordes, pno., 2 vl., vla., vlc. (1992); Coronación de espinas, 2 pno. (1993); Lachrymae or seaven teares, fl., guit. (1993); Sonata per a viola i piano sobre un tema de Verdi (1993); Paisaje nocturno III, fl., ob., cl., perc., vl., vlc. (1990, rev. 1993); Poema de Vilafranca, grup de cambra (1994-2000); Música fúnebre (1998); Aux soirs ensanglotés des roses, vla. i cl. (1998); Sonata per a viola i piano núm. 2 (2001); 7 qt. de c. (1955-95); diversos trios de c.
Solo
Preludi cora i toccata, org. (1959); O lux beata Trinitas, org. (1959); Concert per a dos pianos (1962); Sis preludis, org. (1965); Tres peces per a piano (1970); À la manière de Frederic Mompou, pno. (1984); Sis nocturns, pno. (1985-86); Dos retrats, pno. (1989); Preludi coral, org. (1993); Escena amb cranis, vlc. (1994); Àlbum per a piano (1995); Llibre d’orgue de Santa Maria de Vilafranca (1996); 13 Petits corals, org. (grup acabat l’any 1999); Dos sonets de Michelangelo, pno. (2001); 14 sonates per a pno.; 6 vols. de l’Harmonices Mundi, pno./org.
Música vocal
OliLlibre d’hores, lieder (1961); El càntic dels càntics, S., T., cor mixt, orq. (1963); Improperia ad honoren beatae Trinitatis (1964); Dos motets, S., org. (1968); Passio Domini Nostri Jesu Christi, oratori (1968) Passio secundum Johannem, cantata de cambra, A., T., cor mixt, orq. (1970); Rèquiem, perc., cor, orq. (1974); Amours de Cassandre, S., pno. (1974); Tres cants d’amor, T., pno. (1976); Officium hebdomadae sanctae, cor mixt (1976-80, rev. 1989); Missa in tempore belli, cor mixt, org. (1978); La morte di Savonarola, cantata de cambra, Ct., pno., vla., vlc. (1979); Mater dolorosa, cantata de cambra, MS., pno. (1980); Missa, cor mixt (1980); Nou cançons d’amor, cantata de cambra, T., S., pno., vla., vlc. (1984); Tres peces sagrades, narrador, cor mixt (1987); Vespro della beata Vergine, A., T., cor mixt, orq. (1989); Dormitio beata Virginis Mariae, T., cor masc., org. (1990); Feu, Senyor, el meu treball més dur, S./T., pno. (1992); Poema d’Orfeo, S., org. (1992); Mahler-lieder, cantata de cambra, S., orq. (1992); Michelangelo-lieder, Bar., pno. (1992); El cant de Déu, S., pno. (1993)
Placa del Passatge de Josep Soler de Bellaterra |ARXIU BELLATERRA. CAT
El Carrer del Montseny de Bellaterra té una llargada d’uns 350 metres, comença al Carrer de Cisneros i Passatge d’Espronceda, finalitzant a l’Avinguda del Film (BV-1414).
Placa del Carrer Montseny de Bellaterra on apareix pintat dibuix del trèvol (Trifolium) i Fenet (Almegó, Almegó oficinal, Melilot oficinal, Trèvol d’olor, Trèvol d’olor, Trèvol olorós)
El Montseny és un massís muntanyós que forma part de la Serralada Prelitoral. Aquest massís ha gaudit d’una gran estima popular, des de fa més d’un segle, per raó de les seves riqueses paisatgístiques, naturals i històriques. Està situat en el límit entre les comarques del Vallès Oriental, la Selva i Osona, com una barrera entre la Depressió Prelitoral Catalana i la Plana de Vic. Està separat de les Guilleries per una fractura.
El Carrer de Cisneros de Bellaterra té una llargada de 305 metres, comenca al Carrer d’Alarcón i finalitza al Carrer del Montseny.
📍Caldria saber si el Carrer Cisneros de Bellaterra està dedicat al poble Cisneros de Palència o al Cardenal Cisneros.
Cardenal Cisneros, poble de Cisneros i placa del carrer Cisneros de Bellaterra on apareix dibuixat la flor del Muguet
Cisneros, aquest va ser recompensat amb el capel cardenalici, atorgat pel Papa, i amb la direcció de la Inquisició .
A partir de llavors va presidir la Junta de Regència, càrrec des del qual va organitzar diverses expedicions de conquesta al nord d’Àfrica (Mazalquivir, 1507, i Orà, 1508). El cardenal Cisneros va impulsar també la creació de la Universitat d’Alcalá (1498), a la qual es va proposar dotar dels millors teòlegs i els millors textos. En aquest sentit, cal destacar la seva aportació a l’edició de la Bíblia políglota complutense (1514-1517).
Fidel en tot moment a Ferran el Catòlic, aquest li va assignar la regència de el regne a la seva mort (gener de 1516). Un any després va morir camí de Valladolid, on es dirigia per trobar-se amb el futur monarca Carlos I d’Espanya, que recentment ho havia confirmat en el seu càrrec de regent de el regne.
Cisneros, poble de Palència|TURISMO DE PALÈNCIA
La localitat de Cisneros està situada al sud-oest de la província de Palència, a la comarca de Terra de Campos. S’eleva sobre una petita cota a la plana de Campos. El seu terme municipal és banyat pels rius Valdeginate, les seves aigües segueixen la llera a escassos 500 m del poble, i per les del riu de la Huerga, al límit oest del municipi. Són nombroses les festes i tradicions que se celebren a la localitat, cal destacar la celebració en honor a la Mare de Déu del Castell, en què actuen els seus cèlebres dansaires. Al seu torn, commemoren la festivitat del Crist de l’Empara, el diumenge següent a la Mare de Déu del Castell, i Sant Antoni Abat, el diumenge més proper al 17 de gener. Són també populars tradicions com les Candeles, Carnavals, la Matança i Sant Isidre, aquesta última el dia 15 de maig.
Carrer d’Alarcón de Bellaterra te una llargada de 400 metres, comença al Carrer del Montseny i finalitza al Carrer de Can Miró
Placa del carrer Alarcón de Bellaterra amb dibuix de fulles i fruit del castanyer. Poble d’Alarcón de Conca (Castella-La Manxa)
Alarcón és un municipi i localitat espanyola de la província de Conca, a la comunitat autònoma de Castella-la Manxa. Situat a 87 km a sud de Conca, posseeix una superfície de 120 km² i una altitud de 831 m. El seu terme es troba regat pel riu Xúquer que forma l’embassament conegut com pantà d’Alarcón. La vila està situada riu avall de l’embassament del seu mateix nom, tenint a més, als seus peus, la petita presa de l’Henchidero.
Alarcón, a Conca, no arriba als dos-cents habitants, i això ja ho fa més que interessant per als que estimem les destinacions rurals de desconnexió. En aquest petit poble no sembla que hi hagi estacions ni edats de l’home; no obstant, és probablement un dels pobles amb més encant de la província conquense, però això encara no ho han descobert molts viatgers…
Alarcón s’aixeca desafiant la gravetat en un dels meandres del riu Xúquer, una posició estratègica defensiva aprofitant aquest tros del terreny tan accidentat. Tot i que ja van existir assentaments a la prehistòria, no seria fins a l’arribada dels musulmans que la vila no començaria a malbaratar esplendor, gràcies a la construcció del castell-fortalesa. La sinuosa carretera que segueix el curs del riu ens porta a l’entrada d’aquest bonic poble conquense que va ser declarat Conjunt Historicoartístic l’any 1981 i que té molts tresors entre els seus carrerons. En arribar a Alarcón, la carretera es redueix a un sol carril per travessar les tres portes que donen accés a la vila.
Can Miró està documentat per primera vegada l’any 1293. Fins a mitjans de segle XX l’edifici és la llar i el centre de producció agrícola de tres llinatges de famílies camperoles: els Noguera, els Miró i els Llobet. Els Noguera es mantenen com a posseïdors del “mas” des del segle XIII fins a mitjan del segle XIV i els primers Miró documentats són de l’any 1434, els quals es mantenen com a posseïdors de la finca fins al segle XX, que per matrimoni passa dels Miró als Llobet.
Placa del carrer Can Miró amb dibuix de la planta Plantatge de fulla estreta. Masia Can Miró|ARXIU UAB
Situat entre la Vall Moronta, la serra de Puig Delmo i les torrenteres que baixen de la serra de Galliners, la masia va gaudir d’una situació privilegiada al costat de les terres de cultiu, els corrents d’aigua i els boscos de la serra. Blat, espelta, bous, vaques, vedelles, ases. Els productes econòmics que van conrear els primers propietaris; més endavant es va afegir un important cultiu de vinyes.
Simultáneamente a l’activitat camperola, la masia no ha estat aliè als fets exteriors: les guerres, les epidèmies i els canvis i transformacions socials. Diverses guerres amb França, entre els segles XVI i XIX, van deixar la seva empremta en el terme. També els problemes amb els soldats de Castella i França, especialment els allotjaments i els talls impostos, van afectar la casa Miró. Les guerres dels Segadors i de Separació van tenir incidència a la regió, especialment perquè els Marimon, senyors del castell, van ser destacats col.laboracionistes de l’autoritat reial, oposats sovint a les institucions polítiques catalanes. Diversos boscos de roures, com el de Can Miró, van haver de ser talats com a contribució per a la construcció de galeres i vaixells de guerra. Encara que amb reticències, com els altres agricultors de el terme, els Miró van haver de contribuir econòmicament a la construcció de la nova església parroquial de Sant Martí de Cerdanyola.
Carrer del Sardanista Serra té una llargada d’uns 220 metres, comença al Carrer d’Enric Morera i finalitza al Carrer de Can Miró.
Placa del Carrer del Sardanista Serra de Bellaterra on apareix dibuixada la flor de vídues bordes (Knautia arnensis) |BELLATERRA. CAT
Josep Serra i Bonaln (Compositor i cap de cobla català)Peralada, Alt Empordà, 1874 — Barcelona, 1939 Deixeble de l’Escola dels comtes de Peralada, a setze anys fou membre fundador de La Principal de Peralada, intèrpret de tible i violinista. Poc després n’assumí la direcció artística i hi ocupà el lloc de segon fiscorn. Des del 1894 mostrà dots de compositor en els diversos gèneres que la cobla oferia, i a partir del 1900, influït pels orfeonistes, presentà un estil més elaborat de sardana, que feu de pont vers l’anomenat estil culte. D’aquesta època destaquen els títols La Pubilla Empordanesa (1902), La Reina de les Flors (1903) o Idil·li. El 1910 es traslladà a Figueres, on dirigí l’Orfeó Art i Pàtria i creà, juntament amb M. Àngels Corominas, un centre pedagògic musical de gimnàstica i rítmica basat en el sistema Dalcroze. L’any 1915 s’instal·là a Barcelona, on exercí de copista a l’Orfeó Català i col·laborà amb les cobles Sureda i Cathalònia i al Teatre Victòria. El 1924 s’integrà en la Cobla Barcelona, de la qual posteriorment fou director i representant. Esdevingué un dels principals instrumentadors de les sardanes d’E. Morera, a més d’un dels primers instrumentadors de ballets. Compongué 250 sardanes, entre les quals destaquen Una lluita musical (1894), No te’n vagi’s mon amor (1913), Peralada (1926) i A cau d’orella (1927). Amb la fantasia Presents de Boda (1923) fou un dels primers compositors que inauguraren el gènere lliure de música de cobla. Ha estat l’autor de més d’una trentena de balls vuitcentistes per a cobla, que compongué entre el 1894 i el 1900.
El Carrer d’Enric Morera de Bellaterra té una llargada de 510 metres, comença a la Carretera BV-1414 i finalitza al Carrer de la Coma de Corbins.
Placa del Carre d’Enric Morera de Bellaterra amb dibuix d’ortiga
Enric Morera i Viura (Barcelona, 22 de maig de 1865 — Barcelona, 11 de març de 1942). D’infant anà amb els seus pares a Buenos Aires. Hi visqué la música a l’ambient familiar, ja que el seu pare treballà com a contrabaix al Tetro Alcázar (teatre de varietats), on també donà lliçons de piano. El 1875 es traslladà a Córdoba, on estudià música. Per encàrrec del govern argentí, compongué un Himno a la patria i una cançó escolar, Mayo. Participà en l’organització de la Sociedad Argentina d’Autors (1910). El 1881 tornà a Europa, i des del 1883 residí a Barcelona, on féu amistat amb Isaac Albéniz i estudià piano amb C. Vidiella i harmonia amb F. Pedrell. El 1885 anà a Brussel·les, on estudià amb P. Gilson i F. Fiévez, al conservatori. Estigué dos anys més a l’Argentina (1886-88).
El 1890 tornà definitivament a Barcelona, on passà a liderar el moviment modernista musical català; ja amb una sòlida preparació tècnica, estrenà una Dansa dels gnoms (1893) i, per a la Societat Catalana de Concerts, el poema simfònic Introducció a l’Atlàntida (1893). Es vinculà al grup de L’Avenç i als ideals modernistes i escriví música per a Jesús de Nazareth (1894), d’Àngel Guimerà, per a L’alegria que passa (1898), de S. Rusiñol, i, per a les Festes Modernistes de Sitges, l’òpera La fada (1897), amb text de J. Massó i Torrents. El 1895 fundà la coral Catalunya Nova, i la dirigí fins a la fi del 1900; cessà per a treballar i dedicar-se a la temporada de Teatre Líric Català, al Teatre Tívoli (1901). Musicà La nit de l’amor, de Rusiñol; hi inclogué una sardana coral, que assolí un gran èxit.
Després d’un període infructuós a Madrid (1903-05), tornà a Barcelona, on participà en els Espectacles i Audicions Graner, amb música d’escena per a obres com El comte Arnau (1905), de Josep Carner, La Santa Espina (1907), de Guimerà, la sardana de la qual és una de les seves obres mestres, i, també, Don Joan de Serrallonga. Estrenà al Liceu l’òpera Empòrium (1906) i l’obra lírica en tres actes Bruniselda (1906).
Després d’un sojorn decebedor a l’Argentina (1909-11), tornà a Barcelona, on fou rebut apoteòsicament. El consistori municipal creà per a ell el càrrec de sotsdirector de l’Escola Municipal de Música. Pedagog notable i autor d’obres teòriques, com el Tractat pràctic d’harmonia (1901), influí en les noves generacions de compositors. El 1912 estrenà l’òpera Titaina, i el 1916 Tassarba, ambdues al Liceu. El 1931 escriví música escènica per a El castell dels tres dragons. En el camp de les sardanes corals destaquen Les fulles seques, La sardana de les monges i L’Empordà. Col·leccionà i harmonitzà nombroses cançons tradicionals catalanes, una part de les quals fou publicada per L’Avenç (1897-1900) i aplegada a Cançons populars catalanes harmonitzades (1910).
La producció de Morera comprèn unes 800 obres: òperes, música escènica, obres simfòniques, corals, concerts, sardanes corals i instrumentals i una Missa de rèquiem. Escriví un breu recull de memòries, Moments viscuts, publicat el 1936. Una gran part del seu catàleg és adscrit a l’estètica neoromàntica i és una magnífica mostra del nacionalisme musical català.
BELLATERRA.CAT 