BELLATERRA.CAT

Bellaterra, 24 d’octubre de 2025

Tres dies abans que França celebri la Festa de la Gastronomia per donar impuls al seu patrimoni culinari, protegit per la Unesco, una enquesta encarregada pel Ministeri gal d’Economia situa el deliciós i controvertit “foie gras “com el plat més emblemàtic de la cuina francesa.

El 48 per cent dels entrevistats per l’institut demogràfic Ipsos tria aquest exquisit menjar de fetge d’oca, ànec o oca gras, com el producte que millor representa a la gastronomia gala, per davant del “pot-au-feu“, un guisat de carn de bou i verdures que sedueix com a ambaixador culinari al 41 per cent dels francesos.

Els segueixen en la llista la “blanquette de veau“, un plat de vedella i pastanagues amb salsa de mantega (31%), el guisat de mongetes i carn denominat “cassoulet” (30%), la costella de bou amb patates fregides ( 19%) o el llenguado “a la meunière” (a la molinera), que consisteix en cuinar el peix enfarinat en mantega fregida i que un de cada deu francesos considera el plat més representatiu de la seva gastronomia.

Es queden fora de la llista altres plats típicament lligats a la taula francesa com el Boeuf bourguignon, els cargols amb salsa, el pernil de Baiona, el pastís de cansalada i nata anomenada “Quiche Lorraine”, els centenars de formatges com el Rochefort, camembert o brie o les cèlebres crêpes.

Tots aquests plats són bastant més econòmics que el rei de la taula francesa, el “Foie-gras“, el preu de venda al públic per quilo oscil-la entre 50 i 200 euros (68,3-273,5 dòlars).

Es tracta d’un producte rendible i fàcil de transportar que es comercialitza en conserva i la producció a França el 2010 va ascendir a les 19.450 tones, segons els productors gals.

Els principals grups dedicats a aquest negoci, típic del sud-oest de França i el mercat representa uns 1.500 milions d’euros l’any (2.000 milions de dòlars), són Euralis Gastronomie, Delpeyrat i Labeyrie, empreses que fan bona part del seu negoci durant les festivitats nadalenques.
Les exportacions d’aquest menjar representar el 2010 uns 47.600.000 d’euros (65 milions de dòlars), amb Espanya com a primer client. El balanç comercial va millorar l’any passat pel que fa als 36,7 milions d’euros (51,3 milions de dòlars) de 2009, però la crisi el va mantenir per sota Dels 57,3 milions (78,3 milions de dòlars) de 2008 o els 65,5 milions d’euros (89,5 milions de dòlars) exportats el 2007.

Tan rendible resulta la comercialització d’aquest producte a l’exterior, i tan demandat continua sent a l’interior, que França importa d’Hongria el 6 per cent de les llaunes que es venen a l’interior, és a dir, 1.400 tones d’un mercat que assoleix les 23.750 tones, segons dades oficials dels productors difosos per “La Revista Oficial del Foie Gras (Cifog)”.
No obstant això, altres professionals del sector com el president de la firma General Merchants-foie gras Partners, Xavier Dubois, estima que dos de cada tres llaunes consumides a França provenen d’Hongria, segon productor mundial amb 2.550 tones, per davant de Bulgària (2.300 tones) i d’Espanya (830 tones), segons dades de 2009.

L’enquesta del Ministeri d’Economia, que pretén reforçar la primera Festa de la Gastronomia, a punt de complir-se un any del reconeixement de la Unesco, situa com a ambaixador culinari de França a un producte envoltat de polèmica.

Nombroses associacions de defensa dels animals critiquen la manera com les aus són criades, engabiades i ordis per hipertrofiarles el fetge abans de ser sacrificades per comercialitzar el seu preuat “foie gras” (fetge gras).

Al final de la cria, setmanes després d’arribar a la granja, s’introdueix un tub metàl · lic en l’esòfag de l’animal, amuntegat al costat dels seus semblants, pel qual llisca menjar a pressió fins que en pocs dies el fetge passa de 100 a 600 grams, en el cas dels ànecs.

Tanta controvèrsia produeix la manera de produir aquest saborós aliment que la fira d’alimentació i beguda “ANUGA”, que se celebrarà a la ciutat alemanya de Colònia entre els propers 8 i 10 d’octubre, va prohibir que els productors de “foie gras” participin en la mostra.

El pes de la producció europea de fetge d’ànec/oca sobre la producció total mundial és pràcticament determinant.

Amb dades del 2018, la producció de la UE representa ni més ni menys que un 95% del total mundial, destacant per sobre de tots els països productors, França, amb 16.400 tones, dos terços (66,6%) de l’oferta mundial total, seguit d’Hongria, amb un 14,4% i 3.550 tm; Bulgària, amb un 11,4% i 2.800 tones.

Espanya, encara que es queda força lluny del podi, és un dels principals productors, al quart lloc mundial, amb 613 tm el 2018 (2,5%); seguit de la Xina, amb tot just 500 tm (2%) i Amèrica del Nord (EUA, Canadà i Mèxic), amb 400 tm (1,62%)

Font: EFE, AviNews,

Read Full Post »

Bellaterra, 23 d’octubre de 2025

En contra de la creença popular, les Guies MICHELIN no se centren únicament en l’anomenada “alta cuina”. Trobareu restaurants de luxe i senzills pubs o bars de poble, ja que les Guies MICHELIN ofereixen adreces interessants per a tothom, a les diferents franges de preus.

Des del 1997, els restaurants amb “la millor relació qualitat/preu” (aquells que proposen un àpat complet a un preu màxim raonable) es distingeixen amb un premi especial: el Bib Gourmand.

Òbviament, el límit de preu per a la consideració del Bib Gourmand varia d’un país a un altre, normalment en funció del cost de la vida, però els nostres inspectors apliquen els mateixos barems a tots els restaurants a l’hora de valorar la qualitat dels productes.

No hi ha una fórmula establerta per a un restaurant Bib: tots són únics i poden variar molt d’un lloc a l’altre. A Hoppers, a Londres, serveixen plats vibrants i ben condimentats del sud de l’Índia i Sri Lanka, inclosos els seus famosos hoppers i doses. Al restaurant O Balado de Boqueixón – Codeso, a Galícia (Espanya), s’aposta sense complexos per la sostenibilitat i només utilitzen productes “kilòmetre 0”, exaltant les possibilitats del medi rural i parlant de l’entorn més proper amb plats com el Jurel fumat o el Cua de vaca de Bandeira estofat. Al seu torn, a l’Edosoba Hosokawa de Tòquio, la pasta soba, fina i “al dente”, es mostra com una autèntica delícia.

El que sí que tenen en comú els restaurants Bib és el seu estil de cuina, més senzill, reconeixible i… fàcil de gaudir! A més, un restaurant amb la distinció Bib Gourmand us deixarà amb una sensació de satisfacció per haver menjat, tremendament bé, a un preu raonable.

Potser aquest guardó no és tan conegut com l’Estrella MICHELIN, però el Bib Gourmand és molt popular entre els nostres seguidors i els nostres inspectors dediquen la mateixa quantitat de temps a buscar-los. Aquest premi a la relació qualitat/preu demostra que el bon menjar no ha de tenir un preu elevat.

Trobeu tots els restaurants Bib Gourmand de la Guia MICHELIN, Espanya, Portugal i Andorra aquí:

https://www.cancela.org/index.php/articulos-y-estadisticas/618-26-restaurantes-bib-gourmand-por-comunidades-1997-2025

Font: Antonio Cancela, Guia Michelin, La Taula

Read Full Post »

Bellaterra, 22 d’octubre de 2025

Benvingudes i benvinguts Gourmet, compartim una recepta deliciosa i fàcil, ideal per amants de la combinació del dolç i el salat.  Una bona recepta on podeu gaudir d’una carn exquisida i gustosa de l’Empordà amb el toc d’una rica salsa elaborada amb Pedro Ximénez i gerds.

INGREDIENTS PER A 4 PERSONES

• 2 Magrets d’ànec
• 100 gr. de gerds
• 150 ml. de Pedro Ximénez
• 200 ml. de brou de carn
• 100 gr. de sucre
• unes fulles d’alfabrega al gust
• pebre de molinet al gust
• sal en escates

Per elaborar la salsa de fruits vermells:

En un cassó col·loqueu les gerds, el sucre, una mica d’aigua i el Pedro Ximénez

Cuinar a foc mitjà durant 15 minuts. 

Afegiu-hi una mica més d’aigua si fos necessari.

Apartar i reservar

Amb un ganivet afilat fer uns talls al biaix a la part grassa dels magrets, assaonar banda i banda amb sal i pebre. Posar al foc una paella antiadherent i de fons gruixut, quan estigui calenta, posar els magrets amb la grassa cap avall, cuinar durant 6 minuts, donar la volta i cuinar 6 minuts per l´altre banda.

Retirar de la paella, tapar i deixar reposar durant uns 5 minuts.

Treure una part de l’oli de la cocció i amb la resta desglaçar la paella amb el brou de carn, reduir a la meitat.

Servir els magrets filatejats junt amb la vostra guarnició estimada i la salsa de Pedro Ximénez i gerds

Decorar amb alfàbrega. Afegir sal en escates al gust.

Bona cuina i bon profit!

Read Full Post »

Bellaterra, 20 d’octubre de 2025

ANTONIO CANCELA* Des de temps immemorials les dones eren les que cuinaven a casa i les que s’encarregaven de les cuines de les fondes i cases de menjars.  Elaboraven una cuina tradicional que els permetia compaginar la seva vida familiar (en general eren les encarregades de cuidar els seus fills) i laboral.

A la dècada dels vuitanta, les dones matriculades a escoles d’hostaleria representaven només el 10%, però, actualment, arriben al 40% i, a més, (igual que a les universitats) obtenen millors qualificacions que els homes.

L’alta cuina és un ofici molt dur, exigeix esforç, molt de temps i capacitat de comandament sobre un equip nombrós de persones, similar a l’alta direcció.  Hi ha poques dones que vulguin dedicar tant de temps a l’alta cuina i desatendre les seves obligacions familiars.  Això és un claríssim impediment perquè les dones puguin triomfar en aquest món.  Elles, en general, tenen més vocació de mares que de cuineres.

Actualment, a causa del canvi de mentalitat, la dona ja no es queda a casa com en els temps del “Caudillo“, ja que estudia i obté títols universitaris.  A l’època de Felipe González van entrar al mercat laboral prop d’un milió de dones, cosa que va suposar una revolució en la societat, ja que van poder tenir una independència econòmica.  Actualment, la dona té la preparació i la mentalitat per competir al món de l’alta cuina, cosa que fa que en el futur hi hagi més dones liderant restaurants.

Ferrand Adrià va dir: «A la cuina professional hi haurà tantes dones com elles vulguin», i coincideixo amb ell.  La dona no és a l’alta cuina perquè no li dóna la gana.  No és un problema de capacitat, sinó actitud davant la vida professional i familiar.  A la Guia Michelin Espanya 2025 hi ha un total de 290 restaurants amb estrelles, i només 33 tenen cuinera.  Considero que, encara, és un nombre molt reduït.

*Antonio Cancela és expert gastronòmic i col·leccionista especialitzat en l’univers Michelin.

Read Full Post »

Bellaterra, 20 d’octubre de 2025

Fernando “Ferran” Adrià Acosta (nascut el 14 de maig de 1962 a L’Hospitalet de Llobregat, Barcelona, Espanya) realitza els seus estudis bàsics al Col·legi Casal dels Àngels de la seva ciutat natal i al Col·legi de Sant Isidre de Barcelona, mentre viu amb els seus pares, Ginés, estucador, i Josefa, mestressa de casa, i el seu germà Albert. 

La seva passió és el futbol, i juga amb el club Joventut de l’Hospitalet fins al 1974 i al Santa Eulàlia F.C.  fins al 1980. En canvi, la seva relació amb la cuina és gairebé nul·la, la normal dun nen de la seva edat.
El 1977 ingressa a l’Institut Politècnic de la Mercè per cursar estudis administratius, com a antesala per a la carrera de Ciències Empresarials. Sensenun motiu concret, el 1980, deixa els estudis i, amb la voluntat de guanyar diners per anar de vacances a Eivissa, comença la seva carrera culinària de manera modesta, per atzar, entrant a treballar com a fregaplats a l’hotel Playafels, de Castelldefels, a prop de L’Hospitalet.  Allà, el xef Miquel Moy, molt amic del seu pare, li permet familiaritzar-se amb les tècniques culinàries bàsiques.  Al cap d’uns mesos, ja el 1981, a Eivissa treballa al Club Cala Leña, a Es Canà.

Després de tornar a Barcelona, entre el 1981 exerceix diverses comeses en establiments com El Suquet, Castell Arnau i Martinica.  El 1982 ingressa al prestigiós restaurant Finisterre, on romandrà fins a partir cap al Servei Militar, el 2 de juliol de 1982.

Des de mitjans de 1982 fins a finals de 1983, Ferran compleix el servei militar a Cartagena, on forma part de l’equip de cuina de l’Almirall, cosa que serveix d’experiència a l’hora d’assumir responsabilitats, ja que per primera vegada és responsable d’una cuina.

Seguint una suggeriment d’un altre recluta català que treballa a elBulli, Fermí Puig, a l’estiu del 1983 passa el seu mes de permís al restaurant de Cala Montjoi. 

En acabar aquest stage, i en vista de la satisfactòria experiència, Ferran apalabra ja el seu ingrés en plantilla per quan acabi el servei militar.
En finalitzar el servei, de gener a març de 1984 treballa al restaurant San Marcs de Sevilla.  L’abril de 1984 entra a formar part a elBulli com a cap de partida, fins que l’1 de novembre, després de la marxa del xef Jean-Paul Vinay, el director, Juli Soler, el nomena a ell i a Christian Lutaud caps de cuina a tàndem. 

“Juli Soler anima Ferran a viatjar a França a conèixer el món de l’alta restauració”.  L’octubre del 1986 passa a convertir-se en xef únic d’elBulli, després de la marxa de Christian Lutaud.  Cursa stages a les cuines de Georges Blanc i Jacques Pic.

A partir del 1987, Ferran decideix deixar de banda el receptari de la nouvelle cuisine i proposar la seva pròpia manera de veure la cuina.  Comença basant-se en l’ús d’ingredients, tècniques i elaboracions autòctones, donant-los una visió des de l’alta cuina.  Fins al 1993, aquest “estil Mediterrani” marca la cuina d’elBulli i exercirà més tard una important influència a la cuina catalana i espanyola de lèpoca.

El 1990 neix elBulli SL, societat formada per Juli Soler i Ferran Adrià, que
desenvolupa diferents vies i models de negoci, elBulli S.L.  reinvertia el 20%
de la facturació en creativitat.  En realitat, elBulli restaurant era el departament d’R+D d’una empresa que gestionava consultories i assessories amb empreses d’alimentació i restauració però que sempre va anteposar l’aposta per l’avantguarda al negoci.

La radicalitat d’elBulli s’ha pogut mantenir gràcies a aquest model.

A partir de principis dels noranta es comença a produir un canvi a la cuina de Ferran i elBullirestaurante, i juntament amb els plats “mediterranis”, apareix una sèrie de nous conceptes, elaboracions, tècniques i formats de servei que preparen el camí al canvi que es produirà de forma incontestable el 1994.

A nivell organitzatiu, Ferran i Juli estipulen, ja des de finals del 1987, una temporada dividida en dues parts: sis mesos de servei i sis mesos de tancament del restaurant.  Durant aquests darrers sis mesos, al llarg dels anys noranta es va buscant la fórmula per crear un taller, el primer de la història de l’alta cuina, i després de diversos emplaçaments, es crea el 2000 elBullitaller, al carrer Portaferrissa de Barcelona.  A partir d’aquest esquema, s’estableix un model de creativitat que a poc a poc s’anirà perfeccionant. En lloc de crear un plat a partir d’una idea, durant els mesos de tancament a Barcelona es llancen centenars d’idees per a conceptes, tècniques i elaboracions, que en els sis mesos a elBulli donaran lloc a receptes acabades i a menús.  A més, se sotmeten totes les variables i recursos del procés a
una auditoria creativa que proporciona un nivell d’eficiència i eficàcia elevat, que és al capdavall el que ha determinat la longevitat creativa d’elBulli.

Des del 2002, Ferran està casat amb Isabel Pérez, i no tenen fills.

El 30 de juliol de 2011, elBullirestaurante tanca les portes i neix elBullifoundation.
El projecte de transformació d’elBulli es comença a conceptualitzar a mitjan 2010 i, a partir de llavors, es va avançant i es duen a terme una sèrie de challenges que ajuden a donar forma al nou projecte.
Actualment, sota el paraigua d’elBullifoundation, Ferran i el seu equip han definit aquests projectes de característiques i vocacions diferents, encara que estretament interrelacionats: elBulli1846 – Un lab expositiu ubicat a l’espai que ocupava elBullirestaurante, a cala Montjoi, on es treballarà sobre eficiència a innovació i es faran servir les exposicions com a eina de treball.

LABulligrafia – L’arxiu que posa en valor què va ser elBulli i qui són Ferran
Adrià, Juli Soler i Albert Adrià.  És el llegat material i immaterial de l’històric
restaurant elBulli.  Tot el saber fer que explica per què des d’elBullirestaurante es va canviar el paradigma de la restauració gastronòmica. Basa el contingut i la narració a l’auditoria creativa i el cas d’elBulli com a empresa.  Tindrà dues versions: off-line (l’arxiu físic d’elBulli. Un arxiu-museu visitable de 6.000 m2) i on-line (L’espai virtual on es presentarà el llegat d’elBulli ordenat i classificat segons la taxonomia derivada de la Metodologia Sapiens, desenvolupada per Ferran com a mètode d’anàlisi i comprensió.

Bullipedia – Una plataforma multimèdia que edita continguts que es divulgaran en una sèrie de formats, per a la divulgació de Sapiens de la restauració gastronòmica occidental.  Serà la primera enciclopèdia sobre gastronomia, creativitat i innovació del món.  El primer pas consisteix en la publicació de més de 30 llibres de 500 pàgines sobre continguts multidisciplinaris que formen una col·lecció transversal que permeten una comprensió holística de la
restauració gastronòmica.

Font: UCJC, Josep Garcia Fortuny

Read Full Post »

Bellaterra, 19 d’octubre de 2025

“Cal humilitat a la cuina, fer el que sap i no voler fer i servir el que no domines”    JOSEP MARIA BOIX

FRANCESC PÉREZ ✍️ Josep Maria Boix és un dels grans mestres de cuina, modernitzador de la cuina tradicional catalana, al costat d’altres mestres com Arzak, Subijana, Arguiñano….que feien el mateix procés al País Basc per modernitzar la cuina espanyola, i portar-la a uns alts nivells internacionals mai vistos.

Boix oferí als seus clients, en substitució de la Paella, arrossos creatius amb bolets, conill, cargols, etc., Boix va aportar a la restauració pública de Catalunya el Trinxat de La Cerdanya, avui dia convertit en un clàssic imprescindible en tots els menús dels restaurants de casa nostra. Sense dubte, la seva recepta històrica recuperada és la Cuixa de xai a les 7 hores, plat que també va oferir a la Reina Elisabeth II del Regne Unit al Palau de Pedralbes de Barcelona. Així com també ho va cuinar per la Princesa del Japó a Tòkio.

Mai oblidaré, i no puc deixar d’agrair al mestre de cuina Josep M. Boix, quan els anys 90, just quan jo portava la direcció del Restaurant Cristal de l’Hotel Barcelona Hilton, després la del Restaurant Tragaluz i el Cercle Comtal,  la seva oferta perquè jo dirigís l’Hotel Boix de Martinet de la Cerdanya, ja que la Loles i en Josep Maria volien dedicar-se  de ple a la seva Torre del Remei de Bolvir. Ells estaven cercant a la ciutat comtal un professional acreditat per gestionar al 100% l’Hotel Boix. La meva renúncia final a aquesta bona proposta professional de dirigir el Boix de Martinet va ser deguda a la decisió familiar de no deixar la nostra llar de Barcelona, com ja havia fet amb la meva esposa Angi el 1974, tot per al dirigir l’Hotel Saurat d’Espot. Finalment vàrem donar el pas definitiu d’obrir el nostre propi petit restaurant, La Taula, fita que amb la meva esposa Angi vàrem fer realitat el 30 de maig de 1994 i a la jubilació, després de 22 anys, venut al nostre chef Dani Feraru i la seva esposa Sandra.

El dia 4 de novembre de 2018, en Josep Maria Boix va ser l’últim dia com Xèf i propietari de la Torre del Remei, un petit gran Relais Château de Catalunya, obert amb la seva dona Loles Vidal, que ens va deixar als 66 anys, un 21 de juliol de 2014. El matrimoni Josep Maria i Loles va ser també els creadors de l’Hotel Boix de Martinet de La Cerdanya, un dels més acreditats de Catalunya, on l’escriptor i gastrònom Nestor Luján, va fer niu de la seva pàtria cultural gastronòmica. 

La Torre del Remei va obrir les seves portes l’any 1991 i va aportar la creativitat de la Cuina Catalana Moderna, i és impossible oblidar els seus Raviolis de Foie-gras, el famós Trinxat de La Cerdanya amb Rosta o el tendre Xai a baixa temperatura, sempre acompanyats de uns postres excepcionals i un celler de vins inolvidable. El servei del seu equip sempre era discret pero d’una qualitat professional que molts dels grans de Catalunya voldrien gaudir als seus establiments.

La Torre del Remei, Pirineu català al costat del Parc Natural del Cadí, envoltat d’un jardí de 3 hectàrees amb magnífiques sequoies, un palauet d’estil modernista, acull avui un hotel de classe internacional. Un limitat nombre d’habitacions, al costat d’una cuina reconeguda garanteixen una estada de calma i comoditat. Torre del Remei té tots els elements de confort d’un hotel Gran Luxe, com televisió pantalla amb DVD i satèl·lit, la seva pròpia línia de productes de bany i perfumeria i el servei 24 h. a les habitacions més dels serveis habituals (caixa forta, minibar, …). També podrà aprofitar la piscina climatitzada (de maig a setembre); del jardí i la sala de massatges i tractaments per relaxar-se.

Des de que Josep Maria Boix va jubilar-se és Carles Gaig qui gestiona la cuina de la Torre del Remei de Bolvir de La Cerdanya

http://www.hoteltorredelremei.com

Font: Ara, Torre del Temei

Read Full Post »

Bellaterra, 18 d’octubre de 2025

Les Ostres Rockefeller van ser creades el 1889 al restaurant Antoine’s de Nova Orleans per Jules Alciatore, fill del fundador Antoine Alciatore. Jules va desenvolupar el plat a causa de l’escassetat de cargols , substituint les ostres disponibles localment. La recepta del restaurant es manté sense canvis, amb uns tres milions i mig de comandes servides el 1980. 

Ostres estil Rockefeller (*) sobre fons de musselina d’espinacs

Ingredients per a 4 persones:
24 ostres
200 gr d’espinacs frescos prèvia-ment bullits i finament trossejats
1/2 llitre de crema de llet
1/2 ampolla de Cava brut
1 escalunya picada mantega, sal i pebre
4 cullerades de salsa holandesa
Sal i pebre

Sal gruixuda marina

Elaboració
Obriu les ostres, retireu la carn de les closques

Feu-les coure en la seva mateixa aigua sense deixar-la bullir.

Reserveu el suc de la cocció.

Per fer la salsa, poseu en un cassó el Cava, l’escalunya i el brou de coc-ció de les ostres.

Feu-ho reduir fins que quedi una quarta part del volum, afegiu-hi una mica més d’1/4 de litre de crema de llet i dei-xeu que es torni a reduir uns ins-tants.

Seguidament, incorporeu-hi la salsa holandesa i amaniu-ho amb sal i pebre.
Salteu els espinacs amb mantega i afegiu-hi una mica de crema de llet.

Cobriu el fons de cada closca amb una culleradeta d’espinacs a la crema.

Col·loqueu-hi al damunt una ostra i cobriu-la amb la salsa al cava.

A continuació, poseu-les al grill perquè es gratinin.

Serviu-les molt calentes en plats calents individuals sobre sal marina.

Suggeriment:

Acompanyar amb el mateix Cava Brut que les heu cuinar però fred a 6 graus de fredor. Bon profit i bona cuina!

(*) Les Ostres Rockefeller van ser creades el 1889 al restaurant Antoine’s de Nova Orleans per Jules Alciatore, fill del fundador Antoine Alciatore. Jules va desenvolupar el plat a causa de l’escassetat de cargols , substituint les ostres disponibles localment. La recepta del restaurant es manté sense canvis, amb uns tres milions i mig de comandes servides el 1980. 
El president Franklin Delano Roosevelt va menjar ostres Rockefeller a Antoine’s el 1937. L’alcalde Robert Maestri va comentar a Roosevelt “Què t’agraden aquestes erstas?”, mentre la premsa nacional transcrivia l’accent iat de Maestri.
El plat va rebre el nom d'”ostres Rockefeller” en honor a John D. Rockefeller , l’americà més ric d’aleshores, per la seva extrema riquesa. Consisteix en ostres amb mitja closca cobertes amb una salsa verda i pa ratllat , i després al forn o a la planxa. Tot i que la recepta original de la salsa és un secret, inclou un puré de diverses verdures verdes que poden incloure espinacs.  Versions similars del plat han proliferat a Nova Orleans, sense que se’n conegui cap com a duplicat precís.
El xef Alton Brown afirma a l’episodi “Shell Game” de la seva sèrie Good Eats de Food Network que Alciatore es va endur la seva recepta a la tomba i que qualsevol versió posterior és simplement una suposició. Mentre que molts aconsegueixen el color verd característic de la salsa simplement utilitzant espinacs, els xefs d’Antoine han negat repetidament que el plat en contingui. Una anàlisi de laboratori del 1986 realitzada per William Poundstone a Bigger Secrets va indicar que els seus ingredients principals eren julivert , api triturat i colat , cebes tendres o cibulet (indistingibles en un laboratori d’aliments), oli d’oliva i tàperes .

Font: Wikipedia

Read Full Post »

Bellaterra, 15 d’octubre de 2025

El Moll o Roger és un peix de tonalitats rogenques típic dels taulells de les peixateries de la costa Catalana, una espècie típica dels hàbitats bentònics litorals, tant els fons de sorra, com els de fang o els de roca.

INGREDIENTS

4 llisses de roca

200 g de tomàquets madurs però ferms

20 ml d’oli d’oliva

1 gra d’all

1/2 dl de brou de peix lleuger

100 g de faves fresques pelades

Sal – bitxo

1/2 dl de vi blanc sec

Fulles de marduix

PREPARACIÓ

❖Escameu, destripeu i filetegeu els molls

❖ Peleu els tomàquets escaldant-los uns segons en aigua bullent. Traieu-ne les llavors i talleu la polpa a daus uniformes.

❖Traieu la pela de les faves; escaldeu-les durant 1 minut en aigua bullent amb sal i refredeu-les immediatament. És millor que les faves conservin una textura força cruixent perquè siguin reconeixibles no només pel seu bonic color verd, sinó també pel seu gust.

❖Talleu gruixudament les fulles de majorana i piqueu finament l’all.

❖ Escalfeu la paella i aboqueu-hi oli d’oliva fins que cobreixi el fons i afegiu-hi l’all picat.

❖ Daureu lentament l’all, després afegiu-hi el bitxo picat i una mica de vi blanc, deixant-lo evaporar completament.

❖ Augmenteu el foc, afegiu-hi la polpa de tomàquet, salpebreu-ho i deixeu-ho coure durant aproximadament un minut.

❖ Passat aquest temps, afegiu-hi les faves escaldades i immediatament hi poseu-hi els filets de moll vermell lleugerament salats per sobre.

❖ Afegiu-hi una mica de brou de peix, un raig d’oli d’oliva i el marduix picat Tapeu-ho.

El brou de peix serveix per diluir lleugerament la salsa de tomàquet, mentre que l’oli d’oliva actua com a aglutinant per evitar que la salsa es torni aquosa.

❖ Coeu-ho a foc lent durant un minut i apagueu el foc. Pot ser necessari augmentar el temps de cocció si els filets de moll vermell són més gruixuts del que és habitual.

❖ Tasteu la salsa i rectifiqueu el condiment si cal.

❖ Serviu disposant els filets de mullet en forma radial al plat, acompanyats de la salsa de tomàquet i faves.

Font: Antonio Ghilardi

Bona cuina i bon profit🧑‍🍳

Read Full Post »

Bellaterra, 13 d’octubre de 2025

LLUIS TORRES✍️L’Àncora es troba situat al barri del Serrallo de Tarragona. És un restaurant  familiar amb més de 50 anys especialitzat en el peix fresc i cuina marinera de Tarragona, elaborada amb productes del seu km0.

La decoració és el que més destaca a l’entrar de l’establiment del Serrallo, ja que fa sentir als comensals com a plena mar, amb un ambient i una decoració de vaixell de fusta, ulls de bou, timons, peixeres i un exterior amb vistes, ambient i aroma a mar.

La cuina del restaurant és a la vista i es pot gaudir d’una gran varietat de més de 100 plats d’arrossos, peix, carn i tapes típiques. Entre els millors plats hi trobareu la cassoleta de peix, les mariscades, el peix de platja al forn i els calamars, frescos, a la romana i andalusa.

Nosaltres hem gaudit de valent a la seva terrassa amb vistes al mar, plena de gom, unes racions tradicionals, a saber, musclos a la marinera, calamars a l’andalusa, sèpies mitjanes amb all i julivert, pop a la gallega, patates braves… Tot plegat una bona qualitat preu per sucar-hi pa.

Hem comprovat en directe que ha estat l’únic restaurant de tot el Serrallo ple de gom a gom, i que després de poc temps s’havia format una llarga cua d’espera.
Sens dubte ens han restat ganes de tornar-hi.

RESTAURANT L’ANCORA DEL SERRALLO
Carrer de Trafalgar, 21 (43004 Tarragona)

HORARI: de 13 a 00 (Tancat dilluns al vespre i dimarts)

HORARI PER RESERVAR TAULA:
10:00h a 15:00h i 17:00h a 21:00h
RESERVA PER WHATSAPP  617 49 46 54

Read Full Post »

Bellaterra, 3 de setembre de 2025

“Aquest és un plat nutritiu, saborós i de preparació ràpida, que té el gran avantatge de no requerir cap preparació en cas d’arribades inesperades“.

Recepta de Bunyols de Gruyère

Talleu un tros de Gruyère sencer en trossos rectangulars de 8 cm de llarg, 4 cm d’ample i 2 cm de gruix. Submergiu aquests rectangles en un ou batut lleugerament pebrejat, però sense sal (el formatge és prou salat). A continuació, una rere l’altra, submergiu suaument aquestes llesques en el pa ratllat daurat. Repetiu aquest últim pas una segona vegada, de nou molt suaument per no desprendre la primera capa. Fregiu-ho i serviu-ho ben calent. Quan el bunyol es talli al plat, el formatge s’ha de fondre com una fondue.

Coulis balsàmic:

Reduïu el vinagre balsàmic a 3/4.

Deixeu refredar i afegiu-hi la mel.

Afegiu el condiment i reserveu-lo.

Nota: Aquests bunyols es poden preparar amb antelació, però s’han de cuinar a l’últim moment. Aquest és un plat nutritiu, saborós i de preparació ràpida, que té el gran avantatge de no requerir cap preparació en cas d’arribades inesperades. Serà molt popular tant com a àpat com a sopar a la taula familiar.

Font: Union Suisse du Commerce de Fromage, Verne, 1938

Read Full Post »