Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘César Ronquillo’

César Ronquillo: “Com sempre passa en aquest país. La gent sortirà al carrer per Messi o Cristiano Ronaldo, però no per reivindicar que hi hagi persones cobrant 1.000 euros. Som així, no tenim remei”.

César Ronquillo, té 58 anys i és caporal de la Policia Local de Cerdanyola

César Ronquillo, té 58 anys i és caporal de la Policia Local de Cerdanyola, on treballa des del 1986. El 6 de març comencen els símptomes de covid-19 i durant quatre dies empitjoren. A partir d’aquí un coma en les ucis dels hospitals Vall d’Hebron i Parc Taulí. Un mes després, va despertar amb una traqueotomia, un infart, un ictus i una paràlisi lateral que afectava la banda esquerra del seu cos. Però va sobreviure i ara és un dels protagonistes de Vitals, sèrie documental d’HBO.

En el seu estat de Whatpsapp posa ‘supervivent’. És aquesta la paraula que el defineix?

Sí, encara ho és. Quan vaig passar de la UCI a semicrítics i parlava amb les persones que tenia al meu voltant els hi deia: Nosaltres som els supervivents del covid. Els que estàvem allà érem tots de la primera onada, jo vaig entrar el 12 de març.

Com acaba a l’hospital?

El 7 de març vaig anar a l’ambulatori perquè em trobava malament amb febre i cansat, però vaig anar a treballar. Quan estava a la feina un company em va veure molt malament i em va portar al CAP II. Allà la doctora –era la primera vegada que veia una doctora amb mascareta- em va preguntar si havia estat en contacte amb persones del sud-est asiàtic. L’únic que havia fet era visitar moltes obres on hi havia treballant persones estrangeres, però res més. Estic quatre dies a casa amb febre alta –dels quals no recordo res- i després ja una ambulància em porta a l’hospital.

107 dies ingressat per covid-19. Del 12 de març al 26 de juny. És casualitat que el dia que va tornar a casa ho faci amb una samarreta de Son Goku?

No, va ser totalment intencionat. Ho vaig voler fer en honor a les meves filles. La meva filla gran va aprendre a fer servir el vídeo i me’l gravava quan jo estava treballant. Li vaig dir a la meva dona que em portés la samarreta per sortir de l’hospital com a supervivent, però també com a Son Goku (riu).

I què va sentir al tornar a casa?

Va ser molt emocionant, crec que no em vaig marejar de miracle. Quan vaig passar a l’Albada a fer rehabilitació van trigar tres setmanes en poder-me posar dret. Havia perdut tota la massa muscular i com vaig patir un microictus al costat dret, tenia immobilitzat el costat esquerre. Encara arrossego les seqüeles. Quan vaig tornar a casa cada dia era una lluita. Sobretot vaig estar més content quan van començar a desaparèixer els dolors constants. Quan vaig poder sortir de casa portava uns ganxos i un caminador, després amb dues crosses i ara ja amb una només, sobretot per la inestabilitat del terra. Però encara em queda camí a la rehabilitació.

Com ha estat veure la teva experiència transformada en una sèrie d’HBO?

Tinc un caràcter que els problemes i els disgustos em duren cinc minuts. Vaig aprimar-me quasi 35 quilos en un mes i em clavava els meus propis óssos. Era un dolor molt gran i constant. Aguantar aquest dolor i no poder contactar amb els teus és molt dur. De tant en tant sí que feia alguna videoconferència. La sèrie l’he vist dues vegades. La primera va ser en una exhibició particular que em van fer i em va impactar. La segona vegada ja la vaig veure a casa i estava més pendent de com reaccionava la meva família. La meva filla gran va necessitar una setmana per veure-la, es va haver de mentalitzar. I la petita cada vegada que acabava un capítol em trucava plorant. Cada vegada que parlo de la sèrie em noto un sentiment per dins. Quan passejo pel carrer fins i tot m’han parat persones que no coneixia molt i m’agraïen el documental.

Moltes persones han denunciat que calien més imatges de les UCI per conscienciar. També ho creu?

S’han vist imatges que són pinzellades molt suaus del que realment s’ha viscut a les UCIS. Fins i tot alguns sanitaris creuen que ‘Vitals’ es pot considerar suau, però la seva funció era explicar el que s’havia viscut i també donar esperança amb els supervivents. Potser s’hauria de fer un documental amb el més cru de la pandèmia.

En totes les entrevistes ha destacat el seu immens agraïment als professionals sanitaris. Se’ls ha reconegut prou?

No. Com sempre passa en aquest país. La gent sortirà al carrer per Messi o Cristiano Ronaldo, però no per reivindicar que hi hagi persones cobrant 1.000 euros. Som així, no tenim remei.

Va ser hospitalitzat just abans de l’Estat d’Alarma. S’imaginava arribar a un confinament domiciliari i a una pandèmia mundial?

Ni molt menys. Quan la meva dona em va dir que estàvem en estat d’alarma li vaig dir: no serà en estat de setge? Tenia barrejats els conceptes, feia molt temps que havia estudiat la Constitució. Quan vaig aconseguir despertar i passats els tres o quatre primers dies, que només m’ofegava… Vaig ser conscient que les infermeres portaven EPI, que hi havia amb finestres de metacrilat i un panell amb fotografies de la meva mare, la meva dona, les meves filles i la gossa. Vaig trigar cinc dies en assimilar tot, m’anaven dient les coses a pinzellades.

Va despertar el 13 d’abril. Què es el primer que veu?

Les fotos que et dic i a les infermeres amb EPI. L’equip mèdic portava 3 o 4 dies baixant la medicació. Tots els que despertàvem obríem molts els ulls, les veia i tornava a dormir. Només era conscient uns minuts. Estaven preocupats perquè no aconseguien despertar-me. Al quart dia ja vaig despertar durant més temps i llavors van començar els ofecs perquè tenia una traqueotomia i la mucositat era horrible.

I ara, com se’t planteja el futur?

He complert l’any de baixa laboral per la Segurerat Social i directament passo a l’Institut Català d’Avaluacions Mèdiques (ICAM). D’allà no sé quan em trucaran per passar un tribunal mèdic. Jo intentaré tornar a treballar, però dependrà del tribunal. Ara mateix em queden un any i sis mesos per jubilar-me.

Font: Cerdanyola al Dia

Read Full Post »