BELLATERRA.CAT

Bellaterra, 31 de desembre de 2025

LLUIS TORRES ✍️ Lawrence Foster, qui fou director titular de l’OBC (Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya), durant 6 anys, (1996-2002). El Nadal de 1998 va obsequiar als músics i personal de l’orquestra amb una ampolla de Murfatlar (*) Cabernet Sauvignon. Angi i Francesc, des del restaurant La Taula ens vàrem desplaçar fins al Perpinyà per recollir-les les 200 ampolles i portar-les fins  el Palau de la Música Catalana,  presentades en estoigs individuals nadalencs.

Lawrence Foster va néixer a Los Angeles (EUA), de pares jueus romanesos, el dia 23 d’octubre de 1941.  Tot i que els seus pares, provenents de l’Europa farcista de Hitler, -van arribar en vaixell a México-, un policia americà  vigilant de fronteres, va deixar que el matrimoni Foster entrés als EUA i que Larry nasqués en aquest territori lliure.

*El cultiu de la vinya ha estat la principal ocupació dels habitants d’aquesta zona des de temps antics. La gent de Murfatlar sap que porta una tradició antiga i està orgullosa d’aquesta insígnia d’honor.
Scythia Minor, l’antic nom de Dobrogea, era un lloc conegut pel cultiu reeixit de vinyes a les costes del Mar Negre.
Testimonis escrits sobre la tradició de la producció de vi a Murfatlar també van ser deixats pel famós poeta llatí Ovidi (Publius Ovidius Naso. BC -17 dC), que va viure a la fortalesa de Tomis, a la vora del Mar Negre, entre el 9 i el 17 dC.

Director Titular de l’OBC (1996-2002), nasqué a Los Angeles el 1941. Estudià amb Fritz Zweig i Karl Böhm. El 1966 guanyà el Concurs Koussevitski de Boston i el 1968 debutà a Anglaterra amb l’Orquestra Hallé i la Royal Philharmonic, de la qual fou principal director invitat.

Del 1972 al 1978 fou Director de la Simfònica de Houston (on succel Sir John Barbirolli i André Previn) i, quatre anys més tard, de l’Orquestra de Monte-Carlo. També ha estat titular de l’Orquestra de Cambra de Lausana, de la Simfonica de Jerusalem i Director del Festival d’Aspen.

Lawrence Foster ha estat al capdavant de les principals orquestres angleses i nord-americanes. En el terreny líric ha dirigit al Covent Garden de Londres, Metropolitan de Nova York, París, Hamburg i Berlín, entre d’altres teatres. El 1986 va inaugurar la nova seu de l’Opera de Los Angeles amb Plácido Domingo (Otello). Actuacions destacables d’aquests darrers anys són: al Gran Teatre de Ginebra, una nova producció de La Traviata; a Berlín, Oedipe; i la inauguració de la temporada d’òpera de Los Angeles, dirigint Pagliacci, amb Plácido Domingo. Entre la seva discografia, per a CBS, DECCA, Ariola, Erato i EMI, cal destacar les òperes Troilo i Cressida de Walton amb Janet Baker, i Oedipe d’Enesco amb José Van Dam i Barbara Hendricks. Ha estat distingit per la revista «Gramophone» amb el millor disc de l’any 1996 pel seu enregistrament d’obres d’Emil Sauer i Xaver Scharwenka. Va enregistrat per Auvidis Ibèrica El Pessebre de Pau Casals i acaba d’estrenar i presentar a Londres i Nova York el darrer oratori de Paul McCartney, Standing Stone, enregistrat per EMI Classics.

(*) El cultiu de la vinya ha estat la principal ocupació dels habitants d’aquesta zona des de temps antics. La gent de Murfatlar sap que porta una tradició antiga i està orgullosa d’aquesta insígnia d’honor.
Scythia Minor, l’antic nom de Dobrogea, era un lloc conegut pel cultiu reeixit de vinyes a les costes del Mar Negre.
Testimonis escrits sobre la tradició de la producció de vi a Murfatlar també van ser deixats pel famós poeta llatí Ovidi (Publius Ovidius Naso. BC -17 dC), que va viure a la fortalesa de Tomis, a la vora del Mar Negre, entre el 9 i el 17 dC.

Read Full Post »

Bellaterra, 30 de desembre de 2025

Aide-Mémoire du Sommelier va ser utilitzat durant molts anys en hotels, restaurants i escoles hoteleres de primer nivell a tot el món, i també per a qualsevol persona interessada en la  gastronomia.

LLUIS TORRES ✍️ El petit gran llibre professional  AIDE-MÉMOIRE DU SOMMELIER (Conrad Tuor-Rosse, (Lausanne, Suisse, 1914 – 2000), sempre m’ha sigut de gran ajuda en els restaurants i hotels que vaig treballar, ja que les seves petites mides és perfecte que tenir-lo sempre a la butxaca del vestit de sala. Reconec els èxits Conrad Tuor, que va ser professor i Maître d’Hotel a la prestigiosa Escola Hotelera de Lausana (Suïssa).

Va ser gràcies al seu desig de contribuir a l’aprenentatge d’aquesta gran professió, que es va crear l’edició suïssa, original en francès, l’any 1970. Aquest petit gran llibre va ser utilitzat durant molts anys en hotels, restaurants i escoles hoteleres de primer nivell a tot el món, i també per a qualsevol persona interessada en la vida gastronòmica.

També ha estat i és molt útil per saber preparar els diferents serveis de taula, amb ilustracions molt pràctiques, i saber quina ‘Mise en place” cal en cada moment.

El Cantó dels Grisons (Suïssa), és el bressol de moltes personalitats que comparteixen els seus talents, una d’elles és Conrad Tuor, nascut al poble de Sumvitg. La trajectòria professional de Conrad Tuor va anar de pastor a cambrer i professor a l’Escola Hotelera de Lausana, i ha rebut un nom com a autor d’una de les obres de referència professional. Durant molts anys, aquest manual de servei personal (Aide-Mémoire du Sommelier) serà la guia autoritària per a un bon servei i molt pràctic pels coneixements i el “Savoir faire” gastronòmic.

Font: Conrad Tuor

Read Full Post »

Bellaterra, 29 de desembre de 2025

“Treure a passejar la ‘table de fromages’ és més que un gest de luxe i hospitalitat: és un viatge experiencial que perllonga el relat gastronòmic i crea un vincle emocional amb el comensal”.

Quan finalitzen les passades salades del menú degustació d’alta cuina i el comensal es prepara per a les postres, entra en escena —amb precisió gairebé coreogràfica— el carro dels formatges.

Als restaurants d’excel·lència que l’incorporen, l’espectacle gastronòmic inaugura un nou acte, amb el formatge com a gran protagonista. Artesanal, i en molts casos ancestrals, cada varietat explica la seva història. Perquè el formatge és cultura: un producte viu i variat, amb matisos infinits, sabors insospitats i textures sorprenents, reflex del territori i la tradició dels qui l’elaboren.

Tot i que la famosa ‘table de fromages’ és un ritual d’origen francès, en alguns restaurants de la Guia MICHELIN s’ha convertit en aquest fi de festa imprescindible, una demostració d’hospitalitat que ens convida a viatjar pels paisatges, les tradicions i les mans artesanes que donen forma a cada formatge.

De vegades, els carros ofereixen formatges de la terra de llet crua de cabra, ovella o vaca; altres, presenten apostes internacionals. Però sempre hi ha un perquè darrere de cada peça, servides de manera invariable al punt òptim de maduració.

CASTELL PERELADA, o l’art d’escollir entre 75 formatges singulars (Peralada, Girona)

El restaurant Castell Peralada, ubicat en un castell medieval i distingit amb una estrella MICHELIN, presumeix d’un dels carros de formatges més espectaculars d’Espanya. “De les més de 300 referències que fem servir, cada dia exposem unes 75. D’elles, 50 són espanyoles, de proximitat —incloses les de les Canàries—, i la resta procedeixen de França, Itàlia o Suïssa. No deixo de viatjar a la recerca de nous formatges, m’apassiona”, explica Toni Gerez, cap de sala per a l’establiment. “Els formatges ens traslladen al lloc d’origen: les escorces, amb els fongs que s’hi desenvolupen; les aromes i sabors dibuixen un paisatge concret…”

Entre les seves preferències hi ha oferir als clients un mateix formatge en diferents moments de maduració. “Per exemple, un Comté de 12, 24 i 36 mesos, perquè descobreixin com evolucionen les aromes, els sabors i, sobretot, les textures amb el pas del temps. El nostre carro s’organitza així: primer els formatges de pasta tendra -amb escorces florides-; després els de pasta premsada i cuita; els més intensos, com el Tupí, el Gazta zaharra o els Almogrotes”. Amb la mirada posada en el futur, afegeix: “hi ha una granja propera que té ovelles de raça ripollessa, i que volem que ens facin un formatge personalitzat”.

Sobre la degustació, ho té clar: “els formatges es prenen sols; entre l’un i l’altre, potser, hi pot haver alguna fruita que netegi el paladar. Encara que, més enllà del popular “raïms i formatge saben a petó”, la combinació més màgica és amb codonyat o amb una melmelada de figues i taronja amarga”.

EL MOTEL, respecte absolut per un producte viu que evoluciona (Figueres, Girona)

Ingredients frescos, locals i de temporada, juntament amb receptes de cuina tradicional catalana i internacional des del 1961, són la senya d’identitat d’aquest restaurant de l’Alt Empordà, que, a més, té un carro de formatges digne dels paladars més exigents. Jaume Subirós, xef i propietari de l’establiment, ho té clar: “més enllà del producte en si, el carro de formatges és cultura servida a taula; és història, educació del paladar i respecte a un producte viu que evoluciona amb el temps. diari, perquè necessita la mateixa cura que un ésser viu”.

La devoció de Subirós pel producte no és arbitrària, “em recolzo en lectures, tasts, viatges i el contacte directe amb els productors. de sortir al carro; durant aquest temps maduren, respiren i arriben al punt just que volem oferir al client”. I quina nova adquisició té Jaume al radar? “Els formatges de Phil, d’Artesans dels Avalls, elaboracions artesanals que barregen arrels angleses amb productes locals catalans”.

Per tancar el seu recorregut apassionat pel món del formatge, el xef d’El Motel sentencia: “El formatge pot ser el gran final d’un dinar memorable o, mal elegit, l’inici d’una gran decepció”.

Font: Guia Michelin

Read Full Post »

Bellaterra, 23 de desembre de 2025

“Avui, foie-gras és sinònim de capacitat de despesa; amb el seu consum es pretén generalment indicar la consecució d’un cert nivell de coneixement gastronòmic (quan s’aprèn a diferenciar entre paté i foie-gras sembla ja donat el pas definitiu) i, a més, resulta fi“.

EL LUXE PERDUT

L’ànec i l’oca, encara que aquesta en menor mesura, ja s’engreixen artificialment en mig món. Bulgària, Romania, Hongria o Israel són els productors milionaris, situats al capdavant de les estadístiques de la producció mundial. França és, simplement, la gran consumidora i Espanya tot just un parvenu de províncies que comença a trobar-se amb el tòpic luxe; això sí, amb voracitat i aplicació dignes d’elogi.

No hi ha avui un sol restaurant amb pretensions la carta de les quals no estigui impregnada de porcions de Foie-Gras. Se servirà en terrines, apareixerà acompanyant un filet, o sol, guisat al raïm o en una salsa de reducció de Pedro Ximénez  o esquitxant alguna amanida de nom sonor.

Avui, Foie-Gras és sinònim de capacitat de despesa; amb el seu consum es pretén generalment indicar la consecució d’un cert nivell de coneixement gastronòmic (quan s’aprèn a diferenciar entre paté i foie-gras sembla ja donat el pas definitiu) i, a més, resulta fi.

Potser aquesta és una de les raons que ha portat a la massificació del consum. És possible que hagi pesat la gran facilitat existent (impossible en el cas del caviar, inviable al del Château D’Yquem) en el creixement de la producció. Avui ja és molt més difícil trobar al mercat un bon fetge gras, sense nervis, sense fils, sense amargor, suau i pastós.

La veritat també és que dotzenes d’acèrrims enemics de qualsevol indici de triperia, nom que hem donat a Espanya a les carns que a mi em resulten més nobles de cada animal (fetges, pedrers, cervells, criades, llengua…). No n’han provat gaires, però el cervell, més que l’estómac (el paladar, en aquests casos, és una altra història), es rebel·la davant de cadascuna d’aquestes peces. El Foie-Gras pot amb la maledicció. Són capaços de paladear-ho amb fruïció i cantar moltes de les lloances que coneixen.

La massificació ha convertit el foie-gras més que en un luxe en una tasca d’espeleòlegs i cercadors d’or, ansiosos perseguidors de la peça (aquesta vegada sí) preciosa, que no sempre es troba.

Si volguéssim convertir alguna part de l’anatomia de l’ànec en sumptuosa, ens quedarien les llengües. Recordo que ens les va servir a ragout Jean Paul Vinay, cap de cuina de La Ciboulette, de Barcelona. A mi em van semblar salades i una mica dures, però tenint en compte la quantitat d’ànecs que cal matar per aconseguir una ració, cal coincidir que estem almenys davant d’una raça. Que sigui elevat a la categoria de luxe ja és qüestió de moda.

Els metges de la cinquena dinastia egípcia, deixebles de Hymotep, ja coneixien els efectes produïts al fetge per un consum excessiu de menjar i alcohol.

D’aquí a aplicar aquest coneixement a les vísceres d’animals com les aus, de ràpid creixement i escassa capacitat per oferir carn, hi ha poca distància. Tan breu que l’engreix de l’ànec, tal com es fa avui, apareix reflectit en els baixos relleus d’algunes de les tombes que aquesta dinastia es va fer construir a Sakkara. La mà de l’autor del baix relleu avui tindria quatre mil cinc-cents anys.

La paraula és poderosa i dóna suport als pioners. En aquesta història, el primer nom propi es troba a la Roma imperial; és el de Scipio Metellus, considerat el primer criador d’ànecs d’engreix. Allà, a les deveses que circumdaven Roma, encebaven oques i ànecs amb una dieta monocorde: figues seques i aigua. Figues seques, dolces i goloses, i aigua per vèncer la set produïda per aquests i completar la hipertròfia. Idèntica dieta que la proporcionada a les primeres oques que van arribar a Roma des del Périgord. Feien el camí a peu, alimentant-se de figues seques i aigua. Quan arribaven a Roma, el seu fetge estava pràcticament a punt. Només calia un mes de repòs i reforçament del règim per passar a les cuines dels patricis, on el curaven en llet i mel.

El fetge es consolidava ja en les seves característiques com una víscera suau, llisa i brillant, de tacte lleugerament pastós, absent d’amargor, capaç de desfer-se al paladar suscitant sabors subtils i delicats en què és possible trobar una multitud de matisos.

Font: Los ritos del lujo, Ignacio Medina, Ediciones Tema de Hoy, 1988, pàg. 107 a 110.

Read Full Post »

Bellaterra, 20 de desembre de 2025

“Un vi gairebé impossible de trobar a les botigues i que a les cartes dels restaurants supera els 1.200€ per botella“.

LLUIS TORRES|Tot just un got per cep, menys de 1.000 litres per hectàrea de vinya, uns quants milers d’ampolles per collita. És el que dóna de si cada any Château D’Yquem, el gran celler de Sauternes, al cor de la vinya bordelés, bressol dels més grans vins del món. Allí s’elabora el vi amb més personalitat que conec, que és alhora el més peculiar, car i escàs del món.

El seu èxit i la seva personalitat depenen únicament de la capacitat dels ceps per emmalaltir. No hi ha Château D’Yquem sense que els ceps de sémillon i sauvignon blanc que estan a l’origen malalts i els raïms dels seus raïms es converteixin en diminuts grans i afectats per la més noble de les podridures: la provocada per la botrytis cinerea.

Les sensacions que produeix  la primera copa de Château D’Yquem és  lleugerament dolç, licorós, tremendament complex d’aromes i sabors (apareixien records que procedien de la fusta del roure limoussin en què s’havia criat durant tres anys, al costat d’aromes fruiters difícilment descriptibles, als quals s’uneixen aires melosos), es revela com un vi éspes per efecte de l’alta proporció d’alcohol, però gens pastós. Un vi atractiu a la vista, de color or vell de tons ambarins.

El primer glop sorprèn , el segon avisa que s’està davant d’un dels grans vins de la història occidental i a la vista de l’etiqueta de sap definitivament que es participa de la màgia d’un mite anhelat i difícilment conquistable.

Aquestes són les premisses d’un vi tan escàs com car, mimat fins a l’extenuació pels elaboradors i buscat amb adoració pels seguidors. Un vi que ja el 1855 va aconseguir la primera qualificació entre l’elit de l’enologia mundial: els premier cru classes de Bordeus.

Un vi gairebé impossible de trobar a les botigues i que a les cartes dels restaurants supera les 1.200€  per botella.

Un dels grans mites de la vinicultura de tots els temps.

Font: Los ritos del lujo, Ignacio Medina, Ediciones Tema de Hoy, 1988

Read Full Post »

Bellaterra, 20 de desembre de 2025

LLUIS TORRES|Quan parlem de postres elegants per a esdeveniments especials, un dels primers que se’ns ve a la ment és el Saint Honoré. La qual cosa no és sorpresa, considerant que són unes postres d’origen francès i que també costa amb un disseny únic que és capaç de destacar a qualsevol restaurant o taula. Sens dubte, és un pastís que ha tingut un èxit rotund arreu del món i que compta amb una gran varietat d’elements a la seva composició.

RECEPTA DEL SAINT-HONORÉ

Esteneu una làmina de pasta brisa del gruix d’una moneda de 5 francs i talleu-la a la mida d’un plat petit. Punxeu-la fermament i, amb una màniga pastissera o una boquilla rodona de la mida d’un dit, feu-hi un cercle de pasta de xocolata al voltant.

Pinteu la part superior amb ou batut i coeu-la en un forn força calent.

Feu uns quinze panets petits, és a dir, boletes de la mateixa pasta, de la mida de mitja nou aproximadament, i coeu-los en un forn calent.

Quan tot estigui cuit i refredat, coeu-hi 150 grams de terrossos de sucre, fosos amb una mica d’aigua, fins que arribi a la fase de cruixit dur (vegeu cocció amb sucre a la pàgina 693).

Submergiu els bunyols de crema en aquest sucre i enganxeu-los a la vora del Saint-Honoré, l’interior del qual està farcit de la crema anomenada crema Saint-Honoré.

NATA CUITA PER A SANT HONORÉ.

500 grams de sucre glaç treballats amb 16 rovells d’ou i 100 grams de farina; abocar en un litre de llet bullent, batre bé i després portar a ebullició a foc lent, remenant constantment; transferir a un bol, aromatitzar amb vainilla, cafè o cacau fos i després afegir 24 o 30 clares d’ou batudes a punt de neu, si es vol. Incorporar suaument amb una espàtula fins que estigui perfectament combinat.

Alguns forners afegeixen gelatina, amb tota la raó, per conservar els pastissos que es venen a les botigues; en aquest cas, afegir de 6 a 8 fulles de gelatina a la nata abans d’incorporar-hi les clares d’ou.

Les fulles de gelatina s’han remullat en aigua freda i després s’han espremut.

NOTA. – És útil treballar el sucre i els rovells sols, abans d’afegir la farina, per evitar que es formin filaments a la nata; aquesta és una observació que hem fet força sovint.

Font: L’Art Culinaire Français, Flammarion, 1957, pàgines 423, 681 i 728,

Read Full Post »

Bellaterra, 20 de desembre de 2025

“Amb el retorn del fred i els mercats de Nadal arriba el moment del vi calent i la convivència. També als arxius, el vi calent és sinònim de calidesa i convivència, i sovint també de salut”.

El vi calent és una beguda icònica d’hivern, un element bàsic dels mercats de Nadal.

Simbolitza la convivència i la calidesa de les festes. Cada regió té la seva pròpia recepta: a Alsàcia, es prefereixen les espècies tradicionals, mentre que a Alemanya, trobareu versions afruitades o fins i tot vi calent blanc. Aquesta beguda ara està de moda, amb bars efímers i receptes reinventades per atraure un públic més jove, incorporant nous ingredients com el gingebre. Però compte amb les estafes!

Molt abans de convertir-se en una beguda festiva, el vi calent era una beguda tradicional, “de les àvies”, que es compartia vora el foc a l’hivern. Revitalitzant, escalfava cossos i cors i deslligava llengües. Això s’exemplifica amb l’arxiu disponible a la part superior d’aquest article, que no prové d’Alsàcia, sinó de la regió de Tolosa. És l’any 1969 i, en una masia, una família gaudeix d’un deliciós vi calent amb espècies preparat a la llar de foc… Un ambient realment convivial.

Els orígens del vi calent es remunten a l’antiguitat. Els romans ja el consumien molt especiat per escalfar-se. A l’edat mitjana, aquesta pràctica es va estendre per tota Europa, sobretot als països germànics, on era habitual afegir espècies com la canyella i el clau per ajudar a la conservació i millorar el sabor del vi.

Una beguda per combatre la grip

El vi calent també és conegut per les seves qualitats medicinals. A la dècada de 1960, els programes de televisió van emfatitzar aquest aspecte. Per exemple, a la “Revista femenina” que es mostra a continuació, el vi calent es presentava com un excel·lent remei contra la grip que aleshores s’estenia molt.

Uns trenta anys més tard, el 1996, al programa “Matin bonheur” (Felicitat del matí), Philippe Collignon va reviure la tradició del vi calent amb canyella, “un remei ben conegut per als refredats”, va explicar a Olivier Minne, abans de començar la preparació de la beguda amb vi de Bordeus orgànic premium. Va bromejar: “No ens privarem, oi?”. La recepta: cinquanta grams de canyella i trenta grams de vainilla per bullir durant cinc minuts en un litre de vi.

Un cop colat, només quedava gaudir del vi calent, “al vespre abans d’anar a dormir…” És dubtós que Olivier Minne es deixés convèncer pel fort gust de la canyella, que no semblava apreciar, a jutjar per la seva expressió al final del segment.

Avui dia, el vi calent continua estant especialment associat als mercats de Nadal i a les festes d’hivern.

És un producte bàsic als països de l’Europa central i del nord: Alemanya, Àustria i Suïssa, on s’anomena Glühwein. També es troba als països escandinaus com a variant del Glögg suec. A França, es consumeix principalment a l’Est, però la tendència s’està estenent per tot el país gràcies als mercats de Nadal.

Una recepta senzilla de xef

El següent arxiu ens porta a Alsàcia, extret del telenotícies de la 1 de la tarda de TF1 el desembre del 2000. Anem cap a Riquewihr, aquest bonic i colorit poble on antigament hi havia una famosa taverna de vi calent. Per a l’ocasió, el xef va acceptar revelar els secrets de la seva recepta, que utilitza Pinot Noir local, però ens va assegurar que “un vi negre normal funciona perfectament bé per a aquesta recepta”.

Per a dos litres de vi, necessitareu:

300 grams de sucre granulat

1 culleradeta de pols de pa de gingebre,

1 taronja amb uns quants claus d’olor, quatre pals de canyella,

2 beines de vainilla, “partides longitudinalment per alliberar l’aroma”,

Uns quants anís estrellat.

Va afegir que el vi calent s’ha de gaudir amb una llesca de kugelhopf (un tipus de brioix), una altra especialitat alsaciana. I el comentari especifica que es bevia des de Nadal i els dies següents, però sobretot la nit de Cap d’Any, amb un tros d’un altre pastís típic de Nadal, amb fruits secs (uns quinze), macerat en kirsch i lligat amb massa de brioix: el baerewecke o berewecke

Així doncs, submergir-se en el ritual del vi calent no és simplement adoptar una tendència; també és assaborir una recepta d’hivern centenària i beneficiar-se de les seves qualitats medicinals. A través dels tanins del vi, que ha perdut el seu alcohol, i les seves aromes d’espècies i cítrics, uneix generacions per a un moment senzill però preciós. Ja sigui negre, blanc o un toc modern, continua sent un símbol universal de calidesa i tradició, capaç de transformar una freda nit d’hivern en un moment de confort. Aleshores, per què no cedir a la temptació i compartir la màgia de les festes amb una copa de vi calent?

Font: INA, Florence Dartois

Read Full Post »

Bellaterra, 12 de desembre de 2025

LLUIS TORRES: Segons l’enciclopèdia francesa Larousse gastronòmica, el nom «civet» s’aplica només a estofats o guisats d’animals de caça mamífers, aromatitzats amb vi negre amb cos i acompanyats de cebetes i xampignons

Receptes per a 4 persones

1,5 kg d’espatlla de senglar tallada a daus d’aproximadament 70 g

Marinada de senglar

• 4 grans d’all
• 200 g de cebes
• 400 g de pastanagues
• ½ cap d’alls tallada per la meitat
• 200 g d’escalunyes
• 1 branca de farigola
• 1 fulla de llorer
• 12 grans de pebre negre
• 6 grans de pebre blanc
• 4 baies de ginebró
• claus
• 1,5 litres de bon vi negre amb cos
• 30 cl de brou de senglar o de pollastre
• 1 cullerada d’oli d’oliva
• 20 g de mantega
• Sal, pebre acabat de moldre

Acabant la salsa

• 3 cullerades de brou de carn
• 10 g de xocolata sense sucre al 70%
• 20 g de mantega
• Tallar
• 200 g de xampinyons
• 120 g de cansalada fumada
• 20 g de mantega
• 1 culleradeta d’oli d’oliva

Dos dies abans

Marinada:
Marinar la carn de senglar. En un recipient gran, posar el senglar, les cebes tallades a sis parts, les pastanagues tallades a rodanxes, els grans d’all aixafats sense pelar, les escalunyes, el farigola, la fulla de llorer, els grans de pebre, les baies de ginebró i el clau. Cobrir amb vi negre i marinar durant 36 a 48 hores.

El dia abans

Senglar:
Preescalfeu el forn a 150 °C (300 °F). Escorreu el senglar i les verdures aromàtiques, mantenint-les separades. En una cassola de ferro colat apta per al forn, escalfeu una cullerada d’oli de cacauet (bastant calent). Salpebreu els daus de senglar amb sal i pebre acabat de moldre i daureu-los a la cassola per tots els costats. Això pot trigar de 6 a 10 minuts. Traieu el senglar de la cassola, desgreixeu-lo i poseu la cassola a foc lent. Afegiu-hi la mantega i les verdures aromàtiques ben escorregudes i deixeu-les suar durant uns 10 minuts. Afegiu-hi els daus de senglar, deixeu-los suar durant 4 minuts i desglaseu-los amb el vi negre de la marinada. Afegiu-hi els sucs del senglar, porteu-ho a ebullició, tapeu-ho i poseu-ho a un forn a 140 ° graus. Coeu-ho durant almenys 2 hores i 30 minuts.

Comproveu que el senglar estigui cuit.
Els trossos han d’estar tendres i no hauríeu de trobar cap resistència quan els punxeu amb un ganivet. Traieu el senglar de la cassola i reserveu-lo.

Salsa:
Coleu la salsa amb un colador i poseu-la en una cassola, porteu-la a ebullició i després reduïu el foc aproximadament un quart. Reserveu-la.

Guarnició:
Talleu les puntes terroses dels xampinyons. Renteu-los i talleu-los a sis parts. Salteu-los en una paella amb un tros de mantega. Salpebreu-los. Escaldeu els llardons de cansalada (començant amb aigua freda), refredeu-los i escorreu-los. Salteu els llardons de cansalada en una paella amb una culleradeta d’oli: daureu-los i escorreu-los sobre paper absorbent.

Porteu la salsa a ebullició.
Retireu la cassola del foc, afegiu-hi la sang i el quadrat de xocolata. Barregeu-ho bé amb una espàtula de fusta. Bateu-hi 20 g de mantega, rectifiqueu-ne el punt de sal i aboqueu-hi la salsa sobre la carn. Un cop afegida la sang a la salsa, aquesta no hauria de bullir. Si arriba aquest punt, la salsa pot acabar amb petits trossos de sang coagulada i fer grumolls.

Acabat:
Quan estigueu a punt per servir el guisat, assegureu-vos que la carn i la guarnició estiguin calents. Col·loqueu la carn en una safata de servir. Afegiu la guarnició aromàtica sobre la carn i serviu immediatament.

Font: Art & Gastronomie

Read Full Post »

Bellaterra, 8 de desembre de 2025

LLUIS TORRES✍️ El mestre de cuina català Josep Lladonosa i Giró rebutjà que una bona escudella pugui fer-se el mateix dia: “Quan sento dir que ‘a les deu m’hi poso i a la una ja la tinc feta’, penso pots comptar quina escudella faràs. Una escudella demana molt temps de preparació”.

RECEPTA D’ESCUDELLA I CARN D’OLLA

Ingredients per a 6 persones

6 llitres d’aigua, aproximadament
1/2 kg garró de vedella
1/2 gallina
150 g cansalada
200 g orella i morro de porc
1 peu de porc
100 g carn magra de porc
1/2 kg botifarra negra
1 os de pernil
1 os de vedella
200 g cigrons
200 g de patates
1 col d’olla
1 nар
1 pastanaga
2 grans d’all
1 ou
molla de pa blanc ratllat 2
cullerades, aproximadament
Jarina 1 cullerada
julivert 1 ramet
sal
pebre

El mestre de cuina en Josep Garcia Fortuny en recorda:

Que en la recepta de l’Escudella i carn d’olla, els galets no hi ha un pes determinat. normalment, són uns 45 g/u.
Em permeto recordar-te que cal bullir-los prèviament amb aigua i poca sal, menys o menys a mitat de cocció. Si els bulls amb el brou, els galets  el xoparan i et quedaràs sense ell. Per tant, una precocció dels galets, escorreguts i deixar-los damunt una safata repartits per tal de tallar la cocció.

Font: Josep LLADONOSA I GIRÓ (2000): El Gran Llibre de la Cuina Catalana. Edició a cura de Jaume Fàbrega. Barcelona: Editorial Empúries, 715 pàg. 

Read Full Post »

Bellaterra, 7 de desembre de 2025

“Aquest tipus de plat era essencial a les llars humils i rurals per dues raons: aportava calories i calor necessàries per al treball al camp, i permetia aprofitar al màxim qualsevol ingredient”

L’Escudella i Carn d’Olla és, sense cap mena de dubte, el plat emblemàtic de la cuina catalana durant l’hivern, i assoleix la seva màxima expressió durant el dinar de Nadal (25 de desembre). Més que una simple recepta, és un ritual culinari que explica la història, la prosperitat i la identitat d’una terra.

Segur que a quasi totes les llars catalanes, ara que arriba el fred farem bullir una olla ben gran amb l’Escudella i Carn d’Olla, el plat per excel·lència de les festes nadalenques catalanes. Anem a fer un repàs per la història d’aquest menjar tan nostre.

Orígens medievals

No sabem exactament des de quan a les cases catalanes es menja Escudella i Carn d’Olla, segur que de ben antic, el que sí que sabem és que és el plat de sopa documentat més antic d’Europa. Francesc Eiximenis un escriptor franciscà nascut a Girona, potser un dels més llegits en l’Edat Mitjana, ja recollia aquest plat en la seva obra “Com usar bé de beure e menjar” del segle XIV.
En ella diu que era un plat que menjaven els catalans cada dia. Tres segles després el Baró de Maldà també fa menció de l’Escudella i Carn d’Olla en el seu dietari “Calaix de Sastre”, dient que en menja molt sovint i li agrada molt, d’on es dedueix que l’Escudella i Carn d’Olla no era un menjar tan sols de pobres, era interclassista.

L’origen el trobem en el món de pagès, on els camperols aprofitaven tots els excedents de les collites i el que tenien al rebost per fer un bon caldo i després es menjaven els ingredients acompanyats d’alguna salsa, el Baró de Maldà diu que s’acompanyava de salsa de tomàquet. Aquest tipus de plat era essencial a les llars humils i rurals per dues raons: aportava calories i calor necessàries per al treball al camp, i permetia aprofitar al màxim qualsevol ingredient.

Amb el temps, la riquesa i la quantitat d’ingredients (especialment carn) es van convertir en un marcador social. El que abans era un brou simple dels camperols, es va enriquir amb la inclusió de múltiples tipus de carn i verdures a les taules benestants.

El costum de menjar Escudella i Carn d’Olla per Nadal, és un costum de ciutat, ja que pels pagesos era un plat bastant habitual. Antigament deien que una bona escudella havia de portar les quatre carns: porc, vedella, xai i gallina, als que anomenaven els “quatre evangelistes” o les “quatre ordes mendicants”, acompanyades de tota classe de verdures i llegums, la gran protagonista de la carn d’olla, la pilota es feia només amb pa i cansalada.

El Salt a Plat Festiu: La Conversió Nadalenca

L’escudella va fer el salt definitiu a plat festiu a la Catalunya rural dels segles XVII i XVIII. Nadal era, i continua sent, la festa més important del calendari. Era el moment de l’any en què les famílies feien la màxima despesa en cuina, i on es podia permetre el luxe d’incloure tots els tipus de carns guardades i embotits.

El plat es divideix en dues parts que se serveixen per separat:

L’Escudella (el Primer Plat): El brou, ric i concentrat, servit amb la pasta de Nadal, els grans galets de grans dimensions que s’omplien amb carn picada (la pilota o altres carns).

La Carn d’Olla (el Segon Plat): El contingut sòlid i substanciós del brou: les carns (vedella, porc, pollastre, botifarres), les verdures (patata, col, cigrons) i la pilota.

La Importància de la Pilota: La pilota, una gran mandonguilla allargada feta amb carn picada i espècies, simbolitza la generositat i la vitalitat del plat i és sovint el centre de la celebració culinària.

Futur i identitat

Avui, l’escudella continua sent un símbol de la cuina catalana, que combina tradició i adaptació. Molts restaurants i famílies mantenen la recepta clàssica, mentre que altres innoven amb versions més lleugeres o creatives. El seu valor no és només culinari, sinó també cultural i emocional, ja que evoca records familiars i reforça la identitat col·lectiva.

Font: M’agrada Catalunya

Read Full Post »