El Carrer d’Octavi Bruix de Bellaterra té una llargada d’uns 340 metres, comença al Carrer de Terranova i finalitza a l’Avinguda Bertomeu (BV-1414). A les plaques apereixen dibuixos de les plantes Boga (Typha angustifolia) i Arboç (Arbutus unedo)
Placa del carrer d’Octavi Bruix de Bellaterra
Octavi Bruix va ser un terratinent de la zona que, com en Margenat, Llobet o Jeroni Martí, que pel fet de parcelar les seves terres, els cacics d’aquell moment de Bellaterrra, li van dedicar carrers amb el seus noms.
El Carrer del Pintor Fortuny de Bellaterra té una llargada d’uns 400 metres, comença a l’Avinguda de Bertomeu (BV-1414) i finalitza al Carrer de Terranova. A la placa apareixen pintades les flors de ginjol blau (Iris Germànica)
Placa del Carrer del Pintor Fortuny de Bellaterra
Marià Fortuny i Marsal (Reus, Baix Camp, 1838 — Roma, 1874) Pintor, dibuixant i gravador. De família menestral, animat pel seu avi —modelista i exhibidor de figures de cera—, assistí a l’escola de dibuix de l’ajuntament (1847) i al taller de Domènec Soberano, on mostrà aviat una gran facilitat en el dibuix. Orfe el 1850, anà amb el seu avi a Barcelona (1852), on un antic company, l’escultor Joan Roig i Soler, el presentà a l’escultor Domènec Talarn, que l’ajudà; passà pel taller de Claudi Lorenzale, i el 1853 ingressà a Llotja, on dominava la doctrina natzarena. Fugint del còlera, el 1854 anà a Berga i al santuari de Queralt, on pintà paisatges (Institut Gaudí, Reus) i, novament a Reus, pintà El Dr.Alberich visitant un malalt del còlera (col·l Batllori d’Orovio, Barcelona), oli encara matusser, però viu document realista. De nou a Barcelona, en instituir-se les pensions de l’Acadèmia de Belles Arts, el 1857 —dotades per la diputació—, guanyà la primera, amb el Berenguer III al castell de Foix (diputació provincial de Barcelona). Andreu de Bofarull li pagà l’exempció del servei militar; així pogué anar amb Josep Armet a Roma (1858), on l’impressionaren les Estances Vaticanes de Rafael i l’ Innocenci X de Velázquez. Assistí a l’acadèmia Giggi i, pel seu compte, sortia als afores per pintar paisatge del natural. El 1859 rebé l’encàrrec de la diputació de Barcelona —a proposta de Manuel Duran i Bas, aleshores diputat— de pintar la guerra d’Àfrica, tot just començada. Del febrer a l’abril prengué, als camps de batalla del Marroc, nombroses notes, que portà a Madrid —on conegué el museu d’El Prado— i a Barcelona. Després d’un viatge ràpid a Versalles per a conèixer una gran pintura bèl·lica d’Horace Vernet, tornà a Roma, on pintà l’ Odalisca , l’aquarel·la Il Contino , de tècnica prodigiosa (Museu d’Art Modern, de Barcelona), i les obres exigides per la seva pensió, ja caducada, amb les quals la diputació organitzà una exposició. Visità Florència (1862) i novament el Marroc. Establert a Roma, on assolí un prestigi important, pintà (1862-64), basant-se en els seus apunts i en un croquis tàctic del general Prim, la gran Batalla de Tetuan.
La batalla de Tetuan de Marià Fortuny 📷 MNAC
Il Contino , aquarel·la (Roma 1861) (10 per 3 m, al Museu d’Art Modern, de Barcelona) —havia arribat a un acord amb la diputació el 1863 per a fer un sol quadre—, del qual restà descontent i, doncs, no l’arribà a lliurar. El 1865 la reina Maria Cristina de Borbó el pensionà perquè li fes un quadre (Museo de Arte Moderno de Madrid). Fou aleshores que el marxant parisenc Adolphe Goupil es posà en contacte amb ell i li donà l’oportunitat de solucionar definitivament els seus problemes econòmics i, després de passar per Madrid, anà a París, on l’exposició prèvia d’obres seves ja li havia donat força prestigi, i hi portà El col·leccionista d’estampes . En una nova estada a Madrid (1867) es casà amb Cecilia de Madrazo, filla de Federico de Madrazo, i hi començà La vicaria , que prosseguí a Roma, on muntà un taller sumptuosíssim. Novament a París (1869), hi acabà La vicaria , que a la galeria Goupil obtingué un dels èxits més sorollosos de la història de la pintura (1870). En 1870-72 residí a Granada, on continuà en tractes amb Goupil i hi pintà la Noia morta (Museu d’Art Modern, de Barcelona). A Roma (1872-74) pintà L’elecció de la model i El jardí dels poetes . Després d’un ràpid viatge a París i a Londres, tornà a Roma; són d’aquesta darrera etapa italiana els lluminosos paisatges de la platja de Portici. Home d’uns amplis interessos artístics, reuní una important col·lecció d’obres d’art i d’objectes exòtics, i era un fervent beethovenià. Pintor preciosista i d’una extraordinària habilitat, s’imposà arreu gràcies als seus temes de moros —aleshores de moda en l’art occidental— i als casacones ( de casacón ). Hom el situà, al seu temps, entre els més grans pintors de totes les èpoques. Tanmateix, a la fi de la seva vida limità la seva producció brillant d’encàrrec, desitjós d’abordar temes lliures i actuals. Malgrat tot, dins els seus quadres més convencionals —tècnicament perfectes— o en els seus aiguaforts hom troba sovint figures d’una força extraordinària, que recorden Goya, i recursos cromàtics originals. D’ençà de la seva estada a Granada, el seu colorisme lluminós, desvetllat al Marroc i intensificat a Itàlia, esdevingué molt més lliure i esclatant, fins al punt que hom l’ha relacionat a posteriori amb l’aleshores naixent escola impressionista, corrent amb què també l’unia un cert gust japonitzant. Si dins l’art universal hom l’ha vist només com un pompier destacat, amb una àmplia derivació ( fortunyisme ), per a l’art català ha significat sempre el primer gran artista internacional d’un país en conscient renaixença.
“Al plànol oficial de Bellaterra surt com Carles Buïgas (Font Mágica de Montjuic), però la placa del passatge com Joaquim Buïgas (autor del TBO)”
Passatge de Joaquim Buïgas de Bellaterra té una llargada de 75 metres, va des de la petita rotonda del Carrer de Terranova amb el carrer de Frederic Roda Ventura, i no té sortida per la banda dels números més alts.
Placa del Passatge de Joaquim Buigas de Bellaterra amb el dibuix de la flor Lligabosc
Joaquim Buïgas i Garriga (Barcelona, 12 de juliol de 1886 – 2 de gener de 1963), també conegut com a Joaquín Buigas i Garriga, va ser un editor i autor de còmic, guionista, entre d’altres, de la sèrie més popular de la revista TBO, La família Ulises. El 1917, de tornada a Barcelona després d’un llarg període per Llatinoamèrica, va adquirir la capçalera TBO, de Arturo Suárez i Roca (que també imprimia les revistes sicalíptiques Eva i El Caloyo, juntament amb el seu soci Joaquim Arqués) per 3.000 pessetes. A partir del número 10, a l’any 1917, Joaquim Buïgas ja es va fer càrrec i va esdevenir propietari i editor d’aquesta revista, portant-ne els comandaments fins a la seva mort el 1963. Va ser l’esperit de la revista i el que va marcar el tarannà de la marca TBO durant més de quaranta anys.
Com a “setmanari festiu infantil”, “TBO” va ser el 1917 una iniciativa de l’impressor Arturo Suárez que el va abandonar, després de la primera desena de números, en mans de l’éditor Joaquín Buigas. Va ser Buigas qui li va infondre el caràcter de primera revista espanyola d’historietes i va continuar amb ella —en solitari o en societat— fins als anys 80. Joaquín Buigas, va canviar el seu destí previsible. Va anar incorporant grans dibuixants i creant un públic fidel que, de mica en mica, va anar creixent i deu anys després, ja se superaven els 100.000 exemplars de tirada, que es va disparar al cap de poc temps fins als 159.000. Als anys 50 la xifra ja era del doble: 350.000
Joaquim Buigas i Garrigafou un del pioners de Bellaterra. Abans que la urbanització esdevingués una realitat ja passejava pels seus camins que l’apropaven a boscos, vinyes i camps ben conreats. Com a bon caçador que era, sovint hi coincidia amb un grup d’amics per empaitar algun conill o esperar pacientment que unes perdius aixequessin el vol.
El 1920 va llençar una altra iniciativa, la revista BB, dedicada exclusivament a les dones.
El 1928 va fundar Ediciones TBO i el 1936 es va associar amb els directors d’Editorial Bauzà, Estivill i Viña, per formar l’empresa Ediciones TBO, S.L. Des de 1941 després de l’associació amb Emilia Estivill Monlleó (vídua de Bartolomé Bauzá) es va seguir editant en coalició amb editorial Bauzá.
El 1944, després de veure possibilitats en una historieta il·lustrada per Benejam, La família Ulisses, protagonitzada per una família nombrosa, va decidir escriure més guions amb aquests personatges. Amb Benejam també va crear Eustaquio Morcillón y Babalí.
El Carrer de Valentí Castanys de Bellaterra té una llargada d’uns 100 metres, comença al Carrer de Frederic Roda i Ventura i finalitza a una rodona cul de sac a tocar les vies dels FGC. A la placa apareix dibuixades les flors cunillets (Atirrhinum latifonium)
Placa del Carrer de Valentí Castanys de Bellaterra
Valentí Castanys i Borràs (Disseny i arts gràfiques) Barcelona, 1898- Barcelona, 1965 Recollí el vessant humorístic de la premsa esportiva catalana, assimilant-lo i donant-li un estil propi i un simbolisme i un llenguatge característics. Participà en el primer Saló dels Humoristes (1916), on obtingué el premi instituït per Cambó. Fou l’ànima de les revistas “Xut” (1922-36) i “El Once” (1945-65), que dirigí des del 1954. Creà l’efímer “El Senyor Canons” (1925 i 1930). Col·laborà, entre altres publicacions, a “L’Esquella de la Torratxa” (des del 1915), “Papitu” (des del 1916), “El Be Negre”, del qual fou director artístic (1931-33), “D’Ací i d’Allà”, “La Veu de Catalunya” (des del 1933), “Destino” (1939-65) i les revistes infantils “En Patufet”, “Virolet”, “Esquitx” i “TBO”. Entre les seves creacions més populars es destaquen la d’”el Vell Barça” —el mite de l’avi carismàtic i bonhomiós del club degà—, “La família Sistacs” —representació de la classe mitjana— i “el País del Sidral” —univers al·legòric de la vida esportiva—. Les seves caricatures dels esportistes, sobretot els futbolistes, no han estat superades.
Casa d’estiueig de Valentí Castanys
Estrenà obres de teatre, com Ha guanyat el Barça (1949), i publicà La Memòria es diverteix (1964), amb elements autobiogràfics, La família Sistacs (1965) i El comte Mitjacana. El seu fill Valentí Castanys i Fornells (Barcelona 1927) és també dibuixant humorista amb el pseudònim de Tinet.
L’EMD de Bellaterraté completament abandonat, tancat i barrat amb cadena aquest PassatgeNou Creus queapareix al seu plànol oficial de Bellaterra i sense cap placa
Detall del pic de Noucreus i Passatge Noucreus al plànol oficial de Bellaterra
Pic de Noucreus (Ripollès) Pic (2 799 m) del Pirineu axial, entre els municipis de Queralbs (Ripollès) i Fontpedrosa (Conflent). El coll de Noucreus la separa del pic de la Fossa del Gegant, a llevant, i el pic de Noufonts és a ponent. Fou arrodonida per les glaceres que formaren el circ de Carançà, al vessant septentrional. El vessant meridional, més pendent, és accessible per la coma de Noucreus, drenada cap a Núria pel torrent de les Molleres.
El Carrer de Frederic Roda Ventura de Bellaterra té una llargada d’uns 250 metres, comença al Carrer de Terranova i finalitza al Cami Antic de Sant Cugat, tot passant de llarg del cul de sac del Passatge de Roda Ventura (de 50 metres de llargada, que per cert, no apareix al plànol oficial de l’EMD de Bellaterra, però sí està penjada la seva placa).
Placa del Carrer Frederic Roda i Ventura de Bellaterr on apareixen dibuixades les flors calcides (Cirsium Arvense) i Gatmaió (Tamus Communis)
Placa del Passatge de Roda Ventura
Frederic Roda i Ventura (Advocat i polític) Barcelona, 1898 — Barcelona, 1967. Es llicencià en dret a Barcelona i fou passant de Josep Bertran i Musitu. Militant de la Lliga Regionalista, fou regidor pel seu partit a l’Ajuntament de Barcelona durant l’any 1934. Fou vicepresident de Palestra, una entitat catalanista fundada el 1930 per Josep Maria Batista i Roca i un grup d’amics seus, amb el manifest Als joves de Catalunya, influïts pels sokols txecs i eslovacs, el Fianna Éireann del Sinn Féin i l’escoltisme de Robert Baden Powell. Tenia un tarannà educatiu i patriòtic, organitzà cursos d’història, literatura, art i llengua catalanes; cercles d’estudis de dialèctica, acampades, excursions i competicions esportives, així com campanyes d’acció social i cultural. Va mantenir bones relacions amb la Federació de Joves Cristians i grups semblants, ja que tots formaven part dels Minyons de Muntanya.
Esclatada la Guerra civil espanyola, emigrà a l’estranger des d’on prestà serveis al govern franquista establert a Burgos. En tornar a Catalunya, treballà dins la junta del Col·legi d’Advocats de Barcelona i en fou degà des del 1962. Intervingué en la defensa dels intel·lectuals detinguts per haver assistit a un homenatge a Jordi Rubió a la facultat de dret de Barcelona. En Roda i Ventura va ser un dels primers veïns de Bellaterra i va ser secretari de Unió de Propietaris Bellaterra (UPB).
Morí sobtadament d’un infart (7 de març) dins del seu cotxe, després d’una forta discussió amb el jutjat de guàrdia, i sense haver aconseguit la llibertat dels estudiants que defensava.
Plànol oficial de Bellaterra|EMD BELLATERRA
Font: Gran Enciclopèdia Catalana, Wikipedia, Bellaterra 1930-2005 per Ignasi Roda Fàbregas
Carrer del Canigó de Bellaterra té una llargada de 250 metres, va des del Camí Antic de Sant Cugat fins al Carrer de Sant Llorenç
Placa del carrer Canigó de Bellaterra
El Canigó és una muntanya del Pirineu, situada entre les comarques nord-catalanes del Conflent i el Vallespir, tot i que el cim és íntegrament en el Conflent, entre les comunes de Taurinyà (est) i Vernet (oest).
El Canigó ha esdevingut símbol de la personalitat catalana de les comarques pirinenques.
El cim, la pica del Canigó o Pic de Balaig, fa 2.784 metres. Malgrat la seva altitud moderada, fou considerada la muntanya més alta dels Pirineus a causa del gran i brusc desnivell que la separa de la plana del Rosselló, cosa que la fa més aparent que altres muntanyes més engorjades i situades entre valls ja més altes. La llegenda n’atribueix la primera ascensió al rei Pere el Gran, l’any 1285.
La ministra d’Ecologia, Desenvolupament sostenible i Energia del govern francès, Delphine Batho, va declarar el 13 de juliol del 2012 el Canigó “Gran Paratge de França”, amb la seva ortografia original catalana, després d’una campanya que van impulsar alhora el Consell General dels Pirineus Orientals i la Regió del Llenguadoc-Rosselló
El carrer Sant Llorenç té una llargada d’uns 150 metres, començant al Camí Antic de Sant Cugat i finalitza al Carrer de Canigó. Google Maps també anomena Sant Llorenç el passatge frontal creuant el Camí Antic, que finalitza al Carrer de Talismà. A les plaques dels carrers apareixen dibuixades l’olivella (Ligustrum vulgare) i l’herba fetgera (Hepatica nobelis).
Placa del Carrer de Sant Llorenç de Bellaterra
El Carrer de Sant Llorenç de Bellaterra podría estar dedicat al sant d’Osca, mort a la foguera de Roma l’any 258, o diferents pobles amb el mateix nom. Hem apostat per imaginar-nos que és pel Massís de la Serra de Sant Llorenç de Munt.
Serra de Sant Llorenç del Munt Massís de la Serralada Prelitoral Catalana, al Vallès Occidental, al límit amb el Bages. Consta de dos relleus separats per la riera de les Arenes: l’estricte de Sant Llorenç i la serra de l’Obac. Sant Llorenç, de morfologia montserratina, culmina en una carena llarga d’uns 5-5,5 km, i orientada NNW-SSE, al Montcau (1 057 m alt.) i a la Mola (1 104 m alt.). Aquesta carena, que es manté de 900 a 1 000 m alt., separa el terme de Mura (Bages) del vallesà de Sant Llorenç Savall. El sector de migjorn (la Mola) pertany a Matadepera fins al límit amb Castellar del Vallès i separa la conca del Besòs (Ripoll) i la del Llobregat (riera de les Arenes). La serra de l’Obac és vertebrada per una carena de la mateixa longitud i orientació que la de Sant Llorenç, a 3-3,5 km i a l’W i un xic més a migjorn, del municipi de Mura (on, a la Bassa Nova assoleix 942 m alt.), al vèrtex entre Mura, Vacarisses i Matadepera, al SE del Pou de Glaç (944 m alt.), on culmina la serra de l’Obac. L’enllaç entre ambdues alineacions paral·leles es realitza pel coll d’Estenalles (870 m alt.), on neix la riera de les Arenes, i la serra de la Mata (916 metres). Geomòrficament aquests relleus descansen damunt el sòcol paleozoic (llicorelles) de la Serralada Prelitoral, visible a Matadepera i a les Pedritxes (786 m alt.). La base de la muntanya és constituïda per materials miocènics de la Depressió Central, adossats a la Serralada i parcialment encavalcats pels gresos conglomerats eocènics i oligocènics de la mateixa depressió, que formen els monòlits (el Cavall Bernat, la Castellassa, etc) que li confereixen l’aspecte montserratí. La vegetació (pi blanc, pinassa, pi roig, alzina, entre els arbres) completa la bellesa de la muntanya, de gran atractiu per als excursionistes i fins i tot per a alpinistes i espeleòlegs, i força respectada per les urbanitzacions, que han sorgit especialment remuntant la carretera de Matadepera a Talamanca. El 1972 fou aprovat el parc natural de Sant Llorenç del Munt-serra de l’Obac , que afecta 2655 ha, bàsicament als termes de Sant Llorenç Savall, Mura i Matadepera.
El Carrer del Tatuatge de Bellaterra, paral·lel amb l’Avinguda de la Generalitat de Sant Cugat, i la rotonda d’entrada al barri de Terranova, té una llargada d’uns 90 metres, comença al Camí Antic de Sant Cugat i finalitza al Carrer del Talismà. A les plaques apareixen dibuixades l’herba del traïdor (Prunella vulgaris) i l’aritjol (Smilax aspera).
Placa del Carrer del Tatuatge de Bellaterra
Un tatuatge (del polinesi: tatau, dibuix) és una marca feta a la pell inserint-hi un pigment. Al cos dels humans se sol fer per motius decoratius en canvi als altres animals solen ser per identificar-los. El tatuatge s’ha practicat des de temps immemorials al Japó, Nova Zelanda, Xina, Àfrica, etc. per tribus natives.
El Carrer del Talismà de Bellaterra té una llargada d’uns 235 metres, comença al Carrer Tatuatge i finalitza al Carrer del Talent. A la seva placa apareix dibuixada la planta coneguda com Claus de nostre senyor. All de bruixa. Barrallets. Calabruixa. Cap-blaus. Collblau. Lliri d’ase. Marcet. (Muscari neglectum)
Placa del Carrer Talismà de Bellaterra
Un talismà és un objecte portàtil al que s’atribueix atorgar un poder màgic a qui el du. Es confon normalment amb amulet o amb mascota; però, mentre que l’amulet és un mitjà de protecció passiva, el talismà confereix a qui el posseeix poders màgics actius (serien talismans, per exemple, la llàntia d’Aladí o la vara d’Aaró). Val a dir, però, que, per a l’autèntica concepció màgica, contra els mals només té valor protector, d’amulet, allò que té un poder positiu, de talismà.
També s’usa en sentit figurat: La bellesa, la joventut, la riquesa, són un gran talismà.
Del francès talisman, i aquest, del persa ´tilismât, plural de tilism, mateix significat, que provenia del grec télesma, ‘cerimònia religiosa; amulet’, derivat de teléo, ‘complir; fer un sacrifici’.
BELLATERRA.CAT 