“Demà, dissabte 17 de maig a les 18 h, acollirem, dins el projecte Català per a tothom, la proposta Dit i fabra! que vol propiciar el debat i la reflexió entorn la nostra llengua, el català, la qual viu moments crítics de grans reptes”.
Ara, promoció d’última hora amb entrades al 50%: Podreu gaudir de l’espectacle per només 4,99€: Necessària inscripció prèvia en aquest enllaç.
Impulsada per la Federació d’Ateneus de Catalunya, amb la col·laboració de la Generalitat de Catalunya, l’Ajuntament de Barcelona i Plataforma per la Llengua, aquesta activitat consta de dues activitats complementàries de 45 minuts cadascuna:
L’obra de teatre “POMPEU FABRA, JUGADA MESTRA!”. Una teatralització sobre la figura intel·lectual, humana i política del geni ordenador de la llengua: Pompeu Fabra. Amb Òscar Intente i Maria Pla. Una càpsula teatral i didàctica per explicar tot un moment històric viscut a Catalunya.
“Què en sabem de Pompeu Fabra?
Pioner, tenaç, esportista, dialogant, compromès… El català més important aparegut en l’últim segle segons Josep Pla. La seva obra, també tan enorme, és cosa nostra, de present; És la nostra llengua, escrita, parlada, endreçada, estructurada, moderna. Sempre tan feble, però sempre resistint. Convé utilitzar-la, estimar-la, fer-la servir cada dia, saber-ne les regles. Aquest és un espectacle per explicar de manera diàfana la reconstrucció científica d’una llengua. Una gran proesa. Una jugada mestra!” Text: Òscar Intente i Maria Pla Interpretació: Òscar Intente Direcció: Maria Pla Producció: Inútils Mots -teatre de la paraula-
La xerrada-debat “MANTENIM VIVA LA LLENGUA? EL LLEGAT DE FABRA”. Una xerrada-debat sobre el català avui. La nostra llengua viu moments crítics de grans reptes, cal reflexionar, posar a debat i situar el paper que poden tenir els ateneu en l’actual context. Una activitat dinamitzada per Plataforma per la Llengua amb la participació de Marta Rovira Martínez, doctora en sociologia, com a experta i dinamitzada per Eduard Carrillo. Us hi esperem!
Laura Torres Gandía Comunicació i gestió cultural Ateneu Santcugatenc – Centre Cívic Sant Cugat Avinguda de Gràcia, 16 – 936 745 195 http://www.ateneu.cat
“Jo sóc un entusiasta del camp. I d’aquest, de la part del Vallès que en podríem dir grallerí. En sóc perquè hi ha recons i reconets bellíssims, perquè el paisatge és dolç i perquè la gent és cordial i, potser, perquè m’hi criaren de petit. Aquestes coses, barrejades, poden donar com a resultat un sentiment d’afecte“.
Dibuix de Jaume Passarell “S’ha mort de por……de por del que podrà venir.” 📷 CEDIDA
ESTAMPA DEL VALLÈS
A la primavera ja fan la seva aparició solemne les primeres avançades de mosques porfidioses, els primers grups d’estiu vestitsejants diumengers que inunden de paper de barba, de casquets blancs i de tendes de campanya estrafolàries els trens i les platges democràtiques de la costa. Van de bracet amb les primeres calors. El sol ja comença a picar ; cal alleugerir-se malgrat no es vulgui, de roba. La necessitat del refresc és imperiosa. El quiosc de Canaletes es converteix en en un oasi, calmador de la sequedat de les nostres goles, transformant-se en paper secant. I aquella bala de vidre, mig vermella mig blanca, que funciona al taulell sense parar, nit i dia, esdevé una fita obsessionant. Tot bevent-hi un refresc, penseu en el problema immediat que i la calor planteja : el de fugir de la ciutat, per emprendre la ruta de la mar o de la muntanya, segons les preferències de cadascun.
El fet d’haver-hi passat tot l’hivern encofurnats dóna un dret indiscutible a poder anar-hi a passar una temporada a fora, ajaçats damunt la sorra de les platges o sota l’ombra dels pins.
Jo sóc un entusiasta del camp. I d’aquest, de la part del Vallès que en podríem dir grallerí. En sóc perquè hi ha recons i reconets bellíssims, perquè el paisatge és dolç i perquè la gent és cordial i, potser, perquè m’hi criaren de petit. Aquestes coses, barrejades, poden donar com a resultat un sentiment d’afecte.
Al Vallès s’hi troben uns poblets blancs i polits, voltats de pins o de roures, que us cabrien al palmell de la mà; unes fonts delicioses, cobertes d’un toldo de verdor ufana, a través del qual a penes entrelliguen el cel, arraulides al recó més arrecerat del bosc, com els violers entre les altres plantes; fonts amarades de quietud i de calma. Us hi sentiu embolcallats d’una sensació inefable de benestar; talment suspesos entre el cel i la terra, més a prop, però, d’aquell que no d’aquesta.
Perquè hi ha uns boscos suaus, gairebé misteriosos, com de conte de fades. El renlet d’un rossinyol que, en aquella hora pesanta de sol, trenca l’ensopiment de la salzereda, us encanta. Perquè hi ha uns reguerons adormits, ombrejats de pollancres, que us somriuen des del seu mirall d’aigua clara: L’altíssim poeta Josep Carner, gourmet excel·lent del nostre paisatge, ha cantat el del Vallès amb uns versos tendres i delicats.
No hi puc fer més.. A primers de juny sento la pruïja irresistible d’anar-hi, per tal de tornar a contemplar aquells boscos i aquelles vinyes de seda; de caminar altra vegada per aquelles salzeredes ensunyades, perfumades de reïna de pi, d’olor de ginesta, de caps d’ase, de farigola, d’espígol i de romaní. Mentre hi passegeu, recercant els tocoms solitaris preferits, cau a prop vostre una pinya pesanta. Un d’aquells pins, que us ha reconegut, us l’ofereix generós. Per reveure els ruscos d’abelles i per a anar a fer costellades o a menjar arrossos a aquelles fonts, la de Sant Josep o la de Sant Joaquim, gloriosos, i per beure aquella aigua fresca i regalada que raja abundant de la panxa dels sants, travessades irreverentment per un broc de canya.
M’enfilo a l’auto de Masnou, aquell Ford baladrer que devora, afamat, les pujades, o aquell Hispano vermell, enorme, que camina a glops, que espeternega i panteixa en haver de tombar als revolts, o en muntar les pujades de la carretera, i que s’atura a reposar així que arriba al cim de Font de Cera, per tal de poder pendre embranzida en baixar després carretera avall, travessant boscos de pins, d’alzines sureres i de roures; fregant, en passar, les ginesteres, les gatoses que la voregen, i les acàcies que la cobreixen amb una teulada de verd esponerós, en una zigazaga interminable. A aquest auto jo li estic agraït. Com que camina a pос а poc, permet detallar el paisatge. El que fa quilòmetres hi passa rabent i l’esborra. A la banda dreta les vinyes, vellutades; la terra roja, grassa. Més enllà, boscos d’avellaners, d’un verd tèrbol; darrera els pins, negrosos.
Dalt del marge apareix la cresta roja d’un pollastre, encesa com una rosella. La bestiola us esguarda amb una insistència inexpressiva. Ací i allà els cirerers farcits de fruita, de color de sang. Escampades, les masies blanques, voltades de pallers daurats, l’olla delatora dalt del pal. L’aviram pica el boll, terreja, o es dispersa pels sembrats. Una pagesa, el mocador del cap tirat endavant, damunt dels ulls, per tal de resguardar-se dels raigs del sol, els arpions a la mà, us mira amb ulls somorts.
A l’esquerra la muntanya, alta, de Montornès, clapada de pins, amb les runes del vell castell feudal al cim. Darrera, Monterrat, entre boires. Davant vostre els pollanores daurats sota dels quals s’aixopluga la Font de la Ginesta, Prop d’aquesta, la Torre Tavernera, avui masia i abans palau de la noblesa vallesana, amb els retrats dels avant passats pintats a la façana, dins d’uns medallons, mig esborrats per l’acció destructora del temps.
Les gatoses i moreres que voregen el camí de la font són farcides de cargolins. El pla del davant és un bosc d’avellaners. El sol, que hi bat de ple, daura les seves fulles, afina un segon terme de pins, dóna un to d’or vell al blat, gairebé madur, i als pallers i encén el foc de les roselles, inunda de contrastos de colors violents i de grisos foscos les muntanyes; fa envermellir, avergonyides, les carenes i pinta, finalment, d’un color de vori aquilotat uns núvols de cotó fluix que hi saltironen damunt, penjats al cel per mitjà d’un fil invisible.
Més enllà de la font, la plana ubèrrima del Vallès, estesa, com una catifa vellutada i molsuda, en una gamma de colors finíssims, amb Granollers al mig; darrera, la silueta morada de les muntanyes i damunt el cel blau. Ni un sol núvol. El cel sembla una cortina de teatre. Ho contempleu a través del marc natural que formen les soques dels arbres, les recolzades del camí o el marc de les finestres de l’auto. Es un espectacle únic. En arribar a Font de Cera, tombeu el cap. Veureu Alella, la matrona de la costa, ajaçada als vostres peus, voltada de muntanyes de sauló, clapades de vinya; la cortina blava de la mar retallada al fons, amb les taques blanques dels velers gronxadissos pel mig.
Darrera d’una gatosa, d’una mata o d’una ginestera, surt el canó d’una escopeta. En passar el revolt veieu el pagès, a l’aguait. En aquell recó de món, la temporada de la caça sol començar abans del temps. Hem passat pel davant de can Jordi i de can Curet; ja podeu dir que sou a casa. L’auto tomba i enfila la riera. Al peu d’aquesta hi ha un pal voltat de pots de llauna; detall, aquest, típic de la major part de les carreteres vallesanes. Hom els troba infal-liblement, arrambats a les soques de tots els arbres, fins a la Garriga. Els hi deixen plens i els camions, en passar, els recullen i els porten a Barcelona. En tornar, els deixen buits al mateix lloc. Quan els pagesos tornen del camp o de la vinya, se n’incauten. A Barcelona hom els reparteix tots els matins, en un tancat del carrer de Pujades, davant del Parc. La llet que contenen, llet del Vallès, espessa i dolça, coberta amb una espessa capa de nata, munyida aquella mateixa matinada i encara calenta, alimenta tot Barcelona. I perquè veieu si és badoca, la ciutat encara no s’ha adonat d’aquest fet important.
Dalt del pal un rètol amb el nom del poble, que es veu a mà dreta, escampat pels turons, com un pessebre. Les primeres cases es troben repartides en dos grups, a banda i banda de la Riera. Les altres per les muntanyes, a considerables distàncies les unes de les altres. A la banda dreta trobareu la tenda, empeltada de centre telefònic i d’estane; la carnisseria i un forn de pa on serveixen begudes i si cal us afaiten; darrera, els pins.
A l’esquerra, aquella església típica de Vallès, alegre, amarada de sol, voltada de rosers, amb el cementiri enganxat, una branca pansida de llorer dalt del campanar i un al-tar major que és un retaule amb afegits daurats i angelets grassos. Al seu costat la barberia que és, tanmateix, un dels llocs més importants del país, car, si bé us hi afaiten, també us venen espardenyes, us serveixen gots de vi ranci i moscatell del país, per sucar-hi uns quants carquinyolis, licors de tota mena, i el que és més important és que la mestressa us cou un pollastre o un conillet de bosc amb una salsa de tomàquet divina.
Davant de la barberia, la sala, una ex-quadra amb un taulell al fons. Els diumenges a la tarda s’hi fa ball amb piano de maneta dedicat a les minyones forasteres. Al vespre hi balla la jovenalla del poble. A la sala s’hi celebren els actes solemnes, els esdeveniments més importants del poble. Per exemple, el banquet que el vidu casat de nou té el costum d’oferir als compatricis, després d’haver estat obsequiat per aquests amb uns esquellots formidables; el ressopo dels músics, per la festa major; el clàssic refresc propi dels bateigs i el xocolata tradicional dels casaments. Al costat de la barberia, l’era amb els pallers; la cort dels porcs, la quadra pels cavalls, el xopluc pel carro, les gàbies de conills i el galliner. Davant de la casa l’hort, pel qual circula lliurement l’aviram. Darrera, vinya i més vinya; muntanya i més muntanya. Un camí de carro, vorejat de canyars, us emmena vers les cases de pagès, les masies, escampades per la muntanya. Es tot el viatge, ple de sorpreses inesperades. La natura es transforma a cada passa, a cada recolzada; ací és un oasi de verd, amb una font; ençà una bauma; enllà l’ombra benefactora dels pins o dels avellaners; més amunt una salzereda. Per aquest camí sol passejar el rector, cap al tard; el cigarret a la mà, el paraigua obert.
Al mig d’un camp de patateres veieu En Duran, el tender, republicà de tota la vida, en cos de camisa, arromangat de braços i de cames, regant. En passar vora seu us fa un gest amical, estil feixista, amb el braç. Ací és on comença la Vallromanes autèntica, síntesi de totes les gràcies i encisos del Vallès; la Vallromanes de la qual el vell doctor Mascaró deia, i amb raó, que era la Suïssa de Catalunya. El terreny, reny, d’una topografia aturonada i barroca, l’accentua ondulant fins a Sant Mateu.
En aquell turó, uns pins; en aquell altre, castanyers; al de més enllà, vinya; al de l’esquerra, esgraonat com una escala, hom hi ha sembrat vinya, blat, patates, pebrots, tomàtecs, cebes i mongetes, fins al cim, dalt del qual s’albira una caseta menuda, blanca com un glop de llet, i petita com una capsa de llumins. A la teulada, hom ha clavat una agulla prima que és la xemeneia. En surt un fum blanquinós que fa cabrioles al cel.
Una altra, en un altre cim, encara més enlaire. El paller, al costat, li fa de sentinella. Dalt de Sant Mateu, l’ermita, menuda, voltada de pins gegants. A mig camí, penjada a una banda de la muntanya, la masia de can Gregori, rònega; al seu costat l’esplet d’acàcies que donen ombra a la font.
Els vallromanencs anomenen poble al grup de cases de la riera, perquè és el lloc on s’improvisa el mercat; on acuden el forner de Montornés amb el carro, el del Raval amb el camió, i els diumenges el peixater de Masnou. Aquest estén els coves plens de peix a terra, sota l’ombra dels castanyers. La gent del poble i els forasters hi van a proveir.
Sota l’ombra, hom lliga la conversa. El carter, en cos d’armilla, hi reparteix les cartes i els diaris, a la sortida d’ofici; de passada, bromeja amb les minyones. La gent del poble es barreja amb els estiuejants, els quals semblen gent del país, i si no ho són, s’hi han afincat, hi han posat arrels. Mantenen converses amicals, surten de l’església plegats i esperen les nou, l’hora solemne de l’arribada de l’auto de Masnou, en el qual arribarà algun parent, esperat ja el dia abans. Els pocs estiuejants de calça blanca que hi pullulen no són pas massa ben conceptuats per la gent del país. Ultra que en aquell marc de paisatge amic hi detonen, n’hi ha molt pocs.
Passeu al poble, endinseu-vos per aquella riera, per aquells camins de vinya assolellats, pel roquerol d’aquells canyars humits que us menen suaument a la muntanya. Aleshores és quan s’escorre el vel i sorgeix davant vostre la meravella valle-sana que és Vallromanes, Quan, per fi, copseu totalment la dolçor, la bellesa d’aquell paisatge esponjós, il·luminat pel somriure de les clapes blanques d’aquelles masies alegres.
Aquell torterol enjogassat de fum que surt de dins d’un bosc de pins us descobreix una masia amagada al bell mig; dalt d’un turó, n’apareix una altra. A mida que aneu pujant en descobriu de noves. Les veieu dalt dels cims, penjades per les carenes, a punt d’estimbar-se, ajaçades al mig del bosc, sorgint dels ceps. Darrera d’aquell turó, sembrat de vinya, un paller. Darrera del paller una masia blanca, l’era al davant. Si hi entreu hi trobareu el tònic de la cordialitat vallesana. Al temps de la batuda, pels volts de Sant Joan, s’hi respira un aire calent i espès, perfumat amb l’olor de les menges suculentes que cuina la mestressa per als batedors durant les clàssiques nou hores. Entre vosaltres i la casa s’alça un núvol de palla, a través del qual veieu rodar la corpora rodona dels animals, enllustrada per la suor, i sentiu petar el fuet atiador de la tralla.
Com que l’aigua és abundant, s’hi troben fonts i més fonts; la verdura, per tant, hi creix ufana, molsuda i grassa.
Dalt de la muntanya, sota l’ermita de Sant Mateu, la font de can Gurgui, punt de reunió dels caçadors de Teià; la de Sant Joaquim, enterrada gairebé sota terra i gairebé sempre solitària. Un encís de font, coberta d’un tou de verd i sempre xopada de rosada; la de can Panna, al peu d’un roquissar enorme, en ple bosc. Dalt del roquissar treu el nas, tafanera, la vella masia pairal. Més a prop, la de les Merles, la de Sant Josep, la de cal Beco; més lluny, la font del Ferro. La llista es faria interminable. A totes, però, trobareu un encís nou, una calma novella, calmadora dels vostres nervis sotraguejats per l’hivern passat a la ciutat.
No caldria citar la font de la Ginesta perquè, de fet, és una font barcelonina ja, que tots els dies de festa s’omple de barcelonins que hi van a passar el dia. Ací al costat de l’aigua hi ha el vi. Car a prop de la font hi ha la masia on, a més de la filla, una pagesa vallesana de cap a peus, tenen un vi daurat, ni dolç ni aspre, que es la delícia dels assidus de la font. Natura ufana, esponerosa; tanmateix, dolça, suau. Paisatge no gens espectacular; més aviat senzill, més que senzill, franc. La Suïssa de Catalunya que és Vallromanes no s’avé al motllo estereotipat de la tarja postal, escenogràfica. S’avé millor a la contemplació directa i amiga. Paisatge que no és pintat a l’oli; ho és, ans bé, a l’aquarella, amb tintes fines i delicades, diríem japoneses. Té tanta transparència que el cel hi és sempre barrejat; és tan alegre, que canta; tan acollidor, que us convida a l’amistat. Us pren de mica en mica. А рос а рос, li poseu afecte.
Dins d’un d’aquells recons silenciosos i obacs, us sentiu allunyats del món i més propicis a la bondat. La gent, igualment que el paisatge, és franca, és cordial, és alegre. Si entreu en una casa, encara que no us coneguin, hom us allarga amb gest amical la petaca i el porró. Si hi feu amistat, el dia que l’home surt de cacera, a la tornada us farà acceptar el conill de bosc que ha mort d’un sol tret. I el dia del sant de la menuda, com que fiquen l’olla gran dins de la xica, celebrant-lo amb un gran dinar, no us excuséssiu pas d’anar-hi. S’enfadarien de debò si no hi anéssiu.
Bo de debò, el paisatge. Bona de debò, i trempada, aquella gent, i amb una punta de picardia sorneguera enganxada entre nas i llavi. Tan bo, el paisatge, que es fa difícil poder-lo pintar amb paraules; cal conèixer-lo de prop, àdhuc familiaritzar-s’hi. Aleshores és quan hi trobeu mil encants diversos, mil delícies insospitades i sempre noves.
Perquè el conec de petit, perquè l’he admirat de gran i perquè, si li demaneu, us regala una salut nova de trinca, ‘i escric aquest elogi, que jo voldria fervorós i cordial si tingués una ploma brillant.
JAUME PASSARELL O RIBÓ, (Badalona, Barcelonès, 2 de novembre de 1889 — Barcelona, 5 de febrer de 1975) Dibuixant humorístic, periodista i escriptor.
Publicà caricatures a Papitu, L’Esquella de la Torratxa, La Campana de Gràcia i El Mundo Deportivo. Fou redactor de Mirador i La Publicitat.
En el llibre Cent ninots i una mica de literatura (1930) combinà caricatures i comentaris sobre personatges de la vida barcelonina. Publicà unes biografies populars sobre L’inventor Narcís Monturiol (1935) i Pompeu Fabra (1938). Altres obres són Llibre dels llibreters de Vell i de Bibliòfils barcelonins d’abans i d’ara (1949), Homes i coses de la Barcelona d’abans (dos volums, 1968 i 1974) i La Publicitat, diari català (1971).
Font: Mirador, 19 de maig de 1932, Biblioteca de Catalunya
“Els llibres són tan indispensables a l’home com el pa de cada dia, i, per dissort, és dolorós dir-ho, però és evident, apareixen un bon nombre de llibres, opuscles i revistes que, lluny de formar-nos, ens conduiran pel camí del vici i de la ignorància”.
MANUEL SERRAT I PUIG |Tots els homes tenim un afany, un desig de saber. Quan a l’escola, encara infants, comencem a adquirir aquells coneixements rudimentaris que han de servir de base a una formació acurada, la qual ha de constituir l’arma més poderosa per la nostra actuació futura, ja sentim aquest anhel de saber. Perquè es converteixi en realitat aquest desig, aquesta ambició, -per cert ben lloable-, és precís que un cop finida la nostra formació escolar, en deixar per sempre les aules en les quals hem après les primeres lletres, tinguem la força de voluntat suficient per a continuar estudiant.
I com hem d’estudiar?, segurament ens preguntareu; i us respondrem: El procediment més agradable d’adquirir nous coneixements és la lectura.
Tots els savis i homes cèlebres han passat hores i més hores llegint, i, gairebé basant-se solament en els coneixements adquirits per mitjà de la lectura i de l’observació, han pogut oferir-nos els invents, les teories científiques i les obres literàries que els han immortalitzat.
Ara bé, no tots els llibres són bons per a llegir. Cal saber escollir-los. I aquest treball és en realitat, encara que no ho sembli aparentment, un bon xic difícil, i al mateix temps porta aparellada una gran responsabilitat. En el cas de no veure’ns amb cor de fer nosaltres mateixos aquesta tria, hem d’acudir a persones autoritzades, les quals tindran una gran satisfacció en aconsellarnos.
Els llibres són tan indispensables a l’home com el pa de cada dia, i, per dissort, és dolorós dir-ho, però és evident, apareixen un bon nombre de llibres, opuscles i revistes que, lluny de formar-nos, ens conduiran pel camí del vici i de la ignorància. D’aquesta premsa, precisament, tenim l’obligació moral de fugir-ne, perquè és el verí, que minaria, poc a poc, la nostra intel·ligència.
Es comprensible que en els nostres temps -força fecunds per a la literatura mundial i també per a la nostra- hi hagi tan poca afició als llibres? Es possible que els habitants de Catalunya, que tantes proves de cultura han donat en el transcurs dels anys, no sentim en l’actualitat aquest afany d’adquirir nous coneixements? No, no és possible. Estem plenament convençuts que els fills de Catalunya despertaran, molt aviat, d’aquest endormiscament vergonyós i s’apressaran a esmenarse. I la nostra joventut cercarà, novament, amb avidesa, aquells coneixements que han de formarla intel·lectualment, moral i social, a fi que en l’avenir, quan ocupin llocs de responsabilitat en la direcció de la nostra terra, la puguin col·locar en un lloc preferent entre els altres pobles del món.
(*) MANUEL SERRAT I PUIG, Barcelona, 16 de maig del 1912-2 de maig de 2002. Periodista col·laborador del setmanari Curiositats de Catalunya (1926-1937). Fill de Manuel Serrat i Guardiola i Maria Puig i Serrat. Es va casar amb Montserrat Crespo i Ratera el 7 d’octubre de 1939, a Barcelona. Van ser pares d’almenys 2 fills. Va morir el 2 de maig del 2002, a l’edat de 89 anys, i va ser sepultat a Barcelona.
Font: Biblioteca de Catalunya, Curiositats de Catalunya, número 80, 7 agost 1937, Manuel Serrat i Puig
LLUIS TORRES|Compartim la crònica de teatre de Llegir.Cat sobre l’estrena de l’obra de teatre ‘La tercera fuga’, de la directora Victoria Szpunberg, primera autora catalana que dirigeix el seu propi text a la Sala Gran del TNC. Obra que repassa la història d’una família durant cent anys, i que podreu gaudir fins l’1 de juny de 2025.
La tercera fuga 📷 StudioRuano/TNC
JENNIFER CAMACHO 🎭 Sovint són les històries personals i petites les que ens esclareixen i ens fan entendre el passat. Els grans esdeveniments sempre se senten més tangibles a través dels sentiments i les relacions de persones que se’ns assemblen, o ens recorden algú, perquè posar-nos a la pell dels altres és més fàcil quan trobem espais comuns. La tercera fuga, text escrit a quatre mans per Victoria Szpunberg i Albert Pijuan, ens explica les vides i peripècies de la família Shprigelburd, des dels anys vint del passat segle fins al present, sense concedir el timó a cap personatge protagonista, en un exercici literari que sembla més propi del gènere de la novel·la.
Ens endinsem en cent anys d’història, en diversos països, conduïts per Joâo (Ton Vieira), mestre de cerimònies de tota l’obra, representant de la Mort i narrador, que tot just començar s’adreça al públic trencant la quarta paret. Tres actes, tres ciutats: Berdítxiv, Buenos Aires i Barcelona, i tres celebracions: un casament, un aniversari i un àpat familiar que anticipa un retrobament. La fi de cada acte ens demostrarà que la nostra quotidianitat pot ser fugissera.
Durant gairebé tres hores, sense entreacte, les persones comunes ens faran sentir la por dels jueus davant els progroms d’Ucraïna als anys vint del passat segle, o la tensió i el pànic que es respirava a l’Argentina de la Dictadura Cívic-Militar de Videla als anys setanta, fins que tornem a Barcelona, al temps present. El text i els intèrprets s’adapten als diferents arcs temporals, fins i tot en la llegua de treball: La tercera fuga és molt encertadament una obra bilingüe, a estones poliglota, i aquí escau reconèixer la meravellosa feina interpretativa en la recreació de l’accent argentí o l’ús de l’ídix.
Un altre aspecte immillorable a La tercera fuga és el joc metateatral que repetidament fa partícip al públic, i que culmina al tercer acte en el personatge de la Julieta, una treballadora de l’art interpretada per Clara Segura, que no podem coronar com a protagonista de l’obra, perquè el text reparteix molt bé el pes entre els personatges, però que potser és qui encarna els personatges femenins més interessants. En general, sembla que la gran majoria dels papers són poc espectaculars, però les actuacions són tan sòlides, que alguns dels personatges breus acaben sent els més icònics de l’obra, com el pianista Marcelo (Sasha Agranov) al segon acte, o Maria (Olga Onrubia), l’assistent russa del tercer acte.
La tercera fuga 📷 StudioRuano/TNC
També és important destacar la música en directe, que sempre és un punt fort, i sobretot la veu de Magalí Sare en aquest cas. Llàstima que el so fos un problema constant del muntatge, durant tota l’obra hi va haver moments en què es va posar a prova la nostra capacitat auditiva. Un error de prou magnitud per una gran producció com aquesta, en un escenari que ha de ser capdavanter en el teatre català contemporani, i que havia de celebrar que és la primera vegada que una dramaturga estrena i dirigeix a la Sala Gran el seu propi text.
És possible que una de les virtuts principals de La tercera fuga sigui alhora una de les seves grans desavantatges: el text representat és massa llarg. Personalment, li retallaria mitja hora al muntatge. La funció va rebre una intensa ovació dempeus en acabar, però una part del públic no va tenir problema a sortir de la sala per fer el seu propi descans. El final d’aquest colossal vaixell d’històries personals arriba a port una mica sobtadament, La tercera fuga té un final abrupte, un punt i final oníric que intenta tancar cercle i reivindicar la celebració de la vida. Però és perdonable perquè qualsevol final hagués fet curt per la magnitud d’aquest grapat d’històries amb h minúscula que ens expliquen la universalitat.
Victoria Szpunberg diu que la coautoria amb Albert Pijuan li ha permès agafar distància amb la història de la seva pròpia família, i permetre’s la fabulació, però és inevitable pensar que la directora i codramaturga ha estat conjurant els seus propis fantasmes durant tota l’obra. Mai no sabrem quines històries són les reals, però totes ens han mostrat una veritat, potser dramàtica, potser còmica, sobretot valuosa, i el conjunt converteix La tercera fuga en una de les obres imprescindibles d’aquesta primavera.
Szpunberg ve avalada pels guardons de teatre més prestigiosos, i pel favor del públic, com demostra haver exhaurit totes les entrades de L’imperatiu categòric al Teatre Lliure de Gràcia abans de l’estrena. No li podem perdre la pista. I apunto, per acabar, que si algú no es troba familiaritzat i té curiositat per la història dels montoneros i desaparecidos a l’Argentina, el segon entreacte és una lliçó magistral sobre aquesta època, que convido ampliar amb la lectura de La llamada de Leila Guerriero.
Font: Llegir.cat
Teatre Nacional de Catalunya. Plaça de les Arts, 1 (08013 Barcelona) ☎️ 933 06 57 00 https://www.tnc.cat
“Viu la Fira Modernista al MNACTEC de Terrassa, els dies 10 i 11 de maig“
Programació especial Fira Modernista 2025
El programa inclou visites a les voltes i visites teatralitzades entre altres El Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya (MNACTEC) obrirà les seves portes durant la Fira Modernista de Terrassa amb un programa lúdic que portarà al visitant en un viatge en el temps el cap de setmana del 10 i 11 de maig. El MNACTEC, en col·laboració amb altres entitats, ha volgut ser present així en aquesta festivitat que creix any rere any a la ciutat de Terrassa.
Diverses sessions, el 10/05 i 11/05 |
Passejada per les voltes
“Una oportunitat per descobrir in situ un dels elements més emblemàtics de l’edifici que avui acull el MNACTEC: les voltes de la teulada del Vapor Aymerich, Amat i Jover”.
Visita teatralitzada “1909. Un passeig per la fàbrica”
“Un passeig per una fàbrica de començaments del segle XX, a través dels espais de l’antiga fàbrica tèxtil del Vapor Aymerich, Amat i Jover”.
Visita guiada a l’exposició “La revolució de l’automòbil“
“Un recorregut pels inicis de la indústria de l’automoció a Catalunya a través de sis vehicles fabricats entre 1890 i 1936”.
Demostració d’un tren elèctric Payà i d’una locomotora de vapor
“Una mostra d’un tren elèctric Payà dels anys 40-50 del segle passat i d’una locomotora de vapor a escala, a l’entrada del Museu”.
PROGRAMA
Dissabte 10 de maig
Portes obertes de 10.00 a 19.30 h
8.30 h | IV Milla Modernista de Terrassa. Sortida i arribada de la cursa al pati del MNACTEC. De 11.00 a 19.00 h | Demostració d’un tren elèctric Payà i d’una locomotora de vapor a escala i posada en funcionament de la maqueta ferroviària del MNACTEC. 10.15 i 11.00 h | Visita guiada a l’exposició “La revolució de l’automòbil”. 10.30, 11.30, 12.30, 13.30, 16.30, 17.30 i 18.30 h | Passejada per les voltes de la teulada. 11.00, 12.00, 13.00, 17.00 i 18.00 h | Visita teatralitzada “1909. Un passeig per la fàbrica”. 12.00 h | Llegida del manifest i inici de la manifestació de dones obreres i sufragistes.
Diumenge 11 de maig
Portes obertes de 10.00 a 14.30 h
10.15 i 11.00 | Visita guiada “La revolució de l’automòbil” 10.30, 11.30, 12.30 i 13.30 h | Passejada per les voltes de la teulada. 11.00, 12.00 i 13.00 h | Visita teatralitzada “1909. Un passeig per la fàbrica”.
Activitats amb reserva prèvia. Preu de les visites: 1 euro a partir de 8 anys.
“En Patufet fou una revista infantil il·lustrada, escrita en català, publicada a Barcelona entre 1904 i 1938. Posteriorment, entre 1968 i 1973, fou represa amb el nom de Patufet”.
* Passà la Festa del Llibre i la gent n’adquirí molts, car l’amor a la cultura té un reconet en molts cors. Mentrestant també hi ha estómacs on perdura el tal amor i els amos de les tals vísceres —uns bocafins dels millors— fan compres en aquell dia de llibres de cuina… i prou. Oh, l’amor a la cultura, als canelons i a l’arròs! JOHN-TINK-UNGEK, Pseudònim de Ramon BLASI I RABASSA, (La Selva del Camp, 1901 – Barcelona, 1980)
* Aquest vers forma part del llibre que el mestre de cuina Josep Garcia Fortuny està preparant sobre els CANELONS.
Font: En Patufet (02/05/ 1936), Josep García Fortuny
LLUÍS TORRES|Compartim aquesta notícia dels alumnes de l’Escola Parroquial de Bellaterra publicada a la Revista Cerdanyola l’any 1968
Alumnes de l’Escola Parroquial de Bellaterra actuen durant el Nadal de 1968 a TVE 📷 CEDIDA
Un grup d’alumnes de l’Escola Parroquial de Bellaterra actuen durant el Nadal a Televisió Espanyola. Una de les cançons que van interpretar va ser «Les figures del Pessebre», de Llongueres, que, fa dos anys, van interpretar també, amb la seva rítmica i plàstica, al nostre Casaj amb gran èxit i aplaudiment.
Nadal! Nadal!
Un pas de pardal, s’allarga el nou dia! Nadal! Nadal! A l’home mortal revé l’alegria! Cantem i ballem. Saltem i brinquem. Deixem la tristesa! Fem ara, germans, donant-nos les mans, florir la infantesa.
Oh que dolça s’ha escampat la llum d’or del jorn que avança! Porta als ulls nova esperança; porta al cor nova bondat!
El temps sant és arribat i amb el fred, la neu i el gebre, les figures del pessebre, una a una, ja han tornat.
La dona que renta, la vella que fila i el brau caçador que sempre vigila.
La noia que porta la gerra i el pa i aquell pescador que al riu va a pescar.
El vell que la terra remou amb catxassa i el que es beu el vi de la carabassa.
El del feix de llenya i aquell pastoret que va amb la catxutxa perquè té molt fred.
La jove mestressa que duu la gallina, la del cistell d’ous i el sac de farina.
Aquells que sonant van fent son camí; el del flabiol i el del tamborí.
Del sac de gemecs el qui sempre plora i el de la simbomba que ronca a tothora.
També els tres pastors que fan el sopar i couen les sopes i llesquen el pa.
Figures eternes de vida senzilla que eixiu de la llum que enmig del cel brilla.
Vosaltres al món porteu resplendor. Oh fràgils figures de Nostre Senyor.
Jaume Collboni, alcalde de Barcelona, saludant a Jaume Roures, president d’Abacus Futur 📷 PÚBLICO
Abacus ha inaugurat aquest dimarts Casa Abacus, el nou espai de creació de continguts que acollirà tots els projectes editorials, audiovisuals i altres propostes culturals impulsades per la cooperativa.
Situada al bell mig de Barcelona, al carrer Peu de la Creu número 4 —antiga seu del Memorial Democràtic de Catalunya i, anteriorment, d’Edicions 62—, Casa Abacus serà “un espai per crear projectes que apostin per la qualitat, la creativitat i el compromís”, en paraules del president d’Abacus Futur, Jaume Roures.
En aquest sentit, la presidenta de la cooperativa, Maravillas Rojo, ha assegurat a l’acte d’inauguració que Casa Abacus respon a la voluntat de ser “útils” a la llengua catalana ia la cultura, que ha de ser “accessible, plural i crítica”. “És un dia molt important per tot el que representa haver arribat fins aquí. És un pas més a la nostra història, però sent fidels al nostre llegat i als nostres valors cooperatius”, ha afegit.
L’acte ha comptat amb la presència de nombroses personalitats del món cultural i polític català, entre ells l’alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, que ha valorat l’obertura d’aquest espai com una “gran notícia” per a la indústria cultural catalana. Collboni ha destacat la importància de Casa Abacus en la seva tasca de potenciar la creació de continguts en català, especialment perquè ens trobem en plena emergència lingüística.
Casa Abacus, oberta a la ciutadania
L’alcalde ha elogiat els grans finestrals de l’edifici completament renovat, que simbolitzen el compromís de Casa Abacus d’obrir-se a la ciutadania de Barcelona i, en especial, del districte de Ciutat Vella. De fet, al llarg de tot el matí s’han dut a terme una sèrie d’activitats, música en directe i animació als carrers adjacents a la nova seu per donar-la a conèixer i contribuir a la dinamització cultural de la zona.
La vigília de Sant Jordi, Rojo ha detallat que aquest projecte ha de servir per “donar resposta als reptes actuals de la cultura i l’educació”. Casa Abacus tindrà dues branques: d’una banda, Abacus Futur, el conglomerat que al juny ja va integrar els projectes editorials d’Abacus Editorial (Ara Llibres, Amsterdam, Casa dels Clàssics-Bernat Metge i Inuk), Enciclopèdia (Univers, Galera, Elastic Books, Rata, Edicions) Suma Llibres. I, d’altra banda, Abacus Idea, productora de sèries com Jo Mai Mai, programes d’entreteniment com Fang! o Cocina salvatge o pel·lícules com La mort de Guillem o Escanyapobres.
El lliurament del Bolígraf de Sant Jordi
En la mateixa presentació, el director general editorial d’Abacus Futur, Ernest Folch, ha lliurat el Bolígraf de Sant Jordi als autors de la cooperativa perquè aquest dimecres puguin signar i dedicar els seus llibres als lectors. De manera simbòlica, Abacus ha entregat el primer bolígraf a Pilarín Bayés, la renombrada escriptora i il·lustradora que treballa amb La Galera. “Volem convertir-lo en una tradició”, ha apuntat Folch.
La inauguració ha finalitzat amb l’emissió en directe des de l’interior de Casa Abacus del programa radiofònic Vostè Primer de RAC1, presentat per Marc Giró, en què han intervingut el director general d’Abacus, Oriol Soler; el president d’Abacus Futur, Jaume Roures; i escriptors com Sílvia Soler o Roc Casagran.
Font: Ona Falcó, Público
Ona Falcó i Vidal, Redactora de Pauta Media per al servei d’informació d’actualitat de Público 📷 CEDIDA
Ona Falcó i Vidal (Redactora de Pauta Media per al servei d´informació d´actualitat de Públic. Especialment interessada en els feminismes, la cultura i l’actualitat política i internacional. Graduada en Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona i Màster en Periodisme Internacional per la Blanquerna-URL. Sòcia fundadora del col·lectiu Onada Feminista. Redactora de Pauta Mitjana pel servei d’informació d’actualitat de Públic. Especialment interessada en els feminismes, cultura i actualitat política i internacional. Graduada en Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona i Màster en Periodisme Internacional per la Blanquerna-URL. Sòcia fundadora del col·lectiu Onada Feminista).
BELLATERRA.CAT 