BELLATERRA.CAT

  
@lavozdeinaki: Iñaki: “Cuando una relación está a la puerta de los juzgados, sabemos que está rota” https://t.co/uZazrWsfGj #9N https://t.co/NKMjNL9xdX

Read Full Post »

  
http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/telenoticies-comarques/veins-de-bellaterra-tallen-la-carretera-amb-cerdanyola-per-reclamar-la-independencia/video/5563229/

Read Full Post »

Read Full Post »

Read Full Post »

  
Bellaterra necessita del nostre esforç el 9N tallant la carretera.

Feu clic per accedir a 2b201b_aec7b6985b884a52939e3a1005b99f5a.pdf

Si vols un Municipi amb millors serveis i menys impostos, fes un esforç i no hi faltis.

A les 7.30 del mati ens trovem a la entrada de Bellaterra des de la AP7-B30.

Passa-ho. Es important. 

Read Full Post »

  
JAUME VIDAL

Mortadel·lo i Filemó van néixer el gener del 1958 a les pàgines de Pulgarcito de l’Editorial Bruguera, com va recordar ahir Francisco Ibáñez (Barcelona), el seu creador, en la presentació a Barcelona del seu darrer àlbum, Eleccions! (Edicions B). “M’havien encarregat un nou personatge i pensava a veure si tenia sort i en creava un que em durés com a mínim dos anys, i així no m’hauria d’escarrassar més.” L’invent va funcionar i amb prop de 60 anys ha esdevingut un supervendes que ha trencat barreres generacionals. D’El tresorer, l’anterior volum de la sèrie, se’n van vendre 130.000, com va explicar Ernest Folch, director editorial d’Edicions B: “Esperem superar aquesta xifra amb aquesta nova tramesa.” De moment s’ha fet un primer tiratge de 100.000 exemplars, dels quals 5.000 són en català.
També hi surten Rita Barberá, Mariano Rajoy, Oriol Junqueras, Artur Mas i Pablo Iglesias

En les primeres aventures, Mortadel·lo i Filemó eren uns investigadors privats a l’estil de Sherlock Holmes i el doctor Watson, però l’esclat del cinema d’espies, sobretot el de James Bond, va reconvertir la parella en agents del servei d’intel·ligència TIA (Tècnics en Investigació Aeroterràqüia). El paral·lelisme amb James Bond va tenir correspondència en els personatges. El professor Bacteri va esdevenir un Q maldestre, Ofèlia era la rèplica rodanxona de Moneypenny, i el Súper era la figura corresponent al cap del Servei Secret britànic, però amb molt menys seny.
Cap als anys setanta, l’Editorial Bruguera va prendre consciència de l’acceptació de la sèrie entre els lectors gràcies a unes enquestes. Això va donar peu a tenir capçalera pròpia. El setmanari Mortadel·lo va arribar a superar els cent mil exemplars setmanals.
Un altre pas endavant el va ferla sèrie quan, seguint el model de la revista francesa Pilote, va crear noves històries que després podien ser relligades en àlbums. Així van crear-se obres antològiques com Contra la banda del Llardó o El Sulfat Atòmic. Un pas més en la popularitat dels personatges es va fer quan els agents secrets de pa sucat amb oli van intervenir en els Jocs Olímpics i en els mundials de futbol. “Per a mi va ser complicat portar-los als mundials, perquè mai m’havia interessat massa aquest esport”, va explicar Ibáñez.
Però l’enlairament total de la sèrie va ser en entrar en el món de la política, la vida quotidiana i els temes socials: corrupció, les noves tecnologies, nous preceptes religiosos o canvis de costums.
L’anterior títol es va dedicar a la corrupció en el finançament dels partits polítics i l’actual també té a veure amb l’activitat política, concretament amb l’aparició de noves organitzacions. En Eleccions!, el Súper decideix presentar-se als comicis estatals amb les sigles de PEPERÉ (Poble al Poder Rebentant Esquelets; al seu torn, el professor Bacteri vol assolir l’acta de diputat amb el CUL, Científics Units per la Llibertat. Però en aquest aiguabarreig de sigles no hi podien faltar les que representen Mortadel·lo i Filemó: el PMFE, el Partit Mortadel·lista Filomener Espanyol. Tots ells hauran de competir amb el DDT, Dreta Dominant Total, o el FLOR, Femelles, Lúcides, Orgulloses, Resabudes, entre altres. La diversificació del vot té unes conseqüències nefastes, tot i que el gran oponent serà el Partit Papil·lar.
La campanya per atraure vots donarà peu a tots els disbarats que solen cometre els agents secrets, que en aquest cas, més que mai, no faran de la discreció la seva arma més forta. En el seu periple pels pobles i ciutats coincidiran amb personalitats reals de la vida política com ara Rita Barberá, Mariano Rajoy, Oriol Junqueras, Artur Mas i Pablo Iglesias. Quan li van preguntar si aquest plantejament podria ser traslladat al tema de la independència, Ibáñez va tirar pilotes fora. “Seria molt bonic, però és un tema que no seria entès per tothom.” No obstant això, per donar un toc de catalanitat va fer algunes dedicatòries de llibres dibuixant Mortadel·lo amb barretina.
Ibáñez és autor també de Rompetechos, que té un cameo en aquest llibre; La familia Trapisonda, un grupito que es la monda i Pepe Gotera y Otilio, chapuzas a domicilio. En el període en què no se li va reconèixer l’autoria dels personatges va crear Chicha, Tato y Clodoveo, de profesión sin empleo. “Ara encara estaria de força actualitat”

Read Full Post »

  
Aquesta és una, potser, de les mentides més grotesques que de ben segur hem escoltat “manta” vegades: que Espanya comença amb els reis catòlics, amb la unió de les corones d’Aragó i Castella. Mentida com una catedral. D’ençà la Real Acadèmia de la Història, creada per Felip V per manipular i fabricar una història a la mida del centralisme borbònic, s’ha anat repetint aquesta frase com un mantra per donar pedigrí a la ficció d’un estat dominat pels castellans i on la resta de nacionalitats van quedar-hi “assimilades” (forma light de dir reprimides i colonitzades), amb la seva història convenientment manipulada per justificar un nyap intel·lectual que encara avui provoca vòmits, tedi i fracàs escolar entre els alumnes d’institut més espavilats.

Els castellans han aconseguit inserir la mentida en el més profund de la rància mentalitat espanyolista (nacionalista castellana) fins a l’extrem que la mentida forma part habitual de l’argumentari “cultural” en les discussions de carajillo de qualsevol bar de barriada. Qualsevol garrulo, que no sabria ni situar cronològicament la revolució francesa i que necessitaria un mapamundi per trobar Armènia, es creu capacitat per fer servir aquest fet històric, suposadament cert, com un argument suposadament irrefutable de la “unitat indissoluble d’espannnnnya”. Tant s’ho creuen, que fins i tot la Falange va adoptar els símbols dels reis catòlics com a propis: el jou i les fletxes.
Anem a veure primer com es va produir la boda, per veure clarament la mentida. Ferran de Trastàmara i Isabel es van casar, en secret, el 1469. Ferran no seria rei d’Aragó, València i Mallorca, i comte de Barcelona fins el 1479, deu anys després de la boda! I Isabel no seria reina de Castella fins al 1474, cinc anys després de la boda! En el moment del casori, doncs, cap dels dos no era ni tan sols candidat a la successió dels seus respectius territoris, sinó que per Castella, la successora era Joana la Beltraneja. Per Aragó i sobretot Catalunya, la cosa encara va ser més complicada per l’oposició de les institucions catalanes al rei. Tot plegat evidencia doncs que no hi havia cap voluntat d’unir les corones en el moment en què es van casar.
Reconquista-rendicion-granada

La rendició de Granada als Reis Catòlics, de Francisco Pradilla.

A Catalunya, el pare de Ferran, Joan II, va tenir molts problemes. Fou un personatge funest que provocà tres guerres civils: a Navarra, a Castella i a Catalunya, on el preferit per recuperar la desitjada dinastia pròpia havia estat Carles de Viana (mort fatalment al 1461). En absència de l’estimat Carles de Viana, durant la guerra (1462-1472) els catalans cercaren pretendent a tot arreu, fins al conestable Pere de Portugal, passant olímpicament de Ferran, que va ser encerclat per les tropes catalanes a Girona junt amb la seva mare. Després, Ferran participaria a la guerra civil castellana provocada per l’ascens de la seva dona a Castella (1474-1479) i per tant, només com a conseqüència del resultat de carambola de tot això, l’any 1479 Ferran i Isabel van arribar a ser reis del propi territori i reis consorts dels regnes de l’altre.
Per si no n’hi hagués prou amb això, a la mort d’Isabel el 1504, encara quedà més reblat el clau de que aquí no s’havia fundat res, i és que la filla del matrimoni, Joana I de Castella, seria reina només de Castella juntament amb el seu marit Felip, mentre que Ferran s’hauria de retirar a Aragó. Així doncs, fins i tot en vida del mateix rei catòlic, les corones (els regnes sempre van continuar la seva pròpia inèrcia i van romandre completament independents l’un de l’altre) es van tornar a separar. El mateix títol de “catòlics” no el van rebre fins el 1494, quan el papa Borja Alexandre VI beneí el matrimoni (23 anys després!), essent un títol hereditari només a Castella. Ferran, només va ser “catòlic” consort.
Més encara. En declarar Joana com a “boja”, que és el nom amb el que ha passat a la història, es va cridar altre cop Ferran a Castella… per a fer de regent! Només a l’espera que el fill de Joana amb el flamenc Felip (mort sobtadament el 1506) fos major d’edat i accedís a la corona de Castella (fet que passaria al 1516). I Aragó? Doncs un fet poc divulgat és que Ferran es va tornar a casar el 19 d’octubre de 1505. L’elegida va ser Germana de Foix , una noia de 18 anys relacionada amb la monarquia francesa, amb qui tindria un fill cridat a ser l’hereu de la corona aragonesa que naixeria el 1509. Curiosament, aquest fill anomenat Joan, que hauria estat Joan III d’Aragó, va néixer a la mateixa ciutat on es van casar il·lícitament (té gràcia, ara que el govern ho veu tot il·legal) Ferran i Isabel: a Valladolid.
El fill del que Ferran esperava que fos major d’edat mentre feia de regent a Castella seria l’emperador Carles V, i el destí faria que el fill nascut de Germana de Foix morís a les poques hores de néixer, pel que les corones aragoneses i castellana, no quedarien unides entre elles finalment, sinó que passarien a formar part d’un conglomerat immens de territoris governats pels Habsburg. La historiografia espanyolista va convertir un fet puntual, amb inici i fi, i succeït de rebot, en una categoria amb intencionalitat, tot per justificar l’existència d’un estat centralista. 
La de Ferran i Isabel només fou una unió d’interessos econòmics familiars dels Trastàmeres (els seus avis eren germans), que temporalment va unir les corones i res més que les corones, que posteriorment quedarien totes incloses en un marc més ampli, l’Habsburg austríac, que sovint també es confon com a “espanyol”… Però com els va arribar tant de poder a mans d’aquesta gent, ja és una altra història.
Per veure la magnitud de la tragèdia, i com és que als catalans no ens entenen, res millor que fer un cop d’ull a la manipulació històrica a que està sotmesa la població de l’estat espanyol, un estat que cada cop té més ítems per ser anomenat una dictadura pura i dura. Només cal fer un repàs del que s’ensenya a les escoles espanyoles per escandalitzar-se. Us deixem una mostra:
Aquí a nivell de batxillerat, els catòlics van crear l’estat espanyol

Mireu aquí en aquest centre de València (per més inri), segons ells, “els catòlics van fer la unió dels regnes” i mireu com de gran és Aragó al mapa

http://www.historiesdeuropa.cat

Read Full Post »

  
El Gobierno y los centros de poder han entrado en pánico ante la posibilidad de que Jordi Pujol haga uso de los dossiers que guarda si los miembros del Clan Pujol pisan la cárcel. El ex president de la Generalitat dispuso de un servicio de inteligencia conocido como los “Pata Negra” formado por ex agentes del entonces CESID que elaboraron informes durante años sobre las redes de corrupción, escándalos y sus ramificaciones en todo el Estado español. La filtración de los dossiers haría tambalearse la democracia.
El ex molt honorable, Jordi Pujol, ya hizo un amago durante su comparecencia en el Parlament catalán, el 25 de septiembre de 2014, cuando al ser interpelado sobre el origen de su fortuna que atribuía a la herencia de su padre, y ante las dudas de algunos diputados, manifestó que si ponía en marcha el ventilador se iba a armar gorda.

Lo que pocos conocen, pero si el Gobierno Rajoy, la oposición y los centros de poder, es que tras el escándalo de Banca Catalana, Pujol lo tuvo claro. Logró que los miembros del tribunal que le juzgaba fueran convenientemente tocados. Sorprendentemente salió absuelto.
El Gobierno de Felipe González había ordenado a los fiscales que dejaran en paz al molt honorable. Y ahora que uno de los fiscales, Villarejo, no tiene inconveniente en airear la orden que le dieron, debemos recordar el párrafo de Salvador Sostres en “El Mundo” contando cómo se enterró el caso Banca Catalana: 
“Piqué Vidal hizo una lista de los 41 magistrados de la Audiencia de Barcelona que tenían que decidir si procesaban o no a Pujol y visitó uno a uno a los que calculaba que estaban más dispuestos a dejarse convencer. Y a cada uno de ellos les hizo una oferta que no pudieron rechazar”.
Jordi Pujol salió libre del caso de Banca Catalana después de que fueran visitados los 41 magistrados de la Audiencia de Barcelona

“No una oferta genérica -prosigue Sostres- sino perfectamente personalizada: ayudas al hijo yonqui, el puesto de trabajo de la esposa con problemas, cantidades económicas para las situaciones desesperadas, etcétera. Todo ello, naturalmente, con cargo al erario público. Un día antes de la votación, en 1986, Piqué Vidal estuvo en condiciones de anunciarle a Pujol: ‘Presidente, ganaréis por 33 a 8’, que fue exactamente el resultado de la votación del día siguiente”.
Se investigó las debilidades de los magistrados
Por supuesto que para llegar a cambiar la voluntad de 33 jueces hubo una minuciosa labor de inteligencia que investigó las debilidades de cada uno de los magistrados.
A partir de esa experiencia y para extender el control a jueces, fiscales, políticos, empresarios y otras personalidades, desde la Generalidad Pujol montó un servicio secreto de agentes conocidos como los “Pata Negra”.
Algunos de ellos eran agentes de la “antena” (oficina) del Centro Superior de Información de la Defensa (CESID) en Barcelona, que en su momento fueron utilizados por el ministro de Defensa Eduardo Serra para investigar las andanzas de Javier de la Rosa, entre otras misiones impropias.

CiU exigió desmontar la “Antena” del CESID para apoyar la investidura de Aznar en 1996
Parte de los agentes pasaron al servicio de Pujol cuando se desmontó la “antena” del CESID en Cataluña, una de las exigencias de CiU para apoyar la investidura de José María Aznar en 1996 tras ganarle las elecciones a Felipe González, pero sin mayoría absoluta.
En estos días la sociedad española comprueba como el escándalo Pujol es tratado con algodones por jueces, fiscales y el propio Gobierno que no se atreve a que el ex-molt honorable pase la pena del telediario.
Orden de no detener al Clan Pujol
En el despliegue policial del pasado martes los doscientos agentes que intervinieron en los registros de las viviendas y oficinas del Clan Pujol en Barcelona debían tener sumo cuidado. Habían recibido órdenes taxativas de no realizar ninguna detención, fueran cuales fueran los resultados de los registros.
Incluso cuando acudieron al domicilio del matrimonio Pujol-Ferrusola donde se encontraba convaleciente de una operación quirúrgica en el hombro el hijo mayor, las indicaciones eran muy precisas: sólo debían acceder a la habitación de Jordi junior. No podían buscar pruebas en otras dependencias de la vivienda.
La explicación es sencilla: el Gobierno tiene miedo de enfadar a Jordi Pujol y que empiece a tirar de los dossiers elaborados por los “Pata Negra” y salgan a relucir decenas y decenas de escándalos.

Los dossiers tratan de redes de corrupción y escándalos con ramificaciones en todo el estado Español que harían tambalearse la democracia

Parece que las visitas de Artur Mas a don Jordi guardan relación con la estrategia sobre dichos dossiers que, aseguran fuentes conocedoras de los mismos, recogen pormenorizadas informaciones sobre las redes de corrupción, escándalos y sus ramificaciones en todo el Estado español. Dossiers que, de hacerse públicos, harían tambalearse la democracia.
La información es poder
Se confirma, una vez más, que la información es poder. Si Soraya Sáenz de Santamaría es tan poderosa, intocable por los Medios escritos y respetada por la clase política, se debe a la información que el servicio secreto, que todo lo escucha y todo lo ve, le ha proporcionado en estos cuatro años que lleva como jefa de los espías.
Ni el propio presidente Rajoy se atreve a ningunearla, sabedor de que en cualquier momento pueden indicar a sus fieles de la prensa que empiecen a filtrar capítulos del famoso Informe Pelícano, del que MIL21 dio a conocer su existencia.
Pujol lleva más de treinta años acumulando informes, muchos de infarto y sorprendentes. De ahí el pánico del poder a que se mosquee y ponga en marcha el ventilador para salvar al clan de la cárcel.

Artículo de Joaquin Abad

http://www.mil21.es

Read Full Post »

Feu cas d’Aznar29 OCTUBRE 2015

  
Hi ha una curiosa teoria que es difon un dia sí i l’altre també segons la qual el creixement del sobiranisme i el procés català tenen com a motor i causa principal el desig de posar una cortina de fum per ocultar els casos de real o presumpta corrupció que afecten polítics i entorns nacionalistes, especialment a Convergència. Aquesta teoria té la seva versió sofisticada, sens dubte molt més conspirativa: els dirigents de CDC, amb Mas al capdavant, han ideat tot el que està passant avui a Catalunya per evitar ser jutjats per tribunals espanyols per l’anomenat 3%, ja que també s’afirma que en un eventual Estat català aquesta qüestió quedaria eternament sota les catifes i ningú no demanaria comptes de res. Cal afegir que, abans que la federació CiU posés punt final a la seva existència, aquestes curioses raons incloïen automàticament el partit de Duran Lleida, cosa que va cessar miraculosament des que els democristians van despenjar-se del procés.
Desconec si aquesta faula és fruit de la ignorància sobre la realitat catalana, d’un intent deliberat d’ocultar els greuges reals que han donat ales al moviment sobiranista o d’una barreja de tot plegat. Sigui com sigui, la teoria de la cortina de fum no suporta el mínim contrast amb les dades, amb la seqüència de fets i amb el sentit comú. Si aquesta peregrina explicació del que s’ha esdevingut des del 2010 fos certa, significaria que Artur Mas, per desviar l’atenció dels problemes del seu partit, hauria muntat un desafiament de dimensions històriques amb el concurs d’altres partits i organitzacions socials, a més de milers de ciutadans captivats per una mena de flautista d’Hamelin amb estelada. Seria una cosa mai vista. Però sabem perfectament que els esdeveniments no han succeït d’aquesta manera.
Anem als fets. Sabem que el Partit Popular va fer una campanya ferotge a tot Espanya contra l’Estatut català del 2006, explotant el discurs anticatalanista per competir electoralment amb el PSOE. Sabem que un Tribunal Constitucional fortament partidista va buidar i va retallar un Estatut aprovat per les Corts espanyoles i votat, després, en referèndum. Sabem que l’Administració central va postergar, va congelar i va desatendre diverses inver­sions a Catalunya, extrem que va ser denunciat per actors socials tan poc sospitosos de secessionisme com Foment del Treball i altres patronals. Sabem que Rajoy es va negar a explorar la possibilitat de parlar amb Mas d’un nou model de finançament. I sabem que el Govern popular, els socialistes, les elits econòmiques i uns mitjans de comunicació molt bel·ligerants s’han negat a considerar la possibilitat que la població de Catalunya sigui consultada oficialment sobre la seva relació amb l’Estat espanyol, una cosa que en la societat catalana -en canvi- té un consens proper al 80%.
Sabem tot això i, per si fos poc, podem recórrer a un argument d’autoritat que és indiscutible -suposo- per als qui consideren que cal fer el que sigui per evitar que Catalunya desconnecti de l’Estat. José María Aznar va ser dels pocs polítics espanyols que va anticipar el gir sobiranista de CDC i no ho va fer pensant precisament en la corrupció. Així ho va escriure en un llibre del 2005, Retratos y perfiles: “A mi em preocupava l’evolució del na­cionalisme català. La tardor del 2001, durant una conversa a la Moncloa, Pujol em va plantejar una qüestió sobre els estatuts. Jo vaig aprofitar l’ocasió per plantejar-li l’alternativa: o Pujol participava en el Govern espanyol, o continuava perdent vots a favor de les opcions sobiranistes. No va voler contestar-me, encara que la resposta va arribar pocs mesos després. Era una negativa sense matisos. Estic convençut que va ser un greu error per part seva” (…) Un cop esgotada la política de Pujol i tancat el camí d’una col·laboració més intensa i profunda amb el Govern d’Espanya, només quedava oberta la via del sobiranisme”. Va ser el febrer del 2005 quan el president Maragall va declarar, al Parlament, queCiU tenia “un problema” anomenat 3%.
Qui va ser líder de la dreta espanyola interpreta que l’adopció de la meta independentista per part de CDC neix de l’esgotament d’un model d’intervenció catalanista a Madrid (conegut com a “peix al cove”) que va arribar al seu sostre màxim amb el pacte del Majestic del 1996, subscrit per CiU i el PP solemnement. No obstant això, Aznar s’equivoca en el qui. És obvi que no va ser Pujol el que va orientar el nacionalisme majoritari cap al sobiranisme, va ser el seu successor, Artur Mas. Encara el 2013, Aznar afirmava -al segon volum de les seves memòries- que la mutació convergent era obra del fundador del partit: “En una conversa amb Pujol a la Moncloa l’any 2002 li vaig oferir integrar-se al Govern. Una oferta que vaig fer amb majoria absoluta i sense que existís cap interès de partit en això, sinó per pur sentit d’Estat. La resposta va ser no. ‘A mi -va afegir- el pacte constitucional ja no em val’. Pujol havia decidit trencar amb la Constitució i iniciar una ruta en competència amb l’esquerra que per a CiU seria suïcida: ‘T’equivoques. En una cursa entre radicals sempre guanyen els més radicals’, li vaig dir”. Em sembla que molts haurien de fer cas d’Aznar, que entén millor perquè un 48% de catalans vol avui la independència.
TweetFacebookLinkedIn

CATEGORIES: ARTICLES, POLÍTICA

MITJÀ DE COMUNICACIÓ: LA VANGUARDIA.

Read Full Post »