“Ara, a l’Eixample Esquerra de Barcelona, Somodó Bá ofereix una atenció més directa i oberta des de la cuina i de la mà del xef amb una barra amb capacitat de 8 comensals on podran gaudir d’una experiència característica de la cultura gastronòmica del Japó”.
Els restaurants evolucionen amb els anys, modifiquen la seva estètica, es traslladen buscant una clientela més gran… i un bon exemple el tenim a Somodó Bá, un negoci que va estar més d’una dècada al barri barceloní de Gràcia i que ara, en un petit local de l’Eixample Esquerra, està demostrant un nou impuls.
Aquí, en un espai —precisament això és el que significa, en japonès, el terme “Bá“— de senzill ambient contemporani, on la barra és la gran protagonista (per a només 8 comensals), el xef Toshi Suzuki construeix, davant dels nostres ulls i d’una manera gairebé màgica, una proposta mediterrània de mercat, amb notes creatives i dues influències. plats i dues postres) i Somodó (sis plats i dues postres). Ens ha agradat molt la seva Daurada fumada i fruita de la passió, una passada que combina aromes, textures i sabors amb moltíssim encert.
La reserva és obligatòria, en hora concertada, a través de la web
Els Spaguetti amb cloïsses són un clàssic de la cuina napolitana, una veritable icona entre els primers plats napolitans estimats a tota Itàlia. A més de la versió “semblança” tradicional, també és molt popular la versió “sporcata”, amb l’addició de tomàquets frescos. Altres formes de pasta per triar a més dels espaguetis són els fideus i els linguine.
Spaghetti amb cloïsses 📷 CEDIDA
Spaguetti amb cloïsses fresques
PER A 4 PERSONES
2 kg de cloïsses fresques, les més petites que pugueu trobar
400 g d’espaguetis
sal
oli d’oliva verge extra
2 grans d’all, picats finament
un raig de vi blanc
una mica de julivert picat
PREPARACIÓ:
Renteu les cloïsses amb aigua corrent amb un raspall dur i deixeu-les reposar uns minuts en una conca amb aigua freda. Escorreu-les, poseu-les en aigua fresca i continueu esbandint-les d’aquesta manera fins que l’aigua de la conca quedi clara. Coleu-les i reserveu-les mentre cuineu els espaguetis de la manera habitual, en aigua bullent amb sal fins que estiguin al dente.
Reserveu en un got o una tassa de cafè, una mica del brou que heu fet bullir la pasta. (Us recomanem ho feu sempre quan bulliu altres pastes, per afegir a les salses).
Just abans que els Spaguetti estiguin cuits, escalfeu una mica d’oli d’oliva en una olla fonda i fregiu-hi suaument els alls. Quan estiguin agafant color, afegiu-hi les cloïsses i tapeu-les amb una tapa.
Agiteu enèrgicament una o dues vegades, afegiu-hi el vi blanc i continueu la cocció, tapat, durant un moment fins que totes les cloïsses s’hagin obert.
Afegiu-hi el julivert.
Escorreu els Spaguetti, poseu-los en un bol i aboqueu un raig del brou que heu reservat del bull de la pasta. Barregeu-ho bé i serviu-ho immediatament.
“La rajada (nom oficial català d’aquest peix sense escata, que els jueus no podien menjar) és un nom propi d’algunes zones de la Costa Brava, el Maresme, etc.-. A Lloret de mar, per exemple,també es diu clavellada, escrita, bastina, etc., tot i que aquest ferrer nom també s’aplica, genèricament, a tot el peix sense escata -les rajades, i alguns peixos de la família dels taurons, com el gat o gató, la mussola, etc.-“.
Rajada amb tomàquet fresc, olives i romaní
Jaume Fàbrega✍️En alguns indrets de la Costa Brava i de Mallorca la bastina (i també, a Llançà, “peix bastí”) és un nom genèric per als peixos sense escata o Rajidae (rajades) sovint de difícil comercialització i no sempre massa apreciats, però al nord de la Costa Brava sol designar una clavellada grossa. Però, si la bastina es pot referir a tota mena de rajades, de Blanes fins al Maresme, n’indica només una classe, normalment la que té per nom oficial rajada estrellada (Raja asterias), que pot arribar als 70 cm, antigament abundant a la Selva, on es capturava amb palangres i tresmalls.
A la Costa Brava central -però ja també a l’Escala, on se’n fa un suquet només amb alls i tomàquet, a l’estil de l’all cremat- se’n diu escrita.
Altres noms són: grisol, llisol, rajada de boca grossa, rajada vera (nom intercanviable…), rajada escrita, etc. Una altra rajada és la clavellada (Rajaclavata), dita també (vegeu les repeticions!) bastina, rajada vera, bastina clavejada, clavell, rajada (Balears), rajada punxosa. De fet, és la rajada més coneguda, i una de les més grosses, ja que pot atènyer els 90 cm, al nord de la Costa Brava i a la costa del Maresme se sol anomenar bastina. En francès és raie bouclée, raya de clavos en espanyol, thornback ray en anglès (skate, no obstant, és el nom d’ús culinari), razza chiodata en italià, arrai-zabala en basc i clavelada en occità (Provença). La rajada de miralls (Raja miraletus) és també comuna, i arriba als 60 cm, té unes taques que semblen falsos ulls. Per això se’n diu també rajada de taques, mirall, rajada de Sant Pere (recordem les taques del gall de Sant Pere), rajada vestida, rajada vestideta, i noves confusions, rajada vera (quina no ho és?), clavellada i clavellada mirall.
En francès és raie miroir, en espanyol raya espejos i en italià razza quatrocchi.
Gastronòmicament, és considerada inferior a les anteriors. Hi ha d’ altres rajades, com la blanca, la d’anells, la dolça, la de boca rosa, la peluda, ondulada, tacada, vestida… És a dir, que si bé hi ha diferències gastronòmiques entre les unes i les altres, els pescadors, segons els indrets, els atorguen noms similars. A l’estil de la Costa Brava es pot fer un Suquet de clavellada amb patates i allioli (ingredient que no se sol afegir al peix d’escata, segons diuen alguns pescadors, regla que, no obstant, d’altres no tenen en compte ). A Seta i a Eivissa hi ha la Borrida de rajada, que també pot portar allioli (o si més nou ou cru, o bé una picada amb rovell d’ou, en altres versions).
De la rajada també se’n pot menjar el fetge, com s’escau amb el rap. La seva part cartilaginosa de les aletes, serveix per lligar la salsa.
Ni a Espanya ni a Euskadi la rajada no és massa apreciada; a Andalusia, no obstant, es guisa d’una forma exquisida -amb taronja agra-. Es creu que llevat dels mesos d’hivern,”té la menstruació”, i no es pot menjar. A Euskadi, els pescadors li donen noms despectius (gastaka). Aquests suposats defectes es deuen al fet que la seva carn pot amarguejar, per la qual cosa cal rentar-la o escaldar-la o, com a les Balears, macerar-la amb sal, llimona, etc. Si és ben fresca -única condició que exigeix- no cal.
En la cuina francesa la raie és molt apreciada, soboretot en la famosa recepta de raie au beurre noir.
En les cuines del Magrib no consta el seu ús, entre altres coses perquè seguint principis bíblics –concretades en les lleis kasher dels jueus, en algun cas seguides pels islàmics-, aquest peix sense escata és, molt explícitament, condemnat (com el rap, l’anguila, l’esturió, el congre, etc.).
La cuina moderna d’autor ha reintroduït la rajada, en receptes força imaginatives.
BORRIDA DE RAJADA
La rajada, dita també escrita, bastina o clavellada, se sol cuinar en forma de suquet de patates i allioli -recepta d’arreu de la Costa Brava fins al Maresme-. També es fa fregida o en “borrida” com a les Balears. Aquesta Borrida de rajada és d’Eivissa i Formentera i n’hi ha dues versions: una força seca, en què s’hi posa peix i patates a rodelles per capes, una picada d’all, julivert, ous durs i galeta d’Inca i una copeta de pastís o Ricard (com la bullinada de la Catalunya Nord o la Borrida de Seta, a Provença). A Eivissa hi havia pescadors d’aquella procedència i del Llenguadoc, i l’altra més sucosa i amb una picada, amb patates o sense. A Mallorca hi trobem algun plat similar, com la Borrida de bacallà (escrit, en algun receptari, “avorrida!). La recepta no és pas “avorrida”, sinó “bullida” (en occità bolhida), que és d’on ven el nom. A la Catalunya Nord la mateixa etimologia dóna el nom Bullinada, que s’aplica a un guisat d’anguiles o de peix de mar. Igualment cal escriure ”rajada”, i no “ratjada”, malgrat la pronunciació (tant a Mallorca com a Lloret de mar, a la Costa Brava, hi ha una “Cala Ratjada”, que caldria escriure Rajada). Igualment, en occità, cal escriure Borrida i no Bourrido, com es fa a França.
La rajada (nom oficial català d’aquest peix sense escata, que els jueus no podien menjar) és un nom propi d’algunes zones de la Costa Brava, el Maresme, etc.-. A Lloret de mar, per exemple,també es diu clavellada, escrita, bastina, etc., tot i que aquest ferrer nom també s’aplica, genèricament, a tot el peix sense escata -les rajades, i alguns peixos de la família dels taurons, com el gat o gató, la mussola, etc.-.
“Ha estat a les seves xarxes socials, després de setmanes de polèmica i quan la periodista premi Pullitzer de The New York Times Julia Moskin, publicava ahir un reportatge que envia al cuiner al mateix infern amb la puntada de peu d’un titular: “Punyades, cops de porta, crits. L’abús passat d’un xef”.
“En aquesta societat polaritzada, que avui t’acomoda en un tron i demà et llença al contenidor d’orgànics, potser seria bo fer un temps per reflexionar. I més que condemnar o, al contrari, passar per alt els pecats dels ídols, pensar què es podria fer millor” .
René Redzepi a la porta de restaurant Bona de Copenhague
Si Déu existeix, és difícil que hagi triat encarnar-se a la figura d’un superxef. Ho pensem a l’hora en què entona el “mea culpa” René Redzepi, guru del danès Noma, cinc vegades reconegut millor restaurant del planeta. Ha demanat perdó i confessa en el passat els pecats de la ira i l’agressió verbal i física. I la cèlebre frase de Shakespeare, “Alguna cosa fa olor de podrit a Dinamarca”, sona a humor negre en aquests moments complicats per al temple dels fermentats.
Ha estat a les seves xarxes socials, després de setmanes de polèmica i quan la periodista premi Pullitzer de The New York Times Julia Moskin, publicava ahir un reportatge que envia al cuiner al mateix infern amb la puntada de peu d’un titular: “Punyades, cops de porta, crits. L’abús passat d’un xef.
L’abús passat d’un xef turmenta el Noma, el restaurant més ben valorat del món”.
Expiren els pecats com els que confessa Redzepi, que assegura que des de fa anys lluita per crear un hàbitat on regnen les bones condicions de treball?
El treball periodístic, amb més de 35 testimonis d’exempleats i alumnes en pràctiques de Noma, arriba després de les acusacions d’altres que van estar a les ordres de Redzepi. S’han pogut llegir a xarxes socials, canalitzades per qui va estar al capdavant del departament de fermentats del restaurant durant anys: Jason Ignacio White, que pel que sembla tampoc va tenir un comportament exemplar amb l’equip, va llançar a principis de febrer una web amb el nom de “Noma Abuse”.
Ara s’hi acumulen les preguntes.
Expiren els pecats com els que confessa a les seves xarxes René Redzepi, que assegura que des de fa anys lluita per crear un hàbitat on regnen les bones condicions de treball, l’ambient de pau i aquesta tasca creativa que l’ha catapultat? ¿Vam passar pàgina d’aquella seqüència d’un documental del 2008 en què se’l veia en plena ira amb l’equip, alguna cosa sobre el que ha parlat diverses vegades i afirmat que treballava per canviar? O és que el 2008 ens sembla el pleistocè perquè encara valia allò que avui, gràcies a certa evolució emocional i amb l’ajuda de les cuines vistes, ja es considera intolerable?
Hi ha més dubtes: De quin submón de l’alta cuina diu procedir el cuiner nascut a Macedònia, que va emigrar al país nòrdic i va fer miracles amb el rebost i amb el suport d’un país que va apostar per l’alta cuina per brillar? Que no venia de grans restaurants europeus del nostre temps, no de les cavernes? Som els periodistes que escrivim sobre gastronomia, corresponsables que alguns d’aquells genis de la cuina s’hagin cregut d’un altre món fins a perdre l’oremus?
Ho són els comensals que es fonen de plaer abans que res un equip en formació per donar-los la benvinguda, o davant d’un bell ram de flors i herbes comestibles que algú va recollir amb cura, qui sap si a l’alba o de genolls, per al delit dels seus paladars i les seves vanitats? Què més vol el sibarita?
En aquesta freda Quaresma, temps de reflexió i penitència, alguna cosa fa olor de fermentat a l’alta cuina.
Tot i així no cal oblidar que la gent que treballa als fogons es deixa la pell; des del que frega els plats –en el cas de Noma el fregaplats Ali Sonko és una de les figures més carismàtiques del restaurant-, fins al super xef. Això és tan evident com que Redzepi és un gran cuiner, que a més a més va ser capaç de canviar algunes de les restes d’una rància posada en escena per una modernitat propera i atractiva. De recordar-nos que el luxe podia ser diferent i que vingues d’on vingues –si estalvies per seure a taula- no et sentiràs un outsider com un dia va poder sentir-se ell mateix, un xaval fill d’un taxista i d’una treballadora de la neteja.
Al seu dia va reconèixer el danès cert ressentiment de classe social. Però es va convertir en exemple, com tants altres en el passat, del poder de la cuina com a ascensor social. Què passarà si l’ídol trontolla? Redzepi també va mostrar penediment per haver arribat a actuar malament, fent als altres el que ell mateix s’havia dit que mai no faria quan fos el cap després d’haver-lo patit a les seves carns quan estava emprat en altres cuines.
Recorden les terribles novatades a la mili o en algunes universitats? Hi ha alguna explicació per fer als altres una cosa horrible que a tu et van fer? Segurament sí i pot ser que estigui més desenvolupat al cervell masculí que al de les dones.
En aquesta societat polaritzada, que avui t’acomoda en un tron i demà et llença al contenidor d’orgànics, potser seria bo fer un temps per reflexionar. I més que condemnar o, al contrari, passar per alt els pecats dels ídols, pensar què es podria fer millor.
Els lleons busquen carn fresca a les xarxes.
I hi ha qui hagués preferit una altra resposta que aquest humil penediment que els desarma. Diu Redzepi: “Encara que no reconec tots els detalls d’aquestes històries, puc veure reflectit prou en el meu comportament passat per comprendre que les meves accions van perjudicar els que van treballar amb mi. Als que han patit sota el meu lideratge, el meu mal judici i el meu enuig, els demano disculpes profundament i he treballat per canviar”. Insisteix el xef que “l’organització que som avui és molt diferent de la que teníem al principi. Estic agraït al nostre equip i a la manera com han ajudat a transformar la cultura de la nostra cuina, així com a la seva dedicació a impulsar la indústria”. Un equip, afirma, que l’ajuda a millorar cada dia. “No puc canviar qui hi vaig fer però assumeixo la meva responsabilitat i continuaré treballant per ser millor”.
Mentrestant, des de Noma adverteixen que estan investigant amb una auditoria independent cadascuna de les acusacions.
I, no ho dubtin, a molts restaurants del món hi haurà qui estigui posant les barbes a remullar.
Contribuir a deïficar algú només serveix per crear monstres que se senten amos de l’univers. Ho veiem en la política més que mai i ens fa por. L’alta cuina, en canvi, procura el plaer dels que s’asseuen a taula. És un lloc on la competitivitat malaltissa i testosterònica s’ha de calmar i deixar que aflorin la creativitat i l’hospitalitat que li donen tot el sentit.
«Imagina’t que tens el menú del dia, però a les tres de la tarda és quan més afluència tens. Potser les taules que se senten a dinar a les 13.00 hores, en comptes de 20 euros, ho poses a 15»
Dibuix original d’ Enric Llimona Raymat pels bellaterrencs Angi i Francesc 📷 ARXIU BELLATERRA. CAT
EFE Celia Arcos✍️Als hotels, avions i trens és habitual: preus que canvien depenent de l’oferta i la demanda, del dia de la setmana en què es compri, si és festiu i de les cerques ‘online’; la restauració aboca als preus dinàmics amb precaució.
No és nou, perquè l’anomenada «hora feliç» o l’oferta de l’esmorzar ja són exemples de cartes (o preus) dinàmiques als bars; aquest model de gestió pot servir per millorar la rendibilitat als locals de restauració, tocada pels costos. Encara que les cartes dinàmiques als bars encara no són quotidianes, sí que es poden trobar amb altres noms, es tracta, per exemple, de l’anomenada «hora feliç» en còctels, o el «combo» de «cafè amb torrada o esmorzar», totes dues ofertes limitades a un període de temps de consum concret.
Millorar la rendibilitat
Tota la qüestió de si establir o no preus i cartes dinàmiques parteix de la necessitat del sector per augmentar la rendibilitat dels negocis, que n’ha anotat una pèrdua del 0,9 % el 2025 en un context marcat per la incertesa i l’alça dels costos.
Segons l’indicador de confiança hostalera de la patronal corresponent al tancament de l’any passat, el 23,1% dels empresaris enquestats van percebre una valoració favorable del seu negoci, mentre que més de la meitat (51%) considera que la situació va empitjorar.
Els preus o les cartes dinàmiques poden ser «una eina» del sector turístic per fer els negocis més rendibles, ha anotat a Efeagro el president de la patronal Hostaleria d’Espanya, José Luis Álvarez. «Si t’has de prendre cada dia una canya i està a 2 euros i demà, perquè hi ha molta afluència de públic, la poses a 2,50 això portaria un desajust emocional», ha reconegut.
Per això, a la restauració «no es tracta de pujar els preus», sinó d’adaptar les cartes a les pròpies necessitats del negoci. Per exemple, podria suposar pujar el preu del servei en una taula situada davant del mar, al costat d’una finestra: «Aquesta taula és com un seient d’un avió», ha comentat, on varia el preu depenent del lloc.
Hi ha plats que no són tan rendibles, però sempre són a la carta, ha explicat, així, les cartes dinàmiques ajudarien a suprimir en un moment determinat aquesta oferta amb un cost més elevat per al negoci, però «atractius» de cara als consumidors.
L’hostaleria preveu un bon 2026 malgrat l’impacte dels costos salarials i l’absentisme
«Imagina’t que tens el menú del dia, però a les tres de la tarda és quan més afluència tens. Potser les taules que se senten a dinar a les 13.00 hores, en comptes de 20 euros, ho poses a 15», ha proposat Álvarez per guanyar així més rotació i afluència.
Tot i això, a la pràctica caldria una inversió en tecnologia que permetés tenir les cartes en format digital per poder fer els canvis de forma automàtica, ha precisat.
De la teoria a la pràctica
Molts hostalers veuen amb bons ulls aquesta pràctica; és el cas del xef i copropietari de Maleducat i Casa Fiero (Barcelona), Víctor Ródenas, que ha reconegut la seva eficiència en altres sectors, encara que «al no ser una pràctica habitual» el client es podria mantenir «reticent» en un primer moment. N’hi ha d’altres que consideren que encara que aquest model «té un fons de justícia», es tracta d’un sistema «per a un públic més d’elit, que omple restaurants cada dia i els ho vaig poder permetre», ha explicat el xef dels restaurants Besta i Batea (Barcelona), Manu Nuñez. «Penso que més que preus dinàmics, s’hauria de parlar d’uns consums mínims per dia que a l’hostaler li permeti estar sempre sobre els costos, acompanyat d’una oferta interessant», ha proposat, per part seva, el soci del restaurant Alegal (València), Álex Valmaña.
Bellaterra té noms més atractius, com per exemple, Restaurant El Somni del Boig
“La cadena de restauració ” La Màfia se sienta a la mesa” estudia recórrer la sentència de l’Oficina Espanyola de Patents i Marques (OEPM), que dóna la raó a l’Ambaixada d’Itàlia a Espanya en la petició de nul·litat de la marca. La resolució ha estimat la demanda perquè, entre altres coses, “reprodueix de manera directa el nom d’una organització criminal real”.
Rètol d’un restaurant de la cadena La Mafia
La cadena de restaurants La Mafia se sienta a la mesa haurà de buscar-se un nou nom després de la decisió de l’Oficina Espanyola de Patents i Marques (OPEM) d’anul·lar la marca després de considerar que va en contra de l’ordre públic i “els bons costums” per al·ludir al grup criminal d’origen italià.
El diari Expansió avançava aquest dijous la decisió de l’OPEM, vuit anys després que el Tribunal General de la Unió Europea (TGUE) instés Espanya a declarar la nul·litat de la marca per al·ludir a aquesta organització criminal, contrària als valors de la UE.
El 2018, el tribunal europeu ja va dictar una sentència contra la cadena saragossana després de les reclamacions històriques de les autoritats italianes, que argumentaven que el nom de la marca, activa des de l’any 2000, causava un dany reputacional contra la imatge del país i de la seva cultura gastronòmica.
Tot i la sentència europea, La Mafia se sienta a la mesa ha continuat amb la seva activitat a Espanya, fins al punt de patrocinar l’equip de bàsquet de la ciutat, Casademont Zaragoza, provocant una nova queixa de l’ambaixador italià a Espanya.
Després de fer-se pública, l’empresa ha comunicat la seva decisió de recórrer l’anul·lació de la marca i ha sostingut que ha estat registrada i renovada “en diferents ocasions per la mateixa OEPM al llarg de més de dos dècades”.
Tot i això, l’empresa admet que fa “més d’un any que analitza la situació, incloent-hi la possible definició d’un nou nom que permeti reforçar el seu posicionament a llarg termini”, si bé de moment els seus restaurants continuaran operant amb normalitat fins que se’n resolgui el recurs.
“Martina Puigverttreballa a Les Cols amb les seves germanes —Clara al capdavant de la sala i la sumilleria, i Carlota, en pastisseria— mentre ella i la seva mare lideren la proposta culinària i el pare assumeix tota la gestió”.
Al biestrellat Les Cols, la jove Martina Puigvert aposta per una cuina íntimament connectada amb l’entorn amb tota la família 📷 Xevi Abril/Les Cols
Martina Puigvert (31 anys), Les Cols Cuina de paisatge en família
Martina Puigvert va créixer dins de Les Cols, el projecte que va iniciar la seva mare, Fina Puigdevall, i que avui comparteixen els cinc membres de la família. La seva incorporació a l’ofici va arribar de manera natural: “Vaig decidir estudiar el Grau en Gastronomia i Arts Culinàries al Basc Culinary Center” i allà em vaig adonar que era al que em volia dedicar”, recorda.
Després de la formació, va ampliar horitzons amb experiències internacionals —un any a Nova York i sis mesos al restaurant Gustu, a Bolívia— que li van permetre observar altres cultures gastronòmiques i entendre la cuina com una eina social i territorial. Tot i això, “en acabar vaig tenir claríssim que volia tornar al restaurant”, declara.
A Les Cols treballa amb les seves germanes —Clara al capdavant de la sala i la sumilleria, i Carlota, en pastisseria— mentre ella i la seva mare lideren la proposta culinària i el pare assumeix tota la gestió. La convivència és fonamental: “hem aportat una visió més fresca, un diàleg entre diferents generacions, entre experiència i tècniques, per fer evolucionar el projecte”, explica la Martina.
Aquest treball en comú es tradueix en una cuina que cerca interpretar el territori a través del producte de temporada, una relació estreta amb proveïdors locals i una lectura constant del paisatge de la Garrotxa.
LES COLS Carretera de la Canya, 106, (17800 Olot, Girona) ☎️ 972269209
“Tony’s Chocolonely és una empresa holandesa fundada l’any 2005 que produeix i ven xocolata. L’empresa es caracteritza pel seu disseny gràfic vistós, la gamma de sabors poc convencional dels seus productes i, sobretot, per la seva lluita contra l’explotació i l’esclavitud. El 2018, la quota de mercat de la companyia als Països Baixos va ser del 18 per cent, el que la converteix en un dels fabricants de xocolata més grans del país“.
Tony’s Chocolonely és una empresa holandesa fundada l’any 2005 que produeix i ven xocolata. L’empresa es caracteritza pel seu disseny gràfic vistós, la gamma de sabors poc convencional dels seus productes i, sobretot, per la seva lluita contra l’explotació i l’esclavitud. El 2018, la quota de mercat de la companyia als Països Baixos va ser del 18 per cent, el que la converteix en un dels fabricants de xocolata més grans del país
Història
L’any 2003, després de descobrir que la majoria de la xocolata produïda en aquell moment tenia vincles amb l’explotació humana, el productor de televisió i periodista neerlandès Teun van de Keuken va començar a produir programes sobre els horrors de la indústria comercial del cacau al seu programa Keuringsdienst van Waarde. A més, va presentar una sol·licitud per ser processat per haver adquirit conscientment un producte fabricat il·legalment, cosa que els fiscals es van negar a fer.
Després de tres anys d’intents infructuosos de canviar la indústria mitjançant la investigació periodística, Van de Keuken va decidir començar a produir ell mateix rajoles de xocolata. La marca es va anomenar “Tony’s Chocolonely” amb “Tony” (= Teun) i “Chocolonely” en referència al fet que se sentia com si fos l’única persona de la indústria que estava interessada a erradicar l’esclavitud. Van de Keuken va vendre 20.000 rajoles en dos dies.
El 2007, després que Tony’s fos demandat per un importador neerlandès de bombons suïssos, un tribunal d’Amsterdam va dictaminar que hi havia proves suficients que els productes de Tony es fabricaven sense treball esclau. El mateix any, l’Autoritat holandesa de mitjans (Comissariaat voor de Media) va trobar que l’excessiva publicitat que Tony’s Chocolonely va rebre en set episodis de Keuringsdienst van Waarde havia generat “més guanys del normal” per a l’empresa, i va multar l’emissora del programa amb 20.000 EUR. Quan l’any 2010 es va afegir una rajola de xocolata amb llet amb avellanes al catàleg, el programa de televisió neerlandès Een Vandaag va informar que nens de 9 anys participaven habitualment a la collita d’avellanes a Turquia, d’on provenien les de Tony’s. L’empresa va respondre immediatament, canviant a un proveïdor local d’avellanes dels Països Baixos. El mateix any, la quota de mercat de la marca va superar el 4,5 per cent als Països Baixos.
El 2011, Henk Jan Beltman es va convertir en accionista majoritari i va traslladar l’empresa a una nova ubicació prop de Westergasfabriek.
La massa de cacau de Tony és totalment traçable des del 2013, i la seva mantega de cacau ho és des del 2016. Amb la producció en constant augment, la companyia va decidir el 2015 expandir el seu negoci als Estats Units, obrint la seva primera oficina internacional a Portland, Oregon. El 2020 van tancar l’oficina de Portland per traslladar-la a la seva seu actual dels Estats Units a la ciutat de Nova York.
A finals de 2018, a més del seu país d’origen, els Països Baixos, Tony’s Chocolonely també estava a la venda a Bèlgica, Dinamarca, Finlàndia, Alemanya, Suècia i els Estats Units. Als Països Baixos la seva quota de mercat va ser del 19% el 2018, amb la qual cosa va superar les multinacionals Verkade, Mars i Nestlé. El 2019, Tony’s va llançar les seves barres de xocolata al Regne Unit, i Sainsbury’s, Waitrose, Ocado, Mega Image i Whole Foods van ser algunes de les primeres botigues a emmagatzemar els seus productes. El mateix 2019 es va començar a distribuir a Catalunya en pocs punts de distribució per sondejar el mercat. La rajola de xocolata es va posar a disposició a Irlanda a partir del 2019 amb una capacitat limitada. El 2020 s’ha fet més àmpliament disponible a les principals botigues d’alimentació com SuperValu.
A partir del 2022 va ser més àmpliament distribuïda a Catalunya, en cadenes Casa Ametller o Carrefour.
El 2021, la companyia va tenir un contratemps després que l’organització nord-americana Slave Free Chocolate retirés Tony’s de la seva llista d’empreses de xocolata ètiques. Tot i que no hi va haver casos confirmats de treball infantil dins de la cadena de subministrament de Tony’s, la seva col·laboració amb un altre fabricant de xocolata, Barry Callebaut, va donar lloc a l’eliminació de Tony de la llista a causa de problemes de treball infantil dins de la cadena de subministrament de Barry Callebaut.
El febrer de 2024, Tony’s havia llançat quatre nous embolcalls temporals a Alemanya i Àustria inspirats en marques famoses de xocolata, inclosa Milka, com a campanya publicitària i per conscienciar sobre l’ús del treball infantil per part dels principals proveïdors de la indústria del cacau. Després de ser demandada pel fabricant de Milka Mondelez International, se li va prohibir vendre xocolata “utilitzant el color” corporatiu de Milka a Alemanya.
“L’exercici del dret d’admissió no pot comportar, en cap cas, discriminació per raó de naixement, raça, sexe, religió, opinió, discapacitat, orientació sexual, identitat de gènere o qualsevol altra condició o circumstància personal o social de les persones” .
Els 7 restaurants jardí de Bellaterra 📷 BELLATERRA. CAT
DRET D’ADMISSIÓ ALS RESTAURANTS, BARS I ESTABLIMENTS DE CATALUNYA
El propietaris de bars, restaurants i altres establiments oberts al públic poden, dins el marc de la legalitat vigent, determinar les condicions d’accés als seus locals. En tot cas, aquest fet s’ha de comunicar a l’Administració.
El dret d’admissió és una facultat diferent de l’obligació que tenen d’impedir l’accés en determinades circumstàncies que així ho requereixin, com per exemple un cop s’ha superat l’aforament, o l’accés dels menors d’edat, de les persones que es comportin de manera agressiva.
Condicions:
L’exercici del dret d’admissió no pot comportar, en cap cas, discriminació per raó de naixement, raça, sexe, religió, opinió, discapacitat, orientació sexual, identitat de gènere o qualsevol altra condició o circumstància personal o social de les persones.
Les condicions d’accés sobre les quals es pot basar l’exercici del dret d’admissió han de ser concretes i objectives i en cap cas no poden ser arbitràries ni improcedents. Tampoc poden ser contràries als costums vigents a la societat.
Les condicions del dret d’admissió han de constar en rètols plenament visibles, dels quals cal trametre còpia a l’autoritat competent.
Qualsevol modificació de les condicions del dret d’admissió han de ser informades a l’Administració.
Rètol informatiu:
El full on consten les condicions d’accés, en virtut de les quals es pot exercir el dret d’admissió, ha d’estar degudament segellat per l’Administració i ha de romandre obligatòriament a l’establiment o lloc on es desenvolupi l’espectacle públic o l’activitat recreativa.
El rètol on consten les condicions ha d’estar col·locat en un lloc visible a la zona d’accés de l’establiment i ha de tenir les característiques següents:
Les plaques o rètols han de ser de com a mínim 30 centímetres d’amplada i 20 d’alçada, i la lletra de caixa alta, de 36 punts com a mínim.
Han d’estar col·locades en els accessos del local o recinte, plenament visibles des de l’exterior. Si hi ha taquilles, s’han de col·locar en tot cas a les taquilles. També es poden col·locar, a més, a l’interior del local.
“En general, Barcelona ofereix una cuina honesta, ben feta i apetitosa, sens dubte, que té els seus orígens en receptes sempre actualitzades amb aliments frescos”.
La segona gran base dels Bib Gourmand de Barcelona —la primera, sens dubte, a bon preu— és que, en tots els casos, conviden a compartir plats d’inspiració mediterrània, en un ambient de taberna que anima a ampliar l’àpat. És l’escenari ideal perquè el viatger descobreixi productes temporals preparats sense complicacions: botifarrades, escalivades, arrossos singulars o els sempre esperats calçots amb salsa romesco, quan arriba el moment. En general, Barcelona ofereix una cuina honesta, ben feta i apetitosa, sens dubte, que té els seus orígens en receptes sempre actualitzades amb aliments frescos. Als restaurants del tradicional i cèntric Mercat de la Boqueria, o a les localitzacions més populars, els 8 establiments amb la millor relació qualitat/preu de la ciutat, reconeguts amb el premi Bib Gourmand, comparteixen la temptació que s’ofereix entre els menús degustació, rostits interessants, productes temporals i suggeriments diaris que és millor no passar per alt.
Restaurant Avenir 📷 CEDIDA
AVENIR
Avenir 72, (08021 Barcelona)
Nivell de preus: €€
Aquest acollidor local, amb aires de taberna, es distingeix per la seva amabilitat: expliquen, amb detall, tant la filosofia com l’elaboració de cada plat. Fundat per Roger i Chesco, familiars amb la seva família, el restaurant us convida a gaudir d’una àmplia varietat de platillos moderns amb peix de mar i muntanya. La proposta se centra en diversos menús que mai us decebran, pensats per compartir i amb opcions a base de peix.
Restaurant Bancari 📷 CEDIDA
BACARO
Jerusalem 6, (08001 Barcelona)
Nivell de preus: €€
Cuina: Italiana
A pocs passos del Mercat de la Boqueria, aquest restaurant italià, definit com una “taberna veneciana”, destaca per oferir un plat càlid i acollidor que ens fa sentir com a casa. Amb un estil bistrot dividit en dues plantes, la seva decoració senzilla permet centrar-se en l’essencial: una cuina d’arrels transalpines sempre centrada en el sabor. Juntament amb la pasta, serveixen plats com les Sardines en Saor, la salsa ternera veneciana i el tiramisú. La carta de vins, amb clàssics italians, complementa l’experiència.
Restaurant Berbena 📷 CEDIDA
BERBENA
Minerva 6, (08006 Barcelona)
Nivell de preus: €€
Cuina: Creativa
Aquest petit i senzill local està situat en un estret carrer de vianants, just al costat de la Diagonal. Presenta un ambient molt senzill, amb el xef explicant en persona, al costat dels altres tres xefs que l’ajuden, tant les opcions gastronòmiques com l’oferta de vins. Ofereix una cuina actualitzada, amb plats exòtics, basats en productes mediterranis contemporanis. Consulteu la mida… és imprescindible reservar!
Restaurant Carniceria Bardeni-Caldeni 📷 CEDIDA
BARDENI-CALDENI
València 454, (08013 Barcelona)
Nivell de preus: €€
Cuina: Carns a la graella
Aquest restaurant és una carnisseria amb dues dècades d’història a pocs passos de la Sagrada Família, on la carn és la protagonista absoluta. Sobre l’estètica de l’antiga carnisseria -amb barra inclosa- anuncies el caràcter del lloc. El xef Dani Lechuga ofereix una carta centrada en plats d’alta qualitat, com el seu famós tàrtar de vedella Angus a l’estil caldeny, i val la pena preguntar pels ‘Suggeriments del dia’, on solen aparèixer plats especials. Amb preus moderats i una clientela que barreja locals i viatgers ben informats, és un refugi ideal per a aquells que gaudeixen del món carnívor amb tècnica i sabor.
Restaurant Cruix 📷 CEDIDA
CRUIX
Entença 57, (08015 Barcelona)
Nivell de preus: €€
Cuina: Actual
A pocs metres de la Plaça d’Espanya, al cor de la ciutat, trobareu un local informal, recentment actualitzat i amb les parets a la vista. Aquí l’entretinguda oferta gastronòmica, amb l’apetitosa opció de tapes i platillos, es basa en dos menús degustació que combinen diferents preparacions modernes i grans clàssics casolans, com els seus populars rostits amb socarrat.
Restaurant Glug 📷 CEDIDA
GLUG
Viladomat 289, (08029 Barcelona)
Nivell de preus: €€
Cuina: Creativa
Cuina d’alta qualitat, preus raonables i molt bon ambient es troben en aquest vibrant restaurant de L’Antiga Esquerra de l’Eixample, just davant de la piscina de Sant Jordi. Aquí, els xefs Iván García i Beatrice Casella -ella, natural de Torí i responsable d’un dels magnífics llocs- ofereixen sabors frescos d’arrels catalanes i italianes elaborats amb productes de l’època, fins a més de 600 referències de vins. El nom del local (Glug) indica que cal servir i beure aquesta beguda, i reflexionar bé sobre el suggeriment: gaudir-ne com sempre.
Restaurant Saó
SAÓ
Cesare Cantù 2, (08023 Barcelona)
Nivell de preus: €€
Cuina: Creativa
Bon restaurant, allunyat de la multitud quotidiana, on ofereixen una proposta basada en tres menús sorpresa, tots amb gust tradicional però amb tocs moderns i alguns altres detalls que ens parlen de l’èxit del xef, Juanen Benavent, treballant a França. Gaudeix utilitzant productes puntualment i puntualment, donant així una part del protagonisme als petits productors de la zona.
Restaurant Oníric 📷 CEDIDA
ONÍRIC
Rabassa 37, (08024 Barcelona)
Nivell de preus: €€
Cuina: Fusió
Hi ha un nom que evoca l’univers dels somnis, aquest restaurant -amb Jonatan Izquierdo al capdavant dels fogons i Laura Humanes a la sala- s’inspira en una cuina actual i creativa, articulada en un menú tradicional i tres menús: Herrén, Oníric i Somni. Entre els plats més destacats hi ha el Buñuelo de Congrio amb curri verd, coco i tamarinde, una proposta arriscada però completament convincent. L’experiència, amb uns preus excel·lents, es gaudeix en un espai íntim, amb una barra i una cuina a mitja vista que conviden a fer una ullada a la feina de l’equip. Una visita que, sens dubte, valdrà la pena.
BELLATERRA.CAT 