BELLATERRA.CAT

Read Full Post »

  
El Parlament aprova la independència de Medinyà

PAU ESPARCH | GIRONA 

Medinyà ja és un municipi independent. El ple del Parlament ha aprovat la proposició de llei per a la creació d´aquest poble, que se segregarà de Sant Julià de Ramis. La independència de Medinyà ha tingut el suport de CiU, ERC, PSC, PP, ICV i la CUP, mentre que Ciutadans hi ha votat en contra. En concret, la proposició de llei ha comptat amb 118 vots a favor i vuit en contra.

Els diputats dels grups que han donat el vistiplau a la segregació d’aquesta localitat han recordat que Medinyà va ser un municipi fins fa una quarantena d’anys, quan el 1972 es va annexar a Sant Julià de Ramis.
El diputat d’ICV per Girona, Marc Vidal, ha defensat “l´oportunitat de restituir un greuge històric, a partir d´una demanda popular que fa més de 20 anys que dura”. De fet, ICV-EUiA va ser el partit que el passat gener va presentar aquesta proposició de llei per a la creació del municipi de Medinyà, que s’ha tramitat d’urgència els últims mesos a la cambra catalana.
El diputat de CiU per Girona, Pere Vila, ha posat de manifest el “gran consens que hi ha hagut” entre els diferents grups polítics del Parlament perquè “les inquietuds i les demandes de la població siguin realitat”. El diputat d´ERC per Girona, Roger Torrent, ha subratllat que el cas de Medinyà demostra que si “democràticament s´expressen les voluntats i els objectius, les coses es poden fer”. “Medinyà i Sant Julià han volgut que fos així”, ha afegit Torrent. En la mateixa línia, el diputat del PSC per Girona, Juli Fernández, ha destacat que el municipi disposa dels serveis públics i les instal·lacions, com una escola, una llar d´infants i un dispensari mèdic, que “garanteixen la seva viabilitat” com a localitat independent.
El diputat del PP per Girona, Sergio Santamaría, també ha defensat la segregació de Medinyà per la “circumstància especial” d´aquesta població i perquè es tracta d´una “reivindicació majoritària”. En canvi, la diputada de Ciutadans, Carina Mejías, ha considerat que la independència del municipi va en contra de les polítiques que marca Europa. Mentre que el diputat de la CUP, Quim Arrufat, ha donat suport a la creació de Medinyà i ha lamentat “l´arbitrarietat” de Ciutadans de situar aquest municipi en el seu “programa de reducció burocràtica”. Finalment, la diputada no adscrita, Marina Geli, ha subratllat que “cap llei neutralitza un sentiment de pertinença”.
Tal com estableix la proposició de llei, Medinyà compta amb 866 habitants i serà el municipi número 222 de la província de Girona. A més, entre les localitats gironines, se situarà a la posició número 123 en nombre d’habitants. El municipi recuperarà la superfície que tenia abans de l’annexió amb Sant Julià de Ramis, que és de 7,66 quilòmetres quadrats. Així, a part del nucli de Medinyà, la població també inclourà els veïnats de Santa Fe de la Serra, Tomet, Lladrers i Vall-llobera. Els propers quatre anys, la localitat estarà governada per una comissió gestora de cinc membres. No serà fins al 2019, quan hi hagi una nova convocatòria d´eleccions municipals, que es podrà constituir l´Ajuntament de Medinyà amb nou regidors, si manté un nombre d´habitants similar a l´actual.

Read Full Post »

CAMPIÓ D’EUROPA, COPA I LLIGA

BARÇA! BARÇA! BARÇA!!!!

Read Full Post »

  
Bernat Vilaro

http://www.elsingular.cat

La bandera espanyola va néixer sota el regnat de Carles III, concretament el 28 de maig de 1785. Aquests dies celebra els 230 anys d’història, tot i que l’anomenada rojigualda no va ser l’ensenya oficial d’Espanya fins l’any 1843, és a dir, fa 172 anys, amb Isabel II al tro. Tot i l’afany d’alguns mitjans espanyols de glorificar la bandera espanyola i la seva història (aquí o aquí, per exemple), no és fins el 1908 -fa 107 anys- que l’ensenya espanyola és d’ús obligatori als edificis públics, tal i com explica l’historiador David Ballester a El Singular. La història de les ensenyes mostra la peculiar configuració de l’Estat espanyol.

La relativament curta història de la bandera espanyola contrasta en el caràcter històric de la bandera catalana. Són 635 anys d’història més, gairebé el triple que l’espanyola, ja que la quadribarrada té arrels medievals. La senyera de les quatre barres prové de l’emblema del llinatge dels comtes de Barcelona, del qual ja se’n té constància l’any 1150, en un segell de Ramon Berenguer IV. És a dir, la bandera catalana té exactament 865 anys d’història. Una de les curiositat és que, malgrat no tenir un Estat al darrere, la senyera ha tingut més anys d’oficialitat que no pas l’espanyola, que sí que té un marc estatal per representar.

Segell de cera de Ramon Berenguer IV amb l’escut barrat (1150)
I els colors de la bandera espanyola? Per què la doble franja vermella amb la groga al mig? Els llibres d’història expliquen que amb l’arribada de Felip V i la dinastia dels Borbons, les banderes dels països del continent europeu eren massa semblants, i al mar hi havia moltes confusions.
Fins l’any 1785 la Marina espanyola utilitzava una bandera amb el fons blanc -de la casa borbònica- amb l’escut d’armes al centre (com es veu a la imatge següent a la part esquerre). Però altres països com França, Gran Bretanya, Sicília o la Toscana tenien també el blanc com a fons de la bandera. Els vaixells llavors no podien obrir foc fins a estar segurs que disparaven contra un barco enemic. 
Carles III va ordenar a Antonio Valdés, militar espanyol de la Marina i 4t capità general de la Reial Armada, que organitzés un concurs amb esborranys per elaborar una nova bandera. En total hi va haver 12 propostes, i el monarca va escollir la bandera vermella i groga precisament perquè es distingia fàcilment al mar. “Cal recordar que Carles III ve del regne de Nàpols, exterritori de la Corona d’Aragó, que ja tenia els colors vermells i groc, de manera que el monarca va tenir presents els colors del seu origen”, afegeix Ballester. “Dit d’altra manera, l’origen de la bandera espanyola es troba en les 4 barres”.
Carles III va demanar que la franja central, la groga, tingués el doble de gruix que les dues vermelles. Dit i fet, al Reial Decret del 28 de maig de 1785 ja hi apareix la nova bandera, per “evitar els inconvenients i perjudicis” de confondre l’ensenya amb la dels altres països, amb el castell i el lleó de Castella i la corona.

La primera bandera espanyola, de la marina, amb Carles III
Al 1793 el rei Carles IV ja va estendre l’ús de la nova bandera espanyola a les places marítimes, però va ser durant la Guerra del Francès quan la rojigualda va popularitzar-se en les batalles contra les tropes napoleòniques. Ballester precisa però que “al 1793 encara és complicat afirmar que es tracta de la bandera d’Espanya, perquè només té un ús militar”. “No és fins el segle XX que se n’oficialitza l’ús”.
Ja al segle XIX, Isabel II va deixar escrit per decret que la bandera vermella i groga era també l’ensenya de l’exèrcit de terra (13 d’octubre de 1843). És aquí quan aquesta ja adopta el caràcter de bandera oficial espanyola, tot i que només burocràticament, ja que fins el decret del 1908, amb Antonio Maura i Alfons XIII, el seu ús no és obligatori als edificis públics, ni a les diputacions ni ajuntaments.

A la I República, la bandera va perdre la corona però va mantenir els colors
Al 1860 el seu ús ja es va consolidar com a pavelló d’Espanya. D’això en fa tan sols 155 anys. Tal i com reitera l’historiador Ballester, és al 1908 amb Antonio Maura (Partit Conservador) quan es designa per decret que la bandera espanyola ha d’onejar obligatòriament als edificis oficials. “Al segle XIX la bandera no penjava encara als edificis oficials, on hi havia banderes de tot tipus, des de vermella, groga i blava, o vermella, groga i morada, o només vermella”, apunta.

La bandera espanyola de la II república, amb el color morat
Des d’aleshores, la bandera espanyola ha mantingut els seus colors, menys en l’època de la II República (1931-1939). Aleshores la franja vermella inferior va passar a ser morada, en homenatge als comuneros de Castella que es van enfrontar a Carles I. A més, a l’escut s’hi van afegir els regnes de Navarra, Aragó i Granada, a més de canviar la corona original per un castell i el lema ‘Plus Ultra’.

La bandera franquista amb l’àguila de Sant Joan
Durant el franquisme la bandera espanyola va tornar a modificar-se. Va recuperar els colors originals -vermell i groc-, es va eliminar el castell, va tornar la corona i s’hi va afegir l’àguila de Sant Joan -que no té res a veure amb l’àguila imperial dels Àustries-, en honor als Reis Catòlics.
A la recuperació de la democràcia es va mantenir la bandera espanyola bicolor, i hi van incorporar la corona de la monarquia.

Read Full Post »

  
L’alcaldable de Barcelona en Comú (Bec), Ada Colau ha rebutjat avui adherir-se al full de ruta independentista, la condició que va posar dilluns el líder d’ERC, Oriol Junqueras, per arribar a pactes a l’ajuntament de Barcelona. “No firmarem fulls de ruta impropis”, ha deixat anar la futura alcaldessa.

Colau considera que la ciutadania no entendria que no es posessin d’acord entre les forces d’esquerres –BeC, ERC i PSC- per poder fer front “a les urgències i prioritats socials que té la ciutat”. La guanyadora de les municipals a Barcelona ha assegurat que les converses amb PSC i ERC segueixen endavant. “Són positives i estan obertes”, ha dit.

Read Full Post »

http://www.elpais.es
Javier Ayuso

  
Los resultados de las elecciones autonómicas y locales del 24 de mayo han confirmado la tendencia de los últimos 18 meses: los partidos tradicionales (PP y PSOE) siguen perdiendo fuerza en favor de los llamados emergentes (Podemos y Ciudadanos). Sin embargo, las alarmas que se encendieron en marzo en el establishment español, cuando las encuestas ofrecían un escenario de cuádruple empate entre esas fuerzas políticas, se han mitigado al encontrar populares y socialistas un suelo superior al de las elecciones europeas de 2014. El bipartidismo ha aguantado en el entorno del 55%, aunque los expertos advierten que si no hay una mayor reacción por parte de los tradicionales, el avance de las nuevas fuerzas políticas puede ir cerrando la brecha a mayor velocidad que hasta ahora.

La primera conclusión del 24M es que los españoles apuestan por el cambio y que ese cambio supone una transformación importante del mapa político nacional y un giro hacia la izquierda. La crisis política, económica, social e institucional, unida a los escándalos de corrupción, han castigado al partido en el Gobierno y, en menor medida, a la primera fuerza de la oposición que, no solo no ha conseguido apropiarse de parte de los casi dos millones y medio de votos perdidos por el PP, sino que se ha dejado más de 600.000 votos en las municipales. La aspiradora de Podemos y Ciudadanos ha absorbido buena parte de esos tres millones de sufragios, además de los “robados” a Izquierda Unida y a UPyD.
Es significativo también el vuelco que se ha producido en el País Vasco y Cataluña en las elecciones municipales. Mientras que el PNV ha sido el claro ganador en las principales ciudades vascas (ha consolidado su hegemonía en Bilbao y ha expulsado a Bildu de la alcaldía de San Sebastián), CiU ha reducido su poder municipal perdiendo el Ayuntamiento de Barcelona. El maridaje CiU-ERC ha favorecido a los más independentistas, mientras que el divorcio PNV-Bildu ha dado más fuerza a los primeros.
El PSOE ha tenido los peores resultados municipales y autonómicos de su historia pero recupera gobiernos en toda España
Hay, sin embargo, algunas paradojas del primer análisis electoral. El PP ha ganado las elecciones municipales y autonómicas, pero perderá muchas de las grandes ciudades que controlaba y podrá mantener el poder territorial tan solo en cuatro autonomías (Madrid, Castilla y León, Murcia y La Rioja), porque no ha conseguido revalidar ninguna de las ocho mayorías absolutas que alcanzó en 2011.

Ya se sabía que el Partido Popular era el que más tenía que perder, porque partía de una situación de éxito en las elecciones municipales, autonómicas y generales de 2011, que le otorgaron un poder inédito en España. Sin embargo, los estrategas populares pensaban que una campaña basada en la mejora económica y el miedo a la izquierda radical compensarían el castigo previsto por la desafección ciudadana. La campaña ha conseguido fijar un suelo de seis millones de electores y sólo la movilización general de la derecha y el centro derecha podría llevar al PP a ganar las elecciones en noviembre.

Para ello hacen falta “medidas de renovación y un mayor contenido político en los mensajes para combatir el desapego provocado por la corrupción y la desigualdad”, según se pone de manifiesto de un informe elaborado por el área de Asuntos Públicos que la firma Llorente y Cuenca ha enviado a sus clientes empresariales.

El problema para los populares es que los resultados del 24M han abierto la válvula de escape de una presión contenida durante años entre las distintas fuerzas del partido (el poder siempre da estabilidad interna) y se ha generado una crisis similar a la de 2008. Es habitual que cuando un partido pierde poder sus cuadros y dirigentes se pongan nerviosos; pero esta vez se está produciendo una desbandada tan importante que va a obligar al presidente del Gobierno y del partido, Mariano Rajoy, a dar un golpe de efecto, como ya hizo en el congreso de Valencia de 2008. O eso, o corre el riesgo, no sólo de perder las elecciones generales de noviembre, sino de tener que competir con Ciudadanos por la hegemonía del centro-derecha.
Podemos y Ciudadanos se enfrentan a su reválida política para ver si utilizan la llave para abrir o bloquear gobiernos
La paradoja en el PSOE es la opuesta: los resultados el 24M son los peores de su historia democrática, pero por distintas carambolas les van a permitir recuperar buena parte del poder autonómico y municipal perdido. Es indudable que el electorado ha dado un giro a la izquierda y Pedro Sánchez quiere aprovechar esta oportunidad para consolidar su liderazgo ofreciendo a las bases cuatro o cinco gobiernos autonómicos y algunos de los grandes ayuntamientos españoles. La cuestión es saber cómo valorarán los electores socialistas los pactos con Podemos.

Sánchez y la mayoría de los barones socialistas han criticado el populismo de Podemos durante toda la campaña. Además, son conscientes de que el objetivo de Pablo Iglesias, una vez ganada la OPA sobre Izquierda Unida, es seguir quitando votos al PSOE y convertirse en la alternativa de la izquierda. Por eso, la vieja guardia del partido está alertando al nuevo secretario general sobre los peligros de los pactos con Podemos. Es difícil renunciar a ocupar el poder, pero el abrazo del oso ha sido algo muy habitual y muy letal en la historia democrática española. Además, un giro a la izquierda permitiría a Ciudadanos ocupar ese espacio de centro o centro izquierda que tradicionalmente ha dado la victoria electoral al PSOE y en el que han situado los electores al partido socialista.

Todo ello sin olvidar el enfrentamiento indisimulado entre Pedro Sánchez y Susana Díaz y el escenario de primarias dentro de mes y medio para elegir al candidato socialista a presidente del Gobierno.

Tampoco lo tiene fácil Podemos. Es verdad que sus resultados en las autonómicas confirman su tendencia electoral creciente y que tienen la llave para apartar al PP del poder en muchos gobiernos territoriales y ayuntamientos. Sin embargo, su doctrina fundacional les convierte en enemigos de “la casta” que representa el PSOE, y abrirles todas las puertas podría influir negativamente en su electorado. Por el contrario, bloquear la gobernabilidad, como llevan haciendo en Andalucía desde marzo, también les puede pasar factura.

Una posición delicada, que exige decisiones acertadas por parte de Pablo Iglesias si aspira a seguir ocupando un espacio que le asegure unos buenos resultados en noviembre. El debate entre socialdemocracia o izquierda radical y el aparente giro hacia el centroizquierda que han querido vender, se desmorona cuando en las entrevistas insisten en que no hay debate entre izquierdas o derechas, sino entre democracia y oligarquía. Cuando olvidan ponerse la careta de Olof Palme les salen sus orígenes de izquierda anticapitalista y su estilo populista.

Podemos quiere apropiarse de los resultados en los ayuntamientos de Madrid y Barcelona, en donde han participado como una fuerza más en candidaturas ciudadanas lideradas con personas con mucho tirón popular. Incluso quieren imitar ese nuevo tono político que ha llevado a Manuela Carmena a tener la probabilidad cierta de ser alcaldesa de Madrid. No hay que descartar que inicien una búsqueda de candidatas con tirón para encabezar las listas en todas circunscripciones en noviembre.

Por último, Ciudadanos tiene que aprobar el examen de reválida política. Han conseguido unos buenos resultados electorales y han hecho acopio de muchas llaves que pueden abrir o cerrar puertas al PP o al PSOE. Hasta el momento están jugando al “sí pero no”, ofreciéndose a derecha e izquierda, pero llegará un momento en que tendrán que fijar su posición: apoyo o bloqueo al PP o al PSOE, o mantenerse entre ambos como si la cosa no fuera con ellos. Las tres posturas tienen premios y castigos electorales.

Read Full Post »

Tornem-hi amb l’himne

JOAN J. QUERALT

Espanya és un país curiós. Dos secretaris d’Estat, en nom del Govern central, envien als presidents dels clubs que s’enfronten aquesta nit, Barça i Bilbao, a la final de la Copa del Rei una carta… privada. Si filem molt prim, aquí hi podria haver una infracció: diners i mitjans públics per a una activitat privada. Però sabem que no és així: sabem que la missiva és pública i que, segons els vigents usos governamentals, es filtra a trossos. 

¿De què va la carta? Per als ciutadans comuns que paguem el sou dels dos secretaris d’Estat, el seu personal de suport i els spin doctors que deuen haver redactat la carta, així com els mitjans de transport d’aquesta, la carta és secreta. A partir de fragments deduïm que xiular l’himne d’Espanya és dolent, inconstitucional potser, que no va amb el senyoriu i el prestigi de les entitats que disputen el trofeu i que, hipotèticament, podria ser un acte esportivament violent; i, per tant, sancionable. Sancionable no tant en els individus –¡pobre, potser, del que enxampin!– sinó per als clubs. 

¿Existeix l’obligació d’aplaudir l’himne espanyol? ¿Existeix l’obligació de seguir-lo –alguns diran suportar-lo– en silenci? Ni una cosa ni l’altra; ni l’himne espanyol ni cap altre. ¿És violent protestar contra l’execució en públic de l’himne espanyol, en un acte, d’altra banda, no oficial? En absolut: ni incita a la violència, ni al racisme, ni a la xenofòbia ni a la intolerància en l’esport, objectius lloables que pretén eradicar la llei antiviolència. És legítim dissentiment polític, pacífic, públic i col·lectiu davant una determinada situació política i social contra la qual els xiuladors reaccionen sorollosament. 

Com fins i tot l’actual Tribunal Constitucional ha reiterat, no existeix en el vigent ordenament el patriotisme constitucional. Al contrari, discrepar de l’ordre vigent, lluitar políticament i cívicament per a la seva modificació, fins i tot radical, és legítim; ni es pot prohibir ni encara menys criminalitzar. Els espectadors, siguin els que siguin, tenen el dret de manifestar-se contra qui els vingui de gust i com els vingui de gust. Un camp de futbol no és un estat d’excepció, on els drets ciutadans bàsics estiguin o puguin ser limitats. Aquesta implícita exigència de conformitat amb l’ statu quo formulada pels secretaris d’Estat recorda la multa que es va imposar al Barça als anys 40 perquè els espectadors no havien aplaudit amb prou entusiasme el dèspota per tots sofert. 

No hi ha en absolut cobertura legal ni per impedir ni per sancionar que es xiuli l’himne espanyol o qualsevol altre himne oficial. Existeix, al contrari, empara constitucional per manifestar pacíficament, sonorament, públicament i col·lectivament la dissidència. 

Potser la solució vindria per evitar les causes que estan en la raó d’aquesta dissidència. Potser convindria que alguns dels censors recordessin com i a quins sons oficials va entrar l’anterior rei a l’Estadi Lluís Companys quan es van inaugurar els Jocs Olímpics del 92. 

Read Full Post »