Guerra a l’Iran: Espanya s’enfronta a Donald Trump, pel dibuixant català Kap
Dibuix de Kap 📷 Cartooning for Peace
En el context de la guerra a l’Iran, Espanya s’ha negat a permetre que els avions nord-americans repostin a les seves bases a Andalusia, cosa que ha provocat la ira de Donald Trump. Vist per Kap (Espanya).
Kap-Cartooning for Peace
En el context de la guerra entre l’Iran i l’Iraq, Espanya es va negar a permetre que els avions nord-americans repostessin a les seves bases a Andalusia, cosa que va provocar la ira de Donald Trump. El president nord-americà va amenaçar amb “cessar tot comerç amb Espanya”, assenyalant que Espanya tampoc havia complert l’objectiu del 5% de despesa militar de l’OTAN. El president socialista Pedro Sánchez no va cedir a aquestes amenaces, responent, en nom del dret internacional, amb un “No a la guerra” lliurat pels Estats Units i Israel. La resta d’Europa, més cautelosa pel que fa al seu aliat nord-americà, dóna suport a Espanya en aquest enfrontament i diu que està “preparada per reaccionar” per “garantir que els interessos de la UE estiguin plenament protegits”. Free the Pencils, per Cartooning for Peace
Humorista gràfic català que ha desenvolupat una obra prolífica com a humorista gràfic sota l’heterònim Kap, a més d’una incansable tasca com a divulgador i investigador de la sàtira gràfica.
KAP (Jaume Capdevila) 📷 Wikipèdia
KAP (Jaume Capdevila), nascut a Berga el 1974, es va llicenciar en Belles Arts per la Universitat de Barcelona. Humorista gràfic sota l’heterònim Kap i investigador de la sàtira gràfica des dels anys noranta. Ha participat eminentment al diari esportiu Món Deportivo i al diari La Vanguardia, encara que també ha publicat les seves vinyetes en publicacions catalanes com Avui, Regió 7, El Triangle, Gegants, Línia Sants, Línia les Corts, Línia Ciutat Vella, Comunicació XXI, . internacionals Siné Hebdo, Courrier International, La Meche i Zélium.
Hi ha diverses antologies que recullen els seus ninots, vinyetes i tires des de 1997 (Sense Kap ni peus), protagonitzant ell una col·lecció d’àlbums, Pelotazos, i protagonitzant diverses antologies de la col·lecció Humor del segell Angle. També ha estat seleccionador de vinyetes d’altres humoristes en veritables llibres d’anàlisi de la seva trajectòria i obres: Traços. Un segle d’il·lustració i bon humor a Món Esportiu (2006), Muntañola. L’art de riure, l’art de viure (2006), Senyor director… (2006), Bagaria. La guerra no fa riure (2007), L’humor gràfic de Tísner. Aproximació a les caricatures d’Avel·lí Artís-Gener (2009), Canya al Borbó! Iconografia satírica de la monarquia espanyola (2009), Els Borbons a parir. Iconografia satírica de la monarquia espanyola (2010, versió en castellà de l’anterior), Si els capellans i frares sabessin. Antologia de caricatura anticlerical(2011), Andreu Dameson. Geni de la caricatura (2011, juntament amb Lluís Solá), Cu-cut! Sàtira política en temps trasbalsats (1902-1912) (2012).
Interessat per l’humor gràfic més enllà de la creació, ha estat comissari d’exposicions (Trazos. Un segle d’il·lustració i bon humor a Mundo Deportivo; Muntañola. L’art de riure, l’art de viure; Tísner; Vinyetes fora de joc; Escolta, Espanya), i també professor de teoria de l’humor lligat a la Fundació General de la
Escriu mensualment sobre sàtira gràfica a la revista Sàpiens i eventualment en altres publicacions culturals com Quevedos o la revista Tebeosfera, tant en la seva primera com en la seva segona èpoques. Autor també d’un llibre sobre Bagaria (Bagaria. Caricatures antifeixistes a La Vanguardia (1936-1938), amb el subtítol La guerra no fa riure) i coordinador del major estudi realitzat sobre els dibuixants i col·laboradors gràfics del diari Mundo Deportivo.
És membre del col·lectiu Tantatinta, que organitza exposicions sobre humor i historieta, i també de la fundació Cartooning for Peace. Ha participat als festivals d’Alcalá de Henares, World Press Cartoon i Press Cartoon Europe. El 2009 va ser guardonat amb el Premi Internacional d’Humor Gat Perich. També, guionista per a programes de ràdio i televisió locals.
Entrar per aquella porta petita, d’estil modernista, que hi ha al número 97 de la Rambla barcelonina és com traslladar-nos al segle passat. 144 anys de resistència a crisis, guerres, nous models de ciutat i fer front al pitjor enemic que pot tenir el món de la música, internet, les noves tecnologies i sobretot, la pirateria.
Sí, us estem parlant de la Casa Beethoven, aquella petita, però gran botiga, mig amagada a una cantonada de la Rambla de Barcelona, al costat del Palau de la Virreina fundada l’any 1880 per Rafael Guàrdia amb el nom de Casa Guàrdia.
Rètol d’entrada a la Casa Beethoven
Mentre a la Ciutat Comtal s’obria la Casa Guàrdia, una botiga de venda de partitures musicals, aquell mateix any 1880, Espanya abolia l’esclavitud a Cuba, Thomas Alva Edison inventava la Ilum incandescent o la Patum de Berga baixava a Barcelona.
Més de 30.000 partitures arxivades
Ja entrat el segle XIX, van decidir canviar el nom de Casa Guàrdia i van optar per Casa Beethoven, el nom del compositor alemany era molt més comercial en aquells temps. Lluís Maria Gonçaga Jordà, oncle del pare de l’actual propietari Jaume Doncos es va fer càrrec del negoci l’any 1915, època en què eren molt comuns les botigues de partitures, i de venda i reparació d’instruments musicals.
A partir dels anys 20 comencen a arribar al nostre país els sistemes d’enregistrament de so que ja eren utilitzats a l’altre costat de l’Atlàntic, com el gramòfon o el disc de vinil fent molt mal al món de la venda de partitures, però la Casa Beethoven es va adaptar al canvi i va poder resistir.
Un altre cop fort que van rebre va ser durant la Guerra Civil (1936-1939), en aquells tres anys que va durar la guerra, ells van continuar important partitures d’Anglaterra o Alemanya com havien fet sempre, això no va agradar gaire ni a nacionals ni republicans, però ells es van arriscar a portar-les
A partir dels anys 20 comencen a arribar al nostre país els sistemes d’enregistrament de so que ja eren utilitzats a l’altre costat de l’Atlàntic, com el gramòfon o el disc de vinil fent molt mal al món de la venda de partitures, però la Casa Beethoven es va adaptar al canvi i va poder resistir.
Un altre cop fort que van rebre va ser durant la Guerra Civil (1936-1939), en aquells tres anys que va durar la guerra, ells van continuar important partitures d’Anglaterra o Alemanya com havien fet sempre, això no va agradar gaire ni a nacionals ni republicans, però ells es van arriscar a portar-les d’amagat, per poder mantenir la botiga oberta.
Jaume Doncos pare, que encara podem veure traginant per la botiga, va passar el relleu al seu fill Jaume l’any 1978, que continua al capdavant del negoci familiar amb ganes de què una de les botigues més antigues de la ciutat no hagi d’abaixar la persiana per sempre.
Deixant a part el tema de la pirateria i noves tecnologies, un altre tema que preocupa a la família Doncos és la degradació del barri, la desaparició de les botigues de tota la vida com a conseqüència dels lloguers abusius i fins i tot de la marxa de veïns en veure el complicat que es Deixant a part el tema de la pirateria i noves tecnologies, un altre tema que preocupa a la família Doncos és la degradació del barri, la desaparició de les botigues de tota la vida com a conseqüència dels lloguers abusius i fins i tot de la marxa de veïns en veure el complicat que es fa avui en dia viure al barri i no tan sols viure, sinó passejar, molts residents d’altres barris de la ciutat cada dia baixen menys per la Rambla.
El piano que encara sona a la Casa Beethoven
Un altre moment complicat que va haver de patir la Casa Bethoven i Jaume Doncos al capdavant, va ser el 17 d’agost del 2017, la tarda de l’atemptat de la Rambla. Segons explica ell mateix al Periódico, va sentir un soroll estrany, quan va sortir ja va veure dues persones mortes, el primer que li va venir al cap és que era un accident, però de sobte la gent entrava a la botiga per protegir-se, la Rambla va quedar buida.
Durant més de quatre hores va tenir 20 persones refugiades dins la Casa Beethoven, la majoria estrangeres, entre elles el marit i dos nens d’una de les víctimes de l’atemptat. Com no sabia que fer, el silenci era el millor, però per calmar els ànims de la gent, va posar el Nocturn número 2 de Chopin.
Totes les cançons més famoses del món al teu abast.
Un dels secrets pel qual encara resisteix la Casa Beethoven, a més de la bona gestió i l’estima per la música de la família Doncos, és que l’edifici on està ubicada és de propietat municipal i ja fa temps van negociar el preu del lloguer, no com altres comerços del barri que han hagut de tancar quan els propietaris dels locals els han apujat els preus de les rendes. Esperem que per molts anys el consistori, ara governat per Ada Colau, respecti aquest local tan emblemàtic de Barcelona.
Porta reivindicativa
Independentista o no, això no ho sabem ni ho hem preguntat i naturalment respectem les idees polítiques de tothom, però el que sí que queda clar és que Jaume Doncos propietari de la Casa Beethoven, va tenir penjats els cartells de llibertat presos catalans durant el temps que els condemnats pel procés van ser a la presó. Una forma d’informar a tots els turistes que visitaven la ciutat s’assabentessin de la situació dels polítics catalans.
La Columna, que celebrava la victòria sobre la Dacia, també tenia altres objectius, com el de ser un monument-mausoleu de Trajà: Es va col·locar a la base una urna daurada amb les cendres de l’emperador, que va morir el 8 d’agost de 117, i es va col·locar per sobre una figura de bronze. El 1587, el Papa Sixt V (1585-1590) la substituiria per una nova figura dedicada a Sant Pere.
Columna de l’emperador Trajà de RomaBasant-se en traces de pigments de colors, National Geographic la va reproduir en color.
L’any 113 dC. per homenatjar les conquestes de l’emperador Trajà a Dacia, es va construir la Columna Trajana, que va ser la primera que es va aixecar fins aquell moment de tipus còclid, o sigui, amb adorns que recorren el tronc en forma d’espiral.
Es tracta d’una Columna, ideada per l’arquitecte Apolodor de Damasc per encàrrec del mateix Trajà, que, amb la seva base, té una alçada aproximada de 40 metres i que assenyala l’alçada inicial de la cadira del Quirinal, que es va tallar per a la creació del Fòrum de Trajà, i de la qual la columna seria l’únic testimoni que t’ha fet.
A la Columna Trajana hi ha 17 blocs de pedra massius –elements circulars– monolítics que tenen un volum de gairebé 4 metres de diàmetre. Aquests formen una espiral al voltant de la columna amb 23 voltes d’estupend relleu: són gairebé 200 metres de refinat marbre blanc que es pot desenrotllar com si fos una pel·lícula. La pel·lícula narra les glorioses batalles de Trajà amb els Dacis amb la finalitat de reforçar les fronteres de l’Imperi sobre el Danubi. Al seu interior, es pot pujar a la part superior mitjançant una escala helicoïdal formada per 185 esglaons.
S’hi representen aproximadament 2.500 figures; i entre elles apareix, com és lògic, l’emperador Trajà, que és retratat almenys 59 vegades. La Columna, que celebrava la victòria sobre la Dacia, també tenia altres objectius, com el de ser un monument-mausoleu de Trajà: Es va col·locar a la base una urna daurada amb les cendres de l’emperador, que va morir el 8 d’agost de 117, i es va col·locar per sobre una figura de bronze. El 1587, el Papa Sixt V (1585-1590) la substituiria per una nova figura dedicada a Sant Pere.
El Museu de la Civilització Romana alberga una col·lecció de models de guix que representen el relleu íntegre de la Columna de Trajà, i que van ser realitzats entre 1861 i 1862 per ordre de Napoleó III, disposats en quatre files paral·leles a nivell dels ulls.
El Mestre bellaterrenc Jordi Savall és el primer català a rebre aquesta prestigiosa distinció, un dels màxims reconeixements internacionals a una trajectòria musical
Fa anys que Bellaterra.Cat ve demanant a les administracions públiques de Bellaterra se li dediqui al nostre veí Jordi Savall, una plaça, carrer o espai públic, -més quan els actuals gestors de l’EMD segueixen sense respectar l’eliminació de noms franquistes votada fa un any a la Junta Veïnal en ple oficial-. Centre Cívic Jordi Savall?
El músic bellaterrenc Jordi Savall 📷 CEDIDA
El director d’orquestra Jordi Savall ha estat guardonat amb el Premi Ernst von Siemens de Música 2026, un dels màxims reconeixements internacionals a una trajectòria professional al món de la música. És el primer català a rebre aquesta distinció.
A l’estat espanyol només el va aconseguir el guitarrista Andrés Segovia. Entre altres figures, també l’han rebut directors com Herbert von Karajan o Daniel Barenboim, i compositors com Benjamin Britten i Leonard Bernstein.
El premi, que atorga l’Acadèmia Bavaresa de Belles Arts, reconeix tota una vida dedicada a la interpretació, la recerca i la difusió de la música històrica i el seu compromís amb el diàleg intercultural i els valors humanistes.
Una llarga trajectòria
Durant més de 50 anys, el músic nascut a Igualada s’ha consolidat com a referent internacional. És el fundador de les formacions Hespèrion XXI, La Capella Reial de Catalunya i l’orquestra Le Concert des Nations. També va impulsar, amb Montserrat Figueras, el segell discogràfic Alia Vox. Així mateix, va crear un festival que porta el seu nom, dedicat a la música antiga.
El guardó internacional se suma a altres reconeixements aconseguits per Savall com un premi Grammy, el Premi Léonie Sonning i el nomenament a la UNESCO com a Artista per la Pau.
“Escriure és un ofici ingrat, perillós i difícil. Jo he sentit un gran respecte per la dura lluita que van emprendre aquests escriptors que van haver de canviar l’idioma de la seva ploma i tornar a començar, com me l’han merescut les generacions joves que, sabent que es limitaven ells mateixos, crematísticament i expansionalment, s’endinsaren per la difícil sendera de la literatura catalana i hi han perseverat” FRANCESC CANDEL
Xavier Fàbregas i Surroca (Montcada i Reixac, Vallès Oriental, 1931 – Palerm, Sicília, 1985)
XAVIER FÀBREGAS I SURROCA
«Ben cert que allò que a un pugui passar-li té molt poca importància. O en té només per a ell, que és el ma-front no l’afecten tan sols a ell, sinó que aclaparen tota teix. Ara bé, si els esdeveniments als quals ha de fer una generació, aleshores el fet deixa d’ésser quelcom sin-gular i passa a ésser un símptoma, una dada, d’un estat de coses general, la realitat del qual pot interessar un cercle de persones, un estament social, o, fins i tot, un poble, si tanta extensió té. Potser hi ha quelcom d’això en el que m’ha passat a mi, potser el meu cas no és més que un reflex pallid del que ha passat a molts altres. Aquest és el motiu que m’hagi atrevit a parlar-ne, tot i arriscar-me a explicar-me malament, a empentes i ro-dolons, perquè, encara que sigui trist confessar-ho, aquestes són les primeres línies que escric en català. I el català – hi té tot el dret – se’m resisteix amb tos-suderia, com una mossa esquerpa que no es vol deixar atrapar.
»Jo sóc català, i ben català; tota la meva vida ha transcorregut a Catalunya, i catalans són la meva dona i els meus fills. Abans de la guerra, fins a sis anys, vaig anar en una escola on era ensenyat el català, encara que jo no vaig passar del sillabari. Vet aquí que un cop aca-bada la guerra vaig començar el batxillerat. Però les co-ses havien canviat una mica, i, sense jo buscar-ho ni voler-ho, el català havia estat substituït, al programa d’ensenyament, per una altra assignatura.
Jo anava parlant en català i llegint i estudiant en castellà, fins a l’extrem d’habituar-m’hi i d’acceptar la contradicció palesa que aquest fet encloïa. No vull excu-sar la meva negligència, la meva rutina, davant una cosa que tan de prop m’afectava. Res d’això. Em limito a cons-tatar un fet sense pretendre d’enjudiciar-lo. Sigui com si-gui, al meu costat, d’una forma parallela a la meva, els meus companys seguien el mateix camí.
Qui recordi els aires que bufaren durant aquells anys no s’estranyarà que, en acabar el batxillerat, els qui ara rondem la trentena consideréssim que escriure en català no passava d’ésser una extravagància, afanys d’uns pocs que s’obstinaven a anar contra corrent. A casa hi havia llibres catalans, naturalment, i vaig llegir-ne al-gun-recordo, per exemple, Argelaga florida, de Roig i Raventós, llegit a dotze o tretze anys, però el català m’esdevenia aspre, dificultós, i el sentit d’algunes pa-raules no acabava d’ésser clar per a mi. És lògic, doncs, que cada vegada em decantés més cap als llibres caste-llans, ja que, superat el Massagran, de Folch i Torres, tots els llibres que en aquella edat podien entusiasmar-me m’arribaven en aquest idioma: Jules Verne, Walter Scott, Zane Grey, James Oliver Curwood i molts d’altres.
Però, anem endavant, anem a l’any que vaig acabar el batxillerat, l’any 49. L’any 49, o per aquells voltants, vaig començar a sentir la necessitat d’escriure, i, com és lògic, vaig decidir-me a escriure en castellà perquè aquest era l’únic idioma que, bé o malament, m’havien ensenyat a manejar; no es va tractar ni tan sols d’una decisió. I recordo que vaig escriure la meva primera peça de teatre, una cosa esgarrifosa que vaig intitular Ulises, la història d’un mariner que quan tornava d’un viatge d’altura es trobava amb unes banyes com d’aquí a Monistrol. Recordo que la cosa acabava amb sang, bastant de sang, i que, al cap d’uns quants anys, en rellegir-la, vaig canviar-li el títol i el gènere dramàtic sense tocar ni una coma; la vaig intitular: Ulises, no me pises.
»Bé, tirem endavant. Vaig reincidir una i altra vegada, vull dir que vaig seguir escrivint; i vet aquí que un any, el 56, havent enviat una comèdia al Premi “Ciudad de Barcelona”, Esteve Polls, que era del jurat, se’m va presentar a casa i em va demanar la comèdia per estrenar-la al Romea. Calia, és clar, complir un petit for-mulisme: traduir la comèdia al català. La mateixa empresa del Romea em va indicar l’hone capaç de fer la traducció bé i en poc temps, i, sobretot, amb poques pretensions econòmiques. No era jo el primer autor català que es trobava en aquesta contradictòria situació. Més encara, el meu cas es considerava normal i ningú no se’n va estranyar.
L’home que va traduir-me la comèdia al meu idioma era un vellet molt afable i simpàtic, que em va semblar força culte, que es deia Artur Balot i atenia la centraleta telefònica de Ràdio Barcelona. Mai no vaig saber com aquell home, que sens dubte estaba preparat per a càrrecs de molta més responsabilitat, havia anat a parar allà. Mentre accionava les palanquetes de la central, el senyor Balot mantenia converses molt més substancioses que les dels qui parlaven per telèfon, llegia o bé traduïa, emprant el revés dels impresos de l’emissora, potser com una petita i innocent venjança. Poc després de traduir la meva comèdia, aquell vellet era atropellat per un biscúter, un migdia, en sortir de l’emissora, i morí.
La comèdia fou estrenada al Romea a principis del 57 per la Companyia Maragall, amb Maria Vila, Ramon Duran, Castillo i Escalona, Mercè Broquetas i d’altres. Li van posar per títol Partits pel mig, perquè aquest nom va semblar a l’empresa més comercial que el primitiu: Aigua i el senyor Schmid. La crítica em va trac tar força bé, no puc pas queixar-me; fins i tot els del «Bruc⟫ aquells de “la verdad ni teme ni ofende”-em van dir: “Adelante, camarada Fábregas”. Fins i tot a Marsillach va agradar la comèdia, que ja és un símptoma alarmant.
A partir d’aquell moment vaig començar a colla borar a revistes i diaris, i aquí sí que l’elecció de l’idioma era una cosa que no comptava ni poc ni gaire. És veritat que aquells anys llegia força en català i que tenia cons ciència de la gravetat de la meva limitació i adhuc m’a-vergonyia de no saber escriure en el meu propi idioma. Però estava ja llançat per uns carrils i no era fàcil de trobar temps per asortir-me’n. Em feia por que, si em ficava amb el català, el castellà se’m tornaria barbar, i que abans no podria utilitzar literàriament el català hauria de suar tinta, cosa que – diguem-ho entre parèntesi – és el que ara em passa. Per això les meves comèdies següents van ésser escrites i estrenades en castellà, i també els llibres que he anat publicant.
No fa encara mig any em mirava el català amb molta recança; sols un cúmul de circumstàncies diverses em van decidir a tirar la capa al toro, valgui l’expressió per raó d’això mateix que dic. En primer lloc he d’esmentar la insistència amb què m’han encalçat alguns amics els quals han aconseguit que un grup de companys, del qual formo part, ens prenguéssim seriosament l’estudi del català.
Aquests són els fets, però per a un primer treball, per modest que sigui, seria massa poca cosa d’exposarlos rasament, i més si tenim en compte que són uns fets molt particulars, molt privats, podríem dir. Ja he deixat constància que, si m’he decidit de contar-los, és tan sols perquè estan en funció d’una realitat social que s’ha abocat sobre la meva generació, una generació que s’ha trobat les coses tal com són sense tenir dret a piular, convertida en un ramat dòcil, vulgues no vulgues.
Tots sabem quin fet ha provocat l’actual estat de coses, un fet que ha esdevingut d’una importància capital per a la vida espanyola i l’ha sotragada de dalt abaix. I l’idioma català, per una sèrie de circumstàncies que els historiadors tindran cura d’esbrinar, ha estat arraconat.
»Es obvi que la burgesia catalana, l’alta burgesia, que va esventar el catalanisme durant el primer quart del nostre segle i se’n va proclamar capdavantera, es va espantar en veure que aquesta força se li escapava de les mans i esdevenia una arma perillosíssima en poder del poble.
S’erraria, però, qui cregués que hom arriba al català amb una certa rancúnia cap al castellà; aquest antagonisme, en un camp tan net com és el dels idiomes, seria una mostra inequívoca d’estupidesa. El castellà és un idioma sonor, concís, de gran bellesa, a part tota con-sideració d’ordre ètic sobre els esdeveniments històrics que li ha tocat protagonitzar, i hem de convenir que ha acomplert magníficament la seva funció d’esperanto pe-ninsular. El fet que un es lamenti de no haver pogut aprendre el seu idioma al moment que hauria hagut de fer-ho, no l’autoritza, si té dos dits de front, a lamentar-se d’haver hagut d’aprendre l’idioma d’altri; d’igual manera, perquè a un, quan estudiava, l’haguessin afartat de Plató i de Sant Tomàs d’Aquino i li haguessin vedat cu-rosament Darwin i Sartre, per no citar-ne més, no pressuposa que hagi de prendre partit, una vegada ha aconseguit reunir tots els fils a les seves mans, per aquells que li havien estat amagats. (Ni tampoc per aquells que van refregar-li pels nassos, és clar.)
El que és veritablement trist és que un hagi hagut de perdre tant de temps, fer un revolt tan gran, abans de poder conèixer la situació exacta de les coses; com hauria valgut més que no ens haguessin pres la brúixola! Car no hi ha dubte que hauran estat molts els qui s’hau-ran esgarriat guiant-se tan sols pels estels, entre ells tots aquells qui tenen por d’agafar torticoli.
Un hom sap que és l’últim d’arribar a la vinya, que no li queda ni el consol d’ésser l’operari de la darrera hora, que és qui té sempre el paper més brillant i més còmode. Però sí que un ha d’agrair als qui són a la vinya molt abans que ell, que li hagin obert el camí per a arribar als ceps. Aquest breu i senzill treball vol ésser un testimoni d’agraïment; un testimoni que cal esperar que no serà l’últim, per tal com podré expressar-me, en endavant, sempre que convindrà, clar i català: dues co-ses que han estat vedades als qui tenim la meva edat i ja comencem a deixar d’ésser joves.>>>
FRANCESC CANDEL✍️Aquest treball d’en Fàbregas no té desperdici. Que l’idioma català ha estat escamotejat a unes quantes ge-neracions, de moment és un fet. Hi ha qui ha parlat de com caldria crear la necessitat de l’idioma. En una Catalunya bilingüe això és difícil. Les necessitats es produeixen, però no es creen. Aquesta necessitat no existeix, i difícilment existirà. I no s’aconseguirà gran cosa solicitant dependentes que sàpiguen parlar ambdós idiomes o secretàries que dominin perfectament l’idioma català a part del castellà, així com d’altres vegades se’ls exigeix que sàpiguen francès o anglès.
S’està tan acostumat a aquesta oficialitat de l’idioma castellà que no fa gaire se’m queixava un impressor català que a una de les editorials que li subministrava més feina ara se li havia acudit de publicar també en català. Això li portava un embolic. Els linotipistes, catalans o no, estaven habituats al castellà. Treballaven més a poc a poc i s’equivocaven més amb l’idioma català. Del castellà, ja n’han fet una rutina. El veuen sense veure’l. Pensava demanar a aquesta editorial un preu més alt per a la impressió de les coses catalanes. Els linotipis-tes, que anaven a preu fet, li ho demanarien a ell. I tam-bé els correctors, etc. Això és un petita mostra de com estan les coses. Però ara que les publicacions catalanes van de puja és fàcil que els artífexs del llibre els vagin demanant coneixements del llenguatge català, o que ells el vagin aprenent, senzillament perquè ja s’ha produït aquella <necessitat> de què parlàvem abans.*
*El mateix passa amb certs locutors de ràdio que, davant la demanadissa creixent del disc català, han de fer brometa a pro-pòsit del fet de no saber pronunciar o entendre els títols, per tal de dissimular la seva ignorància. Potser ara els caldrà aprendre el català. Vet aquí una altra «necessitat».
El que resulta curiós de tot això que explica en Fàbregas, és que l’escriptor català professional, acabada la guerra, va haver de fer-ho mig al revés. Començà d’escriure els seus llibres en castellà. No tenia altre remei. O això o morir-se de gana. El canvi va ser ardu, cansat i trist. No és tan fàcil passar d’un idioma a l’altre ortogràficament i gramaticalment. A més, calia passar d’un «pensar» a un altre «pensar». Ja sabem què entenem per pensar. Aquests escriptors es van crear una sèrie d’enemics entre molts dels seus tossuts i obstinats paisans catalanistes com era de preveure, més encara si després han perseverat en aquesta altra llengua que les dures circumstàncies del nostre pa de cada dia els van obligar a abraçar perquè el llarg costum va acabar per fer que la dominessin millor i que hi “pensessin” millor.
Escriure és un ofici ingrat, perillós i difícil. Jo he sentit un gran respecte per la dura lluita que van emprendre aquests escriptors que van haver de canviar l’idioma de la seva ploma i tornar a començar, com me l’han merescut les generacions joves que, sabent que es limitaven ells mateixos, crematísticament i expansionalment, s’endinsaren per la difícil sendera de la literatura catalana i hi han perseverat.
Confesso que els no-catalans arrelats aquí hem tingut més sort. Tant si escrivim així com aixà, sempre caurem bé.
*El mateix passa amb certs locutors de ràdio que, davant la demanadissa creixent del disc català, han de fer brometa a pro-pòsit del fet de no saber pronunciar o entendre els títols, per tal de dissimular la seva ignorància. Potser ara els caldrà aprendre el català. Vet aquí una altra «necessitat».
Xavier Fàbregas ha publicat els següents llibres: Los inventos, El hombre, Los dictadores i La conquista del Paraiso. També ha escrit teatre, però d’això ja en parlaren aquest magnífic article.
Xavier Fàbregas i Surroca (Montcada i Reixac, 1931 – Palerm, 1985) fou un escriptor, crític teatral, historiador, assagista i pedagog, cap del Departament d’Investigació, director de la Biblioteca del Museu del Teatre i responsable del Gabinet de Publicacions, de l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona des de l’any 1970 fins al 1985 i director del Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya entre els anys 1980 i 1981. Autor d’una obra molt vasta: uns 3.000 articles publicats en revistes i diaris, més de 50 llibres, adaptacions, edicions, pròlegs, un arxiu personal (6.871 fitxes, 101 carpetes, col·leccions de quaderns d’un total de 6.117 pàgines inventariades), blocs, apunts, notes i dietaris. Tal com afirmava Francesc Candel d’aquesta bastissíma producció en destaca la insòlita diversitat d’un pensament enciclopèdic que, en el nostre tombant de segle, ens fa pensar en Xavier Fàbregas com “un veritable home del Renaixement”. Podem considerar Xavier Fàbregas com l’estudiós del teatre català més rellevant del segle xx, per la seva manera altament renovadora d’analitzar el conjunt de les arts de l’espectacle amb una metodologia moderna, i reconegut també per l’aportació innovadora a l’antropologia cultural. Sebastià Serrano, considerava que “…des de la perspectiva de la teoria de la comunicació, em sembla, que la seva obra (…) era una de les més consistents que es podien trobar no sols en l’àmbit de la nostra cultura sinó del món”. Jordi Coca diu “No crec equivocar-me si dic que Fàbregas és el crític i l’historiador de teatre (i no només de teatre) més complet, més innovador i més sòlid del segle xx al nostre país i un dels més destacats d’Europa, tot i que els més joves no n’hagin sentit a parlar ni sàpiguen què va fer”.
Font: Els altres catalans (1964), Francesc Candel, Edicions 62, Wikipèdia,
“Una noia de vint-i-dos anys ens conta que no pot llegir aquest llibre perquè el director espiritual li ho ha prohibit”.
Portada de la 9ª edició Els Altres Catalans de Paco Candel, maig de 1966, Edicions 92
Pròleg publicat a la tercera edició del mes de juny de 1964 (1ª edició va aparèixer el més de març del mateix any)
Per la Diada del Llibre, quan estàvem atrafegats firmant exemplars sense parar mentre la primera i recent edició s’anava exhaurint per moments, alguns que ja coneixien Els altres catalans comentaven:
¿Què hi diria ara el periodista que assegurava que el llibre no tindria sortida perquè el publicaven en català?
Val a dir que hom, per bé que no tan escèptic com el periodista en qüestió, també n’ha quedat sorprès. És un consol de saber que la gent encara viu, que reacciona davant problemes bàsics. De vegades, més que no pas renegar del públic que no llegeix, cal analitzar si de debò li serveixen coses candents i interessants, perquè el públic no és tan curt de gambals i amorf com ens pensem, i en realitat sap què vol. I, com hem pogut com-provar, publicar en català resulta tan rendable o més que publicar en castellà.
Anàvem recopilant dades, anècdotes, opinions, controvèrsies, arran de la publicació d’aquest nostre darrer títol perquè no hi ha llibre que no tingui una segona part, i pensàvem col-locar totes aquestes notes experimentals més endavant, és clar al pròleg d’una llunyana edició, o en un apèndix, o en un opuscle, o fins i tot en un altre volum, si la cosa donava per a tant. Ara, i davant la precipitació d’una tercera edició en menys de tres mesos, ens limitarem a exposar breument certes impressions fugaces, ja que encara no hi ha una relativa calma o serenitat, ni prou perspectiva, davant unes aigües que no han tornat del tot a mare. En primer lloc hem de declarar que les reaccions primeres entorn d’aquest llibre, les primeres mostres, han estat d’entusiasme, d’afecte, de cordialitat i de comprensió.
Això no ha deixat de sorprendre’ns. Per l’experiència adquirida en altres llibres sabíem que mou més l’odi, el rancor i el despit que no l’adhesió fervorosa, l’amor i l’admiració. Aquest cop no ha anat així. Qui pica primer, pica dos cops, o almenys desconcerta el contrari. Doncs ha succeït una cosa semblant. Els entusiastes han frenat els descontents i fins i tot els han fets manifestar-se moderadament i solapadament. De tota manera nosaltres parlarem, una mica de tornada de tot -bé, de tot, no; d’alguna cosa -, de tot el que ha succeït.
Com era d’esperar, Els altres catalans ha estat llegit, sobretot, per catalans. Però tots han dit: “Caldria que el llegissin els immigrants, aquests altres catalans, i també la resta d’Espanya“. Per això han preguntat per l’edició en castellà. Però hem pogut comprovar que fins i tot entre els catalans abundaven els qui preferien d’esperar aquesta edició, perquè malgrat que el català els és la llengua usual, se’ls fa costa amunt de llegir-lo. Són els “catalans sense català” al-ludits al llarg de l’assaig. Per bé que no ha faltat qui diu que prefereix llegir-lo en castellà perquè hi trobarà més l’autor, la seva estranya manera d’escriure; i no l’ha convençut la raó que la magnífica traducció feta per Ramon Folch i Camarasa conserva el peculiar estil de l’autor i fins i tot, en un admirable i lloable mimetisme, el supera.
Entre els no-catalans, que per tant no llegeixen habitualment en català, s’ha esdevingut un fenomen una mica a l’inrevés: no han tingut prou paciència per a esperar l’edició castellana i han enfilat aquesta. Ells han estat els primers a sorprendre’s en veure com els ha resultat fàcil, malgrat tot, de llegir-la en aquest idioma. L’autor es congratula d’aquest petit percentatge guanyat per al llibre català.
Fins ara la nostra labor literària havia transcorregut pels poc ortodoxos predis de la novel-la. Aquest ha estat el nostre primer assaig, un assaig-reportatge, com nosaltres mateixos l’hem qualificat al llarg de l’obra. Però sembla que això de l’assaig, tant si és de tipus reportatge com no, exigeix una disciplina més seriosa que la que nosaltres hi hem aplicat. «Això no és un assaig – han dit; això és una novella.» (Quants n’hi ha que han dit de les nostres novelles: «Això no és una novella; això és un reportatge»…) Per això no deixa de tenir la seva gràcia el fet que alguns, més o menys despistadament, o fins i tot intencionadament, hagin escrit dient-nos: “Us felicito per la vostra darrera novel-la Els altres catalans“. És clar, segons sembla, i d’aquí vénen les queixes, el nostre rigor científic ha estat escàs. ¿On s’és vist això de no especificar ni concretar, de dir que segons uns el nombre d’immigrants al país és el 37 per cent, que d’altres diuen que és el 50 per cent i que d’altres…? Potser tenen raó, però nosaltres ho deixem per als tècnics que vindran darrera.
Per bé que hem rebut un reguitzell de comentaris sense ordre ni concert, volem estendre’ls en una mena de corba sinuosa i alhora ascendent que ofereix una curiosa i sorprenent composició de lloc. Sorprenent, curiosa i, a més, divertida.
Hem trobat algú, ben català – com sempre, és im-portant d’especificar-ho-, que ha dit que aquest llibre no fa sinó ensabonar els catalans. «Només ens faltava això», ha argumentat, com qui dóna entenent que després de certes actituds envers Catalunya això significava una befa. N’hi ha hagut d’altres que, amb una desconeixença total dels engranatges editorials i de la història i gènesi d’aquest llibre, han abundat en l’opinió de l’ensabonada a Catalunya pel simple fet per a ells significatiu – d’haver-lo publicat en català abans que en castellà. Però d’altres, més malintencionats, han pensat -i manifestat- que sí, que hom hi passava una certa ensabonada a Catalunya, però amb mà esquerra i endolcint la píndola, és a dir, que cada vegada que a les pàgines del llibre apareixia una lloança a Catalunya o als catalans, encara no a l’altra ratlla, flist-flast, juli contra ells. Somriem davant aquestes opinions que de vegades ens sorprenen completament desprevinguts i desarmats. I somriem pensant en la bola de neu, que, talús avall, es va engruixint com més va més, i en l’ai que poc que ens coneix, la gent!
Sorpresa darrera sorpresa, algú, després de fer-nos l’ullet maliciosament i donar-nos un copet a l’esquena, ens ha preguntat: Què els has donat, als catalans, que els tens tan contents? Què els has dit al teu darrer llibre? I després en trobem un altre que, confidencialment, volent-se fer ressò d’una opinió, ens etziba: “Apa, noi, com t’has passat a l’enemic”!T’has tornat catalanista, eh?» «Home-, li diem-, en principi, aquest hipotètic enemic deu ésser teu, nostre no. En segon lloc, i respecte a això de catalanista, tot depèn de què entenguis per aquesta definició. Perquè, és clar, a la millor el mot catalanista no admet matisos, i, en aquest cas, si és el que uns pretenen que sigui, nosaltres no ho som, i potser caldria cercar una altra expressió per a definir aquest amor a Catalunya, aquest amor i aquesta comprensió fins i tot envers els seus problemes més obtusos.*
En canvi, un senyor d’un poble català -no diem quin és, perquè així ens ho demana aquest senyor-, ve i ens explica si fa no fa el cas següent: ell preparava una conferència sobre el tema de la immigració a Catalunya, quan li van parlar del llibre Els altres catalans. Se’l va llegir d’una tirada -afortunada virtut que hi reconeixen tiris i troians-, i amb gran sorpresa i alegria va comprovar la immensa afinitat de punts de vista amb allò que ell pensava exposar. Aquest senyor segueix explicant que al seu poble cada any fan un via crucis el dia de Divendres Sant. Ell és un dels lectors habituals de les estacions. L’any passat es van adonar que llegien les estacions en català com una mena de desafiament a una immensa quantitat de persones que s’estacionaven per veure la processó i pel posat de les quals s’endevinava que no hi entenien «ni papa» (sic).
* Aclarim que aquesta acusació de catalanistes i separatistes, ens l’han feta tant catalans com castellans
La proposta d’aquest senyor català fou d’afegir al final de cada estació en català un parell de ratlles en castellà perquè aquests immigrants -més d’un 50 per cent, afirma a la seva carta- ho comprenguessin i veiessin la bona voluntat per part d’ells. I així ho van fer. Però la darrera estació, ja a l’església, la va fer el rector, tota en català, igual que el sermó i l’acció de gràcies, perquè «en això, encara que tots hi estigueu en contra, no em convencereu pas!» (sic també). En fi, no volem allargassar l’anècdota. Aquest bon senyor que ens ha escrit li va voler regalar o deixar aquest llibre nostre, pensant que a la millor aconseguiria d’infondre-li una altra visió, més àmplia, de les coses. I quan se’l va topar, abans de poder badar boca, el capellà que li diu: «Estic llegint un llibre francament desmoralitzador: Els altres catalans.>
Una noia de vint-i-dos anys ens conta que no pot llegir aquest llibre perquè el director espiritual li ho ha prohibit.
Justament al contrari, un senyor de Berga que va voler parlar amb nosaltres ens va engegar aquesta expressió, que ens va fer molta gràcia: “És un llibre que ha caigut bé, fins i tot entre els “del morro fort“.
Catalans conspicus o, més que això, conscients asseguren que és un llibre que podrà fer obrir els ulls a molts catalans de soca-rel.
Ens han demanat un pròleg breu i ja ens allarguem massa. Un altre dia n’explicarem molts més detalls. Ara ens trobem com entremig de dos focs. Els uns diuen: “Tu ets el més indicat per a dir als immigrants això i i allò”. I els altres: «Tu ets el més indicat per a dir als catalans…», etc.
Hom, a part no penedir-se d’haver escrit el llibre, encara no en pot dir gaire cosa. Ens falta encara una certa perspectiva. Potser d’aquí a un quant temps sabrem més a què atenir-nos. De moment, heus-el aquí, i costi el que costi cal mirar de pair-lo.
Barcelona, barris de Can Tunis, 10 de juny de 1964
El director de 50 anys, un dels noms més influents del circuit simfònic, és també conegut per ser poc convencional dins de l’encotillat món de la música clàssica, amb una imatge més pròpia de la cultura pop, amb les ungles pintades i arracades.
El director canadenc Yannick Nézet-Séguin 📷 CEDIDA
El director canadenc Yannick Nézet-Séguin debutarà l’1 de gener del 2026 al capdavant del Concert d’Any Nou de Viena amb la intenció de «modernitzar» el recital de música clàssica més seguit del planeta gràcies a noves veus, com l’afroamericana Florence Price.
El director de 50 anys, un dels noms més influents del circuit simfònic, és també conegut per ser poc convencional dins de l’encotillat món de la música clàssica, amb una imatge més pròpia de la cultura pop, amb les ungles pintades i arracades. L’aposta per modernitzar el recital es pot veure en un repertori que, sense abandonar el protagonisme dels Strauss amb els seus tradicionals valsos, polques i marxes, incorpora cinc obres que s’escoltaran per primera vegada, entre les quals dues compositores: Florence Price (1887–1953) i Josephine Weinlich (1848–18).
La inclusió més cridanera al recital de la Sala Daurada és la de Price, una compositora afroamericana la música de la qual ha viscut un redescobriment internacional en l’última dècada, i el seu ‘Vals de l’arc de Sant Martí‘ hi sonarà per primera vegada. «Florence Price va ser una compositora injustament relegada i, segons les seves pròpies paraules, ho va ser pel seu gènere i per la seva raça», va explicar Nézet-Séguin a Viena sobre la inclusió de la compositora al recital, cosa que ell va demanar a la Filharmònica de Viena.
«I ara és una compositora molt important per a la història dels Estats Units, a més d’estar influïda, en certa manera, pel vals vienès. Així que la combinació de tot això amb el Concert de Cap d’Any mostrarà un pas endavant cap a una mentalitat més oberta i cap a un món de la música clàssica més obert», va afegir, sobre la seva idea de «modernitzar» l’esdeveniment musical més seguit del món.
Nézet-Séguin ha repetit en el passat que té l’ambició d’ampliar el missatge de la música clàssica construint un pont entre allò tradicional i sensibilitats més contemporànies.
Un dels grans impulsors per al redescobriment de Price han estat precisament Nézet-Séguin i l’Orquestra de Filadèlfia: les seves interpretacions i enregistraments han estat clau per donar a conèixer la compositora, un treball que a més va ser distingit amb un Grammy el 2022.
A més de Price, sonarà una altra peça d’una compositora: ‘Cançons de sirenes’, de l’austríaca Josephine Weinlich (1848-1887), fundadora i directora de la primera orquestra femenina d’Europa. El famós concert que se celebra cada 1 de gener va incorporar per primera vegada -en el 85è aniversari- l’obra d’una compositora el 2025, el Ferdinandus-Walzer de l’austríaca Constanze Geiger (1835–1890).
Alegria, esperança i un missatge de pau El director canadenc va explicar en una roda de premsa que el seu Concert de Cap d’Any vol transmetre «alegria», però també anar més enllà de l’entreteniment, cap a una forma d’«esperança compartida» gràcies a la música.
Com és tradició, el concert llançarà un missatge de pau al món, cosa que aquest any se subratlla a l’última peça del programa, ‘Palmeres de la pau‘, de Josef Strauss, just abans dels bisos més cèlebres: ‘El Danubi blau‘ i la ‘Marxa Radetzky’.
«I potser aquest sigui el missatge principal, el gran missatge, d?aquest concert: com reunir totes les cultures per intentar inspirar, a través de la música, la pau al món», va dir el director canadenc. «Perquè quan comencem a parlar, discutim i discrepem, però quan comencem a escoltar la mateixa música sentim que tenim més coses en comú que diferències», va concloure.
Sense oblidar la crítica a “un temps que sesforça a ser tràgic i frívol alhora, un temps en el qual, com ja deia Jacques, el criat de Diderot, tothom corre i vola, però encara ningú no sap on va”.
Ocell de bosc d’Antoni Puigverd 📷 BELLATERRA. CAT
OCELL DE BOSC és un llibre àlbum de records, idees i pensaments, en què l’Antoni Puigverd expressa la seva visió del món, a través de textos de formats molt diferents. Les experiències al voltant del menjar, des dels primers records amb la família fins al present, són reviscudes en aquest llibre amb pausa i amb una ambició literària cada dia més difícil de trobar.
Com a La Finestra Discreta, també de Libros de Vanguardia, Ocell de Bosc és una barreja de dietari i llibre de memòries que beu de la tradició de Pla, Leopardi o Goethe. Diversos gèneres s’hi barregen: del narratiu a l’aforístic, de l’assaig literari a l’elegia.
També hi treuen el cap figures de l’escena política, amb qui l’autor ha compartit taules i sobretaules. Sense oblidar la crítica a “un temps que s’esforça a ser tràgic i frívol alhora, un temps en el qual, com ja deia Jacques, el criat de Diderot, tothom corre i vola, però encara ningú no sap on va”.
“Per commemorar el 80è aniversari del naixement del gran pianista, Decca publica una col·lecció de concerts inèdits que abasten 32 anys de la seva carrera. Aquests inclouen obres de Haydn, Mozart, Beethoven, Schumann, Chopin, Mussorgsky, Bartok i altres, que Radu Lupu només va interpretar en públic.Aquesta caixa també inclou dues sonates de Schubert enregistrades a l’estudi el 1995, però el llançament de les quals havia rebutjat”
Radu Lupu i Horaci Miras a l’últim concert del gran pianista, al Palau de la Música Catalana
LLUIS TORRES|Avui, dia de Sant Esteve, les gravacions de Radu Lupu, un dels pianistes més grans de la seva generació, nascut el 30 de novembre de 1945 a Galati (Romania), nacionalitzat britànic i resident a Lausanne (Suïssa), va morir el 17 d’abril de 2022, als 76 anys, a casa seva de Lausana. Els darrers anys de Radu Lupu van estar marcats pels seus persistents problemes de salut, fins que l’any 2019, coincidint amb el seu últim recital al Palau de la Música Catalana, va decidir posar punt i final a la seva carrera. Va participar a les temporades de l’OBC, sota la direcció del titular Lawrence Foster. Cal recordar que per la seva malaltia d’esquena sempre substituïa la banqueta del piano per una cadira normal.
Caixa de Radu Lupu. Enregistraments inèdits 1970 – 2002 – DECCA
Robert Schumann Sonata núm. 1 op.11 en fa# menor 1r moviment: introduzione, un poco adagio – allegro vivace Festival de Ludwigsburg, 29 de setembre de 1973
Robert Schumann Carnaval de Viena op.26 Romanze Amsterdam, Concertgebouw, 29 de maig de 1983
Robert Schumann Estudis Simfònics, Op. 13, fragments. Londres, St. John’s Smith Square, 3 de setembre de 1988
Franz Schubert Sonata D.850 en re major Final, rondo allegro moderato Enregistrament d’estudi 1995
Variacions sobre un tema de Haydn, per a 2 pianos, de Johannes Brahms , Radu Lupu i Murray Perahia , document de YouTube de 1981
Modest Mussorgsky Quadres d’una exposició (fragments) Bydlo – Passeig – Ballet dels pollets a les seves closques – Samuel Goldenberg i Schmuÿle Amsterdam, Concertgebouw, 1 d’abril de 1984
Wolfgang Amadeus Mozart Rondo final del Quartet per a piano K.478 amb membres del Quartet Jerusalem (Chaim Taub, Daniel Benyamini, Uzi Wiesel) Enregistrament d’estudi 1976
Joseph Haydn Andante amb variacions en fa menor (inici) Londres, Wigmore Hall, 1988
Guanyador d’un premi Grammy
Entre 1970 i 1993, Radu Lupu va fer més de 20 enregistraments per a Decca Records. Els seus enregistraments en solitari, que van rebre una aclamació considerable, inclouen obres de Beethoven, Brahms, Grieg, Mozart, Schubert i Schumann, incloent-hi tots els concerts per a piano de Beethoven, cinc sonates per a piano i altres obres en solitari. A més, Radu Lupu també és conegut per les seves interpretacions d’obres de Bartók, Debussy, Enescu i Janáček, entre altres compositors. Radu Lupu va ser nominat a dos premis Grammy, guanyant-ne un el 1996 per un àlbum de dues sonates per a piano de Schubert. El 2016, va ser nomenat Comandant de l’Ordre de l’Imperi Britànic. Al llarg de la seva carrera, Radu Lupu sovint es va negar a concedir entrevistes a la premsa per “por de ser malinterpretat o mal citat”. A més, Lupu normalment no permetia que els seus concerts es retransmessin per ràdio ni que li fessin fotografies.
Radu Lupu amb el bellaterrenc Francesc Pérez i Lawrence Foster, ex director d’orquestra de l’OBC
Radu Lupu es va casar dues vegades. La primera esposa, la violoncel·lista “Lisa” Elizabeth Wilson (nascuda el 1947), filla del diplomàtic Sir (Archibald) Duncan Wilson, amb qui es va casar el 1971, amb qui va tindre el fill Daniel, Lisa era filla del diplomàtic Sir (Archibald) Duncan Wilson, la segona, el 1990 amb Delia Bugarin, violinista de l’Orchestre de Chambre de Lausanne
Radu Lupu estava fermament establert com un dels músics més importants de la seva generació. Nascut a Romania, va començar les classes de piano amb Lia Busuioceanu als 6 anys. Als 12 va debutar en públic amb un programa complet de música pròpia. Va continuar els seus estudis durant diversos anys amb Florica Muzicescu i Cella Delavrancea abans de guanyar una beca el 1961 al Conservatori de Moscou on va estudiar amb Galina Eghyazarova, Heinrich Neuhaus i més tard amb Stanislav Neuhaus. Va guanyar el primer premi en tres concursos: el Van Cliburn de 1966, l’ Enescu International de 1967 i el de Leeds International de 1969.
Radu Lupu va actuar amb totes les grans orquestres del món, inclosa la Filharmònica de Berlín (amb qui va debutar al Festival de Salzburg el 1978 amb Karajan), la Filharmònica de Viena (amb qui va obrir el Festival de Salzburg el 1986 amb Muti), la Royal Concertgebouw, totes les grans orquestres de Londres i totes les grans orquestres americanes. Als EUA les seves primeres aparicions significatives van ser l’any 1972 amb la Cleveland Orchestra i Barenboim a Nova York, i amb la Chicago Symphony i Giulini. Ha tocat a la majoria dels festivals de música notables i ha estat convidat habitual als festivals de Salzburg i Lucerna.
Els seus enregistraments per a Decca inclouen els Concerts per a piano de Beethoven, el Concert núm. 1 de Brahms, els Concerts de Grieg i Schumann, les Sonates completes per a violí i piano de Mozart amb Szymon Goldberg, Debussy i Franck i Sonates per a piano amb Kyung Wha Chung i obres en solitari de Beethoven i Brahms. , Schumann i Schubert. El 1995 va guanyar 2 premis en la categoria “Millor disc instrumental de l’any”: un Grammy per les Sonates de Schubert en la major D664 i si bemoll major D960, i un premi Edison per Kinderszenen, Kreisleriana i Humoresque de Schumann. També ha realitzat dos discos amb Murray Perahia (CBS), dos discos de Schubert Lieder amb Barbara Hendricks (EMI), i un disc de peces a quatre mans de Schubert amb Daniel Barenboim (Teldec).
La temporada 2009/10 compta amb una residència amb la Tonhalle Zurich, que inclou una gira per Alemanya, actuacions a Zuric amb David Zinman i (més tard a la temporada) amb Franz Welser-Most, un concert de cambra amb membres de la Tonhalle Orchestra i un recital en solitari. Altres compromisos inclouen aparicions en concerts amb la London Symphony i la London Philharmonic, la Filharmònica de Berlín, la Filharmònica estatal de Baviera i la Filharmònica de Munic, i l’Orquestra de París. Inolvidables els seus concerts a Barcelona, Girona, Bilbao, Madrid, Ginebra, Viena, Roma, Florència i Milà.
Els concerts als EUA inclouran actuacions amb la Chicago Symphony i dues cites al Carnegie Hall de Nova York; un recital i un concert amb la Simfònica de Cincinnati. L’any 2006 el Sr. Lupu va rebre 2 premis: el Premio Internazionale Arturo Benedetti Michelangeli i, per segona vegada, el premi Abbiati (conferit per l’Associació de la Crítica Italiana). Abans l’havia guanyat el 1989.
“Músics com Jean Pierre Rampal, Marco Scano, Alícia de Larrocha i tants d’altres que ens deleitaren amb el seu art,adherint-se al projecte els pintors Joan Josep Tharrats, Ràfols Casamada, Gustavo Carbó, Maria Girona…..com a creadors dels cartells per a la difusió del Festival“.
Mariciò Llongueras Roch a Cadaqués amb els seus tiets 📷 CEDIDA
MARICIÓ LLONGUERAS ROCH ✍️ Jordi Roch (Barcelona, 5 d’octubre de 1931 – 15 de desembre de 2025), has tingut una vida plena, una vida entre la medicina i la música. President de Joventuts Musicals, Consell de la música internacional de la UNESCO, gestor i programador del Festival de Música de Vilabertran. Has obert moltes portes a joves músics, molts d’ells reconeguts en el temps a nivell mundial.
Aquestes facetes de la teva vida la coneixen moltes persones d’arreu. La que potser no és tan coneguda i per a mi la més important és la de tiet,el meu tiet estimat. Des de que vaig nèixer sempre has estat al meu costat,quan et necessitava, sempre aprop en els moments importants.
Imatges cedides per Marició Llongueras Roch
Un tiet generós.
Hem compartit moltes sortides i entrades d’Anys Nous junt amb la mare, la teva estimada germana, l’has enyorat molt,ara esteu junts. Set fills, set cosins/es persones fantàstiques. Amb l’Àngels em vareu anomenar padrina de la Bàrbara, ho vaig acceptar amb molta il·lusió, he procurat estar a l’alçada, tu padrí de la meva germana Cecília has posat el llistó molt alt. Aquest darrer estiu et vas despedir de Cadaqués que tan has estimat. La Cecília i jo en som testimonis. Et vas despedir de la casa del passeig, et venien records de l’any 1935, molts estius vàrem disfrutar-la. Vares fundar junt amb la família i amics d’aquell moment, l’estiu del 1970, el primer Festival de Música Internacional de Cadaqués, donant un caire cultural a la vila cadaquesenca. Músics com Jean Pierre Rampal, Marco Scano, Alícia de Larrocha i tants d’altres que ens deleitaren amb el seu art,adherint-se al projecte els pintors Joan Josep Tharrats, Ràfols Casamada, Gustavo Carbó, Maria Girona…..com a creadors dels cartells per a la difusió del Festival.
Estimat tiet em sento orfe de nou, amb els records miraré d’anà revivint el que hem viscut i compartit per tal de cobrir la teva absència, ara et mereixes descansar en Pau.
Bon viatge ❤️
Jordi RochBosch (Barcelona, 5 d’octubre de 1931 – 15 de desembre de 2025),
JORDI ROCHI BOSCH, estudià medicina, professió que compagina amb les activitats musicals. Fou president de Joventuts Musicals de Barcelona (1957-63) i de les Joventuts Musicals d’Espanya (1963-2016). Així mateix, presidí la Federació Internacional de Joventuts Musicals (1983-92), any en què fou elegit president d’honor d’aquest organisme. Prengué part molt activa en diverses iniciatives, com ara el Festival Internacional de Música de Barcelona (1963), la Fundació Pau Casals (1972), l’Associació Catalana de Compositors (1974), el Festival Internacional de Música de Cadaqués (1970), l’Orquestra Ciutat de Barcelona (1967) i el Festival Internacional de Música de l’Empordà (1980) o la Schubertíada de Vilabertran. Vinculat a la UNESCO, en presidí el Consell Internacional de la Música (1993-97) i en fou el representant espanyol (1996-2000). Fou també membre fundador del Consell de la Música del Ministeri de Cultura espanyol (1983). Rebé el títol d’oficial de les Arts i les Lletres del Govern francès i el 1987 fou nomenat membre de la Real Academia de Bellas Artes de Santa Isabel de Hungría. L’any 2013 rebé la Creu de Sant Jordi.
BELLATERRA.CAT 