EUGÈNE IONESCO✍️Des que escric obres de teatre que són interpretades, no he conseguit acostumar-me als errors d’interpretació, ni als dels «intèrprets» que són els actors, ni a la falsa interpretació dels crítics, o del públic.
Continuo volent ser <<comprès», és a dir, vull que es comprin bé el que he volgut dir, ja que he volgut dir-ho. Una obra teatral no és un discurs al públic; per això odio que els actors es dirigeixen a la sala, excepte si és per mostrar que està posant un exemple del que no cal fer i parodiar els autors didàctics.
Tanmateix, tot i ser un objecte, una construcció, una societat, tot un món, l’obra, teatral és també una cosa que ha de desxifrarse, comprendre, és a dir, cal comprendre molt bé el que els seus personatges volen dir, diuen, fan.
I es pot arribar a comprendre; la incomunicabilitat no existeix si no es vol que existeixi, si no es vol fer trampa.
Font: Diaris, Eugène Ionesco, Páginas de Espuma (Pàg 386)
“Res no em sembla més tristament estúpid que vendre la vida a un partit polític qualsevol”.
Eugène Ionesco (1909-1994)
EUGENE IONESCO|La nostra època és una època decaiguda, perquè la preocupació per l’absolut ha estat substituïda pel problema polític, el futur polític; quan l’home ja no es preocupa pels problemes de les finalitats últimes, quan només li interessa el destí d’una nació política, de l’economia, quan els grans problemes tretafísics ja no causen dolor. deixen indiferents, la humanitat es degrada, es fa bestial.
Res no em sembla més tristament estúpid que vendre la vida a un partit polític qualsevol. Desconfiem de la mentida que pretén que el que és polític és també espiritual i que la política és també una resposta metafísica.
La política ja no és l’organització de la ciutat, és la desorganització de la ciutat, és desig de confusió i de destrucció, és la confusió per la confusió, la revolució per la revolució, és la voluntat oculta d’aniquilar les realitzacions de l’esperit: les revolucions inestables, les tiranies i les censures, les revolucions; les revolucions culturals cremen els llibres, destrueixen els monuments. Ho veiem també als nostres dies, el 1967; com en el temps de Savonarola, avui prevalen les prohibicions; les revolucions modernes, amb les seves falses religions, són com les revolucions cristianes que destruïen les cultures paganes, són com la fe musulmana que va destruir Bizanci i els monuments d’Atenes. Totes les revolucions destrueixen les biblioteques d’Alexandria.
LLUÍS TORRES|Compartim l’entrevista que Andrea Pascual va realitzar a l’actor Jaume Pla, publicada el 1994 a L’Esquirol Amics deBellaterra. El dia 28 d’octubre de 1959. En Pla interpretà per primera vegada a Catalunya, La cantant calva d’Eugène Ionesco, al Teatre Romea de Barcelona.
Jaume Pla, caracteritzat com el bomber de La cantant calba, d’Eugène Ionesco (ADB, Teatre Romea, 1959), davant de la mirada de Carlota Soldevila.
EL CAPITÀ DE BOMBERS OFICIAL
No és una exageració dir que en Jaume Pla sigui el «capità de bombers oficial». S’ho ha guanyat al llarg de trenta-cinc anys. Des del 28 d’octubre del 1959, dia de l’ estrena a Catalunya de La cantant calba d’Eugeni Ionesco a càrrec de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona, fins al gener del 1994, amb la companyia del Teatre del Sol, a Sabadell, Jaume Pla ha recitat gairebé 250 vegades el famosíssim
<<<enconstipat>> del capità de bombers.
– Sí, es poden dir 250, per arrodonir, encara que en realitat són nomes dues-centes- quaranta i escaig. I no són tantes; és que en trenta-cinc anys dóna temps per a molt… – I quantes vegades l’ has vist interpretada per d’altres actors?
– Això no ho he comptat. Com tot afeccionat al teatre que va a París, he vist unes quantes vegades la representació que es fa al Théatre de la Huchette. És una representació gairebé mítica. Porten fent-la trenta-set anys seguits. La cantant calba és l’obra de teatre del món que dura més anys. Ja ha sobrepassat, de molt, a La Ratonera d’Agatha Cristie i ara, desgraciadament, amb la mort d’ en Ionesco torna a ser un tema d’actualitat i continuarà representant-se durant molt de temps més.
– I pensar que l’estrena va ser un fracàs total!
– Els espectadors van llançar les cadires contra l’escenari, quan es va estrenar l’any 50, el dia 11 de maig, al Théatre des Noctambules de París. Després va passar al Théatre de l’Huchette, i fins ara. Aquest és un teatre molt petit. Hi caben unes centcinquanta persones, està al carrer del mateix nom, a un lloc molt típic del <<<quartier latin». La companyia que porta tant de temps fent l’obra va venir, fa tres anys, al Festival de Tardor de Barcelona. Dels sis actors que la van estrenar, en van venir quatre. Tinc dedicat per ells, i per més gent de teatre, un llibre preciós, una edició de Gallimard de La cantatrice chauve, fet amb les imatges de l’actor en cada una de les frases que diu, i amb un tipus de lletra diferent, segons el text, molt original. Recordo que una senyora va preguntar als actors francesos si no era pesat fer el mateix paper cada dia. Un dels actors li va dir. <<Ui, senyora, no pensa vostè que és més pesat treballar cada dia a una oficina de la Caixa d’Estalvis?».
– És cert que cada representació és diferent?
– Sí, perquè en cada representació el públic ho és de diferent, i els actors no estan igual d’humor, o d’inspiració, o de cansats, o d’il.lusionats. Cada representació és una creació. En l’argot del món del teatre, al públic el diem <«els morenos», i els actors que fan la primera escena, quan surten, avisen els altres: <<<avui tens «els morenos>> molt a punt, ho agafen tot!», o <<compte, que avui semblen de plàstic»; llavors l’actor necessita anar matisant, canviant, adaptant-se, i mai és pesat ni avorrit. Jo ara, amb el Teatre del Sol, a Sabadell, he fet trenta-tres representacions, els caps de setmana, d’octubre a gener, com estava programat. Mai n’havia fet tantes. Amb l’Agrupació Dramàtica de Barcelona en feiem quatre o cinc. Hi hauria arribat a cent! Hem tingut molt bones crítiques. En Frederic Roda, a la seva crítica a La Vanguardia, va dir que era un Ionesco definitiu. El teatre d’en Ionesco, com que és de l’absurd, permet fer moltes versions, i aquesta ha estat molt ajustada a l’esperit de l’autor. En Ramon Ribalta, el director, ens va marcar d’una forma molt estricta. A d’altres versions, per exemple, la meva entrada era molt aparatosa, fins i tot amb la mànega dels bombers. En aquesta feia una entrada molt circumspecta, molt anglesa, saludant i tot.
– Fa molt que treballes amb el Teatre del Sol?
– Fa més de 20 anys que sóc a Bellaterra i quan els vaig conèixer encara vivia a Barcelona. Precisament vaig entrar en contacte amb ells per aquesta obra. El grup que portava en Ribalta a Sabadell es deia Palestra, i estaven muntant La cantant calba. Per raons que no vénen al cas, l’actor que feia el bomber va haver de deixar l’obra quinze dies abans de l’estrena. En Ribalta, desesperat, va anar a l’Institut del Teatre de Barcelona buscant algú que pugues fer el bomber. En quinze dies! El van adreçar a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual i allí hi havia la Maria Aurèlia Capmany, que era molt trempada, i li va dir: «Home, si a Barcelona tenim el «bomber oficial», que és qui va estrenar «La cantant calba». Això només t’ho farà en Jaume Pla». Em va telefonar, i jo encantat! Va tenir molt èxit. Ribalta volia que m’incorporés a la companyia, però en aquella època jo no podia, i va sorgir l’amistat. Jo sempre dic que les bones amistats que tinc han sortit del món del teatre.
– A Bellaterra també vas representar La cantant calba, com s’explica en aquestes mateixes planes.
– Sí, i va passar una anècdota molt divertida. Una ocurrència d’en Frederic Roda boníssima, i dins del joc del teatre de l’absurd, que ens va deixar ben descol.locats als actors. Durant molt temps, amb el mateix grup de Sabadell, vàrem muntar el que es deia el TTP, el Teatre Truca a la Porta, i anàvem a les cases a fer representacions teatrals per alguna festa. Sempre dic que, excepte batejos i comunions, hem fet de tot.
Principalment fèiem teatre d’en Ionesco o d’en Txèhov. Bé, doncs vàrem venir amb el TTP a Bellaterra a casa dels Rodon, i quan sortíem a saludar, vet aquí que per l’altra banda de l’escenari surt un altre senyor vestit de bomber, com jo, que també saluda. Els actors el miràven a ell i em miràven a mi.
Ja no sabien qui era qui, i jo absolutament descol.locat. Alguns s’anaven separant d’ell, pensant que era un boig infiltrat. Va ser un absurd, dins de l’absurd d’en Ionesco. Fins que va saludar i va dir que ell era bomber de veritat, de la companyia de bombers, que tenia el cotxe de bombers a la porta, però que no havia fet sonar la sirena per no espantar ningú. Els espectadors es pensaven que encara era un altre absurd de l’obra, fins que ens va explicar que era un amic d’en Frederic, de professió bomber, i que havia vingut perquè en Frederic li ho havia demanat. Vàrem riure tant… Va ser molt bo!
– Vas arribar a conèixer personalment a Eugeni Ionesco?
– I tant, quan va venir a Barcelona. Es va representar l’obra en català per a ell, als locals d’ Amics de la Unesco. No recordo la data, però era abans de la mort d’en Franco. Va venir amb el cònsol francès, i va ser molt amable, molt correcte. La versió catalana diuen que és de les millors que s’han fet. Vallespinosa era un metge de Reus que va traduir moltes obres de teatre al català. Me’n recordo que, abans de l’estrena de l’ ADB, vam anar a Reus perquè allà feien una lectura de l’obra.
– Tu mai has llegit el text del capità de bombers en escena?
– No. He vist versions de l’obra on d’altres actors ho fèien. El monòleg del bomber, són deu minuts seguits parlant sense parar. «A propòsit i la Cantant calba?>>>
<<Ella es pentina sempre de la mateixa manera».
– <<< Ah! Doncs adéu Senyors-Senyores».
Andrea Pascual
L’Esquirol Amics de Bellaterra 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
LLUÍS TORRES|Compartim el relat de teatre “IONESCO A BELLATERRA”, de Frederic Roda i Pérez, publicat el 1994 al número 51 de la revista L’Esquirol Amics de Bellaterra. En aquest article Roda confon l’origen d’Ionesco, perquè no era hongarès sinó romanès. (EUGÈNE IONESCO (Slatina, Romania, 26 de novembre de 1909 – París, 28 de març de 1994) fou un escriptor i dramaturg romanès, sobretot en llengua francesa, creador i capdavanter del teatre de l’absurd.
EUGÈNE IONESCO al centre de la foto
IONESCO A BELLATERRA
Ha estat noticia recent la mort de l’escriptor francès d’origen hongarès Eugène Ionesco, creador del que s’anomena <<teatre de l’absurd», nom amb el qual el crític anglès Martin Eslin va designar un art escènic que venia a demostrar la impossibilitat de la comunicació entre les persones, o bé que aquesta comunicació produïa unes situacions -tràgiques o còmiques que es manifestaven en forma absurda, o sigui, sense cap sentit. L’obra d’en Ionesco que va modificar el concepte del teatre del seu temps fou La cantant calba que, encara avui, quaranta cinc anys esprés de l’estrena es representa, al Teatre de L’Huchette, a París, A Bellaterra, en la versió catalana de Bonaventura Vallespinosa, pels anys seixanta, fou donada a conèixer en una sessió íntima.
I ja pels volts dels anys vuitanta, al jardí dels amics Jordi Rodon -que en féu la presentació i de Rocío Anher, i a càrrec dels actors del Teatre del Sol sabadellenc.
Des de la seva estrena a Barcelona al Teatre Romea l’any 1959, el personatge de «El bomber ha estat representat més de dues centes vegades pel nostre amic Jaume Pla. I encara no se li ha apagat el foc escènic!
* Frederic Roda i Pérez (Barcelona, 15 de gener de 1924 – 1 de març de 2006) fou un director teatral, crític teatral i promotor cultural català.
L’Esquirol Amics de Bellaterra 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
BELLATERRA.CAT 