BELLATERRA.CAT

  
Junts pel Sí farà un gran acte a Barcelona per presentar la llista i els candidats simbòlicsLa candidatura sobiranista prepara la “festa dels candidats” pel 28 d’agost al Passeig Lluís Companys

Bernat Vilaró / Nerea Rodríguez

La candidatura sobiranista ‘Junts pel Sí’ està preparant un gran acte a Barcelona per presentar la llista i els candidats simbòlics que s’hi han apuntat, segons ha pogut saber ‘El Singular’. L’esdeveniment tindrà lloc el proper 28 d’agost al Passeig Lluís Companys de Barcelona, i Junts pel Sí ja està demanant via correu electrònic als quasi 40.000 ‘candidats’ que s’inscriguin i hi assisteixin.
“La festa dels candidats” començarà a les 18 hores i hi haurà actuacions en directe, activitats per als més petits i els més grans així com “moltes sorpreses”. El correu enviat per Junts pel Sí assegura que “serà emocionant veure milers i milers de persones celebrant que hem fet la llista més gran de la història”. A més, els candidats podran recollir el seu lot de campanya.

Read Full Post »

Bon dia Bellaterra!

Podeu reservar les ultimes places pel Tram 69 de la Via Lliure, 11 de setembre de 2015.

RESERVAR:

bellaterra@assemblea.cat

SORTIDA: Plaça del Pi de Bellaterra

Hora: 13:30

PREU D’ANADA I TORNADA:  10€

Read Full Post »

  
Article de Suso de Toro

Como no vivo en Catalunya, cuando busco información u opinión me encuentro expuesto a los medios de comunicación no catalanes que estos días más que nunca no paran de hablar de los catalanes. Por supuesto, tanto los informantes como los opinadores de esos medios hablan desde un mismo lugar y, con algunos matices, desde el mismo punto de vista. Es muy difícil poder oír las opiniones de esa mitad de catalanes que no solo pretende la autodeterminación, como desean los tres cuartos, sino que pretenden directamente un Estado propio. Excluir la opinión de esa mitad de catalanes que quieren la independencia cuando se habla precisamente de ellos solo se puede explicar de dos modos, o bien se censura su opinión conculcando la democracia o bien se les desconsidera como personas alienadas, locas.

Mi opinión, basada en un muy relativo conocimiento de ese país que me resulta tan curioso y que me ha enseñado cosas, es que no: los catalanes están muy cuerdos. Tanto los tres cuartos que desean la autodeterminación, como el cuarto que no la desea; tanto la mitad que pretende tener Estado propio como la mitad que no lo pretende.Aún más, creo que son una población mucho mejor informada que el resto de la población española y, por tanto, que sus deliberaciones las hacen con mejor criterio y sin engañarse tanto. En Catalunya es posible leer, oír y ver los medios de comunicación madrileños, esos que los ignoran, y además los medios catalanes. Además, una parte de los medios catalanes están a favor de una postura y otra parte de la contraria.
Una parte de los medios catalanes están a favor de una postura y otra parte de la contraria
Claro que hay denuncias de periodistas sobre manipulación de los medios públicos catalanes a favor de una postura pero ¿qué habría que decir de la práctica totalidad de los medios públicos y privados españoles acerca de la manipulación informativa? Habría que denunciar la pura manipulación, pasando por la censura y el insulto.Y tampoco esos tres cuartos de la población que quiere autodeterminación ni la mitad que quiere independencia son más malvados que la media de la ciudadanía española, simplemente se hartaron. Mejor dicho, los hartaron.
Los hartó una España que ni siquiera aprendió a decir sus nombres: una España que ni siquiera se molestó en aprender a pronunciar el nombre del presidente de la Generalitat, del que hicieron un malvado de cuento infantil. Le llaman ‘Ártur’, parodiando un inglés mal hablado, en vez de Artur, simplemente. Ya eso resumiría la actitud de España hacia Catalunya, ni siquiera saben sus nombres para denigrarlos con propiedad. La hostilidad xenófoba hacia los catalanes parece algo tan natural porque se basa en la histórica ignorancia.
“Envuelta en sus harapos desprecia lo que ignora”
En la ignorancia y en la envidia. Solo la envidia explica que presidentes de autonomías traten con desprecio ofensivo a la población catalana, cuando si ellos existen, si existen sus autonomías es debido a la lucha democrática de las nacionalidades por su autogobierno. Y nunca, nunca, nunca han sentido el deber de dar unas educadas gracias.Como ahora denuncian que si los catalanes se independizan otras partes del estado perderían transferencias de dinero, pero nunca antes han sentido el deber de dar unas educadas gracias. Tampoco la cortesía es una virtud nacional. Pensaba titular este artículo “Cuando fui federalista”, pero no es exacto porque nunca lo fui. Desde hace cuarenta años me parece que no soy nada acabado en “ista”, a lo mejor hago mal. Nunca idealicé la Constitución vigente, desde un principio fui crítico con sus limitaciones de carácter social y nacional, sin embargo intenté vivir y convivir dentro de ese marco. Participé modestamente en intentos de promover otra idea de España y el federalismo. Cuando no encontraba uno frialdad o desdén encontraba hostilidad, ésa fue mi experiencia.Como lo he vivido puedo contarlo. Ahora que todos van a ser federalistas particularmente no les creo, creo que mienten de forma interesada y algo tan delicado e importante como es la convivencia democrática no se levanta sobre la mentira. Sobre falsedades convenientes se levantaron estas décadas tras el 23-F y condujo a esta España nuevamente ignorante e incívica.
Hace ya unos años que las posibilidades del régimen nacido de la Transición fueron experimentadas hasta el límite y están agotadas de forma terminante. Por un lado, la oposición y el boicot efectivo de la derecha española a la ley de Memoria Histórica, que pretendía crear un consenso nacional, una memoria compartida, dando encaje dentro de un consenso nacional español. Y, por otro lado, la campaña xenófoba y el recurso contra el ‘Estatut’ y la consiguiente sentencia del Tribunal Constitucional. En esa operación política participó el Estado entero, no solo el PP, también sectores del PSOE, el poder judicial y hasta el ejército nos recordó que tiene su ideología, y qué ideología. En cerrarle el paso al reconocimiento nacional y un lugar a Catalunya no faltó nadie.
Con esta España no hay nada que hacer que no sea un cuestionamiento de sus mismas bases ideológicas, económicas y políticas. Hoy por hoy no hay ningún proyecto de España. Todo es tan patético que se resume en la figura de Mariano Rajoy, un político que se opuso militantemente a la Constitución y al Estatuto de autonomía de Galicia en su día y que, finalmente, es el dueño de la Constitución. Ahora dice que, ya que es suya, la va a cambiar. Quédesela, hombre.A su lado solo hay propuestas como reconocer la “singularidad” catalana, o vasca, o…
A estas alturas. Todos somos singulares, cada uno de nosotros, nosotras, cada región, cada nación, cada pueblo… Lo que ocurre con Catalunya, señores y señoras, es que es una nación. Lo era antes, lo es y lo va a ser, con o sin estado. Ahora es tarde para reconocer su “singularidad” o incluso que son una nación, por no haberlo reconocido a tiempo hay lo que hay. El problema no es Catalunya. El problema es España. O Madrid. O lo que sea. Y puede que la independencia sea lo mejor. A lo mejor toda la gente que nunca quiso conocer a ese país catalán, que siempre lo ignoró, quedaba más tranquila independizándose al fin de Catalunya.
Habrá quien piense que me preocupo demasiado de los catalanes y que ya ellos se saben defender, pero mi motivo no es la preocupación por esa gente sino por nosotros, las personas que vivimos en este Estado y se nos niega la información y se nos pretende manipular. Lo que me preocupa es la falta de democracia en España. Defender la democracia en España, desde hace unos años y hoy por hoy, es principalmente exigir que se respete a la ciudadanía catalana, que no se le trata como a dementes.Y a nosotros como niños y niñas, porque no lo somos.

http://www.eldiario.es

Read Full Post »

http://www.ccma.cat/esport3/a-carolina-marin-li-posen-un-himne-espanyol-amb-lletra/noticia/2680721/

Read Full Post »

Read Full Post »

  
JORDI ALEMANY 

Una acampada de veïns davant l’ajuntament de Cerdanyola a finals de juliol, la presentació de més de 300 instàncies perquè s’aturi el projecte urbanístic del Centre Direccional i una jornada de xerrades, han servit per tornar a posar a primera línia el problema dels abocadors al municipi. Concretament denuncien fuites de biogàs al polèmic dipòsit controlat de residus Elena, creat el 2007 i clausurat el 2011 . Un grup de persones hereves de la dissolta Plataforma Sense Abocadors, amb Albert Lázaro i Salvador Sagarra com a caps visibles, han fet públic que el Consorci del Parc de l’Alba ha ocultat durant dos anys els resultats de dos estudis, un sobre biogàs fet per Tubkal Ingeniería SL i l’altre termogràfic fet per Sitem. Els estudis confirmen que hi ha emissions altes de metà (CH4) i de diòxid de carboni (CO2) en el perímetre d’aquest abocador que “suposen un risc inassumible segons la planificació d’ús futur” al seu voltant “si no es prenen mesures en la gestió del biogàs” i de protecció i vigilància.

Sagarra té clar que l’objectiu “és generar alarma social perquè el dipòsit, lluny de ser modèlic, està incontrolat” fora del recinte. La lluita contra aquest abocador la van iniciar el 2009 amb una denúncia a la caserna del Servei de Protecció de la Natura de la Guàrdia Civil (Seprona). “Aleshores ja vam dir, aportant fotografies, que s’estava fent malament l’aïllament” amb teles geodèsiques i de polietilè mal soldades i sobre un terreny mal allisat, però finalment la fiscalia de medi ambient ho va arxivar amb el compromís del consistori de solucionar-ho.
El dipòsit Elena es va presentar com un sistema pioner dins el nou model de gestió de residus l’any 2005 basat en el rebliment impermeabilitzat i restauració d’antigues argileres amb bales de residus tractades i premsades als ecoparcs, amb presència gairebé anecdòtica de matèria orgànica que, segons Segarra i Lázaro, no ho és tant i “supera el 25%”. Sobretot, i en el cas de l’Elena, des que també van començar a rebre bales provinents de l’Ecoparc 1 de la Zona Franca de Barcelona a més de les de l’Ecoparc 2, de Montcada i Reixac, quan es va autoritzar l’empresa Puigfel, que gestiona per 30 anys el dipòsit, a passar de rebre 300 tones a 1.000 per poder complir la data de tancament. Els dos veïns asseguren que a l’Ecoparc 1 no es fa separació.
Descomposició
El fet d’haver-hi alts percentatges de matèria orgànica provoca la descomposició i putrefacció de les deixalles, l’excés de lixiviats i l’acumulació de gasos, que es tradueix en l’esfondrament del sòl, com va ja denunciar la plataforma, i que l’Agència de Residus de Catalunya hi destini recursos extres per mitigar el problema.
El dipòsit ha estat objecte de moltes queixes i ara els veïns diuen que l’estudi demostra que per diferents esquerdes, al costat de l’empresa Ceràmica Can Costa (Incecosa), en alguns talussos o als abocadors de runa del costat –Montserrat I i II– “surten gasos tòxics” i ningú ha alertat els seus treballadors. Per això demanen que s’aturi el projecte urbanístic del Centre Direccional, que preveu aixecar uns 4.500 habitatges i un centre comercial al voltant del sincrotró Alba. Tot i ser conscients que és difícil provar-ho si els metges no ho testimonien, tant Sagarra com Lázaro avisen de l’increment de consultes per problemes respiratoris i càncers.
30

anys

, fins al 2040, s’encarregarà l’empresa Puigfel de la gestió del dipòsit Elena, que es va tancar a finals del 2011.

15

hectàrees

és on s’ha mesurat la presència de biogàs, amb punts que superen els límits del 5% de gas metà.

24.200

euros

han costat els dos estudis encarregats el 2013 pel mateix consorci del Parc de l’Alba.

Denúncies i responsabilitats compartides
La mobilització dels veïns va arrencar el compromís de l’alcalde, Carles Escolà, i del nou govern de tractar de la problemàtica al setembre, després de les intervencions del veí Salvador Sagarra i la petició efectuada pel PP, ERC i Compromís per Ripollet. El nou govern assegura que està recopilant informació. Escolà va visitar el dipòsit el 3 d’agost per veure les actuacions d’urgència que s’hi fan a requeriment de l’Agència de Residus (ARC) amb l’obertura de nous pous per canalitzar el gas metà. Els veïns volen que s’arribi fins al final i reclamen responsabilitats polítiques i penals a l’alcalde del mandat 2008-2012, Antoni Morral –d’ICV, que governava amb CiU–; als enginyers de la UPC creadors del sistema de bales d’ecoparc, Ramon Sanz i José María Baldosano; a Andreu Puigfel, responsable de l’empresa gestora, i a l’ARC, entre altres.

Read Full Post »

Encarem un dels moments més decisius del procés d’independència de Catalunya. Fins ara s’han acumulat forces —això que anomenen base social sobiranista— i s’han explorat totes les vies per a un referèndum acordat amb l’estat espanyol. L’acumulació de forces ha progressat adequadament —i caldrà comprovar si ha estat suficient el 27-S—, però l’exploració de diàleg ha de millorar. Bé, més que millorar, s’ha comprovat que dos no dialoguen si un no vol. Per tant, s’ha pres la decisió correcta: tirar pel dret per la via democràtica i pacífica.

Aquesta tardor passaran coses grosses. Hi entrarem amb les eleccions que tots menys els unionistes entenen que són una mena de referèndum sobre la independència. Així i tot, els unionistes serien els primers de dir que cal acatar el mandat democràtic si el 27-S no hi hagués una majoria independentista. No cal fer-ne més cas perquè ja se sap allò de repetir mil vegades una mentida fins que acaba semblant veritat. Catalunya parla al món i el món l’entén. Aquesta és la cosa més important en un moment com l’actual.
Després de les eleccions referèndum catalanes, vindran les eleccions espanyoles. I això és més important que no ens pensem en relació amb la reacció que pugui tenir l’estat espanyol al resultat del 27-S. Si la independència té una majoria clara —que a tot el món és una majoria absoluta de 50% +1—, el govern espanyol del PP pot actuar com una rata acorralada. Ja sabeu què fan les rates quan se senten acorralades, oi? Salten damunt del perill sense miraments. En el nostre cas, sense que ningú no s’ofengui per la comparació absolutament espontània amb l’animal rosegador, un PP acorralat per una Catalunya que se’n va i amb les eleccions espanyoles a la vista pot ser molt perillós.

Què pot passar en aquest cas? Ningú no dubta que pot intentar una suspensió de l’autonomia —quina bonica coincidència d’objectius amb l’independentisme— per via del 155 de la constitució. Uns volem suspendre l’autonomia a través de les urnes i els altres la volen suspendre a través de les lleis d’excepció i els tribunals. Cadascú amb el seu estil i tradició. Què diu el 155? Que ‘si una comunitat autònoma no complia les obligacions que la constitució o unes altres lleis li imposen, o actuava de forma que atemptés greument contra l’interès general d’Espanya, el govern, previ requeriment al president de la comunitat autònoma i, en el cas que no l’atengués, amb l’aprovació per majoria absoluta del senat, podrà adoptar les mesures necessàries per tal d’obligar-la al compliment forçós de les dites obligacions’.
És ben bé que sembla un article redactat pensant en nosaltres, els independentistes. Que quedi clar que no volem atemptar greument contra l’interès general d’Espanya. Déu nos en guard. Contràriament, després de tants anys de fer-nos pesats amb queixes i reivindicacions egoistes, després de tant de victimisme català, ara volem que deixin de patir per culpa nostra. Marxem perquè ja ens n’hem aprofitat prou i massa de la seva riquesa i generositat. Ja n’hi ha prou d’obligar-los a parlar llengües que no són seves. Prou d’imposar peatges a totes les seves autopistes mentre nosaltres ens movem sense pagar per tots els Països Catalans! Prou d’anar construint corredors mediterranis i trens d’alta velocitat per l’Alta Ribagorça, el Pallars Sobirà, l’Alt Urgell, la Cerdanya i el Ripollès… No, no. De cap manera. No atemptarem més contra l’interès general d’Espanya. Ara, no tenim cap intenció de complir les obligacions que diu la constitució espanyola.

En aquesta situació ens trobem. Nosaltres, que volem suspendre l’autonomia per deixar d’atemptar greument contra l’interès general d’Espanya, i ells, que volen suspendre-la si no complim les obligacions de la sagrada constitució. Què us sembla si la suspenem de manera acordada? Aprofitem que estem d’acord en això i després ja veurem com continuem. Un cop suspesa, podríem fer un referèndum per preguntar com podem desfer l’embolic. Aquest cop ja no seria l’embolic en què ens ha posat el president Mas —oi, Iceta?— sinó que seria un embolic acordat i pactat —satisfet, Duran?— i que potser obligaria a un procés constituent global, multinacional i interplanetari —què li sembla, senyor Rabell?
Ja veurem què passarà aquesta tardor. Per molts plans i previsions que fem, no l’encertarem mai del tot. Hi ha massa factors en joc. Un dels més decisius serà l’actitud de la comunitat internacional o, dit sense eufemismes, l’actitud d’Alemanya, França i Estats Units. Si el resultat és molt clar, tot serà més fàcil, encara que l’efecte rosegador acorralat pot ser més fort. Si el resultat no és clar, tot es complicarà una miqueta més. Tampoc no serà la fi de res. Però el camí es pot allargar una mica. Sembla clar que hi ha una coincidència històrica entre l’independentisme i l’espanyolisme menys democràtic: la suspensió de l’autonomia. Som-hi.

Read Full Post »

  
“Estimat monarca (o com correspongui)”, arrenca el contundent missatge d’Abril, que es demana “per què” si no creu en els reis d’Orient, “hauria de creure” en el rei i “en la naturalesa” de la seva autoritat. Dirigint-se a Felip VI, li reconeix que ho posa “un paper al qual anomenen Constitució, que ni tu ni jo vàrem tenir l’oportunitat de votar, perquè no en teníem edat, (i ja van així gairebé dues generacions) i que converteix el principi d’igualtat en aquest país en una quimera, perquè ens fa diferents, a tu i a mi, als teus i als meus”. En l’apunt, el portaveu de MÉS al Parlament reconeix que va prometre fidelitat a la Constitució, però “per imperatiu legal”.
“A més de no creure en reis, encara que siguin planers i es casin amb plebees, tampoc no em cauen simpàtics els dictadors, com el qui va nomenar el teu pare successor seu”. Així de dur es mostra l’ecosobiranista en el seu missatge, en què demana directament a Felip VI:”F eia falta una altra vegada esquivar la democràcia i assegurar la successió del teu pare mitjançant un procediment ‘exprés’ de la mà dels grans partits d’un sistema polític en decadència? No hauria estat el moment d’escoltar el poble, d’obrir un procés constituent en el qual poguéssim decidir, entre altres coses, qui ha de ser el nostre cap o la cap d’Estat?”, afirma. “Et podries haver presentat a les eleccions, com vaig fer jo fa un parell de mesos”, li etziba Abril al rei.
Vacances polèmiques
Sobre el fet que la família reial passi les vacances a Mallorca, Abril reconeix que “fa anys potser eren una d’aquestes icones estiuenques que contribuïen al turisme a la nostra illa”, però li recorda que ha estat “doblement subvencionada per les i els mallorquins durant tots aquests anys: primer, amb el pressupost de la Casa Reial via imposts i pressuposts generals; segon, amb les despeses ‘extres’ d’aquesta estada, incloent-hi prebendes com el iot Fortuna”.
Ara bé, “t ampoc no és que alguns membres de la teva família, com la teva germana i el teu cunyat, hagin contribuït gaire a la bona imatge d’una terra castigada per la corrupció dels seus polítics, sinó que han format part activa d’aquesta xacra”, li retreu el diputat al rei, tot i que en aquest punt li agraeix que hagi llevat el títol de ducs de Palma a la infanta Cristina i Urdangarin.
Finalment, Abril, amb un to més directe impossible, diu al rei d’Espanya que ” aquest any es compleixen 300 anys que un altre Felip de la teva mateixa estirp, Felip V, posàs fi per dret de conquesta a les institucions i les lleis pròpies de l’antic Regne de Mallorca, perquè ja fa segles que sabien que, per administrar unes illes, feien falta institucions i governants propers, que vetllassin pels interessos d’uns pobles condicionats pel fet d’estar envoltats de mar. Tampoc no es va conformar amb això, i va prohibir la nostra llengua pròpia i costums amb l’objectiu de fer-les desaparèixer, cosa que òbviament no va aconseguir, però que va causar molt de mal, ja que fins i tot avui el català no pot gaudir d’un ús normalitzat. Per tot aquest mal causat, encara que tu no et sentis coresponsable dels fets protagonitzats pels teus antecessors (els de la teva mateixa sang blava), aquest tricentenari seria un bon moment perquè demanassis perdó. Però al contrari, veig que, com a cap de les Forces Armades, el que feis és celebrar els tres segles d’ocupació militar de les Illes. Així, sense complexos”.
L’obertura del Marivent no s’ha de consensuar
“M’importa poc la teva opinió”, etziba Abril a Felip VI, sobre l’obertura del recinte de Marivent, malgrat que el rei va assegurar que li semblava bé la proposta i es va mostrar obert que es dugués a terme. “Aquest és un mandat al qual donarem compliment”, diu, i li assegura que ” fa 42 anys Franco va cedir el palau al teu pare per gaudi de les vostres vacances i violà així la voluntat de la família del pintor Saridakis perquè aquest espai romangués obert al públic i es compartís el seu art , un gest molt més generós amb la societat que caçar elefants”.
“Per tot això, entendràs que em véngui poc de gust anar a la recepció a la qual ens convides. Una altra cosa seria que haguessis decidit, com fan altres caps d’estat –fins i tot en països poc o gens democràtics, com l’Estat Vaticà–, visitar les institucions que representen els qui t’acullen: l’Ajuntament de Palma, el Consell insular, el Parlament, el Consolat… Posar-te a disposició dels representants d’aquest poble i, sincerament, mostrar agraïment per tot el que us hem donat. En aquest cas, podries haver comptat amb mi”. Aquesta és la conclusió de la carta de David Abril. 

Read Full Post »

  
Ràfols-Casanada als Encants  (Foto: Joan Pinyol)

L’últim dia de juliol em va regalar una decepció majúscula, d’aquelles que et sacsegen tots els ordres establerts a base d’anys. A la part baixa del renovat mercat dels Encants de Barcelona, on s’amunteguen objectes i persones, em va cridar l’atenció una estesa de llibres. Fins i tot hi havia curiosos i compradors compulsius que els trepitjaven sense miraments. De seguida vaig veure que la gran majoria eren d’art i de poesia i em van sorprendre uns quants exemplars repetits i encara empaquetats de L’ÀLBUM RÀFOLS-CASAMADA. VEURE ÉS SENTIR, que l’any 1994 van editar Quaderns Crema i la Fundació Eina i que va anar a cura del D. Sam Abrams.

Els papers de Ràfols-Casamada als Encants | Foto Joan Pinyol

Els papers de Ràfols-Casamada als Encants | Foto Joan Pinyol
Com que sempre l’he considerat una joia de llibre, en què també es relaten les vivències i els primers passos en el món de la pintura de l’Albert Ràfols-Casamada a Capellades, el meu poble, vaig preguntar a quin preu el venien. El venedor, un jove marroquí, va captar de seguida el meu interès per l’artista i em va dir que tot el que tenia literalment sota els seus peus era la biblioteca particular del pintor que havia obtingut feia poc, i que també em podia vendre quadres originals de diversos formats. Primer no me’l vaig creure, però em va obligar a trepitjar uns quants llibres per tal de seguir-lo fins a una petita taula i un cop allí me’n va ensenyar. Un oli de l’època figurativa que reproduïa la seva mare d’esquena fent punta de coixí, un parell de quadres emmarcats i amb el vidre partit de l’època més impressionista. També un quadre de grans proporcions del seu pare, l’Albert Ràfols-Cullerés, que representava una escena de camp. I un parell més sense marc i al carbó amb la signatura inconfusible de Ràfols-Casamada, que va recargolar de seguida per servir-me’ls. Després em va dir que remenés tots aquells fulls al temps que em mostrava plecs de fotografies i m’assenyalava feliç el rostre de l’artista, com si jo no el conegués i em regalés la confidència!
Amb la perplexitat i el desànim que em creixien per moments vaig fer un cop d’ull a tot aquell plec de papers, llibres i llibretes. I aleshores el món em va caure al damunt, amb el pes de tota la vergonya possible. Hi havia llibretes petites plenes d’esbossos de l’Albert Ràfols-Casamada, sobretot de flors i de rostres. Hi havia sobres plens de cartes personals i amb remitent francès que conservaven la que va ser la seva adreça a l’avinguda de la República Argentina de Barcelona. Hi havia una bona pila de llibres que tant ell com la seva esposa Maria Girona havien il·lustrat, com ara La Plaça del Diamant, de la Mercè Rodoreda o Mites, del Jordi Sarsanedas. També d’altres en què explicava la seva teoria poètica. Hi havia llibres de poesia pròpia, i moltes fotografies personals. També cartells d’exposicions fins i tot del seu pare a Igualada als anys 50. Hi havia cartes manuscrites seves, i dibuixos de petit format. I també apunts sobre l’art i anotacions de previsió de catàlegs de futures exposicions i de projectes escrits. Quan va tornar el venedor em va trobar en un estat de xoc i amb un cop de tristor ben considerables i potser per això va passar a l’ofensiva i em va començar a fer pacs de materials diversos i a arrodonir preus de la possible venda: “Mil euros i t’emportes el quadre de la dona que està d’esquena, aquest dibuix al carbó i la llibreta de notes!. És massa per a tu? Va, vuit-cents euros i hi afegim el llibre que has agafat primer. Què et passa? Que tens por? Quant em vols pagar, tu? Quant em pagaries per aquell quadre sol? Te’l deixo a sis-cents euros. Pensa que els que acostumen a comprar-los ara ja han marxat de cap de setmana i és una ocasió única. Què, quant em vols pagar, tu?”… Jo només tenia ganes de plorar!
Quan vaig aconseguir treure-me’l de sobre sense entrar en aquell joc que em dolia tant vaig tenir una immensa sensació d’impotència. Som nosaltres els que volem construir un nou país? De quina manera? Permetent deixadeses culturals tan lamentables com aquesta? En quina esfera vivim que siguem capaços de permetre que el llegat artístic de l’Albert Ràfols-Casamada (Premi Nacional d’Arts Visuals de Catalunya l’any 2003) i de la seva esposa Maria Girona acabi sota els peus dels clients d’un mercat i pugui arribar a ser objecte d’un regateig tan lamentable? ¿No és obligació dels nostres responsables culturals vetllar per aquesta obra un cop traspassats els artistes i en el cas de no tenir descendents directes? No fa ni sis anys que va morir l’Albert, el 17 de desembre de 2009, i no fa ni cinc mesos, el 8 de març d’enguany, que va morir la Maria). Aleshores, com s’explica que ara es venguin als Encants les seves obres? Qui s’ha tret de sobre aquest patrimoni cultural singular i l’ha fet arribar al venedor? Se’l va vendre algú de la família? O va anar a parar directament a un contenidor en un gest d’irresponsabilitat més que manifesta?
Biblioteca de Ràfols-Casamada escampada als Encants | Foto Joan Pinyol

Biblioteca de Ràfols-Casamada escampada als Encants | Foto Joan Pinyol
Fa uns anys vaig tenir ocasió d’entrevistar la parella al seu domicili. Vam parlar d’art i de projectes durant llarga estona i, entre d’altres, l’Albert em va fer ben explícita amb els ulls i amb la parla, la il·lusió que li feia una obra pictòrica pròpia que s’havia projectat en una de les vies de circulació d’entrada a la ciutat, justament propera a la plaça de les Glòries. Una mena de plafó de colors variables que jugava amb el moviment dels vehicles. Era una manera de subratllar-me l’estima que tenien per la ciutat on vivien i pel país. També em van compartir el desencís que patien en veure que, després de molts anys i per temes burocràtics i d’ineficiència administrativa, la Fundació Ràfols-Casamada/Maria Girona que havien decidit establir a Capellades (l’Anoia), es trobava en un punt mort des de 1999 (encara s’hi troba ara!). Recordo que la Maria, que era tota energia, va manifestar-me a viva veu el seu disgust amb l’amenaça de fer-se enrere en la decisió de cedir l’obra perquè fos exposada de forma permanent. I els dos van marxar d’aquest món sense veure oberta la seu de la Fundació a Capellades, la qual cosa lamentem molts capelladins i capelladines. Molt trist!
I ahir aquesta altra pèssima notícia que per sort la parella d’artistes s’ha estalviat. El destí final de la seva obra bibliogràfica i de diversos quadres de la col·lecció pròpia no haurien d’haver anat a parar mai als Encants i si ha tingut lloc un fet tan lamentable i desencoratjador és una evidència més de l’alt grau d’insensibilitat que pateix la nostra societat respecte de les manifestacions artístiques genuïnes. Estic convençut que més d’una biblioteca del país, com la Biblioteca de Catalunya, alguna universitat, el MNAC, l’Ajuntament de Capellades o una bona colla de centres d’art del país haurien acollit de bon grat aquest fons.
En un país normal el màxim responsable de Cultura i l’alcaldessa de la ciutat (el meravellós mural del sostre de l’oficina d’informació del consistori barceloní és obra de l’Albert) farien tots els possibles per recuperar aquestes obres i preservar-les dels interessos d’un mercat de productes de segona mà. Només en un país normal, és clar.

Read Full Post »