Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘No sé cuinar’

FOT-LI POU: No sé cuinar

Per Laura Rosel

Laura Rosel|ANOIA DIARI

L’herència culinària d’almenys dues generacions reduïda a uns macarrons amb tomàquet fregit de pot, l’arròs blanc amb qualsevol fregit d’acompanyament i alguna sopa de verdures que s’esforça per caure simpàtica. Sóc la baula perduda de la bona cuina. I això que la cadena era de transmissió directa i m’arribava amb tanta energia com la que es concentra en un tub del Sincrotró. Des de la meva àvia, a través de la meva mare, cap a mi. Tota la vida m’he assegut en taules de casa per on han desfilat sense descans un plat rere l’altre, tots amb la combinació exacta d’ingredients, sempre tan salats com toca, equilibrats amb la resta del menú, guardians de la cultura familiar i de les tradicions de temporada. Excessius en la quantitat, per posar-hi alguna pega. De casa els avis, diumenge sí diumenge també, el bacallà fregit, les gírgoles, els canelons, totes les varietats de potaje, les del caldo, els fideus o l’arròs en paella.

S’ha mort la meva àvia i li recordo el menjar. La safata de polvorons, la capsa de bombons per estrenar, la fruitera fins dalt de pomes, peres, taronges, prunes i figues. La llet amb Nesquik, que només era bona si la preparava ella, perquè a casa sempre hem estat de Cola Cao. Com els flams de sobre (el xino) amb galeta Maria i un polsim de canyella a sobre, en flameres de plàstic Tupper. L’armari del moble del menjador, amb calaixos i racons per a tots els paladars, sota els retrats dels casaments, batejos i comunions de tota la tropa. El compartiment dels licors, amb aquella olor enganxosa que flairava cada cop que l’obrien els homes, amb les capses de puros al fons. L’armari de les fruits secs, fins dalt de pipes amb i sense sal, cacauets, pistatxos, barreja, quicos i alguna bossa de Boca-Bits. Al costat, la porta dels dolços. Sempre a punt. Com els sugus del pot de vidre damunt la taula del menjador, sobre els estalvis de fer bonic de color blanc per no fer malbé la fusta.

S’ha mort la meva àvia i recordo el reproductor de cintes de cassette amb funció de gravar que vam fer servir per jugar fins que ja no anava ni endavant ni endarrera. Hi sonava només la discoteca del pis dels avis, mai vam pensar a portar les cintes de casa, i això reduia el repertori a un sol nom: Manolo Escobar. A la meva àvia no li vaig sentir mai taral·lejar una sola estrofa, però l’adorava. No es perdia ni una actuació per televisió, ni consentia que se’n parlés malament, i li sabia tota la vida, perquè cada setmana n’explicaven un detall o un altre a la revista Semana que llegia amb devoció. Encara no entenc com va gosar a deixar-nos els cassettes a la meva germana i a mi. Un altar llevo en mi pecho ardiente a la madre que me dio a mí el ser. Ara sóc capaç de recordar les lletres de Manolo Escobar, però no tinc ni fava de si la ceba es posa abans que el rap o després per fer el plat de sarsuela. Ni se compra ni se vende el cariño verdadero ni se compra ni se vende no hay en el mundo dinero para comprar los quereres.

S’ha mort la meva àvia i recordo la foto de Mònaco, amb un palau al fons i una jardins en primer pla, que penjava d’una paret del menjador. L’estucat de les parets. Les bates sense mànigues, de quadres I de flors. El sofà al costat del balcó, amb la finestra oberta i la cortina de cintes deixan-t’hi passar la fresca. Les plantes tan verdes. El vano a prop. I amb el temps, també una tovallola petita per eixugar la suor que apareixia a tota hora.

S’ha mort l’àvia i li recordo els roscos de Setmana Santa. Farina, llevat, llimona, ou i alguna cosa més que no em va dir. O que jo no li vaig preguntar. Com tampoc li havia preguntat últimament com estàs, com et sents, què has fet avui, vols que et porti res, et venim a veure, et porto la fruita. Sempre amb presses. I ella contenta només de veure’ns des del balcó. De parlar dos minuts per telèfon. O de dinar a la mateixa taula un diumenge de cada dos. Quina sort tenir algú que sempre tingui ganes de veure’t. Que sempre s’alegri quan ets a prop. Que no esperi res de tu. Quin greu no haver-li tornat, ni tan sols al final.

Read Full Post »