BELLATERRA.CAT

Bellaterra, 26 de gener de 2026

El Mestre bellaterrenc Jordi Savall és el primer català a rebre aquesta prestigiosa distinció, un dels màxims reconeixements internacionals a una trajectòria musical

Fa anys que Bellaterra.Cat ve demanant a les administracions públiques de Bellaterra se li dediqui al nostre veí Jordi Savall, una plaça, carrer o espai públic, -més quan els actuals gestors de l’EMD segueixen sense respectar l’eliminació de noms franquistes votada fa un any a la Junta Veïnal  en ple oficial-. Centre Cívic Jordi Savall?

El director d’orquestra Jordi Savall ha estat guardonat amb el Premi Ernst von Siemens de Música 2026, un dels màxims reconeixements internacionals a una trajectòria professional al món de la música. És el primer català a rebre aquesta distinció.

A l’estat espanyol només el va aconseguir el guitarrista Andrés Segovia. Entre altres figures, també l’han rebut directors com Herbert von Karajan o Daniel Barenboim, i compositors com Benjamin Britten i Leonard Bernstein. 

El premi, que atorga l’Acadèmia Bavaresa de Belles Arts, reconeix tota una vida dedicada a la interpretació, la recerca i la difusió de la música històrica i el seu compromís amb el diàleg intercultural i els valors humanistes.

Una llarga trajectòria

Durant més de 50 anys, el músic nascut a Igualada s’ha consolidat com a referent internacional. És el fundador de les formacions Hespèrion XXI, La Capella Reial de Catalunya i l’orquestra Le Concert des Nations.
També va impulsar, amb Montserrat Figueras, el segell discogràfic Alia Vox.
Així mateix, va crear un festival que porta el seu nom, dedicat a la música antiga.

El guardó internacional se suma a altres reconeixements aconseguits per Savall com un premi Grammy, el Premi Léonie Sonning i el nomenament a la UNESCO com a Artista per la Pau.

Font: 3 Cat,

Read Full Post »

Bellaterra, 21 de gener de 2026

“Escriure és un ofici ingrat, perillós i difícil. Jo he sentit un gran respecte per la dura lluita que van emprendre aquests escriptors que van haver de canviar l’idioma de la seva ploma i tornar a començar, com me l’han merescut les generacions joves que, sabent que es limitaven ells mateixos, crematísticament i expansionalment, s’endinsaren per la difícil sendera de la literatura catalana i hi han perseverat” FRANCESC CANDEL

XAVIER FÀBREGAS I SURROCA

«Ben cert que allò que a un pugui passar-li té molt poca importància. O en té només per a ell, que és el ma-front no l’afecten tan sols a ell, sinó que aclaparen tota teix. Ara bé, si els esdeveniments als quals ha de fer una generació, aleshores el fet deixa d’ésser quelcom sin-gular i passa a ésser un símptoma, una dada, d’un estat de coses general, la realitat del qual pot interessar un cercle de persones, un estament social, o, fins i tot, un poble, si tanta extensió té. Potser hi ha quelcom d’això en el que m’ha passat a mi, potser el meu cas no és més que un reflex pallid del que ha passat a molts altres. Aquest és el motiu que m’hagi atrevit a parlar-ne, tot i arriscar-me a explicar-me malament, a empentes i ro-dolons, perquè, encara que sigui trist confessar-ho, aquestes són les primeres línies que escric en català. I el català – hi té tot el dret – se’m resisteix amb tos-suderia, com una mossa esquerpa que no es vol deixar atrapar.

»Jo sóc català, i ben català; tota la meva vida ha transcorregut a Catalunya, i catalans són la meva dona i els meus fills. Abans de la guerra, fins a sis anys, vaig anar en una escola on era ensenyat el català, encara que jo no vaig passar del sillabari. Vet aquí que un cop aca-bada la guerra vaig començar el batxillerat. Però les co-ses havien canviat una mica, i, sense jo buscar-ho ni voler-ho, el català havia estat substituït, al programa d’ensenyament, per una altra assignatura.

Jo anava parlant en català i llegint i estudiant en castellà, fins a l’extrem d’habituar-m’hi i d’acceptar la contradicció palesa que aquest fet encloïa. No vull excu-sar la meva negligència, la meva rutina, davant una cosa que tan de prop m’afectava. Res d’això. Em limito a cons-tatar un fet sense pretendre d’enjudiciar-lo. Sigui com si-gui, al meu costat, d’una forma parallela a la meva, els meus companys seguien el mateix camí.

Qui recordi els aires que bufaren durant aquells anys no s’estranyarà que, en acabar el batxillerat, els qui ara rondem la trentena consideréssim que escriure en català no passava d’ésser una extravagància, afanys d’uns pocs que s’obstinaven a anar contra corrent. A casa hi havia llibres catalans, naturalment, i vaig llegir-ne al-gun-recordo, per exemple, Argelaga florida, de Roig i Raventós, llegit a dotze o tretze anys, però el català m’esdevenia aspre, dificultós, i el sentit d’algunes pa-raules no acabava d’ésser clar per a mi. És lògic, doncs, que cada vegada em decantés més cap als llibres caste-llans, ja que, superat el Massagran, de Folch i Torres, tots els llibres que en aquella edat podien entusiasmar-me m’arribaven en aquest idioma: Jules Verne, Walter Scott, Zane Grey, James Oliver Curwood i molts d’altres.

Però, anem endavant, anem a l’any que vaig acabar el batxillerat, l’any 49. L’any 49, o per aquells voltants, vaig començar a sentir la necessitat d’escriure, i, com és lògic, vaig decidir-me a escriure en castellà perquè aquest era l’únic idioma que, bé o malament, m’havien ensenyat a manejar; no es va tractar ni tan sols d’una decisió. I recordo que vaig escriure la meva primera peça de teatre, una cosa esgarrifosa que vaig intitular Ulises, la història d’un mariner que quan tornava d’un viatge d’altura es trobava amb unes banyes com d’aquí a Monistrol. Recordo que la cosa acabava amb sang, bastant de sang, i que, al cap d’uns quants anys, en rellegir-la, vaig canviar-li el títol i el gènere dramàtic sense tocar ni una coma; la vaig intitular: Ulises, no me pises.

»Bé, tirem endavant. Vaig reincidir una i altra vegada, vull dir que vaig seguir escrivint; i vet aquí que un any, el 56, havent enviat una comèdia al Premi “Ciudad de Barcelona”, Esteve Polls, que era del jurat, se’m va presentar a casa i em va demanar la comèdia per estrenar-la al Romea. Calia, és clar, complir un petit for-mulisme: traduir la comèdia al català. La mateixa empresa del Romea em va indicar l’hone capaç de fer la traducció bé i en poc temps, i, sobretot, amb poques pretensions econòmiques. No era jo el primer autor català que es trobava en aquesta contradictòria situació. Més encara, el meu cas es considerava normal i ningú no se’n va estranyar.

L’home que va traduir-me la comèdia al meu idioma era un vellet molt afable i simpàtic, que em va semblar força culte, que es deia Artur Balot i atenia la centraleta telefònica de Ràdio Barcelona. Mai no vaig saber com aquell home, que sens dubte estaba preparat per a càrrecs de molta més responsabilitat, havia anat a parar allà. Mentre accionava les palanquetes de la central, el senyor Balot mantenia converses molt més substancioses que les dels qui parlaven per telèfon, llegia o bé traduïa, emprant el revés dels impresos de l’emissora, potser com una petita i innocent venjança. Poc després de traduir la meva comèdia, aquell vellet era atropellat per un biscúter, un migdia, en sortir de l’emissora, i morí.

La comèdia fou estrenada al Romea a principis del 57 per la Companyia Maragall, amb Maria Vila, Ramon Duran, Castillo i Escalona, Mercè Broquetas i d’altres. Li van posar per títol Partits pel mig, perquè aquest nom va semblar a l’empresa més comercial que el primitiu: Aigua i el senyor Schmid. La crítica em va trac tar força bé, no puc pas queixar-me; fins i tot els del «Bruc⟫ aquells de “la verdad ni teme ni ofende”-em van dir: “Adelante, camarada Fábregas”. Fins i tot a Marsillach va agradar la comèdia, que ja és un símptoma alarmant.

A partir d’aquell moment vaig començar a colla borar a revistes i diaris, i aquí sí que l’elecció de l’idioma era una cosa que no comptava ni poc ni gaire. És veritat que aquells anys llegia força en català i que tenia cons ciència de la gravetat de la meva limitació i adhuc m’a-vergonyia de no saber escriure en el meu propi idioma. Però estava ja llançat per uns carrils i no era fàcil de trobar temps per asortir-me’n.  Em feia por que, si em ficava amb el català, el castellà se’m tornaria barbar, i que abans no podria utilitzar literàriament el català hauria de suar tinta, cosa que – diguem-ho entre parèntesi – és el que ara em passa. Per això les meves comèdies següents van ésser escrites i estrenades en castellà, i també els llibres que he anat publicant.

No fa encara mig any em mirava el català amb molta recança; sols un cúmul de circumstàncies diverses em van decidir a tirar la capa al toro, valgui l’expressió per raó d’això mateix que dic. En primer lloc he d’esmentar la insistència amb què m’han encalçat alguns amics els quals han aconseguit que un grup de companys, del qual formo part, ens prenguéssim seriosament l’estudi del català.

Aquests són els fets, però per a un primer treball, per modest que sigui, seria massa poca cosa d’exposarlos rasament, i més si tenim en compte que són uns fets molt particulars, molt privats, podríem dir. Ja he deixat constància que, si m’he decidit de contar-los, és tan sols perquè estan en funció d’una realitat social que s’ha abocat sobre la meva generació, una generació que s’ha trobat les coses tal com són sense tenir dret a piular, convertida en un ramat dòcil, vulgues no vulgues.

Tots sabem quin fet ha provocat l’actual estat de coses, un fet que ha esdevingut d’una importància capital per a la vida espanyola i l’ha sotragada de dalt abaix.    I l’idioma català, per una sèrie de circumstàncies que els historiadors tindran cura d’esbrinar, ha estat arraconat.

»Es obvi que la burgesia catalana, l’alta burgesia, que va esventar el catalanisme durant el primer quart del nostre segle i se’n va proclamar capdavantera, es va espantar en veure que aquesta força se li escapava de les mans i esdevenia una arma perillosíssima en poder del poble.

S’erraria, però, qui cregués que hom arriba al català amb una certa rancúnia cap al castellà; aquest antagonisme, en un camp tan net com és el dels idiomes, seria una mostra inequívoca d’estupidesa. El castellà és un idioma sonor, concís, de gran bellesa, a part tota con-sideració d’ordre ètic sobre els esdeveniments històrics que li ha tocat protagonitzar, i hem de convenir que ha acomplert magníficament la seva funció d’esperanto pe-ninsular. El fet que un es lamenti de no haver pogut aprendre el seu idioma al moment que hauria hagut de fer-ho, no l’autoritza, si té dos dits de front, a lamentar-se d’haver hagut d’aprendre l’idioma d’altri; d’igual manera, perquè a un, quan estudiava, l’haguessin afartat de Plató i de Sant Tomàs d’Aquino i li haguessin vedat cu-rosament Darwin i Sartre, per no citar-ne més, no pressuposa que hagi de prendre partit, una vegada ha aconseguit reunir tots els fils a les seves mans, per aquells que li havien estat amagats. (Ni tampoc per aquells que van refregar-li pels nassos, és clar.)

El que és veritablement trist és que un hagi hagut de perdre tant de temps, fer un revolt tan gran, abans de poder conèixer la situació exacta de les coses; com hauria valgut més que no ens haguessin pres la brúixola! Car no hi ha dubte que hauran estat molts els qui s’hau-ran esgarriat guiant-se tan sols pels estels, entre ells tots aquells qui tenen por d’agafar torticoli.

Un hom sap que és l’últim d’arribar a la vinya, que no li queda ni el consol d’ésser l’operari de la darrera hora, que és qui té sempre el paper més brillant i més còmode. Però sí que un ha d’agrair als qui són a la vinya molt abans que ell, que li hagin obert el camí per a arribar als ceps. Aquest breu i senzill treball vol ésser un testimoni d’agraïment; un testimoni que cal esperar que no serà l’últim, per tal com podré expressar-me, en endavant, sempre que convindrà, clar i català: dues co-ses que han estat vedades als qui tenim la meva edat i ja comencem a deixar d’ésser joves.>>>

FRANCESC CANDEL✍️Aquest treball d’en Fàbregas no té desperdici. Que l’idioma català ha estat escamotejat a unes quantes ge-neracions, de moment és un fet. Hi ha qui ha parlat de com caldria crear la necessitat de l’idioma. En una Catalunya bilingüe això és difícil. Les necessitats es produeixen, però no es creen. Aquesta necessitat no existeix, i difícilment existirà. I no s’aconseguirà gran cosa solicitant dependentes que sàpiguen parlar ambdós idiomes o secretàries que dominin perfectament l’idioma català a part del castellà, així com d’altres vegades se’ls exigeix que sàpiguen francès o anglès.

S’està tan acostumat a aquesta oficialitat de l’idioma castellà que no fa gaire se’m queixava un impressor català que a una de les editorials que li subministrava més feina ara se li havia acudit de publicar també en català. Això li portava un embolic. Els linotipistes, catalans o no, estaven habituats al castellà. Treballaven més a poc a poc i s’equivocaven més amb l’idioma català. Del castellà, ja n’han fet una rutina. El veuen sense veure’l. Pensava demanar a aquesta editorial un preu més alt per a la impressió de les coses catalanes. Els linotipis-tes, que anaven a preu fet, li ho demanarien a ell. I tam-bé els correctors, etc. Això és un petita mostra de com estan les coses. Però ara que les publicacions catalanes van de puja és fàcil que els artífexs del llibre els vagin demanant coneixements del llenguatge català, o que ells el vagin aprenent, senzillament perquè ja s’ha produït aquella <necessitat> de què parlàvem abans.*

*El mateix passa amb certs locutors de ràdio que, davant la demanadissa creixent del disc català, han de fer brometa a pro-pòsit del fet de no saber pronunciar o entendre els títols, per tal de dissimular la seva ignorància. Potser ara els caldrà aprendre el català. Vet aquí una altra «necessitat».

El que resulta curiós de tot això que explica en Fàbregas, és que l’escriptor català professional, acabada la guerra, va haver de fer-ho mig al revés. Començà d’escriure els seus llibres en castellà. No tenia altre remei. O això o morir-se de gana. El canvi va ser ardu, cansat i trist. No és tan fàcil passar d’un idioma a l’altre ortogràficament i gramaticalment. A més, calia passar d’un «pensar» a un altre «pensar». Ja sabem què entenem per pensar. Aquests escriptors es van crear una sèrie d’enemics entre molts dels seus tossuts i obstinats paisans catalanistes com era de preveure, més encara si després han perseverat en aquesta altra llengua que les dures circumstàncies del nostre pa de cada dia els van obligar a abraçar perquè el llarg costum va acabar per fer que la dominessin millor i que hi “pensessin”  millor.

Escriure és un ofici ingrat, perillós i difícil. Jo he sentit un gran respecte per la dura lluita que van emprendre aquests escriptors que van haver de canviar l’idioma de la seva ploma i tornar a començar, com me l’han merescut les generacions joves que, sabent que es limitaven ells mateixos, crematísticament i expansionalment, s’endinsaren per la difícil sendera de la literatura catalana i hi han perseverat.

Confesso que els no-catalans arrelats aquí hem tingut més sort. Tant si escrivim així com aixà, sempre caurem bé.

*El mateix passa amb certs locutors de ràdio que, davant la demanadissa creixent del disc català, han de fer brometa a pro-pòsit del fet de no saber pronunciar o entendre els títols, per tal de dissimular la seva ignorància. Potser ara els caldrà aprendre el català. Vet aquí una altra «necessitat».

Xavier Fàbregas ha publicat els següents llibres: Los inventos, El hombre, Los dictadores i La conquista del Paraiso. També ha escrit teatre, però d’això ja en parlaren aquest magnífic article.

Xavier Fàbregas i Surroca (Montcada i Reixac, 1931 – Palerm, 1985) fou un escriptor, crític teatral, historiador, assagista i pedagog, cap del Departament d’Investigació, director de la Biblioteca del Museu del Teatre i responsable del Gabinet de Publicacions, de l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona des de l’any 1970 fins al 1985 i director del Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya entre els anys 1980 i 1981. Autor d’una obra molt vasta: uns 3.000 articles publicats en revistes i diaris, més de 50 llibres, adaptacions, edicions, pròlegs, un arxiu personal (6.871 fitxes, 101 carpetes, col·leccions de quaderns d’un total de 6.117 pàgines inventariades), blocs, apunts, notes i dietaris. Tal com afirmava Francesc Candel d’aquesta bastissíma producció en destaca la insòlita diversitat d’un pensament enciclopèdic que, en el nostre tombant de segle, ens fa pensar en Xavier Fàbregas com “un veritable home del Renaixement”. Podem considerar Xavier Fàbregas com l’estudiós del teatre català més rellevant del segle xx, per la seva manera altament renovadora d’analitzar el conjunt de les arts de l’espectacle amb una metodologia moderna, i reconegut també per l’aportació innovadora a l’antropologia cultural. Sebastià Serrano, considerava que “…des de la perspectiva de la teoria de la comunicació, em sembla, que la seva obra (…) era una de les més consistents que es podien trobar no sols en l’àmbit de la nostra cultura sinó del món”. Jordi Coca diu “No crec equivocar-me si dic que Fàbregas és el crític i l’historiador de teatre (i no només de teatre) més complet, més innovador i més sòlid del segle xx al nostre país i un dels més destacats d’Europa, tot i que els més joves no n’hagin sentit a parlar ni sàpiguen què va fer”.

Font: Els altres catalans (1964), Francesc Candel, Edicions 62, Wikipèdia,

Read Full Post »

Bellaterra, 19 de gener de 2026

“Una noia de vint-i-dos anys ens conta que no pot llegir aquest llibre perquè el director espiritual li ho ha prohibit”.

Pròleg publicat a la tercera edició del mes de juny de 1964 (1ª edició va aparèixer el més de març del mateix any)

Per la Diada del Llibre, quan estàvem atrafegats firmant exemplars sense parar mentre la primera i recent edició s’anava exhaurint per moments, alguns que ja coneixien Els altres catalans comentaven:

¿Què hi diria ara el periodista que assegurava que el llibre no tindria sortida perquè el publicaven en català?

Val a dir que hom, per bé que no tan escèptic com el periodista en qüestió, també n’ha quedat sorprès. És un consol de saber que la gent encara viu, que reacciona davant problemes bàsics. De vegades, més que no pas renegar del públic que no llegeix, cal analitzar si de debò li serveixen coses candents i interessants, perquè el públic no és tan curt de gambals i amorf com ens pensem, i en realitat sap què vol. I, com hem pogut com-provar, publicar en català resulta tan rendable o més que publicar en castellà.

Anàvem recopilant dades, anècdotes, opinions, controvèrsies, arran de la publicació d’aquest nostre darrer títol perquè no hi ha llibre que no tingui una segona part, i pensàvem col-locar totes aquestes notes experimentals més endavant, és clar al pròleg d’una llunyana edició, o en un apèndix, o en un opuscle, o fins i tot en un altre volum, si la cosa donava per a tant. Ara, i davant la precipitació d’una tercera edició en menys de tres mesos, ens limitarem a exposar breument certes impressions fugaces, ja que encara no hi ha una relativa calma o serenitat, ni prou perspectiva, davant unes aigües que no han tornat del tot a mare. En primer lloc hem de declarar que les reaccions primeres entorn d’aquest llibre, les primeres mostres, han estat d’entusiasme, d’afecte, de cordialitat i de comprensió.

Això no ha deixat de sorprendre’ns. Per l’experiència adquirida en altres llibres sabíem que mou més l’odi, el rancor i el despit que no l’adhesió fervorosa, l’amor i l’admiració. Aquest cop no ha anat així. Qui pica primer, pica dos cops, o almenys desconcerta el contrari. Doncs ha succeït una cosa semblant. Els entusiastes han frenat els descontents i fins i tot els han fets manifestar-se moderadament i solapadament. De tota manera nosaltres parlarem, una mica de tornada de tot -bé, de tot, no; d’alguna cosa -, de tot el que ha succeït.

Com era d’esperar, Els altres catalans ha estat llegit, sobretot, per catalans. Però tots han dit: “Caldria que el llegissin els immigrants, aquests altres catalans, i també la resta d’Espanya“. Per això han preguntat per l’edició en castellà. Però hem pogut comprovar que fins i tot entre els catalans abundaven els qui preferien d’esperar aquesta edició, perquè malgrat que el català els és la llengua usual, se’ls fa costa amunt de llegir-lo. Són els “catalans sense català” al-ludits al llarg de l’assaig. Per bé que no ha faltat qui diu que prefereix llegir-lo en castellà perquè hi trobarà més l’autor, la seva estranya manera d’escriure; i no l’ha convençut la raó que la magnífica traducció feta per Ramon Folch i Camarasa conserva el peculiar estil de l’autor i fins i tot, en un admirable i lloable mimetisme, el supera.

Entre els no-catalans, que per tant no llegeixen habitualment en català, s’ha esdevingut un fenomen una mica a l’inrevés: no han tingut prou paciència per a esperar l’edició castellana i han enfilat aquesta. Ells han estat els primers a sorprendre’s en veure com els ha resultat fàcil, malgrat tot, de llegir-la en aquest idioma. L’autor es congratula d’aquest petit percentatge guanyat per al llibre català.

Fins ara la nostra labor literària havia transcorregut pels poc ortodoxos predis de la novel-la. Aquest ha estat el nostre primer assaig, un assaig-reportatge, com nosaltres mateixos l’hem qualificat al llarg de l’obra. Però sembla que això de l’assaig, tant si és de tipus reportatge com no, exigeix una disciplina més seriosa que la que nosaltres hi hem aplicat. «Això no és un assaig – han dit; això és una novella.» (Quants n’hi ha que han dit de les nostres novelles: «Això no és una novella; això és un reportatge»…) Per això no deixa de tenir la seva gràcia el fet que alguns, més o menys despistadament, o fins i tot intencionadament, hagin escrit dient-nos: “Us felicito per la vostra darrera novel-la Els altres catalans“. És clar, segons sembla, i d’aquí vénen les queixes, el nostre rigor científic ha estat escàs. ¿On s’és vist això de no especificar ni concretar, de dir que segons uns el nombre d’immigrants al país és el 37 per cent, que d’altres diuen que és el 50 per cent i que d’altres…? Potser tenen raó, però nosaltres ho deixem per als tècnics que vindran darrera.

Per bé que hem rebut un reguitzell de comentaris sense ordre ni concert, volem estendre’ls en una mena de corba sinuosa i alhora ascendent que ofereix una curiosa i sorprenent composició de lloc. Sorprenent, curiosa i, a més, divertida.

Hem trobat algú, ben català – com sempre, és im-portant d’especificar-ho-, que ha dit que aquest llibre no fa sinó ensabonar els catalans. «Només ens faltava això», ha argumentat, com qui dóna entenent que després de certes actituds envers Catalunya això significava una befa. N’hi ha hagut d’altres que, amb una desconeixença total dels engranatges editorials i de la història i gènesi d’aquest llibre, han abundat en l’opinió de l’ensabonada a Catalunya pel simple fet per a ells significatiu – d’haver-lo publicat en català abans que en castellà. Però d’altres, més malintencionats, han pensat -i manifestat- que sí, que hom hi passava una certa ensabonada a Catalunya, però amb mà esquerra i endolcint la píndola, és a dir, que cada vegada que a les pàgines del llibre apareixia una lloança a Catalunya o als catalans, encara no a l’altra ratlla, flist-flast, juli contra ells. Somriem davant aquestes opinions que de vegades ens sorprenen completament desprevinguts i desarmats. I somriem pensant en la bola de neu, que, talús avall, es va engruixint com més va més, i en l’ai que poc que ens coneix, la gent!

Sorpresa darrera sorpresa, algú, després de fer-nos l’ullet maliciosament i donar-nos un copet a l’esquena, ens ha preguntat: Què els has donat, als catalans, que els tens tan contents? Què els has dit al teu darrer llibre? I després en trobem un altre que, confidencialment, volent-se fer ressò d’una opinió, ens etziba: “Apa, noi, com t’has passat a l’enemic”! T’has tornat catalanista, eh?» «Home-, li diem-, en principi, aquest hipotètic enemic deu ésser teu, nostre no. En segon lloc, i respecte a això de catalanista, tot depèn de què entenguis per aquesta definició. Perquè, és clar, a la millor el mot catalanista no admet matisos, i, en aquest cas, si és el que uns pretenen que sigui, nosaltres no ho som, i potser caldria cercar una altra expressió per a definir aquest amor a Catalunya, aquest amor i aquesta comprensió fins i tot envers els seus problemes més obtusos.*

En canvi, un senyor d’un poble català -no diem quin és, perquè així ens ho demana aquest senyor-, ve i ens explica si fa no fa el cas següent: ell preparava una conferència sobre el tema de la immigració a Catalunya, quan li van parlar del llibre Els altres catalans. Se’l va llegir d’una tirada -afortunada virtut que hi reconeixen tiris i troians-, i amb gran sorpresa i alegria va comprovar la immensa afinitat de punts de vista amb allò que ell pensava exposar. Aquest senyor segueix explicant que al seu poble cada any fan un via crucis el dia de Divendres Sant. Ell és un dels lectors habituals de les estacions. L’any passat es van adonar que llegien les estacions en català com una mena de desafiament a una immensa quantitat de persones que s’estacionaven per veure la processó i pel posat de les quals s’endevinava que no hi entenien «ni papa» (sic).

* Aclarim que aquesta acusació de catalanistes i separatistes, ens l’han feta tant catalans com castellans

La proposta d’aquest senyor català fou d’afegir al final de cada estació en català un parell de ratlles en castellà perquè aquests immigrants -més d’un 50 per cent, afirma a la seva carta- ho comprenguessin i veiessin la bona voluntat per part d’ells. I així ho van fer. Però la darrera estació, ja a l’església, la va fer el rector, tota en català, igual que el sermó i l’acció de gràcies, perquè «en això, encara que tots hi estigueu en contra, no em convencereu pas!» (sic també). En fi, no volem allargassar l’anècdota. Aquest bon senyor que ens ha escrit li va voler regalar o deixar aquest llibre nostre, pensant que a la millor aconseguiria d’infondre-li una altra visió, més àmplia, de les coses. I quan se’l va topar, abans de poder badar boca, el capellà que li diu: «Estic llegint un llibre francament desmoralitzador: Els altres catalans.>

Una noia de vint-i-dos anys ens conta que no pot llegir aquest llibre perquè el director espiritual li ho ha prohibit.

Justament al contrari, un senyor de Berga que va voler parlar amb nosaltres ens va engegar aquesta expressió, que ens va fer molta gràcia: “És un llibre que ha caigut bé, fins i tot entre els “del morro fort“.

Catalans conspicus o, més que això, conscients asseguren que és un llibre que podrà fer obrir els ulls a molts catalans de soca-rel.

Ens han demanat un pròleg breu i ja ens allarguem massa. Un altre dia n’explicarem molts més detalls. Ara ens trobem com entremig de dos focs. Els uns diuen: “Tu ets el més indicat per a dir als immigrants això i i allò”. I els altres: «Tu ets el més indicat per a dir als catalans…», etc.

Hom, a part no penedir-se d’haver escrit el llibre, encara no en pot dir gaire cosa. Ens falta encara una certa perspectiva. Potser d’aquí a un quant temps sabrem més a què atenir-nos. De moment, heus-el aquí, i costi el que costi cal mirar de pair-lo.

Barcelona, barris de Can Tunis, 10 de juny de 1964

Read Full Post »

Bellaterra, 31 de desembre de 2025

El director de 50 anys, un dels noms més influents del circuit simfònic, és també conegut per ser poc convencional dins de l’encotillat món de la música clàssica, amb una imatge més pròpia de la cultura pop, amb les ungles pintades i arracades.

El director canadenc Yannick Nézet-Séguin debutarà l’1 de gener del 2026 al capdavant del Concert d’Any Nou de Viena amb la intenció de «modernitzar» el recital de música clàssica més seguit del planeta gràcies a noves veus, com l’afroamericana Florence Price.

El director de 50 anys, un dels noms més influents del circuit simfònic, és també conegut per ser poc convencional dins de l’encotillat món de la música clàssica, amb una imatge més pròpia de la cultura pop, amb les ungles pintades i arracades.
L’aposta per modernitzar el recital es pot veure en un repertori que, sense abandonar el protagonisme dels Strauss amb els seus tradicionals valsos, polques i marxes, incorpora cinc obres que s’escoltaran per primera vegada, entre les quals dues compositores: Florence Price (1887–1953) i Josephine Weinlich (1848–18).

La inclusió més cridanera al recital de la Sala Daurada és la de Price, una compositora afroamericana la música de la qual ha viscut un redescobriment internacional en l’última dècada, i el seu ‘Vals de l’arc de Sant Martí‘ hi sonarà per primera vegada.
«Florence Price va ser una compositora injustament relegada i, segons les seves pròpies paraules, ho va ser pel seu gènere i per la seva raça», va explicar Nézet-Séguin a Viena sobre la inclusió de la compositora al recital, cosa que ell va demanar a la Filharmònica de Viena.

«I ara és una compositora molt important per a la història dels Estats Units, a més d’estar influïda, en certa manera, pel vals vienès. Així que la combinació de tot això amb el Concert de Cap d’Any mostrarà un pas endavant cap a una mentalitat més oberta i cap a un món de la música clàssica més obert», va afegir, sobre la seva idea de «modernitzar» l’esdeveniment musical més seguit del món.

Nézet-Séguin ha repetit en el passat que té l’ambició d’ampliar el missatge de la música clàssica construint un pont entre allò tradicional i sensibilitats més contemporànies.

Un dels grans impulsors per al redescobriment de Price han estat precisament Nézet-Séguin i l’Orquestra de Filadèlfia: les seves interpretacions i enregistraments han estat clau per donar a conèixer la compositora, un treball que a més va ser distingit amb un Grammy el 2022.

A més de Price, sonarà una altra peça d’una compositora: ‘Cançons de sirenes’, de l’austríaca Josephine Weinlich (1848-1887), fundadora i directora de la primera orquestra femenina d’Europa.
El famós concert que se celebra cada 1 de gener va incorporar per primera vegada -en el 85è aniversari- l’obra d’una compositora el 2025, el Ferdinandus-Walzer de l’austríaca Constanze Geiger (1835–1890).

Alegria, esperança i un missatge de pau
El director canadenc va explicar en una roda de premsa que el seu Concert de Cap d’Any vol transmetre «alegria», però també anar més enllà de l’entreteniment, cap a una forma d’«esperança compartida» gràcies a la música.

Com és tradició, el concert llançarà un missatge de pau al món, cosa que aquest any se subratlla a l’última peça del programa, ‘Palmeres de la pau‘, de Josef Strauss, just abans dels bisos més cèlebres: ‘El Danubi blau‘ i la ‘Marxa Radetzky’.

«I potser aquest sigui el missatge principal, el gran missatge, d?aquest concert: com reunir totes les cultures per intentar inspirar, a través de la música, la pau al món», va dir el director canadenc.
«Perquè quan comencem a parlar, discutim i discrepem, però quan comencem a escoltar la mateixa música sentim que tenim més coses en comú que diferències», va concloure.

https://yannicknezetseguin.com

Font: swissinfo

Read Full Post »

Bellaterra, 27 de desembre de 2025

Sense oblidar la crítica a “un temps que sesforça a ser tràgic i frívol alhora, un temps en el qual, com ja deia Jacques, el criat de Diderot, tothom corre i vola, però encara ningú no sap on va”.

OCELL DE BOSC és un llibre àlbum de records, idees i pensaments, en què l’Antoni Puigverd expressa la seva visió del món, a través de textos de formats molt diferents. Les experiències al voltant del menjar, des dels primers records amb la família fins al present, són reviscudes en aquest llibre amb pausa i amb una ambició literària cada dia més difícil de trobar.

Com a La Finestra Discreta, també de Libros de Vanguardia, Ocell de Bosc és una barreja de dietari i llibre de memòries que beu de la tradició de Pla, Leopardi o Goethe. Diversos gèneres s’hi barregen: del narratiu a l’aforístic, de l’assaig literari a l’elegia.

També hi treuen el cap figures de l’escena política, amb qui l’autor ha compartit taules i sobretaules. Sense oblidar la crítica a “un temps que s’esforça a ser tràgic i frívol alhora, un temps en el qual, com ja deia Jacques, el criat de Diderot, tothom corre i vola, però encara ningú no sap on va”.

Font: Llar del Llibre

Read Full Post »

Bellaterra, 17 de desembre de 2025

“Músics com Jean Pierre Rampal, Marco Scano, Alícia de Larrocha i tants d’altres que ens deleitaren amb el seu art,adherint-se al projecte els pintors Joan Josep Tharrats, Ràfols Casamada, Gustavo Carbó, Maria Girona…..com a creadors dels cartells per a la difusió del Festival“.

MARICIÓ LLONGUERAS ROCH ✍️ Jordi Roch (Barcelona, 5 d’octubre de 1931 – 15 de desembre de 2025), has tingut una vida plena, una vida entre la medicina i la música. President de Joventuts Musicals, Consell de la música internacional de la UNESCO, gestor i programador del Festival de Música de Vilabertran. Has obert moltes portes a joves músics, molts d’ells reconeguts en el temps a nivell mundial.

Aquestes facetes de la teva vida la coneixen moltes persones d’arreu. La que potser no és tan coneguda i per a mi la més important és la de tiet,el meu tiet estimat. Des de que vaig nèixer sempre has estat al meu costat,quan et necessitava, sempre aprop en els moments importants.

Un tiet generós.

Hem compartit moltes sortides i entrades d’Anys Nous junt amb la mare, la teva estimada germana, l’has enyorat molt,ara esteu junts. Set fills, set cosins/es persones fantàstiques. Amb l’Àngels em vareu anomenar padrina de la Bàrbara, ho vaig acceptar amb molta il·lusió, he procurat estar a l’alçada, tu padrí de la meva germana Cecília has posat el llistó molt alt.
Aquest darrer estiu et vas despedir de Cadaqués que tan has estimat. La Cecília i jo en som testimonis. Et vas despedir de la casa del passeig, et venien records de l’any 1935, molts estius vàrem disfrutar-la.
Vares fundar junt amb la família i amics d’aquell moment, l’estiu del 1970, el primer Festival de Música Internacional de Cadaqués, donant un caire cultural a la vila cadaquesenca. Músics com Jean Pierre Rampal, Marco Scano, Alícia de Larrocha i tants d’altres que ens deleitaren amb el seu art,adherint-se al projecte els pintors Joan Josep Tharrats, Ràfols Casamada, Gustavo Carbó, Maria Girona…..com a creadors dels cartells per a la difusió del Festival.

Estimat tiet em sento orfe de nou, amb els records miraré d’anà revivint el que hem viscut i compartit per tal de cobrir la teva absència, ara et mereixes descansar en Pau.

Bon viatge ❤️

JORDI ROCHI BOSCH, estudià medicina, professió que compagina amb les activitats musicals. Fou president de Joventuts Musicals de Barcelona (1957-63) i de les Joventuts Musicals d’Espanya (1963-2016). Així mateix, presidí la Federació Internacional de Joventuts Musicals (1983-92), any en què fou elegit president d’honor d’aquest organisme.
Prengué part molt activa en diverses iniciatives, com ara el Festival Internacional de Música de Barcelona (1963), la Fundació Pau Casals (1972), l’Associació Catalana de Compositors (1974), el Festival Internacional de Música de Cadaqués (1970), l’Orquestra Ciutat de Barcelona (1967) i el Festival Internacional de Música de l’Empordà (1980) o la Schubertíada de Vilabertran.
Vinculat a la UNESCO, en presidí el Consell Internacional de la Música (1993-97) i en fou el representant espanyol (1996-2000). Fou també membre fundador del Consell de la Música del Ministeri de Cultura espanyol (1983).
Rebé el títol d’oficial de les Arts i les Lletres del Govern francès i el 1987 fou nomenat membre de la Real Academia de Bellas Artes de Santa Isabel de Hungría. L’any 2013 rebé la Creu de Sant Jordi.

Font: Marició Llongueras Roch, Enciclopèdia Catalana

Read Full Post »

Bellaterra, 13 de desembre de 2025

Santa Llúcia, o Luciadag és una de les festes més esperades de l’any i que comença a les festivitats nadalenques.
Suècia és un país amb tradicions antigues força arrelades, i entre elles destaca les festivitats de Midsommar o Nadal, però una tradició que tant a petits com grans esperen cada any és sens dubte la festivitat de Santa Llúcia.

Cada any, durant diverses setmanes de novembre i desembre, els nens, i no tan nens, ens anem preparant i assajant per cantar en un cor, un cor molt especial ja que és per a la celebració de Santa Llúcia, on en llocs amb gran ambient nadalenc es prepara un tradicional concert que és el preludi de les festes hivernals.
El dia del concert és el 13 de desembre, una data ja molt assenyalada per tenir un ambient màgic i dolç i és una gran data ja que es considera com l’inici de les festivitats nadalenques a Suècia, on encara que Santa Lucia rememora una màrtir de Sicília, avui dia se la considera com a part dels costums nadalencs suecs.

Però qui era Santa Llúcia?

La història es remunta a l’any 304 dC, Llúcia era una nena de Siracusa, Sicília que la seva mare la va oferir a un home pagà, tal com era el costum per aquell temps.  Segons la llegenda la mare estava malalta i Lucía va demanar a la seva mare que resés en una tomba i per això es va curar de la seva malaltia, per la qual cosa posteriorment Lucía va demanar a la seva mare que l’alliberés del seu compromís nupcial, la mare va acceptar però no així el promès que en sentir-se enganyat i deshonrat (com es considerava en aquella època en aquestes èpoques).
A partir d’aquí la història es torna no apte per als més petits de la casa… El procònsol va sotmetre la Llúcia a tortures, martiri, li van treure els ulls i finalment li van tallar el cap.

Atès que Llúcia s’havia convertit al cristianisme, l’Església la va santificar ja que va defensar les seves creences i va morir com a màrtir escollint el 13 de desembre com el seu dia, encara que segons la llegenda aquest va ser el dia que va morir.

Curiosament el 13 de desembre al calendari julià, era el solstici d’hivern i una festivitat important i atès que va ser declarat com el dia de Nadal per l’Església, això va engrandir la figura de Santa Llúcia encara més.
Però no només això, sinó que a més el nom Llúcia significa “la que porta la llum” una cosa simbòlica ja que aquell dia de Nadal se solien encendre una espelma per commemorar aquell dia tan especial, desembocant aquest fet a declarar a Santa Llúcia també com la patrona dels cecs, ja que tot i que li van treure els ulls, era il·luminava a la os.

Actualment les esglésies catòliques, luteranes i ortodoxes celebren Santa Llúcia el 13 de desembre però ja no coincideix amb la festivitat de Nadal ja que amb el canvi al calendari gregorià pel qual ens regim actualment, la data del Nadal es va traslladar al 25 de desembre.

La tradició avui dia.

L’origen de l’actual celebració de Santa Llúcia a Suècia és encara font de discussió. Hi ha historiadors que afirmen que antigament, en els foscos i llargs dies hivernals escandinaus, era habitual fer servir una mena de corona amb espelmes enceses per anar d’una casa a una altra.
I a la missa del gall, coincidien que els veïns caminaven en processó, amb aquestes corones, fins a l’església del poble, i per això va derivar en una professió nadalenca per commemorar l’inici del Nadal.

Hi ha altres historiadors que afirmen que es va originar a Värmland, on en aquella època era habitual dormir amb llargues camises i per tant era la roba que tothom feia servir a casa i que es va anar estenent per la resta de Suècia pel pintoresc que era.

Actualment la tradició consisteix en una processó formada per nois (anomenats “stjärngossar” nois estrella) i noies (anomenades dames d’honor) encapçalada per una nena que representa Santa Llúcia, feia un lloc on formen un cor i canten diverses cançons nadalenques.

Aquesta cerimònia és tan popular a Suècia, que cada localitat sol fer un concurs a principi del mes de novembre per triar la noia que representarà Santa Llúcia, sent una elecció molt popular i important per a les candidates que solen estar practicant les cançons fins i tot des de mesos abans del concurs.

El concert de Santa Llúcia sol ser a col·legis, esglésies, places dels pobles, hospitals, asils o llocs tradicionals on s’arriben a reunir centenars de persones i és un bon motiu per a trobades familiars i entre amics. 

De fet és una festa tan important que cada any la televisió nacional sueca escull un lloc emblemàtic per emetre el concert d’aquest cor a tota Suècia, cosa que és aprofitada per les famílies per reunir-se i fer junts un Julfika (berenar especial de Nadal) mentre veuen el concert a la televisió.

Al Julfika és habitual menjar els tradicionals Lussekatter (uns pastes de farina i safrà amb dues panses, que recorden els ulls de gat, d’aquí el seu nom), també se sol servir Pepparkakor (galetes de gingebre) o Godis (el que ve a ser llaminadures) (va venir especiat calent).

Però no et creguis que aquesta festa és només a Suècia, a Finlàndia és també una festa cada any més important.
A Dinamarca, curiosament es va començar a celebrar 13 de desembre de 1944, importada des de Suècia, i se segueix celebrant des de llavors.
D’altra banda a Noruega ja no és una celebració tan assenyalada com fa un segle, estant més enfocada per als petits a les escoles.

Font: Svea i Pablo, Descobrint els secrets de Suècia

Read Full Post »

Bellaterra, 3 de desembre de 2025

Segons l’agència EFE, el gravat de Francisco de Goya que pertanyia al dictador comunista Nicolae Ceausescu (1918-1989) serà subhastat el proper 16 de desembre a Bucarest.

Així ho va anunciar aquest dimecres la casa de subhastes bucarestina ‘A10 by Artmark’ en un comunicat en què afirma que l’obra, titulada ‘La Filiación-Capricho nº 57’, hauria arribat a mans de Ceausescu com a obsequi del rei emèrit d’Espanya, Joan Carles I, segons l’entitat de subhastes.

El quadre, exposat ja ara a la galeria de la casa de subhastes, «té una procedència impressionant: pertany a la sèrie ‘Los Caprichos’, creada pel famós pintor espanyol a finals del segle XVIII, i procedeix d’una cobejada col·lecció: és un regal personal rebut per Nicolae Ceausescu del rei d’Espanya, Joan Carles I de Borbó, al voltant de 1979-1980, indica la nota.

Confiscat el 1989 després de la violenta mort del matrimoni Ceausescu, executat el 25 de desembre del 1989 enmig d’una revolta que va posar fi al règim comunista, el gravat va ser lliurat el 2012 als hereus dels seus antics amos.

El preu de sortida del quadre és de 8.000 euros

Posteriorment, per ordre del Ministeri de Cultura, va passar a estar sota la protecció del Fons Nacional de Patrimoni Cultural Mòbil, cosa que implicaria que, mentre pot continuar sent una propietat privada, està subjecta a determinades condicions per poder ser treta de Romania.

Anca Bejan, portaveu de l’esmentada casa de subhastes, ha confirmat a EFE que l’actual propietari és un dels hereus el nom dels quals no pot revelar, i ha assegurat que el procés és plenament legal.

En el comunicat, Artmark informa que el preu de sortida del quadre és de 8.000 euros, cosa que qualifica de «notable» en ser molt inferior a les quantitats per les quals altres gravats comparables de Goya s’han subhastat en el passat a nivell internacional.

Font: EFE

Read Full Post »

Bellaterra, 3 de desembre de 2025

“La distinció l’atorga l’European Capital of Christmas i premia les celebracions nadalenques que poden inspirar altres ciutats d’Europa. La candidatura barcelonina ha convençut el jurat per la seva barreja de tradició amb creativitat, sostenibilitat i multiculturalitat“

La capital catalana ha estat escollida a la categoria de ciutat de 100.000 habitants.  El guardó s’atorgarà el dia 13 de desembre a la localitat lituana de Vilnius, actual capital europea del Nadal.

La candidatura de Barcelona posava en valor una celebració nadalenca que combina les tradicions amb l’esperit innovador i creatiu propi de la nostra ciutat.  A més, el premi reivindica les iniciatives de sostenibilitat com les fires o la recollida d’arbres i decoracions vegetals després de les festes.

Dins del programa d’activitats i esdeveniments oberts a la ciutadania que es treballarà per a la capitalitat del proper any, s’ha anunciat la voluntat d’ampliar els carrers amb llums d’autor.

Gisela Macedo|Barcelona ha estat escollida Capital Europea del Nadal 2026. El reconeixement, promogut per la Unió Europea i atorgat per l’entitat ‘European Capital of Christmas’, es lliurarà el proper 13 de desembre a Vilnius (Lituània), la capital guardonada l’any passat. Ho ha anunciat l?ajuntament en un comunicat aquest dimarts.
Segons ha informat l’organització europea, la candidatura barcelonina ha convençut el jurat internacional, reunit a Waterford (Irlanda), pel seu particular model nadalenc que barreja tradició amb creativitat, sostenibilitat i multiculturalitat.
“És un reconeixement a la feina ben feta”, ha celebrat aquest dimarts la comissionada de Promoció Econòmica, Nadia Quevedo, qui ha afirmat el reconeixement impulsa el govern municipal a“seguir treballant” en la mateixa línia que fins ara. En aquest sentit, ha anunciat que continuaran ampliant el nombre de carrers il·luminats amb dissenys d’autor, com ja s’ha fet aquest 2025, per convertir la capital catalana en referent europeu en aquest aspecte.

Llums amb segell propi

Aquest any, la plaça de Catalunya, la Gran Via, el carrer Aragó i la Via Laietana pengen propostes artístiques noves, creades per cinc estudis guanyadors d’un concurs d’idees que va convocar l’Ajuntament de Barcelona en col·laboració amb l’Associació de Disseny Industrial del FAD (ADI-FAD).

Així, a la plaça de Catalunya es pot veure recreat el vol d’ocells formant cors a l’aire; a la Gran Via, mòduls LED que simulen espelmes; i, a la Via Laietana -que recupera aquest any els seus llums després de les interminables obres-, uns dissenys inspirats en el clàssic panot.  Unes propostes a les quals se sumen el recent inaugurat roscó gegant del DHUB i les finestres de còmic del passeig de Sant Joan, que repeteixen aquest any.

Però les que més han cridat l’atenció aquest any són les llums ingenioses del carrer Aragó, amb panells lluminosos on es poden llegir frases que cada any sonen a moltes llars catalanes durant les festes, com ara, Ara, torrons o I demà canelons, “Cerca el caganer!” o “Qui porta el Cava?”

També aquest any l’Ajuntament de Barcelona ha gastat més en il·luminació de Nadal: 3,8 milions d’euros, un 15% més que l’any passat. D’aquesta manera, aquestes festes la ciutat ha afegit 16 quilòmetres més d’enllumenat respecte a l’any passat, arribant a un total de 126 quilòmetres de carrers il·luminats. Unes xifres que podrien incrementar l’any que ve.

“Els llums d’autor són el camí cap a un model diferenciador que doni a Barcelona una identitat pròpia”, ha dit Quevedo aquest dimarts davant dels mitjans.

El que sedueix el jurat

L’organització que atorga el premi ha explicat què és el que més els agrada del Nadal barceloní: “Les figures del Tió de Nadal i Els Pastorets, les nadales llatinoamericanes, els mercats a l’estil centreeuropeu i la gastronomia mediterrània”. També parlen dels seus pessebres, fires i les ja esmentades llums d’autor.
Així mateix, per al jurat europeu, els esdeveniments imprescindibles per a qualsevol visitant són la Fira de Santa Llúcia (la més antiga de la ciutat), la Cavalcada dels Reis Mags i l’esdeveniment d’encesa de llums, que aquest any s’ha celebrat amb magnificència amb un gran espectacle al passeig de Gràcia amb el gran espectacle. 

L’organització del concurs també ha subratllat el compromís de la ciutat amb la sostenibilitat en aquestes dates, amb decoracions amb llums LED de baix consum, fires ‘eco-friendly’ i l’habilitació de punts específics per a la recollida d’arbres de Nadal i elements orgànics, que cada any es col·loquen per tota la ciutat quan acaben les festes.

Què guanyen les ciutats premiades

La convocatòria d”European Capital of Christmas‘ estava oberta a totes les ciutats de la Unió Europea, a més d’Andorra, Islàndia, Liechtenstein, Mònaco, Noruega, Suïssa i el Regne Unit, i es dividia en tres categories segons la mida de les urbs.

Barcelona s’ha coronat com a guanyadora en la categoria de Capital Europea del Nadal 2026 (més de 100.000 habitants).

Les altres guardonades han estat Wels (Àustria) i Kirkop (Malta): la primera, proclamada Ciutat Europea del Nadal 2026 (categoria per a municipis de menys de 100.000 habitants), i la segona, reconeguda com a Villa Europea del Nadal 2 10.000 habitants).
A les tres ciutats reconegudes se’ls donarà l’oportunitat de “millorar la seva imatge a nivell nacional i internacional” i rebran assessorament i ajuda per accedir a subvencions i finançament europeus; per buscar patrocinadors i negociar amb ells, i per promocionar-se com a destinacions nadalenques de referència.
En aquest sentit, la comissionada barcelonina Nadia Quevedo ha valorat l’impacte positiu que tindrà això en el comerç i la restauració de la ciutat: “Per al govern municipal és una prioritat la promoció del Nadal com una data important per als eixos comercials i per a la restauració de Barcelona”, ha assenyalat.

Notícies relacionades i més

Les sis novetats més destacades dels llums de Nadal 2025 a Barcelona
Barcelona opta per un espectacle de llum per prescindir del pessebre a la plaça de Sant Jaume el Nadal del 2025
La Casa Batlló presenta el seu espectacle gratuït de llums de Nadal: dates i horaris

Les guanyadores, per la seva banda, hauran de desenvolupar un programa d’activitats lligat a la capitalitat. L’Ajuntament de Barcelona ha informat que el seu programa serà el mateix que ja té en marxa: “Seguirem treballant en el pla estratègic que ja tenim i millorant any rere any la nostra aposta”, ha dit Quevedo. “Els valors que a Barcelona projectem amb el nostre Nadal, que combinen la part tradicional amb elements més innovadors, sostenibilitat i multiculturalitat, fan que sigui un model nadalenc segurament únic a Europa (…) Seguirem en aquesta mateixa línia. Aquest reconeixement ens indica que anem per bon camí”, ha conclòs.

Font: Turisme de Barcelona, El Periódico de Catalunya

Read Full Post »