Bellaterra, 18 de maig de 2025
“Confitura és la fruita confitada que es prepara trossejant-la a petits bocin. La mermelada és reduïda a polpa i sucre, que són barrejats íntimament“.
LLUIS TORRES| Segons ens recordava en Josep Maria Espinàs, la confitura i la melmelada són dues germanes, evidentment, però no pas bessones. La confitura és la fruita confitada que es prepara trossejant-la a petits bocins, i de fet és una «conserva».
La melmelada, en canvi, no és considerada una conserva, perquè el procediment emprat per a obtenir-la fa que la fruita modifiqui el seu gust i també el seu valor nutritiu; en aquest cas, la fruita ja no és conservada en trossos més o menys petits com en la confitura, sinó que és reduïda a polpa i sucre, que són barrejats íntimament.
L’hivern és una bona època per a menjar confitures i melmelades, perquè com a compensació d’haver perdut altres qualitats la fruita enriquida amb sucre té un notable valor energètic.
De quan Espinàs era infant, recordava els versos de Josep Carner (*) que diuen:
Diu Iris a Mirtila:
–Amiga, jo no sé… ¿tants d’albercocs hi deixes al vell albercoquer?
-Oh Iris, prou m’agrada menjar-ne pels camins fent festa a la dolcesa que em raja boca endins.
Però l’hivern arriba, i vora el foc rabent sentim a la teulada ballar teules i vent.
I, bell atzar, la mare veient-nos entristits, i com freguem els nassos, i com bufem els dits, ens porta, riolera, quan cau la neu a flocs, un pot amb confitures de préssecs i albercocs.
Per a mi, aleshores, Iris i Mirtila no eren noms que poguessin correspondre a noies concretes, arrenglerables amb germanes, cosines o amiguetes, sinó personatges misteriosos, de fora d’aquest món; en canvi, quina gràcia tan real em feia allò de «i com freguem els nassos, i com bufem els dits, que era el retrat de la meva experiència de braser i de penellons…
Font: Del rebost i de la taula, Editorial Pòrtic, 1975, Omnium
(*) Josep Carner va néixer a Barcelona el 1884 i va morir a Brussel·les el 1970. Fou poeta, periodista, autor de teatre i traductor català. Va utilitzar nombrosos pseudònims, fins a quaranta-nou, especialment en articles i textos per a publicacions i com a traductor; els més destacats serien: Bellafila, Calíban, Joan d’Albaflor, Joan Sitjar, Virgilius, Plautus, Two, Pere de Maldar.
Conegut com el príncep dels poetes perquè, amb la seva obra poètica, va situar la poesia catalana a l’alçada de la poesia europea del seu temps, emplenant amb la seva saviesa i la seva habilitat els buits a què segles d’abandonament del català com a llengua de cultura l’havien forçada, envigorint les troballes dels seus mestres anteriors (especialment, Jacint Verdaguer, Joan Maragall i els poetes de l’Escola Mallorquina) i aportant-hi la gràcia del seu inconfusible estil. En les seves poesies uneix la tradició literària europea des de la clàssica de Francesco Petrarca fins a la pròpia catalana passant per l’obra dels romàntics anglesos i la poesia didàctica francesa del xviii, una tradició filtrada pel seu talent individual que li permet assolir una gran perfecció lingüística i un estil molt personal que amoroseix amb components de delectada contemplació i distanciada ironia un pensament d’humilitat franciscana i d’inconfessat escepticisme quant a la condició humana.
BELLATERRA.CAT 