El 19 de gener de 2025, carbassers.org va demanar la retirada del nomenclàtor de Bellaterra del nom del franquista Josep Maria Marcet.
Cal recordar que el 2024, el Ple de la Junta Veïnal de Bellaterra va aprovar la moció de GXB de la retirada del nom de Marcet, alcalde de Sabadell (1940-1960), però Josep Maria Riba, president de l’EMD de Bellaterra no ho respecte ni ho fa efectiu.
Monòlit i placa de l’alcalde franquista Marcet al nomenclator de Bellaterra 📷 BELLATERRA.CAT
A més d’enviar la sol·licitud a l’EMD Bellaterra vam presentar una denúncia davant de la Dirección General de Memoria Democrática del Ministerio de Política Territorial y Memoria Democrática per l’existència al nomenclàtor d’aquella EMD d’una referència a un dirigent de la dictadura. El 29 de gener la Dirección General de Atención a las Víctimas del ministeri ens va respondre en aquests termes:
Acusamos recibo de su consulta en relación con la Avinguda de Josep Maria Marcet, ubicada en la Entidad Municipal Descentralizada de Bellaterra, y agradecemos la información facilitada.
Le informamos que, conforme a la Ley 20/2022, de 19 de octubre, de Memoria Democrática, se considera que las referencias en el nomenclátor de calles a figuras vinculadas al franquismo, como es el caso de Josep Maria Marcet, deben ser objeto de revisión. No obstante, dado que en Cataluña no existe un catálogo autonómico que regule los elementos contrarios a la memoria democrática, la competencia para la creación y gestión de dicho catálogo recae en el Estado.
El artículo 36 de la mencionada Ley establece que los elementos que exaltan la dictadura franquista deben ser incluidos en un catálogo, cuyo desarrollo y aprobación está pendiente a través del Proyecto de Real Decreto correspondiente. Este Real Decreto fijará los procedimientos y las acciones que deberán adoptar las administraciones públicas en cuanto a la retirada de estos elementos.
Por lo tanto, hemos volcado la información proporcionada en nuestra base de datos y procederemos a seguir el protocolo correspondiente una vez se apruebe el Proyecto de Real Decreto. Hasta entonces, no podemos actuar de oficio en este caso.
Per tant, quan s’aprovi el reglament que ha de regular el catàleg d’elements franquistes l’estat procedirà d’ofici a retirar-los.
“Tot i aprovat en ple la retirada del nomenclator franquista de Bellaterra, els gestors de l’EMD presidida per Josep Maria Riba Farrés es negà a fer-ho, en contra de la llei vigent de Memòria Democràtica“
Josep Maria Marcet i Coll Sabadell, 26 de març de 1901 – 4 d’abril de 1963. Monòlit i plaça de la seva avinguda a Bellaterra 📷 BELLATERRA.CAT
José María Marcet: “Empecé la campaña en el Ejército Nacional como cabo tirador de una sección de ametralladoras, las primeras que llegaron al frente de Huesca”
“Me aterrorizaba la idea de caer vivo en manos de los rojos”
“Con un siniestro sentido del humor me dije que si me pillaban me pasearían por las calles de Sabadell metido en una jaula y con un letrero que diría: <<<La bestia del fascismo cazada viva en el frente de Aragón»”
Había servido a mi patria con las armas en la mano, y ello significaba simplemente que estuve dispuesto a dar mi sangre y mi vida por ella como la dieron nuestros mejores camaradas.
“Al apearnos del coche con el fusil ametrallador en la mano, llamé golpeando con insistencia las pesadas puertas del edificio del Ayuntamiento de Sabadell”.
MANIFEST PER UNA BELLATERRA LLIURE DE NOMENCLATOR FRANQUISTA
LLUIS TORRES|El nomenclàtor d’un poble no és caprici, sinó declaració d’intencions cíviques i polítiques que Bellaterra.Cat reclama des de fa anys a les administracions públiques de l’EMD de Bellaterra i Ajuntament de Cerdanyola.
Aquestes administracions només fan que mirar cap a l’altra banda per no veure que són posicions polítiques absolutament reprovables en plena democràcia, i gairebé 50 anys després del traspàs del dictador Franco.
No és admissible homenatjar en democràcia càrrecs polítics que van ser designats per règims dictatorials i formen part del nomenclàtor de Bellaterra, al marge de qualsevol procés democràtic.
Els actes d’imposició, que bàsicament daten del període franquista, només es poden respondre amb actes de restitució, amb la recuperació dels noms que van ser descartats amb criteris de limitació de llibertats, però cal una revisió més profunda, perquè no té sentit que alguns carrers portin noms de persones que ningú sap qui són i també cal aplicar una mirada de gènere per pal·liar la significativa absència de noms de dones al nomenclator (dels 100 carrer de Bellaterra, només 2 tenen nom femení: Verge de Montserrat i Mercè Rodoreda), cosa que demostra una profunda anormalitat.
Després de 24 anys d’EMD, Bellaterra no disposa d’un reglament que estableixi quins són els criteris per anomenar carrers, places o equipaments públics. Segons el conveni vigent, està establert que sigui l’EMD qui proposi a Cerdanyola el canvi de noms del nomenclàtor de Bellaterra.
Aquestes institucions públiques tampoc no estan aplicant la LLEI 20/2022, de 19 d’octubre, de Memòria Democràtica que obliga a retirar tota referència a l’etapa franquista. Potser ja comença a ser urgent elaborar aquests criteris, així com establir quins instruments de participació utilitzar per proposar nous noms o per alguns dels que existeixen deixin de comptar amb aquest homenatge, com és per exemple, un tòtem i plaques amb els noms Josep Maria Marcet (alcalde franquista de Sabadell del 1940 al 1960), Baptista Viza, etc.,
Per aquest motiu, des de Bellaterra.Cat estem convençuts que el canvi de nom és un acte obligat de justícia cap a les famílies víctimes del franquisme i de restitució de la memòria històrica, és per això que reclamem urgent el canvi del Nomenclàtor al poble de Bellaterra https://www.boe.es/buscar/act.php?id=BOE-A-2022-17099
Fabricant i alcalde franquista de Sabadell
Fabricant vinculat a la indústria llanera, milità a les Joventuts Mauristes, arribà a ser cap de la Unión Patriótica, el partit de la dictadura de Primo de Rivera, i regidor durant el 1924-1925.
Dinar de nadal ofert per la Unión Patriótica als asilats de la Casa de la Caritat, 1928. Al mig de la fotografia, just a la dreta del quadre de la paret, hi ha un jove Josep Maria Marcet. Francesc Casañas i Riera (AHS)
En esclatar la Guerra Civil va refugiar-se a la zona franquista i s’afilià a la Falange Española Tradicionalista – Juntas de Ofensiva Nacional-Sindicalista (FET-JONS). Va participar en la primera centúria de Falange i creà la segona centúria de la Falange catalana establerta a Burgos, combatent al Front d’Aragó i estigué vinculat als serveis d’informació militar. Un cop el bàndol franquista guanyà la guerra, tornà a la ciutat, on primer exercí de delegat local de la Central Nacional-Sindicalista (CNS), tinent d’alcalde i alcalde accidental (13 de desembre de 1940 – 21 de maig de 1942). Falangista convençut, en aquest període com alcalde accidental, els nazis van visitar en diverses ocasions la ciutat: El 20 abril de 1941, amb motiu del 53è aniversari d’Adolf Hitler, Hans Thomsen, cap del partit nazi a Espanya visita la ciutat. El 8 de maig de 1941 una delegació de la secció femenina de les Joventuts Hitlerianas, liderades per Luise Michel, visiten la ciutat per ensenyar el model de comandament d’aquesta organització. El 22 d’agost del mateix any a la sala de plens de l’Ajuntament, Detlev Ehlers, cap de les Joventuts Hitlerianes a Espanya fa entrega de tres retrats de Hitler i de quatre insígnies d’honor a quatre falangistes de la ciutat: al mateix Marcet, a Pere Riba Domènech (cap comarcal del Frente de Juventudes), a Magda Coret, (delegada comarcal de la Sección Femenina de la Falange), i a Montserrat Sampere (regidora comarcal de la Sección Femenina del Frente de Juventudes). Les ultimes visites dels nazis a la ciutat van ser: el 17 de febrer de 1942 per part de Ruth Moll, delegada de la secció Femenina a Espanya del NSDAP, acompanyada de Magda Coret, i finalment, el 17 d’abril del mateix any, la visita de Pablo Gutherms, secretari del partit nazi, acompanyat de Fisher, director de la Casa d’Alemanya en Barcelona.
L’alcalde Josep Maria Marcet a l’esquerra, passejant per la ciutat amb el cap del partit nazi a Espanya, Hans Thomsen i el Governador Civil de Barcelona, Antonio Correa y Veglison (AHS) Després es reunirien a la seu de la Falange del carrer Jardí (antiga seu del Círcol Republicà Federal), 20 d’abril de 1941Saló de plens de l’Ajuntament, Detlev Ehlers, cap de les Joventuts Hitlerianes a Espanya, entrega tres retrats de Hitler. Josep Maria Marcet a la dreta. A l’esquerra recollint el retrat de Hitler, Leopoldo Rovira director del col·legi de Batxillerat de Sabadell. Rovira era d’origen alemany i feia de traductor durant les visites dels nazis a la ciutat, hi havia sospites que fos una espia dels nazis durant la República. 22 agost de 1941, autor desconegut (AHS)Hans Thomsen, cap del partit nazi a Espanya (centre). L’alcalde Josep Maria Marcet (a la seva dreta, una mica més enrere). El governador de Barcelona, Antonio de Correa y Veglison (davant seu a la seva esquerra amb bastó), 20 d’abril de 1941Ehlers imposa la Insignia d’ Honor de las Joventuts Hitlerianes a Magda Coret i Montserrat Sempere, a la seva esquerra Pere Riba. Magda Coret era la cap de la Secció Femenina de Falange de Sabadell. 22 agost de 1941, autor desconegut (AHS)
Marcet va ampliar la seva empresa, tot i que la producció anual de postguerra de teixits i filats havia disminuït fins a nivells per sota de 1935. Va participar en les comandes de l’Exèrcit de teixits des de Béjar. Entre el 31 de març de 1944 i el 21 de desembre de 1945 va facturar per la venda de teixits un total de 5.915.030 ptes. a l’Exèrcit i a la Direcció General de la Guàrdia Civil, després d’haver dipositat una fiança de participar en el concurs i com a garantia del contracte de 344.966 ptes, equivalent al 5,8% del total facturar. Una quarta part de la llana distribuïda per quotes estava reservada a organismes oficials, amb la participació en els contractes per al subministraments de l’exèrcit s’assegurava la producció a la fàbrica i els seus beneficis.[1]
El 27 de gener de 1942, Marcet organitzà una monumental visita de Franco a la ciutat, després d’aquesta, va ser nomenat alcalde, en aquest consistori, tots els regidors tenien el carnet de la FET-JONS. El 21 de maig de 1947 organitzà una nova visita de Franco a la ciutat. Dirigí el consistori amb mà de ferro i vetllà pels interessos dels empresaris del tèxtil llaner, fent-se nomenar president del Gremi de Fabricants de 1951 a 1956, també va ser president del Centre d’Esports Sabadell i de l’Aeroclub de Sabadell. Tornà a ser diputat provincial del Partit Judicial entre 1955 i 1956.
Visita de Franco a la fàbrica Gorina, darrere de Franco i el propietari (Manuel Gorina), hi ha l’alcalde Josep Maria Marcet, 27 de gener de 1942. Carlos Pérez de Rozas (AHS)
Pel que fa a la seva vida familiar, es va casar amb Ana Figueras, amb qui va tenir cinc fills.
El 1960, el Governador Civil de Barcelona Felipe Acedo Colunga, el va destituir del càrrec, encara que ell sempre va presumir de tenir amistat personal amb Franco, ja que en algunes ocasions realitzava vols personals a Madrid per visitar-lo. Durant el seu mandat, Marcet va realitzar una profunda depuració de l’administració anterior republicana i inicià una dura repressió contra els antifranquistes vençuts. 61 funcionaris municipals (18,3%) van ser destituïts i 17 (5,1%) sancionats. Durant els primers anys del seu mandat no només es va desencadenar una forta repressió política sinó també es visqué una greu crisi econòmica, de 1940 a 1950 els salaris es van congelar al nivell de 1936 i els preus van experimentar una brutal inflació, fet que provocà que part de la població es veiés obligada a recórrer als preus abusius del mercat negre. Prova d’aquesta crisi, va ser l’expansió de la tuberculosi entre la classe treballadora. Pel que fa a la destrossa del Bosc de Can Feu, es mostrà contrari a la opinió de l’exalcalde Esteve Maria Relat, partidari de la protecció del bosc, fet que provocà la dimissió d’aquest últim.[2]
“Mantener a las mismas puertas de la ciudad en incontenible y sostenida expansión, de un término municipal harto reducido, un grandioso bosque virgen, es un sueño imposible, so pena de ahogar el progreso. Esperar que un bosque de tales características pudiera salvarse era una verdadera utopia”
“Tal fue el imperio de la realidad sobre todos los sentimientos. El crudo positivismo del cotidiano vivir ha impuesto su ley radicalmente y del legendario bosque de Can Feu, no ha quedado ni la mortaja. Recuerdo hace unos años la ‘Fundación Bosch y Cardellach’ en un arrebato de romanticismo totalmente fuera de lugar, lanzó la idea de ‘reconstruir’ el bosque, intentando la imposible empresa de rescatar un espacio que la propia ciudad había devorado”
A les eleccions del 21 de novembre de 1954, Marcet intentà donar-li un toc més falangista a l’Ajuntament, fent entrar pel terç familiar a Josep Burrull, que portava la veu del Frente de Juventudes. A la renovació de 1957 va fer entrar amb força el catolicisme militant, en tres versions: Acadèmia Catòlica, Opus Dei i Comunió Tradicionalista. Així entrà, per terç familiar, el que seria el següent alcalde, Antoni Llonch.
Marcet s’oposà a que els jesuïtes fossin substituïts per l’Opus Dei, i que la preponderància catòlica fos tan massiva, això, i les crítiques a algunes polítiques del règim, li van costar el càrrec. Marcet causava malestar al governador de Barcelona, Felipe Acedo Colunga, ja que amb les entrevistes amb Franco i els seus vols personals a Madrid, passava per sobre d’ell, per altra banda, anomenava despectivament a Acedo, “la Mula”, aquest finalment no s’aturà fins a substituir-lo per Antoni Llonch. Pel penúltim alcalde franquista, Josep Burrull, la caiguda de Marcet es degué a la qüestió del camp d’aviació i del mercat que li havien creat molts antagonismes. En el seu període es produïren diversos episodis de corrupció, la majoria d’ells quedaren tapats: Robatori d’una màquina d’aixafar rocs, falsificació de tiquets de la bàscula municipal o dilapidació de diner rebut a compte d’accedir als habitatges del Patronat Municipal del carrer Brutau. I el cas més greu, el Sumari 167 de 1956 sobre “malversación de caudales públicos” d’un “alcance de tres millones cien mil cuatrocientas setenta y nueve pesetas con cincuenta céntimos”. El governador va expedientar disciplinàriament al recaptador i quatre funcionaris que el degueren ajudar. El jutge instructor municipal, per la seva part va incorporar expedients contra l’interventor de fons i contra el dipositari. Al final de 1956, Marcet escrigué una carta a Franco, advertint-lo de la greu situació político-social de Catalunya, sobretot de Barcelona, que considerava desgovernada. Per Marcet, l’oposició no es devia a la organització dels comunistes i opositors al règim, sinó al malestar de la gent per la greu situació econòmica, fent referència a la vaga de Tramvies. Publicà les seves memòries el 1963, “Mi ciudad y yo. Veinte años en una alcaldia, 1940-1960″, redactades pel periodista falangista Josep Maria Cabeza Torres[3] (cap de redacció de “Sabadell”, de l’oficina d’lnformació Municipal i de la secció “Diálogos con el Alcalde” des de 1952), reivindicant la seva labor, la destrucció del bosc de Can Feu (com ja hem vist anteriorment), la seva visió del catalanisme folklòric dins d’una Espanya indivisible; la “justícia social” des de una visió falangista d’ordre, jerarquia i concòrdia entre classes; les visites del “Caudillo” a la ciutat; les seves gestions i declaracions a favor d’alguns presos republicans; i especialment haver aconseguit la pau social a Sabadell durant 20 anys, sobre la vaga de tramvies a Barcelona:
“El único oasis de paz absoluta, sin que se registrara algarabiada alguna, ni el menor conato de huelga o paralización del trabajo fue, en aquellos momentos de desconcierto general, la ciudad de Sabadell
“Cuando las radios extranjeras al servicio de los elementos exiliados, entre ellas la fantasmal ‘Pirenaica’, se dedicaron a exaltar los ánimos, Sabadell fue el blanco predilecto de sus incitaciones. Comprendían que seria un factor capital que nuestra ciudad se sumara a la confusión indescriptible de aquellos momentos”.
“Estas radios, que en otras ocasiones y en diversas circunstancias ya habían dedicado su atención a mi gestión municipal, se volcaron entonces aludiéndome constantemente con sus insultos, y en sus incitaciones al desorden y la rebelión hechas a los sabadellenses. Pero su fracaso fue tan absoluto que no tuvieron ni el consuelo de registrar el menor incidente, pues ni un solo día dejó de asistir al trabajo toda la población obrera”
Marcet Coll, Josep Maria. Mi ciudad y yo. Veinte años en una alcaldía 1940-1960. (pàg. 123). 1ª Edició, novembre de 1963. Talleres Gráficos ‘Duplex’. Fontorra, 6 Barcelona
Com he dit anteriorment, Marcet va expulsar de l’Ajuntament a funcionaris vinculats a la República, va ser un ferm defensor del règim franquista, falangista convençut, i durant els seus inicis a l’alcaldia, es va reunir amb dirigents nazis.[4] En realitat la tasca repressiva, com la depuració de funcionaris del període republicà o intervencions polèmiques com l’expropiació del casc antic del Pedregar, les va encarregar a Miquel Sala Viñals (tinent d’alcalde de 1940 a 1952). Així Marcet s’encarregava de la part “bona” com el paternalisme a la seva fàbrica o el permetre tornar a la ciutat i alliberar a persones d’esquerres i antifranquistes[5], com el pedagog del POUM, Jaume Viladoms, o el sindicalista Ricard Fornells, aquest últim el va captar per la CNS (sindicat vertical). Tot i que per exemple, negà el retorn al sindicalista Josep Rosas, quan aquest tenia 68 anys. Ell mateix va destacar a les seves memòries haver intercedit per alguns presos i exiliats:
“También me preocupé a fondo por la situación de quienes habían sido condenados a penas de destierro, haciendo valer toda mi influencia para conseguir su incorporación al trabajo y a la vida de la ciudad. Hice infinidad de visitas a reclusos de Sabadell en presidios y sobretodo en la Cárcel Modelo de Barcelona. También intervine ayudando a tramitar la salida de Barcelona de algunas familias de exiliados que no queriendo regresar por haber resuelto su situación en el extranjero, deseaban tener a su lado a sus seres queridos”
Marcet Coll, Josep Maria. Mi ciudad y yo. Veinte años en una alcaldía 1940-1960. (pàg. 122). 1ª Edició, novembre de 1963. Talleres Gráficos ‘Duplex’. Fontorra, 6 Barcelona
El 12 de març de 2017, per acord del Ple de l’Ajuntament, va ser retirat el monòlit en homenatge seu, situat a la mateixa “Plaça Marcet” i dos anys més tard, en compliment de la Llei de Memòria Històrica, es va canviar el nom de la plaça pel de “Plaça de les Dones del Tèxtil”. El monòlit a Josep Maria Marcet va ser instal·lat l’any 1974, quan es va inaugurar la plaça, i era obra de l’escultor Camil Fàbregas. A Bellaterra (Cerdanyola) on hi va tenir casa, encara existeix un carrer amb el seu nom.[6]
Monument a Josep Maria Marcet Coll, alcalde de Sabadell de 1940 a 1960, obra de l’escultor Camil Fàbregas, inaugurada el 19 de març de 1974, el mateix dia en què s’inuagurà la Plaça Marcet. Marcos Brosel, 22 d’octubre de 2012
[1] Deu Baigual, Esteve. Sabadell en la postguerra 1939-1945. Nou ordre i repressió. (pàg. 234 i 235) Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2022
[2] Castells, Andreu. Informe de la oposició. El franquisme i la oposició a Sabadellenca VI. Editorial Riu Tort, Sabadell, 1980
[5] Marín, Martí. ‘L’Ajuntament en el període franquista: L’articulació de la política municipal 1939-1979’ (pàg. 85). Revista Arraona, num. 5. Època III, tardor de 1991
LLUÍS TORRES|El dia 12 de juliol de 1965, a proposta d’Alfredo Fatjó, l’alcalde franquista de Cerdanyola, es va inaugurar a Bellaterra el monòlit i la placa de l’Avinguda José María Marcet. Han passat 59 anys i encara és present a l’espai públic de Bellaterra.
Placa i tòtem de José María Marcet, alcalde franquista de Sabadell, de 1940 a 1960 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
Al Ple de Bellaterra, celebrat el dia 22 d’abril de 2024, Guillem Nadal, portaveu del partit polític Gent per Bellaterra, va presentar una moció perquè Josep Maria Riba i el seu partit polític Bellaterra Endavant, votés per eliminar el nom franquista Marcet del nomenclàtor de Bellaterra, així com el monòlit o tòtem instal·lat a tocar la plaça del Pi. Riba va dir declarar: “Aquesta moció la veiem com una trampa”.
“La moció va ser votada i aprovada amb els vots favorables de Gent per Bellaterra i l’abstenció de Riba i els vocalspresents deBellaterra Endavant“
Segons la normativa vigent, i en compliment de la Llei de Memòria Democràtica, el 22 d’octubre de 2024 s’haurian d’eliminar els noms de la dictadura franquista de l’espai públic de Bellaterra.
Veure la moció de GXB per eliminar el nom José María Marcet del nomenclàtor de Bellaterra i d’intervenció de Riba (Min. 1:38 a 1:44)👇
HOJA DEL LUNES, 12 JULIOL 1965
En las primeras horas de la tarde de ayer tuvo efecto en Bellaterra, a propuesta del Ayuntamiento de Sardanyola y -de la Unión de Propietarios y vecinos de la localidad citada, el descubrimiento de una placa en la que se da el nombre de José María Marcet a una de las principales avenidas.
El acto fue motivado en recuerdo y memoria del que fue presidente de la Unión, amigo cordial, y vecino ejemplar, así como alcalde durante veinte años de Sabadell, señor Marcet.
Se hallaban presentes don Félix Estrada Saladich, actual presidente y propietario del «Pedregal»; reverendo Plácido Armengol, cura parroco de Be- llaterra; alcalde de Sardanyola. don Alfredo Fatjó; don José Burrull, alcalde de Sabadell; doña Ana Figueras de Marcet, viuda del señor Marcet, hijos y familiares; don Joaquín Ga- iga, presid presidente del gremio de Fabricantes, y don Antonio Llonch, ex alcalde de Sabadell.
Entre Guipúscoa i Navarra, tracem un itinerari per carreteres precioses que amaguen una història terrible: van ser construïdes per presos republicans.
Luis Ortiz Alfau (centre), amb altres treballadors forzats 📷 ARCHIU DE LUIS ORTIZ ALFAU
ANDER IZAGIRRE | Va haver de venir Luis Ortiz Alfau, pocs dies abans de fer 100 anys, a mostrar-nos coses que mai havíem vist als llocs pels quals sempre vam passar. A la primera rampa de Jaizkibel, una de les carreteres més freqüentades pels ciclistes guipuscoans, encara resisteixen uns murs ruïnosos entre la vegetació.
Aquí ens amuntegaven els presos que vam construir aquestes carreteres. Ens ho hem callat tota la vida. Jo he passat mig segle hivernant com els óssos, i ja sabeu que els óssos, quan es desperten, tenen molta gana i estan molt actius, no?
Més que un ós, Lluís semblava un ocellet: un home amb boina que no arribava al metro seixanta, prim, de moviments molt àgils, que enxinava els ulls i acostava l’oïda per escoltar millor. Aquell dia de setembre del 2016 va viatjar des de casa seva a Bilbao fins a Jaizkibel, 250 quilòmetres anada i tornada al cotxe del seu amic Valentí, per revelar una placa entre les ruïnes. Fins ben poc abans de morir amb 102 anys, viatjava als homenatges a les víctimes del franquisme, als desenterraments d’esquelets a fosses i trinxeres, a les taules rodones per explicar la seva història de la guerra com a voluntari de l’Esquerra Republicana, el seu testimoni del bombardeig de Gernika, la batalla d’Elgeta, el front de Catalunya, la fugida a França, els camps de concentració, els treballs forçats, la repressió d’una postguerra interminable.
“És que no hi queda ningú més, així que he de venir i donar testimoni”.
Fins que vam escoltar Luis no ens havíem adonat. Els nostres millors recorreguts ciclistes (Jaizkibel, Erlaitz-Pikoketa, Arkale, Aritxulegi, Agina, Artesiaga…) segueixen precisament les carreteres construïdes pels treballadors forçats de la postguerra: carreteres solitàries, serpentejants, abocades al mar, submergides en boscos, muntanya amunt , muntanya avall, carreteres absurdes per les quals amb prou feines circulen cotxes. Són una meravella: van ser un horror. Els enginyers no les van projectar amb cap lògica civil sinó amb una lògica militar antiga.
Entre 1939 i 1945, les noves autoritats franquistes van construir aquestes carreteres a prop de la frontera amb França perquè temien invasions i volien rutes per pujar a les fortificacions de la muntanya, passar tropes d’una vall a l’altra, comunicar llocs remots. Aquestes obres es podien permetre tremendes perquè comptaven amb mà d’obra barata: quinze mil presos republicans a Guipúscoa i Navarra, als quals castigaven i de passada inculcaven “l’hàbit profund de l’obediència”, com deien els reglaments dels batallons. No tenien cap delicte per imputar-los, no els van fer cap judici ni els van dictar cap condemna. Igual que cent mil més a tot Espanya, els van classificar com a “desafectes al règim” i els van enviar a picar pedra a valls remotes. Van construir carreteres, aeroports, ferrocarrils, pantans i canals, amb un benefici per a l’Estat de 780 milions d’euros, segons els càlculs d’Isaías Lafuente.
Carretera de Aritxulegi y Agina 📷 ANDER IZAGIRRE
A mi em van empènyer amb un fusell i em van dir tira endavant. Aquest va ser tot el contracte que em van fer –explicava Luis.
L’absurd de Jaizkibel
A Lezo, a nou quilòmetres de Sant Sebastià, arrenca la pujada a la muntanya costanera de Jaizkibel. Per aquí han pujat els millors corredors de l’últim mig segle durant la Clàssica de Sant Sebastià, la Volta al País Basc, fins i tot el Tour de França, per aquí vam pujar una vegada i una altra els ciclistes de la zona. Ara, en passar davant la placa que va inaugurar Luis a la primera rampa, ja no podem ignorar les restes dels barracons dels presos, els magatzems, les cuines. Ens adonem també de com és d’absurda aquesta carretera: si ja existeix la nacional que va directa de Sant Sebastià a Irun, per què serveix aquest itinerari sinuós que puja i baixa per una muntanya despoblada?
Superem unes rampes dures, amb desnivells del 10% i el 12%, fins a passar al vessant oceànic de Jaizkibel. Allí pugem ja més suau, abocats als penya-segats i amb vista a gairebé tota la costa basca, des del far de Biarritz fins al cap de Matxitxako. Després baixem veloços cap al fort de Guadalupe, el motiu pel qual existeix aquesta carretera: una mola de 30.000 metres quadrats amb murs, fossats, búnquers, bateries, nius de metralladores, patis, túnels, allotjament per a sis-cents soldats i canons que apuntaven a la frontera francesa, a Hendaia, a la desembocadura del Bidasoa. El van aixecar el 1900 i de seguida, amb el naixement de l’aviació, ja no servia de res. Però els franquistes van enviar milers de presos a construir la carretera de Jaizkibel només per disposar d’un altre accés fins a aquesta fortalesa, on van instal·lar un observatori i algunes metralladores. Si van obrir la carretera pel vessant oceànic, molt més abrupte que el vessant interior, era perquè així quedava ocult i no podien bombardejar-lo des de França.
El fort de Guadalupe mai va servir per a res, que és el millor (l’únic bo) que es pot esperar de llocs així. I la carretera va quedar per a ús gairebé exclusiu de ciclistes, muntanyencs i turistes.
Luis Ortiz Alfau, davant la casa en la que va viure dos anys en Vidángoz 📷 ANDER IZAGIRRE
El campament Babilònia
Passem d’Hondarribia a Irun, on una petita carretera segueix la riba del rierol Arantzate cap al sud. S’hauria d’acabar a la base de les Penyes d’Aia, un poderós massís de granit, però allà van obligar els presos a obrir una pujada brutal (quatre quilòmetres al 10%) fins a un vell fort abandonat a la cimera d’Erlaitz, per baixar després a Oiartzun. En aquesta baixada hi ha el mas de Pikoketa, on les tropes franquistes van afusellar tretze milicians que defensaven un petit lloc a la muntanya. Un monòlit i una placa recorden els noms de les víctimes, moltes noies i nois entre 16 i 18 anys. I gairebé al final de la baixada, al costat del pal quilomètric 1, queden altres restes molt tènues: uns terres de ciment entre l’herba. Les velles fotos aèries ho confirmen: just allà hi havia els barracons dels presos que van construir la carretera. Al seu costat romanen el caseriu Markelainberri i el caseriu Babilònia, que va donar nom a aquest assentament d’esclaus.
El campament Babilònia! -recordava Luis Ortiz Alfau. Després d’un any i mig com a treballador forçat a la vall pirinenca del Roncal, el van destinar aquí un altre any més. Als presos els tenien amuntegats en barraques, vestits amb robes mínimes per resistir les gelades, amb els peus embolicats en draps perquè no tenien ni espardenyes. Els despertaven a fustades, els donaven una tassa amb infusió d’ordi i els manaven a picar roques ia palejar terra, per obrir el desmunt de la futura carretera. A la pausa del migdia els servien una mica de brou amb algun cigró vidu. Els presos caçaven llangardaixos per menjar-se’ls crus, robaven les mondes de patata que els veïns del poble tiraven als porcs, rosegaven els naps que altres veïns els deixaven mig amagats pel camí. Molts van morir de gana, de pneumònia, d’esgotament. Si no rendien prou, els donaven pallisses i els tenien treballant de nit.
I així un dia i un altre dia i un altre dia. I un altre dia i un altre dia i un altre dia.
‒No vam saber mai quant de temps estaríem allà ‒deia en Lluís, que era l’administrador de la companyia perquè sabia portar comptes i escriure a màquina, i així es va deslliurar dels pitjors treballs. El seu testimoni és molt valuós perquè va conèixer des de dins els mecanismes del règim esclavista: la corrupció dels militars, la revenda d’aliments al mercat negre, l’arbitrarietat amb què castigaven, la impunitat amb què afusellaven els presos, els certificats dels quals defunció havia de redactar el mateix Luis, dissimulant sempre els fets.
-No sabíem si serien unes setmanes, uns mesos o tota la vida. De vegades et desesperaves, però què faries.
Què faries: carreteres.
-Els cuiners preparaven el menjar en uns perols enormes. Un dia estaven fent el brou amb una pota de vaca. En acabar, van agafar l’os i el van llençar a la muntanya. Aleshores va sortir corrent un presoner i es va llançar a buscar l’os, a veure si podia xuclar-lo una mica. És que ens feien passar una gana horrible. Va agafar l’os, però gairebé al mateix temps va aparèixer un gos rodamón, que tindria tanta gana com ell, també es va llançar a buscar l’os i van començar a barallar-se. Va ser un espant. El gos va destrossar el braç esquerre al pobre home, li va treure l’os de vaca i el va deixar sagnant, tot el braç esquinçat. Tirava sang per tot arreu. Luis s’enduia les mans a les temples.
‒Encara tinc malsons amb allò. Els grunyits, el braç destrossat, tota aquesta sang.
Acabem la baixada a prop del barri de Gurutze. Des d’allà queden set-cents metres fins a l’alt d’Arkale, per una altra carretera que van construir els presos per accedir als túnels i búnquers excavats en aquestes penyes, des de les quals vigilaven el corredor estratègic Sant Sebastià-Irun. Encara es poden recórrer, llanterna a la mà, si preguntem als voltants i si els trobem al bosc proper a la carretera.
El túnel de Aritxulegi 📷 ANDER IZAGIRRE
La boca de l’infern
Des de Oiartzun vam passar a Navarra per la GI-3420, travessant els ports d’Aritxulegi i Agina. Aquesta carretera recorre 19 quilòmetres per unes muntanyes on hi ha uns quants caserius escampats, per un traçat sinuós que es fica als boscos, que es recolza en murs i contramurs per baixar als barrancs, que travessa un túnel de fama negra. Aquesta carretera enllaça un poble de 10.000 habitants (Oiartzun) amb un altre de 2.700 (Lesaka). I abans ja es podia anar de l’un a l’altre per la carretera nacional del Bidasoa. ¿Van fer una obra semblant per escurçar quinze minuts el trajecte entre dos pobles tan petits, a través d’unes muntanyes despoblades?
No. Aquesta carretera és una conseqüència directa de la Guerra Civil. A l’agost de 1936, les tropes franquistes baixaven pel Bidasoa cap a Irun quan es van trobar que els republicans havien volat el pont d’Endarlatsa, i no van tenir més remei que emprendre una marxa penosa a través de les muntanyes per arribar a Oiartzun i d’allà a Irun. Van comprovar que la ruta del Bidasoa era molt vulnerable. Així que en acabar la guerra van decidir construir una carretera per aquí, pels passos d’Aritxulegi i Agina, una alternativa per moure tropes entre Sant Sebastià i el Bidasoa. No tenia sentit civil, mai no va tenir ús militar, però quatre mil presos van obrir aquesta carretera endimoniada amb bec, pala, dinamita i carretons.
El túnel d’Aritxulegi, al cim del port, va ser l’escenari dels patiments més atroços. Els presos picaven el granet a mà durant hores per col·locar alguns cartutxos i avançar amb les voladures. Testimonis de la zona com Xebe Sistiaga expliquen que havien d’avançar seixanta centímetres diaris en la perforació del túnel, sota amenaça de càstigs, hores extra, més gana. Segon Pagadizabal, un carreter que va veure Franco quan va inaugurar el túnel el 1948, recordava com de vegades arribava algun esclau al seu caseriu:
-Veníen mig morts, molt pàl·lids, arrossegats. Els donàvem una mica de formatge i un glop de vi, i ressuscitaven. Si trobaven un nap, el pelaven i se’l menjaven cru. Fins i tot les panotxes de blat de moro se les menjaven crues: crac-crac-crac…
A Oiartzun abunden els records d’aquells treballadors fantasmagòrics que pul·lulaven per la muntanya, famolencs, descalços, patint tifus, sarna, tuberculosi, arreats a fustades muntanya amunt i avall. Quan un es va escapolir, els militars en van escollir set a l’atzar i els van afusellar. Els cadàvers van baixar en lliteres improvisades amb dos pals i una manta. Els cossos es balancejaven muntanya avall, recordava el veí Joxe Maia, i així els van portar fins al cementiri de Rentería. Les seves actes de defunció són a l’Ajuntament.
Hi haurà pocs trams més dolços per pedalar que aquesta carretera dels esclaus: la baixada d’Aritxulegi fins a l’embassament d’Endara, la pujada de quatre quilòmetres per la fageda fins a l’alçada d’Agina, la baixada corbada fins a Lesaka. Qui segueix una empremta deu un agraïment. Els ciclistes que recorrem aquesta carretera hauríem, almenys, de explicar la seva història.
Escultura de Mikel Iriarte en Artesiaga. 📷 ANDER IZAGIRRE
El camí injust
De Lesaka a Irurita, remuntem el Bidasoa. Primer entre les muntanyes que estrenyen la vall, després per un paisatge més ampli, un onatge de turons verds, boscos, rierols, blat de moro, palaus de pedra rosada, caserius blancs escampats a les praderies com daus llançats en una taula. A Irurita comença un altre tram ideal per a ciclistes: els 27 quilòmetres fins a Eugi a través del port d’Artesiaga, un altre treball d’esclaus.
La carretera puja dolça, amb alguna rampa dura, amb descansos, amb vistes cada cop més altes sobre la vall verda, els caserius blancs, el bosc fosc. Poc abans d’arribar al coll, en un monticle a la vora de la carretera van instal·lar el 2009 unes planxes i barres d’acer corten: és una escultura de Mikel Iriarte, titulada Bidegabeko bidea (El camí injust). Sembla bonic, potser massa optimista, que en eusquera “injust” es digui “bidegabea”: literalment, “sense camí”. Un panell recorda que 1.756 presos van construir aquesta carretera entre 1939 i 1941, i que 3.463 més van treballar en les fortificacions del Baztán. El biscaí Francisco Barrena va assistir a la inauguració de l?escultura i va explicar que van passar gana, fred i molt dolor, que els castigaven per qualsevol cosa, que per exemple els feien cavar un forat i després emplenar-lo, o que els penjaven al coll sacs amb deu quilos de pedres i que es passaven tota la jornada treballant amb aquella càrrega que els destrossava, que passaven tanta gana que una vegada, a l’hivern, van baixar fins al poble perquè algú els va dir que hi havia una gallina morta, i que allà la van trobar, entre la neu, i se la van menjar.
L’endemà de la inauguració, l’escultura va clarejar regalimant pintades negres. Les firmava Falange Baztán, proclamaven diverses vegades “Viva Cristo Rey” i deixaven una sèrie d’amenaces en un basc apretat: “39n irebazi giñun ta beti irebaziko” (“guanyem al 39 i sempre guanyarem”), “Rojos kontuz ibili” ( “vermells, aneu amb compte”). La van netejar i ara apareix ben cuidada. Potser seria una bona idea incloure una foto d’aquell atac al panell informatiu a la vora de la carretera, perquè els autors de les pintades negres van completar de manera involuntària però molt efectiva el missatge de l’escultura: la justícia, la necessitat, l’actualitat de la memòria.
Epíleg fins a Pamplona
El poble d’Eugi, a la vora d’un pantà, als peus dels boscos del Cinquè Reial, és una destinació fantàstica per acabar el recorregut. Si volem completar l´etapa fins a Pamplona, poc després d´Eugi podem agafar la petita carretera NA-2520, una altra obra dels treballadors forçats, per creuar l´alt d´Egozkue i baixar a Olague. A la perifèria nord de Pamplona, una carretera sotragada puja des d’Artika fins al Fort de San Cristóbal, al cim de la muntanya Ezkaba, on van amuntegar i maltractar centenars de presos republicans. El 22 de maig de 1938 van emprendre una fuita extraordinària que va acabar en massacre: dels 795 escapats, els guàrdies i militars van assassinar més de dos-cents en les següents hores i dies, van detenir tots els altres i només tres es van salvar passant a França després de una caminada de diverses jornades.
El 2 de març de 1974, avui fa 50 anys, tot i una intensa mobilització nacional i internacional, el règim franquista executa el militant anarquista Salvador Puig i Antich
Mural dedicat a Salvador Puig Antich INSTAGRAM ROC BLACKBLOCK.
Roc Blackblockja ha acabat el mural dedicat a Salvador Puig Antich, que s’inaugurarà diumenge a la tarda en el marc de les jornades de record i homenatge que organitzen els col·lectius llibertaris. Es troba al barri de Vallcarca, en un mur de 10 metres, a la plaça batejada popularment com la d’Uri Caballero, entre els carrers de Cambrils i la Farigola. Blackblock hi ha treballat els darrers dies sense haver rebut cap encàrrec, per decisió seva, i coincidint amb el 50 aniversari de l’execució de Puig Antich per “a reivindicar” la lluita revolucionària en què es va implicar a fons, fins a morir. D’altra banda, el Memorial Democràtic farà demà una ofrena floral a la Model de Barcelona com a homenatge a Puig Antich. Es farà a les 9.30 del matí coincidint amb el dia i l’hora de la seva execució fa cinquanta anys. Comptarà amb la participació de la consellera de Justícia, Drets i Memòria, Gemma Ubasart i González, així com del director del Memorial Democràtic, Jordi Font Agulló, i el president del Consell de Participació de la institució, Carles Vallejo.
📍L’expedient de presó de Salvador Puig i Antich (1974) a l’Arxiu Nacional de Catalunya:
El Pirineu és fortificat amb diversos tipus de mà d’obra forçada, bé en batallons dependents del sistema concentracionari, en el marc de la repressió política dels vençuts, bé en unitats militars compostes per soldats de lleva que han de suportar un llarg servei militar.
Aritxulegi (Guipúscoa). 1942. Batalló Disciplinari de Soldats Treballadors 38.
Finalitzada la guerra, el Pirineu és el destí de diversos batallons de treball forçat dependents de la Inspecció de Camps de Concentració. Durant 1939, estan formats principalment per presoners de guerra que han estat classificats ideològicament en camps de concentració com a “desafectes” a l’anomenat “Gloriós Moviment Nacional”. Són categoritzats així fins i tot si, simplement, la seva simpatia pel règim és dubtosa.
Aquests batallons es reorganitzen el 1940 amb joves combatents republicans obligats a realitzar el servei militar de nou (sense considerar el realitzat amb la República durant la guerra) o amb nous reclutes incorporats al sistema concentracionari després de ser classificats com a “desafectes”. Al Pirineu basco-navarrès treballen en aquests batallons, almenys, 20.000 captius entre 1939 i 1942.
Els camins de la memòria, Àngel Santesteban.
D’altra banda, està sense confirmar encara el nombre de soldats de reemplaçament que treballen a les fortificacions, si bé sabem que van ser milers, especialment, a partir del 1943.
El novembre de 1938, Franco planteja una proposta de reglament en què explica la triple finalitat del treball dels presoners, a més de la “utilitat material immediata que es deriva de la seva realització”:
1a “La de compensació, en la mesura del possible, de la càrrega originada per la sustentació dels presoners.
2a La de contribuir directament o indirectament a la reparació dels danys i destrosses perpetrats per les hordes marxistes.
3a La d’aconseguir la correcció del presoner, proporcionant-li mitjans i ocasió de demostrar (…) el seu grau de rehabilitació moral, patriòtica i social, adquirint l’hàbit de profunda disciplina, ràpida obediència i acatament al principi d’Autoritat, precisament i molt especialment en el treball, com a base prèvia i indispensable de la seva adaptació al medi ambient social de la Nova Espanya.” (Reglament provisional per al règim interior dels Batallons de Treballadors. 23 de desembre del 1938)
1940-1942. Mapa de pistes i carreteres obertes per a la fortificació del Pirineu. Arxiu General Militar d’Àvila (AGMAV), C.3526, Cp.14.Plànol de l’organització defensiva de la Vall de Roncal. Arxiu General Militar d’Àvila (AGMAV)_ODP_Caja 3521.14 gener 1942: Francisco Pérez Pulido (Pedro Abad, 20 abril 1920-Barcelona, 11 abril 1971) va ser donat d’alta al Batalló Disciplinari de Soldats Treballadors número 67 a la Guarnició d’Oiartzun (Guipúscoa)
1 Juliol 1942: Treballs a pista Regiment de Fortificació del Batalló Disciplinari número 14 de Lesaka (Navarra). La carretera entre Lesaka i Oiartzun a través de l’alt d’Aritxulegi va ser construïda per esclaus del franquisme.
“No hi ha res a fer amb aquesta gent, no ens hi podem entendre, no volen, no volen, i ho haig de dir, surto amb l’impressió d’ésser en un país ocupat, som un país ocupat ; no sóc separatista… però som en un país ocupat!”.
Frederic Roda i Ventura (Barcelona, 1898 – Barcelona, 7 de març de 1967 📷 Família Roda Fàbregat
En el Diari “La Vanguardia” del dia 2 de Març del 1967, fou dedicada una pàgina al Dr. Jordi Rubió i Balaguer, fill de Jordi Rubió i LLuch i net de Jordi Rubió i Ora, un dels primers poetes de la Renaixença. El dia següent, 3 de març de 1967, a la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona, tingué lloc un homenatge públic al Dr. Jordi Rubio, president de l’Insitut d’Estudis Catalans, i abans del 1939, Director de la Biblioteca de Catalunya, Director de l’Escola de Bibliotecaris i professor de la Universitat Autònoma de Bercelona.
Però, aquests homenatges provocaren una profunda irritació al Dr.García Valdecasas, actual Rector de la Universitat de Barcelona. El Sr. García Valdecasas féu detenir els següents estudiants: Argullel, Trias, Coll, Cristina Fernández, i als Srs. Dr. Joan Corominas, metge, Professor de la Universitat de Chicago, Josep M. Piñol, escriptor i President de “Francisoàlia”, Dr. Joan Colominas metge, Dr.Antoni Gutiérrez, Sr. Enric Lluch, geògraf, Joan Triadú, escriptor, Jean Cornudella, economista, Francesc Casamajor, industrial, Joan Oliver, escriptor, Manuel Sacristán, professor, Pere Portabella, director cinematogràfic, Carles Barral, editor, Miquel Coll i Alentorn, historiador, Juan García Hortelano, escriptor, i Jordi Rubió i Lois, historiador, fill de Jordi Rubió i Balaguer, sota l’acusació comú d’haver assistit a l’acte d’homenatge en el transcurs del qual foren llegides les adhesions de centenars de catedràtics i intelectuals d’arreu del món.
A la matinada dol dia 7 de març foren posats en llibertat els detinguts, excepte els Srs. Argullol, Cornudella, García Hortolano, Triadú i Sacristán, que foren ingressats a la Presó Model.
El Degà del Col.legi d’Advocats de Barcelona, Sr. Frederic Roda Ventura, que havia intentat diverses vegades de convèncer el Jutge de Guardia que posés en llibertat tots els detinguts, sortí profundament trasbalsat del despatx del jutge cap a les dues de la matinada del dia 7, dolgut por la forma incorrecta i despreciativa en què havia estat tractat. Deia en veu alta cridant, a la sortida, davant del centenar d’amics, familiars i advocats que s’aplegaven al vestíbul del Palau de Justícia:
“No hi ha res a fer amb aquesta gent, no ens hi podem entendre, no volen, no volen, i ho haig de dir, surto amb l’impressió d’ésser en un país ocupat, som un país ocupat ; no sóc separatista… però som en un país ocupat!”.
Baixà les escales precipitadament i pujà al seu cotxe. Tingué temps d’arribar a la Plaça de Catalunya, i pogué just frenar, caient tot seguit víctima d’un atac de cor.
DEMA, DIMECRES, A LES 9 DEL MATÍ, sortint del Passeig de Gràcia nr. 102, tindrà lloc l’enterrament del nostre Degà, l’home que defensà als nostres detinguts per haver homenatjar el nostre Institut i la nostra cultura de la nostra Universitat.
L’home que es veié obligat, amb desgrat seu, a dir públicament aquestes darreres paraules: “Som un país ocupat”.
Confiem que no assistirà a l’enterrament ni el jutge d’aquesta gent, ni el rector de la seva Universitat. Però nosaltres, TOTS. Telefoneu durant aquest vespre convidant a l’enterrament.
I després, fem còpies d’aquest escrit i que per a tothom en surti la lliçó de redoblar fins al límit l’esforç per a la pervivència de la cultura catalana, l’única oultura europea porseguida, que només nosaltres podem defençаг.
Universitat de Barcelona, 7 març 1967
Font: Universitat de Barcelona, Família Roda Fabregat
L’Arxiu Històric Militar, un tresor per a la història i la memòria
Guarda 100.00 causes penals i 120.000 noms de processats
L’indult a Sanjurjo i la condemna a mort del “txequista” García Atadell, els sumaris més consultats
Ángel García Villaraco consulta una de les 10.000 caixes de l’Arxiu Històric Militar
L’ Arxiu Històric del Tribunal Militar de Sevilla guarda 100.000 causes penals i els noms de 120.000 processats . La gran majoria, de judicis celebrats a tot Andalusia entre els anys 1936 i 1941, per la qual cosa es converteix en una valuosa eina per als historiadors i també per als ciutadans que desitgen conèixer la sort que van córrer els seus avantpassats durant la Guerra Civil i postguerra.
També ha solucionat qüestions més crematístiques com els ajuts econòmics a empresonats pel franquisme o els objectors de consciència que van estar a la presó i ara veuen reconegut aquest temps a efectes de cotització per a la seva jubilació.
L’arxiu, situat a l’avinguda Eduardo Dato de Sevilla, ha anat acumulant els lligalls d’altres seus militars andaluses, principalment de l’ IX Cos de l’Exèrcit (republicà) amb seu a Úbeda (Jaén) . Actualment compta amb tres persones treballant i nou llocs de lectura on es fan dues mil consultes a l’any.
El seu responsable és l’arxiver Ángel García Villaraco , que explica a aquest diari que el 70% de les seves consultes són per a treballs sobre Memòria Històrica , en què darrerament observa un nou interès cap a la repressió per motius religiosos i els morts màrtirs.
Entre els familiars de persones executades durant la Guerra Civil, assenyala que encara hi ha persones procedents de pobles petits que “volen assabentar-se de qui va denunciar el seu avantpassat”.
“Aquí no se li nega informació a ningú”, afirma Ángel.
En els seus 15 anys en aquest arxiu, ha viscut moments emotius com el d’una dona que entre aquells lligalls es va assabentar dels que havien estat els seus veritables progenitors , que havien estat processats després de la guerra i altres familiars van criar els seus fills perquè no es veiessin perjudicats per aquells antecedents polítics.
Entre la gent que acudeix a l’arxiu, el seu responsable percep que “encara n’hi ha que veuen el passat amb ressentiment, però solen ser joves, cosa que demostra que és una rancúnia adquirida”. En canvi, les víctimes tendeixen a veure’l com “cosa que no va ser només culpa d’una part”.
Una llima amagada dins un entrepà
Immaculada Benavente, presidenta del Tribunal Militar Segon amb seu a Sevilla i jurisdicció sobre tota Andalusia, declara a aquest diari que aquest arxiu “no és només un magatzem de papers sinó que descobreix innombrables històries personals”. Els procediments (manuscrits gairebé gairebé fins al 1940) “donen una imatge de la composició dels tribunals, com era la investigació, la vista oral i la pròpia societat”, afirma.
Molts sumaris porten incorporades proves com ara cartilles de racionament o plaques de partits polítics. Una de les causes es va obrir contra uns pares que van intentar ficar a la presó una llima amagada dins d’un entrepà perquè el seu fill s’escapés llimant els barrots.
Un dels sumaris més consultats és l’indult que el govern de la República va concedir al general Sanjurjo després de la seva condemna a mort per l’aixecament militar de l’agost del 1932 a Sevilla.
També el judici contra Agapito García Atadell, que va dirigir una de les “txeques” més sanguinàries de Madrid al començament de la Guerra Civil. Després d’un intent de fuga amb vaixell a Sud-amèrica, va ser detingut a les Canàries, jutjat en un consell de guerra a Sevilla, condemnat a mort i executat el juliol de 1937 a la presó de Sevilla.
L’arxiu ha perdut molts dels procediments militars de la República, que es van destruir voluntàriament quan es replegava. Pel poc que queda, García Villaraco percep que els nacionals van intentar recuperar la documentació per identificar membres dels tribunals populars. Un altre motiu de pèrdua és que els lligalls s’incorporaven a una causa posterior o que els recursos i els indults obligaven a enviar l’expedient a un tribunal central a Madrid i després no tornava.
Procés per associar Franco amb un “sublim engany”
L’arxiu descobreix curioses anècdotes, com el procediment obert a Màlaga perquè algú va col·locar en una paret un cartell de la pel·lícula nord-americana Sublime engany (1936) al costat d’una foto de Franco.
A Sevilla, es va expedientar un home per no agenollar-se al pas de la Custòdia pel carrer de Sierpes però després es va arxivar en comprovar que l’acusat era coix, recorda García Villaraco.
Tot i que l’arxiu guarda documentació del regnat d’Alfons XIII (1902-1931), la majoria correspon a la Guerra Civil i la postguerra.
Relata l’arxiver que després de la guerra hi va haver moltes diligències de només un o dos folis obertes per comprovar els antecedents dels que tornaven al poble. Però “a molta gent d’esquerres que no havien comès delictes no se’ls va processar” potser perquè una de les conclusions dels que consulten l’arxiu és que força denúncies responien a picabaralles veïnals o infidelitats matrimonials.
L’exhaustiu assaig de l’historiador Antonio Barragán Moriana és el resultat de més de 14 anys de recerca als arxius militars franquistes, un tom essencial per comprendre l’abast de la repressió franquista a través de la coneguda com a Justícia militar de guerra.
Font: Diario de Sevilla, Amanda González de Aledo, Antonio Barragán Moriana
📍Durant la dictadura franquista, la por, el gris i la mediocritat s’estén a tots els aspectes de la vida, però la infància va ser la principal perjudicada del franquisme.
📍La maternitat i la primera infancia en el franquisme sota el control de l’Obra de Protección de Menores
Neus Garcia Rafols Maria Verdú Guinot Elena Rafols Yuste Circare. Grup de Recerca Històrica
L’ESPANYA FRANQUISTA I LES POLÍTIQUES MATERNALS*
El Nuevo Estado sorgit de la rebel·lió militar i convertit en dictadura tenia la necessitat primordial d’augmentar el nivell demogràfic del país. Els estudis de principis dels anys quaranta mostraven una natalitat molt baixa i una despoblació que, segons deien, no es podia atribuir només a les conseqüències de la Guerra Civil, sinó a la decadència moral, la debilitat religiosa i l’apatia espiritual del règim anterior. Per això van iniciar una política «pronatalista», i per posar-la en marxa calia que la família patriarcal fos la unitat principal de la societat, declarant indissoluble el matrimoni i enaltint la maternitat amb incentius econòmics **
La Ley de sanidad infantil y maternal, del 12 de juliol de 1941, va ser la que va donar pas al marc organitzatiu i funcional de totes les institucions que es dedicaven a l’assistència maternal i infantil, que depenien de diversos ministeris i organitzacions. En la llei, el Govern espanyol deixava molt clar els seus objectius:
Deseoso el Gobierno de mejorar en lo posible los factores demográficos positivos, estimulando la nupcialidad y natalidad, y combatir eficazmente los factores nega tivos del problema de población, aspira a reducir al minimo la mortalidad maternal e infantil, intemificando las obras de asistencia médica a ello encaminadas.
És per això que va dedicar un gran interès a tenir cura de la mare gestant, no per ella mateixa com a dona, sinó per la finalitat procreadora que li destinaven com a tal, així com als lactants, per evitar l’alta mortalitat infantil.
L’Estat va actuar segons la ideologia feixista utilitzant valors tradicionals, arrelats des de feia segles en la psicologia femenina, com ara la maternitat. Calia potenciar aquest valor i posar en marxa unes línies polítiques adoctrinadores dirigides específicament a la dona. El feixisme la veia com un ésser inferior, només capacitada per tenir cura de la llar i ser mare i esposa. Com diu Carme Molinero, els tres feixismes europeus compartien en aquest sentit les mateixes línies, encara que cadascun en feia prevaler un component més que uns altres. A Espanya, el franquisme va demostrar que feixisme i catolicisme no eren antagònics; les funcions reproductives van restar a mans del règim i de l’Església, i es va prohibir l’avortament, el control de la natalitat i els anticonceptius (amb el pas dels anys, l’Església va permetre els mètodes naturals), a banda de reprimir la sexualitat femenina fins a l’extrem de recuperar una institució creada el 1902 amb el nom de Patronato Real para la Represión de la Trata de Blancas, dissolt per la República, el Patronato de Protección a la Mujer (PPM), responsable de vigilar la moral femenina. En resum, el control sobre el cos de la dona va ser aclaparador.
Tribunal Tutelar de Menores, pis principal de l’actual Hotel Monument, Passeig de Gràcia, 75, Barcelona. Es poden veure els escuts oficial de ceràmica
No pensem que la idealització de la dona mare arribava al punt de valorar-la com a tal. De cap manera. Luis Martínez Kleiser (1883-1971) una eminència de l’època era doctor en Dret, periodista i escriptor, i també era, entre altres càrrecs, vocal del Consejo Superior de Protección de Menores (CSPM) i vicepresident del PPM; el 1949 va publicar, a la Revista de la Obra de Protección de Menores (ROPM), «Tienes un hijo», adreçat a l’home pare, un article representatiu del que es pensava en segons quins sectors socials de l’època, ja que valora la dona mare per ser mare, però al mateix temps treu tot el valor a aquest fet i dóna com a única responsabilitat de la «creació» dels fills al pare i, per tant, només ell és el responsable de la seva educació. Era tal el menyspreu a la dona que se la comparava amb un simple recipient:
Ya sé que tuvo una madre ese hijo tuyo; pero dime, ¿tuvo madre Adán? ¿No? Luego tu hijo no necesitaba haberla tenido tampoco. Dios quiso conceder a la madre la facultad portentosa de alumbrar seres; pero esa madre solo lo es de nombre, en cuanto a la creación del nuevo ser se refiere. No es la madre capaz de crear […]. Dios la mandó ser madre desde el paraíso como nosotros mandamos a una máquina inventada por nuestro ingenio que dé a luz un producto cualquiera. La máquina cumple su misión, pero sin nosotros, ni la máquina sería máquina, ni sería capaz de crear aquel producto. La máquina madre es lo mismo. […] Esa madre carece de capacidad para ser autora de un ser maravilloso. […] Es únicamente como la máquina y produce creaciones.
Nens jugant al pati de “La Prote” Escuelas Profesionales Nuestra Señora de la Esperanza del Tribunal Tutelar de Menores, del carrer Wad-Ras, 98 (Barcelona) Obra de l’arquitecte Josep Maria Sagnier Vidal-Ribas, inaugurada el 10 d’octubre de 1946 i tancada el 1983
El control matern i infantil anava més enllà del sanitari o de les millores socials. Es tractava de controlar les famílies moralment i inculcar la nova estructura política; una faceta més, en definitiva, de les polítiques familiars repressives de la dictadura franquista. I s’hi va donar un marc legal quan el 28 de maig de 1938, encara no acabada la Guerra Civil, Francisco Franco i Ramón Serrano Suñer, ministre de l’Interior, van signar a Burgos un decret de reorganització de la sanitat en el qual manifestaven:
El Nuevo Estado español, que aspira como postulado fundamental de su misión, a fortalecer, elevar y engrandecer a España, ha de acometer muy próximamente la reorganización de la Sanidad sobre bases que se armonicen con la orientación totalitaria de nuestro Movimiento.
Segell Escuelas Profesionales del Tribunal Tutelar de Menores de Barcelona. La seu central fos al pis principal de Passeig de Gràcia, 75 de Barcelona (Actual Hotel de Luxe Monument)
L’ORGANITZACIÓ ASSISTENCIAL A LA MARE I LA PRIMERA INFÀNCIA: LES INSTITUCIONS
Les funcions de l’Estat sobre sanitat infantil i maternal estaven a càrrec del Ministerio de Gobernación i de la Dirección General de Sanidad, que també en tenien la responsabilitat legislativa. El control als centres medicoassistencials ja havia estat reglamentat el març del 1939, quan s’ordenava als jefes de Puericultura provincials fer una visita amb deteniment a totes les institucions que hi collaboraven i elaborar un qüestionari amb totes les dades recollides, i que aquestes visites s’havien de repetir amb freqüència. També s’asseguraven el control des de dins, ja que aquest cap del Servicio Provincial de Puericultura havia de formar part com a vocal nat dels patronats o les juntes que dirigien les institucions que acollien dones i criatures.
Les polítiques maternals es van plasmar mitjançant les directrius del Ministerio de Sanidad i van ser posades a la pràctica a través de diverses institucions, com ara Auxilio Social i Sección Femenina, entre les més conegudes i també força estudiades. El Ministerio de Justicia creà també una d’aquestes institucions collaboradores, ja que tenia funcions tutelars i protectores de menors, mitjançant organismes com asils, orfenats, col·legis, reformatoris… L’organisme que se n’ocupava era el Consejo Superior de Protección de Menores, constituït en el si del Ministerio de Justicia, amb personalitat jurídica pròpia, capacitat legisladora i amb seu a Madrid. Va ser restablert l’1 de juliol de 1938, a Vitòria. Estava organitzat en diverses seccions. La primera, s’ocupava de la puericultura i la primera infancia. Sota les ordres del Consejo hi havia les juntes provincials i locals. A Barcelona, es va crear la Junta Provincial de Protección de Menores de Barcelona (JPPMB), per sota de la qual hi havia els centres mèdics o d’assistència que tenien cura de la mare i la criatura, com ara l’Oficina Central del Niño, la Guardería de Niños de Pecho amb la Cantina Maternal i el Parque Infantil del Grupo Benéfico.
Grupo Benéfico (dreta) inaugurat el 1915 i tancat el 1978 i Escuelas Profesionales Ntra.Sra. de la Esperanza del TTMB (Esquerra), inaugurat el 1946 📷 Josep Brangulí i Soler (L’Hospitalet de Llobregat, 14 de setembre del 1879- Barcelona, 23 de setembre del 1945)
La Junta de Barcelona compartia instal·lacions amb el Tribunal Tutelar de Menores de Barcelona. Les seves dependències estaven situades al principal del número 75 del Passeig de Gràcia. Hi havia també juntes locals, designades per la de Barcelona i autoritzades pel Consejo (Terrassa, Badalona…), que vigilaven la gestió de totes les juntes, especialment l’econòmica, i de la secció de puericultura i primera infancia.” Econòmicament, els recursos principals els obtenien de la consignació pressupostària i de la recaptació del 5% de l’impost sobre els espectacles públics. La resta, provenien d’ingressos que obtenien de béns propis o de donatius.
La zona rural també havia de quedar controlada amb la creació de petits centres d’assistència pediàtrica i maternal d’urgència. Tots els pobles amb més de cinc mil habitants havien de tenir-ne un. En aquest àmbit, la Sección Femenina divulgava la higiene infantil a través de les informadores sanitàries rurals.
* Aquest treball analitza específicament el tema de la maternitat i la primera infancia, mitjançant els centres que depenien de les mateixes institucions que tenien cura de la infancia i la joventut tutelada. El 2005 vam iniciar una recerca sobre la infància tutelada, que ha tingut el suport del Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya. Es desenvolupa en diverses fases, i posa l’èmfasi en la valoració de la infancia com a subjecte històric i en la divulgació a la ciutadania. Consta d’un primer dossier inèdit, Les institucions de protecció de menors i benéfiques: centres de menors femenins de Barcelona i provincia (1939-1959); del documental Darrere la finestra. Vida quotidiana als centres de menors franquistes (R. Mamblona, 2006), el qual recull el testimoni de quatre persones que havien passat per aquests centres; de la pàgina web http://www.infanciatuteladaenelfranquisme.cat (2008), i de l’exposició Infancia robada.
Internat de nenes Hogar Nuestra Señora del Coll, carrer Albigesos, 1-5, Barcelona|CEDIDA
** NASH, Mary. «Pronatalismo y maternidad en la España franquista». A: BOCK, Gisela; THANE, Pat (ed.). Maternidad y políticas de género. La mujer en los estados de bienestar europeos, 1880-1950. Madrid: Cátedra, 1996.
*** Boletín Oficial del Estado, 28-7-1941, núm. 209, 5650-5655.
**** «Mujer, franquismo, fascismo. La clausura forzada en un “mundo pequeño”». Historia Social, 1998, núm. 30, pàg. 97-117.
***** Boletín Ofcial del Estado, 31-V-1938, núm. 586, 7610-7611.
****** Boletín Ofcial del Estado, 12-III-1939, núm. 71, 1452-1453
******* Santiago Castiella, Gregorio. «Crónica Nacional». Revista de la obra de Protección de Menores, 1944, núm. 1, pàg. 30.
Font: Edicions de la Universitat de Barcelona, Neus Garcia Rafols, Maria Verdú Guinot, Elena Rafols Yuste, Circare. Grup de Recerca Històrica
Per què l’EMD de Bellaterra i Ajuntament de Cerdanyola no retiren els símbols franquistes a l’espai públic de Bellaterra?
📍Articulo 34. Deure memòria.
Per tal de preservar a la memòria col·lectiva els desastres de la guerra i de tota forma de totalitarisme, les administracions públiques desenvoluparan totes aquelles mesures destinades a evitar que les violacions de drets humans que es van produir durant el cop d’Estat, la Guerra i la Dictadura, es puguin tornar a repetir.
Secció 1. Símbols, elements i actes contraris a la memòria democràtica
📍Article 35. Símbols i elements contraris a la memòria democràtica.
1. Es consideren elements contraris a la memòria democràtica les edificacions, construccions, escuts, insígnies, plaques i qualssevol altres elements o objectes adossats a edificis públics o situats a la via pública en què es realitzin mencions commemoratives en exaltació, personal o col·lectiva, de la sublevació militar i de la Dictadura, dels seus dirigents, participants al sistema repressiu o de les organitzacions que van sustentar la dictadura, i les unitats civils o militars de col·laboració entre el règim franquista i les potències de l’eix durant la Segona Guerra Mundial.
2. Així mateix, seran considerats elements contraris a la memòria democràtica les referències realitzades en topònims, a la llista de carrers o en les denominacions de centres públics, de la revolta militar i de la dictadura, dels seus dirigents, participants en el sistema repressiu o de les organitzacions que van sustentar la dictadura; i les unitats civils o militars de col·laboració entre el règim franquista i les potències de l’eix durant la Segona Guerra Mundial.
3. Les administracions públiques, en l’exercici de les seues competències i territori, han d’adoptar les mesures oportunes per a la retirada dels elements esmentats.
4. Quan els elements contraris a la memòria democràtica estiguin ubicats o col·locats en edificis de caràcter públic, les institucions o persones jurídiques titulars d’aquests seran responsables de retirar-los o eliminar-los. Mancaran de visibilitat els retrats o altres manifestacions artístiques de militars i ministres associats a la sublevació militar o al sistema repressiu de la Dictadura. A aquest efecte, no es poden mostrar en llocs representatius i, en particular, despatxos o altres estades d’alts càrrecs, espais comuns d’ús, ni en àrees d’accés al públic.
5. Quan els elements contraris a la memòria democràtica estiguin ubicats en edificis de caràcter privat o religiós, però amb projecció a un espai o ús públic, les persones o institucions titulars o propietàries dels mateixos hauran de retirar-los o eliminar-los, en la forma establerta a aquest article.
6. El que preveuen els apartats anteriors no és aplicable quan les mencions siguin d’estricte record privat, sense exaltació dels enfrontats, o quan hi concorrin raons artístiques o arquitectòniques protegides per la llei
A efectes del que disposa el paràgraf anterior, concorreran raons artístiques quan es tracti d’elements amb singular valor artístic que formin part d’un bé integrant del Patrimoni Històric Espanyol. Unicament es considerarà que concorren raons arquitectòniques quan l’element sigui fonamental per a l’estructura de l’immoble , de manera que la seva retirada pogués posar en perill l’estabilitat de l’immoble o qualsevol altre aspecte relatiu a la conservació adequada.
En cas que concorrin raons artístiques o arquitectòniques que obliguin al manteniment dels esmentats elements, s’ha d’incorporar una menció orientada a la reinterpretació d’aquest element d’acord amb la memòria democràtica.
7. Els elements retirats dels edificis de titularitat pública s’han de dipositar, garantint el cessament de la seva exhibició pública, en dependències que s’han de comunicar al departament competent en matèria de memòria democràtica, i se n’ha de fer i actualitzar un registre.
📍Article 36. Catàleg de símbols i elements contraris a la memòria democràtica.
1. L’Administració General de l’Estat ha de confeccionar en col·laboració amb la resta de les administracions públiques un catàleg de símbols i elements contraris a la memòria democràtica, al qual s’han d’incorporar en tot cas les dades subministrades per les comunitats autònomes, i ha de contenir la relació d’elements que hagin de ser retirats o eliminats, en els termes de l’article 35.
2. S’hi poden incloure aquells elements que sol·licitin les víctimes, els seus familiars o les entitats memorialistes, en defensa del seu dret a l’honor i la dignitat, o resultin d’estudis i treballs de recerca.
3. Les sol·licituds contindran la descripció física de l’element, amb fotografia i exacta ubicació del mateix, així com les raons fonamentalment historiogràfiques per les quals s’ha de considerar contrari a la memòria democràtica.
4. El procediment per a la confecció del catàleg de símbols i elements contraris a la memòria democràtica serà establert reglamentàriament.
5. Anualment lAdministració general de lEstat publicarà les actualitzacions del catàleg, així com les actuacions realitzades.
📍Article 37. Procediment de retirada o eliminació d’elements contraris a la memòria democràtica.
1. No havent-se produït la retirada o l’eliminació dels elements inclosos al catàleg a què fa referència l’article anterior, de manera voluntària, l’administració pública competent incoarà d’ofici el procediment per a la retirada d’aquests elements.
2. En tot cas, es donarà tràmit d’audiència a les persones interessades per un termini de quinze dies hàbils.
3. El procediment es resoldrà i se’n notificarà la resolució en el termini màxim de sis mesos des de la data de la seva incoació. La resolució per la qual s’acordi la retirada d’elements i símbols contraris a la memòria democràtica recollirà sempre el termini per efectuar-la, i aquest no serà superior a tres mesos.
4. Per a l’execució del que s’ha ordenat, l’administració competent pot imposar multes coercitives, fins a deu successives per períodes d’un mes i en quantia de 200 a 1.000 euros, segons l’entitat de l’element a retirar, amb subjecció al que estableix l’article 103 de la Llei 39/2015, d’1 d’octubre, del procediment administratiu comú de les administracions públiques.
5. Alternativament, o una vegada imposades les multes de l’apartat anterior, l’administració competent pot fer la retirada subsidiàriament, d’acord amb el que preveu l’article 102 de la Llei 39/2015, d’1 d’octubre, del procediment administratiu comú de les Administracions públiques.
José María Marcet: “Empecé la campaña en el Ejército Nacional como cabo tirador de una sección de ametralladoras, las primeras que llegaron al frente de Huesca”
“Me aterrorizaba la idea de caer vivo en manos de los rojos”
“Con un siniestro sentido del humor me dije que si me pillaban me pasearían por las calles de Sabadell metido en una jaula y con un letrero que diría: «La bestia del fascismo cazada viva en el frente de Aragón»”
Había servido a mi patria con las armas en la mano, y ello significaba simplemente que estuve dispuesto a dar mi sangre y mi vida por ella como la dieron nuestros mejores camaradas.
“Al apearnos del coche con el fusil ametrallador en la mano, llamé golpeando con insistencia las pesadas puertas del edificio del Ayuntamiento de Sabadell”.
BELLATERRA.CAT 