BELLATERRA.CAT

Bellaterra, 16 de novembre de 2025

LLUIS TORRES|L’amiga Rosa Maria Piquer ens va convidar i fer de guia per passar una esplèndida  jornada cultural a Vic, -capital de la comarca d’Osona-. Vàrem aprofitar el dia solejat per visitar el seu centre històric, i xino-xano, els atractius carrerons, des de la Plaça Major, fins a la Catedral de Sant Pere, on admiraren les immenses obres murals del pintor Josep Maria Sert, que  gairebé ens va ocupar part del matí.

Després de trepitjar els vells panots del seus històrics carrers, i els edificis més important de la ciutat vella, ens vam dirigir cap el Casino de Vic, on havíem reservat taula per dinar al seu Restaurant situat al primer pis.

Vic, està situada al centre de la Plana de Vic, al territori on conflueixen els rius Mèder i Gurri. Rodejada d’explotacions agrícoles i ramaderes, per ella passen les carreteres més importants de la comarca. Això fa possible que Vic sigui el centre comercial de la zona i un punt estratègic per arribar tant a la costa com als Pirineus.

Vic és una ciutat petita, d’uns 50.000 habitants, que es pot recórrer en un sol dia. Tot i així, el patrimoni arquitectònic és ampli. A més, pels voltants es pot gaudir d’espais naturals de gran bellesa i poblets amb molt d’encant.

Al centre de la ciutat de Vic trobem el Casino de Vic, un edifici centenari on es pot anar a socialitzar, passar una bona estona i anar a dinar al seu Restaurant

El Restaurant Casino de Vic està dotat de dues sales, tot i que la més atractiva i lluminosa és la de l’entrada, amb un servei de bar molt atent. El Restaurant ofereix una cuina mediterrània amb uns tocs moderns i creatius, platillos que van des dels millors embotits de la zona, fins a verdures, peixos més característics, així com les millors carns i guisats. Un punt apart que ens ha sorprès són els postres, tots ells amb una presentació força artística, com per exemple el Mel i mató i el Braç de gitano (veure fotografies)

Vàrem triar el seu atractiu Menú Migdia. Els vespres ofereixen plats de mitges racions  per gaudir-lo com si fos un Menú Degustació, això sí, per a taules completa.

Per la nostra pròpia experiència gastronòmica, a la cuina, per la seva qualitat i presentació, li donem un 9, al local i decoració un 7, al servei un 7 i al preu qualitat un 10. Pensem que el menjador, per la seva grandària i lluminositat s’hauria de situar a la zona d’entrada bar, i les dues petites sales que utilitzen com restaurant fos més interessants oferir-les com salons privats.

CRÍTICA EN POSITIU PER MILLORES

Un detall important a millorar és l’actitutd professional d’anim de servei; caldria que fos més alegre i dinàmic, tot i que es atent. Les flors artificials de la taula podrien ser substituïdes per una petita planta o flor natural, un detall que donaria més categoria i frescor. Ens ha agradat molt la vaixella i coberteria francesa, que es de bon nivell, però no pas els individual de plàstic de les taules. El blanc garnatxa D.O. Terra Alta  s’hauria de servir en una cubeta amb aigua i gel, o sinó vestit de guant glaçat. Un detall més que suggerim és que al finalitzar l’àpat s’ofereixi la possibilitat de fer el cafè al bonic bar que hauria de ser la sala principal del restaurant. Al marxar caldria recordar a la clientela que tenen 1 hora gratuïta al proper aparcament SABA, tal com es pot veure publicat a la web oficial.

SUGGERIMETS:

Saltejat bolets, mongetes i ou ferrat 7,90

Carpaccio de tomàquet amb bacallà exqueixat i olivada 5,10

Amanida amb formatge grec feta i fruites fresques 5,50

Tempura de verdures i soja 5,75

Amanida tèbia de llagostins i taronja 8

Xipironets saltats amb pèsols 6,80

Patata farcida brandada de bacallà 5,50

Pilotilles amb fons de samfaina 6,90

Suprema de salmó a la llimona 7,50

Espàrrecs a la planxa amb formatge manxec gratinats 5,75

Croquetes de pollastre amb amanida 5,50

Arròs de llagostins 6,90

Llom de bacallà amb fons de tomàquet i allioli gratinat 8,50

Raviolis farcits de pera i ricotta 5,70

POSTRES

Braç de gitano de trufa 4,90

Batut de fruites naturals 4,90

Pastís de formatge amb nabius 5,25

Coulant de torró i gelat de xocolata 5,80

RESTAURANT CASINO DE VIC

T. 938 852 463

C/. Jacint Verdaguer, 5, Primer Pis      (08500 Vic, Barcelona)

.

Read Full Post »

Bellaterra, 16 de novembre de 2025

“Situat a l’extrem nord-occidental de la comarca d’Osona, concretament al Lluçanès, la Fonda — Restaurant Sala es troba en una zona tranquila i boscosa, de tradicions agrícoles i ramaderes. El Lluçanès és un territori que s’enlaire en un altiplà amb personalitat pròpia, amb un entorn molt ben preservat amb espais declarats d’interès natural i arquitectònic”.

Fonda Sala, Restaurant i Fonda a Olost

La Fonda — Restaurant Sala d’Olost és un establiment familiar situat al Lluçanès que, tal com el seu nom indica, combina serveis de restaurant i d’allotjament. Al capdavant hi trobem Toni Sala, que juntament amb Aurora Gabasa, van obrir les portes de La Fonda el 1959. La seva llarga experiència els va permetre obrir a la dècada dels vuitanta un nou espai, El Restaurant: una sala comfortable, ample i elegant, on poder oferir una gastronomia més innovadora i de tendència, sense deixar de banda el seu “savoir-faire” de la cuina rural i de caça.

El Restaurant Sala segueix un procés d’elaboració acurat i minuciós que ha estat distingit amb l’estrella Michelin des de 1992. La guia de millors resturants del món ha definit la seva cuina com “una cuina de gran finesa”, un establiment al qual compensa parar-se tant per la bona cuina com per la seva localització emblemàtica i l’entorn que l’envolta.

A més d’aquest espai gastronòmic, pel qual molta gent fa peregrinatge, la Fonda Sala ofereix els serveis que li donen nom a la fonda, com és el menú diari, basat en una cuina casolana i un ambient familiar, amb un servei d’habitacions on poder descansar i gaudir de la tranquil·litat que un poble com Olost pot proporcionar.

Quatre dècades i dues generacions plenes de passió

La Fonda — Restaurant Sala és un establiment familiar que van engegar el 1959 els pares d’en Toni Sala, situant Olost al mapa gastronòmic mundial.

Avui en dia el dirigeixen Toni Sala, com a xef i director, i la seva dona Aurora Gabasa, com a directora de sala, amb l’ajuda i col·laboració de la “saba nova” que aporten els seus fills, Toni Sala (fill) a la cuina i Sergi Sala des del menjador. Cadascú aporta el seu talent per mantenir el prestigi d’una casa familiar de menjars amb una estrella Michelin des de l’any 1992.

Situat a l’extrem nord-occidental de la comarca d’Osona, concretament al Lluçanès, la Fonda — Restaurant Sala es troba en una zona tranquila i boscosa, de tradicions agrícoles i ramaderes. El Lluçanès és un territori que s’enlaire en un altiplà amb personalitat pròpia, amb un entorn molt ben preservat amb espais declarats d’interès natural i arquitectònic.

El seu passat històric entorn al bandolerisme, la bruixeria i els carlins, suposen també una oferta lúdica i cultural pels visitants, en forma d’itineraris plens de llegendes i personatges històrics com el bandoler Perot Rocaguinarda (qui dóna nom a un dels menús gastronòmics del Restaurant), el brigader Cabrinetty o la bruixa Napa.

Font: Restaurant Fonda Sala, Bellaterra Gourmet

RESTAURANT SALA

Plaça Major, 17

08516 Olost de Lluçanès

938 880 106

Read Full Post »

Bellaterra, 11 de novembre de 2025

LLUIS TORRES|Per a molts locals de restauració els comentaris i valoracions a les seves xarxes socials són una targeta de presentació, com ha estat el cas positiu de la Cuisine d’Anetta Els clients poden avaluar des del menjar al servei, l’ambient… Una bona puntuació és un gran reclam, però bàsicament cal valorar, per sobre de tot, el plat i servei. Una luxosa decoració no és la base important d’un bon restaurant, sinó la cuina i el servei atent i professional.

“El Restaurant la Cuisine d’Anetta no és al centre de Carcassonne però val la pena desplaçar-se  fins allà, aparcar gratuïtament just davant i gaudir d’un menú del mig dia molt aconsellable i de canvi diari.  El local és molt lluminós i com la cuina està a la vista, ens permet d’observar tot el Savoir faire d’Anetta, la chef propietària. El servei de
portat per la filla de la propietària és molt  atent, proper i professional.

La qualitat preu de la Cuisine d’Anetta és molt bona, la presentació molt curada en la seva impecable vaixella blanca. Si esteu per Carcassonne s’aconsella  al 100%, considerant que el local no presumeix de sofisticat, perquè l’autèntic luxe està en plat. No espereu us portem la carta, perquè els esforços diaris els concentren totalment en el Menú Migdia de canvi diari. Des del primer plat fins els postres, tot ho fan a casa, el que demostra la professionalitat e interès per conservar el ple diari de gom a gom Reserveu abans si no voleu tornar enrrere i perdre el temps!

Nosaltres vàrem escollir una Lasagna amb dos salmóns, -fresc i fumat- amb porro, Calamar farcit de carn amb tomàquet i arròs, Assortit de formatges, Pavlova amb nata i fruits vermells, i vi negre de la zona. Tot plegat, per la seva qualitat preu, vàrem sortir satisfets per tornar al Barcelona, això sí, decididament, de pasar la veu als nostres familiars i amics.

LA CUISINE D’ANETTA

101, Avenue Franklin Roosevelt

1100 Carcassonne (France)

RESERVES: +33 4 68722604

MAIL: cuisine@anetta.fr

Read Full Post »

Bellaterra, 10 de novembre de 2025

LLUIS TORRES|El postre Pavlova és a base de merenga, nata i fruits vermells. Originària d’Austràlia o Nova Zelanda, a principis del segle XX.  L’elegant ballarina Anna Pavlova va inspirar aquestes postres al voltant de 1910. Nascuda a Sant Petersburg de mare soltera que treballava de bugadera, va esdevenir primera ballarina dels Ballets Russos i va ser la primera a fer una gira mundial amb la seva pròpia companyia. La seva actuació a The Dying Swan continua sent inigualable. Malalta, va optar per portar-se al límit i morir en lloc de deixar de ballar. Això sens dubte posa el llistó molt alt per als pastissers i la que hem gaudit al Restaurant la Cuisine @Anetta de la ciutat occitana de Carcassonne ha estat del tot excel·lent. Dobry zysk!

INGREDIENTS (PER A 8 PERSONES)

Per al merenga

• 5 clares d’ou (150 g)
• 225 g de sucre granulat
• 5 g de midó de blat de moro
• 40 g de sucre glaç
• 3 g de vinagre blanc

Per al suc de maduixa

• 500 g de maduixes madures
• 40 g de sucre granulat

Per a la crema de citronel·la

• 350 g de nata líquida
• 35 g de branquetes de citronel·la
• 40 g de sucre granulat
• 130 g de mascarpone
  

PREPARACIÓ

1. Primer, prepareu el merenga. Aboqueu les clares d’ou al bol d’una batedora de peu. Bateu-les fins que hagin doblat el seu volum. Afegiu-hi gradualment 200 g de sucre, continuant batent. Un cop el merenga s’hagi espessit, afegiu-hi el vinagre. En un bol petit, barregeu els 25 g de sucre restants amb la maizena. A continuació, incorporeu aquesta barreja al merenga.
2. Preescalfeu el forn a 115 °C.
3. Folreu una safata de forn amb paper de forn. Amb una cullera gran, feu 8 merengues grans sobre el paper. Empolseu-les amb sucre glaç i enforneu-les. Enforneu-les durant aproximadament 50 minuts, depenent de la mida de les merengues. Les merengues han de quedar cruixents per fora però toves per dins.
4. Prepareu el suc de maduixa. Netegeu les maduixes i traieu-ne les tiges. Poseu-les en un bol. Afegiu-hi el sucre i tapeu-les amb film transparent. Poseu el bol en una cassola plena d’aigua i deixeu-ho coure al bany Maria durant unes 2 hores. Coleu el suc, aboqueu-lo en una cassola petita i reduïu-lo a foc lent a la meitat.
5. Prepareu la crema de citronella. Tritureu les tiges de citronella amb la part plana d’un ganivet gran i després piqueu-les gruixudament. Aboqueu la nata i la citronella en una cassola i porteu-la a ebullició. Tapeu-la amb film transparent i deixeu-la infusionar sense tapar durant 3 hores. A continuació, coleu-la amb un colador de malla fina.

Font: Cuisine d’Anetta

RESTAURANT LA CUISINE D’ANETTE

101, Avenue Franklin Roosevelt,

1100 Carcassonne (Franca)

RESERVES: +33 4 68722604

cuisine@anetta.fr

Read Full Post »

Bellaterra, 2 de novembre de 2025

“La gastronomia és un art que s’ha de concebre amb creativitat i sentiment”
“Sempre he considerat a Ramon Cabau el meu mestre; em va inspirar enormement a l’hora de fer un pas endavant i involucrar-me de ple en el món de la cuina”

L’establiment va esdevenir un emblema del bon menjar i la cuina tradicional al barri de Gràcia. L’any 2018 Valls va jubilar-se i el local va ser traspassat al grup Miguelitos

PERE VALLS ISART

“Crec que el vi és indispensable per completar un bon àpat i m’agrada tenir cura de la seva elecció i conservació”
“El país ha entrat en una situació complicada, en part resultant d’una espiral creada per un consumisme abusiu. Durant els darrers anys hem pensat que érem un país de rics i no hem sabut tocar de peus a terra”
“Em sento desencantat de la política, i sospito que també n’està la immensa majoria de ciutadans, cosa que queda palesa amb l’alt grau d’abstenció electoral”
Amb més de 50 anys d’història al seu darrere, el Restaurant Bilbao ha sabut mantenir-se com un dels locals més reconeguts de la ruta gastronòmica de Barcelona. Distanciat de modes efímeres, aquest racó familiar continua mantenint viu l’esperit de les fondes de sempre i ofereix una cuina tradicional però posada al dia. No en va, Pere Valls i Isart, propietari i ànima del Bilbao, recorda que tota la seva vida ha estat vinculada al món de la restauració. “Durant molts anys la meva família regentà la fonda que hi havia a Els Hostalets de Pierola, municipi d’on sóc originari i on també, amb anterioritat, la meva àvia havia gestionat el casino del poble. No fou fins al 1953, quan la difícil postguerra encara es feia notar, que amb els meus pares decidírem traslladar-nos a Barcelona a la recerca de noves oportunitats.”

La família Valls-Isart adquirí un local situat al carrer Perill del barri de Gràcia, on inauguraren un bar. “Es tractava d’un negoci familiar que dúiem entre tots i que, inicialment, funcionà com a un bar de barri on es servien cafès, begudes i, ocasionalment, algun plat per a la clientela habitual.”

Al cap d’uns anys, Pere Valls agafà el relleu generacional i, conscient de les possibilitats que tenia aquell negoci, apostà per endinsar-se plenament en el terreny culinari. “La gastronomia era quelcom que sempre m’havia atret, quelcom que havia viscut i que comprenia des de la meva infantesa. Probablement per aquesta raó vaig adonar-me que calia anar una mica més enllà i que fóra bo i necessari que l’establiment s’obrís camí en aquest camp.”

Casualment, en aquella època Pere Valls acostumava a freqüentar el restaurant Agut d’Avinyó, circumstància que li va permetre entrar en contacte amb el seu fundador, el carismàtic i entranyable gastrònom Ramon Cabau. “Arran de conèixer-lo, vaig poder comprovar en primera persona tot allò que sempre s’ha dit d’aquest eminent personatge: que Cabau era un pou de ciència, una persona innovadora i plena d’idees que va saber convertir el seu restaurant en tota una institució a la Barcelona dels anys 70.”
Conscient que Ramon Cabau era un enamorat de la cuina ben feta i dels productes de primera qualitat, Pere Valls es deixà amarar pels seus coneixements. “De les converses que vaig mantenir amb en Ramon vaig aprendre’n moltes coses, però especialment recordo haver-ne tret la conclusió que la gastronomia és un art que s’ha de concebre amb creativitat i sentiment. Sempre vaig considerar a Ramon Cabau un mestre, una persona que em va inspirar enormement a l’hora de fer un pas endavant i involucrar-me de ple en el món de la cuina.”

El Bilbao practica una cuina tradicional i elaborada que, durant els primers 18 anys, es va sustentar en l’experiència i el savor faire de la mare del senyor Valls, a qui més tard ell mateix substituí. “M’agrada molt cuinar i he gaudit durant molt dedicant-m’hi; però, a mesura que passen els anys, arriba un moment en què un mateix necessita prendre’s les coses amb una mica més de calma. Per aquest motiu, des de fa uns 13 anys, a casa nostra hi treballa un cuiner procedent de l’Escola de Restauració que ha sabut comprendre i mantenir viu l’esperit del Bilbao. Es tracta d’una persona jove, amb qui mantinc una bona entesa, que amb empenta i professionalitat sap aportar tocs de modernitat sense apartar-se del caràcter tan arrelat dels nostres plats.”

La carta del Bilbao es composa de clàssics imprescindibles i inamovibles que porten anys delectant al comensal. Però, cada cert temps, Pere Valls sorprèn amb noves aportacions, plats que es renoven o creacions sorgides arran dels productes de temporada. “M’entusiasmen algunes receptes clàssiques de la gastronomia catalana, com és el cas de l’escudella i la carn d’olla –que mai no deixaré d’oferir en temporada d’hivern–, els pèsols ofegats amb cansalada i botifarra negra, el trinxat o el cap i pota. També m’interessen altres plats tradicionals com la cua de bou al vi negre, el cabrit al forn, el turbot amb alls o el llamàntol a la planxa. Per altra banda, al Bilbao també ens agrada aportar una espurna d’innovació a les nostres receptes, tot i que sempre hem fugit de mescles indesxifrables. Ens complau que el client pugui distingir cada un dels ingredients i ens dediquem a fer una cuina directa que no emmascara els productes essencials de qualsevol plat. Per aquest motiu, a la nostra carta hi figuren opcions com ara les múrgoles amb foie i tòfona, el timbal de pop, els ous ferrats amb foie i Pedro Ximénez o la tatin amb poma caramel·litzada amb Calvados.”

Un altre dels distintius del Bilbao és la seva extensa bodega, que reuneix al voltant de quatre-centes referències. “Considero que el vi és indispensable per completar un bon àpat i m’agrada tenir cura de la seva elecció i conservació. El nostre celler emmagatzema caldos de diverses denominacions d’origen. Particularment sento una especial predilecció pels negres de Ribera del Duero i pels blancs que s’elaboren a Catalunya, especialment els del Priorat.”

Malgrat que els sectors de l’hoteleria i la restauració són dels més forts de la nostra economia, la crisi també hi està arribant. “En el transcurs de la meva trajectòria professional no m’ha tocat altre remei que haver de sobreviure a tres o quatre crisis econòmiques importants.

Malgrat això, em sembla que cap dels moments de recessió que hem experimentat al llarg de la història recent ha causat tants perjudicis com l’actual. En el nostre cas particular, tot i que continuem omplint el restaurant, hem notat una clara davallada en la despesa que fan els nostres clients. Ara la gent té molt més en compte el preu a l’hora de l’elecció d’un plat o d’un vi que no pas abans. Crec que el país ha entrat en una situació complicada que, en part, és el resultat d’una espiral creada per un consumisme abusiu. Durant els darrers anys hem pensat que érem un país ric i no hem sabut tocar de peus a terra. Per altra banda, també penso que les mesures que està prenent el Govern central per tal d’encarar l’actual situació econòmica no són les encertades.

Em sento desencantat de la política, i sospito que també n’està la immensa majoria de ciutadans, cosa que queda palesa amb la massiva abstenció electoral que es produeix des de fa un temps.”

Amb una clientela devota que ha fet del Bilbao el seu punt de reunió, i amb d’altra que s’hi acosta motivada pel que explica el boca-orella, aquest restaurant acull, sobretot, persones que aprecien una bona cuina i un bon producte. Assíduament visitat per personatges de l’àmbit de la cultura, l’art, l’espectacle o la política, el Restaurant Bilbao és un local emblemàtic que ha sabut conservar la seva idiosincràsia i, sense caure en tendències transitòries, continua mantenint un aire afable de cafè antic. Però, “si alguna cosa fa possible que el client es senti com a casa és la importància que donem als petits detalls i a l’atenció”, un tracte amigable, humà i professional que Pere Valls i el seu fidel equip mantenen amb cadascun dels seus parroquians.

Font: Testimonios para la historia (22-09-09), Àngel font

Read Full Post »

Bellaterra, 24 d’octubre de 2025

Tres dies abans que França celebri la Festa de la Gastronomia per donar impuls al seu patrimoni culinari, protegit per la Unesco, una enquesta encarregada pel Ministeri gal d’Economia situa el deliciós i controvertit “foie gras “com el plat més emblemàtic de la cuina francesa.

El 48 per cent dels entrevistats per l’institut demogràfic Ipsos tria aquest exquisit menjar de fetge d’oca, ànec o oca gras, com el producte que millor representa a la gastronomia gala, per davant del “pot-au-feu“, un guisat de carn de bou i verdures que sedueix com a ambaixador culinari al 41 per cent dels francesos.

Els segueixen en la llista la “blanquette de veau“, un plat de vedella i pastanagues amb salsa de mantega (31%), el guisat de mongetes i carn denominat “cassoulet” (30%), la costella de bou amb patates fregides ( 19%) o el llenguado “a la meunière” (a la molinera), que consisteix en cuinar el peix enfarinat en mantega fregida i que un de cada deu francesos considera el plat més representatiu de la seva gastronomia.

Es queden fora de la llista altres plats típicament lligats a la taula francesa com el Boeuf bourguignon, els cargols amb salsa, el pernil de Baiona, el pastís de cansalada i nata anomenada “Quiche Lorraine”, els centenars de formatges com el Rochefort, camembert o brie o les cèlebres crêpes.

Tots aquests plats són bastant més econòmics que el rei de la taula francesa, el “Foie-gras“, el preu de venda al públic per quilo oscil-la entre 50 i 200 euros (68,3-273,5 dòlars).

Es tracta d’un producte rendible i fàcil de transportar que es comercialitza en conserva i la producció a França el 2010 va ascendir a les 19.450 tones, segons els productors gals.

Els principals grups dedicats a aquest negoci, típic del sud-oest de França i el mercat representa uns 1.500 milions d’euros l’any (2.000 milions de dòlars), són Euralis Gastronomie, Delpeyrat i Labeyrie, empreses que fan bona part del seu negoci durant les festivitats nadalenques.
Les exportacions d’aquest menjar representar el 2010 uns 47.600.000 d’euros (65 milions de dòlars), amb Espanya com a primer client. El balanç comercial va millorar l’any passat pel que fa als 36,7 milions d’euros (51,3 milions de dòlars) de 2009, però la crisi el va mantenir per sota Dels 57,3 milions (78,3 milions de dòlars) de 2008 o els 65,5 milions d’euros (89,5 milions de dòlars) exportats el 2007.

Tan rendible resulta la comercialització d’aquest producte a l’exterior, i tan demandat continua sent a l’interior, que França importa d’Hongria el 6 per cent de les llaunes que es venen a l’interior, és a dir, 1.400 tones d’un mercat que assoleix les 23.750 tones, segons dades oficials dels productors difosos per “La Revista Oficial del Foie Gras (Cifog)”.
No obstant això, altres professionals del sector com el president de la firma General Merchants-foie gras Partners, Xavier Dubois, estima que dos de cada tres llaunes consumides a França provenen d’Hongria, segon productor mundial amb 2.550 tones, per davant de Bulgària (2.300 tones) i d’Espanya (830 tones), segons dades de 2009.

L’enquesta del Ministeri d’Economia, que pretén reforçar la primera Festa de la Gastronomia, a punt de complir-se un any del reconeixement de la Unesco, situa com a ambaixador culinari de França a un producte envoltat de polèmica.

Nombroses associacions de defensa dels animals critiquen la manera com les aus són criades, engabiades i ordis per hipertrofiarles el fetge abans de ser sacrificades per comercialitzar el seu preuat “foie gras” (fetge gras).

Al final de la cria, setmanes després d’arribar a la granja, s’introdueix un tub metàl · lic en l’esòfag de l’animal, amuntegat al costat dels seus semblants, pel qual llisca menjar a pressió fins que en pocs dies el fetge passa de 100 a 600 grams, en el cas dels ànecs.

Tanta controvèrsia produeix la manera de produir aquest saborós aliment que la fira d’alimentació i beguda “ANUGA”, que se celebrarà a la ciutat alemanya de Colònia entre els propers 8 i 10 d’octubre, va prohibir que els productors de “foie gras” participin en la mostra.

El pes de la producció europea de fetge d’ànec/oca sobre la producció total mundial és pràcticament determinant.

Amb dades del 2018, la producció de la UE representa ni més ni menys que un 95% del total mundial, destacant per sobre de tots els països productors, França, amb 16.400 tones, dos terços (66,6%) de l’oferta mundial total, seguit d’Hongria, amb un 14,4% i 3.550 tm; Bulgària, amb un 11,4% i 2.800 tones.

Espanya, encara que es queda força lluny del podi, és un dels principals productors, al quart lloc mundial, amb 613 tm el 2018 (2,5%); seguit de la Xina, amb tot just 500 tm (2%) i Amèrica del Nord (EUA, Canadà i Mèxic), amb 400 tm (1,62%)

Font: EFE, AviNews,

Read Full Post »

Bellaterra, 23 d’octubre de 2025

En contra de la creença popular, les Guies MICHELIN no se centren únicament en l’anomenada “alta cuina”. Trobareu restaurants de luxe i senzills pubs o bars de poble, ja que les Guies MICHELIN ofereixen adreces interessants per a tothom, a les diferents franges de preus.

Des del 1997, els restaurants amb “la millor relació qualitat/preu” (aquells que proposen un àpat complet a un preu màxim raonable) es distingeixen amb un premi especial: el Bib Gourmand.

Òbviament, el límit de preu per a la consideració del Bib Gourmand varia d’un país a un altre, normalment en funció del cost de la vida, però els nostres inspectors apliquen els mateixos barems a tots els restaurants a l’hora de valorar la qualitat dels productes.

No hi ha una fórmula establerta per a un restaurant Bib: tots són únics i poden variar molt d’un lloc a l’altre. A Hoppers, a Londres, serveixen plats vibrants i ben condimentats del sud de l’Índia i Sri Lanka, inclosos els seus famosos hoppers i doses. Al restaurant O Balado de Boqueixón – Codeso, a Galícia (Espanya), s’aposta sense complexos per la sostenibilitat i només utilitzen productes “kilòmetre 0”, exaltant les possibilitats del medi rural i parlant de l’entorn més proper amb plats com el Jurel fumat o el Cua de vaca de Bandeira estofat. Al seu torn, a l’Edosoba Hosokawa de Tòquio, la pasta soba, fina i “al dente”, es mostra com una autèntica delícia.

El que sí que tenen en comú els restaurants Bib és el seu estil de cuina, més senzill, reconeixible i… fàcil de gaudir! A més, un restaurant amb la distinció Bib Gourmand us deixarà amb una sensació de satisfacció per haver menjat, tremendament bé, a un preu raonable.

Potser aquest guardó no és tan conegut com l’Estrella MICHELIN, però el Bib Gourmand és molt popular entre els nostres seguidors i els nostres inspectors dediquen la mateixa quantitat de temps a buscar-los. Aquest premi a la relació qualitat/preu demostra que el bon menjar no ha de tenir un preu elevat.

Trobeu tots els restaurants Bib Gourmand de la Guia MICHELIN, Espanya, Portugal i Andorra aquí:

https://www.cancela.org/index.php/articulos-y-estadisticas/618-26-restaurantes-bib-gourmand-por-comunidades-1997-2025

Font: Antonio Cancela, Guia Michelin, La Taula

Read Full Post »

Bellaterra, 22 d’octubre de 2025

Benvingudes i benvinguts Gourmet, compartim una recepta deliciosa i fàcil, ideal per amants de la combinació del dolç i el salat.  Una bona recepta on podeu gaudir d’una carn exquisida i gustosa de l’Empordà amb el toc d’una rica salsa elaborada amb Pedro Ximénez i gerds.

INGREDIENTS PER A 4 PERSONES

• 2 Magrets d’ànec
• 100 gr. de gerds
• 150 ml. de Pedro Ximénez
• 200 ml. de brou de carn
• 100 gr. de sucre
• unes fulles d’alfabrega al gust
• pebre de molinet al gust
• sal en escates

Per elaborar la salsa de fruits vermells:

En un cassó col·loqueu les gerds, el sucre, una mica d’aigua i el Pedro Ximénez

Cuinar a foc mitjà durant 15 minuts. 

Afegiu-hi una mica més d’aigua si fos necessari.

Apartar i reservar

Amb un ganivet afilat fer uns talls al biaix a la part grassa dels magrets, assaonar banda i banda amb sal i pebre. Posar al foc una paella antiadherent i de fons gruixut, quan estigui calenta, posar els magrets amb la grassa cap avall, cuinar durant 6 minuts, donar la volta i cuinar 6 minuts per l´altre banda.

Retirar de la paella, tapar i deixar reposar durant uns 5 minuts.

Treure una part de l’oli de la cocció i amb la resta desglaçar la paella amb el brou de carn, reduir a la meitat.

Servir els magrets filatejats junt amb la vostra guarnició estimada i la salsa de Pedro Ximénez i gerds

Decorar amb alfàbrega. Afegir sal en escates al gust.

Bona cuina i bon profit!

Read Full Post »

Bellaterra, 20 d’octubre de 2025

ANTONIO CANCELA* Des de temps immemorials les dones eren les que cuinaven a casa i les que s’encarregaven de les cuines de les fondes i cases de menjars.  Elaboraven una cuina tradicional que els permetia compaginar la seva vida familiar (en general eren les encarregades de cuidar els seus fills) i laboral.

A la dècada dels vuitanta, les dones matriculades a escoles d’hostaleria representaven només el 10%, però, actualment, arriben al 40% i, a més, (igual que a les universitats) obtenen millors qualificacions que els homes.

L’alta cuina és un ofici molt dur, exigeix esforç, molt de temps i capacitat de comandament sobre un equip nombrós de persones, similar a l’alta direcció.  Hi ha poques dones que vulguin dedicar tant de temps a l’alta cuina i desatendre les seves obligacions familiars.  Això és un claríssim impediment perquè les dones puguin triomfar en aquest món.  Elles, en general, tenen més vocació de mares que de cuineres.

Actualment, a causa del canvi de mentalitat, la dona ja no es queda a casa com en els temps del “Caudillo“, ja que estudia i obté títols universitaris.  A l’època de Felipe González van entrar al mercat laboral prop d’un milió de dones, cosa que va suposar una revolució en la societat, ja que van poder tenir una independència econòmica.  Actualment, la dona té la preparació i la mentalitat per competir al món de l’alta cuina, cosa que fa que en el futur hi hagi més dones liderant restaurants.

Ferrand Adrià va dir: «A la cuina professional hi haurà tantes dones com elles vulguin», i coincideixo amb ell.  La dona no és a l’alta cuina perquè no li dóna la gana.  No és un problema de capacitat, sinó actitud davant la vida professional i familiar.  A la Guia Michelin Espanya 2025 hi ha un total de 290 restaurants amb estrelles, i només 33 tenen cuinera.  Considero que, encara, és un nombre molt reduït.

*Antonio Cancela és expert gastronòmic i col·leccionista especialitzat en l’univers Michelin.

Read Full Post »

Bellaterra, 20 d’octubre de 2025

Fernando “Ferran” Adrià Acosta (nascut el 14 de maig de 1962 a L’Hospitalet de Llobregat, Barcelona, Espanya) realitza els seus estudis bàsics al Col·legi Casal dels Àngels de la seva ciutat natal i al Col·legi de Sant Isidre de Barcelona, mentre viu amb els seus pares, Ginés, estucador, i Josefa, mestressa de casa, i el seu germà Albert. 

La seva passió és el futbol, i juga amb el club Joventut de l’Hospitalet fins al 1974 i al Santa Eulàlia F.C.  fins al 1980. En canvi, la seva relació amb la cuina és gairebé nul·la, la normal dun nen de la seva edat.
El 1977 ingressa a l’Institut Politècnic de la Mercè per cursar estudis administratius, com a antesala per a la carrera de Ciències Empresarials. Sensenun motiu concret, el 1980, deixa els estudis i, amb la voluntat de guanyar diners per anar de vacances a Eivissa, comença la seva carrera culinària de manera modesta, per atzar, entrant a treballar com a fregaplats a l’hotel Playafels, de Castelldefels, a prop de L’Hospitalet.  Allà, el xef Miquel Moy, molt amic del seu pare, li permet familiaritzar-se amb les tècniques culinàries bàsiques.  Al cap d’uns mesos, ja el 1981, a Eivissa treballa al Club Cala Leña, a Es Canà.

Després de tornar a Barcelona, entre el 1981 exerceix diverses comeses en establiments com El Suquet, Castell Arnau i Martinica.  El 1982 ingressa al prestigiós restaurant Finisterre, on romandrà fins a partir cap al Servei Militar, el 2 de juliol de 1982.

Des de mitjans de 1982 fins a finals de 1983, Ferran compleix el servei militar a Cartagena, on forma part de l’equip de cuina de l’Almirall, cosa que serveix d’experiència a l’hora d’assumir responsabilitats, ja que per primera vegada és responsable d’una cuina.

Seguint una suggeriment d’un altre recluta català que treballa a elBulli, Fermí Puig, a l’estiu del 1983 passa el seu mes de permís al restaurant de Cala Montjoi. 

En acabar aquest stage, i en vista de la satisfactòria experiència, Ferran apalabra ja el seu ingrés en plantilla per quan acabi el servei militar.
En finalitzar el servei, de gener a març de 1984 treballa al restaurant San Marcs de Sevilla.  L’abril de 1984 entra a formar part a elBulli com a cap de partida, fins que l’1 de novembre, després de la marxa del xef Jean-Paul Vinay, el director, Juli Soler, el nomena a ell i a Christian Lutaud caps de cuina a tàndem. 

“Juli Soler anima Ferran a viatjar a França a conèixer el món de l’alta restauració”.  L’octubre del 1986 passa a convertir-se en xef únic d’elBulli, després de la marxa de Christian Lutaud.  Cursa stages a les cuines de Georges Blanc i Jacques Pic.

A partir del 1987, Ferran decideix deixar de banda el receptari de la nouvelle cuisine i proposar la seva pròpia manera de veure la cuina.  Comença basant-se en l’ús d’ingredients, tècniques i elaboracions autòctones, donant-los una visió des de l’alta cuina.  Fins al 1993, aquest “estil Mediterrani” marca la cuina d’elBulli i exercirà més tard una important influència a la cuina catalana i espanyola de lèpoca.

El 1990 neix elBulli SL, societat formada per Juli Soler i Ferran Adrià, que
desenvolupa diferents vies i models de negoci, elBulli S.L.  reinvertia el 20%
de la facturació en creativitat.  En realitat, elBulli restaurant era el departament d’R+D d’una empresa que gestionava consultories i assessories amb empreses d’alimentació i restauració però que sempre va anteposar l’aposta per l’avantguarda al negoci.

La radicalitat d’elBulli s’ha pogut mantenir gràcies a aquest model.

A partir de principis dels noranta es comença a produir un canvi a la cuina de Ferran i elBullirestaurante, i juntament amb els plats “mediterranis”, apareix una sèrie de nous conceptes, elaboracions, tècniques i formats de servei que preparen el camí al canvi que es produirà de forma incontestable el 1994.

A nivell organitzatiu, Ferran i Juli estipulen, ja des de finals del 1987, una temporada dividida en dues parts: sis mesos de servei i sis mesos de tancament del restaurant.  Durant aquests darrers sis mesos, al llarg dels anys noranta es va buscant la fórmula per crear un taller, el primer de la història de l’alta cuina, i després de diversos emplaçaments, es crea el 2000 elBullitaller, al carrer Portaferrissa de Barcelona.  A partir d’aquest esquema, s’estableix un model de creativitat que a poc a poc s’anirà perfeccionant. En lloc de crear un plat a partir d’una idea, durant els mesos de tancament a Barcelona es llancen centenars d’idees per a conceptes, tècniques i elaboracions, que en els sis mesos a elBulli donaran lloc a receptes acabades i a menús.  A més, se sotmeten totes les variables i recursos del procés a
una auditoria creativa que proporciona un nivell d’eficiència i eficàcia elevat, que és al capdavall el que ha determinat la longevitat creativa d’elBulli.

Des del 2002, Ferran està casat amb Isabel Pérez, i no tenen fills.

El 30 de juliol de 2011, elBullirestaurante tanca les portes i neix elBullifoundation.
El projecte de transformació d’elBulli es comença a conceptualitzar a mitjan 2010 i, a partir de llavors, es va avançant i es duen a terme una sèrie de challenges que ajuden a donar forma al nou projecte.
Actualment, sota el paraigua d’elBullifoundation, Ferran i el seu equip han definit aquests projectes de característiques i vocacions diferents, encara que estretament interrelacionats: elBulli1846 – Un lab expositiu ubicat a l’espai que ocupava elBullirestaurante, a cala Montjoi, on es treballarà sobre eficiència a innovació i es faran servir les exposicions com a eina de treball.

LABulligrafia – L’arxiu que posa en valor què va ser elBulli i qui són Ferran
Adrià, Juli Soler i Albert Adrià.  És el llegat material i immaterial de l’històric
restaurant elBulli.  Tot el saber fer que explica per què des d’elBullirestaurante es va canviar el paradigma de la restauració gastronòmica. Basa el contingut i la narració a l’auditoria creativa i el cas d’elBulli com a empresa.  Tindrà dues versions: off-line (l’arxiu físic d’elBulli. Un arxiu-museu visitable de 6.000 m2) i on-line (L’espai virtual on es presentarà el llegat d’elBulli ordenat i classificat segons la taxonomia derivada de la Metodologia Sapiens, desenvolupada per Ferran com a mètode d’anàlisi i comprensió.

Bullipedia – Una plataforma multimèdia que edita continguts que es divulgaran en una sèrie de formats, per a la divulgació de Sapiens de la restauració gastronòmica occidental.  Serà la primera enciclopèdia sobre gastronomia, creativitat i innovació del món.  El primer pas consisteix en la publicació de més de 30 llibres de 500 pàgines sobre continguts multidisciplinaris que formen una col·lecció transversal que permeten una comprensió holística de la
restauració gastronòmica.

Font: UCJC, Josep Garcia Fortuny

Read Full Post »