“Els pares d’ara admeten i col.laboren en iniciatives que fa vint-i-cinc anys semblaven perilloses i escandalitzaven”.
Maria Rosa Fàbregas Rovira, esposa de Frederic Roda Pérez 📷 CEDIDA Ignasi Roda Fàbregas
MIRANT ENRERA
Vint-i-cinc anys de TAGORE són, per mi, el temps fonamental de la meva vida.
Mai no havia pensat, en una adolescència, allunyada de les preocupacions pedagògiques, que alguna vegada, una Escola seria el meu destí principal i, en bona mesura, la justificació de la meva vida.
Ben incidentalment en Frederic va presentar-pe a Ramon Fuster i Rabés i em propasarem una feina d’ajuda a un projecte pedagògic. Era el temps en què l’esperança d’un canvi i millorament de la nostra societat, aleshores ben ensopida, fosca, desil.lusionada, no tenia altre recurs que apel.lar a la responsabilitat dels pares per a crear uns models educatius més lliures, més oberts, més respectuosos amb la mentalitat dels nois i noies que els encarcarats sistemes aleshores vigents.
Ha passat el temps i a poc a poc se’ns ha donat la rаб.
Allò que era el somni titllat d’idealista de Ramon Fuster ara està admès per tothom si bé no és practicat com caldria.
Els pares d’ara admeten i col.laboren en iniciatives que fa vint-i-cinc anys semblaven perilloses i escandalitzaven.
Miro enrera i sento vius i presents tots els professors que han passat per l’Escola, tot el personal col.laborador i tots els nois i noies que, grans ja, seguiran sent, per sempre “els meus nois i noies del Tagore”!
“Extracte d’una entrevista de l’any 2010 de Bellaterra.Cat a Fèlix Riba i Farrés, germà de l’actual president de l’EMD Josep Maria RibaFarrés“
QUI ÉS FÈLIX RIBA I FARRÈS?
El tenista Bellaterrenc Fèlix Riba i Farrès va nèixer a Sabadell el dia 9 de juny de 1956.Viu a Bellaterra des de fa 51 anys. Va estudiar a l’Escola Tagore de Bellaterra. Llicenciat en Ciéncies Biologiques per l’UAB de Bellaterra. és president del Grup CiU Bellaterra des d’el 2003, quan es va constituir.
Actualment és regidor d’Esports de CiU a l’Ajuntament de Cerdanyola, des del 2007. Va fundar el Fit Sport Consulting l’any 1986, i ha estat dirigint i/o assesorant 31 centres esportius a Catalunya i a Espanya. Entrenador i jugador de tennis. El passat mes de setembre, juntament amb altres persones de l’esport, han inagurat el Catalunya Tennis Resort, instalacions esportives de l’Hotel Mas Solà a Santa Coloma de Farnès a Girona
SOU PRESIDENT I PORTAVEU DE CiU BELLATERRA A L’EMD. QUINA ÉS LA VOSTRA OPINIÓ SOBRE ELS POLEMICS SOUS APROVATS I VOTATS AL PLE DE L’EMD?
El passat mes de setembre, es va aprovar, amb el nostre vot en contra, que el President de l’EMD Bellaterra, senyor Ramon Andreu i Atik, tindria dedicació exclusiva com a President de la entitat, amb efectes del dia 1 de setembre de 2010 (sense data de finalització de cobrar-ho i s’enten que aixì serà fins les properes eleccions minicipals del maig de 2011),una retribució íntregra mensual de 3.569, 75 € . La senyora Montserrat Muñoz i Casals, una retribució íntegra mensual de 2.160,02 € peer una dedicació de 24 hores (es a dir, quasi el mateix sou que el President, per la proporció en hores), En Marc Campmany i Crusafon, una retribució íntegra mensual de 1.619, 95 €, per una dedicació de 18 hores (es a dir, molt a prop també del sou del President, segons la proporció d’hores). I Miquel Angel Vazquez, una retribució íntegra mensual de 1.079, 98 € per 12 hores semanals (es a dir, també molt a prop també del sou del President, segons la proporció d’hores).
Vocals de CiU Bellaterra a l’EMD 2010 d’esquerra a dreta: Francesc Pérez Torres, Fèlix Riba Farrès i Valeri Novell Sala 📷 BELLATERRA.CAT
Per nosaltres la prioritat sería enfortir institucionalment l’EMD i prioritzar les necessitats que Bellaterra té als seus carrers, no els sous del seu govern municipal.
“Per allà on passava, deixava petjada, però no de manera teatral, sinó freàtica”, explica Genís Sinca, l’autor de la biografia de Ramon Fuster i Rabés que acaba de publicar Pagès Editors. Nascut a Bell-lloc d’Urgell el 1916 i mort a Barcelona el 1976, amb només 60 anys, Fuster va ser un transformador de la pedagogia catalana i un gegant de la resistència cultural antifranquista.
«Hauria pogut ser monjo, músic o batlle de Barcelona, però la vocació i la passió el van encaminar cap a la pedagogia i el mestratge»
Ramon Fuster i Rabés, un mestre de mestres Sinca: “Estimulava qui treballava amb ell 📷PAGÈS EDITORS
Martí Estruch Axmacher (*) Era l’hora del pati a l’escola Tagore de Bellaterra i feia un bon dia. Teníem sis anys i el joc consistia a anar eliminant formigues a mesura que sortien del niu. Quan no en sortien més, hi abocàvem una mica d’aigua i l’èxode es reprenia. Per ser l’any 1975, allò era molt més apassionant que qualsevol videojoc, oimés tenint en compte que encara no els havien inventat. De cop, una veu masculina dolça però ferma va interrompre la nostra escabetxina: ‘Per què ho feu això?
Les formigues també són criatures de Déu i mereixen viure.’ Des d’aleshores, sempre que mato una formiga, o fins i tot un mosquit, penso en Ramon Fuster, el director de la meva escola.
Aleshores, innocent de mi, no podia pas saber que l’escola Tagore era un oasi enmig del desert i que Ramon Fuster era un home extraordinari. Pensava que la meva escola era com les altres i amb prou feines devia capir quina era la funció d’un director, més enllà de protegir-ne les bestioles. Quan tens sis anys, encara no imagines com n’està, de mal organitzat i mal repartit, el món, i el fet que per esmorzar uns portin entrepans de Nocilla dins la motxilla oficial del Barça i uns altres una poma tallada a trossos en una bossa cosida a casa són misteris insondables, mers indicis que encara són molt lluny de la rastellera de xifres que David Fernàndez és capaç de recitar de memòria i que mostren que no són només els esmorzars i les motxilles cares allò que ens separa, independentment que menjar una peça de fruita per esmorzar sigui molt més saludable.
Però el fet indubtable és que el Tagore era alhora illa i oasi: una escola catalana, mixta, laica i moderna en ple franquisme.
Una escola repartida en diversos edificis que havien estat cases familiars, enmig de la natura, amb moltes flors, un castanyer davant la torre principal i tot de pins dels quals baixaven les erugues de la processionària, que es mostraven encara més endreçades a l’hora de desfilar i sobretot més difícils d’exterminar que les formigues.
Una escola on fèiem jocs florals per Sant Jordi, panellets per Tots Sants i Els pastorets per Nadal. Una escola que neix el 1957 en el decurs d’una reunió clandestina del moviment Crist Catalunya, quan l’advocat, activista i dramaturg Frederic Roda li fa arribar un trosset de paper amb la següent proposta: ‘Ramon, fem una escola?’
50 anys de l’Escola Tagore de Bellaterra. D’esquerra a dreta: Maria Rosa Fàbregas, Jordi Pujol i Toni Morral
Si Ramon Fuster ‘només’ hagués fundat l’escola Tagore, ja hauria acomplert amb escreix l’objectiu vital, com es podria definir: fer quelcom de positiu per a la societat i per al país. Però és llegint l’excel·lent biografia que n’ha escrit Genís Sinca (Ramon Fuster i Rabés, biografia del mestre, a Pagès Editors) com podem fer-nos una idea de la dimensió real del personatge: un homenot fora de mida i certament inabastable en un article com aquest. De manera discreta però exercint un lideratge inequívoc, trobem el nom de Fuster lligat a projectes cabdals en aquella època, com l’Escola de Jardineres Educadores, el Col·legi de Llicenciats, Cavall Fort, les escoles Sant Jordi o el diari Avui, entre més. I llegint el llibre de Sinca t’adones que Fuster no era un més en aquests projectes, sinó que n’era motor, peça cabdal i, sovint, imprescindible.
Hauria pogut ser monjo, músic o batlle de Barcelona, però la vocació i la passió el van encaminar cap a la pedagogia i el mestratge. Va formar centenars, potser milers, d’educadors, mestres i professors, amb unes idees modernes i desconegudes al sud dels Pirineus en aquella època. Fuster capta l’essència dels moviments pedagògics renovadors de Piaget, Freinet, Montessori i companyia i se’ls fa seus, creant-ne un de propi. Directament i indirecta, va influir en milers d’alumnes, i és prou simptomàtic que gent tan diversa ideològicament com Federico Mayor Zaragoza, Miquel Roca i Junyent i Ernest Maragall, que el van tenir de professor a Virtèlia, se’n declarin deutors. Maragall, per cert, li atribueix un altre possible ofici: ‘Hauria pogut ser ministre d’educació si hagués estat en un país normal.’
El país no era, ni és, normal. Amb prou feines era país. Ramon Fuster forma part d’aquesta colla de prohoms que es van dedicar a fer-lo quan Catalunya era un erm, fruit de la derrota de la guerra del 1936-1939 i de la grisor i la repressió del franquisme posterior. Fuster, amb Raimon Galí, amb Joan Triadú, amb Josep Espar i Ticó, amb el mateix Jordi Pujol que tant va popularitzar l’expressió, i amb tants altres des de posicions i àmbits diversos, fan aquest país nostre, o el refan, com si fossin formiguetes: de manera tossuda, disciplinada, incansable, assumint riscos i sacrificant sovint família i lleure.
Ells han ajudat en gran manera a dur Catalunya on és ara, a una posició en què per a molts s’ha fet evident que és impossible de continuar fent país sense disposar d’un estat propi. En honor a ells, també, penso que fóra bo deixar les batalletes partidistes de banda i dedicar-nos a culminar la tasca. Si fóssim formigues, potser ja ho tindríem fet.
(*) Martí Estruch i Axmacher (Lovaina, Flandes, 8 novembre 1968) és un periodista i diplomàtic català. Fou delegat oficial de la Generalitat de Catalunya a Berlín (Alemanya) entre 2008 i 2012. Entre octubre de 2012 i febrer de 2014 fou director del Programa Internacional de Comunicació i Relacions Públiques Eugeni Xammar del Govern de Catalunya. Des de llavors, treballa al Consell de Diplomàcia Pública de Catalunya (DIPLOCAT) i col·labora al mitjà digital Vilaweb.
BELLATERRA.CAT 