BELLATERRA.CAT

Bellaterra, 16 de maig de 2025

“Aconseguir una estrella no garanteix la seva permanència en el temps, perquè aquest reconeixement no té caràcter vitalici, encara que alguns així ho creguin”. 

Perdre una estrella Michelin, per Antonio Cancela (*), col·leccionista de guies Michelin

En cada edició anual de la guia Michelin es despengen molts restaurants, mentre, paral·lelament, altres aconsegueixen entrar.

Cada celebració deixa una estela de perdedors i guanyadors en el panorama gastronòmic competitiu, perquè, si ja és difícil arribar a la fama, més difícil és mantenir-se a la carena de l’onada.

Aconseguir una estrella no garanteix la seva permanència en el temps, perquè aquest reconeixement no té caràcter vitalici, encara que alguns així ho creguin.  Amb cada edició anual s’inicia una nova carrera per guanyarse-la, o per preservar-la, i són única i exclusivament els inspectors de la guia els qui, amb cada visita, realitzen l’avaluació mitjançant objectives proves de taula, per garantir el manteniment dels estàndards de qualitat de l’acreditada guia.

Aquesta pèrdua del reconeixement és una mostra de com és de difícil mantenir-se, fins i tot per als més grans.  Com a exemple, cinc dels més prestigiosos restaurants francesos van perdre la seva tercera estrella.  És el cas del Grand Vefour (París), el Cote D’Or (Saulieu), l’Auberge de l’Ill (Illhaeu-sern, el Paul Bocuse (Lió) i el Georges Blanc (Vonnas). Tots ells van brillar al firmament gastronòmic i després van haver d’assumir la pèrdua.

Això evidencia el meticulós treball dels incògnits inspectors i el nivell d’exigència per mantenir la possessió de la tan anhelada estrella, cosa que ennobleix la reputació de la meva estimada guia Michelin.

(*) Antonio Cancela Va començar a col·leccionar guies Michelin el 1980. Antonio José Cancela (Carballo, la Corunya, 63 anys) té 960 exemplars de més de 40 països.  Aquest llicenciat en Dret explica que l’afició li va arribar quan sortia amb els seus pares, propietaris de la concessió de Renault per a la Costa da Morte, i el seu germà en ruta a descobrir restaurants.  A poc a poc va anar entrant al món el col·leccionisme, adquirint exemplars a fires i llibreries d’antic.  Sap què porta invertit, encara que la quantitat, assegura que és secret d’Estat.  Dels tresors que guarda, prop de mig centenar en una caixa forta d’un banc, en dóna pinzellades: el número més antic és el de la primera guia francesa del 1900, de la qual es van editar 32.909 exemplars que es van regalar a conductors i ciclistes, i el preu dels quals pot rondar avui els 40.000 euros.  Cada any, té un seient reservat a la gala de lliurament de les estrelles Michelin.