Bellaterra, 21 d’octubre de 2024
JOAQUIN RABAGO|COM ho tornis a fer, t’enviaran a un correccional. La frase, pronunciada per l’adult en to intimidatori amb algun rivet malèvol, si no de simple perversió, no podia deixar de provocar en el nen, a qui anava indefectiblement dirigida, imatges esgarrifoses.
En el pou sense fons de la fantasia infantil, la paraula “correccional o reformatori que tant munta” va portar immediates connotacions de segrest, de brutal apartament de l’entorn quotidià, familiar i confortant. Les imatges solien concretar-se en un recinte inhòspit, envoltat totalment de filferro d’arc i contínuament vigilat per cinturons guardians d’uniforme que anaven d’una banda a l’altra amb mans enguantades de negre em punyent llarguíssimes fustes. Era una visió intolerable, capaç de posar a l’infant “transgressor” la cama de gallina i els pèls de punta.
Hi havia, però, alguna semblança entre la figuració del nen, que només parla visitat un reformatori dins del seu cap, i aquest tipus d’institucions anomenades benèfiques tal com van existir i existeixen a la realitat concreta del nostre país? Deixant a banda, per descomptat, el costat purament fantàstic -producte amb gairebé total seguretat de la lectura constant de còmics o la visió de pel·lícules d’ambient bèl·lic- i substituint en conseqüència l’uniforme dels guardians pel més humil d’hàbit monacal d’alguna ordre (caputxins San Pedro Ad-Víncula, La Salle) i la llarguíssima i primíssima fusta per un simple punter o un catecisme d’arrugades pàgines, potser la imaginació infantil no fos tan descaminada
N’hi ha prou per assegurar-nos a donar la paraula a alguns adults que si coneixen directament aquests centres per haver-los visitat o haver-hi treballat alguna vegada com a qualitat d’experts. Entreseguem, per exemple, només alguns qualificatius de la llarga enfilada que dedica a aquestes institucions en un fullet recent elaborat per un comitè mixt de pedagogs, psicòlegs i advocats vinculats a diversos organismes educatius catalans: Centre d’Educadors Especialitzats de la Universitat Autònoma de Bellaterra, Col·legi d’Advocats, Institució Rosa Sensat. Departament de Psicologia del Col·legi de Doctors i Llicenciats, Institut de Reinserció Social. Segons el comitè, aquestes institucions són: autoritàries, repressives, rígides, dogmàtiques. explotadores del falsos sentiments religiosos, dogmàtiques, mortalment avorrides, tancades sobre si mateixes, institucionalitzadores de la marginació, mutiladores, etcètera, etcètera.
Alguna cosa fa olor de podrit
El manifest que és no només de denúncia, sinó que ofereix alhora un esbós d’alternativa vol ser en certa manera la resposta democràtica i científica davant la reproducció de conflictes a diversos centres barcelonins dedicats a la tutela i reeducació” aquesta paraula sempre hi haurà que escriure-la entre cometes de menors. Alguna cosa fa olor de podrit en aquests centres. contrari, amb una carta que els posava sense contemplacions al carrer.
En tots els casos que tenim notícia el procés ha estat si més no paral·lel: un equip de joves professionals entraven a les benèfiques i clericals institucions, on intentaven iniciar una pedagogia “de portes obertes. Les seves idees, relatives a la necessitat de reforçar la personalitat i l’autoconfiança del nen, en lloc d’aniquilàres, i fomentar la seva identificació amb els valors i el projecte històric de la seva pròpia classe que, no cal dir, és la proletària en el 99 per 100 dels casos xocaren frontalment amb una concepció de la pedagogia falsament moralista, recolzada en tot tipus de prejudicis religiosos i de normes castrans i desestabilitzadores de la personalitat infantil. Una pedagogia interpretada com a apostolat o com a projecte de redempció social.
Aquesta mentalitat apareix clarament a les respostes d’una de les religioses que regeixen els centres dependents. del Patronat de Protecció a la Dona a Maria Teresa Sánchez Concheiro, veure revista “Primera Plana”, número 17): “És clar que tenim nenes amb problemes i més que hi haurà amb tant divorci i tant vici (…). Vénen nenes de tota mena, prostitutes, ja m’enteneu, noies que han anat alguna vegada amb algun home, homosexuals, no les vull ni veure, em desbaraten tot. I com a il·lustració del que en aquests àmbits s’entén per reinserció a la societat, una altra monja del mateix centre afirmava: “Aquí el que ens interessa és que aprenguin a treballar, que quan surtin no armenis a les empreses i no es digui que les hem educat malament”
Quan peça de museu d’aquesta mentalitat no desmereix al costat de les declaracions anteriors algun passatge de la decisió dictada per Magistratura en el judici per acomiadament d’un dels equips de psicòlegs i pedagogs de Barcelona: el de la Colònia Agrícola de Santa Maria d ‘Avall. Causa de l’acomiadament: haver entestat els afectats a institucionalitzar com a òrgan rector del centre una assemblea democràtica mixta d’educadors i nois. Segons la sentència, els pedagogs s’havien rebel·lat contra l’autoritat del director efectiu del centre, un pèrit agrícola, perquè estava sota l’influx d’idees que pertorben algunes ments joves Només va faltar esmentar Satan pel seu nom.
Aquest cas de la Colònia Agrícola i els altres ocorreguts a Barcelona, -Les Torres de Llisa d’Avall, Residència Albada, Wad-Ras, Institución Ramón Albó. Asilo Durán i Hogares Sos-, institucions dependents o estretament vinculades al Tribunal Tutelar de Menors, presenten característiques tan similars entre si que les fan aparèixer com a símptomes superficials d’una mateixa situació de fons que no es limita, per descomptat, a l’àrea catalana. encara que per circumtàncies concretes s’hi hagi manifestat primer. Cada cop que en un d’aquests centres, els pedagogs i psicòlegs seglars han aconseguit formar un equip coherent i compromès amb una línia pedagògica oberta i qüestionadora de l’Status quo, la resposta dels òrgans de l’Administració ha estat fulminant. sacrosant principi d’autoritat, els centres utilitzen altres arguments en aparença més racionals, com pot ser l’escassetat de pressupost que impedeix emprendre empreses pedagògiques minimament innovadores. Això s’entén encara menys, perquè, segons certes disposicions legals que, encara que daten de 1919 i 1935, continuen en vigor, (el Patronat de Protecció de Menors rep per a la seva distribució entre les diverses institucions dependents o col·laboradores el 5 per 100 de la recaptació anual dels espectacles teatrals i cinematogràfics, a més del 60 per 100 dels diners ingressats a les carreres de llebres, llebrers, cavalls, etcètera, i un 50 per cent de l’impost que graven les entrades als clubs a sales de festa amb dret a consumició). Quan es demana als directors dels centres que espliquin el destí que donen als diners que lògicament els hauria de composar segons el repartiment, les respostes són sempre evasives. En això, almenys res no han d’envejar els organismes de l’Administració.
Una legislació de 1918
A l’hora de buscar les causes profundes que determinen l’actual estat de coses, tots els especialistes semblaran apuntar a l’existència d’una legislació absolutament traspassada a Espanya la primera llei de menors es va dictar el 1918 i amb prou feines va patir modificacions el 1933 i la posterior refosa de 1948 i al funcionament propi i concret del Tribunal Titular de Menors o millor dels Tribunals de Menors, ja que la seva existència és múltiple.
Segons denunciava Mario Carretero a la revista “Quaderns de Psicologia” (número de gener-febrer de 1977), passa sovint que els interrogatoris en aquests Tribunals els realitzen no directament els jutges, sinó els administratius, que, independentment de les seves disposicions personals, no tenen preparació per establir una comunicació adequada i afectiva amb un nen que, a més, sol estar traumatitzat o ser problemàtic.
L’examen psicològic, realitzat segons les instruccions d’un anomenat Gabinet d’Orientació Psicopedagògica, no té caràcter vinculant i, quan es realitza, el jutge ja ha pres la seva decisió respecte d’enviar el menor a un centre de rehabilitació o tornar-lo sense més ni més a casa.
A més, el jutge o el funcionari que en el seu lloc realitza l’interrogatori no sol interessar-se més que per la conducta exterior del menor, investigar el context social i familiar en què es desenvolupa diàriament el nen, analitzar-ne la personalitat profunda, buscar les arrels dels seus frustracions o del seu comportament antisocial en determinades mancances afectives o qualsevol altre tipus de circumstàncies, no sembla que sigui fonamental per als qui han de jutjar-lo.
Si és la primera vegada que el menor és conduït al Tribunal i el fet que se li imputa no és, a ulls del jutge, excessivament greu, aquest el tornarà normalment a casa sense que la majoria de vegades es molesti a comprovar si l’entomo familiar adequat i si influirà una altra vegada negativament en el comportament del nen. Només quan el menor es manifesti reincident decidirà segurament el jutge enviaria a un centre de mediació”. Tant en un cas com en un altre, el menar no tindrà cap possibilitat de defensa. reconeixem el dret a ser assistit per un advocat. Aquesta situació no s’atura en els setze anys, sinó que fins i tot s’agreuja entre els setze i els deu, edat a què no s’aplica cap legislació especial, cosa que permet que jutge disposi enterament de la persona del menor fins al punt de poder-lo enviar bé a un reformatori, bé directament a la presó Qui determina, d’altra banda, el temps que el noi, internat en un reformatori, haurà de passar-hi? Per descomptat que novament el jutge, que, per decidir si el menor ha negenerat la seva conducta, haurà de refiar-se en tot moment dels informes que se li envien des de les institucions reeducatives, sobre les quals, dit sigui de passada, el Tribunal no exerceix normalment cap mena de control.
Comparem tot això amb el que passa, per exemple, a Itàlia, on primerament els Tribunals de Menors no són unipersonals, sinó col·legiats: els componen un jutge de carrera que n’és el president, i al qual assisteixen un grup d’experts en psicologia, biologia, pedagogia, etcètera, entre els quals ha de figurar inexcusablement una dona. D’altra banda, hi ha la figura del jutge encarregat de la vigilància dels centres de reeducació, que han d’estar sempre sotmesos al control dels tribunals de menors.
La inexistència al nostre país d’aquest tipus de fiscalització converteix molts centres en alguna cosa així com calaixos de sastre on hi caben tots els menors amb algun problema, des dels que han comès delictes greus per les conseqüències socials fins als que únicament pateixen trastorns emocionals o afectius . Promiscuïtat que en la major part dels casos agreuja els problemes del menor o provoca fins i tot uns nous.
Signes de canvi
Desmotxat en altres institucions més vinculades fins i tot a la pròpia Església, el nacionalcatolicisme sembla haver trobat en aquestes institucions el seu últim reducte, i això ha estat comptant amb el beneplàcit de certs proceres el paper de la qual en la política espanyola durant els últims quaranta anys no ha estat precisament el de benefactors públics, l’únic que s’ha ressaltat darrerament amb motiu de certs dramàtics esdeveniments.
Els primers signes de canvi ja han despuntat, no obstant. I han estat precisament els conflictes de Barcelona els que més han servit per sensibilitzar l’opinió pública i en concret el moviment ciutadà, que no en va fa uns quants anys d’avantatge sobre els d’altres llocs.
Recentment s’ha produït, per exemple, un fet que pot ser decisiu per arrencar els nostàlgiques de la reeducació clerical-autoritària de les seves últimes trinxeres. Es tracta de l’acord signat pel Centre d’Educadors Especialitzats de la Universitat Autònoma de Bellaterra, autèntica palanca de tot aquest procés, i el mateix Ajuntament de Barcelona per a la transformació dels internats que depenguin directament del municipi en institucions obertes sota forma de “col·lectiu de barri“, que funcionaran amb ajuda de personal especialitzat en règim de coeducació, La iniciativa va rebre immediatament el suport de l’Assemblea de Catalunya i de les diferents organitzacions veïnals, que han comprès millor que ningú que el problema dels delinqüents o inadaptats juvenils és , al capdavall, “el seu” problema i que són elles mateixes els qui els han de tutelar. i buscar per tots els mitjans i amb el mínim de traumes per a l’adolescent la seva reintegració a la col·lectivitat a què de fet i de dret pertany.
Quines són les mesures concretes que proposen els educadors especialitzats de l’Autònoma en el seu projecte d’alternativa?
Bàsicament encara que moltes ja les hem apuntat, serien aquestes: substituir l’ambient repressiu i castrant dels centres reeducatius tal com avui existeixen per un altre d’obertura a la comunitat on s’insereixen. Eliminar radicalment els actuals mecanismes de reeducació, que, com afirmava un dels educadors, desestructuren la personalitat de base del nen, al qual impedeixen assolir l’adultesa i provoquen en això un clar desclassament que fa que no es pugui identificar amb els valors de la pròpia classe.
Davant d’això, l’alternativa proposada tracta de proporcionar al nen marcs de referència vàlids que permetin estructurar positivament la seva conducta, així com retrobar la seva identitat com a persona i recuperar la confiança en les seves possibilitats d’actuació i participació en la col·lectivitat. Alhora, busca desenvolupar en el nen un esperit crític que el porti no a acceptar sense oposició la norma establerta, sinó a enjudiciar-la i valoraria des d’una perspectiva de compromís social.
Els autors del projecte es proposen acabar amb la massificació indiscriminada dels centres tradicionals a través de la creació de “col·lectius de barris” de fins a 50 nois, que se subdividien alhora en comunitats de 25 i grups més petits de 10, que podran viure, si és que tenen problemes familiars, a pisos independents sota la supervisió de personal especialitzat. En cap cas, no obstant, s’arrencarà els nois del seu entorn habitual, com ha passat fins ara.
El problema plantejat és profund i l’aposta difícil. No obstant, val la pena. Només cal tenir en compte que, segons les estadístiques, entre un 75 i un 80 per 100 dels que avui acumulen desesperació a les presons espanyoles com a presos comuns han passat alguna vegada per aquests centres que truquen -ells sabran perquè de reeducació de menors- .
L’escena, denunciada dies enrere davant el Ministeri de Justícia a Madrid i simultàniament davant el Jutjat de Guàrdia a Barcelona, d’uns nois d’entre deu i quinze anys als quals es fa diàriament travessar emmanillats el passeig de Gràcia barceloní camí del Tribunal de Menors , en contra del secret que estipula la llei per a aquest tipus d’actuacions, és una cosa que evidentment no pot continuar. Com tampoc tot el que hi ha a sota.
Font: Revista Triunfo, 30 Juliol 1977
BELLATERRA.CAT 