“Músics com Jean Pierre Rampal, Marco Scano, Alícia de Larrocha i tants d’altres que ens deleitaren amb el seu art,adherint-se al projecte els pintors Joan Josep Tharrats, Ràfols Casamada, Gustavo Carbó, Maria Girona…..com a creadors dels cartells per a la difusió del Festival“.
Mariciò Llongueras Roch a Cadaqués amb els seus tiets 📷 CEDIDA
MARICIÓ LLONGUERAS ROCH ✍️ Jordi Roch (Barcelona, 5 d’octubre de 1931 – 15 de desembre de 2025), has tingut una vida plena, una vida entre la medicina i la música. President de Joventuts Musicals, Consell de la música internacional de la UNESCO, gestor i programador del Festival de Música de Vilabertran. Has obert moltes portes a joves músics, molts d’ells reconeguts en el temps a nivell mundial.
Aquestes facetes de la teva vida la coneixen moltes persones d’arreu. La que potser no és tan coneguda i per a mi la més important és la de tiet,el meu tiet estimat. Des de que vaig nèixer sempre has estat al meu costat,quan et necessitava, sempre aprop en els moments importants.
Imatges cedides per Marició Llongueras Roch
Un tiet generós.
Hem compartit moltes sortides i entrades d’Anys Nous junt amb la mare, la teva estimada germana, l’has enyorat molt,ara esteu junts. Set fills, set cosins/es persones fantàstiques. Amb l’Àngels em vareu anomenar padrina de la Bàrbara, ho vaig acceptar amb molta il·lusió, he procurat estar a l’alçada, tu padrí de la meva germana Cecília has posat el llistó molt alt. Aquest darrer estiu et vas despedir de Cadaqués que tan has estimat. La Cecília i jo en som testimonis. Et vas despedir de la casa del passeig, et venien records de l’any 1935, molts estius vàrem disfrutar-la. Vares fundar junt amb la família i amics d’aquell moment, l’estiu del 1970, el primer Festival de Música Internacional de Cadaqués, donant un caire cultural a la vila cadaquesenca. Músics com Jean Pierre Rampal, Marco Scano, Alícia de Larrocha i tants d’altres que ens deleitaren amb el seu art,adherint-se al projecte els pintors Joan Josep Tharrats, Ràfols Casamada, Gustavo Carbó, Maria Girona…..com a creadors dels cartells per a la difusió del Festival.
Estimat tiet em sento orfe de nou, amb els records miraré d’anà revivint el que hem viscut i compartit per tal de cobrir la teva absència, ara et mereixes descansar en Pau.
Bon viatge ❤️
Jordi RochBosch (Barcelona, 5 d’octubre de 1931 – 15 de desembre de 2025),
JORDI ROCHI BOSCH, estudià medicina, professió que compagina amb les activitats musicals. Fou president de Joventuts Musicals de Barcelona (1957-63) i de les Joventuts Musicals d’Espanya (1963-2016). Així mateix, presidí la Federació Internacional de Joventuts Musicals (1983-92), any en què fou elegit president d’honor d’aquest organisme. Prengué part molt activa en diverses iniciatives, com ara el Festival Internacional de Música de Barcelona (1963), la Fundació Pau Casals (1972), l’Associació Catalana de Compositors (1974), el Festival Internacional de Música de Cadaqués (1970), l’Orquestra Ciutat de Barcelona (1967) i el Festival Internacional de Música de l’Empordà (1980) o la Schubertíada de Vilabertran. Vinculat a la UNESCO, en presidí el Consell Internacional de la Música (1993-97) i en fou el representant espanyol (1996-2000). Fou també membre fundador del Consell de la Música del Ministeri de Cultura espanyol (1983). Rebé el títol d’oficial de les Arts i les Lletres del Govern francès i el 1987 fou nomenat membre de la Real Academia de Bellas Artes de Santa Isabel de Hungría. L’any 2013 rebé la Creu de Sant Jordi.
Santa Llúcia, o Luciadag és una de les festes més esperades de l’any i que comença a les festivitats nadalenques. Suècia és un país amb tradicions antigues força arrelades, i entre elles destaca les festivitats de Midsommar o Nadal, però una tradició que tant a petits com grans esperen cada any és sens dubte la festivitat de Santa Llúcia.
Santa Llúcia a una empresa de Malmö (Suècia) BELLATERRA. CAT
Cada any, durant diverses setmanes de novembre i desembre, els nens, i no tan nens, ens anem preparant i assajant per cantar en un cor, un cor molt especial ja que és per a la celebració de Santa Llúcia, on en llocs amb gran ambient nadalenc es prepara un tradicional concert que és el preludi de les festes hivernals. El dia del concert és el 13 de desembre, una data ja molt assenyalada per tenir un ambient màgic i dolç i és una gran data ja que es considera com l’inici de les festivitats nadalenques a Suècia, on encara que Santa Lucia rememora una màrtir de Sicília, avui dia se la considera com a part dels costums nadalencs suecs.
Però qui era Santa Llúcia?
La història es remunta a l’any 304 dC, Llúcia era una nena de Siracusa, Sicília que la seva mare la va oferir a un home pagà, tal com era el costum per aquell temps. Segons la llegenda la mare estava malalta i Lucía va demanar a la seva mare que resés en una tomba i per això es va curar de la seva malaltia, per la qual cosa posteriorment Lucía va demanar a la seva mare que l’alliberés del seu compromís nupcial, la mare va acceptar però no així el promès que en sentir-se enganyat i deshonrat (com es considerava en aquella època en aquestes èpoques). A partir d’aquí la història es torna no apte per als més petits de la casa… El procònsol va sotmetre la Llúcia a tortures, martiri, li van treure els ulls i finalment li van tallar el cap.
Atès que Llúcia s’havia convertit al cristianisme, l’Església la va santificar ja que va defensar les seves creences i va morir com a màrtir escollint el 13 de desembre com el seu dia, encara que segons la llegenda aquest va ser el dia que va morir.
Curiosament el 13 de desembre al calendari julià, era el solstici d’hivern i una festivitat important i atès que va ser declarat com el dia de Nadal per l’Església, això va engrandir la figura de Santa Llúcia encara més. Però no només això, sinó que a més el nom Llúcia significa “la que porta la llum” una cosa simbòlica ja que aquell dia de Nadal se solien encendre una espelma per commemorar aquell dia tan especial, desembocant aquest fet a declarar a Santa Llúcia també com la patrona dels cecs, ja que tot i que li van treure els ulls, era il·luminava a la os.
Actualment les esglésies catòliques, luteranes i ortodoxes celebren Santa Llúcia el 13 de desembre però ja no coincideix amb la festivitat de Nadal ja que amb el canvi al calendari gregorià pel qual ens regim actualment, la data del Nadal es va traslladar al 25 de desembre.
La tradició avui dia.
L’origen de l’actual celebració de Santa Llúcia a Suècia és encara font de discussió. Hi ha historiadors que afirmen que antigament, en els foscos i llargs dies hivernals escandinaus, era habitual fer servir una mena de corona amb espelmes enceses per anar d’una casa a una altra. I a la missa del gall, coincidien que els veïns caminaven en processó, amb aquestes corones, fins a l’església del poble, i per això va derivar en una professió nadalenca per commemorar l’inici del Nadal.
Hi ha altres historiadors que afirmen que es va originar a Värmland, on en aquella època era habitual dormir amb llargues camises i per tant era la roba que tothom feia servir a casa i que es va anar estenent per la resta de Suècia pel pintoresc que era.
Actualment la tradició consisteix en una processó formada per nois (anomenats “stjärngossar” nois estrella) i noies (anomenades dames d’honor) encapçalada per una nena que representa Santa Llúcia, feia un lloc on formen un cor i canten diverses cançons nadalenques.
Aquesta cerimònia és tan popular a Suècia, que cada localitat sol fer un concurs a principi del mes de novembre per triar la noia que representarà Santa Llúcia, sent una elecció molt popular i important per a les candidates que solen estar practicant les cançons fins i tot des de mesos abans del concurs.
El concert de Santa Llúcia sol ser a col·legis, esglésies, places dels pobles, hospitals, asils o llocs tradicionals on s’arriben a reunir centenars de persones i és un bon motiu per a trobades familiars i entre amics.
De fet és una festa tan important que cada any la televisió nacional sueca escull un lloc emblemàtic per emetre el concert d’aquest cor a tota Suècia, cosa que és aprofitada per les famílies per reunir-se i fer junts un Julfika (berenar especial de Nadal) mentre veuen el concert a la televisió.
Al Julfika és habitual menjar els tradicionals Lussekatter (uns pastes de farina i safrà amb dues panses, que recorden els ulls de gat, d’aquí el seu nom), també se sol servir Pepparkakor (galetes de gingebre) o Godis (el que ve a ser llaminadures) (va venir especiat calent).
Però no et creguis que aquesta festa és només a Suècia, a Finlàndia és també una festa cada any més important. A Dinamarca, curiosament es va començar a celebrar 13 de desembre de 1944, importada des de Suècia, i se segueix celebrant des de llavors. D’altra banda a Noruega ja no és una celebració tan assenyalada com fa un segle, estant més enfocada per als petits a les escoles.
Font: Svea i Pablo, Descobrint els secrets de Suècia
Segons l’agència EFE, el gravat de Francisco de Goya que pertanyia al dictador comunista Nicolae Ceausescu (1918-1989) serà subhastat el proper 16 de desembre a Bucarest.
Enregistrat ‘La Filiación-Capricho nº 57’, de Francisco Goya que va pertànyer al dictador comunista Nicolae Ceasescu. EFE/ casa de subhastes ‘A10 by Artmark
Així ho va anunciar aquest dimecres la casa de subhastes bucarestina ‘A10 by Artmark’ en un comunicat en què afirma que l’obra, titulada ‘La Filiación-Capricho nº 57’, hauria arribat a mans de Ceausescu com a obsequi del rei emèrit d’Espanya, Joan Carles I, segons l’entitat de subhastes.
El quadre, exposat ja ara a la galeria de la casa de subhastes, «té una procedència impressionant: pertany a la sèrie ‘Los Caprichos’, creada pel famós pintor espanyol a finals del segle XVIII, i procedeix d’una cobejada col·lecció: és un regal personal rebut per Nicolae Ceausescu del rei d’Espanya, Joan Carles I de Borbó, al voltant de 1979-1980, indica la nota.
Confiscat el 1989 després de la violenta mort del matrimoni Ceausescu, executat el 25 de desembre del 1989 enmig d’una revolta que va posar fi al règim comunista, el gravat va ser lliurat el 2012 als hereus dels seus antics amos.
El preu de sortida del quadre és de 8.000 euros
Posteriorment, per ordre del Ministeri de Cultura, va passar a estar sota la protecció del Fons Nacional de Patrimoni Cultural Mòbil, cosa que implicaria que, mentre pot continuar sent una propietat privada, està subjecta a determinades condicions per poder ser treta de Romania.
Anca Bejan, portaveu de l’esmentada casa de subhastes, ha confirmat a EFE que l’actual propietari és un dels hereus el nom dels quals no pot revelar, i ha assegurat que el procés és plenament legal.
En el comunicat, Artmark informa que el preu de sortida del quadre és de 8.000 euros, cosa que qualifica de «notable» en ser molt inferior a les quantitats per les quals altres gravats comparables de Goya s’han subhastat en el passat a nivell internacional.
“La distinció l’atorga l’European Capital of Christmas i premia les celebracions nadalenques que poden inspirar altres ciutats d’Europa.La candidatura barcelonina ha convençut el jurat per la seva barreja de tradició amb creativitat, sostenibilitat i multiculturalitat“
Foto Turisme de Barcelona
La capital catalana ha estat escollida a la categoria de ciutat de 100.000 habitants. El guardó s’atorgarà el dia 13 de desembre a la localitat lituana de Vilnius, actual capital europea del Nadal.
La candidatura de Barcelona posava en valor una celebració nadalenca que combina les tradicions amb l’esperit innovador i creatiu propi de la nostra ciutat. A més, el premi reivindica les iniciatives de sostenibilitat com les fires o la recollida d’arbres i decoracions vegetals després de les festes.
Dins del programa d’activitats i esdeveniments oberts a la ciutadania que es treballarà per a la capitalitat del proper any, s’ha anunciat la voluntat d’ampliar els carrers amb llums d’autor.
Gisela Macedo|Barcelona ha estat escollida Capital Europea del Nadal 2026. El reconeixement, promogut per la Unió Europea i atorgat per l’entitat ‘European Capital of Christmas’, es lliurarà el proper 13 de desembre a Vilnius (Lituània), la capital guardonada l’any passat. Ho ha anunciat l?ajuntament en un comunicat aquest dimarts. Segons ha informat l’organització europea, la candidatura barcelonina ha convençut el jurat internacional, reunit a Waterford (Irlanda), pel seu particular model nadalenc que barreja tradició amb creativitat, sostenibilitat i multiculturalitat. “És un reconeixement a la feina ben feta”, ha celebrat aquest dimarts la comissionada de Promoció Econòmica, Nadia Quevedo, qui ha afirmat el reconeixement impulsa el govern municipal a“seguir treballant” en la mateixa línia que fins ara. En aquest sentit, ha anunciat que continuaran ampliant el nombre de carrers il·luminats amb dissenys d’autor, com ja s’ha fet aquest 2025, per convertir la capital catalana en referent europeu en aquest aspecte.
Llums amb segell propi
Aquest any, la plaça de Catalunya, la Gran Via, el carrer Aragó i la Via Laietana pengen propostes artístiques noves, creades per cinc estudis guanyadors d’un concurs d’idees que va convocar l’Ajuntament de Barcelona en col·laboració amb l’Associació de Disseny Industrial del FAD (ADI-FAD).
Així, a la plaça de Catalunya es pot veure recreat el vol d’ocells formant cors a l’aire; a la Gran Via, mòduls LED que simulen espelmes; i, a la Via Laietana -que recupera aquest any els seus llums després de les interminables obres-, uns dissenys inspirats en el clàssic panot. Unes propostes a les quals se sumen el recent inaugurat roscó gegant del DHUB i les finestres de còmic del passeig de Sant Joan, que repeteixen aquest any.
Però les que més han cridat l’atenció aquest any són les llums ingenioses del carrer Aragó, amb panells lluminosos on es poden llegir frases que cada any sonen a moltes llars catalanes durant les festes, com ara, Ara, torrons o I demà canelons, “Cerca el caganer!” o “Qui porta el Cava?”
També aquest any l’Ajuntament de Barcelona ha gastat més en il·luminació de Nadal: 3,8 milions d’euros, un 15% més que l’any passat. D’aquesta manera, aquestes festes la ciutat ha afegit 16 quilòmetres més d’enllumenat respecte a l’any passat, arribant a un total de 126 quilòmetres de carrers il·luminats. Unes xifres que podrien incrementar l’any que ve.
“Els llums d’autor són el camí cap a un model diferenciador que doni a Barcelona una identitat pròpia”, ha dit Quevedo aquest dimarts davant dels mitjans.
El que sedueix el jurat
L’organització que atorga el premi ha explicat què és el que més els agrada del Nadal barceloní: “Les figures del Tió de Nadal i Els Pastorets, les nadales llatinoamericanes, els mercats a l’estil centreeuropeu i la gastronomia mediterrània”. També parlen dels seus pessebres, fires i les ja esmentades llums d’autor. Així mateix, per al jurat europeu, els esdeveniments imprescindibles per a qualsevol visitant són la Fira de Santa Llúcia (la més antiga de la ciutat), la Cavalcada dels Reis Mags i l’esdeveniment d’encesa de llums, que aquest any s’ha celebrat amb magnificència amb un gran espectacle al passeig de Gràcia amb el gran espectacle.
L’organització del concurs també ha subratllat el compromís de la ciutat amb la sostenibilitat en aquestes dates, amb decoracions amb llums LED de baix consum, fires ‘eco-friendly’ i l’habilitació de punts específics per a la recollida d’arbres de Nadal i elements orgànics, que cada any es col·loquen per tota la ciutat quan acaben les festes.
Què guanyen les ciutats premiades
La convocatòria d”European Capital of Christmas‘ estava oberta a totes les ciutats de la Unió Europea, a més d’Andorra, Islàndia, Liechtenstein, Mònaco, Noruega, Suïssa i el Regne Unit, i es dividia en tres categories segons la mida de les urbs.
Barcelona s’ha coronat com a guanyadora en la categoria de Capital Europea del Nadal 2026 (més de 100.000 habitants).
Les altres guardonades han estat Wels (Àustria) i Kirkop (Malta): la primera, proclamada Ciutat Europea del Nadal 2026 (categoria per a municipis de menys de 100.000 habitants), i la segona, reconeguda com a Villa Europea del Nadal 2 10.000 habitants). A les tres ciutats reconegudes se’ls donarà l’oportunitat de “millorar la seva imatge a nivell nacional i internacional” i rebran assessorament i ajuda per accedir a subvencions i finançament europeus; per buscar patrocinadors i negociar amb ells, i per promocionar-se com a destinacions nadalenques de referència. En aquest sentit, la comissionada barcelonina Nadia Quevedo ha valorat l’impacte positiu que tindrà això en el comerç i la restauració de la ciutat: “Per al govern municipal és una prioritat la promoció del Nadal com una data important per als eixos comercials i per a la restauració de Barcelona”, ha assenyalat.
Notícies relacionades i més
Les sis novetats més destacades dels llums de Nadal 2025 a Barcelona Barcelona opta per un espectacle de llum per prescindir del pessebre a la plaça de Sant Jaume el Nadal del 2025 La Casa Batlló presenta el seu espectacle gratuït de llums de Nadal: dates i horaris
Les guanyadores, per la seva banda, hauran de desenvolupar un programa d’activitats lligat a la capitalitat. L’Ajuntament de Barcelona ha informat que el seu programa serà el mateix que ja té en marxa: “Seguirem treballant en el pla estratègic que ja tenim i millorant any rere any la nostra aposta”, ha dit Quevedo. “Els valors que a Barcelona projectem amb el nostre Nadal, que combinen la part tradicional amb elements més innovadors, sostenibilitat i multiculturalitat, fan que sigui un model nadalenc segurament únic a Europa (…) Seguirem en aquesta mateixa línia. Aquest reconeixement ens indica que anem per bon camí”, ha conclòs.
Font: Turisme de Barcelona, El Periódico de Catalunya
Neix el Premi Àngel Guimerà de Literatura Dramàtica, impulsat per la Diputació de Barcelona i l’Agrupació Dramàtica de Barcelona (ADB), que formarà part de la Nit de les Lletres Catalanes, organitzada per Òmnium Cultural i l’Institut d’Estudis Catalans, el 14 de març de 2026.
COMUNICAT D’ADB
El membres de l’ADB et fem saber que el proper 12 de desembre de 2025, a les 18h30, tindrà lloc a l’espai Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès, el lliurament del darrer PREMI FREDERIC RODA DE TEATRE.
Després d’onze edicions el premi acaba el seu recorregut per donar pas al nou
PREMI ÀNGEL GUIMERÀ DE LITERATURA DRAMÀTICA.
Per aquest motiu, a més de lliurar el Premi, presentarem una breu història del compromís de Frederic Roda en la promoció dels dramaturgs catalans des de la direcció de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona i la creació del Premi Josep M de Sagarra l’any 1963 i de la continuïtat d’aquell afany quan varem refundar l’ADB i promoure el Premi que ha dut el seu nom els darrers 11 anys.
Si et plau assistir al l’acte fes-ho saber a adb@adb.cat perquè l’aforament és limitat.
Alhora et comuniquem que el nou premi ja s’ha convocat i es lliurarà el propers més de març en marc de
LA NIT DE LES LLETRES CATALANES
En suport a la dramatúrgia catalana
Aquest nou premi manté la trajectòria i l’esperit del seu predecessor, el Premi Frederic Roda de Teatre, creat l’any 2014 per l’Associació Agrupació Dramàtica de Barcelona i l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona, amb el suport d’Òmnium Cultural, en memòria de qui va ser una de les personalitats més influents en la vida teatral catalana: cofundador de l’ADB, sotsdirector de l’Institut del Teatre, actor, director, pedagog, dinamitzador i crític teatral. A partir de 2018, la Diputació de Barcelona va reformular el Premi Frederic Roda per implicar-hi també el món local i els espais escènics municipals.
Tot mantenint l’esperit original del Premi Frederic Roda, el nou Premi Àngel Guimerà de Literatura Dramàtica reafirma la voluntat dels seus organitzadors de donar suport, visibilitat i impuls a la creació teatral en llengua catalana, amb l’aspiració de consolidar i projectar aquest guardó com un referent dins l’àmbit de la dramatúrgia catalana contemporània.
La dotació econòmica del Premi Àngel Guimerà de Literatura Dramàtica 2026 és de quinze mil euros i l’edició del text de l’obra guanyadora.
“Entre problemes, negocis, taxes i impostos, entre bulls i profecies i programes i definicions, ara quan el món s’enganya amb mentides desagradables, entre coses importants que passen desapercebudes i vanitats colossals, entre tanta tragèdia i sàtira i dolor i riallades i llàgrimes, com es distingeix la meva?” FREDERIC RODA PÉREZ*
POESIES DE FREDERIC RODA PÉREZ
DECLARA l’autor, en el pròleg, que “ha procurat, abans de res, no divorciar la Poesia, de la Vida” i que no és “pescador de núvols”. Són dues afirmacions bastant significatives pel que fa al sentit de l’obra proposada, integrants d’un Món embellit pels que saben captar la bellesa on és i encertar-la, o posar-hi la de relleu amb art.
La lectura de les composicions que segueixen, aclareix suficientment la qüestió. La poesia de Frederic Roda es nodreix de realitats concretes i expressives. Hi ha en ella sentiments veritables i forts i aprofita les imatges tangibles del Món exterior:
…”Una quieta tarda d’hivern amb aspecte fragants de primavera vaig dibuixar un tosc Sol a la meva cartera, vaig posar ingenu al seu peu: “Que sigui etern!”
D’aquesta manera l’autor ha anat eternitzant instants, i, després, ha unit les instantànies espirituals un volum que ofereix sota el títol de “Cruz en el aire”.
V. P., 30 de desembre de 1944
Crònica del primer llibre de poesies en castellà Cruz en el Aire de Frederic Roda Perez al diari La Prensa, dissabte dia 30 de desembre de 1944, pàgina 2.
PRÒLEG PER A INDIFERENTS
En aquest ple apogeu de la Primavera, quan les hores són plenes de l’esglaófred triomfal de verds arbres i d’aridesa d’exàmens, escric les paraules que iniciaran la lectura del meu primer llibre.
No estic adscrit a cap escola, ni tinc més pretensió que la justa per ser considerat com a orgullós, ni em presenta ningú. Un sol lector que em comprengui m’omplirà l’ànima de satisfacció.
Podria, és clar, haver esperat que la meva obra fos més madura; però em feien pena aquests pobres poemes ansiosos, amb ganes de veure’s als teus ulls, aquests versos que no escriuré mai més, doncs renuncio solemnement al plagi de mimisme.
Els he escrit entre adolescència i joventut: són, per tant, categòrics i atrevits. És que no tinc por del Destí. Estic segur de vèncer el que em proposi: és terriblement vulgar.
Però no sóc pescador de núvols. Summe, resta i multiplic i encara dividit amb prou soltesa sempre que no hi hagi decimals. En tots els ordres de la vida menyspreu als decimals.
Penso de vegades que m’agradaria fer un viatge llarg, immens; deixaria anar les amarres de l’esperit i viuria per un temps de paisatge i color. Però no puc feri: per això he trencat les lligadures de l’exterior i viatjo per dins en un discorrer íntim.
La meva capacitat d’assimilació, sense ser excessiva, supera la meva capacitat d’admiració. No hi ha tragèdia, ni vall de llàgrimes, ni traïció que em sorprengui; però, de vegades, m’emociono per unes ximpleries!
Aquest llibre té en part la culpa de la meva manca de coneixements en certes branques del dret positiu.
He procurat, sobretot, no divorciar la Poesia de la Vida. Ser poeta és una mica més profund que tenir una facilitat tècnica; és posseir un sisè sentit per apreciar la cadència fins i tot en les coses més vulgars i senzilles. El primer que cal fer per aconseguir-ho és recolzar-se en Déu.
Potser em tracteu d’ingenu. Però no oblideu que ara, la ingenuïtat, és el “que s’emporta”; simplicitat d’estil, retorn a allò natural, a allò instintiu…
Entre problemes, negocis, taxes i impostos, entre bulls i profecies i programes i definicions, ara quan el món s’enganya amb mentides desagradables, entre coses importants que passen desapercebudes i vanitats colossals, entre tanta tragèdia i sàtira i dolor i riallades i llàgrimes, com es distingeix la meva?
És vella la història, Mahoma parlava a les torbes. L’enorme multitud sentia silenciosa les paraules del Profeta: eren milers de humans. Mahoma tenia la veu eixordadora. Es resguardava del sol abrasador sota un arbre. Els arbres no han nascut per acollir profetes sinó per niar ocells. Mahoma tronava l’aire amb la seva veu: a l’arbre hi vivia una cadernera que no estava d’acord amb el mahometanisme. Era una cadernera marró, com si s’emporta l’hàbit de San Francisco. Mahoma alçava els braços i ningú no podia resistir la seva mirada i el torrent de la seva veu. L’ocell es va enfurismar. Si fos una àguila potser hauria encegat el Profeta: però era un ocell petit, una au intel·ligent. Mahoma va cridar un d’aquells dilemes terribles, sofístics i demagògics que posen els oients en l’alternativa de lliurar-se a l’orador o travessar-se el pit. L’ocellet estava fart: inclinant el graciós cap sobre l’orador inspirat, va donar una nota en fals. I el dilema i l’orador i l’atenció de la massa es van fondre com el núvol al sol. I un nen (la saviesa) es va posar a riure.
Vull deixar-vos una mica d’aroma a l’esperit: és una humil gran ambició. Per això us dono de beure al càntir de la inexperiència, perquè estic convençut que la malícia, la teatralitat, són hidres que es devoren a si mateixes.
Estimeu els vells, però no cregueu ni mitja paraula del que us diguin. Han vist massa; estan empatxats d’experiències individuals. Però, estimeu-los mur! És molt dolç fer-ho i és la manera de merèixer que un dia ens estimin a nosaltres.
I ara, vénen a tu els meus poemes com un patell de joves poltres, com una tragella de llebrers caçadors, com un vol reposat d’aus passatgeres…….. Te’ls ofereix cordialment,
F. R.
“Encara he de parlar, o cal que mostri una flama ja ben coneguda i un amor que és més visible del que jo voldria? Però mal puc dissimular-ho, qui és capaç d’amagar un foc que la seva mateixa claredat traeix?”
P. OVIDI (Heroides)
Dedico aquest llibre a MARIA ROSA amb els ulls i el pensament posats en ella.
Frédéric Roda Pérez (Barcelona, 1924-2006) 📷 IGNASI RODA FÀBREGAS
*Frederic Roda i Pérez (Barcelona, 15 de gener de 1924 — Barcelona, 1 de març de 2006), Director teatral, crític i activista cívic. Fill de Frederic Roda i Ventura, estudià dret, i compaginà l’advocacia amb una intensa activitat cívica i cultural, que el portà a fundar CC (1954), grup nacionalista catòlic amb, entre altres, Jordi Pujol.
Fou, però, en l’àmbit teatral, que centrà les seves iniciatives, sobretot amb la fundació de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona (1954), de la qual en fou el principal mentor, incorporant obres dels principals autors europeus. Com a director, hi estrenà Un caprici, d’A. de Musset (1957), La teta gallinaire, de F. Camprodon (1957), Antígona, de S. Espriu (1958), L’auca del senyor Esteve, de S. Rusiñol (1956), Homes i no, de M. de Pedrolo (1958), Les alegres casades de Windsor, de W. Shakespeare (1959), La cantant calba, d’E. Ionesco (1959), Un barret de palla d’Itàlia, d’E. Labiche (1960), L’hort dels cirerers, d’A. Txékhov (1960), Or i sal, de J. Brossa (1961), Tècnica de cambra, de M. de Pedrolo (1961), La visita de la vella dama, de F. Dürrenmatt (1962), entre d’altres, i L’òpera de tres rals (1963), de Bertolt Brecht, que ocasionà la suspensió governativa de l’entitat. Aquest mateix any promogué el premi Josep M. de Sagarra, per a obres teatrals inèdites, del jurat dels quals formà part, i començà a exercir la crítica teatral a Destino (1963-68) i, posteriorment, a La Vanguardia amb ressenyes que contribuïren a actualitzar els criteris d’aquesta activitat. De 1970 a 1980 fou sotsdirector de l’Institut del Teatre de Barcelona.
En un altre vessant, fou un destacat activista a favor de la pau: fou vicepresident de Pax Christi i, el 1984, amb el premi Nobel Adolfo Pérez Esquivel i Arcadi Oliveres fundà la Universitat Internacional per la Pau, amb seu a Sant Cugat del Vallès, de la qual fou director fins el 1999. L’any 2004 rebé de l’Ajuntament de Barcelona la medalla d’or al mèrit cultural. L’any 2014 l’Agrupació Dramàtica de Barcelona i l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona, amb el suport d’Òmnium Cultural, crearen el el Premi Frederic Roda de teatre.
Font: Cruz en el Aire, Editorial Solidaridad Nacional, Enciclopèdia Catalana, La Prensa
“L’Escola de Tagore de Bellaterra va concedir la Flor Natural dels Jocs Florals1980 a Mariona Borràs Pueyo, pel seu treball “Palestina, un poble que no vol morir”
Portada de la publicació de l’Escola Tagore de Bellaterra, dedicada als Jocs Florals 1980
PALESTINA, UN POBLE QUE NO VOL MORIR
A la meva amiga Saada; educadora, responsable i mare dels infants i joves que no tenen família al camp de “Rachidie” al Sud del Liban.
I al meu amic Simón Yuri, Fedaí, periodista, responsable a tot nivell de la zona Sud del Líban.
ATZAR
Quan era a Tir, l’instant en què el sol anava a la posta, en aquell temps, sentia brollar, com una font, una estranya alegria que filtrava molt dintre meu, es deixatava amb tristor i nostàlgia…
La nit, impavida, esdevenia fosca, talment, com si fos una gola de llop: era la por, el dolor, i també l’ardor de reviure una hora profundament viscuda nen altres temps, en altre lloc…
Era com, de sobte, en la tranquil.la tarda, contemplar extasiada una llarga processó…
Als acords de metralla, desfilaven amics de l’ànima, companys, que mai no tornaran, es veien confusos, com dispersats per la mort. i la sang, per l’exili i la follia, amics, profunds vestits d’eternitat…
Era, talment, com si el temps s’hagués deturat…
CANT A UN FEDAÍ
He dormit a prop teu una nit fugissera i espero a la portalada tal com la nit espera….
Quan et somnio, als camps de combat, penso que així t’estimo encerclat de bales, roig de roselles, però viu, com un raig fugisser que ofega l’extermini d’un poble
Necessari és matar per continuar. vivint.
Inscriu-me. en la teva lluita, recorda’m en el teu combat. Escriure el teu nom per carrers i per places… Fedai!, Fedail! … recorda’m. Iluita pel meu fill que és fill del teu poble. Seré l’ombra del teu somni, del teu amor, de la teva lluita, de la nostra guerra. i del nostre poble.
TRAÏCIÓ
Israel, Israel, un bell somni d’infant, una quimera de gran. Qui va ensenyar-me aquest mot? Qui el va parangonar amb la llibertat?
Avui, em sona a cadència d’un màuser, de sang, de mares i fills desvalguts, de morts, de flors i de plors, de runes, de set i de fam…
DELIT
Fill, tu que jugues amb fustes i fang, fas cases. i fas coses que a tu, et semblen grans. Si sabessis com juguen. infants com tu, palestins, ells, ja són “fedaïns”. També tenen mares i molts, no tots, tenen pares, però, ,no tenen cases.
Fill, si sabés que farás quan tu siguis gran.
Fill, no deixis mai de fer allò, que a nosaltres, ens ha quedat per a fer.
VENCEREM
Encara que ens dolgui caminar damunt dels nostres màrtirs, AVANÇAREM!
Faren ben dur el braç, més potent el puny; així, els àgils projectils arribaran més lluny sense que res ens deturi. AVANÇAREM!
Caminarem, de bell nou, cap al Sud. I comptarem els que som. AVANÇAREM!
A poc a poc construirem les cases, llaurarem els camps, plantarem plataners, amb suors, i llàgrimes, pels que no hi són, que jauen ben arrapats sota terra. AVANÇAREM!
Després, farem sonar els tambors, ballarem, cantarem, fins que l’alba de bell nou ens cridi per viure. VENCEREM!
Si volguéssim llistar els compositors més representatius de cada país d’Europa, difícilment s’ometria el de Georges Enescu (1881-1955) quan penséssim en Romania.
George Enescu i el seu alumne de violí Yehudi Menuhin 📷 CEDIDA
JOSEP M. CODINA ✍️ Com Manén, Mendelssohn, Saint-Saëns i d’altres, la trajectòria d’Enescu –durant dècades presentat com a “Enesco”– va ser intensa ja des de la seva infantesa. Va entrar a estudiar al Conservatori de Viena el 1888, s’hi graduà el 1893 i des del 1895 prosseguí la formació al Conservatori de París, on es graduà el 1899. Des d’aleshores va viure entre París i Romania la seva trajectòria dividida entre les vessants de concertista –sobretot violinista, però també pianista– i compositor. Va guanyar múltiples premis i esdevingué un dels grans noms del panorama musical de la primera meitat del segle XX.
L’estrella no podia passar desapercebuda a l’aleshores corresponsal de la «Revista Musical Catalana» a París, Joaquim Nin, que ja el març del 1906 explicava que “ohí, ab veritable plaher, a n’en Georges Enesco, l’eminent y jove violinista rumà, interpretant la gran Chacona de J. S. Bach”. Nin i qui ocasionalment el substituïa en la tasca, Vicenç Maria de Gibert, feren breu esment d’actuacions d’Enescu amb motiu d’unes altres cinc cròniques parisenques entre els anys 1906 i 1907.
Si es tracta de condensar la confluència de músics catalans il·lustres amb Enescu a París, caldrà per descomptat destacar especialment un nom: Pau Casals. Casals i Enescu van mantenir una bona i perenne amistat des d’aquells inicis de segle i van col·laborar en diverses ocasions, bé a París, bé a Budapest. Són coneguts els rotunds elogis mutus que s’adreçaren: Casals el considerà reiteradament un “Mozart del segle XX” i un dels músics més complets de la seva generació; Enescu el qualificà com “el mestre per a tots els intèrprets” o el seu “maître à penser”. Enescu havia compost diverses obres interessants des de ben jove, i algunes havien estat estrenades amb èxit a París, com el Poème roumain, op. 1. Fou allà que, el 1901, va compondre les seves famoses Rapsòdies romaneses –amb els anys acabaria detestant-les, especialment la primera, en un d’aquells casos arquetípics de com una obra pot eclipsar la resta de la producció del compositor. Va estrenar-les, juntament amb la seva Suite per a orquestra, op. 9 núm. 1, a l’Ateneu Romanès de Bucarest l’any 1903. Casals, a París, al concert on debutava com a director el 7 de febrer de 1908, hi dirigí ambdues obres; la segona, de fet, la va estrenar –les fonts que consultem, potser per falta de precisió, a vegades resulten contradictòries en aquesta informació–; la primera, en tot cas, s’havia interpretat anys abans a Bordeus. Tots dos ja havien col·laborat en altres concerts, amb Casals al violoncel.
(c) AHCB. Programa de mà del Gran Teatre del Liceu. 18 de març de 1909 📷 Col·lecció Ephemera
Potser sorprèn menys, per tant, que a Barcelona fos en un concert de Pau Casals que aparegués per primera vegada –si més no seguint la premsa de l’època– una obra d’Enescu en un programa. Al principi –segons múltiples anuncis apareguts el febrer del 1909– havia de ser una Rapsòdia romanesa; finalment, però, es tractà de l’esmentada Suite op. 9 núm. 1. El concert al qual ens referim pertanyia a la Temporada de Quaresma i era un dels que commemoraven el segon centenar d’audicions de l’Associació Musical de Barcelona. Va tenir lloc al Gran Teatre de Liceu el 18 de març de 1909; a més de Pau Casals, que hi debutà com a director d’orquestra a Barcelona, hi participaren la també violoncel·lista Guillerminha Casals-Suggia i l’Orquestra de l’Associació Musical, el director titular de la qual era Joan Lamote de Grignon. Suposant que no ens passi per alt cap altra audició, la Suite op. 9 núm. 1 va ser la primera obra d’Enescu interpretada en concert reportat per la premsa a Espanya.
c) AHCB. Programa de mà del Gran Teatre del Liceu. 18 de març de 1909 📷 Col·lecció Ephemera(c) AHCB. Programa de mà del Gran Teatre del Liceu. 18 de març de 1909. Col·lecció Ephemera
El «Diario de Barcelona» del 16 de març de 1909 va publicar, dos dies abans del concert, un ampli comentari similar en gran mesura al que ja contenia el programa de mà. Varia, però, en alguns punts, i precisament en parlar d’Enescu, el darrer paràgraf se centra en les Rapsòdies romaneses, tot afirmant-ne l’estrena a París sota la batuta de Casals. Si bé la qüestió requeriria més recerca, podríem aventurar que el que hi apareix era el propi programa previ a la substitució de la Rapsòdia per la Suite, i que tal substitució fos cosa de darrera hora, tenint en compte que el concert tenia lloc el dia 18.
(c) AHCB. Diario de Barcelona. 16 de març de 1909.
Sabem d’altres intèrprets catalans que van incorporar, els anys següents, obres d’Enescu al seu repertori, o que en van interpretar a Espanya. A París és destacable el concert del 1911 en què el pianista Alexandre Ribó, que aleshores residia a la capital francesa, participà en l’estrena de la Rapsòdia espanyola d’Albéniz en un arranjament fet per Enescu, als Concerts Colonne; es tractà d’un dels concerts que més eixamplaren la projecció del pianista. A Burgos, el 1915, l’arpista Lucile Adèle Wurmser-Delcourt va interpretar l’Allegro de concert per a arpa cromàtica del romanès. Marià Vinyas n’interpretà la “Pavana” de la Suite per a piano núm. 2, op. 10 el 1916, en un recital de la Societat Cultural Athenea de Girona, i una altra obra per a piano el 1918 al Teatre de l’Ateneu Social de Sant Feliu de Guíxols. Des de la tardor del 1918 i fins a l’estiu del 1919, el violinista Francesc Costa i el pianista Tomàs Teran van col·laborar en una gira de concerts per Catalunya i Espanya; el darrer oferia algunes obres per a piano sol, una de les quals la “Toccata”, primer moviment de l’abans esmentada Suite per a piano núm. 2, op 10. El 17 de juny de 1919 la interpretà al Palau de la Música; en aquell concert, a més de Costa, tocava l’Orquestra dels Amics de la Música que dirigia Francesc Pujol. Va ser l’any següent, nascuda ja l’Orquestra Pau Casals (OPC), que van arribar per fi les Rapsòdies romaneses: al segon concert inaugural de la formació, el 23 d’octubre de 1920, es va donar la primera audició de la Primera, i ja la temporada següent, el 16 d’octubre de 1921, van oferir la primera audició de la Segona Rapsòdia.
(c) CEDOC.(c) CEDOC.
Que ens consti, Enescu va visitar per primera vegada Espanya el 1908, concretament Sant Sebastià, on donà dos concerts acompanyat per l’Orquesta Sinfónica de Madrid que dirigia Enrique Fernández Arbós, els dies 21 i 24 de juliol. El 1913 tornem a trobar indicis d’una vinguda; sens dubte tocà a Bilbao pel gener, però és menys clar que finalment tinguessin lloc els tres concerts que després havia de donar a Madrid, amb el pianista Maurice Dumesnil. Enescu tornà a visitar Espanya el 1922. Acompanyat pel pianista Marcel Ciampi, van donar concerts a les ciutats d’Oviedo, Sevilla, Madrid i Barcelona. La manera com s’avança la notícia a la premsa, que sol especificar que es tracta de la “presentació” de l’artista, sembla confirmar que era efectivament la primera vegada que venia, si més no, a Madrid i Barcelona. En cap dels concerts d’Enescu a la Península, almenys fins en aquell moment i fins on sabem, no s’hi van interpretar obres seves. Almenys a Barcelona, tampoc no hi donaren cap primera audició. Després de tocar a Madrid el 4 de febrer, van dirigir-se cap a Barcelona, on van tocar els dies 6 i 8.
(c) CEDOC.(c) CEDOC.
Tots dos concerts havien estat organitzats per l’Associació Música da Camera. Mesos abans, però, possiblement romania una qüestió pendent d’esclarir, ja que també l’Associació Íntima de Concerts havia anunciat que tindria Enescu a la seva temporada. Ciampi sí que donà un concert el gener a Barcelona per a l’Íntima, dies abans de començar la gira amb Enescu; potser això sintetitzi el transcurs d’aquest afer. Els programes que portaren eren majoritàriament romàntics, amb alguna peça clàssica i algunes d’autors barrocs. Enescu va comptar també amb la col·laboració del pianista i compositor Tomàs Buxó, que ja acumulava notable prestigi i des del 1909 exercia com a professor a l’Escola Municipal de Música de Barcelona. Tots dos programes s’iniciaven amb una sonata, a càrrec de Ciampi i Enesco. A la segona part, se succeïen la intervenció d’Enescu-Buxó (si bé el dia 6 anà precedida d’una obra per a violí sol), i la de Ciampi en solitari amb obres d’autors romàntics. Finalment, la tercera part consistia en l’execució d’una segona sonata, de caire franckià.
Alguns anuncis de la premsa previs al concert van apuntar la Sonata de Guillaume Lekeu com el plat fort del concert del dia 6, ja que el tàndem l’havia interpretat ja feia anys arreu, bo i obtenint-hi sempre un èxit rotund. Això mateix afirmà Joan Salvat a la ressenya de la «RevistaMusical Catalana» de març, a més de referir-se a la “tècnica totalment perfecta” i el “temperament musical de primer ordre” del romanès, el qual calia comptar “entre els artistes més eminents que ens han visitat d’uns quants anys ensàˮ. També una “S” signava la ressenya a «La Veu de Catalunya» del 14 de febrer, on explicava: “Escoltant l’Enesco no podem menys de recordar el nostre Casals, que així mateix interpreta els grans mestres amb la més admirable senzillesa, exempta de tota «pose», però sentint interiorment l’obra que trasmet a l’auditori amb la major intensitat d’expressió i sempre amb el ritme just que li dona vida esplendorosa. Sense que tingui una gran potència, el violí de l’Enesco és d’un timbre encisador, que llueix sobretot en els «cantabiles» i en les frases que requereixen una fonda emoció”. Destacà, també, el bon paper tant de Buxó com de Ciampi en les seves parts respectives. Pau Casals i l’Orquestra van programar la Rapsòdia romanesa núm. 1 el 15 de maig següent, en una –pensaríem– palpable voluntat de reivindicar la tasca compositiva del romanès. Aquell mateix any, la mateixa Associació Música da Camera va portar al Palau la Société Moderne d’Instruments de Vent de París, prestigiosa formació que al seu segon concert va oferir la primera audició del Dixtour à vents, op. 14, (Deset) del romanès, obra que venia de rebre grans elogis. En anys posteriors, només molt puntualment en seguirien arribant primícies, bé per mitjà d’intèrprets que n’incorporaven obres al repertori –com la cantatriu Vera Janacopulos el 1923–, bé per la mateixa OPC –per exemple, amb la Simfonia concertant per a violoncel i orquestra, op. 8, el 1925. El 1922 fou, així, un any per ressaltar si es tracta de Georges Enescu i els inicis de l’aparició de la seva música als auditoris de Barcelona. Volem creure que aquestes línies han pogut ser, a més d’un bocí de record d’activitat musical barcelonina no gaire enfocada ni recordada, una oportunitat per descobrir o revisitar algunes obres del cèlebre compositor romanès. Per a un més acurat homenatge, això sí, suggerim deixar per al final de tot la Rapsòdia romanesa núm. 1.
Imatge destacada: Georges Enescu el 1912. (c) Desconegut-Revista Luceafarul din anul 1912.
Font: Revista Musical Catalana (8 febrer, 2022), Josep M Codina
“Els pares d’ara admeten i col.laboren en iniciatives que fa vint-i-cinc anys semblaven perilloses i escandalitzaven”.
Maria Rosa Fàbregas Rovira, esposa de Frederic Roda Pérez 📷 CEDIDA Ignasi Roda Fàbregas
MIRANT ENRERA
Vint-i-cinc anys de TAGORE són, per mi, el temps fonamental de la meva vida.
Mai no havia pensat, en una adolescència, allunyada de les preocupacions pedagògiques, que alguna vegada, una Escola seria el meu destí principal i, en bona mesura, la justificació de la meva vida.
Ben incidentalment en Frederic va presentar-pe a Ramon Fuster i Rabés i em propasarem una feina d’ajuda a un projecte pedagògic. Era el temps en què l’esperança d’un canvi i millorament de la nostra societat, aleshores ben ensopida, fosca, desil.lusionada, no tenia altre recurs que apel.lar a la responsabilitat dels pares per a crear uns models educatius més lliures, més oberts, més respectuosos amb la mentalitat dels nois i noies que els encarcarats sistemes aleshores vigents.
Ha passat el temps i a poc a poc se’ns ha donat la rаб.
Allò que era el somni titllat d’idealista de Ramon Fuster ara està admès per tothom si bé no és practicat com caldria.
Els pares d’ara admeten i col.laboren en iniciatives que fa vint-i-cinc anys semblaven perilloses i escandalitzaven.
Miro enrera i sento vius i presents tots els professors que han passat per l’Escola, tot el personal col.laborador i tots els nois i noies que, grans ja, seguiran sent, per sempre “els meus nois i noies del Tagore”!
Un cop a l’any, durant un únic cap de setmana, el festival 48h Open House BCN convida més de 76.000 persones a mirar la ciutat amb uns altres ulls. Obrim portes que habitualment estan tancades, però sobretot obrim converses: sobre arquitectura, sobre ciutat, sobre com habitem i transformem els espais que ens envolten.
En els últims anys, des del festival hem destacat els oficis, els elements i les característiques fonamentals de l’arquitectura. Al 2025, la 16ª edició busca pensar l’arquitectura des de els sentits i les sensacions, perquè l’arquitectura no és només el que veiem, sinó també el que sentim, olorem i toquem.
Tots podem recordar aquelles arquitectures que més ens han impressionat i condicionat i que conservem dins de nosaltres principalment amb imatges, però també amb sons, olors, tactes. Diferents llocs poden inspirar concentració, evocar tristesa o donar-nos una sensació de llibertat. Poden fer-nos sentir còmodes o lleugers com l’aire. Cada petit detall, ja sigui un ressò, un moment de silenci o una aroma específica, crea una atmosfera que pot influir en com ens sentim i en les decisions que prenem.
SENT L’ARQUITECTURA ens convida a prestar atenció a aquestes sensacions quotidianes i a redescobrir el nostre entorn utilitzant els nostres sentits. No es tracta només del disseny o l’aparença, sinó de l’impacte que un lloc té en nosaltres: si ens abraça, si ens dona espai per respirar o si ens permet ser nosaltres mateixos.
Un any més, Open Petits proposa un joc especial que consta de trobar petites cases amagades a 11 espais diferents de les ciutats. Open Kitchen es transforma en Open Cuina per oferir tres receptes dissenyades especialment per al festival d’enguany.
Des del 2023, el festival s’uneix a la celebració de la Barcelona Design Week i a la seva iniciativa global per impulsar l’objectiu ODS número 18 que tracta el disseny com un element clau per al present i el futur de les persones. Per això, el festival ha nomenat el Bloc4BCN – ESPAI COOPERATIU, al Recinte Can Batlló, com el EDIFICI 18, amb la idea de ressaltar els valors i la importància del disseny d’aquest projecte. Al llarg del festival, explorarem la ciutat no sols visualment, sinó a través dels nostres cossos. Al cap i a la fi, l’arquitectura és tant sentir com construir. Us animem a participar en aquesta 15a edició del festival d’arquitectura 48h Open House BCN!
Què ofereix el 48h Open House BCN 2025? 7 ciutats: Barcelona, Badalona, L’Hospitalet, Santa Coloma de Gramenet, Sant Joan Despí, Vilassar de Dalt i Sitges. 207 activitats a tot l’àmbit geogràfic 199 edificis a tot l’àmbit geogràfic 136 edificis a Barcelona 8 itineraris 31 % de novetats a la programació Més de 45 edificis Open PRO, amb la col·laboració d’arquitectes i dissenyadors 57 espais mai vists a la programació Dates importants Crida de voluntariat: des del 2 de setembre Presentació del festival i de la campanya de comunicació: 6 d’octubre, Dia Mundial del Hàbitat Programació d’edificis i itineraris en la pàgina web del festival: des del 6 d’octubre Obertura d’inscripcions per als itineraris: 20 d’octubre a les 20h Festival d’arquitectura 48h Open House BCN: 25 i 26 d’octubre Informació important El festival d’arquitectura 48h Open House BCN és un esdeveniment lúdic, gratuït i obert a tothom, sense venda d’entrades i amb més de 190 espais oberts sense inscripció prèvia.
Enguany, el recomanador del festival 48h Open House BCN ofereix l’oportunitat d’experimentar com l’arquitectura és una forma d’art espacial que apel·la als nostres sentits. Només s’ha d’accedir al web i contestar les cinc preguntes per a veure una llista dels tres edificis més adients per a cada persona!
El catàleg es va convertir en una revista: una guia pràctica del festival, amb recomanacions per a tenir la millor experiència durant el cap de setmana, a més de les diverses activitats que desenvolupa l’associació al llarg de l’any. Tornem a oferir un mapa imprès que facilita el passeig i l’organització de les visites.
El temps d’espera per a accedir a cada edifici varia segons la grandària de cada espai i la quantitat de persones que vulguin entrar. Per això, posem a la disposició del públic un mapa que ensenya, en temps real, els espais amb més i menys afluència de persones; a més, compartim aquesta informació en directe a les nostres xarxes socials.
48h OPEN HOUSE és la principal cita de Barcelona amb l’arquitectura, un cap de setmana en el mes d’octubre de portes obertes a més de 250 edificis de tota mena, forma i mida. Una iniciativa de l’Associació 48h Open House Barcelona.
Al llarg del festival, explorarem la ciutat no sols visualment, sinó a través dels nostres cossos. Al cap i a la fi, l’arquitectura és tant sentir com construir. Us animem a participar en aquesta 15a edició del festival d’arquitectura 48h Open House BCN!
Què ofereix el 48h Open House BCN 2025?
7 ciutats: Barcelona, Badalona, L’Hospitalet, Santa Coloma de Gramenet, Sant Joan Despí, Vilassar de Dalt i Sitges. 207 activitats a tot l’àmbit geogràfic 199 edificis a tot l’àmbit geogràfic 136 edificis a Barcelona
8 itineraris
31 % de novetats a la programació Més de 45 edificis Open PRO, amb la col·laboració d’arquitectes i dissenyadors 57 espais mai vists a la programació Dates importants Crida de voluntariat: des del 2 de setembre Presentació del festival i de la campanya de comunicació: 6 d’octubre, Dia Mundial del Hàbitat Programació d’edificis i itineraris en la pàgina web del festival: des del 6 d’octubre Obertura d’inscripcions per als itineraris: 20 d’octubre a les 20h Festival d’arquitectura 48h Open House BCN: 25 i 26 d’octubre
Informació important
El festival d’arquitectura 48h Open House BCN és un esdeveniment lúdic, gratuït i obert a tothom, sense venda d’entrades i amb més de 190 espais oberts sense inscripció prèvia.
Enguany, el recomanador del festival 48h Open House BCN ofereix l’oportunitat d’experimentar com l’arquitectura és una forma d’art espacial que apel·la als nostres sentits. Només s’ha d’accedir al web i contestar les cinc preguntes per a veure una llista dels tres edificis més adients per a cada persona!
El catàleg es va convertir en una revista: una guia pràctica del festival, amb recomanacions per a tenir la millor experiència durant el cap de setmana, a més de les diverses activitats que desenvolupa l’associació al llarg de l’any. Tornem a oferir un mapa imprès que facilita el passeig i l’organització de les visites.
El temps d’espera per a accedir a cada edifici varia segons la grandària de cada espai i la quantitat de persones que vulguin entrar. Per això, posem a la disposició del públic un mapa que ensenya, en temps real, els espais amb més i menys afluència de persones; a més, compartim aquesta informació en directe a les nostres xarxes socials.
48h OPEN HOUSE és la principal cita de Barcelona amb l’arquitectura, un cap de setmana en el mes d’octubre de portes obertes a més de 250 edificis de tota mena, forma i mida. Una iniciativa de l’Associació 48h Open House Barcelona.
BELLATERRA.CAT 