Bellaterra, 20 d’agost de 2025
“Les actes en blanc, les urnes de doble fons, l’escamoteig de paperetes, el vot dels difunts i la preterició dels vius, i en darrer terme la clàssica sort de la tupinada, faran el seu ofici a meravella, i el cos electoral una vegada més es veurà sorprès amb els miracles de l’urna progressista”.
Urna de doble fons:
La paret lateral es va retirar quan es va comptar la papereta.
Els vots falsos es van col·locar inicialment a la part inferior de l’urna, els vots reals van romandre a la caixa superior i no es van comptar.
Tanmateix, l’urna de doble fons només era un dels mètodes utilitzats per a la falsificació, i no el més important.
Antonio García Jiménez ✍️ Al segle XIX, quan es va consolidar l’Estat liberal, les urnes per dipositar el vot eren un element imprescindible, però no n’hi havia a tot arreu. Al món rural, omnipresent llavors a Espanya, s’arribaven a fer servir olles grans de cuina el dia de les eleccions. S’hi llençaven les paperetes com si fossin cigrons, pràctica que va donar lloc a situacions curioses.
El 1849, en un poble de Pontevedra, els membres de la mesa electoral van discutir sobre si un veí havia votat dues vegades. Van acabar de cops i se’ls va trencar l’olla que recollia les paperetes, que van quedar escampades per terra. La votació va ser anul·lada i es va haver de repetir. El diari La Nació, sorprès perquè un recipient casolà hagués servit d?urna, va explicar graciosament l’anècdota:
Tristos, plorosos, afligits i desconsolats, els electors gallecs del districte de la Consolació han acudit a la superioritat perquè faci unes llanes a l’olla gallega que els ha servit d’urna a les eleccions d’un diputat a Corts… És el cas que els fills de la província de Pontevedra van saber que Déu el seu diputat d’una altra porció de fang per poder-li dir algun dia: No esvalotis el cotarro,
Parlador de Satanàs, Recorda’t que ets fang I a ser fang tornaràs!
Als pobles on les olles podien servir d’urnes els cacics solien campar a plaer, per la qual cosa el frau era més fàcil en aquests districtes electorals. Com que l’olla o l’olla és també un guisat que un amaneix al seu gust és natural que la tupinada vingués a significar guisar les eleccions, és a dir, arreglar-les perquè resultés elegit el candidat desitjat. Per analogia amb les tres bolcades del bullit la bolcada d’olla era inflar artificialment les actes electorals amb vots que no havien estat emesos, com llegim en aquesta notícia publicada per L’Època en 1886:
Als qui parlen de la sinceritat que ha presidit les últimes eleccions els hem de dir que a les d’Alcalá Chinchón hi ha hagut substitució d’urna, bolcada d’olla, canvi de noms a les paperetes a presència dels electors i una altra porció d’il·legalitats.
A l’Espanya de la Restauració, en què els partits conservador i liberal es repartien per torn el Govern arreglant el resultat, el terme tupinada estava ja consagrat. El diari El Segle futur ho citava el 1886 amb algunes de les tripijoques usades per manipular les eleccions:
Les actes en blanc, les urnes de doble fons, l’escamoteig de paperetes, el vot dels difunts i la preterició dels vius, i en darrer terme la clàssica sort de la tupinada, faran el seu ofici a meravella, i el cos electoral una vegada més es veurà sorprès amb els miracles de l’urna progressista.
Avui dia tots els processos electorals estan supervisats pels jutges mitjançant les juntes electorals, cosa que garanteix el joc net, però la tupinada va ser durant molt de temps sinònim d’arribar al Govern fent trampes als comicis. Així ho reflecteix aquest dibuix del setmanari satíric El Mentidero, del 1917, en què veiem un polític abocant-se a una olla gegant amb la paraula Poder en majúscules:
Un polític sobre una olla gegant amb la paraula Poder
El 1890 es va aprovar el sufragi universal masculí per a majors de 25 anys. Abans només podien votar els qui tenien cert patrimoni i contribuïen a les arques públiques. Encara que el cos electoral era més gran no va canviar res. Al·ludint a Cánovas i Sagasta, els caps dels partits que feien torns al poder, la revista La Carcajada va compondre aquests versos:
El sàtrapa i el califa, mà a mà i faç a faç, van arreglar la paella del sufragi universal. Els vots es van repartir Amb encert i amb equitat
El diari La Unió catòlica, reia també del sufragi universal i donava la següent notícia:
A qui es farà creure que hi ha hagut eleccions a Albarrasí? Allà, a les nou seccions, les taules de les quals no estaven intervingudes, no hi ha hagut més que tupinada net, però maldestre i grollerament descarregat.
Descarregar una tupinada pogués interpretar-se metafòricament de manera més brutal. Com si el recipient servís per colpejar amb ell els candidats de l’oposició, cosa que recorda la temuda partida de la porra, grup d’homes armats que en dia d’eleccions rondaven pels col·legis per acovardir els votants i que va ser lamentablement cèlebre durant tot el segle XIX.
En aquesta caricatura que va publicar La Carcajada l’abril de 1872, després de les eleccions celebrades uns dies abans, podem veure alguns homes amb porra en una comitiva triomfal que exemplifica tots els mals del sistema electoral:
Comitiva triomfal que exemplifica els mals del sistema electoral
Al capdavant de la desfilada, portada a les espatlles pels beneficiats del sistema i pujada a un embut que simbolitza el cribratge dels vots, veiem Sagasta en la primera i breu etapa en què es va aplicar el sufragi universal masculí. Empenyent un carretó ple de paperetes apareix un dels addictes al poder. Porta la inscripció vots a lengròs, al·ludint a la compra de vots. Un altre porta sobre el cap una caixa plena de paperetes; és l’urna ja arreglada abans de començar la votació. Un altre porta una taula plegable amb els gobelets i els daus de triler. Veiem els candidats i electors de l’oposició detinguts i apallissats, mentre que la Guàrdia Civil i l’Exèrcit garanteixen l’ordre amb la seva presència.
Cap al final de la caricatura també es veu un carro amb la llegenda: dipòsit de vots per a Lázaros, cosa que necessita un aclariment. És una al·lusió al vot dels morts, una altra de les trampes utilitzades per inflar els resultats al gust desitjat. Eren anomenats Llàtzers per analogia amb el Llàtzer de l’Evangeli que ressuscitava. També es deia així als candidats del Govern que eren derrotats a les urnes i se’ls ressuscitava falsificant les actes.
Referint-se a aquesta segona accepció el diari La Discussió va fer un irònic comentari el 1871:
Els diputats a qui nosaltres anomenàvem Llàtzers no van poder ser ressuscitats perquè no van morir, i no van morir perquè la mort suposa la vida, i aquells senyors mai la van tenir com a diputats, perquè mai fossin tals sense la facultat creadora del Govern, que els va formar del fang de les urnes, com Déu a Adam del fang de la terra, segons de manera que, amb més propietat que Llàtzer, els hauríem anomenat Adanes.
Pel que fa al vot dels morts pròpiament dit, el diari satíric Gil Blas deia el següent el 1871 comentant les eleccions recents:
Molts afirmen que a Madrid han votat fins a dos-cents quaranta difunts… Això demostrarà només que fins i tot aquest segle de corrupció i descreïment solen reproduir-se els miracles; però miracles de veritat, autèntics, vivits, i no aquestes paròdies de miracles, aquests miracles de tres al quart, com la sang que es liquida o el Crist que sua… Els difunts surten de les tombes per recolzar el ministeri; això, a més de provar-ne la bondat relativa, és edificant.
Un altre diari satíric i anticlerical, El Motín, va publicar un expressiu dibuix el 1884 amb els morts sortint de les seves sepultures per anar a votar. El gravat porta el títol rotund: Abans de la batalla electoral. Aixecar morts
Dibuix satíric per denunciar el vot dels morts a les eleccions
Per tal de garantir unes eleccions netes i sense frau el Govern d’Antonio Maura va aprovar el 1907 una nova llei electoral. Era una llei reformista en línia amb els afanys regeneracionistes que buscaven acabar amb el caciquisme. La norma introduïa novetats com el sufragi obligatori, l’elaboració del cens per l’Institut Geogràfic i Estadístic en lloc dels ajuntaments i un control més gran del procés per part de l’administració de justícia, tot a fi que no s’adulteressin els resultats.
Amb el vot obligatori s’esperava augmentar el nombre d’electors dels districtes rurals, molts dels quals solien romandre passius. També per estimular la participació es va establir a l’article 29 que no hi hauria eleccions als districtes on es presentés un únic candidat, que quedaria proclamat automàticament, així com a les circumscripcions on es presentessin el mateix nombre de candidats que posats a triar.
Com que per altra banda s’endurien les condicions per ser candidat, l’article 29 va tenir un efecte contrari al desitjat amb el resultat que en cada elecció al voltant d’un centenar de diputats eren proclamats sense competència, cosa que afavoria els anomenats partits del torn, conservadors i liberals, en detriment dels altres.
Un dibuix publicat a la revista Gedeón el 1910 va expressar amb gràcia i mordacitat aquesta situació:
Diputats gats entrant al Congrés per la gatera de l’article 29 de la llei electoral
Amb el títol Música nova amb lletra vella veiem un munt de gats-diputats entrant per una gatera del Congrés denominada Article 29. La imatge del frau es completa amb una olla gegant al costat dels gats que al·ludeix a la tupinada.
Als anys 20 i 30 Gutiérrez, la gran revista d?humor de l?època, contribuirà a suavitzar les tensions socials arrencant somriures amb la seva sornegueria a tot l?espectre polític. Era un humor lleuger, enginyós, amable i amb espurna que fugia del sarcasme i la confrontació.
Un exemple d’això és aquesta caricatura publicada l’abril de 1933 titulada Discutint el vot en què una dona llança la bota al seu marit, que fugint per la casa li diu que li ha demanat el vot i no la bota. L’acudit s’aprecia millor sabent que aquell mateix any les dones votarien per primer cop a Espanya.
Caricatura d’una dona llençant una bota al marit quan li demana el vot
En aquesta mateixa pàgina de la revista Gutiérrez podem llegir un altre exemple d?humor lleuger i broma amb la notícia de les eleccions municipals celebrades al poble fictici d?Arreaparriba:
Les eleccions municipals celebrades diumenge van haver de ser suspeses perquè una encantadora ciutadana que va arribar a votar a dos quarts de dotze va començar de xerrameca amb els interventors i amb el president de la taula, i galanteo va, flirteig ve, pessic va i bufeta ve, van donar les deu de la nit i no s’havia pogut reprendre. La cua d’electors arribava al poble proper. Es prenia unes copes i tornava al col·legi electoral, on encara seguia el flirteig amb la veïna. En vista de tot això, la cua tornava a arribar-se fins al poble del costat. No se sap quan es repetiran les eleccions a aquesta localitat; però, sens dubte, esperarem que l’encantadora ciutadana es casi o es mori, perquè si no, no hi ha forma. A més, que la cua d’electors està fatigadíssima de tant de caminar.
BIBLIOTECA NACIONAL D’ESPANYA
BELLATERRA.CAT 