BELLATERRA.CAT

Bellaterra, 9 de marc de 2026

Cristina Jolonch ✍️ La Vanguardia

“Ha estat a les seves xarxes socials, després de setmanes de polèmica i quan la periodista premi Pullitzer de The New York Times Julia Moskin, publicava ahir un reportatge que envia al cuiner al mateix infern amb la puntada de peu d’un titular: “Punyades, cops de porta, crits. L’abús passat d’un xef”.

“En aquesta societat polaritzada, que avui t’acomoda en un tron i demà et llença al contenidor d’orgànics, potser seria bo fer un temps per reflexionar.  I més que condemnar o, al contrari, passar per alt els pecats dels ídols, pensar què es podria fer millor” .

Si Déu existeix, és difícil que hagi triat encarnar-se a la figura d’un superxef.  Ho pensem a l’hora en què entona el “mea culpa” René Redzepi, guru del danès Noma, cinc vegades reconegut millor restaurant del planeta.  Ha demanat perdó i confessa en el passat els pecats de la ira i l’agressió verbal i física.  I la cèlebre frase de Shakespeare, “Alguna cosa fa olor de podrit a Dinamarca”, sona a humor negre en aquests moments complicats per al temple dels fermentats.

Ha estat a les seves xarxes socials, després de setmanes de polèmica i quan la periodista premi Pullitzer de The New York Times Julia Moskin, publicava ahir un reportatge que envia al cuiner al mateix infern amb la puntada de peu d’un titular: “Punyades, cops de porta, crits. L’abús passat d’un xef.

L’abús passat d’un xef turmenta el Noma, el restaurant més ben valorat del món”.

Expiren els pecats com els que confessa Redzepi, que assegura que des de fa anys lluita per crear un hàbitat on regnen les bones condicions de treball?

El treball periodístic, amb més de 35 testimonis d’exempleats i alumnes en pràctiques de Noma, arriba després de les acusacions d’altres que van estar a les ordres de Redzepi.  S’han pogut llegir a xarxes socials, canalitzades per qui va estar al capdavant del departament de fermentats del restaurant durant anys: Jason Ignacio White, que pel que sembla tampoc va tenir un comportament exemplar amb l’equip, va llançar a principis de febrer una web amb el nom de “Noma Abuse”.

Ara s’hi acumulen les preguntes. 

Expiren els pecats com els que confessa a les seves xarxes René Redzepi, que assegura que des de fa anys lluita per crear un hàbitat on regnen les bones condicions de treball, l’ambient de pau i aquesta tasca creativa que l’ha catapultat?  ¿Vam passar pàgina d’aquella seqüència d’un documental del 2008 en què se’l veia en plena ira amb l’equip, alguna cosa sobre el que ha parlat diverses vegades i afirmat que treballava per canviar?  O és que el 2008 ens sembla el pleistocè perquè encara valia allò que avui, gràcies a certa evolució emocional i amb l’ajuda de les cuines vistes, ja es considera intolerable?

Hi ha més dubtes: De quin submón de l’alta cuina diu procedir el cuiner nascut a Macedònia, que va emigrar al país nòrdic i va fer miracles amb el rebost i amb el suport d’un país que va apostar per l’alta cuina per brillar?  Que no venia de grans restaurants europeus del nostre temps, no de les cavernes?  Som els periodistes que escrivim sobre gastronomia, corresponsables que alguns d’aquells genis de la cuina s’hagin cregut d’un altre món fins a perdre l’oremus? 

Ho són els comensals que es fonen de plaer abans que res un equip en formació per donar-los la benvinguda, o davant d’un bell ram de flors i herbes comestibles que algú va recollir amb cura, qui sap si a l’alba o de genolls, per al delit dels seus paladars i les seves vanitats? Què més vol el sibarita?

En aquesta freda Quaresma, temps de reflexió i penitència, alguna cosa fa olor de fermentat a l’alta cuina. 

Tot i així no cal oblidar que la gent que treballa als fogons es deixa la pell;  des del que frega els plats –en el cas de Noma el fregaplats Ali Sonko és una de les figures més carismàtiques del restaurant-, fins al super xef.  Això és tan evident com que Redzepi és un gran cuiner, que a més a més va ser capaç de canviar algunes de les restes d’una rància posada en escena per una modernitat propera i atractiva.  De recordar-nos que el luxe podia ser diferent i que vingues d’on vingues –si estalvies per seure a taula- no et sentiràs un outsider com un dia va poder sentir-se ell mateix, un xaval fill d’un taxista i d’una treballadora de la neteja.

Al seu dia va reconèixer el danès cert ressentiment de classe social.  Però es va convertir en exemple, com tants altres en el passat, del poder de la cuina com a ascensor social.  Què passarà si l’ídol trontolla?  Redzepi també va mostrar penediment per haver arribat a actuar malament, fent als altres el que ell mateix s’havia dit que mai no faria quan fos el cap després d’haver-lo patit a les seves carns quan estava emprat en altres cuines.

Recorden les terribles novatades a la mili o en algunes universitats?  Hi ha alguna explicació per fer als altres una cosa horrible que a tu et van fer?  Segurament sí i pot ser que estigui més desenvolupat al cervell masculí que al de les dones.

En aquesta societat polaritzada, que avui t’acomoda en un tron i demà et llença al contenidor d’orgànics, potser seria bo fer un temps per reflexionar.  I més que condemnar o, al contrari, passar per alt els pecats dels ídols, pensar què es podria fer millor.

Els lleons busquen carn fresca a les xarxes. 

I hi ha qui hagués preferit una altra resposta que aquest humil penediment que els desarma.  Diu Redzepi: “Encara que no reconec tots els detalls d’aquestes històries, puc veure reflectit prou en el meu comportament passat per comprendre que les meves accions van perjudicar els que van treballar amb mi. Als que han patit sota el meu lideratge, el meu mal judici i el meu enuig, els demano disculpes profundament i he treballat per canviar”.  Insisteix el xef que “l’organització que som avui és molt diferent de la que teníem al principi. Estic agraït al nostre equip i a la manera com han ajudat a transformar la cultura de la nostra cuina, així com a la seva dedicació a impulsar la indústria”.  Un equip, afirma, que l’ajuda a millorar cada dia.  “No puc canviar qui hi vaig fer però assumeixo la meva responsabilitat i continuaré treballant per ser millor”. 

Mentrestant, des de Noma adverteixen que estan investigant amb una auditoria independent cadascuna de les acusacions. 

I, no ho dubtin, a molts restaurants del món hi haurà qui estigui posant les barbes a remullar.

Contribuir a deïficar algú només serveix per crear monstres que se senten amos de l’univers.  Ho veiem en la política més que mai i ens fa por.  L’alta cuina, en canvi, procura el plaer dels que s’asseuen a taula.  És un lloc on la competitivitat malaltissa i testosterònica s’ha de calmar i deixar que aflorin la creativitat i l’hospitalitat que li donen tot el sentit.

Font: Cristina Jolonch, La Vanguardia

Read Full Post »

Bellaterra, 7 de marc de 2026

«Imagina’t que tens el menú del dia, però a les tres de la tarda és quan més afluència tens. Potser les taules que se senten a dinar a les 13.00 hores, en comptes de 20 euros, ho poses a 15»

EFE Celia Arcos✍️Als hotels, avions i trens és habitual: preus que canvien depenent de l’oferta i la demanda, del dia de la setmana en què es compri, si és festiu i de les cerques ‘online’;  la restauració aboca als preus dinàmics amb precaució.

No és nou, perquè l’anomenada «hora feliç» o l’oferta de l’esmorzar ja són exemples de cartes (o preus) dinàmiques als bars;  aquest model de gestió pot servir per millorar la rendibilitat als locals de restauració, tocada pels costos.
Encara que les cartes dinàmiques als bars encara no són quotidianes, sí que es poden trobar amb altres noms, es tracta, per exemple, de l’anomenada «hora feliç» en còctels, o el «combo» de «cafè amb torrada o esmorzar», totes dues ofertes limitades a un període de temps de consum concret.

Millorar la rendibilitat

Tota la qüestió de si establir o no preus i cartes dinàmiques parteix de la necessitat del sector per augmentar la rendibilitat dels negocis, que n’ha anotat una pèrdua del 0,9 % el 2025 en un context marcat per la incertesa i l’alça dels costos.

Segons l’indicador de confiança hostalera de la patronal corresponent al tancament de l’any passat, el 23,1% dels empresaris enquestats van percebre una valoració favorable del seu negoci, mentre que més de la meitat (51%) considera que la situació va empitjorar.

Els preus o les cartes dinàmiques poden ser «una eina» del sector turístic per fer els negocis més rendibles, ha anotat a Efeagro el president de la patronal Hostaleria d’Espanya, José Luis Álvarez.
«Si t’has de prendre cada dia una canya i està a 2 euros i demà, perquè hi ha molta afluència de públic, la poses a 2,50 això portaria un desajust emocional», ha reconegut.

Per això, a la restauració «no es tracta de pujar els preus», sinó d’adaptar les cartes a les pròpies necessitats del negoci.
Per exemple, podria suposar pujar el preu del servei en una taula situada davant del mar, al costat d’una finestra: «Aquesta taula és com un seient d’un avió», ha comentat, on varia el preu depenent del lloc.

Hi ha plats que no són tan rendibles, però sempre són a la carta, ha explicat, així, les cartes dinàmiques ajudarien a suprimir en un moment determinat aquesta oferta amb un cost més elevat per al negoci, però «atractius» de cara als consumidors.

L’hostaleria preveu un bon 2026 malgrat l’impacte dels costos salarials i l’absentisme

«Imagina’t que tens el menú del dia, però a les tres de la tarda és quan més afluència tens.  Potser les taules que se senten a dinar a les 13.00 hores, en comptes de 20 euros, ho poses a 15», ha proposat Álvarez per guanyar així més rotació i afluència.

Tot i això, a la pràctica caldria una inversió en tecnologia que permetés tenir les cartes en format digital per poder fer els canvis de forma automàtica, ha precisat.

De la teoria a la pràctica

Molts hostalers veuen amb bons ulls aquesta pràctica;  és el cas del xef i copropietari de Maleducat i Casa Fiero (Barcelona), Víctor Ródenas, que ha reconegut la seva eficiència en altres sectors, encara que «al no ser una pràctica habitual» el client es podria mantenir «reticent» en un primer moment.
N’hi ha d’altres que consideren que encara que aquest model «té un fons de justícia», es tracta d’un sistema «per a un públic més d’elit, que omple restaurants cada dia i els ho vaig poder permetre», ha explicat el xef dels restaurants Besta i Batea (Barcelona), Manu Nuñez.
«Penso que més que preus dinàmics, s’hauria de parlar d’uns consums mínims per dia que a l’hostaler li permeti estar sempre sobre els costos, acompanyat d’una oferta interessant», ha proposat, per part seva, el soci del restaurant Alegal (València), Álex Valmaña.

Font: EFE

Read Full Post »

Bellaterra, 6 de marc de 2026

Bellaterra té noms més atractius, com per exemple, Restaurant El Somni del Boig

“La cadena de restauració ” La Màfia se sienta a la mesa” estudia recórrer la sentència de l’Oficina Espanyola de Patents i Marques (OEPM), que dóna la raó a l’Ambaixada d’Itàlia a Espanya en la petició de nul·litat de la marca. La resolució ha estimat la demanda perquè, entre altres coses, “reprodueix de manera directa el nom d’una organització criminal real”.

La cadena de restaurants La Mafia se sienta a la mesa haurà de buscar-se un nou nom després de la decisió de l’Oficina Espanyola de Patents i Marques (OPEM) d’anul·lar la marca després de considerar que va en contra de l’ordre públic i “els bons costums” per al·ludir al grup criminal d’origen italià. 

El diari Expansió avançava aquest dijous la decisió de l’OPEM, vuit anys després que el Tribunal General de la Unió Europea (TGUE) instés Espanya a declarar la nul·litat de la marca per al·ludir a aquesta organització criminal, contrària als valors de la UE.

El 2018, el tribunal europeu ja va dictar una sentència contra la cadena saragossana després de les reclamacions històriques de les autoritats italianes, que argumentaven que el nom de la marca, activa des de l’any 2000, causava un dany reputacional contra la imatge del país i de la seva cultura gastronòmica. 

Tot i la sentència europea, La Mafia se sienta a la mesa ha continuat amb la seva activitat a Espanya, fins al punt de patrocinar l’equip de bàsquet de la ciutat, Casademont Zaragoza, provocant una nova queixa de l’ambaixador italià a Espanya.

Després de fer-se pública, l’empresa ha comunicat la seva decisió de recórrer l’anul·lació de la marca i ha sostingut que ha estat registrada i renovada “en diferents ocasions per la mateixa OEPM al llarg de més de dos dècades”.

Tot i això, l’empresa admet que fa “més d’un any que analitza la situació, incloent-hi la possible definició d’un nou nom que permeti reforçar el seu posicionament a llarg termini”, si bé de moment els seus restaurants continuaran operant amb normalitat fins que se’n resolgui el recurs.

Font: Público, EFE,

Read Full Post »

Bellaterra, 4 de març de 2026

“Martina Puigvert treballa a Les Cols amb les seves germanes —Clara al capdavant de la sala i la sumilleria, i Carlota, en pastisseria— mentre ella i la seva mare lideren la proposta culinària i el pare assumeix tota la gestió”. 

Martina Puigvert (31 anys), Les Cols Cuina de paisatge en família

Martina Puigvert va créixer dins de Les Cols, el projecte que va iniciar la seva mare, Fina Puigdevall, i que avui comparteixen els cinc membres de la família.  La seva incorporació a l’ofici va arribar de manera natural: “Vaig decidir estudiar el Grau en Gastronomia i Arts Culinàries al Basc Culinary Center” i allà em vaig adonar que era al que em volia dedicar”, recorda.

Després de la formació, va ampliar horitzons amb experiències internacionals —un any a Nova York i sis mesos al restaurant Gustu, a Bolívia— que li van permetre observar altres cultures gastronòmiques i entendre la cuina com una eina social i territorial.  Tot i això, “en acabar vaig tenir claríssim que volia tornar al restaurant”, declara.

A Les Cols treballa amb les seves germanes —Clara al capdavant de la sala i la sumilleria, i Carlota, en pastisseria— mentre ella i la seva mare lideren la proposta culinària i el pare assumeix tota la gestió.  La convivència és fonamental: “hem aportat una visió més fresca, un diàleg entre diferents generacions, entre experiència i tècniques, per fer evolucionar el projecte”, explica la Martina.

Aquest treball en comú es tradueix en una cuina que cerca interpretar el territori a través del producte de temporada, una relació estreta amb proveïdors locals i una lectura constant del paisatge de la Garrotxa.

LES COLS
Carretera de la Canya, 106,
(17800 Olot, Girona)
☎️ 972269209

Font: Les Cols, Guia Michelin

Read Full Post »

Bellaterra, 2 de febrer de 2026

“Tony’s Chocolonely és una empresa holandesa fundada l’any 2005 que produeix i ven xocolata. L’empresa es caracteritza pel seu disseny gràfic vistós, la gamma de sabors poc convencional dels seus productes i, sobretot, per la seva lluita contra l’explotació i l’esclavitud. El 2018, la quota de mercat de la companyia als Països Baixos va ser del 18 per cent, el que la converteix en un dels fabricants de xocolata més grans del país“.

Tony’s Chocolonely és una empresa holandesa fundada l’any 2005 que produeix i ven xocolata. L’empresa es caracteritza pel seu disseny gràfic vistós, la gamma de sabors poc convencional dels seus productes i, sobretot, per la seva lluita contra l’explotació i l’esclavitud. El 2018, la quota de mercat de la companyia als Països Baixos va ser del 18 per cent, el que la converteix en un dels fabricants de xocolata més grans del país

Història

L’any 2003, després de descobrir que la majoria de la xocolata produïda en aquell moment tenia vincles amb l’explotació humana, el productor de televisió i periodista neerlandès Teun van de Keuken va començar a produir programes sobre els horrors de la indústria comercial del cacau al seu programa Keuringsdienst van Waarde. A més, va presentar una sol·licitud per ser processat per haver adquirit conscientment un producte fabricat il·legalment, cosa que els fiscals es van negar a fer.

Després de tres anys d’intents infructuosos de canviar la indústria mitjançant la investigació periodística, Van de Keuken va decidir començar a produir ell mateix rajoles de xocolata. La marca es va anomenar “Tony’s Chocolonely” amb “Tony” (= Teun) i “Chocolonely” en referència al fet que se sentia com si fos l’única persona de la indústria que estava interessada a erradicar l’esclavitud. Van de Keuken va vendre 20.000 rajoles en dos dies.

El 2007, després que Tony’s fos demandat per un importador neerlandès de bombons suïssos, un tribunal d’Amsterdam va dictaminar que hi havia proves suficients que els productes de Tony es fabricaven sense treball esclau. El mateix any, l’Autoritat holandesa de mitjans (Comissariaat voor de Media) va trobar que l’excessiva publicitat que Tony’s Chocolonely va rebre en set episodis de Keuringsdienst van Waarde havia generat “més guanys del normal” per a l’empresa, i va multar l’emissora del programa amb 20.000 EUR.
Quan l’any 2010 es va afegir una rajola de xocolata amb llet amb avellanes al catàleg, el programa de televisió neerlandès Een Vandaag va informar que nens de 9 anys participaven habitualment a la collita d’avellanes a Turquia, d’on provenien les de Tony’s. L’empresa va respondre immediatament, canviant a un proveïdor local d’avellanes dels Països Baixos. El mateix any, la quota de mercat de la marca va superar el 4,5 per cent als Països Baixos.

El 2011, Henk Jan Beltman es va convertir en accionista majoritari i va traslladar l’empresa a una nova ubicació prop de Westergasfabriek.

La massa de cacau de Tony és totalment traçable des del 2013, i la seva mantega de cacau ho és des del 2016.
Amb la producció en constant augment, la companyia va decidir el 2015 expandir el seu negoci als Estats Units, obrint la seva primera oficina internacional a Portland, Oregon. El 2020 van tancar l’oficina de Portland per traslladar-la a la seva seu actual dels Estats Units a la ciutat de Nova York.

A finals de 2018, a més del seu país d’origen, els Països Baixos, Tony’s Chocolonely també estava a la venda a Bèlgica, Dinamarca, Finlàndia, Alemanya, Suècia i els Estats Units. Als Països Baixos la seva quota de mercat va ser del 19% el 2018, amb la qual cosa va superar les multinacionals Verkade, Mars i Nestlé.
El 2019, Tony’s va llançar les seves barres de xocolata al Regne Unit, i Sainsbury’s, Waitrose, Ocado, Mega Image i Whole Foods van ser algunes de les primeres botigues a emmagatzemar els seus productes. El mateix 2019 es va començar a distribuir a Catalunya en pocs punts de distribució per sondejar el mercat.
La rajola de xocolata es va posar a disposició a Irlanda a partir del 2019 amb una capacitat limitada. El 2020 s’ha fet més àmpliament disponible a les principals botigues d’alimentació com SuperValu.

A partir del 2022 va ser més àmpliament distribuïda a Catalunya, en cadenes Casa Ametller o Carrefour.

El 2021, la companyia va tenir un contratemps després que l’organització nord-americana Slave Free Chocolate retirés Tony’s de la seva llista d’empreses de xocolata ètiques. Tot i que no hi va haver casos confirmats de treball infantil dins de la cadena de subministrament de Tony’s, la seva col·laboració amb un altre fabricant de xocolata, Barry Callebaut, va donar lloc a l’eliminació de Tony de la llista a causa de problemes de treball infantil dins de la cadena de subministrament de Barry Callebaut.

El febrer de 2024, Tony’s havia llançat quatre nous embolcalls temporals a Alemanya i Àustria inspirats en marques famoses de xocolata, inclosa Milka, com a campanya publicitària i per conscienciar sobre l’ús del treball infantil per part dels principals proveïdors de la indústria del cacau. Després de ser demandada pel fabricant de Milka Mondelez International, se li va prohibir vendre xocolata “utilitzant el color” corporatiu de Milka a Alemanya.

Read Full Post »

Bellaterra, 23 de febrer de 2026

“L’exercici del dret d’admissió no pot comportar, en cap cas, discriminació per raó de naixement, raça, sexe, religió, opinió, discapacitat, orientació sexual, identitat de gènere o qualsevol altra condició o circumstància personal o social de les persones” .

DRET D’ADMISSIÓ ALS RESTAURANTS, BARS I ESTABLIMENTS DE CATALUNYA

El propietaris de bars, restaurants i altres establiments oberts al públic poden, dins el marc de la legalitat vigent, determinar les condicions d’accés als seus locals.  En tot cas, aquest fet s’ha de comunicar a l’Administració.

El dret d’admissió és una facultat diferent de l’obligació que tenen d’impedir l’accés en determinades circumstàncies que així ho requereixin, com per exemple un cop s’ha superat l’aforament, o l’accés dels menors d’edat, de les persones que es comportin de manera agressiva.

Condicions:

L’exercici del dret d’admissió no pot comportar, en cap cas, discriminació per raó de naixement, raça, sexe, religió, opinió, discapacitat, orientació sexual, identitat de gènere o qualsevol altra condició o circumstància personal o social de les persones.

Les condicions d’accés sobre les quals es pot basar l’exercici del dret d’admissió han de ser concretes i objectives i en cap cas no poden ser arbitràries ni improcedents. Tampoc poden ser contràries als costums vigents a la societat.

Les condicions del dret d’admissió han de constar en rètols plenament visibles, dels quals cal trametre còpia a l’autoritat competent.

Qualsevol modificació de les condicions del dret d’admissió han de ser informades a l’Administració.

Rètol informatiu:

El full on consten les condicions d’accés, en virtut de les quals es pot exercir el dret d’admissió, ha d’estar degudament segellat per l’Administració i ha de romandre obligatòriament a l’establiment o lloc on es desenvolupi l’espectacle públic o l’activitat recreativa. 

El rètol on consten les condicions ha d’estar col·locat en un lloc visible a la zona d’accés de l’establiment i ha de tenir les característiques següents:

Les plaques o rètols han de ser de com a mínim 30 centímetres d’amplada i 20 d’alçada, i la lletra de caixa alta, de 36 punts com a mínim.

Han d’estar col·locades en els accessos del local o recinte, plenament visibles des de l’exterior. Si hi ha taquilles, s’han de col·locar en tot cas a les taquilles. També es poden col·locar, a més, a l’interior del local.

Font: Generalitat de Catalunya

Read Full Post »

Bellaterra, 16 de febrer de 2026

“En general, Barcelona ofereix una cuina honesta, ben feta i apetitosa, sens dubte, que té els seus orígens en receptes sempre actualitzades amb aliments frescos”.

La segona gran base dels Bib Gourmand de Barcelona —la primera, sens dubte, a bon preu— és que, en tots els casos, conviden a compartir plats d’inspiració mediterrània, en un ambient de taberna que anima a ampliar l’àpat. És l’escenari ideal perquè el viatger descobreixi productes temporals preparats sense complicacions: botifarrades, escalivades, arrossos singulars o els sempre esperats calçots amb salsa romesco, quan arriba el moment. En general, Barcelona ofereix una cuina honesta, ben feta i apetitosa, sens dubte, que té els seus orígens en receptes sempre actualitzades amb aliments frescos. Als restaurants del tradicional i cèntric Mercat de la Boqueria, o a les localitzacions més populars, els 8 establiments amb la millor relació qualitat/preu de la ciutat, reconeguts amb el premi Bib Gourmand, comparteixen la temptació que s’ofereix entre els menús degustació, rostits interessants, productes temporals i suggeriments diaris que és millor no passar per alt.

AVENIR

Avenir 72, (08021 Barcelona)

Nivell de preus: €€

Aquest acollidor local, amb aires de taberna, es distingeix per la seva amabilitat: expliquen, amb detall, tant la filosofia com l’elaboració de cada plat. Fundat per Roger i Chesco, familiars amb la seva família, el restaurant us convida a gaudir d’una àmplia varietat de platillos moderns amb peix de mar i muntanya. La proposta se centra en diversos menús que mai us decebran, pensats per compartir i amb opcions a base de peix.

BACARO

Jerusalem 6, (08001 Barcelona)

Nivell de preus: €€

Cuina: Italiana

A pocs passos del Mercat de la Boqueria, aquest restaurant italià, definit com una “taberna veneciana”, destaca per oferir un plat càlid i acollidor que ens fa sentir com a casa. Amb un estil bistrot dividit en dues plantes, la seva decoració senzilla permet centrar-se en l’essencial: una cuina d’arrels transalpines sempre centrada en el sabor. Juntament amb la pasta, serveixen plats com les Sardines en Saor, la salsa ternera veneciana i el tiramisú. La carta de vins, amb clàssics italians, complementa l’experiència.

BERBENA

Minerva 6, (08006 Barcelona)

Nivell de preus: €€

Cuina: Creativa

Aquest petit i senzill local està situat en un estret carrer de vianants, just al costat de la Diagonal. Presenta un ambient molt senzill, amb el xef explicant en persona, al costat dels altres tres xefs que l’ajuden, tant les opcions gastronòmiques com l’oferta de vins. Ofereix una cuina actualitzada, amb plats exòtics, basats en productes mediterranis contemporanis. Consulteu la mida… és imprescindible reservar!

BARDENI-CALDENI

València 454, (08013 Barcelona)

Nivell de preus: €€

Cuina: Carns a la graella

Aquest restaurant és una carnisseria amb dues dècades d’història a pocs passos de la Sagrada Família, on la carn és la protagonista absoluta. Sobre l’estètica de l’antiga carnisseria -amb barra inclosa- anuncies el caràcter del lloc. El xef Dani Lechuga ofereix una carta centrada en plats d’alta qualitat, com el seu famós tàrtar de vedella Angus a l’estil caldeny, i val la pena preguntar pels ‘Suggeriments del dia’, on solen aparèixer plats especials. Amb preus moderats i una clientela que barreja locals i viatgers ben informats, és un refugi ideal per a aquells que gaudeixen del món carnívor amb tècnica i sabor.

CRUIX

Entença 57, (08015 Barcelona)

Nivell de preus: €€

Cuina: Actual

A pocs metres de la Plaça d’Espanya, al cor de la ciutat, trobareu un local informal, recentment actualitzat i amb les parets a la vista. Aquí l’entretinguda oferta gastronòmica, amb l’apetitosa opció de tapes i platillos, es basa en dos menús degustació que combinen diferents preparacions modernes i grans clàssics casolans, com els seus populars rostits amb socarrat.

GLUG

Viladomat 289, (08029 Barcelona)

Nivell de preus: €€

Cuina: Creativa

Cuina d’alta qualitat, preus raonables i molt bon ambient es troben en aquest vibrant restaurant de L’Antiga Esquerra de l’Eixample, just davant de la piscina de Sant Jordi. Aquí, els xefs Iván García i Beatrice Casella -ella, natural de Torí i responsable d’un dels magnífics llocs- ofereixen sabors frescos d’arrels catalanes i italianes elaborats amb productes de l’època, fins a més de 600 referències de vins. El nom del local (Glug) indica que cal servir i beure aquesta beguda, i reflexionar bé sobre el suggeriment: gaudir-ne com sempre.

SAÓ

Cesare Cantù 2, (08023 Barcelona)

Nivell de preus: €€

Cuina: Creativa

Bon restaurant, allunyat de la multitud quotidiana, on ofereixen una proposta basada en tres menús sorpresa, tots amb gust tradicional però amb tocs moderns i alguns altres detalls que ens parlen de l’èxit del xef, Juanen Benavent, treballant a França. Gaudeix utilitzant productes puntualment i puntualment, donant així una part del protagonisme als petits productors de la zona.

ONÍRIC

Rabassa 37, (08024 Barcelona)

Nivell de preus: €€

Cuina: Fusió

Hi ha un nom que evoca l’univers dels somnis, aquest restaurant -amb Jonatan Izquierdo al capdavant dels fogons i Laura Humanes a la sala- s’inspira en una cuina actual i creativa, articulada en un menú tradicional i tres menús: Herrén, Oníric i Somni. Entre els plats més destacats hi ha el Buñuelo de Congrio amb curri verd, coco i tamarinde, una proposta arriscada però completament convincent. L’experiència, amb uns preus excel·lents, es gaudeix en un espai íntim, amb una barra i una cuina a mitja vista que conviden a fer una ullada a la feina de l’equip. Una visita que, sens dubte, valdrà la pena.

Font: Guia Michelin

Read Full Post »

Bellaterra, 9 de febrer de 2026

“Si no ens veiem amb cor de trobar prou companyia en la visió de les matèries i els colors, en la percepció d’olors i de gustos, en la pròpia consciència dels subtils plaers del menjar i del beure, és que simplement ens alimentem”. JOSEP M. ESPINÀS

LLUIS TORRES|El volum Del Rebost i de La Taula, de Josep.M. Espinàs, publicat l’any 1985, recull els articles publicats per l’autor a Serra d’Or, des de l’octubre de 1980 al setembre de 1984 amb el títol comú Del rebost estant. La cuina ha interessat sempre a Josep M. Espinàs, encara que ell assegura que no és un expert, però sí que té un instint d’observació àmpliament demostrat en els seus articles a l’Avui, cosa que, junt amb el fet que el diverteix molt explorar i tastar els nous plats, li permet d’escriure amb gran autoritat sobre un tema tan interessant per a tothom. Avui compartim el seu interessant article “Coses que fan nosa a taula” .

JOSEP M. ESPINÀS ✍️ Proposo una relació de coses i fets que caldria evitar quan estem disposats a fer un àpat amb una mica de respecte pel menjar o per nosaltres. Quan s’ha de menjar “en un salt”, deixem-ho córrer. Ara: si tenim el temps suficient, i encara que no sigui massa volem fruir-lo, hi ha unes quantes precaucions que serà bo de tenir en compte.

1. Suprimir tota mena de música. No us diré que, tot sopant al port napolità de Santa Lucia, una breu aproximació dels guitarristes-violinistes no sigui, a més de típica, agradable, però en el cas -que és el que aquí tractem- d’un àpat familiar o d’amics la música és sobrera, i no cal dir si és mecànica. Aconsellaria també de suprimir-la encara que hom mengi tot sol. Cal suprimir-la no tan sols perquè pot destorbar la conversa, que en un àpat compartit és bàsica, sinó perquè pot distreure lamentablement l’atenció del paladar. Si no ens veiem amb cor de trobar prou companyia en la visió de les matèries i els colors, en la percepció d’olors i de gustos, en la pròpia consciència dels subtils plaers del menjar i del beure, és que simplement ens alimentem.
2. Atenció a les flors, especialment si són flairoses. Si les tenim massa a prop poden molestar. Altres elements vegetals que no influeixin sobre l’olfacte i no interfereixin la visió dels comensals són, en principi, més aconsellables.
3. Les copes per al vi han d’ésser perfectament transparents, no de vidre de color, tant les de vi blanc com les de vi negre. El vi, l’hem de “veure” abans de “beure’l”. El color d’un vi ben fet i al punt és una meravella que no hem d’emmascarar; convé que hi vegem els reflexos de la llum. No omplim la copa del tot, no pas perquè faci més fi, sinó perquè quedi un espai en el qual les aromes del vi puguin manifestar-se i condensar-se.
4. Cal evitar l’excessiva acumulació de menjar en un plat. Hem de poder treballar còmodament amb la forquilla i el ganivet, sense haver de patir pel risc d’expulsar del plat una part del menjar cada vegada que tallem.
5. En les amanides que no són estrictament vegetals, cal servir l’ou dur, els embotits, el pernil, etc., amb una suficient separació de l’enciam, el tomàquet i tot allò que ha d’ésser amanit. Això demana dos platets, o almenys un plat prou ample. Perquè cal evitar que l’oli, i no cal dir el temible vinagre, impregni si l’amanida és barrejada sol passar els embotits i en desfiguri el gust.

El manament bàsic en aquest apartat és: mai no amanireu l’amanida d’un altre.

6. No fumeu entre plat i plat. En un sopar una mica solemne a la vella Anglaterra vaig passar molta vergonya. Tot i l’advertiment d’aquesta norma gastro-nòmico-social, dos periodistes espanyols van encendre els inevitables cigarrets. A l’hora del cafè, i arribat el moment que qui presideix l’àpat s’alça de la cadira i enlairant la copa expressa la tradicional salutació a la reina i diu, segons la fórmula clàssica, senyores i senyors: poden fumar, vaig haver d’escoltar que deia, amb un impassible humor: «senyores i senyors, poden continuar fumant».

7. Si teniu la desgràcia d’haver de compartir l’àpat amb una persona xerraire, el remei és difícil. Hom es pot fer el sord fins a un cert punt. Interrompre la loquacitat amb la pregunta és que no tens gana?» o «no t’a-grada, potser?» pot donar algun resultat si l’altre no és un obtús total.
8. El telèfon és el gran enemic de la tranquil.litat d’esperit que demana un àpat decent. Si us veieu amb cor de desconnectar-lo, us felicito. Si contesteu, i l’intrús us pregunta si esteu dinant o sopant, digueu sempre: “sí”. És l’única possibilitat d’escurçar la interrupció. Suposo que queda clar que totes aquestes precaucions -i d’altres que podríem afegir-hi- no són vàlides, només, en el cas d’un àpat important; convé de te-nir-les en compte, també, en les nostres menjades més modestes. I la màxima perfecció consisteix a esborrar del nostre cervell qualsevol preocupació tot just seiem a taula. Abans de dur-nos la cullera o la forquilla a la boca, l’última reflexió no gastronòmica ha d’ésser aques-ta: si tinc un problema important, ja me’n recordaré després de dinar. Per tant…

JOSEP M. ESPINAS (Barcelona, 1927-2023) es donà a conèixer com a novel·lista amb Com ganivets o flames, obra guanyadora del Premi Joanot Martorell (1953). Després publicà diverses novel-les-El gandul, La trampa, L’home de la guitarra, Combat de nit, L’últim replà (Premi Sant Jordi 1962), Tots som iguals, etc., llibres de narracions, com Varietés (Premi Víctor Català), i llibres de viatges a peu sobre el Pirineu, el Priorat i la Segarra. Prop dels cinquanta títols, darrerament ha publicat Diccionari català de falses etimologies, Aprendre a conviure i quatre volums que recullen una àmplia selecció dels articles que publica diàriament a l’AVUI des de fa nou anys. Ha estat un dels fundadors del moviment de la Nova Cançó i amb el títol d’Identitats ha dut un programa d’entrevistes a TV3. Editorial Pòrtic té publicat d’aquest autor, a la col·lecció Llibre de Butxaca, Petit Observatori.

Font: Josep M. Espinàs, Del Rebost i de la Taula, Editorial Pòrtic, 1985 (pàg. 86 a 88)

Read Full Post »

Bellaterra, 8 de febrer de 226

“Una iniciativa que aposta pel consum responsable, la proximitat i el suport a la pagesia local”.

“La Xarxa de Consum Solidari és part significativa d’un moviment social transformador en el consum, en el comerç i en la lluita feminista, des d’una perspectiva de solidaritat internacional i de desenvolupament local, i constructora de discurs, consciència i pràctiques alternatives a l’actual model de desenvolupament generador de pobresa”.

La Universitat Autònoma de Barcelona inaugura el 18 de febrer un nou Mercat de Pagès a la Plaça Cívica del campus, que se celebrarà cada dimecres de 11 h a 16 h.

El mercat comptarà amb 10 parades de productores i elaboradores dels Mercats de Pagès i és fruit de la col·laboració entre la UAB, el seu equip docent, la Xarxa de Consum Solidari i l’associació de productores i elaboradores dels Mercats de Pagès.

L’acte inaugural inclourà una xerrada sobre l’impacte del Mercosur en la petita pagesia agroecològica, amb la participació de pagesos i pageses del mercat, i un tast de calçots ecològics obert a la comunitat universitària.

Una iniciativa que aposta pel consum responsable, la proximitat i el suport a la pagesia local.

Uneix-te als canals de Whatsapp i Telegram del mercat per estar al cas de totes les novetats!

Les productores i elaboradores del Mercat de Pagès de la UAB:

En l’actualitat l’organització està formada per una junta directiva, un equip de 13 professionals i un conjunt de voluntaris distribuïts per tot el territori de l’Estat Espanyol.

Treballem en els diferents àmbits contemplats a l’estratègia de l’organització definida per les assemblees de sòcies/s.

Xarxa de Consum Solidari forma part de la Federació Catalana d’ONGDs pel desenvolupament, de la Xarxa d’economia solidària de Catalunya, de la Coordinadora valenciana ONGD i de la Xarxa Solidària de Sant Cugat del Vallès.

Font: UAB

Read Full Post »

Bellaterra, 8 de febrer de 2026

“Chiacchierare significa xerrar o conversar.  També pot significar xafardejar o xerrar una estona.  «Facciamo due chiacchiere» significa literalment «Xerrem una estona».  Chiacchiere és també un dels molts noms que reben els pastissos fregits de Carnaval. significa xerrar o conversar.  També pot significar xafardejar o xerrar una estona“.

Els pastissos Chiacchiere de Carnestoltes “Angi”

Els Chiacchiere són pastes de full cruixents i delicats típics del període de Carnestoltes i es diuen amb diferents noms segons les regions d’origen: chiacchiere i lattughe en Llombardia, cenci i donzelle a Toscana, flappe i enròpia  Trentino, galani i gale a Véneto, bugie a Piemont.  I encara més rosoni, lasagne, pampuglie…

“És un dolç molt fràgil, obtingut estirant finament una massa simple que després es fregeix i s’empolvora amb sucre glas per al toc final”. 

La seva forma rectangular, amb dos talls centrals, fa que les chiacchiere siguin inconfusibles i atrauen des de temps immemorials la llaminera de grans i petits.  Ja sigui la primera o la mil·lèsima vegada que en provis una, cada mossegada a les chiacchiere és una màgia… i immediatament és Carnaval!

Chiacchierare significa xerrar o conversar.  També pot significar xafardejar o xerrar una estona.  «Facciamo due chiacchiere» significa literalment «Xerrem una estona».  Chiacchiere és també un dels molts noms que reben els pastissos fregits de Carnaval.

Ingredients 40 peces de Chiacchiere:

Farina 00 500 g
Sucre 70 g
Mantega 50 g – a temperatura ambient
Sambuca 30 g
Ous 3 – mitjans
Llevat químic en pols 6 g
Beina de vainilla 1
Gemmes 1
Sal fina 1 mica
Oli de cacauet quantitat suficient
Per empolvorar sucre glaç quantitat suficient

Per preparar les chiacchiere:

Tamisa la farina juntament amb el llevat i aboca-ho en una batedora amb pala.  Afegeix-hi el sucre, la sal, els ous batuts prèviament, el rovell i la grappa. Treballa fins a barrejar bé els ingredients.

Substitueix la pala pel ganxo 4, afegeix les llavors de la baina  de vainilla i la mantega, després segueix pastant durant 15 minuts fins a obtenir una barreja homogènia: ha de resultar ferma però bastant mal·leable.  Si cal, podeu afegir 5-10 g d’aigua.  Transfereix la massa a una superfície de treball i maneja-la ràpidament per donar-li una forma esfèrica.

Embolica el bloc amb pel·lícula transparent i deixa-ho reposar a temperatura ambient durant almenys 30 minuts. Passat aquest temps, divideix la massa en porcions d’uns 150 g aproximadament i comença a treballar cadascuna per separat.  Aplana lleugerament una primera porció amb el palmell de la mà, enfarina-la i estén-la amb el corró ajustat al gruix més ample.

Doblega els costats curts de la tira de massa cap al centre, després estira-la novament ajustant cada vegada el corró a un gruix cada vegada menor, fins a assolir els 2 mm. Realitza el mateix procediment amb totes les porcions de massa.  Deixa reposar uns minuts la fulla estirada i mentrestant escalfa l’oli a una temperatura de 150-160°.  Amb una roda dentada curta rectangles d’aproximadament 5×10 cm i fes a cadascun dos talls centrals, paral·lels al costat llarg.

Quan l’oli hagi assolit la temperatura adequada, submergeix 2-3 rectangles de massa amb l’ajuda d’una escumadora i fregeix-los donant-los la volta pels dos costats fins que estiguin daurats.  Escorre les fulles en paper absorbent i, un cop fredes, col·loca-les en un plat i empolvora-les amb abundant sucre glaç tamisat.

Les teves Chiacchiere estan llistes!

Font: Angi, Giallo Zafferano

Read Full Post »