Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Nomenclàtor de Bellaterra’

NOMENCLÀTOR DE BELLATERRA (51) Carrer de Lleó XIII (No XVIII)

Posted in Bellaterra, tagged , on 7 Agost 2020|

El Carrer de Lleó XIII de Bellaterra té una llargada de 200 metres, comença a la Carretera de Bellaterra i finalitza a una rotonda sense sortida, al costat del bosc tocant l’AP7

“Al llistat del plànol oficial de Bellaterra apareix correctament, però al dibuix, per error, surt com Lleó XVIII (Sobra la V)”

Placa del Carrer Lleó XIII de Bellaterra | ARXIU BELLATERRA. CAT

Lleó XIII (en llatí: Leo XIII, en francès: Léon XIII, en italià: Leone XIII, en espanyol: León XIII) és el nom que va adoptar el cardenal Vincenzo Gioacchino Pecci quan va esdevenir Papa. Va néixer en una família noble del Laci i va estudiar en una escola de jesuïtes. El 1832 va graduar-se en diplomàcia vaticana i el 1836 en teologia, i fou ordenat sacerdot el 1837.

El 1843 va ser nomenat bisbe titular de Damiata per Gregori XVI i després nunci a Brussel·les, on va restar fins al 1846, quan se li atorgà el bisbat de Perusa. El 1856 va ser creat cardenal del títol de S. Crisogono per Pius IX.

La unificació d’Itàlia entre el 1859 i el 1870 va suposar la desaparició dels Estats Pontificis. Pius IX va negar-se a reconèixer el nou estat italià i va excomunicar el rei Víctor Manuel II. Les tensions entre Itàlia i la Santa Seu no es resoldrien fins a la firma dels Pactes del Laterà el 1929. El 1879 va publicar l’encíclica Aeterni Patris per a fomentar una revifalla de la filosofia catòlica basada en els principis de Tomàs d’Aquino com a alternativa al modernisme, el positivisme i el relativisme.[2] L’any 1881 Lleó XIII va fer de la Moreneta patrona de Catalunya.

La postura moderada que va mantenir el cardenal Pecci en aquest període van fer que els cardenals el consideressin el candidat idoni per suavitzar la situació d’enfrontament amb el nou govern italià i per reduir la crisi de relacions entre l’Església i els estats liberals.

Lleó XIII va aprofundir en temàtica social, condemnant tant el socialisme com el capitalisme liberal, proposant una harmonia entre ambdós i creant la base de la política social que l’Església ha mantingut durant tot el segle XX. La sintesí de les seves idees socials està recollida a la seva encíclica més famosa, Rerum Novarum, escrita el 1891.

En el pla internacional, va aconseguir que l’imperi alemany abandonés la seva hostilitat contra els catòlics, tema que va culminar amb la visita a Roma de l’emperador Guillem II el 1888. També va aconseguir que l’església francesa es reconciliés amb el nou govern, reconeixent la III República Francesa.

Fragment d’un fotograma de Sua Santitá papa Leone XIII (1896), el primer cop que va aparèixer un Papa en una pel·lícula.
Lleó XIII, però, no va buscar mai una reconciliació amb Itàlia i sempre es va mostrar distant amb el seu govern, ja el dia de la seva elecció va trencar la tradició de beneir el poble des del balcó de la basílica de Sant Pere del Vaticà i va demanar als italians el boicot a la vida política del país.

Amb la pèrdua dels Estats Pontificis, va buscar noves maneres de donar a l’Església un protagonisme a escala mundial i va fomentar l’acostament amb les esglésies ortodoxa i anglicana, i va estrènyer llaços amb els catòlics americans.

Va morir el 20 de juliol del 1903 i va ser enterrat a la cripta dels cardenals de la basílica de Sant Joan del Laterà que ell mateix havia fet construir.

Plànol oficial de Bellaterra |CEDIT EMD BELLATERRA

Font: Wikipedia

Read Full Post »

NOMENCLÀTOR DE BELLATERRA (50) Carrer de Juan Valera

Posted in Bellaterra, tagged , on 6 Agost 2020|

El Carrer de Juan Valera de Bellaterra té una llargada d’uns 220 metres, comença al Carrer d’Apel·les Mestre i finalitza als Carrers Escultor Vilamitjana i Joaquim Ruyra.

Placa del Carrer Juan Valera de Bellaterra | ARXIU BELLATERRA. CAT

Juan Valera i Alcalá-Galiano va néixer el 18 d’octubre de 1824 a la localitat cordovesa de Cabra, sent batejat a l’església de l’Assumpció i Ángeles, com a fill de José Valera i Viaña, oficial de la Marina ja retirat, i de dolors Alcalá-Galiano i Pareja, marquesa de la Paniega. Va tenir dues germanes, Sofia (1828-1890), duquessa de Malakoff, [3] i Ramona (1830-1869), marquesa de Caicedo, a més d’un hermanastro.José Freuller i Alcalá-Galiano, hagut en un primer matrimoni de la marquesa de la Paniega amb Santiago Freuller, general suís a el servei d’Espanya.

El seu pare havia navegat de jove per Orient i va romandre força temps establert a Calcuta; era maestrante de Ronda i d’inclinacions liberals, per la qual cosa la reacció absolutista el va depurar i es va veure forçat a “fer el Cincinato”, com diria el seu fill, conreant les terres de la seva dona; a Cabra va viure el seu fill Joan fins als nou anys. Però a l’morir Ferran VII en 1834, el nou govern liberal va rehabilitar a el pare i el va nomenar comandant d’armes de Cabra i poc després governador de Còrdova. Es va mudar allà amb la seva família i més tard a Madrid. Finalment van marxar a Màlaga, on el pare es va incorporar una altra vegada a la Marina.

La mare es va oposar al fet que seguís la carrera de les armes com el pare, així que Joan va estudiar Llengua i Filosofia al seminari de Màlaga entre 1837 i 1840 i en el col·legi Sacromonte de Granada en 1841. Després va iniciar estudis de Filosofia i Dret a la Universitat de Granada, on es va llicenciar en 1846; en aquells dies ja havia començat a aprendre llengües modernes, publicava versos a La Alhambra de Granada i El Guadalhorcede Màlaga, i llegia àvidament tant la literatura de la il·lustració com la de l’romanticisme:

Als dotze o tretze anys havia llegit a Voltaire i presumia de sprit fort, tot i que em feia por quan estava a les fosques i temia que em agafés el diable. El romanticisme, les llegendes de Zorrilla i tots les sorpreses, espectres, bruixes i apareguts de Shakespeare, Hoffmann i Scott renyaven en la meva ànima una rude baralla amb el volterianismo, els estudis clàssics i l’afició als herois gentils.

Publica en 1844 els seus poemes, però només es venen per triplicat. No obstant això les lectures de poesia romàntica, i en particular del seu admirat José d’Espronceda, a qui va arribar a conèixer en persona, van anar desapareixent substituïdes per les dels clàssics llatins: Catul, Properci, Horaci … Cap a 1847 va començar a exercir la carrera diplomàtica a Nàpols al costat de l’ambaixador Àngel de Saavedra, duc de Rivas, poeta i pintor de l’Romanticisme ia més un refinat galantuomo de el qual moltes belles deien quant é simpaticone questo duca. Ell li va ensenyar moltes coses que no estaven precisades en els llibres durant els dos anys i onze mesos que hi va estar. Va aprofundir d’altra banda els seus coneixements de grec antic i va aprendre a més el modern entaulant una amistat profunda amb Lucía Palladi, marquesa de Bedmar, “La Dama Grega” o “La Morta”, com agradava de cridar-la, a qui va estimar molt i que li va marcar enormement. Tornat a Madrid, va freqüentar les tertúlies i els cercles diplomàtics per tal d’aconseguir el que en la llengua de l’època es deia “un bon torró” o càrrec de l’Estat.

A finals de 1849 va conèixer a l’arabista Serafín Estébanez Calderón, famós pels seus quadres de costums andaluses, que va influir decisivament en la seva escriptura i va ser un dels principals corresponsals de la seva nodrit epistolari. En aquells dies (1850) va arribar gairebé a casar-se amb la tercera dels nou fills de l’duc de Rivas, Malvina de Saavedra (1848-1868), una de les seves moltes núvies, i fracassa en el seu intent de ser diputat. En aquella època va estrènyer la seva amistat amb el polític i crític liberal moderat Antonio Alcalá Galiano, a el qual demanarà un pròleg per a una segona edició de les seves poesies apareguda en 1859.

Després diferents destinacions el van portar a viatjar en qualitat de diplomàtic per bona part d’Europa i Amèrica: Lisboa (on va adquirir un gran amor per la cultura portuguesa i per l’iberisme polític) i Rio de Janeiro (d’on va prendre apunts per a la seva novel·la Geni i figura). Tornat a Espanya, va començar a escriure i publicar assajos en 1853 a la Revista Espanyola de dos Mons; en 1854 torna a fracassar en el seu intent de ser diputat; de nou va estar en les ambaixades alemanyes de Frankfurt i Dresden (ja amb el càrrec de secretari d’ambaixada); i va llegir no poca poesia alemanya, especialment el Faust de Goethe; el seu domini de l’alemany li permetrà a més traduir en tres volums la Poesia i art dels àrabs a Espanya i Sicília d’Adolf Friedrich von Schack.

Va marxar amb el duc d’Osuna a Sant Petersburg, on va estar sis mesos en 1857; Manuel Azaña va estudiar aquest pintoresc viatge en un dels seus llibres més famosos. En aquells dies (1857) polemitza amb Emilio Castelaren les pàgines de La Discussió, escrivint després el seu assaig De la doctrina de el progrés en relació amb la doctrina cristiana. No obstant això, després de ser elegit a la finalitat diputat per Archidona en 1858, de el que es va assabentar a París mentre assistia al casament de la seva estimada germana Sofia amb un famós militar, Aimable Pélissier, recentment nomenat primer duc de Malakoff, va abandonar durant uns anys les seves tasques diplomàtiques per consagrar-se als treballs literaris en les nombroses revistes de les que va ser redactor, col·laborador o director: El Setmanari Pintoresc Espanyol, la Discussió, El Museu Universal, l’Amèrica … i va fundar, juntament amb Caldeira i Sinibaldo de Mas, la Revista Peninsular. Va reprendre més tard la seva carrera diplomàtica a les ambaixades de Washington, Brussel·les i Viena, on a la vora ja de les seves setanta anys encara seguia rondant “d’una manera lícita, estètica i platònica” a l’actriu Stella von Hohenfels. De totes aquests viatges va deixar constància en un sucós i entretingut epistolari, immediatament publicat sense el seu coneixement a Espanya, el que li va molestar bastant, ja que no estalviava dades sobre les seves múltiples aventures amoroses, entre les quals va destacar el seu enamorament de l’actriu Magdalena Brohan.

El 5 de desembre de 1867 es va casar a París amb Dolors Delavat, dues dècades més jove que ell i natural de Rio de Janeiro, amb qui tindria tres fills: Carlos Valera, Luis Valera i Carmen Valera, nascuts respectivament en 1869, 1870 i 1872 . Al esclatar la revolució de 1868 es converteix en un interessant cronista dels fets i redacta els articles «de la revolució i la llibertat religiosa» i «Sobre el concepte que avui es forma d’Espanya».

Plànol oficial de l’EMD de Bellaterra |ARXIU BELLATERRA. CAT

Font: Wikipedia

Read Full Post »

NOMENCLÀTOR DE BELLATERRA (49) Passatge de Josep Soler (No Solé)

Posted in Bellaterra, tagged , on 4 Agost 2020|

El Pasatge de Josep Soler de Bellaterra té uns 75 metres de llargada, comença al Camí Antic de Sant Cugat a Sabadell, a tocar el Carrer de Margenat i no té sortida a la part baixa.

Per error, a la placa del Passatge de Josep Soler s’han oblidar d’afegir la lletra R (Soler, no. Solé), i així es fa dificil saber qui és aquest personatge.

Placa del Passatge de Josep Soler de Bellaterra |ARXIU BELLATERRA. CAT

Josep Soler i Sardà (Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 25 de març de 1935) és un dels compositors i assagistes catalans més destacats. Considerat un dels autors vius més importants de la música contemporània a Espanya, entre la seva ingent obra musical es compten 16 òperes, 8 simfonies, nombrosos concerts, oratoris, lieder i sonates.

Junt a les seves composicions Josep Soler ha desenvolupat una profunda i contínua tasca teòrica, amb l’edició de diversos assajos sobre musicologia i estètica.

Membre de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi des de 1982, actualment és director honorífic del Conservatori Professional de Música de Badalona.

Entre les diferents distincions rebudes en destaquen el Premi Nacional de Música de Catalunya (2001), el Premi Nacional de Música d’Espanya (2009) i el Premio Tomás Luis de Victoria (2011). L’any 2013 se li concedí la Medalla d’Or al Mèrit en les Belles Arts, que el compositor retornà.

Plànol oficial de Bellaterra | CEDIT EMD BELLATERRA

Font: Wikipedia

Read Full Post »

NOMENCLÀTOR DE BELLATERRA (48) Carrer de Josep Sentís

Posted in Bellaterra, tagged , , , , on 4 Agost 2020|

El Carrer de Josep Sentís de Bellaterra té una llargada d’uns 700 metres, comença al Carrer Mestre Nicolau i finalitza al Camí Antic de Sant Cugat a Sabadell.

Placa del Carrer Josep Sentís de Bellaterra| ARXIU BELLATERRA. CAT

Al no afegir-se a la placa del carrer el segon cognon, molts podrien pensar que està dedicat al músic Josep Sentís i Porta (Tarragona, 10 de juny de 1888 – París, 6 de juny de 1983), violinista i compositor de sardanes. Estudia a Barcelona amb els mestres Joaquim Malats i Enric Granados. Va ser fundador de l’Orfeó Tarragoní. Bon violinista, des de molt jove féu concerts a Tarragona i a Barcelona i, per aquest motiu, l’Ajuntament de Tarragona li concedí el 1906 una beca per estudiar a París on s’establí de manera permanent. Només tornà durant la primera guerra europea (1914-1918) i residí a Rubí, on funda l’Orfeó de Rubí.

Josep Sentís i Vilanova (Riudoms 1878-Barcelona 1968), va ser un actiu comerciant català. Fou un dels primers compradors de parcel·les de Bellaterra. Ell i la seva família solien anar a estiuejar a Can Coll, prop de Cerdanyola del Vallès, conjuntament amb la família del Can Miró de Can Doménech i en Bartomeu, venien a caçar al territori de Bellaterra.

En Bartomeu va ser qui va convèncer a Josep Sentís perquè comprés un terreny i que fes la seva casa familiar, que per cert, és la que tanca el Carrer de Monseny. Els darrers anys de la seva vida els va viure a Bellaterra.

Va ser el pare del periodista Carles Sentis i Anfruns. L’historiador Francesc Vilanova explica el periple vital i professional de Carles Sentís Anfruns, un dels personatges més importants de la Catalunya franquista, que no va dubtar a canviar de llengua, d’ideologia i de bandera quan va advertir els canvis sociopolítics que s’havien d’esdevenir a partir de la primavera del 36.

Carles Sentís Anfruns no va perdre la guerra. A diferència de molts altres, exiliats, menyspreats, oblidats, va prendre partit per la futura Catalunya franquista, raó per la qual no va batallar en favor del català i de la Catalunya que havia conegut i retratat fins aleshores, ja que això significava integrar el bàndol dels perdedors. Sentís era “impecablement pragmàtic i camaleònic, molt vanitós i sense manies ideològiques”, i la seva aspiració principal no era cap altra que estar al bàndol del poder vigent. Per això, en l’esfera privada “era un plaer llegir la poesia de Joan Maragall […] sota el paraigua del franquisme”.

Plànol oficial de Bellaterra | CEDIT EMD BELLATERRA

Font: Wikipedia. Núvol. Bellaterra 1930-2005 per Ignasi Roda

Read Full Post »

NOMENCLÀTOR DE BELLATERRA (46) Carrer de Josep Iturbi

Posted in Bellaterra, tagged , on 2 Agost 2020|

El Carrer de Josep Iturbi de Bellaterra té una llargada d’uns 200 metres, comença al Carrer Pin i Soler i finalitza al Carrer de Jeroni Martí

Placa del Carrer Josep Iturbi de Belllaterra | ARXIU BELLATERRA. CAT

Josep Iturbi (José Iturbi Báguena,
Alboraia, Horta, 28 de novembre de 1895 — Hollywood, Califòrnia, 28 de juny de 1980).

Estudià amb el seu pare, Ricard Iturbi, i a sis anys tocava el piano en cafès de València. Fou professor del Conservatori de Ginebra (1919-23) i dirigí l’Orquestra de la Chaux-de-Fonds. Des del 1923 es dedicà a la seva carrera de concertista; el 1929 debutà als EUA, on dirigí la Rochester Philharmonic Orchestra (1936-44) i intervingué en diversos films, com Two Girls and a Sailor (1944) i Anchors Aweigh (1945). Actuà també sovint a Mèxic i per Europa. El 1956 fou nomenat director de l’Orquestra Municipal de València. Compongué algunes obres per a orquestra i per a piano i enregistrà nombrosos discos, alguns conjuntament amb la seva germana Empar Iturbi i Bàguena, també pianista, que actuà sovint amb ell en gires internacionals.

NOTA: El 3 de gener de 1958: Josep Carreras, amb només 11 anys, debutava al Gran Teatre del Liceu de Barcelons a “El retaule de Maese Pedro” de Manuel de Falla, dirigit pel mestre Josep Iturbi

Plànol oficial de Bellaterra | CEDIT EMD BELLATERRA

Font: Gran Enciclopèdia Catalana

Read Full Post »

NOMENCLÀTOR DE BELLATERRA (44) Carrer de Joaquim Ruyra

Posted in Bellaterra, tagged , on 31 Juliol 2020|

El Carrer de Joaquim Ruyra de Bellaterra té una llargada d’uns 350 metres, comença al Carrer de Juan Valera i finalitza al Camí Antic de Sant Cugat a Sabadell.

Placa del Carrer Joaquim Ruyra de Bellaterra | ARXIU BELLATERRA. CAT

Joaquim Ruyra i Oms (Escriptor).
Girona, Gironès, 27 de setembre de 1858 — Barcelona, Barcelonès, 15 de maig de 1939
Passà la infantesa a Blanes i diverses temporades a Arenys de Mar i, ultra cursar la carrera de dret, que no exercí, administrava les seves propietats rurals.

Format en la lectura dels clàssics —Homer, Cervantes, Shakespeare—, per la influència del seu amic, el metge Ramon Turró, escriví en llengua castellana relats, drames romàntics de temàtica medieval i la tragèdia de tema històric Roderico, que quedà inèdita, com la resta de producció en castellà, excepte la narració El canto de la pescadora, inclosa en el volum Composiciones literarias (1878) de Turró. A trenta anys, però, es produí un canvi de perspectiva professional, d’estil i de llengua, i esdevingué un assidu participant en els Jocs Florals de Girona i de Barcelona, que li serviren de plataforma literària. Començà a col·laborar també, a partir del 1896, en revistes i diaris com ara La Renaixença, La Veu de Catalunya, La Revista, La Il·lustració Catalana, El Poble Català, Joventut, Catalunya, L’Avi Munné, Recull, El Matí, etc. Conegué Verdaguer i fou amic de Josep Carner, Francesc Matheu i Junceda i feu famosa la seva tertúlia de Blanes. Es casà el 1889 amb Teresa de Llinàs, que mai no comprengué la vocació literària del marit i li fou un obstacle. Format dins el Modernisme, del qual adoptà els postulats literaris, més que no pas els ideològics, Ruyra, per raons morals i estètiques, rebutjà els aspectes naturalistes més sòrdids i, sense acabar mai cap novel·la (La gent del mas Aulet, fabulació ambiciosa publicada a la revista Catalunya, no passà dels primers capítols), esdevingué tanmateix un narrador saborós, artitzat i líric.

Per raons de salut passà molts hiverns (1889-1900) a les Canàries, on escriví per lleure. Es revelà amb Marines i boscatges (1903), ampliada i refosa sota el títol de Pinya de rosa (1920). Aquesta obra, central en la seva producció, és estructurada en quatre llibres: Impressions, Fantasies, Novel·letes (que inclou En Garet a l’enramada, on fa ús de la tradició costumista, La Fineta i Jacobé, ambdues de forts lligams amb la narrativa modernista), i Novel·letes capitulades (on recupera El rem de trenta-quatre i afegeix L’idil·li d’en Temme, dues de les peces més significatives de la seva producció). El volum conté els trets principals de l’obra posterior: domini de la descripció, concretada en l’anàlisi minuciosa dels escenaris, el mar com a espai vital, l’estudi dels caràcters primaris, l’ús d’una prosa estilitzada que recorre al dialectalisme i la barreja d’elements reals i fantàstics. Girona i Blanes són els escenaris de les seves narracions, que combinen el verisme i la fantasia, tot aprofitant les vivències de la infantesa. Amb penetració psicològica analitza les ànimes primitives —dramàtiques o idíl·liques— dels pescadors o els pagesos, que retrata amb tant de realisme; fins transcriu les converses en el dialecte salat, que coneixia a fons. Un any abans, a instàncies de Josep Carner publicà La parada (1919), novel·la curta sobre la inadequació de l’escriptor enfront de la realitat, acompanyada de sis narracions de to moralitzant. El darrer recull de relats Entre flames (1928), fruit de la commoció que produí l’incendi de les Gavarres de l’agost del mateix any, on ell tenia bones propietats, dona la mesura del seu franciscanisme i el seu humorisme (El frare escalfallits). Les seves proses han estat reeditades sovint i hom en publicà les Obres completes (1949).

Com a poeta evolucionà des de la poesia de certamen, cap a una renovació formal que passà, a partir del 1897, per l’assumpció d’influències simbolistes, i des del 1905, de temes i tractaments parnassians i del sonet com a forma d’experimentació. Publicà la seva obra en vers dispersa a Fulles ventisses (1919), una mostra àmplia de la qual fou recollida el 1931 a La cobla, el llibre que conté l’obra que considerà literàriament vàlida. També publicà el poema narratiu El País del Pler (1906), i Non-non (1917), una adaptació de quinze cançons de bressol de diversos països, recollides més tard dins Fulles ventisses.

També cultivà el teatre, tot i que sense èxit. Estrenà tres peces —Amor a prova de bomba (1902), La Bona Nova (1928) i una versió escènica d’En Garet a l’enramada (1938)—, i pòstumament aparegué, dins les Obres completes, Assumpta, una peça religiosa, i el drama fantàstic inacabat El drac de Parnàssia.

En el camp de l’assaig, destaquen l’article El sentiment estètic en el moment de la sensació (1904), una reflexió teòrica aplicable a l’obra pròpia; L’educació de la inventiva, discurs llegit el 1921 en la V Festa Anual de l’IEC, en el qual exposa la seva teoria literària a partir d’una hipòtesi del matemàtic Henry Poincaré, i Art i moral (1928), una diatriba contra certes tendències de la literatura moderna, en què intenta demostrar que l’art ha d’estar subjecte a principis morals.

De la seva activitat de traductor, que bascula entre la funció instrumental i la reflexió sobre la llengua, destaquen Rondalles de poble, d’Erckmann-Chatrian, un recull de contes populars publicat el 1907 i ampliat el 1924, i Fedra, de Racine, publicada dins Obres completes.

Pertangué a l’Institut d’Estudis Catalans (membre corresponent el 1918 i numerari el 1930) i fou un eficaç col·laborador de Fabra en l’arreplega de mots i en la discussió de problemes filològics, que, en part, publicà a la premsa sota el títol de Qüestions de llenguatge. Alhora fou un teòric literari: L’educació de la inventiva (1938). La seva figura, que esdevingué llegendària per la descurança en el vestir, fou respectada per les generacions noucentistes, que el consideraren un mestre, per raó de la seva contribució a la fixació de la llengua literària. Durant la Guerra Civil de 1936-39 fou espoliat dels seus béns i després homenatjat pels seus vuitanta anys. Llavors es perdé la seva biografia inacabada de Turró. Morí pel maig del 1939, en un moment difícil que no feu possible el més mínim ressò.

Plànol oficial de Bellaterra |CEDIT EMD BELLATERRA

Font: Gran Enciclopedia Catalana

Read Full Post »

NOMENCLÀTOR DE BELLATERRA (43) Plaça Joan Maragall

Posted in Bellaterra, tagged , on 30 Juliol 2020|

La Plaça de Joan Maragall de Bellaterra té aproximadament uns 1.500.m2, es troba al nord de l’Avinguda Joan Fàbregas i on comencen els Carrers Balmes, Miguel Servet, i el Passatge Casimiro Cots. En aquesta plaça es troba la seu de l’EMD de Bellaterra creada el 6 de juliol de 2010.

Placa de la Plaça Joan Maragall de Bellaterra |ARXIU BELLATERRA. CAT

Joan Maragall (1860-1911) poeta de la «paraula viva» i periodista d’opinió, que escriu entre la tradició romàntica de la Renaixença i els noucentistes de la Mancomunitat. És el primer que fa poesia en el català de Barcelona, amb naturalitat. Modern, més que no pas pels motius, per la manera de tractar-los en la seva obra, per la reflexió sobre el llenguatge, i pel seu rerefons filosòfic i religiós. Entre l’«adéu Espanya» i l’iberisme, la seva influència és sempre vigent a Catalunya de manera més o menys visible.

Si bé coetani de Jacint Verdaguer (1845-1902), que és la figura monumental de la recuperació de la llengua catalana per a la literatura culta, culminació de la Renaixença, Maragall representa, per la seva obertura als corrents literaris i de pensament del món occidental, coincidint amb els anys del Modernisme de tombant de segle, l’entrada de la literatura catalana en la modernitat.

La seva vida va ser la d’un burgès il·lustrat en la Barcelona de final del XIX, ciutat que s’industrialitza i creix paral·lelament a l’ascensió del catalanisme polític, nacionalisme que obté el seu primer bastió de poder autònom amb la Mancomunitat (1914), poc després de la mort de Joan Maragall.

Cap fet biogràfic extraordinari en el transcurs d’una vida en aparença tranquil·la i mesurada, d’un rendista físicament fràgil que va arribar a ser el patriarca d’una gran família (tretze fills). Fill d’empresaris tèxtils de la Barcelona vella, anava destinat a continuar la indústria paterna, però s’hi va resistir. Arriba a la maduresa literària tardanament, després d’acabar la carrera universitària de Dret i d’uns anys d’una certa desorientació. Després d’uns mesos de treball intensiu per tal de fer surar la indústria del seu pare, passa per una crisi que aconsegueix superar afermant-se en la seva vocació literària. A començament de la dècada del 1890 entra com a redactor al Diario de Barcelona, que es publicava en espanyol, i es casa amb Clara Noble, d’ascendència anglesa i andalusa, dotze anys més jove que ell.

Havia llegit Goethe en alemany, al qual havia arribat a través del Werther. L’autor alemany serà el fonament de la seva maduresa literària. Traduirà fragments de Nietzsche per primer cop a la Península. Més endavant, Novalis, de qui va traduir Heinrich von Ofterdingen, l’inspirarà en la seva poètica. No es poden menystenir, en el seu cas, altres influències: Carlyle, Emerson, Spinoza.

Durant les dues dècades que van de 1890 a 1910 es desplega la seva activitat poètica i periodística, d’acord amb un programa de «vida poètica» o de «poesia vital» que podrà dur a terme per la seva condició de rendista i gràcies a l’estabilitat que li proporciona el matrimoni amb Clara Noble: el seu estat anímic que arriba sovint a la incandescència troba el contrapunt ideal en l’ordre i la serenitat d’una tranquil·la vida burgesa. La seva poesia i els seus articles demostren una enorme receptivitat envers els paisatges naturals i una gran sensibilitat per connectar amb les situacions, problemes i aspiracions polítiques de la societat barcelonina i catalana de tombant de segle. Expressarà també l’actitud més genuïnament catalana davant la crisi espanyola de 1898, arran del Desastre colonial, i en el diàleg amb Miguel de Unamuno.

No tan popular com ho arribà a ser Jacint Verdaguer, serà, però respectat i escoltat com a orientador moral de la burgesia catalana en el moment de consolidació del catalanisme polític. Però també patirà l’aïllament per part de les noves generacions noucentistes pel fet de no encaixar en els plantejaments estètics d’un moviment estretament lligat al programa polític de la dreta catalana en vies d’aconseguir una parcel·la d’autogovern amb la Mancomunitat de les Diputacions provincials catalanes.

El vitalisme impenitent i l’individualisme aristocràtic i anarquitzant de la seva joventut anirà reapareixent en la seva obra i s’afermarà en els últims anys havent passat pel gresol d’una crisi que donarà nova llum als grans temes de fons de la seva poesia i dels altres escrits, en una línia d’orientació que podríem definir com la de l’home interior del Cristianisme: la seva veu discordant es farà sentir arran de la Setmana Tràgica del juliol de 1909, amb el to gairebé profètic de qui coneix a fons el millor i el pitjor de «l’ànima» dels catalans.

És en aquesta línia de tensió interior que cal llegir els poemes més escadussers d’aquests anys, recollits a Seqüències (1911), entre els quals destaca el seu «Cant Espiritual» (1910), o la seva única obra dramàtica Nausica.

Plànol oficial de Bellaterra |CEDIT EMD BELLATERRA

Font: Pere Maragall. Visat.

Read Full Post »

NOMENCLÀTOR DE BELLATERRA (42) Avinguda Joan Fàbregas

Posted in Bellaterra, tagged , on 28 Juliol 2020|

L’Avinguda Joan Fàbregas de Bellaterra (abans coneguda com l’Avinguda Central), té una llargada d’uns 500 metres, comença a la. Plaça del. Pi i finalitza a la Plaça de Joan Maragall.

Placa de l’Avinguda Joan Fàbregas de Bellaterra | ARXIU BELLATERRA. CAT

Joan Fàbregas (Barcelona 1889-1953), va ser un industrial de la Ciutat Comtal. Propietari de nombrosos terrenys de Bellaterra, va fer construir dotze cases. Va ser tot un cacic que amb la seva empenta va impulsar la construcció de l’església de la Santa Creu de Bellaterra. Va morir essent president de la UPB i del Club Bella-Terra, càrrecs que en aquella època no eren incompatibles.

Plànol oficial de Bellaterra |CEDIT EMD BELLATERRA

Font: Bellaterra 1930-2005 per Ignasi Roda

Read Full Post »

NOMENCLÀTOR DE BELLATERRA (41) Avinguda Joan Baptista Viza

Posted in Bellaterra, tagged , on 28 Juliol 2020|

L’Avinguda Joan Baptista Viza és un dels 7 noms que se li dona a la BV-1414, té una llargada aproximada de 750 metres, comença a la Plaça d’El Greco i finalitza al pont dels FGC.

Vella placa de l’Avinguda Juan Baptista Viza | ARXIU BELLSTERRA. CAT

Joan Baptista Viza Caball (Barcelona, 1884 – 1979) va ser un advocat, empresari i polític espanyol de filiació carlina. Llicenciat en Dret, va ser empresari de el sector de la construcció i de la navegació i financer. Va escriure així mateix alguns articles de temes socials a El Correo Català, de què era col·laborador habitual. Es va casar amb Dolors de Molins de Sentmenat.

De 1922 a 1924 va ser president de la Joventut de l’Cercle Tradicionalista de Barcelona, integrat en la Comunió Tradicionalista (sector jaimista), partit pel qual va ser elegit regidor de l’ajuntament de Barcelona el 1922. El 1931 va ser responsable de la Junta Tradicionalista de Catalunya, però en 1935 es va integrar en el Partit Agrari Espanyol.

Quan va esclatar la guerra civil espanyola va fugir a Burgos, on va treballar a l’Oficina de Premsa de el bàndol revoltat franquista.

Durant la guerra civil va escriure dues novel·les molt pamfletàries i de molt mala qualitat literària: Rosa-roja i Flor de Lis i La motxilla de el soldat. Maryse Bertrand de Muñoz qualifica la primera com “Novel·la sense valor literari” i de la segona diu: “Novel·la mal escrita, amb abundància de situacions impossibles”.

Després de la guerra va ser membre de la Unió de Propietaris de Bellaterra i un dels impulsors en 1972 de la Universitat Autònoma de Barcelona, de manera que el 1972 li va ser dedicada una avinguda de Bellaterra (Cerdanyola del Vallès).

Plànol oficial de Bellaterra | CEDIT EMD BELLATERRA

Font: Wikipedia

Read Full Post »

NOMENCLÀTOR DE BELLATERRA (41) Passatge Ignasi Iglésias

Posted in Bellaterra, tagged , on 27 Juliol 2020|

El Passatge Ignasi Iglésias de Bellaterra té una llargada d’uns 120 metres, comença al Carrer d’Apel·les Mestre i finalitza al Carrer de Juan Valera.

L’abandonament total del Passatge Ignasi Iglésias de Bellaterra|ARXIU BELLATERRA. CAT

L’acondicionament del Passatge Ignasi Iglésias és una de les assignatures històriques pendents de l’EMD de Bellaterra. Es fa impossible passejar perquè està ple de vegetació i pasar és un perill de caiguda. Tampoc existeix instal·lada cap placa, per molt que surt al plànol oficial de Bellaterra. (Única presència amb la lletra I).

Ignasi Iglésias Pujadas Sant Andreu de Palomar (Barcelona, 19 d’agost de 1871 — Barcelona, 9 d’octubre de 1928). Fill d’un obrer qualificat que treballava a la Companyia del Nord, es traslladà a Lleida amb la seva família, on cursà el batxillerat i estrenà, amb una colla d’amics, la seva primera obra, La força de l’orgull (1888), després perduda. De tornada a Sant Andreu s’interessà pels problemes dels obrers, i a El remordiment (1890) i Sortint de
de l’ou (1892) retratà la gent humil amb la qual convivia. Entrà en contacte amb el grup de “L’Avenç”, que publicà moltes de les seves obres, i participà en el Modernisme regeneracionista; l’influí el teatre d’Ibsen, que ajudà a divulgar, i féu conèixer L’esclau del vici (1893), L’escurçó (1894) i Fructidor (1897), entre d’altres, que el col·locaren entre els autors joves de més prestigi. La influència d’Ibsen es matisà amb la que rebé de Hauptmann i de Maeterlinck, de manera que al tombant del segle, el dramaturg ja havia elaborat la pròpia personalitat. D’aquest moment daten les obres més famoses d’Iglésias: La mare eterna (1902), El cor del poble (1902), on planteja la prioritat de la paternitat afectiva sobre la paternitat física, Els vells (1903), denúncia d’una de les injustícies socials més greus d’aquell moment, i Les garses (1905), en contra del diner guanyat sense esforç i que envileix el protagonista més que no pas l’ajuda. Tots aquests drames s’inserien dins el corrent naturalista i propugnaren la validesa de les lleis de la natura sobre les lleis de l’home.

La seva actitud rebel cedí aviat, i Iglésias s’adaptà a les exigències de la comèdia noucentista, alhora que fou nomenat funcionari municipal. Les obres que produí a partir del 1909 no assoliren l’èxit de les precedents. Així, una problemàtica burgesa i una preocupació per la descripció psicològica pot ésser advertida a Foc nou (1909), Flors del cingle (1912) i L’alosa (1913). Un retorn a l’epopeia social, Els emigrants (1916), drama en què intervingué com a actor, resultà poc autèntic i fracassà. Amb La fal·lera de l’amor (1921) aconseguí una comèdia correcta i amable, però no obtingué cap nou èxit fins el 1926, amb el seu darrer drama, La llar apagada, que li estrenà Enric Borràs, on planteja el problema de l’esterilitat conjugal, que Iglésias visqué en la seva vida familiar, bé que el situà dins un ambient d’alta comèdia. El seu enterrament constituí una manifestació d’adhesió popular, i les seves obres completes començaren a ésser editades al cap de poc temps. D’entre la dilatada producció, són els drames de la seva primera etapa els que han perdurat i que, de fet, no han deixat d’ésser representats, malgrat que els anys els han envellit notablement. Iglésias fou traduït al francès (Les garses obtingué una bona acollida a París), a l’italià i al castellà, i fou representat durant anys a Sud-amèrica.

Plànol oficial de Bellaterra | CEDIT EMD BELLATERRA

Font:, Gran Enciclopedia Catalana

Read Full Post »

« Newer Posts - Older Posts »