BELLATERRA.CAT

Bellaterra, 16 de febrer de 2026

“En general, Barcelona ofereix una cuina honesta, ben feta i apetitosa, sens dubte, que té els seus orígens en receptes sempre actualitzades amb aliments frescos”.

La segona gran base dels Bib Gourmand de Barcelona —la primera, sens dubte, a bon preu— és que, en tots els casos, conviden a compartir plats d’inspiració mediterrània, en un ambient de taberna que anima a ampliar l’àpat. És l’escenari ideal perquè el viatger descobreixi productes temporals preparats sense complicacions: botifarrades, escalivades, arrossos singulars o els sempre esperats calçots amb salsa romesco, quan arriba el moment. En general, Barcelona ofereix una cuina honesta, ben feta i apetitosa, sens dubte, que té els seus orígens en receptes sempre actualitzades amb aliments frescos. Als restaurants del tradicional i cèntric Mercat de la Boqueria, o a les localitzacions més populars, els 8 establiments amb la millor relació qualitat/preu de la ciutat, reconeguts amb el premi Bib Gourmand, comparteixen la temptació que s’ofereix entre els menús degustació, rostits interessants, productes temporals i suggeriments diaris que és millor no passar per alt.

AVENIR

Avenir 72, (08021 Barcelona)

Nivell de preus: €€

Aquest acollidor local, amb aires de taberna, es distingeix per la seva amabilitat: expliquen, amb detall, tant la filosofia com l’elaboració de cada plat. Fundat per Roger i Chesco, familiars amb la seva família, el restaurant us convida a gaudir d’una àmplia varietat de platillos moderns amb peix de mar i muntanya. La proposta se centra en diversos menús que mai us decebran, pensats per compartir i amb opcions a base de peix.

BACARO

Jerusalem 6, (08001 Barcelona)

Nivell de preus: €€

Cuina: Italiana

A pocs passos del Mercat de la Boqueria, aquest restaurant italià, definit com una “taberna veneciana”, destaca per oferir un plat càlid i acollidor que ens fa sentir com a casa. Amb un estil bistrot dividit en dues plantes, la seva decoració senzilla permet centrar-se en l’essencial: una cuina d’arrels transalpines sempre centrada en el sabor. Juntament amb la pasta, serveixen plats com les Sardines en Saor, la salsa ternera veneciana i el tiramisú. La carta de vins, amb clàssics italians, complementa l’experiència.

BERBENA

Minerva 6, (08006 Barcelona)

Nivell de preus: €€

Cuina: Creativa

Aquest petit i senzill local està situat en un estret carrer de vianants, just al costat de la Diagonal. Presenta un ambient molt senzill, amb el xef explicant en persona, al costat dels altres tres xefs que l’ajuden, tant les opcions gastronòmiques com l’oferta de vins. Ofereix una cuina actualitzada, amb plats exòtics, basats en productes mediterranis contemporanis. Consulteu la mida… és imprescindible reservar!

BARDENI-CALDENI

València 454, (08013 Barcelona)

Nivell de preus: €€

Cuina: Carns a la graella

Aquest restaurant és una carnisseria amb dues dècades d’història a pocs passos de la Sagrada Família, on la carn és la protagonista absoluta. Sobre l’estètica de l’antiga carnisseria -amb barra inclosa- anuncies el caràcter del lloc. El xef Dani Lechuga ofereix una carta centrada en plats d’alta qualitat, com el seu famós tàrtar de vedella Angus a l’estil caldeny, i val la pena preguntar pels ‘Suggeriments del dia’, on solen aparèixer plats especials. Amb preus moderats i una clientela que barreja locals i viatgers ben informats, és un refugi ideal per a aquells que gaudeixen del món carnívor amb tècnica i sabor.

CRUIX

Entença 57, (08015 Barcelona)

Nivell de preus: €€

Cuina: Actual

A pocs metres de la Plaça d’Espanya, al cor de la ciutat, trobareu un local informal, recentment actualitzat i amb les parets a la vista. Aquí l’entretinguda oferta gastronòmica, amb l’apetitosa opció de tapes i platillos, es basa en dos menús degustació que combinen diferents preparacions modernes i grans clàssics casolans, com els seus populars rostits amb socarrat.

GLUG

Viladomat 289, (08029 Barcelona)

Nivell de preus: €€

Cuina: Creativa

Cuina d’alta qualitat, preus raonables i molt bon ambient es troben en aquest vibrant restaurant de L’Antiga Esquerra de l’Eixample, just davant de la piscina de Sant Jordi. Aquí, els xefs Iván García i Beatrice Casella -ella, natural de Torí i responsable d’un dels magnífics llocs- ofereixen sabors frescos d’arrels catalanes i italianes elaborats amb productes de l’època, fins a més de 600 referències de vins. El nom del local (Glug) indica que cal servir i beure aquesta beguda, i reflexionar bé sobre el suggeriment: gaudir-ne com sempre.

SAÓ

Cesare Cantù 2, (08023 Barcelona)

Nivell de preus: €€

Cuina: Creativa

Bon restaurant, allunyat de la multitud quotidiana, on ofereixen una proposta basada en tres menús sorpresa, tots amb gust tradicional però amb tocs moderns i alguns altres detalls que ens parlen de l’èxit del xef, Juanen Benavent, treballant a França. Gaudeix utilitzant productes puntualment i puntualment, donant així una part del protagonisme als petits productors de la zona.

ONÍRIC

Rabassa 37, (08024 Barcelona)

Nivell de preus: €€

Cuina: Fusió

Hi ha un nom que evoca l’univers dels somnis, aquest restaurant -amb Jonatan Izquierdo al capdavant dels fogons i Laura Humanes a la sala- s’inspira en una cuina actual i creativa, articulada en un menú tradicional i tres menús: Herrén, Oníric i Somni. Entre els plats més destacats hi ha el Buñuelo de Congrio amb curri verd, coco i tamarinde, una proposta arriscada però completament convincent. L’experiència, amb uns preus excel·lents, es gaudeix en un espai íntim, amb una barra i una cuina a mitja vista que conviden a fer una ullada a la feina de l’equip. Una visita que, sens dubte, valdrà la pena.

Font: Guia Michelin

Read Full Post »

Bellaterra, 9 de febrer de 2026

“Si no ens veiem amb cor de trobar prou companyia en la visió de les matèries i els colors, en la percepció d’olors i de gustos, en la pròpia consciència dels subtils plaers del menjar i del beure, és que simplement ens alimentem”. JOSEP M. ESPINÀS

LLUIS TORRES|El volum Del Rebost i de La Taula, de Josep.M. Espinàs, publicat l’any 1985, recull els articles publicats per l’autor a Serra d’Or, des de l’octubre de 1980 al setembre de 1984 amb el títol comú Del rebost estant. La cuina ha interessat sempre a Josep M. Espinàs, encara que ell assegura que no és un expert, però sí que té un instint d’observació àmpliament demostrat en els seus articles a l’Avui, cosa que, junt amb el fet que el diverteix molt explorar i tastar els nous plats, li permet d’escriure amb gran autoritat sobre un tema tan interessant per a tothom. Avui compartim el seu interessant article “Coses que fan nosa a taula” .

JOSEP M. ESPINÀS ✍️ Proposo una relació de coses i fets que caldria evitar quan estem disposats a fer un àpat amb una mica de respecte pel menjar o per nosaltres. Quan s’ha de menjar “en un salt”, deixem-ho córrer. Ara: si tenim el temps suficient, i encara que no sigui massa volem fruir-lo, hi ha unes quantes precaucions que serà bo de tenir en compte.

1. Suprimir tota mena de música. No us diré que, tot sopant al port napolità de Santa Lucia, una breu aproximació dels guitarristes-violinistes no sigui, a més de típica, agradable, però en el cas -que és el que aquí tractem- d’un àpat familiar o d’amics la música és sobrera, i no cal dir si és mecànica. Aconsellaria també de suprimir-la encara que hom mengi tot sol. Cal suprimir-la no tan sols perquè pot destorbar la conversa, que en un àpat compartit és bàsica, sinó perquè pot distreure lamentablement l’atenció del paladar. Si no ens veiem amb cor de trobar prou companyia en la visió de les matèries i els colors, en la percepció d’olors i de gustos, en la pròpia consciència dels subtils plaers del menjar i del beure, és que simplement ens alimentem.
2. Atenció a les flors, especialment si són flairoses. Si les tenim massa a prop poden molestar. Altres elements vegetals que no influeixin sobre l’olfacte i no interfereixin la visió dels comensals són, en principi, més aconsellables.
3. Les copes per al vi han d’ésser perfectament transparents, no de vidre de color, tant les de vi blanc com les de vi negre. El vi, l’hem de “veure” abans de “beure’l”. El color d’un vi ben fet i al punt és una meravella que no hem d’emmascarar; convé que hi vegem els reflexos de la llum. No omplim la copa del tot, no pas perquè faci més fi, sinó perquè quedi un espai en el qual les aromes del vi puguin manifestar-se i condensar-se.
4. Cal evitar l’excessiva acumulació de menjar en un plat. Hem de poder treballar còmodament amb la forquilla i el ganivet, sense haver de patir pel risc d’expulsar del plat una part del menjar cada vegada que tallem.
5. En les amanides que no són estrictament vegetals, cal servir l’ou dur, els embotits, el pernil, etc., amb una suficient separació de l’enciam, el tomàquet i tot allò que ha d’ésser amanit. Això demana dos platets, o almenys un plat prou ample. Perquè cal evitar que l’oli, i no cal dir el temible vinagre, impregni si l’amanida és barrejada sol passar els embotits i en desfiguri el gust.

El manament bàsic en aquest apartat és: mai no amanireu l’amanida d’un altre.

6. No fumeu entre plat i plat. En un sopar una mica solemne a la vella Anglaterra vaig passar molta vergonya. Tot i l’advertiment d’aquesta norma gastro-nòmico-social, dos periodistes espanyols van encendre els inevitables cigarrets. A l’hora del cafè, i arribat el moment que qui presideix l’àpat s’alça de la cadira i enlairant la copa expressa la tradicional salutació a la reina i diu, segons la fórmula clàssica, senyores i senyors: poden fumar, vaig haver d’escoltar que deia, amb un impassible humor: «senyores i senyors, poden continuar fumant».

7. Si teniu la desgràcia d’haver de compartir l’àpat amb una persona xerraire, el remei és difícil. Hom es pot fer el sord fins a un cert punt. Interrompre la loquacitat amb la pregunta és que no tens gana?» o «no t’a-grada, potser?» pot donar algun resultat si l’altre no és un obtús total.
8. El telèfon és el gran enemic de la tranquil.litat d’esperit que demana un àpat decent. Si us veieu amb cor de desconnectar-lo, us felicito. Si contesteu, i l’intrús us pregunta si esteu dinant o sopant, digueu sempre: “sí”. És l’única possibilitat d’escurçar la interrupció. Suposo que queda clar que totes aquestes precaucions -i d’altres que podríem afegir-hi- no són vàlides, només, en el cas d’un àpat important; convé de te-nir-les en compte, també, en les nostres menjades més modestes. I la màxima perfecció consisteix a esborrar del nostre cervell qualsevol preocupació tot just seiem a taula. Abans de dur-nos la cullera o la forquilla a la boca, l’última reflexió no gastronòmica ha d’ésser aques-ta: si tinc un problema important, ja me’n recordaré després de dinar. Per tant…

JOSEP M. ESPINAS (Barcelona, 1927-2023) es donà a conèixer com a novel·lista amb Com ganivets o flames, obra guanyadora del Premi Joanot Martorell (1953). Després publicà diverses novel-les-El gandul, La trampa, L’home de la guitarra, Combat de nit, L’últim replà (Premi Sant Jordi 1962), Tots som iguals, etc., llibres de narracions, com Varietés (Premi Víctor Català), i llibres de viatges a peu sobre el Pirineu, el Priorat i la Segarra. Prop dels cinquanta títols, darrerament ha publicat Diccionari català de falses etimologies, Aprendre a conviure i quatre volums que recullen una àmplia selecció dels articles que publica diàriament a l’AVUI des de fa nou anys. Ha estat un dels fundadors del moviment de la Nova Cançó i amb el títol d’Identitats ha dut un programa d’entrevistes a TV3. Editorial Pòrtic té publicat d’aquest autor, a la col·lecció Llibre de Butxaca, Petit Observatori.

Font: Josep M. Espinàs, Del Rebost i de la Taula, Editorial Pòrtic, 1985 (pàg. 86 a 88)

Read Full Post »

Bellaterra, 8 de febrer de 226

“Una iniciativa que aposta pel consum responsable, la proximitat i el suport a la pagesia local”.

“La Xarxa de Consum Solidari és part significativa d’un moviment social transformador en el consum, en el comerç i en la lluita feminista, des d’una perspectiva de solidaritat internacional i de desenvolupament local, i constructora de discurs, consciència i pràctiques alternatives a l’actual model de desenvolupament generador de pobresa”.

La Universitat Autònoma de Barcelona inaugura el 18 de febrer un nou Mercat de Pagès a la Plaça Cívica del campus, que se celebrarà cada dimecres de 11 h a 16 h.

El mercat comptarà amb 10 parades de productores i elaboradores dels Mercats de Pagès i és fruit de la col·laboració entre la UAB, el seu equip docent, la Xarxa de Consum Solidari i l’associació de productores i elaboradores dels Mercats de Pagès.

L’acte inaugural inclourà una xerrada sobre l’impacte del Mercosur en la petita pagesia agroecològica, amb la participació de pagesos i pageses del mercat, i un tast de calçots ecològics obert a la comunitat universitària.

Una iniciativa que aposta pel consum responsable, la proximitat i el suport a la pagesia local.

Uneix-te als canals de Whatsapp i Telegram del mercat per estar al cas de totes les novetats!

Les productores i elaboradores del Mercat de Pagès de la UAB:

En l’actualitat l’organització està formada per una junta directiva, un equip de 13 professionals i un conjunt de voluntaris distribuïts per tot el territori de l’Estat Espanyol.

Treballem en els diferents àmbits contemplats a l’estratègia de l’organització definida per les assemblees de sòcies/s.

Xarxa de Consum Solidari forma part de la Federació Catalana d’ONGDs pel desenvolupament, de la Xarxa d’economia solidària de Catalunya, de la Coordinadora valenciana ONGD i de la Xarxa Solidària de Sant Cugat del Vallès.

Font: UAB

Read Full Post »

Bellaterra, 8 de febrer de 2026

“Chiacchierare significa xerrar o conversar.  També pot significar xafardejar o xerrar una estona.  «Facciamo due chiacchiere» significa literalment «Xerrem una estona».  Chiacchiere és també un dels molts noms que reben els pastissos fregits de Carnaval. significa xerrar o conversar.  També pot significar xafardejar o xerrar una estona“.

Els pastissos Chiacchiere de Carnestoltes “Angi”

Els Chiacchiere són pastes de full cruixents i delicats típics del període de Carnestoltes i es diuen amb diferents noms segons les regions d’origen: chiacchiere i lattughe en Llombardia, cenci i donzelle a Toscana, flappe i enròpia  Trentino, galani i gale a Véneto, bugie a Piemont.  I encara més rosoni, lasagne, pampuglie…

“És un dolç molt fràgil, obtingut estirant finament una massa simple que després es fregeix i s’empolvora amb sucre glas per al toc final”. 

La seva forma rectangular, amb dos talls centrals, fa que les chiacchiere siguin inconfusibles i atrauen des de temps immemorials la llaminera de grans i petits.  Ja sigui la primera o la mil·lèsima vegada que en provis una, cada mossegada a les chiacchiere és una màgia… i immediatament és Carnaval!

Chiacchierare significa xerrar o conversar.  També pot significar xafardejar o xerrar una estona.  «Facciamo due chiacchiere» significa literalment «Xerrem una estona».  Chiacchiere és també un dels molts noms que reben els pastissos fregits de Carnaval.

Ingredients 40 peces de Chiacchiere:

Farina 00 500 g
Sucre 70 g
Mantega 50 g – a temperatura ambient
Sambuca 30 g
Ous 3 – mitjans
Llevat químic en pols 6 g
Beina de vainilla 1
Gemmes 1
Sal fina 1 mica
Oli de cacauet quantitat suficient
Per empolvorar sucre glaç quantitat suficient

Per preparar les chiacchiere:

Tamisa la farina juntament amb el llevat i aboca-ho en una batedora amb pala.  Afegeix-hi el sucre, la sal, els ous batuts prèviament, el rovell i la grappa. Treballa fins a barrejar bé els ingredients.

Substitueix la pala pel ganxo 4, afegeix les llavors de la baina  de vainilla i la mantega, després segueix pastant durant 15 minuts fins a obtenir una barreja homogènia: ha de resultar ferma però bastant mal·leable.  Si cal, podeu afegir 5-10 g d’aigua.  Transfereix la massa a una superfície de treball i maneja-la ràpidament per donar-li una forma esfèrica.

Embolica el bloc amb pel·lícula transparent i deixa-ho reposar a temperatura ambient durant almenys 30 minuts. Passat aquest temps, divideix la massa en porcions d’uns 150 g aproximadament i comença a treballar cadascuna per separat.  Aplana lleugerament una primera porció amb el palmell de la mà, enfarina-la i estén-la amb el corró ajustat al gruix més ample.

Doblega els costats curts de la tira de massa cap al centre, després estira-la novament ajustant cada vegada el corró a un gruix cada vegada menor, fins a assolir els 2 mm. Realitza el mateix procediment amb totes les porcions de massa.  Deixa reposar uns minuts la fulla estirada i mentrestant escalfa l’oli a una temperatura de 150-160°.  Amb una roda dentada curta rectangles d’aproximadament 5×10 cm i fes a cadascun dos talls centrals, paral·lels al costat llarg.

Quan l’oli hagi assolit la temperatura adequada, submergeix 2-3 rectangles de massa amb l’ajuda d’una escumadora i fregeix-los donant-los la volta pels dos costats fins que estiguin daurats.  Escorre les fulles en paper absorbent i, un cop fredes, col·loca-les en un plat i empolvora-les amb abundant sucre glaç tamisat.

Les teves Chiacchiere estan llistes!

Font: Angi, Giallo Zafferano

Read Full Post »

Bellaterra, 6 de febrer de 2026

“Encara que la destrucció de l’Arxiu Reial de Nàpols, com a conseqüència d’un bombardeig aliat a finals de la Segona Guerra Mundial, va dificultar la reconstrucció de la trajectòria professional del Mestre Robert a la cort partenopea; una consulta intensiva dels registres comptables corresponents al segon quart del segle xv, conservats a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, permetria, en canvi, confirmar o refutar la hipòtesi de si va servir com a cuiner d’Alfons el Magnànim a Catalunya i es va traslladar amb ell a Nàpols” .

Mestre Cuiner Robert de Nola

(Robert, Ruberto (o Ruperto o Roberto o

Rupert) de Nola)

Nascut a Catalunya, encara que es desconeix el lloc exacte, a la segona meitat del segle xv, Mestre Robert és l’autor del Lliure de doctrina per ben servir de tallar i de l’art de cotxe, és de qualsevol manera de potatges i salses, i cuiner, segons el pròleg de la primera edició conservada, del rei Ferran I de Nàpols. Al pròleg de la traducció castellana, l’editor, Diego Pérez Dávila, alcaide de Logronyo, a més de castellanitzar l’antropònim, li va afegir el 1525 el cognom de Nola, derivat aparentment d’un topònim italià.

Com que encara no ha estat objecte d’una investigació documental profunda, continua sent poc més que un nom, un professional de la cuina al qual se li atribueix un receptari; tota la informació disponible sobre la seva vida –molt escassa– prové de la seva única obra coneguda. El bibliòfil Antoni Palau, recolzant-se exclusivament en el correcte català del Lliure del Coch, va sostenir el 1927 que el seu autor hauria nascut a Catalunya o a la població de Campània de la qual deriva el seu cognom; en aquest darrer cas, descendiria d’immigrants catalans que s’haurien instal·lat a la província de Caserta durant el segon terç del segle xv, arran de la conquesta i la incorporació del regne a la Corona d’Aragó.

El periodista Dionisio Pérez Gutiérrez, Post- Thebussem, al pròleg de la reedició castellana del 1929, formulava, sense cap base documental, dues conjectures d’una gosadia gairebé idèntica. Una primera, molt possiblement basada en declaracions de Félix Torres i Amat que va parlar d’una edició incunable feta a Toledo el 1477, per la qual cosa darrere del Lliure del Cot hi hauria un cuiner aragonès, no català, que hauria acompanyat Alfonso el Magnànim en la seva expedició a Nàpole reals. Mort el seu protector, el 1458, Roberto hauria estat confirmat en el càrrec pel seu successor, Ferran I, que va regnar fins al 1494. Per aquesta època, el Mestre Robert, ja ancià, hauria tornat als dominis ibèrics de la Corona d’Aragó, amb un receptari manuscrit, i hauria mort poc després.

Aquest receptari, amb alguns afegits posteriors, va ser traduït al català i imprès a Barcelona, el 1520, per algun erudit “d’avisat esperit editorial”. Segons l’altra proposta —més versemblant a judici del seu formulador— Roberto de Nola només hauria estat el resultat d’“una superxeria editorial”. 

Un autor anònim hauria compilat en català, a principis del segle XVI, un llibre de cuina mediterrània, combinant receptes “d’Aragó, Catalunya, València, Provença i Itàlia”, i hauria atribuït la seva autoria, per prestigiar-lo, a un cuiner imaginari d’un rei estranger, ja mort. Els dos suggeriments de Post-Thebussem van ser objecte de dures crítiques, els signants de les quals encara no han proposat, però, cap solució prou documentada.

La “qüestió Nola” segueix, doncs, oberta i només es podrà tancar mitjançant una llarga i complexa investigació documental. Encara que la destrucció de l’Arxiu Reial de Nàpols, com a conseqüència d’un bombardeig aliat a finals de la Segona Guerra Mundial, va dificultar la reconstrucció de la trajectòria professional del Mestre Robert a la cort partenopea; una consulta intensiva dels registres comptables corresponents al segon quart del segle xv, conservats a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, permetria, en canvi, confirmar o refutar la hipòtesi de si va servir com a cuiner d’Alfons el Magnànim a Catalunya i es va traslladar amb ell a Nàpols.

El llibre, redactat en un català neutre, exempt de dialectalismes i d’estrangerismes, degué ser compilat a la cort de Nàpols a l’últim quart del segle XV, quan la ciutat del Vesuvi s’havia convertit en una de les principals cruïlles culturals de la Mediterrània. El motiu d’escriure el seu llibre era, segons confessa al pròleg de la primera edició en català: “Com si cosa molt necessària als joves de tendresa edat aprendre de les virtuts la carrera, i majorment aquells que en deliberació de servir els homes de major grau o condició es delitin, que aquells sàpiguen ben servir de moltes coses necessàries en aquell, lliure”.

I en l’edició en castellà explica que la iniciativa va ser del rei Ferran: “Moltes vegades, sereníssim rei i molt poderós senyor, va ser manat per la vostra Majestat a mi, Ruberto, el vostre lleial servent i criat i cuiner de la vostra casa reial, que fes un tractat d’aquesta art del meu ofici, perquè quedés de la meva mentida, perquè quedés de la meva fundació, perquè quedés de la meva fundació d’amanir de menjar i guisar menges i potatges.

Consta d’una breu art cisòria, un conjunt de consells sobre el servei de la taula, dues-centes vint-i-nou receptes i un índex, amb alguna variació segons les edicions. Distingia entre receptes per a dies de carn, cent seixanta, i per a dies de peix, seixanta-quatre. S’hi incloïen receptes de salses, barreges d’espècies, vins, potatges i verdures. Lloc preferent ocupaven els plats de carn, considerat l’aliment per excel·lència de l’època, especialment els de volateria i carner. El receptari incloïa la famosa recepta de la “manja blanca”. Però destacava la quantitat i la varietat de plats de peix, reflex de l’origen mediterrani de l’obra i del seu autor.

El formatge també tenia presència assenyalada. Igualment succeïa amb les fruites fresques i els fruits secs. No hi faltaven dolços, pastes i confitures. S’hi afegien algunes receptes d’aliments per a malalts i convalescents. Més de la meitat de les preparacions provenen –idèntiques o amb lleugeres variants– del Lliure de Sent Soví, un receptari català del segle XIV. Mestre Robert demostra conèixer, però, altres tradicions culinàries, ja que inclou al seu receptari alguns plats genovesos, llombards, venecians i francesos. Barbara Santich i Bruno Laurioux, malgrat el marcat desequilibri en la combinació d’experiències, han catalogat el llibre del cotxe com un receptari de cuina mediterrània redactat en català, no com un llibre de cuina catalana amb addicions italianes i franceses.

El receptari contribuiria a reforçar la penetració de la gastronomia catalana a Itàlia, impulsada conjuntament per Alfons el Magnànim, des de Nàpols, i pel pontífex valencià Calixt III (Alfons Borja), des de Roma. Aquest corrent, ben documentat per fonts coetànies italianes, va rebre, el 1474, el qualificat recolzament del bibliotecari pontifici Bartolomeo Sacchi, Platina, que, en la seva honesta voluptate, va considerar de bon to adoptar algunes de les receptes i dels comportaments a la taula “dels catalans”.

La seva consagració va coincidir amb el pontificat d’Alexandre VI (Rodrigo Borja), en la cort del qual, la noblesa i l’alt clergat toscanes, llombardes, ligures i vènetes no només degustarien, entre 1492 i 1503, alguna de les receptes recollides pel Mestre Robert, sinó que les difonen.

Font: Real Academia de la Historia

Read Full Post »

Bellaterra, 6 de febrer de 2026

CONILL A LA CATALANA RONDISSONI*

Quantitats per a sis persones:

Un conill,

100 gr. de cansalada magra,

50 gr. de mantega de porc,

2 dents d’all, un decilitre de vi ranci,

15 gr. de farina,

una ceba,

julivert,

llorer,

farigola i orenga,

un pa de pessic sec,

10 gr. de pinyons i ametlles.

Net el conill es talla a trossos. Després es posa en una cassola  de fang, la cansalada i el llard i quan està ben calent es llença el conill i la ceba picada, s’ofega fins que tingui un color daurat i seguidament se li afegeix la farina, el vi ranci i dos decílitres d’aigua.

A continuació s’assasona amb sal i pebre, afegint-li un ramet lligat compost de julivert, llorer, farigola i orenga.

Després es cou, tapat, a foc lent fins que estigui ben tendre i vint minuts abans d’acabar la cocció se li afegeix el pa de pessic, els pinyons i ametlles, una mica de julivert i el fetge del conill, tot picat al morter. En servir-lo es treu el manat.

* Josep Rondissoni (el seu nom apareix amb la forma catalanitzada com a autor als seus llibres publicats en català) va ser un cuiner italià amb família d’origen suís, establert a Catalunya. Va estudiar a França i fou deixeble d’Auguste Escoffier. Arribà a Barcelona el 1914. Va passar pel Majestic, el Círculo del Liceo i l’Hotel Victoria de Palma, abans d’esdevenir xef del Casino de l’Arrabassada. Des del 1921 va ser professor de cuina a l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona (1909-1937), fundat a Barcelona  per Francesca Bonnemaison. Va dirigir la redacció de la revista Ménage entre 1930 i 1937.

Read Full Post »

Bellaterra, 29 de gener de 2026

“Per tradició, i per provar la seva competència culinària, les donzelles no casades preparaven igualment els “Maritozzi” que presentaven els solters de torn, que elegien les seves futures esposes valorant el pastís que millor els havia estat obsequiat“.

LLUIS TORRES✍️El deliciós brioix farcit amb nata muntada, és delicat i irresistible, tot un vici de llaminer tradicional de Roma, del que resulta difícil privar-se. Ara es fan versions modernes amb festuc, xocolata, etc., En la tradició de la gastronomia capitolina figura entre els dolços més apreciats, els orígens dels quals es remunten a l’antiga Roma.  A partir d’aquella època va aparèixer una forma d’antecessor del maritozzo: una gran barra de pa preparada amb farina, ous, oli o greix i sal, endolcida amb passes sultanes i mel, que les dones preparaven com a menjar per als dies en què els obrers i els pastors treballaven a l’exterior.

En la tradició de la gastronomia capitolina figura entre els dolços més apreciats, -els orígens dels quals es remunten a l’antiga Roma-.  A partir d’aquella època va aparèixer una forma d’antecessor del Maritozzo: una gran barra de pa preparada amb farina, ous, oli o greix i sal, endolcida amb passes sultanes i mel, que les dones preparaven com a menjar per als dies en què els obrers i els pastors treballaven a l’exterior.

A l’Edat Mitjana, el format es va disminuir lleugerament, el gust es va reforçar amb fruits secs, com pinyons i fruita confitada, i la preparació de la barreja, sense greix, es va enfosquir. El “Maritozzo” és també conegut com a “Quaresimale“, la sola i apetitosa violació del període de dejuni establert pels llargs quaranta dies que precedeixen la Pasqua. El pastís es va convertir així en “er San Maritozzo“, homenatjat el 1833 en el seu sonet La Quaresima pel cèlebre poeta Giuseppe Gioachino Belli.

Una sorpresa dolça d’amor

L’extravagant i vagament divertit nom del Maritozzo es va originar com un sobrenom popular a partir de l’alteració de “marit” i, en temps més recents, s’ha vinculat a un costum veritablement romàntic: així, al segle XIX, durant el primer divendres de març de cada any, llavors conegut com Dia dels Enamorats. Se solia decorar els pans dolços amb petits cors de sucre, amagant a l’interior un anell o una altra joia d’or. Per tradició, i per provar la seva competència culinària, les donzelles no casades preparaven igualment els “Maritozzi” que presentaven els solters de torn, que elegien les seves futures esposes valorant el pastís que millor els havia estat obsequiat.

La bondat per a totes les hores

Donar una mossegada a un esponjós maritozzo farcit de crema fresca és, sens dubte, una de les formes més saboroses de començar el dia. No obstant això, aquestes clàssiques postres tradicionals han traspassat els límits de l’esmorzar per convertir-se en una gran alternativa per a un dinar ràpid, un deliciós berenar o unes postres per després del sopar. Des de la clàssica nata de farciment, els pastissers i els xefs de Roma s’han llançat a la imaginació, i han creat noves i sorprenents combinacions tant dolces com salades.  Els aparadors dels cafès i bistrots mostren diverses receptes llamineres, amb creacions amb xocolata, melmelades de fruites i crema Chantilly, entrepans d’autor amb tomàquets frescos, bacallà, salmó, ruca, curats, marisc, talls de carn, amatriciana, carbonara, vegan.

Aquest històric pastís, dolç icònic de la ciutat, és el protagonista del Dia del Maritozzo, un autèntic festival del sabor amb els millors Maîtres Pâtissiers de la Capital.

Font: Turisme de Roma

Read Full Post »

Bellaterra, 26 de gener de 2026

“La gastronomia ha esdevingut un dels indicadors més clars de cap a on es dirigeix el món. El 2026, aquesta influència se sent a tot arreu, des dels evidents pesos pesants italians com Venècia i la Costa Amalfitana —on està prevista l’obertura de diversos hotels de luxe— fins a llocs que tot just estan començant a sortir a la llum” .

Venècia arriba al 2026 amb una onada d’obertures d’alt perfil signades per pesos pesants de l’hospitalitat —Orient Express, Cheval Blanc, Rosewood i Airelles competeixen per fer-se un lloc a la ciutat flotant—, un moviment que està transformant la manera com els viatgers hi viuen i, sobretot, hi mengen. Avui, un grapat de xefs locals està reinterpretant la cuina local amb mesura i seguretat, com al discret Vini da Gigio, de gestió familiar.

Tot i això, establiments així segueixen sent escassos i s’amaguen entre una inevitable allau de trampes per a turistes. L’arribada de més hotels d’alta gamma de grups internacionals també comporta la promesa de cuiners de renom al capdavant de restaurants sofisticats, cosa que podria elevar el nivell culinari de la ciutat (i també els preus).

Entre els barris que estan a punt d’experimentar un canvi hi ha el nord alternatiu de Cannaregio, a prop d’on obrirà l’Orient Express al Palazzo Donà Giovannelli. La relaxada illa de Giudecca, al sud de l’illa principal, també es prepara per a una transformació amb la inauguració d’Airelles Venezia l’1 d’abril, a poca distància a peu de l’Hotel Cipriani, A Belmond Hotel, Venice, distingit amb tres Claus Michelin  i la reobertura del qual és imminent.

Malgrat tot el que encara ha d’arribar, els que estiguin disposats a canviar els estius sufocants i el període de la Biennal (del 9 de maig al 22 de novembre) per hiverns més tranquils, podran gaudir d’una Venècia més serena, quan la ciutat avança a un ritme més pausat i local. A més, resultarà més fàcil aconseguir taula en alguns dels seus restaurants més cobejats.

Venècia és inusual per totes les raons òbvies, però sovint passa desapercebuda la concorreguda i urbana que se sent: amb la seva superfície tan limitada com és, no hi ha gaires espais verds o espais tranquils en general. Madama Venice, al districte de Cannaregio, al costat nord de la ciutat, n’és una excepció: un petit hotel elegant i luxós de vuit suites per al qual la frase «retiro al jardí» és totalment apropiada.

Igual que els millors hotels boutique italians, combina el respecte degut per la seva història arquitectònica amb el respecte pel disseny contemporani i l’estima pels contrastos que tots dos creen. Com a resultat, l’ambient combina la fosca fantasia de la Venècia històrica amb els espais nets del segle XXI, tots inspirats, de fet, a les ciutats invisibles d’Italo Calvino. Les suites són totes diferents: algunes donen al canal i d’altres al jardí central de l’hotel, i en aquest nivell, pots confiar que totes són esplèndides.

El servei és professional i personal, encara que l’ambient és residencial; l’esmorzar i un aperitiu estiuenc al jardí són l’essència de les reunions socials de Madama. Els conserges de l’hotel són la clau de la ciutat: si voleu, us ajudaran a veure els llocs més obvis, així com una part de Venècia que no és tan fàcil de veure per als forasters.

Font: Guia Michelin

Read Full Post »

Bellaterra, 25 de gener de 2026

“La recepta perduda. Queden molt pocs forners que facin la garlanda, un tortell anisat típic de la Pasqua”

La garlanda s’està perdent.

ROSA M. ✍️ És el dolç més desconegut d’El Penedès en comparació amb les catànies i els carquinyolis de Sant Quintí de Mediona són els més famosos. “Ja no n’hi ha, de garlandes. Els forners han plegat i ja no hi ha massa llocs que la facin”, comenta Pere Joan Carbonell, forner d’El Pla del Penedès, a La recepta perduda.
“Ja no n’hi ha, de garlandes“

Els ingredients

L’elaboració de la garlanda comença per fer una massa de brioix amb ous, farina, matafaluga, saïm, mantega i llevat. S’aromatitza amb matafaluga i altres espècies, i que té un doblec molt característic a la part superior en forma de cresta. Els més puristes diuen que si no duu cresta, no és una garlanda. De fet, aquesta li dona el nom perquè l’engalana:  vesteix pel cap el clàssic tortell llis.

Així es fa la garlanda

Al forn d’en Pere Joan Carbonell la pasten a dos quarts de set del matí i després la deixen reposar uns 15 minuts. Fan les boles a dues mans i les deixen fermentar en uns antics calaixos de fusta fins que arriba el moment de procurar-hi el forat central.

La garlanda haurà de reposar de nou fins que entri al forn: just abans se li farà la cresta tot estirant un tel fi de massa de l’interior del forat cap als marges oposats. Quan surti del forn, s’empolsa tota la seva superfície amb sucre. Sovint també se les remulla amb anís. El resultat és una massa de brioix molt flonja i suau, aromatitzada pels grans de matafaluga, de dolçor moderada i amb una fina crosta torrada i cruixent.

Un dolç típic

Curiosament, en alguns municipis penedesencs i fins i tot del Baix Llobregat, la garlanda era objecte de subhasta. Durant el Ball de Garlandes, una dansa típica durant la festa major de pobles com Sant Esteve de Sesrovires, se subhastaven garlandes gegantines entre el públic.
Les garlandes són semblants als tortells o a les mones i abans només es trobaven durant la Setmana Santa, per la Pasqua. Anaven decorades amb ous durs, i el padrí o la padrina la regalava al fillol: en funció de la seva edat, hi hauria més o menys ous. “Abans, la garlanda es donava al fillol fins que complia la majoria d’edat, però, ara, hi ha gent que demana garlandes amb 25 ous”, explica el forner. Carbonell afegeix que ell s’adapta als gustos dels clients: de garlandes en fa amb cresta o sense i amb ous o sense. Això sí no només les fa per Setmana Santa, les elabora cada cap de setmana.

Font: RTVE

Read Full Post »

Bellaterra, 4 de gener de 2026

‘Des del 2022, les propines pagades amb targeta de crèdit en cafeteries i restaurants de Franca estàn exemptes d’impostos. Es va parlar de derogar aquesta mesura, però davant les protestes del sector, el govern va fer marxa enrere. Aquestes petites quantitats deixades per al servei representen un complement benvingut als ingressos i una característica atractiva”.

Durant diversos mesos, el govern francès  havia considerant tornar a gravar les propines a partir del gener de 2026. Aquest anunci havia provocat descontentament entre el personal i els propietaris de restaurants i cafeteries, que les consideren una característica atractiva en un sector amb dificultats per contractar.

Les propines pagades amb targeta de crèdit en cafeteries i restaurants estan exemptes d’impostos des del gener de 2022.

Aquesta exempció fiscal, anunciada per Emmanuel Macron el setembre de 2021, tenia com a objectiu augmentar l’atractiu d’un sector amb dificultats. L’anunci va ser ben rebut en aquell moment. «Aquestes són unes excel·lents notícies, perquè les propines són part del que fa atractives les nostres professions», va declarar Didier Chenet, president del GNI, el sindicat de propietaris d’hotels i restaurants independents, i va afegir que «ara que tothom paga amb targeta de crèdit o a través d’aplicacions, sovint no tenim canvi per afegir de tres a cinc euros pel servei. Quan tinguem l’opció de deixar una propina al compte, serà molt més fàcil». Davant d’una oposició generalitzada, els membres del parlament van votar a l’octubre de 2025 per ampliar l’exempció fiscal de les propines fins al 2028, mitjançant una esmena proposada per Laurent Wauquiez, líder del partit Les Républicains (grup de la Dreta Republicana a l’Assemblea Nacional).

No obstant això, a causa de la manca de votació sobre els pressupostos de l’estat, s’espera que el govern, segons Franceinfo, publiqui un text al Diari Oficial per ampliar aquesta exempció de les cotitzacions a la seguretat social per als empleats que guanyen fins a 1,6 vegades el salari mínim.

Donar propina és opcional a França, però obligatori als EUA (entre el 15 i el 20% de la factura).

Si bé avui dia només es suggereix, a mitjans dels anys setanta era una mica diferent. En aquell moment, es recomanava fermament pagar propina, ja que incloïa el concepte de “servei“. I com veureu a l’arxiu antic disponible a la part superior d’aquest article, extret del número del 16 de juliol de 1976 de la revista “Vendredi”, era una mica complicat tant per als clients com per als professionals navegar pel sistema. Una investigació duta a terme pel periodista Jean-Marie Perthuis en diversos bars i restaurants de la capital aclareix una mica el tema.

Al plató, va entrevistar primer un representant del sindicat CGT sobre aquesta pràctica de llarga data. Per a ell, estava clar: el client havia de pagar absolutament pel servei, “fins i tot si el tracten com una porqueria“. Segons la seva opinió, la responsabilitat de la qualitat del servei requeia en l’empresari, que havia de contractar prou personal. Per tant, no era responsabilitat dels empleats recollir els trossos.

Un sistema complex i pervers

Més tard, en un cafè, el periodista es trobaria amb la complexitat, però també amb la perversitat, del sistema. Els conceptes de “servei” i “propina” no estaven gaire clars. La norma era deixar una quantitat composta pel càrrec per servei (obligatori) i la propina (opcional). De l’import total que quedava a més del compte, una part, entre el 10 i el 15%, cobria realment el servei, cosa que no s’entenia de la mateixa manera que avui.

A això s’hi afegia la complexitat de la redistribució de les propines al personal després del servei, en funció dels seus respectius càrrecs. Un veritable maldecap, ja que calia determinar el percentatge del total a distribuir en funció de la classificació laboral (cambrer, cap de cambrers, etc.). Un veritable desastre que no garantia una vida digna, sobretot per als temporers. “Fora de temporada, ens morim de gana!”, afirmava un d’ells. Ell, però, estava millor que els seus homòlegs de temporada, perquè al final del dia, en establiments concorreguts o de luxe, la part de la propina podia equivaler a una suma còmoda. Una realitat que va confirmar amb un somriure de complicitat, reconeixent que “es guanyava molt bé la vida”.

En aquests establiments populars, on les propines eren lucratives i garantides, també hi havia de vegades una pràctica poc agradable: “comprar el davantal“, és a dir, pagar per sota la taula per assegurar-se un bon seient en un establiment prestigiós. “No és gaire ètic… si pagues un suborn, et donen un bon seient“, es lamentava un cambrer. Aquest era un dels efectes perversos de donar propina.

“Tot servei mereix un pagament, així que deixem propina”.

En qualsevol cas, ningú qüestionava la pràctica de donar propina, per complicada que fos. El propietari del cafè entrevistat a continuació va ser categòric: “Tot servei mereix un pagament, així que deixem propina per compensar el servei prestat i per agrair al client la manera com es va proporcionar”.

És obligatori donar propina?

Tanmateix, va lamentar que es deixés a la discreció del client: “Alguns clients ens deixen propina i altres no. Si no volen deixar-te propina, no hi pots fer res. No els traurem el canvi de la butxaca“. Va concloure la seva explicació aclarint la diferència entre “servei obligatori” i “propina opcional“. Hauria preferit que la propina fos similar a la quota de llicència de televisió que pagava cada propietari de televisió, “tant si t’agrada el programa com si no, és obligatori!”.

A França, des del decret del 27 de març de 1987, relatiu a la informació al consumidor sobre els preus, s’entén que els preus inclouen impostos i servei (aproximadament el 15% del preu total), però encara és habitual deixar propina a més de la factura.

Les propines avui dia

El 2017, el 96% dels francesos van declarar que deixaven propina, sobretot durant les vacances. El 2025, una enquesta de la CSA va mostrar que el 83% dels francesos van declarar que deixaven propines (sovint, de vegades o rarament), un augment de 6 punts percentuals des del 2021. Es podria pensar que aquests extres són cada cop menys freqüents i menors en cafeteries i restaurants. Tanmateix, segons un estudi publicat el setembre del 2025 per Lightspeed, una empresa que publica programari de pagament i caixa per a restaurants i comerços al detall, els francesos són els més generosos pel que fa a les propines, amb una mitjana de 4,70 euros.

Font: INA

Read Full Post »