Albert Solé i el seu pare Jordi Solé Tura, a Romania, en un fotograma del documental ‘Bucarest, la memòria perduda’
El seu fill va fer llavors un documental sobre la seva vida i la seva malaltia, ‘Bucarest, la memòria perduda’, títol que evoca el seu exili en general i, en particular, la seva contribució a la clandestina Ràdio Pirenaica, que tenia la seva seu secreta a Bucarest, la capital de Romania.
Es tractava d’una emissora molt dura i crítica en contra del règim de Franco, en què es deien moltes veritats, de vegades exagerades, però la premsa franquista també era molt violenta. En tractar-se d’una ràdio nascuda en els anys de la guerra mundial, els que hi treballaven era gent que s’havia anat d’Espanya i ja no havien pogut tornar, pel que tot just coneixien la realitat del que passava allà en aquell moment. En canvi, jo acabava d’arribar, era jove i sabia el que estava succeint. Pertànyer a una generació diferent em permetia fer coses que ells no podien suposar, com ara posar el primer disc de Raimon. M’havien parlat d’un noi valencià que havia tret un disc i que ho feia molt bé, així que vaig aconseguir que m’ho enviessin i va sonar en la ràdio, cosa que va alarmar els més veterans de l’emissora, que em deien que em deixés de cantautors i posés més himnes. No els vaig fer gaire cas i vaig seguir posant discos dels nous cantautors que sortien, alhora que informava de notícies molt importants que m’arribaven des de Catalunya i de tot Espanya.
Nacionalitats i nacionalismes a Espanya’ (1985), escrit per Jordi Solé Tura.
Si el desaparegut Jordi Solé Tura, un dels pares de la Constitució de 1978, visqués el pols actual de la política (i més en concret el del seu partit, el PSC, i el seu actual secretari el senyor Miquel Iceta, un subordinat del PSOE ), com a bon coneixedor i ponent de la Carta Magna, intentaria defensar el que ell mateix va formular per al problema del referèndum. Diu així: “Dret d’autodeterminació: El dret d’autodeterminació a través d’una consulta electoral significa que la població del territori on aquest dret s’exerceixi pot pronunciar-se per la independència o rebutjar-la. Però, precisament perquè és un dret d’autodeterminació, només es pronuncia la població del territori que pretén autodeterminar. La població de la resta de l’Estat -és a dir, en el nostre cas, de la resta d’Espanya- no es pronuncia electoralment, sinó que es limita a prendre nota del resultat electoral al territori en qüestió i acceptar el resultat “. Això està tret de la pàgina 155 del llibre ‘Nacionalitats i nacionalismes a Espanya’ (1985), escrit per Jordi Solé Tura.
No sé què fa el TC o el Govern central o la resta de politòlegs i oligarques per tal de no deixar anar la gallina dels ous d’or. Azorín ja deia el 1931 més o menys que Catalunya complia amb tots els requisits per ser una nació: cultura, llengua, folklore, història i tradicions pròpies. No val la possible votació al Congrés o una consulta a nivell nacional: la sobirania resideix en el poble i no en els polítics.
BIOGRAFIA DE JORDI SOLÉ TURA
Polític i advocat espanyol nascut a Mollet del Vallès (Barcelona) el 23 de maig de 1930. Va morir el 4 de desembre de 2009 a Barcelona. Va ser diputat socialista per Barcelona i president de la Comissió d’Afers Exteriors del Congrés dels Diputats.
Fill de forners, va iniciar els seus primers estudis al seu poble natal, però, obligat per les necessitats familiars, els va abandonar per treballar en la forn dels seus pares. En 1951, amb 21 anys, va començar el Batxillerat com a alumne lliure, que va acabar en any i mig. Posteriorment, va ingressar a la Universitat Central de Barcelona, on es va llicenciar en Dret amb Premi Extraordinari el 1958. En l’últim curs de carrera, 1956-1957, va ser expulsat de la Facultat per participar en el Primer Congrés d’Estudiants. El 1958 va ingressar, com a professor ajudant, a la Càtedra de Dret Polític de la Facultat de Dret de la Universitat Central de Barcelona, i el 1959 va passar a professor adjunt. Aquest mateix any va fundar la revista Universitat. El 1960, a l’incrementar-se el nombre de detencions de comunistes catalans, va marxar a París, i el 1961, a Bucarest (Romania) per treballar a Ràdio Espanya Independent.
Després ampliar els seus estudis a París, va tornar a Barcelona a finals de 1964, i al començament de 1965 es va reincorporar a la Càtedra de Dret Polític de la Universitat Central de Barcelona. En 1966 va ser novament expulsat de la Universitat per participar a l’assemblea dels Caputxins de Sarrià. Va romandre dos anys separat de l’activitat docent, en els quals va realitzar diverses traduccions de l’anglès, francès i italià al castellà i al català. El 1967 es va doctorar en Dret i un any després va tornar a la Universitat, encara que per poc temps, ja que al començament de 1969 va ser detingut i condemnat a sis mesos de presó que va complir a la presó Model de Barcelona.
Anys després va accedir, per oposició, al lloc de professor agregat de Dret Polític de la Universitat Autònoma de Barcelona, de la qual va demanar trasllat per a la Universitat Central d’aquesta ciutat, en la qual és catedràtic de Dret Polític des de juliol de 1982. A partir de 1985, i fins a la seva tornada a la vida política activa, va ser degà de la Facultat de Dret d’aquesta Universitat.
Membre del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) des de 1956, es va deslligar d’ell en 1964 després de les expulsions de Fernando Claudín i Jorge Semprún. Anys després, el 1970, va formar el partit Bandera Roja, i es va dedicar principalment al moviment polític de barris. El 1974, com la majoria d’aquest grup, es va incorporar de nou al PSUC, del qual des de 1975 va formar part del Comitè Central i des de 1978 del Comitè Executiu. Des de 1976 va ser també membre del Comitè Central del Partit Comunista d’Espanya (PCE).
En les eleccions del 15 de juny de 1977 va ser elegit diputat del PSUC per Barcelona. Al Congrés dels Diputats va ser portaveu i vicepresident del Grup Parlamentari Comunista. Va participar en la Comissió de Ponència Constitucional i va ser portaveu en el debat constitucional. Reelegit en les eleccions de l’1 de març de 1979, va ser membre de la Diputació Permanent del Congrés i de les Comissions de Reglament, Mixta Constitució-Reglament, d’Administració Territorial, Constitucional i de la de Justícia.
Com a membre de la Comissió Constitucional va participar en la preparació de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Candidat al Congrés dels Diputats pel PSUC a les eleccions generals celebrades el 28 d’octubre de 1982, no va obtenir l’escó. Poc després, al desembre, va ser elegit candidat del PSUC a l’Alcaldia de Barcelona, per als comicis del 8 de maig de 1983. Va ser triat regidor, però va renunciar a l’octubre de 1983. La seva retirada voluntària de la política es va produir perquè no veia amb claredat l’espai polític comunista pel qual havia lluitat. Llavors es va reincorporar a la seva càtedra de Dret a Barcelona.
Després de les eleccions generals de juny de 1986, Solé Tura va mantenir contactes amb el líder socialista Raimon Obiols, que van donar com a resultat el seu acostament progressiu al Partit Socialista de Catalunya (PSC), que va culminar en les eleccions autonòmiques catalanes de maig de 1988 a l’ocupar el quart lloc, com a independent, a la candidatura del PSC per Barcelona. Va obtenir l’escó.
En les eleccions generals del 29 d’octubre de 1989 va ser elegit membre del Congrés dels Diputats, després d’ocupar el quart lloc en la llista del PSC-PSOE per Barcelona. Durant aquesta legislatura, i des del 21 de desembre, va ser president de la Comissió Constitucional de la Cambra Baixa. L’11 de març de 1991, amb la remodelació del Gabinet que va fer el president del Govern, Felipe González Márquez, va ser nomenat ministre de Cultura en substitució de Jorge Semprún.
Solé Tura va determinar com desafiament més important del seu departament la projecció exterior de la cultura espanyola, principalment a Hispanoamèrica, així com la cooperació cultural interior i la producció audiovisual. El 3 de desembre de 1992 va rebre a Amsterdam el Premi Erasmus.
Durant el seu mandat al capdavant del departament de Cultura es van dur a terme les obres de remodelació de la Biblioteca Nacional i del Teatre Reial, que no es van concloure durant el seu mandat; el Museu Thyssen Bornemisza, al Palau de Villahermosa de Madrid, es va inaugurar el 8 d’octubre de 1992; i el Centre Reina Sofia es va convertir en Museu d’Art Contemporani. A aquest centre es va traslladar, el 26 de juliol de 1992, el Guernica, emblemàtic llenç de Picasso que es trobava en el Casón del Bon Retiro. Va treballar en el pla d’actuació de ciutats històriques dut a terme entre el Ministeri d’Obres Públiques i Transports (MOPT), el de Cultura i la Federació Espanyola de Municipis i Províncies, signat el 4 de maig de 1993, i va potenciar el paper de l’Institut Cervantes a l’estranger.
A l’abril de 1993 va ser designat candidat amb el número tres de la llista del PSC-PSOE, per Barcelona al Congrés dels Diputats en els comicis generals del 6 de juny de 1993, en què va resultar elegit. El 14 de juliol de 1993 va cessar com a ministre de Cultura en ser nomenat el setè Govern de Felipe González. Va ser substituït en el càrrec per Carmen Alborch. A l’agost de 1993 li va ser concedida la Gran Creu de Carles III.
Amb l’inici de la V Legislatura, el 8 de setembre de 1993 va ser elegit president de la Comissió d’Afers Estrangers de la Cambra Baixa. A més, presideix la Comissió Mixta Congrés-Senat per a les Comunitats Europees. Jordi Solé Tura, a més de assidu col·laborador de diverses revistes i diaris, és autor de nombrosos llibres, entre ells: Catalanisme i revolució burgesa (1967), Introducció al règim polític espanyol (1971), Política internacional i conflictes de classe (1974), Ideari de Valentí Almiraill (1975), Diccionari del comunisme (1976), Constitucions i diaris constitucionals a Espanya (1978), Els comunistes i la Constitució (1978), i Nacionalitats i nacionalismes a Espanya (1985).
L’any 2004 se li diagnòstic la malaltia d’Alzheimer, pel que va decidir retirar-se. Va morir dos dies abans de la celebració del 31 aniversari de la Constitució espanyola. El seu fill, Albert Soler, va realitzar un documental anomenat Bucarest, la memòria perduda sobre la seva vida, que va obtenir un premi Goya.
BELLATERRA.CAT 