“Si us plau, dediqueu una horeta estiuenca a aquesta entrevista. Les parts on parlen de Gaza són les més interessants. I horrendes, us aviso” (ALBERT SANCHEZ PIÑOL)
ALBERT SANCHEZ PIÑOL✍️L’abast del cataclisme, l’alçada de la maldat, és tan enorme que costa de pair. I per cert : quina MERDA és el periodisme oficial, quan només podem informar_nos amb veus alternatives, com aquesta noia.
Els atacs a ambulàncies, la política sistemàtica de fam… les acusacions FALSES de que Hamas segresta l’ajut humanitari, quan en realitat ho fan sicaris ISLAMISTES a sou d’Israel… Trobareu cent detalls escabrosos, dels que ningú informa, però que s’han de saber. I amb tot, a mi el que més em trasbalsa són els delicats, pèrfids, rumiadíssims actes d’ignomínia i degradació humana. Per exemple: les naus de guerra israeliana, naturalment, disparen contra pescadors desarmats. Pero és que van més enllà: de vegades, si el vaixell palestí es una mica més gros, no l’ensorren, l’ataquen amb mànegues d’aigua a pressió que destrossa els vidres i els mecanismes… i a l’aigua que surt de les mànegues li han afegit un producte químic: facin el que facin, els pescadors faran pudor a excrements durant dies sencers.
Crec que la xifra de nens assassinats, (nens!), ja supera els 15000, i això sense comptar els que moriran de gana. 15000 nens!!! I encara hi ha catalans que ho justifiquen… en nom del dret a la defensa!!! Una “defensa” que inclou bombardejar 15000 criatures! Com pot ser que tanta gent hagi caigut tan baix, fins aquest nivell de depravació? I si ja ho se, alguns d’aquests faran aquesta merda de comentaris just a qui sota. Gràcies. Així podré bloquejar-vos i esbarrar-vos. Perquè NO vull ser amic vostre. No vull. No som amics, som enemics.
📷 Jesucrist (Ewan McGregor) reien en una escena del film Últims dies al desert
ALBERT SÁNCHEZ PIÑOL|En el món creatiu sempre he sentit apreci pels insensats, pels autors que comencen una obra tot i saber que el fracàs és segur. I què hi ha més certament impossible que una novel·la, o una pel·lícula, sobre Jesucrist? La meva explicació és que allò que va fer tan gran a Jesucrist va ser la narrativa. És el protagonista del best-seller més poderós de tots els temps. Els Evangelis són l’obra (hi torno: narrativament parlant), que més s’apropa a la perfecció, amb tres actes dramàticament insuperables. I quan una cosa és perfecta ja no cal dir res més. En conseqüència, qualsevol nova versió està condemnada al fracàs. S’ha de tenir pebrots, doncs, per posar-s’hi.
Per això m’agrada tant “Últims dies al desert”, una peli del 2015 amb Jesús de prota. Com era previsible, va passar sense pena ni glòria. Jo la recomano: pel coratge de l’autor, i perquè té molts valors afegits: encara que només fos pel colossal lirisme del paisatge desèrtic ja valdria la pena veure-la. I els actors són fabulosos: uns secundaris de luxe, i un Ewan McGregor fent dos papers: com que no en tenia prou interpretant a tot un Jesucrist… també fa de dimoni!
Però el tall que us adjunto parla d’un altre tema: de les relacions entre l’autor i la seva obra. I abans de continuar llegint un recomano que mireu el tall.
I ara la pregunta: de debò és una peli sobre el Crist? O, potser, el relat bíblic només és una excusa per parlar sobre les relacions pare fill?
A la peli hi ha sis personatges, tres dels quals tenen problemes amb el pare. Jesús es troba al desert, justament, perquè no sap ben bé què vol el seu pare d’ell. Després està el dimoni que, molt adequadament, adopta la mateixa forma que Jesús. I tal com descriu “al pare”, les relacions entre deu i el dimoni són, en essència, paterno-filials. I, per últim, vagant pel desert, Jesús topa amb una família de cabrers composta per pare-mare-fill, on el fill està sotmès a l’autoritat de ferro del pare.
Tots tres fills, doncs, són versions d’un mateix conflicte: les relacions amb un pare omnímode. El tall que us deixo és deliciós: Jesús li pregunta al dimoni com és el Pare. (A diferència d’ell, Llucifer sí que l’ha vist). El descriu com un egòlatra. Defineix la seva presència com “algo que te absorve y te destroza”. Però hi ha alguna cosa més. I aquí ve la gràcia (i el que em va cridar l’atenció): la descripció que el dimoni fa de déu és, ni més ni menys, la d’un autor. És un egòlatra, sí, però per sobre de tot un creador. Encara més precís: Déu entès com un escriptor: “necesita narrarlo todo de nuevo, una y otra vez”. La Creació entesa com un esborrall infinit.
La seqüència em va intrigar prou com per preguntar-me: qui hauria necessitat escriure un relat així? La història d’un fill sotmès al poder d’un pare tan poderós com asfixiant, un pare tan creatiu com inabastable per al fill.
I ara mireu els títols de crèdit: el director i el guionista són la mateixa persona. És molt possible que un nom tan popular com Rodrigo García no us digui res. No us he adjuntat el doblatge llatí perquè sí.
El seu pare es deia Gabriel García Márquez.
Ahir vaig afirmar que els Evangelis són la història més gran mai narrada, i flipo amb la quantitat de gent que s’hi interessa, m’ho qüestiona o fins i tot m’ho retreu.
Abans de res voldria dir que aquesta postura no té res a veure amb cap creença religiosa. En absolut. De fet, no conec a ningú més descregut que jo. Una vegada ho vaig intentar. Vull dir creure en déu, el més enllà i tot això… Almenys tindria alguna cosa a fer, a part de guanyar-me la vida. (I no és conya, parlo seriosament). Doncs no hi va haver manera. Més o menys va ser com si intentés fer-me soci del Real Madrid: m’ho impedia el cap i el cor, i van ser unes resistències invencibles.
Però és que tot això no té res a veure amb el tema. El que jo afirmo és que els Evangelis són la NARRACIÓ més perfecta, suprema i majestuosa mai creada, i aquesta és una apreciació purament tècnica i sentimental, no de fe.
Mireu, és molt senzill d’explicar: tot relat està compost per 3 actes narratius. En conseqüència, perquè un relat sigui superior, ha de tenir els 3 actes més ben pensats i, a més, que funcionin en la seva articulació interna. I ara mirem els 3 actes evangèlics.
ACTE PRIMER: “Déu envia el seu fill al món”. Brutal. Grandiloqüent. Penseu que aquest és el gran invent del món semita: fins aquell moment eren els homes, els que anaven a buscar els déus via xamànica. Déu, en un acte de suprema compassió, envia algú (el seu propi fill!) a la Terra. El plantejament és tan bo, i suprem, que esborrona.
I ara compareu aquest 1er Acte amb el de qualsevol altre clàssic: un hidalgo es torna boig / un senyor que es diu Ulisses torna de la guerra / un senyor que es diu Gregor desperta convertit en un escarabat / Etc. De debò no veiem la diferència de substància?
ACTE SEGON: “El fill de Déu, enviat per ajudar als humans, topa amb un conflicte creixent”… Amb qui? Doncs ni més ni menys que amb els mateixos humans! És boníssim. I encara més sardònic: el principal enemic del representant de déu són… les institucions religioses! I per què? (I això ja rebla el clau:) Doncs perquè el fill de déu exhorta els homes… a estimar-se! Fins i tot a estimar els seus enemics!
Com a nucli argumental és, simplement, prodigiós. Un Segon Acte que, a sobre, acaba amb un clímax narratiu insuperable: la crucifixió. Els homes maten cruelment al mateix fill de déu, i el maten… perquè els estima!!! Costa imaginar un Segon Acte més immortal. I encara ens queda el Tercer.
ACTE TERCER: “Tot i l’assassinat, Jesús ressuscita: l’ ESPERANÇA és real”. Triomfa el Bé, un Bé infinit. FI
Us estranya que la Bíblia sigui el best-seller més gran de tots els temps?
Com a relat és una meravella. Ara, no puc acabar sense afegir un matís obligat: és un PLAGI.
En efecte, així és. No hi ha ni un sol ítem d’aquesta història, ni un, que no provingui de tradicions culturals i religioses anteriors. Els dotze seguidors, que sigui fill d’una verge, els miracles, que l’assassinin i ressusciti, etc, etc, etc… Tot. Els jueus estaven a una cruïlla de camins històrica, on s’entrecreuaven influències dels 4 punts cardinals. El que coneixem com a Evangelis no és res més que una hàbil, habilíssima, compilació, i depuració, dels elements narratius més diversos. Però al capdavall, almenys pels que no som creients, què ens importa? El fet és que podem gaudir del relat més suprem mai elaborat. I, a sobre, com que no creiem en res, no ens afecta la qüestió religiosa. En altres paraules: treure la transcendència dels Evangelis, de Jesús, no anul·la allò que és: la figura narrativa central de la cultura d’Occident; això sí, amb un afegit a peu de pàgina: és mentida. O ficció. Com ho preferiu.
La millor manera d’il·lustrar que en les coses autènticament importants la reverència és sobrera, potser sigui amb una seqüència de la mateixa peli d’ahir: crec que és l’única escena mai representada on Jesús es riu. I de què? D’un pet.
El señor Ricardo Álvarez-Espejo, teniente general del ejército, ha propuesto recientemente que se cree un Museo Militar en Barcelona, objetivo que considera “ambicioso e irrenunciable”. Nuestra opinión es que ya era hora que el ejército hiciera una propuesta que pudiera ser muy acogida por la sociedad catalana. Estamos seguros de que el señor Álvarez-Espejo se dejará asesorar, en una amable colaboración entre las fuerzas armadas y mundo civil.
Para empezar sería muy interesante que el Museo Militar dedicara una galería a las masacres que el ejército ha cometido históricamente contra la población civil catalana. Por ejemplo, escogiendo una entre tantas, los hechos de Cambrils de 1640, cuando después de un breve asedio la plaza se rinde a las tropas castellanas. Incumpliendo todos los pactos, el ejército masacró a más de setecientos cambrilenses.
Muy apropiada y visual sería una sección que se titulara: “Bombas sobre Barcelona”, donde se detallaran todos los bombardeos que el ejército español, y sus aliados, han perpetrado históricamente contra la capital catalana. Difícilmente encontraríamos otro caso de una urbe bombardeada tantas veces, y tan salvajemente, por el mismo ejército que supuestamente tenía que defenderla. Digo que sería una sección muy visual porque se podrían incluir croquis y gráficos de la devastación urbana y humana, así como modelos de los proyectiles empleados, que incluirían desde la arcaica balística del siglo XVII hasta las modernas bombas de fragmentación de la guerra civil española.
Otro apartado lo merecerían los enfermos de psicopatía que se han enfundado el uniforme militar y han recalado en Catalunya. Como por ejemplo Charles de Espagnac (1775-1839), un francés expulsado de su país, por reaccionario, pero que hizo carrera en el ejército español. Su demencia lo llevó a prohibir las barretinas, el pelo largo en los hombres y las trenzas en las mujeres. Le gustaba bailar bajo la horca, entre los pies de los cadáveres que había mandado colgar, borracho por una combinación de ron y aguardiente. Fernando VII siempre lo defendió: “Está loco, pero para estas cosas no hay otro”.
Una temática indispensable para cualquier Museo Militar que se precie sería la de los gobernadores militares y su relación con Catalunya. Recordemos la famosa frase del general Espartero. “Hay que bombardear Barcelona cada 50 años para mantenerla a raya”. Menos célebre es el capitán general Juan Zapatero y Navas, conocido por sus propias tropas como el general Cuatro Tiros. Y con razón. Su frase preferida era: “Yo sé cómo se arregla; a ese, ‘cuatro tiros’; a ese otro, igual. Cuatro tiros y se acabó el problema”. Los civiles catalanes, en cambio, preferían denominarlo el Vampiro por su afición a los fusilamientos indiscriminados. En cierta ocasión ajustició a un pobre chico jorobado, escogido al azar. ¿El motivo? Que según algunos delatores en la última revuelta obrera había participado un chico jorobado.
El general Severiano Martínez Anido no desmerecía a sus predecesores: en 1920, como gobernador militar de Barcelona, se enfrentó con el gobernador civil Carlos Bas, a quien acusaba de “blando”. Anido le exigió que le dejara fusilar a “gente como Eugeni d’Ors, Lluís Companys, Joaquín Montaner, Francisco Layret, Salvador Seguí, Ángel Pestaña, Mario Aguilar, Guerra del Río, los hermanos Ulled, y otros”. En sus memorias Bas narra el diálogo. Bas: “Señor gobernador militar, soy el gobernador civil, no un asesino”. Anido: “No es cuestión de asesinar sino de ejecutar. No emplee usted palabras malsonantes”.
Y puesto que nos referimos a “palabras malsonantes”, también se podría dedicar una sección del museo a la temática “La prensa militar y Catalunya”. En las hemerotecas hay centenares y centenares de artículos del siguiente estilo, publicado en La Correspondencia Militar, el 13 de diciembre de 1907: “El problema catalán no se resuelve, por la libertad, sino con la restricción; no con paliativos y pactos, sino por el hierro y por el fuego”.
¡Qué gran fortuna que hoy en día el ejército español ya no practique las “palabras malsonantes”, que sólo sean materia de memoria y de museo! Esto es loable y es cierto. Tan cierto como que el pasado mes de noviembre publicamos el artículo “¡Un paso al frente!”, en el que describíamos el caso de un militar en activo, el teniente Luis Gonzalo Segura, a quien la fiscalía militar le ha abierto un expediente que podría acabar con la solicitud de seis años de prisión. ¿El delito? Ser el autor de una obra de ficción, concretamente una novela, donde se describen unas fuerzas armadas en las que reina el nepotismo y la corrupción a gran escala. Cuesta de creer, así que lo repito: en pleno siglo XXI la jurisdicción militar española puede pedir una pena de seis años de prisión por escribir una novela.
Precisemos, para acabar, que el mismo señor Álvarez-Espejo, que ahora nos regala la afortunada iniciativa del Museo Militar, publicó inmediatamente un artículo de réplica en este diario, titulado “Otro paso al frente”, una réplica extraordinariamente peculiar, por cierto, puesto que en todo su artículo no mencionaba ni una sola vez el motivo de réplica: es decir, el teniente Segura y su caso.
Cuando escribo estas líneas, el teniente Segura vuelve a estar bajo arresto
BELLATERRA.CAT 