BELLATERRA.CAT

Bellaterra, 1 de maig de 2024

LLUÍS TORRES|Avui publiquem el número 6 de L’Esquirol del Vallès, corresponent als mesos de novembre -desembre de 1985, i la continuïtat de l’article Túnel del Temps per Artur Vidal dedicat al Club Bellaterra.

EL TÚNEL DEL TEMPS per Artur Vidal

Acabada la festa un grupet format per dos amics meus de Barcelona, en Conrado Llorens, en Vicents Cots, el meu germà Climent i jo vàrem con- venir coronar la nit fent unes serenates a les noies de Bellaterra. Els dos amics acompanyants eren en Manolo Martinez, que segurament alguns veïns recordaran perquè venia sovint i sempre prenia part, anys després, en aquelles fabuloses vint-i-quatre hores de bridge; portava una ensaimada mallorquina i ens la preniem a la matinada. L’altre és en Serramalera, avui metge de Sitges. Les serenates foren horripilants, doncs cap de nosaltres tenia idea ni aptituds musicals. No hi havia altra cosa que pulmons i voluntat. Vàrem recórrer les torres on hi havia noies; ens paràvem una estona fent unes estridents cantúries i quan les noies donaven senyals d’haver-nos sentit passàvem cap una altra casa.

Perquè es comprengui la tragicomèdia esmentada cal recordar dos circumstàncies coincidents i que són totalment dispars i inconnexes.

La primera és la situació de la torre dels Llorach, on férem l’última serenata segons l’itinerari projectat. La seva façana dóna al carrer Bartomeu i sabíem que les noies dormien a la part del darrera de la casa. Si feiem la serenata des del carrer Bartomeu les noies no ens sentirien i solament molestariem els pares i per tant calia anar pel camí de la Font, que passa pel darrera de la casa. L’altra causa detonant és que havien ocorregut els fets que es recorden com del 6 d’octubre de 1936. Companys havia declarat la República Catalana. La Generalitat havia estat canonejada. Suspès l’Estatut de Catalunya de l’any
1932 i tot el govern de la Generalitat a la presó i era governador General de Catalunya un general.

Hi havia doncs en les esferes oficials i en alguns sectors de la població un ambient força anticatalanista. No us impacienteu, amics, que la relació,
és molt concreta.

Font: L’Esquirol del Vallès, Arxiu Bellaterra.Cat

Read Full Post »

LLUÍS TORRES|Avui publiquem el número 5 de L’Esquirol del Vallès, corresponent als mesos de setembre-octubre de 1985, i la continuïtat de l’article Túnel del Temps per Artur Vidal dedicat al Club Bellaterra.

EL TÚNEL DEL TEMP per Artur Vidal

Ens calia un local social per les tertulies, reunions, festes i secretaria. Com que no hi havia possibilitat de llogar-ne cap, per les característiques pròpies de Bellaterra es va fer inevitable pensar en la construcció d’un xalet dintre dels nostres terrenys.

Després de cavilacions, projectes i negociacions varem arribar a un acord amb el contractista Tomàs Llorens, de Sant Cugat, per tal de construir el local a la part alta del solar que dona al carrer Lluís Ábalo i a on encara hi havia un gran rètol de ferro de tres o quatre metres d’alçada i set o vuit de llargaria, anunciant la societat urbanitzadora. El cost seria d’unes sis mil pessetes i en pagariem dues mil al moment de signar el contracte i dues mil mes cada any fins a la cancel·lació del deute. Mentre no estés totalment pagat el contractista es reservava dues canonades de l’interior per posar-hi unes vitrines destinades a la seva propaganda.

L’edifici no es va acabar fins al següent any 1936 i la malaurada guerra civil de 1936 va impedir la seva total adequació. Avui dia el xalet està inclòs dintre del conjunt de construccions que formen els locals del Club Bellaterra. Per localitzar-lo es pot concretar que és la part que es troba a l’esquerra, entrant per la porta que dóna al carrer de Lluís Abalo, menys la sala que dóna a la piscina i els locals utilitzats com a sala de jocs i secretaria, de construcció posterior. La sala de joc i secretaria corresponen a la primitiva central telefònica de Bellaterra.

L’ex-president Conrado Llorens Suqué va fer donació del llum que hauria penjat del centre de la sala del xalet i els senyors Salsas, Sorjus i Vidal Pons varen regalar el mobiliari, format per unes taules, cadires i sillonets de vímet. Tot va desaparèixer el 1936, gairebé abans d’estrenar-se. Com anècdota curiosa explicaré el motiu de la donació del mobiliari. El Sr. Salsas era propietari i soci del Club, tenia un plet important del qual no en recordo les circumstàncies i n’era advocat el Sr. Sorjus, propietari d’un solar a Bellaterra, i n’era procurador el meu pare Climent Vidal. Els tres varen acordar que si el plet es guanyava, regalarien per parts iguals el mobiliari del Club. El plet es va guanyar i cumplint la promesa varen fer la donació de les cadires, taules i sillonets. Acabada la guerra civil de 1936 encara en quedaven dos o tres cadires i sillonets, que suposo que per la ruïna i desgast natural del temps van desaparèixer.

La qüestió econòmica és sempre angoixant a totes les societats i encara més a Sport Club Bella-Terra, de nova planta i amb pocs socis. Vàrem recórrer totes les cases i famílies de Bellaterra demanant donacions i afiliacions. Es també anècdota curiosa que el Sr. Alexandre Pon, estiuejant i llavors propietari d’una tenda de queviures a Barcelona anomenada La Holandesa, ens va regalar un pernil magnífic amb el qual vàrem organitzar un sorteig. Les noies feren un treball prodigiós venent números de la rifa del pernil. Crec que la Carme Ábalo, llavors un marrec de set o vuit anys, va batre el record de vendes. D’aquell pernil en sortiren sis-centes pessetes. Ho dic de memòria, doncs no queden antecedents. Les festes es feien, com sempre, a l’Hostal de Sant Pancràs, de les quals ja en parlaré breument més tard, però nosaltres voliem fer-ne una en el Club, com inauguració, i que fos sonada.

Fa tants anys que no puc recordar-ne tots els detalls. La festa va ser un ball de nit, de gala, com es deia aleshores. Es celebrà dintre de la pista de tenis i com que el terra encara era de fang i hauria resultat difícil la balleruga, vàrem llogar i col·locar una catifa, com les utilitzades en els envelats, sobre la pista de joc. Com a música teniem un gramòfon -o potser gramola- i un piano de manubri, que vàrem llogar a Sant Cugat.

Vàrem organitzar el servei de bar, preparat i servit per nosaltres mateixos. Recordo que amb cada bitllet d’entrada hi anava comprés una anella de filferro i després va servir per que a la mitja part i ti tancat dintre d’un cercle de cadires, els titulars poguessin caçar un ànec, que vam deslliurar dintre d’aquesta tanca improvisada. El que va encartar-lo amb l’anella, se’l va emportar.

La festa va ser un èxit clamorós. Va durar fins a la matinada i podriem dir que hi varen participar tots els bellaterrencs, amb famílies, amics i convidats. Llavors era costum entre les colònies d’estiuejants una certa solidaritat recíproca. Nosaltres anàvem algunes vegades a Cerdanyola, Sant Cu- gat i Valldoreix, principalment, i gent d’aquests pobles venia també a Bellaterra. Molts teniem amistats escampades en aquestes colònies d’es- tiuejants.

La festa va acabar molt bé, però les escurrialles varen tenir un final tragicòmic.                          (continuarà)

Font: Arxiu Bellaterra.Cat, L’Esquirol del Vallès

Read Full Post »

Bellaterra, 29 d’abril de 2024

LLUÍS TORRES|Avui publiquem el número 4 de L’Esquirol del Vallès, corresponent als mesos de juliol-agost de 1985, i la continuïtat de l’article Túnel del Temps per Artur Vidal dedicat al Club Bellaterra.

EL TÚNEL DEL TEMPS per Artur Vidal

L’any 1935 va ésser el de la consolidació del Sport Club Bellaterra. Un estiu d’activitats vertiginoses pels iniciadors y seguidors.

Com he dit abans, el Club va ésser promogut pels joves. Entre els grans hi havia tres positures: una era neutral, a l’espectativa; un altra recolzava les seves activitats i la tercera i potser la més important, netament contrària.
Per què? Per un fenomen mental que vaig trobar de nou uns anys després. El motiu de l’oposició era el següent: en aquell temps Bellaterra no tenia esglesia; un departament dels baixos de L’Hostal Sant Pancràs era utilitzat com a capella. Era una posició gairebe majoritaria que la qüestió mes primordial per Bellaterra era gaudir d’una Esglesia pròpia i per tant tota altre activitat que restás atenció econòmica a la inciativa de la Comisió Eclesiàstica era nociva i pertorbadora als interessos espirituals de la comunitat. Malgrat aquesta actitud, la joventut d’aquell temps continuà amb els seus propòsits, que ja eran imparables.

Proseguiren els tractes amb la societat urbanitzadora, per que uns del arguments que retreient els refractaris era que fer unes despeses en uns terrenys que solament gaudiem a precari equivalia a tirar els diners al fons del mar. Així es que després de nombroses reunions amb els administradors del Fomento de la Vivienda Popular S.A. varem arribar a l’acord pel qual la societat urbanitzadora ens vendria un àrea cuadrangular de l’illa ajardinada situada devant de la plaça del Pi, equivalent al lloc on avui hi ha la pista de tenis, la piscina i el xalet, pel preu de cinc-centes pessetes però al mateix temps ens feien donació d’una quantitat igual. Solament faltava signar l’escriptura pública devant de notari per perfeccionar aquest acord tan favorable. Però com passa sovint, aviat ens varen caure a sobre unes gaIledes d’aigua freda. Els savis de la contrada ens digueren que el conveni era una presa de pel; deien que aquells terrenys ja no eren propietat del Foment de la Vivienda sino que pertenyien a l’Ajuntament de Cerdanyola, per que la societat urbanitzadora n’havia fet donació al municipi al fer-li traspás dels carrers de la urbanització.

Davant d’aquesta objeció i d’acord amb la Junta del Club m’en vaig anar a Sabadell per examinar el Registre de la Propietat on vaig comprobar que els terrenys pertenyien i estaven inscrits al Registre de la Propietat de Sabadell a nom del Fomento de la Vivienda. Ho vaig comunicar seguidament a la Junta i als objectors, però quina va esser la nostra sorpresa quan ens varem reunir de nou amb els administradors del Fomento per tal de senyalar dia i hora per atorgar l’escriptura pública devant de notari, d’acord amb las bases abans dites, que ens reberen malcarats, ens retregueren la nostra falta de confiança, desconfiavem de la seva paraula, des del moment que haviem anat al Registre de la Propietat per comprobar si realment era propietaris del terreny. De moment va quedar en suspens l’atorgament de l’escriptura pública. Algún bon veí de Bellaterra havia fet arribar els administradors del Fomento de la Vivienda la meva anada al Registre de la Propietat.      

(Continuarà demà)

Font: Arxiu Bellaterra.Cat, L’Esquirol del Vallès

Read Full Post »

Bellaterra, 28 d’abril de 2024

LLUÍS TORRES|Avui publiquem el número 3 de L’Esquirol del Vallès, corresponent als mesos de maig-juny de 1985, i la continuïtat de l’article Túnel del Temps per Artur Vidal dedicat al Club Bellaterra.

EL TÚNEL DEL TEMPS per Artur Vidal

Manaven en el Foment, el Sr. Viza, jurista, economista, escritor i un prohom carlí, el Sr. Losantos i el Sr. Pañella. Els tres, ultra ser homes de negocis tenia afecció a Bellaterra.

Varem dicidir que aquest solar era el que ens convenia. Iniciarem les visites als directius del Foment a la Rambla on encara hi continua el domicil-li social. Despres de negociacions que no cal repetir i no recordo gaire, el Foment ens va donar permis per a la utilització d’aquell solar amb una carta i amb la promesa verbal de que si feiem una obra de certa importancia ens donarien meş seguretat per el futur. Des d’el primer moment varem tenir el suport d’en Casimiro Cots, delegat del Foment a Bellaterra.

En possessió del permis d’ocupació varem començar inmediatament les activitats. Erem pocs pero ben avinguts.

Varem comprar una xarxa de tenis i en Casimiro ens va donar dos trones, que no se d’on va treure, i uns obrers del propi Foment els van clavar a l’esplanada perque fossin el suport de la xarxa. Varem treure els rocs, varem allisar-la tan com poguerem i després amb una regadora i calç, que crec que ens va donar el contratista Roig, varem marcar les primeres ratlles de la pista. Mes tard, pero el mateix estiu, varem posar al fons de la pista, paralel.lament a l’Estació, uns troncs i un filat de galli- ner, per impedir que les pilotes anessin a parar a la Plaça del Pi.

Segidament varem constituir unes comissions de nois i noies per tal de fer socis i demanar auxili econòmic. La primera quota va esser individual per a tots els de mes de divuit anys i de quinze pessetes l’any.

No oblidant la questiò jurídica varem constituir la societat Sport Club Bellaterra, varem redactar els estatuts en català, segons la moda del moment i després, presentats al govern civil, foren aprobats. Es va celebrar la primera Junta General de Socis, la qual declarà constituida la societat i procedí a anomenar la primera junta directiva, que si no recordo malament va quedar formada per en Conrado Llorens Suqué, com a President, Climent Vidal Solà, com a tresorer, Artur Vidal Solà, com a Secretari i com a vocals Maria Lluisa Fabregas Rovira, Merce Llorach, Josep Maria Miralpeix i encara que no ho recordo clarament, segurament el quart vocal seria en Ramon Grifé. Llevat del President en Conrado Llorens, els altres no passavem dels vint anys. Es varem reunir una primera quarentena de socis, pero com eren socis individuals, cada familia en tenia dos o tres.

Aquest va esser el començament del Club. Com que a les hores la majoria erem estiuejants passat setembre venia una llarga hivernació de la qual no ens despertavem fins al proper estiu, amb un breu periode durant les festes de pascua. Les següents aventures van co- rrespondre l’any 1935, que ya us contaré.
                                             (continuarà)

Font: L’Esquirol del Vallès

Read Full Post »