Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Entronització’

La solemne col·locació de la imatge de la Mare de Déu en un tron nou el 1947 es va convertir en el primer acte de retrobament col·lectiu i de reconciliació cívica després de la guerra civil a Catalunya.

Tron de la Verge de Montserrat|Monestir de Montserrat

Va ser un acte de país i Església de país.

“En embellir el cambril on hi havia la imatge perquè la gent la pogués besar se li va afegir les ganes d’un país i d’una llengua, que va veure que per tirar endavant ens havíem de sentir amb un sol cor i una sola ànima”, explica Joan M. Mayol, actual rector del santuari de Montserrat.

Qui hi va haver darrere aquest acte d’entronització?

A banda dels monjos encapçalats per l’abat Escarré i el rector del santuari, per organitzar aquell acte es va fer una comissió, la Comissió Abat Oliba, al capdavant de la qual hi havia persones com Josep Benet, Fèlix Millet, Maurici Serrahima, Alexandre Cirici, Ibáñez Escofet… En aquella època no hi havia partits polítics, però sí molta gent que des de la vessant social, literària o de llengua van fer que gent de tot el país –la comissió va ser per a tots els pobles i ciutats a explicar-ho– acabés pujant a Montserrat aquell dia.

L’entronització va ser una excusa?

Més que una excusa, l’entronització de la Moreneta va ser un acte de fe, que va més enllà d’una creença. Tothom que ha pujat a Montserrat té aquesta sensació de pau i d’esperança; el somriure i la mirada de la Mare de Déu la portem tots dins. Això demostra que quan hi ha una il·lusió i hi ha afecte, l’esforç aconsegueix treure un país endavant. No es va fer un tron per ostentar sinó per a la reconciliació, perquè tant a una cantonada com a l’altra s’havia patit molt.

Com se celebrarà aquest aniversari?

L’abadia de Montserrat vol fer un homenatge a una generació que va saber unir forces en un moment que es veia que la violència allò que engendra és més violència i patiment, i que va creure que calia unir diferents sensibilitats socials, polítiques, culturals, religioses i literàries sota la imatge de la Mare de Déu de Montserrat, que els catalans portem al cor. No és només que la trobada es fes en un espai religiós, que això és l’essència, sinó també perquè aquells que estem en aquest espai religiós sempre hem intentat que sigui la casa de tots, com la mare mateixa de Jesús, que no tancarà mai la porta a ningú. Després de la guerra tot estava molt malmès i la idea va ser reconstruir d’alguna manera el cambril on hi havia la imatge de la Mare de Déu i alhora fer un acte de país i de llengua; es va veure que per tirar endavant ens havíem de sentir amb un sol cor i una sola ànima… per això se li va anomenar el tron de la reconciliació.

Ara, potser també caldria una nova reconciliació?

El nostre país ha viscut en els darrers anys una sèrie de desacords, i potser ara és un bon moment per dir que hem de començar a, primer, sentir-nos units, sense renunciar a allò que som, i, després, deixar de banda els enfrontaments. Aquesta va ser la idea de l’entronització: unir el país a l’esperança, ia partir d’aquell moment és quan hi va haver un revulsiu cultural, social, van sortir…

Es van refer entitats a partir d’aquest retrobament, van néixer moviments com l’escoltisme…

Sí. Moltes entitats ja hi eren, perquè afortunadament Catalunya és un país d’associacionisme, però moltes d’aquestes entitats a partir d’aquest acte de retrobament van renovar forces i tornar a crear país, cadascun a partir de la realitat: es va donar impuls a la sardana , la literatura, el periodisme, la política de manera molt incipient, l’Institut d’Estudis Catalans va agafar impuls, els Jocs Florals… Ens vam tornar a creure el que érem i així ho vam poder mostrar.

I per a Montserrat què va significar?

Va suposar adonar-se que la història ens posava en un paper de suplència en un moment que encara no hi havia llibertat. La història va fer que Montserrat donés veu i casa als qui per les seves idees estaven perseguits i no podien expressar-les. Així Montserrat va acabar sent, uns anys més tard, l’escenari de la tancada d’intel·lectuals antifranquistes, i Montserrat va donar suport a totes les iniciatives que anaven pel camí de recuperar la democràcia al país. Una dictadura com la que hi havia mai serà la solució de res.
A partir del Vaticà II, l’Església a Catalunya va fer un pas en contra del règim.
Després del Vaticà II es va insistir molt que l´Església no depengués de l´Estat, i una part molt important de l´Església a Catalunya es va definir a favor que es poguessin expressar les idees polítiques si es defensaven pacíficament i democràticament. S’entenia que el missatge de l’Església no estava en contra de ningú i que no hi havia cap ideologia política que reflectís el cristianisme.

Fa 75 anys, l’abat de Montserrat era Aureli Maria Escarré.

Quan l’abat Escarré va ser escollit abat, no és que fos franquista, però era dins del règim; cal recordar també que amb l’esclat de la Guerra Civil, aquí, a Montserrat, les milícies van assassinar 23 monjos només pel fet de ser monjos… A ell el van nomenar en acabar la guerra i naturalment se’l va beneir. Però després, i quan es van començar a conèixer les atrocitats del règim, Escarré, des de la seva influència, va intentar aixecar la veu i va treballar per treure gent de la presó, entre d’altres coses. Després va començar a contestar el règim amb les seves homilies dient que si el govern era catòlic havia de defensar els drets humans, i finalment faria aquelles famoses declaracions a Le Monde qüestionant el règim…

Amigues bellaterrenques a Montserrat

Montserrat ja era un símbol de Catalunya. Arran dels actes de l’entronització del 1947, la gent encara es va fer més seva Montserrat?

Com que políticament no hi havia suport a cap cosa catalana, l’entronització va ser, des de Montserrat, un suport humà a un país que havia patit molt i que tenia el dret d’aixecar-se i continuar caminant.
Els catalans el volen molt, la Mare de Déu de Montserrat. De fet hi ha gent que diu que no creu en Déu però sí a la Verge de Montserrat.

Aquesta és una part cultural… que no n’és la totalitat però s’ha d’acollir. Per què?

Perquè fins i tot geogràficament Catalunya al centre del país té una muntanya molt curiosa, que és Montserrat, i que s’identifica com a muntanya del país. Catalunya té altres muntanyes, però és molt especial. Després hi ha la tradició, hi ha una imatge i hi ha una comunitat. Jo diria que les mans de la Mare de Déu, la veu de la Mare de Déu, d’alguna manera vol ser la mateixa comunitat. Quan la gent puja aquí se sent acollida perquè se sent a casa seva, encara que sap que potser no pensa igual que els monjos. No podem construir un món més just si anem posant etiquetes a les idees.

Després de l’entronització va créixer el pelegrinatge.

Sí, és l’altre vessant. És aquest vessant estrictament religiós quan al voltant de Montserrat reneix una espiritualitat més sana, més oberta, més cristiana. El 1947, abans del Concili, es recuperava amb l’entronització una mica el que ja havia passat el 1881 amb la coronació canònica de la Mare de Déu de Montserrat com a patrona de Catalunya. Ho va explicar el pare Anselm M. Albareda al seu llibre sobre els 75 anys d’aquesta coronació, que després de la guerra del francès va ser, com el 47, una presa de consciència de país. El 1947 hi va haver una conversió litúrgica, bíblica… i, entre altres coses, es va recuperar la Vetlla de Santa Maria, la nit del 26 d’abril en què, d’alguna manera, vam renovar aquesta identitat cristiana i catalana. O més ben dit: aquesta identitat cristiana en català.

Què es fa en aquesta vetlla?

És una vetlla de pregària amb lectures, salms i cants. S’interpreta el Llibre vermell i es recorda allò que feien els antics pelegrins, que, de forma alegre i en família, vetllaven la Verge. Antigament es posaven ciris o llums, cosa que amb la guerra del Francès es va perdre. I, per cert, el 1947 es va tornar a recuperar, van deixar de ser només exvots i es va voler que les làmpades, que ara són elèctriques, representessin les comarques de Catalunya i les entitats. Ràdio Barcelona, per exemple, té un llum enorme, el Barça en té un altre. També n’hi ha dels sardanistes, dels advocats, de l’ONCE… Una mica com volent dir que tots junts formem país i el projecte de l’Evangeli forma part, que essencialment significa estimar-se els uns als altres com Jesús ens ha estimat. Això és el que la imatge romànica de la Mare de Déu representa.

La vigília aquest any serà especial?

La vigília serveix per renovar-se espiritualment, per retrobar-se socialment i, sobretot, per a festa. I també perquè si no es fes la vetlla, l’endemà, que és el dia de la Mare de Déu, a la basílica no hi cabríem. Aquest any farem el mateix esquema de pregària de sempre però farem una pregària especial pels 75 anys: “Santa Maria de Montserrat, /Mare de Déu i Mare nostra, /Estel de l’evangelització renovada, /primera deixebla /i gran missionera del nostre poble: /Amb agraïment i amb goig recordem /i lloem el Déu Altíssim, /per la vostra maternal presència /en aquesta santa muntanya /on va voler que la vostra imatge /fora record humil i encoratjador /del gran tresor de la fe /en el Fill de Déu fet nen a la teva falda (…).” I acabarem amb el Virolai, que continua sent un cant popular. El 1947 va ser, també, un cant patriòtic que va unir tots els catalans, els qui ho eren i els que se sentien.

I el 27, dia de la Verge Maria?

El 27 d’abril es farà una missa d’acció gràcies a la basílica. I les catedrals catalanes ho celebraran –perquè la Moreneta és la patrona de les diòcesis catalanes– tot el mes i fins a l’octubre, i faran misses d’acció de gràcies i ofrenes a la patrona.
El 2025 serà el mil·lenari del monestir.
Però abans, el 2023, serà el 800è aniversari de la Confraria de Nostra Senyora de Montserrat. Encara ho estem treballant, però entre altres coses farem una exposició i un pelegrinatge a Roma. Volem que el papa ens beneeixi una imatge de la Moreneta, que n’hi ha per tot el món, però aquesta en concret anirà a la catedral de Girona, que encara no la tenen. I així arribarem al 2025, que llavors sí que serà una festa gran i molts actes per commemorar els mil anys de Montserrat. Caldrà celebrar de manera transversal que ens uneix una tradició mil·lenària de cultura, fe i país.

Què va dir el 1947 el P. Adalbert Franquesa

La crònica del P. Adalbert comença: “De les comarques més apartades arribaven pelegrins a peu. Alguns feia dos i tres dies que caminaven. De Lleida, Cervera, Vilanova i la Geltrú, Moià, Vic, Manresa, hi arribaven nombrosos grups a peu. A les nou del vespre, mentre s’encenia una gran foguera al cim de Sant Jerònim i amb reflectors s’il·luminaven certs llocs de la muntanya i el recinte del santuari, amb un bon repic de campanes, començaven les comarques de Santa Maria. En aquest mateix moment s’encenien també a tots els cims de la nostra terra, fins a la Muntanya Major de Mallorca, grans fogueres; i les campanes de totes les parròquies del país tocaven a la pregària general de Catalunya. Totes les esglésies s’omplien per resar el sant rosari i la Visita Espiritual, cantar la Salve i el Virolai: «Il·lumina la catalana terra». Tots a l’uníson, fent un sol cor, una sola ànima i una sola pregària.”

Font: Mireia Roureda, El Punt Avui

Read Full Post »