En el passat, enviar un fill al servei militar significava que pogués tornar ferit, esguerrat o mort, i davant d’aquesta perspectiva, les famílies farien el que fos necessari per evitar-ho, inclòs pagar l’exèrcit o una altra persona per estalviar-los aquest compromís.
Per entendre el perquè del desànim d’una família per enviar el seu fill al servei militar i la recerca de qualsevol mitjà per evitar-ho, n’hi ha prou que ens aturem en un dels conflictes que va tenir Espanya al segle XIX: la guerra que va enfrontar el Regne d´Espanya amb el marroquí a mitjans d´aquest segle. L’exèrcit espanyol va estar format per uns 45000 homes, i durant els 7 mesos que es va mantenir la contesa (octubre del 1859 a finals de maig de l’any següent) va morir un 9% de la tropa (4000 homes), i va tenir uns 5000 ferits. D’aquesta quantitat, un gran nombre de morts ho va ser per la malaltia del còlera. Pel que veiem, el servei, i més l’anomenat Ultramar, era una ruleta mortal, on l’enemic no era una bala o una ganivetada, sinó les condicions en què es desenvolupava una milícia que arribava a durar fins a 6 anys en actiu, segons el moment.
Pagament per a la redempció del servei militarAntecedents de la legislació sobre el servei militar a Espanya
Fins al segle XVIII el reclutament al nostre País es realitzava a través d’enganxalls pagats i lleves de ganduls, de captaires i gent marginada, fins que amb l’arribada dels Borbons (any 1.700) es va copiar el model francès que va introduir el reclutament de ” cinquenes”, anomenat així perquè s’elegia un de cada cinc joves en edat militar, mitjançant sorteig. I com que l’Exèrcit era propietat del Rei, als cinquens se’ls deia que servirien el Rei, denominació que va perdurar a Espanya fins a la instauració de la República del 1.931.
Les Corts de Cadis del 1.812 van instaurar l’obligatorietat del servei militar de tots els homes, sense discriminacions per primera vegada, i es van reiterar en lleis de 1.821, 1.837 i 1.856. A la del 1.837 es van abolir totalment les exempcions que havien gaudit determinats sectors privilegiats, encara que era un mer vernís ja que aquesta part de la ciutadania podia redimir-se mitjançant pagaments en metàl·lic a l’Estat o bé presentant un substitut, fet que va fer exclamar autors de aquell temps que el servei militar només ho feien els pobres.
A Catalunya, Navarra i el País Basc no va existir reclutament forçós fins que es va promulgar la Constitució del 1.876 i el desenvolupament específic per Llei del 1.878 que és quan es va generalitzar per a tot Espanya l’allistament obligat, encara que van subsistir els privilegis del pagament de quotes i la substitució, als quals tan sols podien acollir-se aquells que posseïen mitjans de fortuna i influències caciquils o polítiques, situació que va perdurar fins al 1.912 en què els Liberals comandats per Sagasta van aconseguir eliminar els “substituts”, encara que no els “quotes”, per la pressió de les classes dominants, que van ser per fi expulsats a la Llei de 1.940.
Durada del Servei Militar
La durada de la mili va anar variant tenint en compte (segons els legisladors) l’interès castrense de poder comptar amb soldats experts i l’interès públic de no retenir els ciutadans més temps del necessari per al bé de la societat civil. Tot i això el servei militar va ser sempre molt llarg, oscil·lant entre dos i quatre anys el servei actiu, a més del període de reserva. En general, l’evolució legal tendeix a reduir el període d’activitat i incrementar el de reserva. Així, entre 1.856 i 1.882 la durada del servei militar va ser de vuit anys repartits entre quatre actius i quatre de reserva (a excepció de 1.878 en què es va reduir a sis anys). Posteriorment, la durada total es va incrementar a dotze anys, encara que es va reduir a tres el servei actiu, la qual cosa es va mantenir a les lleis de 1.882, 1.885 i 1.896. Dels dotze anys sis eren en servei actiu i sis més a la reserva. Posteriorment (al 1.912) la durada de la “mili” va passar a ser de divuit anys a partir de l’entrada dels joves a Caixa, distribuint-se en cinc períodes: 1) Reclutes a Caixa (termini variable); 2) Primera situació de servei actiu (tres anys); 3) Segona situació de servei actiu (cinc anys); 4) Reserva (sis anys) i 5) Reserva territorial (la resta del termini fins a cobrir els divuit anys). Les lleis successives van mantenir el servei militar pel termini de divuit anys, encara que van reduir sensiblement el temps de servei actiu: Dos anys al 1.924 i un any al 1.930, xifra que va mantenir el govern de la República, a instàncies del Ministre de la Guerra ( Manuel Azaña), malgrat que es va estudiar la possibilitat de fixar-lo en només sis mesos.
Aquesta tendència a la reducció de l’activitat en files va ser molt variable durant el període franquista posterior a la guerra civil. La Llei del 1.940 va augmentar la durada del servei militar fins a un total de vint-i-quatre anys des que s’entrava a Caixa fins a la llicència absoluta. El període d’activitat es fixava en dos anys, encara que es podia reduir a divuit mesos, a criteri del Ministeri de l’Exèrcit, cosa que causava una gran inseguretat entre la tropa sobre la data en què se la llicenciava temporalment. Llicència “indefinida” se l’anomenava, després de la qual any rere anys s’havia de passar revista davant les autoritats competents (generalment a les Casernes de la Guàrdia Civil) que a la cartilla militar del soldat estampava la pertinent diligència.
Negociat de quintes
El procés de reclutament, allistament i sorteig
El mecanisme de recrutement era complex i es desenvolupava per diversos organismes. El Govern fixava cada any la quota global de reclutes que estimava necessària i les seccionava per províncies.
El procés s’iniciava pels Ajuntaments on existia el que s’anomenava “Negociat de Cinquenes”, on a través del padró municipal d’habitants, els Registres Civils i fins i tot els parroquials, es controlava els joves que havien complert 20 anys d’edat durant el transcurs de l’any anterior (es feia normalment durant el mes de gener). Aquests joves eren citats a les dependències municipals on se’ls filiava, mesurava l’estatura i el seu pes, i posteriorment es publicaven les llistes amb els noms dels mossos considerats útils, que podien ser impugnades dins dels terminis reglamentaris. Al mes de Febrer es donaven a conèixer les llistes definitives i ja només es podia esperar el Sorteig.
El sorteig tenia lloc als Ajuntaments de tots els pobles d’Espanya, fins ben entrat el segle XX (després es feien a les Caixes de Reclutes disseminades per tot el territori i era públic. Hi acudien els mossos, familiars i amics, que esperaven expectants el resultat d’aquesta “rifa” que determinaria el futur immediat.
Amb l’entrada a Caixa, els mossos perdien el seu estatus civil i passaven a la jurisdicció militar fins al moment de la llicència absoluta.
Redempció i Substitució
Per evitar la prestació personal del servei militar, es van conferir dos mitjans diferents per les lleis: la redempció a metàl·lic i la substitució d’un jove per un altre.
REDENCIÓ. La redempció per una quantitat no estava permesa, sinó únicament la substitució, fins que la llei de 1851 va autoritzar la redempció a metàl·lic mitjançant la quantitat de 6000 reals, quantitat que es va mantenir a la llei de 1856, i que es va elevar fins als 8000 reals amb la Llei de 2 de novembre de 1859, quantitat que va tornar a reduir-se a 6000 pel decret de 20 de febrer de 1869, que es va rebaixar a 5000 per als mossos de la crida extraordinària de 1874 i es va augmentar novament fins a 8000 per als compresos en els de 1875. La llei de 10 de gener de 1877 i la de 28 d’agost de 1878 van autoritzar la redempció a metàl·lic per 2000 pessetes, sempre que el jove acredités que havia acabat o exercia una carrera, professió o ofici; condició que gairebé tots complien. La llei de 8 de gener de 1882 la va mantenir, reduint-ho a 6000 reals el preu de la redempció i va declarar que aquesta només eximia del servei actiu en els cossos actius, però que el redimit ingressava als batallons de dipòsit per acudir a les assemblees de instrucció i les armes en cas de guerra.
Soldats a la Guerra de Cuba
SUBSTITUCIÓ. La llei de 1856 la va autoritzar pel canvi de nombre entre els mossos sortejats i per mitjà d’un altre que exercís el servei de cinquè, i per a la crida extraordinària de 1874 es va suprimir tota mena de substitució. La llei de 10 de gener de 1877 va autoritzar el canvi de situació entre actiu, llicència il·limitada o substitució entre parents dins de 4t grau. El 8 de gener de 1882, es va restringir considerablement aquest mitjà d’evitar el servei, disposant que només pogués tenir lloc entre germans, i canvi de situació a la Península, encara que respecte dels joves destinats a Ultramar van continuar autoritzant-se ambdues formes de subrogació d’obligacions militars.
Reglament reclutes Tot això era un autèntic mercat de “persones” on, joves de diverses localitats, s’oferien per anar a jugar-se la vida al servei militar, a canvi que el fill de persones, generalment adinerades, no complís el servei, posant la seva salut i vida en perill. El govern va intentar reglamentar aquest mercadeig, però és clar que una situació tan injusta havia de desaparèixer, i es va eliminar a la pràctica la substitució, que no la redempció, que permetia que donessin la “vida per la pàtria” tota mena de fills del poble , i que portessin a una situació d’enfrontament, entre el món castrense i la societat més desafavorida. Situació que potser és un dels motius que ajudi a explicar els successos desastrosos que el Segle XX va oferir al nostre país.
Durant la Guerra de Cuba, del 1895 al 1898, hi ha a Espanya aproximadament trenta societats de Redempcions, que mitjançant l’assegurança individual de cinquenes, i depenent del preu pagat, aconsegueixen, bé la redempció total o bé el bescanvi de destinació d’ultramar a la península. Les setmanes que precedeixen cada sorteig de cinquenes més de la meitat dels anuncis publicats per certs diaris corresponen a aquestes companyies. Moltes famílies es van arruïnar per aquesta causa.
Font: info nord digital
BELLATERRA.CAT 