BELLATERRA.CAT

Bellaterra, 18 de maig de 2025

“Confitura és la fruita confitada que es prepara trossejant-la a petits bocin. La mermelada és reduïda a polpa i sucre, que són barrejats íntimament“.

LLUIS TORRES| Segons ens recordava en Josep Maria Espinàs, la confitura i la melmelada són dues germanes, evidentment, però no pas bessones. La confitura és la fruita confitada que es prepara trossejant-la a petits bocins, i de fet és una «conserva».

La melmelada, en canvi, no és considerada una conserva, perquè el procediment emprat per a obtenir-la fa que la fruita modifiqui el seu gust i també el seu valor nutritiu; en aquest cas, la fruita ja no és conservada en trossos més o menys petits com en la confitura, sinó que és reduïda a polpa i sucre, que són barrejats íntimament.

L’hivern és una bona època per a menjar confitures i melmelades, perquè com a compensació d’haver perdut altres qualitats la fruita enriquida amb sucre té un notable valor energètic.

De quan Espinàs era infant, recordava els versos de Josep Carner (*) que diuen:

Diu Iris a Mirtila:

–Amiga, jo no sé… ¿tants d’albercocs hi deixes al vell albercoquer?

-Oh Iris, prou m’agrada menjar-ne pels camins fent festa a la dolcesa que em raja boca endins.

Però l’hivern arriba, i vora el foc rabent sentim a la teulada ballar teules i vent.

I, bell atzar, la mare veient-nos entristits, i com freguem els nassos, i com bufem els dits, ens porta, riolera, quan cau la neu a flocs, un pot amb confitures de préssecs i albercocs.

Per a mi, aleshores, Iris i Mirtila no eren noms que poguessin correspondre a noies concretes, arrenglerables amb germanes, cosines o amiguetes, sinó personatges misteriosos, de fora d’aquest món; en canvi, quina gràcia tan real em feia allò de «i com freguem els nassos, i com bufem els dits, que era el retrat de la meva experiència de braser i de penellons…

Font: Del rebost i de la taula, Editorial Pòrtic, 1975, Omnium

(*) Josep Carner va néixer a Barcelona el 1884 i va morir a Brussel·les el 1970. Fou poeta, periodista, autor de teatre i traductor català. Va utilitzar nombrosos pseudònims, fins a quaranta-nou, especialment en articles i textos per a publicacions i com a traductor; els més destacats serien: Bellafila, Calíban, Joan d’Albaflor, Joan Sitjar, Virgilius, Plautus, Two, Pere de Maldar.

Conegut com el príncep dels poetes perquè, amb la seva obra poètica, va situar la poesia catalana a l’alçada de la poesia europea del seu temps, emplenant amb la seva saviesa i la seva habilitat els buits a què segles d’abandonament del català com a llengua de cultura l’havien forçada, envigorint les troballes dels seus mestres anteriors (especialment, Jacint Verdaguer, Joan Maragall i els poetes de l’Escola Mallorquina) i aportant-hi la gràcia del seu inconfusible estil. En les seves poesies uneix la tradició literària europea des de la clàssica de Francesco Petrarca fins a la pròpia catalana passant per l’obra dels romàntics anglesos i la poesia didàctica francesa del xviii, una tradició filtrada pel seu talent individual que li permet assolir una gran perfecció lingüística i un estil molt personal que amoroseix amb components de delectada contemplació i distanciada ironia un pensament d’humilitat franciscana i d’inconfessat escepticisme quant a la condició humana.

Read Full Post »

Bellaterra, 16 de maig de 2025

Edward Cabrera, i Soraida, la seva mare, experimentada cuinera peruana, ens ofereixen una línea Mediterrània- Peruana, que per la seva qualitat i preu és un dels millors Menús Migdia del Vallès Occidental.

La cuinera Soraida, mare d’en Edward, és l’ànima del Restaurant Turó de Bellaterra. Edward Cabrera es va formar a la prestigiosa Escola de Cuina Joviat de Manresa, designada com a Millor Escola d’Hoteleria de Catalunya en la XVII edició del Concurs de Joves Cuiners/eres i Cambrers/eres 2024 i també va guanyar el 2n Concurs d’Escoles de Pastisseria.

LLUIS TORRES✍️Al  llarg d’aquesta darrera dècada la restauració de Bellaterra ha experimentat un canvi positiu, que la ha alliberat del mil·lenarisme recuperador d’antigues receptes perdudes, i del seu simètric, la modernitat inspiradora de les barrrejes contra natura.

En el darrer any, des de l’obertura del Restaurant Turó, -situat a la part alta del Centre Cívic del Turó de Sant Pau de Bellaterra, Edward Cabrera i Soraida, la seva mare, experimentada cuinera peruana, ens ofereixen una línea Mediterrània- Peruana, que per la seva qualitat preu és un dels millors Menús Migdia del Vallès Occidental.

Edward es va formar a la prestigiosa Escola Joviat de Manresa, designada com a Millor Escola d’Hoteleria de Catalunya en la XVII edició del Concurs de Joves Cuiners/eres i Cambrers/eres 2024, i també va guanyar el 2n Concurs d’Escoles de Pastisseria.

El servei mixte de l’equip de sala és atent i en tot moment s’interessa per les necesitats dels comensals, que distribuïts en taules ben parades al llarg del saló interior, així com l’atractiva terrassa jardí amb vistes a les zones verdes i ombra dels mèlia o el metziner, arbres originari de la Xina central i occidental i nord de l’Índia, un conreu escampat pel Turó de Sant Pau i tota la Mediterrània.

El Menú Migdia del Restaurant Turó ens ha deixat a tots els assistents de la família un molt bon sabor de boca i hem marxat amb l’opinió generalitzada que s’ha de tornar sovint. De primers plats hem gaudit de l’Amanida assortida amb Burrata, el Ceviche autèntic peruà, les carxofes rostides amb romesco, de segons plat ens ha sorprès gratament el punt i la qualitat de la Fideuà i l’Arròs amb Marisc, (servit en paelles individuals), i una suprema de Salmó amb verdures en Papillote. De postre, Tarta de Crema Catalana, Mel i Mató, Meló i Gelat de Vainilla, beguda i pa (Tot inclòs 15€)

Descriure i puntuar els establiments en què aquest canvi ens porta a un paradís culinari és una tasca que em desagrada profundament. Primer, perquè m’obligaria a actuar com a jutge únic, tasca empipadora i avorrida. Segon, aquesta activitat numeratòria es faria en contra de la capacitat intel·lectual i gustativa del lector, que també sap menjar com l’autor i valorar el que li serveixen.

RESTAURANT TURÓ ☎️ 615 71 30 82
Centre Centre Cívic Turó de Sant Pau Carrer 9, 69 bis (08193 Bellaterra)
https://www.instagram.com/restaurante

Read Full Post »

Bellaterra, 16 de maig de 2025

“Aconseguir una estrella no garanteix la seva permanència en el temps, perquè aquest reconeixement no té caràcter vitalici, encara que alguns així ho creguin”. 

Perdre una estrella Michelin, per Antonio Cancela (*), col·leccionista de guies Michelin

En cada edició anual de la guia Michelin es despengen molts restaurants, mentre, paral·lelament, altres aconsegueixen entrar.

Cada celebració deixa una estela de perdedors i guanyadors en el panorama gastronòmic competitiu, perquè, si ja és difícil arribar a la fama, més difícil és mantenir-se a la carena de l’onada.

Aconseguir una estrella no garanteix la seva permanència en el temps, perquè aquest reconeixement no té caràcter vitalici, encara que alguns així ho creguin.  Amb cada edició anual s’inicia una nova carrera per guanyarse-la, o per preservar-la, i són única i exclusivament els inspectors de la guia els qui, amb cada visita, realitzen l’avaluació mitjançant objectives proves de taula, per garantir el manteniment dels estàndards de qualitat de l’acreditada guia.

Aquesta pèrdua del reconeixement és una mostra de com és de difícil mantenir-se, fins i tot per als més grans.  Com a exemple, cinc dels més prestigiosos restaurants francesos van perdre la seva tercera estrella.  És el cas del Grand Vefour (París), el Cote D’Or (Saulieu), l’Auberge de l’Ill (Illhaeu-sern, el Paul Bocuse (Lió) i el Georges Blanc (Vonnas). Tots ells van brillar al firmament gastronòmic i després van haver d’assumir la pèrdua.

Això evidencia el meticulós treball dels incògnits inspectors i el nivell d’exigència per mantenir la possessió de la tan anhelada estrella, cosa que ennobleix la reputació de la meva estimada guia Michelin.

(*) Antonio Cancela Va començar a col·leccionar guies Michelin el 1980. Antonio José Cancela (Carballo, la Corunya, 63 anys) té 960 exemplars de més de 40 països.  Aquest llicenciat en Dret explica que l’afició li va arribar quan sortia amb els seus pares, propietaris de la concessió de Renault per a la Costa da Morte, i el seu germà en ruta a descobrir restaurants.  A poc a poc va anar entrant al món el col·leccionisme, adquirint exemplars a fires i llibreries d’antic.  Sap què porta invertit, encara que la quantitat, assegura que és secret d’Estat.  Dels tresors que guarda, prop de mig centenar en una caixa forta d’un banc, en dóna pinzellades: el número més antic és el de la primera guia francesa del 1900, de la qual es van editar 32.909 exemplars que es van regalar a conductors i ciclistes, i el preu dels quals pot rondar avui els 40.000 euros.  Cada any, té un seient reservat a la gala de lliurament de les estrelles Michelin.

Read Full Post »

Bellaterra, 15 de maig de 2025

“Bellaterra.Cat desitja a tot l’equip professional del Nonna (àvia), molta salut i èxit. Sóm de l’opinió que: “Un restaurant no s’inaugura una vegada a la vida, sinó cada servei”

LLUÍS TORRES |Avui, dia 15 de maig de 2025, obre les portes l’Osteria Nonna, un nou restaurant familiar de diseny, modern de Bellaterra. Aquest grup de restauració amb seu a l’Ébano de Bellaterra, també ofereix la seva acurada gastronomia a l’Ebanito de Sant Cugat del Vallès. Autèntic concepte italià que ens portarà en un viatge culinari a través de les riques tradicions i la cultura gastronòmica d’Itàlia. El nom “Osteria Nonna” significa “taverna de l’àvia”, i és precisament l’ambient càlid, acollidor i informal, que experimentareu quan el visiteu i transpasseu la seva porta. Es recomana reservar taula amb antelació per rebre un servei personalitzat i professional, amb una cuina d’autèntica Osteria Made un Italy.

Bellaterra.Cat desitja a tot l’equip professional del Nonna (àvia), molta salut i èxit, perquè sóm de l’opinió que: “Un restaurant no s’inaugura una vegada a la vida, sinó cada servei“

🎥 VÍDEO I GALERIA DE FOTOS

OSTERIA NONNA

Carrer de Lleó XIII, 2, (08193 Bellaterra)

RESERVES ☎️ 931 89 79 85

Read Full Post »

Bellaterra, 13 de maig de 2025

El New York Café presumeix del títol de “El cafè més bonic del món”, a més, és un dels millors tallers de càtering de Budapest. No només està reformant la gastronomia hongaresa i establint l’anomenada “Gastronomia hongaresa essencial”, sinó que també és considerat el líder entre els creadors de tendències gastronòmiques internacionals.

LLUIS TORRES|Entrar al llegendari Hotel New York Palace és fer un viatge enrere en el temps. Construït durant l’apogeu de l’Imperi Habsburg, impressiona per la seva grandesa i opulència. Però darrere d’aquesta grandesa s’amaga la fascinant història de l’Anantara New York Palace Budapest Hotel, digna d’explicació i emblemàtica de la mateixa Budapest”.

A finals del segle XIX, la companyia d’assegurances americana New York Life Insurance Company va estendre les seves relacions comercials a Hongria i va encarregar al famós arquitecte Alajos Hauszmann (1847-1926) la construcció d’un edifici de caràcter representatiu a Budapest. Aleshores es va construïr un edifici eclèctic de quatre plantes, destacat per una torre dominant al centre. A la planta baixa es va obrir una gran cafeteria, ricament decorada amb marbre, bronze, seda, vellut, escultures i frescos, barrejant estils com era costum a principis de segle.

Aquest noble edifici, que ara necessita una renovació, ha resistit els estralls del temps i el Café New York encara avui acull clients de tot el món: vénen a dinar o sopar al restaurant, a xerrar, recolzats a les petites taules de marbre del cafè, a descansar d’una visita a la ciutat o d’una cursa o a redescobrir una mica l’atmosfera d’antany.

Al Cafè Nova York, hi havia una activitat intensa dia i nit. Des del moment que va obrir, s’hi va trobar la flor i nata de l’escena artística i literària hongaresa. Aviat es van formar taules, i els clients habituals variaven segons l’hora del dia. Per caprici, el dramaturg Ferenc Molnár (1878-1952), amb l’aprovació entusiasta dels seus amics, va llançar la clau del cafè al Danubi, perquè no es tornés a tancar mai més.

El New York de Budapest va atreure aristòcrates, així com la classe mitjana-baixa i els artistes,  ningú podia discutir el seu poder màgic. «Aquí tothom coneixia tothom», va escriure Jenö Heltai, un home de lletres de Pest. Moltes carreres internacionals van començar a Nova York. Quan la indústria cinematogràfica hongaresa encara estava en els seus inicis, un productor de cinema va preguntar al seu acompanyant de sopar si coneixia algú que pogués convertir en director. Aleshores va assenyalar un jove periodista que fumava un cigar: «Un tal Korda. Veieu-vos-en amb ell…». Així va començar la carrera mundial del futur Sir Alexander Korda (1893-1956), a qui el cinema britànic deu tant. Entre els habituals en la seva joventut també hi havia el futur director d’èxit de Hollywood Michael Curtiz (1888-1962), a qui devem, entre altres coses, la pel·lícula de culte Casablanca, i el rei de l’opereta Imre Kálmán (1882-1953), compositor de les obres immortals La princesa de Csárdá i La comtessa Mariza.

La llista de famosos es pot continuar i completar amb tots els convidats coneguts molt abans que anessin al famós cafè on van immortalitzar la seva visita al llibre d’or – entre d’altres, hi ha Josephine Baker, Emil Jannings, Thomas Mann, Jacques Picard, Maurice Ravel, Johann Strauss i Enrico Toscanini. Aquest preciós llibre sens dubte va sobreviure als problemes de la història, però va romandre impossible de trobar després de l’última renovació.

A més dels seus clients famosos, aquest cafè també recorda els seus diversos propietaris i maîtres d’hotel, alguns dels quals van fer molt més per la literatura hongaresa i els seus representants que moltes societats literàries respectables. La crònica del cafè també relata les petites i grans transformacions que van afectar el cafè, així com el període de terror posterior a l’ocupació de Budapest el 1944, quan es venien melasses i patates a l’edifici. També s’esmenta el curt període de l’eszpresszó i el desús temporal de l’edifici, que es va convertir en una botiga d’esports. El cafè va ser inclòs a la llista negra, acusat de ser un “focus d’idees burgeses” i tancat.

Va reobrir el 1954 amb el nom de Café Hungaria.

Periodistes i escriptors hi tornaven, no només perquè el cafè havia estat sinònim de la vida intel·lectual hongaresa des del principi, sinó també perquè l’editorial de Budapest es trobava al mateix edifici i hi treballaven un gran nombre de redaccions fins que les ales de l’edifici van ser liquidades fa uns anys. Des del 1990, aquest cafè llegendari torna a anomenar-se Nova York.

Font: Culinaria Könemann, Ruszwurm

Read Full Post »

Bellaterra, 10 de maig de 2025

LLUIS TORRES|El primer que demanen bona part de les nenes i nens al sortir de l’escola és quelcom atractiu de menjar. El berenar és un dels àpats més importants del dia. Donada la seva importància, és recomanable planificar-lo bé per apartar la canalla de la rebosteria industrial  i aprofitar per oferir-li un dolç nutritiu, natural i saludable. Us recomanem fer la recepta conjuntament amb els infants la nit anterior, així s’ho agafaran i els hi donarem moment feliços d’espera.

PA DE PESSIC ROSA DE BELLATERRA

Ingredients:
 
– 450 g.  de farina de rebosteria + un pessic de sal
– 12 g.  de llevat de rebosteria
– 4 g de bicarbonat sòdic
– 250 g iogurt natural grec sense sucre
– 200 g. de sucre panela
– 4 ous mitjans ecològics (número 0)
– 250 g. de mantega en pomada o 200 ml de girasol o de nous
– Ratlladura d’una taronja
– Ratlladura d’una llimona
– 150 g.  de suc de taronja natural

Per a l’almívar cítric

– 300 g de suc de taronja natural
50 g de sucre panela

Elaboració pas a pas

Preescalfeu el forn a 180º (amb calor amunt i avall i la reixeta col·locada a la segona guia del forn comptant des de la part baixa

Posa en un cassola els ingredients de l’almívar i portar-lo a ebullició a foc viu, després baixar una mica la temperatura i deixar que es vagi evaporant líquid fins que s’espesseixi una mica.

Apagar el foc i reserva-ho.

Barrejar la mantega amb el sucre panela que estigui cremosa.

Afegir el iogurt grec i barrejar

Incorporeu els ous ecològics d’un en un sense deixar de barrejar. 

No afegiu el següent fins que l’anterior estigui totalment incorporat.

Afegir la ratlladura de taronja i la de llimona.

Incorporar a poc a poc la farina tamisada amb el llevat, el pessic de sal i el bicabonat, alternant amb el suc de taronja (començant i acabant pels ingredients secs).

Abocar la massa al motlle en forma de rosa, previament untat amb mantega i empolvorem amb la farina. 

Posa un drap al taulell i sobre el drap colpeja suaument el motlle ja farcit amb la massa perquè s’assenti bé.

Enforna a 180 º durant 15 minuts, baixa a 170 º i enforna 45 minuts més o fins que punxant amb una broqueta aquesta surti neta i no enganxosa.

Finalitzada la cocció, apagueu el forn, obrin la porta i deixant dins uns deu minuts.

Quan estigui temperat, desemmotllar i passa-ho a una reixeta

Aboqueu ara l’almívar citric sobre el pa de pessic perquè xopi bé, el que desbordi ho podeu aprofitar després per passar-ho amb un pinzell de cuina.

Bon profit i bona cuina!

Read Full Post »

Bellaterra, 8 de maig de 2025

“És la meva aportació per fer visible la nostra terra Lleidatana amb la seva pagesia i els seus grans productes” JOSEP BULLICH I GASPAR

RECEPTA DE CIRERES FARCIDES DE FOIE AMB GELÈ DE VI DE PORTO

INGREDIENTS per a 4 persones:

16 cireres 150g de Foie-gras Gelé de porto 200ml de most 50ml de Porto 3 fulles de gelatina remullada i escorreguda

RECEPTA:

1. Gelé de porto: Escalfeu una part del Porto hi afegiu i foneu la gelatina, incorpo-reu la resta del Porto.

2. Passeu el Foie-gras pel sedàs. Amb una cullera de fusta treballeu una mica el puré de Foie-gras i ho reserveu.

3. Amb ajuda d’una puntilla traureu els pinyols de les cireres procurant que quedin senceres, farcir-les amb el Foie-gras. Un cop farcides les cireres les poseu damunt la rejilla i s’abrillanten amb gelatina desfeta amb l’ajuda d’una cullera o pinzell.

4. Per servir: Al centre del plat hi poseu un llit de gelatina picada i al damunt les cireres. Ho serviu amb torradetes.

Biografía Josep Bullich i Gaspar

Josep Bullich i Gaspar va néixer el 1948 a Oliana (Lleida). Cuiner català per vocació. Profund coneixedor de la cuina catalana i l’evolució del nostre gust col.lectiu, a més d´estudiós analista de les modes a taula i els seus canvis.

Inicià la seva professió als 15 anys a l’Hotel Mar-Eden de Calella. A Barcelona continuà el seu aprenentatge al restaurant Selva de Mar, al Hotel Gal•la Placídia i a la Marisqueria Carballeira que en aquell moment era la millor marisqueria de Barcelona. Tot seguit va entrar de cuiner al restaurant Reno. Amb 19 anys formà part de la brigada de cuina del restaurant d’Antoni Julià, el restaurant més refinat del moment, famós pels soufflés tant salats com dolços, les patates soufflés i el plat estrella: Les quenelles de llenguado. Aquest restaurant en aquell moment suplí la mancança d’escoles de cuina i tota una generació es va refinar professionalment amb el mestratge d’Antoni Julià. És per aquest motiu que Bullich sempre que pot reclama que la normalització gastronòmica de Catalunya passi per retre-li homenatge per la seva aportació al luxe del refinament a la nostra gastronomia.

Començà com a Xef de cuina a l’Hotel Gal•la Placídia amb 25 anys sent el xef més jove del moment, hi treballà del 1972 al 1977.

En aquesta època es casà el 1974 amb Nati Muñoz filla de Carles Muñoz Espinalt i és amb ella que va descobrir el científic anàlisi de la Psicoestètica, al anar-la aprofundint es convertí en un notable expert en l’evolució psicoestètica del gust i la moda al redós de la taula.

Col•laborà el 1976 en la revista: Decinco, decoración e instalación de cocinas, amb l’article «La moda en la cocina» a on presentà la Psicoestètica aplicada a la cuina i la necessitat d’introduir el color en l’uniforme de cuiner.

Del 1977 al 1981 va ser xef del restaurant Agut d’Avignó de Ramon Cabau. En aquest temps Bullich es va endinsar en el món de les sopes fredes, tant salades com dolces que foren tota una novetat a més dels sorbets tant de fruites com de flors fins el punt que la revista Gourmets dedicà una portada als sorbets fets amb roses o violetes per la seva originalitat. Assolí en aquell temps la primera estrella Michelin pel restaurant i per Barcelona fou l’any 1978.

Més tard, treballà al Via Venetto durant el període del 1981 al 1986, introduí per primer cop la cuina catalana en un restaurant de luxe i aconseguí aquest restaurant gràcies al seu art culinari l’estrella Michelin i la màxima puntuació en les guies especialitzades i un total reconeixement europeu.

El 1987 s’incorporà com a xef-director al restaurant La Dama degut als Jocs Olímpics s’hi varen celebrar els àpats oficials on hi assistiren les cases reials i els primers ministres de tot el món i a partir d’aquell moment aquest restaurant va ser considerat com símbol del refinament culinari a Barcelona. Bullich es retirà per jubilació el 23 de desembre del 2014 per ser el dia que feia 28 anys que s’obrí el restaurant. Bullich en el restaurant La Dama va fer evolucionar les amanides tèbies tant de peix, marisc o d’aus. Incrementà el nostre receptari de la cuina del bolet amb receptes que han traspassat fronteres com les múrgules farcides a la crema de tòfones, el cep farcit amb cranca, els molls amb rossinyols i salsa de taronja, etc., no menys famosos e importants els plats de caça com el faisà trufat i rostit, la perdiu amb rovellons o la seva famosa llebre a la reial, plats que li varen permetre convertir La Dama en el restaurant més distingit i de moda a Barcelona.

Font: Aula de Cuina Josep Bullich

Read Full Post »

Bellaterra, 4 de maig de 2025

“No jutjarem una decoració pel que costa, sinó per l’efecte que produeix”.

LLUIS TORRES|En tots els restaurants, siguin modestos o luxosos, les flors són essencials. Una decoració de taula amb bon gust sempre tindrà un efecte positiu en els convidats. Ella el fa sentir la benvinguda.

Quan es col·loquen flors en gerros per a taules individuals en un restaurant o en un banquet, cal prendre les precaucions següents:

evitar decoracions excessivament altes, no sobrecarregar els gerros ni la taula (dues o tres flors per gerro són suficients per a taules petites); saber harmonitzar els colors de les flors. No jutjarem una decoració pel que costa, sinó per l’efecte que produeix.

Els gerros de flors s’han de netejar i omplir tres quarts de la seva capacitat amb aigua fresca cada matí.

Traieu les flors marcides i les fulles mortes.

Assequeu bé cada gerro abans de col·locar-lo a la taula.

Quan es decoren taules grans, sobretot quan les flors s’han col·locat sobre l’estovalla, s’han de treure immediatament després que els convidats hagin marxat i posar-les en un recipient amb aigua perquè es puguin tornar a utilitzar.

Aneu amb compte amb les taques que les flors poden causar als estovalles.

Read Full Post »

Bellaterra, 13 d’abril de 2025

“El telèfon és el gran enemic de la tranquil·litat d’esperit que demana un àpat decent. Si us veieu amb cor de desconnectar-lo, us felicito. Si contesteu, i l’intrús us pregunta si esteu dinant o sopant, digueu sempre: «sí>. És l’única possibilitat d’escurçar la interrupció”.

JOSEP MARIA ESPINÀS|Proposo una relació de coses i fets que caldria evitar quan estem disposats a fer un àpat amb una mica de respecte pel menjar o per nosaltres. Quan s’ha de menjar en un salt», deixem-ho córrer. Ara: si tenim el temps suficient, i encara que no sigui massa volem fruir-lo, hi ha unes quantes precaucions que serà bo de tenir en compte.

1. Suprimir tota mena de música. No us diré que, tot sopant al port napolità de Santa Lucia, una breu aproximació dels guitarristes-violinistes no sigui, a més de típica, agradable, però en el cas que és el que aquí tractem d’un àpat familiar o d’amics la música és so-brera, i no cal dir si és mecànica. Aconsellaria també de suprimir-la encara que hom mengi tot sol. Cal suprimir-la no tan sols perquè pot destorbar la conversa, que en un àpat compartit és bàsica, sinó perquè pot distreure lamentablement l’atenció del paladar. Si no ens veiem amb cor de trobar prou companyia en la visió de les matèries i els colors, en la percepció d’olors i de gustos, en la pròpia consciència dels subtils plaers del menjar i del beure, és que simplement ens alimentem.

2. Atenció a les flors, especialment si són flairoses. Si les tenim massa a prop poden molestar. Altres elements vegetals que no influeixin sobre l’olfacte i no interfereixin la visió dels comensals són, en principi, més aconsellables.

3. Les copes per al vi han d’ésser perfectament transparents, no de vidre de color, tant les de vi blanc com les de vi negre. El vi, l’hem de «veure>> abans de <beure’l>. El color d’un vi ben fet i al punt és una meravella que no hem d’emmascarar; convé que hi vegem els reflexos de la llum. No omplim la copa del tot, no pas perquè faci més fi, sinó perquè quedi un espai en el qual les aromes del vi puguin manifestar-se i condenar-se.

4. Cal evitar l’excessiva acumulació de menjar en un plat. Hem de poder treballar còmodament amb la forquilla i el ganivet, sense haver de patir pel risc d’expulsar del plat una part del menjar cada vegada que tallem.

5. En les amanides que no són estrictament vegetals, cal servir l’ou dur, els embotits, el pernil, etc., amb una suficient separació de l’enciam, el tomàquet i tot allò que ha d’ésser amanit. Això demana dos platets, o al-menys un plat prou ample. Perquè cal evitar que l’oli, i no cal dir el temible vinagre, impregni si l’amanida és barrejada sol passar els embotits i en desfiguri el gust.

El manament bàsic en aquest apartat és: mai no amanireu l’amanida d’un altre.

6. No fumeu entre plat i plat. En un sopar una mica solemne a la vella Anglaterra vaig passar molta vergonya. Tot i l’advertiment d’aquesta norma gastronòmica social, dos periodistes espanyols van encendre els inevitables cigarrets. A l’hora del cafè, i arribat el moment que qui presideix l’àpat s’alça de la cadira i enlairant la copa expressa la tradicional salutació a la reina i diu, segons la fórmula clàssica, «senyores i senyors: poden fumar», vaig haver d’escoltar que deia, amb un impassible humor: «senyores i senyors, poden continuar fumant».

7. Si teniu la desgràcia d’haver de compartir l’àpat amb una persona xerraire, el remei és difícil. Hom es pot fer el sord fins a un cert punt. Interrompre la loquacitat amb la pregunta és que no tens gana?» o «no t’agrada, potser?>> pot donar algun resultat si l’altre no és un obtús total.

8. El telèfon és el gran enemic de la tranquil·litat d’esperit que demana un àpat decent. Si us veieu amb cor de desconnectar-lo, us felicito. Si contesteu, i l’intrús us pregunta si esteu dinant o sopant, digueu sempre: «sí>. És l’única possibilitat d’escurçar la interrupció.

Suposo que queda clar que totes aquestes precaucions i d’altres que podríem afegir-hi- no són vàlides, només, en el cas d’un àpat important; convé de tenir-les en compte, també, en les nostres menjades més modestes. I la màxima perfecció consisteix a esborrar del nostre cervell qualsevol preocupació tot just seiem a taula. Abans de dur-nos la cullera o la forquilla a la boca, l’última reflexió no gastronòmica ha d’ésser aquesta: si tinc un problema important, ja me’n recordaré després de dinar. Per tant…

Font: Del rebost i de la taula, 1985, Josep Maria Espinàs i Massip, Editorial Pòrtic, 

Read Full Post »