Bellaterra, 4 d’agost de 2024
“El diner mana sempre; qualifica i santifica; fa dolent el bo i torna bo el dolent… Però encara resten illes on unes fonts d’aigua fresca encenen torxes i l’oracle dóna respostes convenients, al contrari de les ambigüitats que s’observen a la majoria de paratges on les idees necessàriament han de venir avalades per victòries”.
JOAN BROSSA✍️La pintura d’Amèlia Riera comença a mitja llegua a ponent de la muntanya de Disclècia i acaba davant de Tell-el-Alkim; està foradada des de la seva base i plena de grutes sepulcrals. Les que són més allunyades de la superfície de la terra són les que estan més adornades, més ben traçades i construïdes. Tenen una porta oberta a l’Orient que descobreix una sala formada per línies rectes i sostinguda per pilars i columnes. Al fons, l’estança és plena de pous que varien de profunditat. Allà és on es troben les sèries de quadres de més interès; són com miralls o finestres d’una estranya intemporalitat. Pasturen ramats de cabres per aquestes muntanyes i ben a prop de profundes cavernes: justament allà dins es va descobrir el primer oracle, però s’ignora quines deïtats hi van ser consultades.
Amèlia Riera està asseguda en un trípode metàl·lic davant l’entrada de la galeria, cosa que li permet de respirar el vapor que surt de l’interior. Els tres peus estan fermament assegurats sobre una roca. El nom de pitonissa deu venir segurament de la serp pitó morta per algun déu o deessa. La gent s’acosta a la gruta per adquirir coneixements o arribar al poder de les arrels més fondes. Amèlia Riera va obtenir, fa anys, aquesta dignitat. Tot el misteri que es necessita, diuen, no consisteix sinó a acostar-se a la gruta i rebre el vapor que se’n desprèn. No cal el triangle de cap pacte ni cal haver caminat gaire temps d’esquena.
Seguint la columna que serveix de senyal, Amèlia Riera us mostrarà les seves obres, perquè l’autèntica passió de l’home, en el seu llarg viatge per la Terra, ha estat sempre allò que li és desconegut. Sense això no crec que la vida tingui gaire sentit. I certament, per dir-ho d’alguna manera, l’art posa l’infinit a nivell de l’home, quan l’artista demiúrgic travessa la forma i toca fons al cim de la seva pròpia identitat; o quan capgira la forma, i el fons puja a la superfície. Més que prendre la mida de coses concretes, l’atreuen espais oberts on les preguntes racionals no tenen res a fer. I on predominen els dubtes, comencen els enigmes. Certes veritats no arriben a través del pensament lògic.
L’obra d’Amèlia Riera és d’una estranya persistència en el temps perquè, alhora que actualitza el passat, deixa endarrera el futur. I la prova és que ella té el costum de no datar els quadres.
És cert que molts productes que es posen a la venda són com són i no com haurien de ser. La religió es torna pedant i burocràtica, com tot partit polític se sol tornar inoperant. I l’avantguarda, acadèmica! Actualment estem patint aquests efectes. El diner mana sempre; qualifica i santifica; fa dolent el bo i torna bo el dolent… Però encara resten illes on unes fonts d’aigua fresca encenen torxes i l’oracle dóna respostes convenients, al contrari de les ambigüitats que s’observen a la majoria de paratges on les idees necessàriament han de venir avalades per victòries.
En cert sentit, l’art d’Amèlia Riera estimula la imaginació de tal manera que propicia aquella «transmutació interior buscada pels alquimistes.
La ventrilóquia havia activat velles creences en forma d’una segona veu que va prendre el caire d’endevinació. Igualment podríem dir que els quadres de l’Amèlia també semblen dictats per una segona veu, en aquest cas la veu d’un esperit familiar perdut a través dels segles. JOAN BROSSA
BELLATERRA.CAT 