LLUÍS TORRES|L’amical trobada amb Salva Fenollar, ex cap de vendes de l’edifici Atalaya de l’empresa constructora Construcciones Catalanas S.A. de Barcelona, fou també cap de promoció de Discos Belter, creador del grup musical Regaliz i actor. Salva ens ha permet recollir força informació per donar a conèixer la història de l’emblemàtic edifici Atalaya, de la cantonada Avinguda Diagonal amb Avinguda de Sarrià de Barcelona.
L’administrador general d’Atalaya fou en Francisco Durán Pérez, soci de Atalaya, amb el seu germà Andrés Durán Pérez. La financera general era una tal Gadol, qui també finançava les conegudes mines de diamants de Sud-àfrica
El gratacel Atalaya forma part de la primera generació d’edificis en altura construïts a Barcelona a principis dels anys setanta. Es tractava d’incorporar una nova escala d’edificació a diversos punts estratègics de la ciutat. En aquest cas, l’encàrrec original consistia en la direcció d’obres d’un projecte ja realitzat, rebutjat per l’ajuntament. Correa i Milà van plantejar un canvi a partir de la planta 17, on es passa de quatre a dos habitatges per planta, generant un ordre totalment innovador en el repartiment de les alçades. Tot l’edifici està modulat amb una malla d’1 x 1 metres que determina les peces prefabricades de les façanes, així com els elements a petita escala: ampits, llindes, etc. L’última planta 22 està totalment ocupada pel Restaurant Atalaya fent de cornisa de tot l’edifici, invertint així la interpretació de les alineacions pròpies dels gratacels americans.
Aquest edifici singular, situat a la cruïlla Diagonal-Carretera de Sarrià, de Barcelona, consta de quatre plantes de soterranis, dues de locals i oficines que ocupen tot el solar i vint-i-dos d’apartaments, que adopten la forma de creu gammada amb el per aconseguir la màxima independència de vistes dels uns respecte als altres, a banda d’altres consideracions estètiques i volumètriques.
L’estructura és de formigó armat amb forjats plans, sense bigues, i els tancaments, modulars, de peces prefabricades de pedra artificial.
S’ha pretès, i considerem aconseguit, el doble efecte d’un gratacel humà que s’aprecia ponderat i equilibrat, tant si es mira des de lluny com si es contempla des de prop.
Salvador Fenollar (ex cap de vendes de Construcciones Catalanas), recorda que “Cada deu dies s’acabava de construïr una planta de l’edifici Atalaya, i que el cost de l’edifici va pujar a 100 milions de pessetes de l’època”
El solar, situat a la cantonada SO. de l’encreuament de la Diagonal amb la Carretera de Sarrià, va ser considerat amb prou importància perquè es gestionés la construcció d’un edifici singular. Després de diversos anys de diferents sol·licituds, el permís va ser finalment atorgat.
L’edifici consisteix:
– en una torre d’uns 550 m² de superfície, que té la forma de creu gammada de vint-i-dues plantes d’alçada (71,24 m);
un element de forma irregular de dues plantes d’alçada que el lliga al cos de la poma preexistent,
– quatre plantes de soterranis.
Les plantes baixa i primera, que comprenen la superfície de la torre i el cos sota anteriorment esmentat, estan destinades a locals comercials i oficines.
A partir de la planta tercera fins a setze cadascuna consta de vuit apartaments. Superfície: 70 m² per unitat, aproximadament.
Des de la planta setze fins a la vint-i-una, els apartaments són només quatre per planta. Superfície: 150 m² cadascun.
“Es recorda que el 1970, quan Franco va realitzar una de les visites oficials a Barcelona, de camí cap a la seva residència al Palau de Pedralbes, quan va arribar amb el cotxe desacapotable a l’alçada de l’Atalaya, va aixecar el cap i admirà el modern gratacel”
El perfil vertical de la torre parteix de la base constituïda per les dues plantes de locals comercials a través del dentat de les terrasses dels apartaments, retranquejant-se a la planta setze per sortir, finalment, en voladís al restaurant de la planta vint-i-dos.
El perímetre de la superfície de l’edifici a cadascuna de les plantes s’articula segons un mòdul reticular d’1×1 metres.
El joc dels volums i la submissió modular de la façana van ser les principals raons que van pesar en l’elecció d’un material uniforme de revestiment. Aquest es presenta de llarg a llarg de les façanes de l’edifici, responent unitàriament a tots els accidents d’aquelles.
La planta vint-i-dos es destinà a local del restaurant de luxe Atalaya amb les seves cuines corresponents. Superfície total: 550 m².
La forma rectangular en què s’inscriu la figura de creu gammada de la planta de la torre, dóna com a resultat dues façanes idèntiques a N. ia S., i dues més, també iguals entre si, a E. ia O.
Donades les condicions climatològiques de Barcelona que no exigeixen una preocupació per la recerca de l’assolellament, tal com passa en altres regions europees septentrionals. i la situació del solar amb excepcionals vistes cap al N., no es va concedir prioritat a cap de les dues circumstàncies a l’hora de projectar, i per això la simetria de la planta.
Aquesta forma en creu gammada es dedueix de l’intent de situar els vuit apartaments de les primeres setze plantes, de manera que s’aconseguís la independència més gran de vistes possible dels uns als altres. S’han evitat tant la continuïtat de les terrasses com les obertures a façana en angle recte respecte a les d’un altre apartament que les pogués dominar.
Aquesta forma de la planta deriva, alhora, de la voluntat de recular la superfície de la façana amb la intenció de proporcionar esveltesa a un volum que, tot i ser la seva altura superior a la dels edificis que l’envolten, resulta encara baix per a la proporció que exigeix una torre daquest tipus.
El material que es va triar -plaques de morter de ciment blanc prefabricades: allò que vulgarment es coneix per pedra artificial va donar peu a un estudi complex dels diferents elements de façana, per tal d’aconseguir la satisfacció de totes les seves necessitats amb només la repetició un nombre mínim de peces.
El resultat que es pretenia, i s’aconseguí, fou el d’una uniformitat coordinadora de la varietat formal de l’edifici i alhora. donat el minuciós detallat volumètric que permeten les peces d’aquest material, aconseguir la prestància de la gran escala de l’edifici a distància, mantenint una escala amable a qui el contempla de prop (Joan Teixidor a Destino el va anomenar un gratacel humà)
Aquest joc entre les escales gran i petita de l’edifici com a conseqüència de les diferents distàncies de la seva percepció va constituir una preocupació des de les primeres fases de projecte.
L’estructura de formigó armat amb pilars i murs arriostrants interns
-que, al seu torn, serveixen de caixa d’ascensor- i forjats Domo a totes les plantes no presenta característiques especials, atès que no hi ha grans volades a façana ni grans espais que exigeixin grans llums a l’interior.
Pel que fa als interiors de l’edifici els arquitectes declinen tota responsabilitat sobre el tractament dels mateixos, ja que la propietat va jutjar seu el dret d’imposar el seu decorador per a tots els espais interns, fins i tot pel vestíbul d’entrada, escales i vestíbuls de les diferents plantes de la torre.
(*) Salvador Fenollar Zaragoza, qui va ser cap de vendes de l’edifici Atalaya de Barcelona, i el 1979 cap de promoció de discos Belter, és actor conegut per Plats bruts (1999) , Temps de silenci (2001) i Laberint d’ombres (1998) .
‘Cumpleaños feliz’, ‘Comando G’ i ‘Ven a mi fiesta’ són només alguns dels temes que van convertir la banda infantil Parchís en un fenomen social tant aquí com fora de les nostres fronteres. En aquest camí cap a l’èxit hi va intervenir un santcugatenc, Salvador Fenollar. Corria el 1979 quan Fenollar, llavors cap de promoció de Discos Belter, va rebre un encàrrec del seu superior, Gabriel Orfila: investigar quina cabuda tindria al mercat discogràfic una banda encapçalada per un grup de nens. L’objectiu, fer la competència al duet format per Enrique i Anna. D’aquella feina, Salvador Fenollar en va treure una conclusió: com de grups amb aquestes característiques n’hi havia més aviat pocs, el segell discogràfic va pensar en la pedagòga musical i precursora del grup Nins, Marta Minguella. Va ser ella a qui se li va acudir Parchís, una formació inspirada en aquest joc de taula. D’aquesta manera naixia un grup que, per a molts, ha estat banda sonora de la seva infància.
Discos Belter es fregava les mans amb la mina d’or que havien creat, tant és així que al santcugatenc li van demanar que s’encarregués, personalment, de muntar un grup igual. D’aquest nou encàrrec va sorgir Regaliz, format per quatre joves, entre els quals hi havia la filla de Salvador Fenollar, Astrid Fenollar. La nova banda compartia èxits i escenaris amb Parchís, dos ‘productes’ molt rendibles, afirma l’extreballador de la discogràfica.
(**) José María Alguersuari és fotoperiodista , professió en què ha aconseguit diversos premis pels seus treballs (entre els quals hi ha el de la Reial Federació Espanyola de Motociclisme 1965, Premi Gaziel (Generalitat 1985),el del Millor Fotògraf de l’any a Espanya ( revista Foto 1990),La Millor Expressió Gràfica FOCSA 1988,i el premi Or de la Society For News Desing de Fotoperiodisme el 2007. Però sobretot José María s’autodefineix com un motard de cor.Va fundar amb el seu germà Jaume la revista Solo Moto a 1975. (web a http://www.alguersuari.com )
Font: CSIC, Salvador Fenollar Zaragoza, José M. Alguersuari
BELLATERRA.CAT 