Enric Juliana avui a La Vanguardia:
Avui conclou una de les legislatures més doloroses de l’Espanya democràtica. Com a conseqüència de la pitjor crisi financera internacional des del 1929, el segon país més potent del sud d’Europa s’ha vist abocat a un quadre d’estrès desconegut des del final del franquisme.Són quatre les crisis que tenen Espanya convalescent. Una crisi econòmica profunda, sense format parèntesi, que ha ulcerat les desigualtats socials i ha humiliat els més joves. La crisi de confiança en els partits polítics, després d’una sagnant acumulació de casos de corrupció, aflorats com a conseqüència de les acusacions mútues –fatiga del sistema– i la feina de jutges i fiscals. Un esbós de crisi institucional que va tenir el seu zenit amb l’abdicació del rei Joan Carles el juny del 2014, que avui pot donar-se per tancada després de la ràpida consolidació de Felip VI amb un discurs atent a la bretxa generacional que s’ha obert al país. I finalment, la crisi de Catalunya, que conté en el seu interior elements de les altres crisis, recombinats en un quadre nacional propi. Un quadre nacional català que condiciona la història política d’Espanya des de fa més de cent anys.
Dura convalescència econòmica, irritació amb la fàbrica de la política i l’independentisme fregant el 50% a Catalunya. Aquests són els tres cercles concèntrics que envolten les eleccions del dia 20 de desembre, que avui seran formalment convocades pel president Mariano Rajoy Brey, amb la firma prèvia de la dissolució del Congrés i el Senat.
En el moment de més erupció de la crisi, sota el govern de José Luís Rodríguez Zapatero, l’economista Luis de Guindos va ser convidat a esmorzar a la redacció de La Vanguardia a Madrid perquè oferís el seu diagnòstic de la situació. Sense el pes de la responsabilitat governamental, De Guindos va dir el següent: “Aquesta crisi es carregarà l’actual govern i potser s’emportarà per davant el que vingui després”. Al cap d’uns mesos era nomenat ministre d’Economia.
Aconseguirà el Partit Popular desmentir el pronòstic d’un dels seus millors analistes econòmics? Aconseguirà que els espasmes de les tres crisis acumulades no el tombin també a ell? Aquest és el gran repte a què s’enfronta Rajoy en els propers cinquanta-quatre dies. Estratègia electoral: convèncer els espanyols que la continuïtat del partit governant és la millor garantia de futur, malgrat els escàndols que l’afecten, el més feridor de tots, la baixada als inferns de Rodrigo Rato.
Fins i tot tenint en compte la greu pèrdua de posicions en les eleccions locals i regionals del maig, el PP continua sent una màquina política potent i perfectament adaptada al combat electoral en circumscripcions provincials. És el Partit Alfa.
La popularitat de Rajoy és la més baixa que un president espanyol ha registrat en democràcia (vegeu la pàgina següent), però el partit governamental té molta cilindrada. Amb notable influència sobre la població de més edat i veritablement rocós a les ciutats mitjanes i petites de bona part del país, no és fàcil que el PP baixi d’un terra de set milions d’electors. Pot ser el partit més votat, però per sota dels 130 diputats la investidura de Rajoy estaria en zona d’alt risc. A la màquina unificadora del centre i la dreta, posada a punt per José María Aznar en els anys noranta, li ha sortit un voraç competidor.
Aquest competidor no és el PSOE. Afectat encara per l’amarga experiència de la segona legislatura de Zapatero, el Partit Socialista no aconsegueix capitalitzar el desgast del Govern conservador. Alguna cosa s’ha trencat en la seva base electoral, malgrat els esforços de Pedro Sánchez per encarnar un lideratge jove i autònom. Sánchez té bona imatge i en té molta cura, però la marca socialista continua rebregada. El corrent social més actiu i més desitjós de canvis té menys de 45 anys i sembla haver-se dotat dels seus propis instruments polítics. Els nous partits. Un nou partit liberal-centrista. Una nova ala esquerra, marxista-televisiva.
Fa ara un any, Podem capitalitzava el malestar social i semblava aglutinar els desitjos de canvi. Després d’un excel·lent resultat de les seves plataformes municipals en les eleccions locals del maig, Podem té ara problemes per mantenir-se per sobre del 15% en les enquestes. El partit fundat per Pablo Iglesias, Íñigo Errejón i Juan Carlos Monedero ha renovat el llenguatge de la crítica social, però també ha estat víctima dels seus mites. Grècia ha deixat de ser bandera. El realisme de Syriza, després de veure com es fonia la cera de les ales d’Ícar-Tsipras, ha avariat el discurs contestatari. Iglesias ja no és el tigre televisiu del 2014, ja que la televisió també devora partisans. Hi ha marge per a un repunt de Podem, en la mesura que el PSOE se sentirà amenaçat pel centre.
Propulsat pel seu excel·lent resultat electoral a Catalunya, a cinquanta dies de les eleccions, el momentum sembla ser el de Ciutadans. Ben tractat per importants mitjans de comunicació i amb recursos materials suficients per afrontar una campanya electoral d’alt voltatge, Albert Rivera sembla atreure com un imant els joves electors del centredreta i, atenció, pot ser que estigui obrint també un forat en l’electorat socialista que vol reformisme, novetats i una política severa davant el nou Parlament de Catalunya.
Ciutadans atreu avui moltes mirades. Només podrà superar els 30 escons escalant a la segona posició en diverses províncies, en detriment del PSOE. Atenció a aquesta inèdita baralla, ja vaticinada pel 27-S català.
El sobiranisme català –unit o separadament–, més el PNB i els seus amics navarresos poden posar 30 diputats sobre l’incert tauler de Nadal.
Read Full Post »
BELLATERRA.CAT 