“La meva aportació pot servir per situar el moment i la raó d’aquesta silueta que durant uns quants anys va ensenyorir aquest bocí de Bellaterra, un cigne cisellat en un xiprer d’amunt d’una peanya de tres prismes, un de quadrat, un de rectangular i un de piramidal o mig piramidal esculpits a tisora de poda” IGNASI RODA FÀBREGAS
Ignasi Roda Fàbregas i el seu llibre Bellaterra 1930-2005, Crònica de 75 anys
LA MORT DE SIGNE
L’entrada de Wikipèdia de Viot cita encertadament la fon de l’Enciclopèdia Catalana que diu que: L’Art topiària és una pràctica de la jardineria que consisteix a donar formes artístiques a les plantes mitjançant l’esporga. El seu origen es troba en la jardineria dels romans i va continuar durant el Renaixement italià, fins a arribar al punt culminant amb André Le Nôtre* realitzador dels jardins de Versalles el 1662, que va donar a les plantes formes còniques i piramidals.
El disseny de les estacions de la línia Ferrocarrils de Catalunya (FCC actualment FGC), impulsada per Carles Emili Montañés i Criquillon** (1877-1974) i que unia Barcelona i el Vallès Occidental, contemplava la incorporació de zones enjardinades junt als edificis de les estacions de certa singularitat.
El fet que Bellaterra fos anunciada com a Ciutat Jardí donava peu a la idea de dissenyar un jardí seguint l’estètica del moviment urbanístic d’Ebenezer Howard*** (Londres 1850-1928) que preconitzava l’Art Topiària com a part fonamental del seu projecte. Si ens fixem en la fotografia del citat article de Viot, veurem que el xiprer escultura connecta visualment amb l’Av. Joan Fàbregas, aleshores Av. Central, és a dir que hi havia una voluntat estètica i paissagística d’unir l’estació amb la urbanització.
IGNASI RODA FÀBREGAS (Cronista de Bellaterra)
Vista aèria. Pel fet que l’hostal ja compti amb tota l’edificació feta, podem datar la fotografia de finals dels 50 primers dels 60. El 1962 es van començar les obres per a asfaltar la carretera B-V1414 des de l’Av. Marcet. En la foto encara es pot apreciar el xiprer/cigne i fins i tot el disseny de les altres parts enjardinades de lestació. És evident que la intenció dels ferrocarrils era la d’integrar tota l’estació a la plaça.
*André Le Nôtre (París, 12 març del 1613 – 15 de setembre del 1700) fou jardiner del rei Lluís XIV de 1645 a 1700 i va tenir sobretot com a tasca concebre la disposició del parc del palau de Versalles, però també el del Château de Vaux-le-Vicomte i del Château de Chantilly. Era un famós cortesà i aconseguí fer amistat amb Lluís XIV. Va ser l’autor dels plànols de nombrosos jardins a la francesa.
**Carles Emili Montañès i Criquillion(Barcelona, 1877 – Madrid, 1974) va ser un enginyer industrial que treballà en dues companyies de tramvies de Barcelona, tingué un paper important en la fundació de la Barcelona Traction, Light and Power i de Ferrocarrils de Catalunya (1912). Fou president de Ferrocarril de Sarrià a Barcelona (1911), Governador Civil (1919), diputat al Congrés dels Diputats. En la dècada de 1940 recolzà a Joan March en el seu assalt a la Barcelona Traction. També fou president del Cercle Català de Madrid durant els anys seixanta.
***Ebenezer Howard(Londres, 1850 – 1928) fou un arquitecte i urbanista, autor de Garden Cities of Tomorrow, obra on exposa una utopia basada en la ciutat-jardí o en l’harmonia entre el món urbà i la natura. La publicació del llibre va propiciar la fundació del Garden City Movement. El seu pensament està influït per Edward Bellamy, Robert Owen i Walt Whitman i és patent en l’obra d’arquitectes posteriors com Frank Lloyd Wright.
Proposava edificar ciutats de mida petita, estructurades al voltant de barris o suburbis envoltats de camp però prou propers els uns als altres com per gaudir d’una àmplia gamma de serveis. Cada barri havia de ser econòmicament autosuficient i governat pels mateixos habitants. A cada barri, els serveis se situarien envoltant les illes de cases, amb preus assumibles per totes les classes socials. Estarien protegits d’ampliacions fruit de l’especulació per un sòl no edificable de propietat comunal. Es van intentar aplicar les seves idees al disseny de la ciutat de Letchworth.
També va defensar l’ús de l’esperanto com a eina de comunicació universal, idioma que va emprar en alguns discursos públics.
“Qui no recorda aquell equip de gala del F.C.Barcelona, entrenat pel mister Laureano Ruiz? Ell mateix ens va recordar la seva alineació sobre un paper de carta, al restaurant La Taula de Barcelona:
Sadurní, Rifé, Costas, Migueli, De la Cruz, Neeskens, Marcial, Asensi, Reixach, Sotil i Cruyff
Laureano Ruiz, entrenador de futbol del primer equip del Barça l’any 1976, amb Francesc Pérez, propietari del restaurant La Taula, de 1994 a 2015
Laureano Ruiz Quevedo (Escobedo, 21 d’octubre de 1937) va ser jugador professional de futbol i més tard entrenador, sent el FC Barcelona el club més important al qual va dirigir, l’any 1976. Va arribar per substituir Hennes Weisweiler, gràcies al seu coneixement del club barcelonista, ja que era un home de la casa. Després d’ell, va tornar al club Rinus Michels.
BIOGRAFIA
Laureano Ruiz Quevedo (Escobedo de Villafufre, Cantàbria, Espanya, 21 d’octubre del 1937) és un exfutbolista i entrenador espanyol, sent el FC Barcelona el club més important al que va dirigir, el 1976.
Porta entrenant des de fa més de 50 anys. Als 15 entrenava un equip de barri, en què militava Vicente Miera. Als 18 jugava al Racing de Santander i entrenava els juvenils, que havien estat els seus companys. Als 24 va passar a la Gimnàstica de Torrelavega, seguint com a entrenador dels tres equips juvenils del Racing (quan tots dos equips s’enfrontaven, Laureano vivia una situació que, potser, ningú no ha conegut), als 28 anys va deixar de jugar per entrenar el Racing professional (era el tècnic més jove d’Espanya).
La seva activitat futbolística
Jugador i entrenador, ha transcorregut principalment al Racing (22 anys), Barça (8 anys), Celta de Vigo i Escola Municipal de Santander (21 anys). És l’únic tècnic que ha dirigit en totes les categories, des de Primera Divisió fins a Benjamins, passant per Segona A i B, Tercera, Juvenils… Amb el Racing i el Barça ha estat 7 vegades campió d’Espanya.
La seva llarguíssima carrera com a tècnic fa que siguin més de 25.000 els jugadors que ha dirigit –rècord mundial?–, alguns internacionals com Cruyff, Neéskens, Marcial, Rexach, Migueli, Asensi, Sotil, Sadurní, Costes i de la Creu (Barça). Manolo, Castro i Ademir (Celta). I Sampedro, Damas i Quique Setién (Racing).
També són moltíssims els que es van iniciar amb ell, arribant a la cúspide del futbol: Miera, Zaballa, Joan Carles, Aguilar, López, Sánchez, Fortes, Carrasco, Calderer, Ferrer, Ivan De La Peña, Ivan Helguera, Munitis (tots internacionals), Chinchón, Fernández, Zoco, Càndido, Moratalla, Manolo, Corominas, Moret, Durán, Salva, Lluís Helguera, Ismael, Jonathan Valle, Matabuena, Cristian, Juanjo, Samuel, Marcano, Edu Bedia i molts més.
Actualment és director de l’Escola Municipal de Santander.
Laureano Ruizva treballar a les categories inferiors del Barça els anys setanta i vuitanta. També va destacar la seva tasca al futbol base a través del Consell de l’Esport de la Generalitat de Catalunya fins al 1987, quan va rebre una oferta del Racing de Santander per a encarregar-se de la seva escola de futbol.
Es va especialitzar en la formació dels futbolistes joves, havent publicat diversos articles en diaris com ara El Diario Montañés, El País i Mundo Deportivo.
“De la Plaça de Catalunya a Les Planes el viatge agafa totes les característiques d’una proesa digne de cronometratge, de calvari perfecte i sense atenuants”.
DIUMENGE A LES PLANES
Els dissabtes, al despatx, el magatzem, la fàbrica o l’oficina, aprofitant-se d’uns segons d’absència obligada del que vigila, dringa invariablement una veu que proposa, amb aires d’haver fet la gran descoberta : -I si demà anàvem a passar el dia a Les Planes? Immediatament sorgeix la colla, se’n designa el «cap», s’escull el punt de concentració dels espontanis excursionistes (!); la iniciativa, en fi, pren forma i resta sotmesa a una organització determinada. L’endemà tot plegat es converteix en un equip de pantalons blancs, unes quantes bandes d’excursió pèssimament cenyides, uns quants turmells de noia creuats amb la veta blanca de l’espardenya, uns «pullovers>> descolorits i heroicament passats de moda, el matrimoni feliç i pantagruèlic que a còpia de fontades i costelles a la brasa ha arribat a posseir una idea pròpia sobre l’excursionisme, atapeint-se platxeriosament davant les finestretes dels Ferrocarrils de Catalunya.
Ja a l’andana i un cop obertes es portes automàtiques, els vagons es farceixen vertiginosament de gent, coves de menjar i un xivarri tant o més important que la gent i e’s mateixos coves de menjar. L’atmosfera esdevé, en justa conseqüència, particularment espessa i perfumada de brillantina de baixa qualitat.
De la Plaça de Catalunya a Les Planes el viatge agafa totes les característiques d’una proesa digne de cronometratge, de calvari perfecte i sense atenuants.
Els revisadors opten sempre per aquell posat fatalista davant del qual el més prudent i recomanable por als passatgers són aquells circumstancials i no precisament comprometedors mots de comprensió:
-Vostès, els pobres empleiats, en dies així deuen arribar al vespre allò que se’n diu rebentats…
L’empleat sempre abaixa un moment les parpelles amb la desolada identificació del que comprèn que li acaben de posar el dit a la llaga.
Els que, degut a les empentes, es veuen obligats a resignar-se a les quatre parets austeríssimes de la «perrera» per a fer el viatge de Les Planes, procuren, si més no, treure un brillant partit de la seva situació humorísticament privilegiada. Els més discrets ho celebren amb acudits més o menys aguts (predominen els darrers), que tenen la delicadesa de no fer-vos-els escoltar a desgrat. Els altres – els indiscrets, s’entén procuren excellir en les més intrincades imitacions animalístiques, i a voltes fins arriben a fer-se mereixedors de sinceres i prolongades rialles d’admiració.
Potser és per això que el que signa aquestes ratlles sempre que en un espectacle de circ, o en un simple programa de varietés, descobreix un hàbil imitador de lladrucs, posem per exemple, hi associa invariablement el record d’aquestes «perreras>> dominicals, atapeïdes de públic, del tren de Les Planes.
Fóra curiós que un dia, un d’aquests repòrters per als quals l’ofici no sembla oferir entrebancs, arribés a demostrar-nos d’una manera evident el nombre de remarcables i excellents imitadors de grinyols animalístics que varen sentir-se posseïts, per primera vegada, s’entén, d’aquest do de la natura tot viatjant dins un d’aquests modestíssims compartiments destinats al transport de la fauna canina.
Sovint, quan us entreteniu elaborant l’itinerari d’alguna excursió, hi ha qui us interromp les oracions per a demanar-vos: -Ja hi trobarem alguna font?
Evidentment, per un excursionista o simple aficionat a les arrossades sota els pins, una font és una cosa que satisfà plenament totes les ambicions d’un dia passat lluny de l’asfalt de la ciutat amb totes les grisors i misèries de la vida de suburbi compreses.
I bé, a Les Planes aquest problema de sunia transcendència fou d’immediata i sorprenent solució. Els propietaris de bars i restaurants, amb el cop d’ull infallible que so’s proporciona una gelosa vigilància del calaix, comprenent que una simple font d’aigua corrent, amb les corresponents pseu-do-propietats medicinals pomposament anunciades, podria convertir-se perfectament (i no és joc de mots) en una admirable font d’ingressos, cuitaren a furgar la terra i a sollicitar la collaboració del primer lampista.
En l’actualitat, mig per obra dels cartells anunciadors, mig per obra de la superstició popular que penja prestigioses teranyines damunt les coses més banals i absurdes, a Les Planes hi ha fent, naturalment, les excepcions del cas un prodigi d’aigües medicinals (amb el corresponent comptador) que fan les delícies dels addictes a aquelles escaients contrades i que adhuc han sabut conquerir-se un lloc d’honor en bon nombre de taules de la nostra petita burgesia.
Tanmateix, ací i allà, la fe segueix avançant pausadament, tot obrint-se pas amb la mística blancor del seu bastó de cec…
Cada diumenge Les Planes es desvetlla amb el fum blau de les primeres costellades. A voltes aquest fum s’hi remarca tan prodigament que fins arribeu a confondre amb la fina boirina matinal entelant el perfil de totes les coses. Sota el verd tendre dels pins, contrasten unes colles bigarrades esquinçant l’apacible pau de la muntanya amb un tros pèssim d’entonació de qualsevol cuplet del moment. El xivarri, però, el dinamisme àcid i pintoresc dels que transiten joiosament per Les Planes nо aconsegueix la seva màxima maturitat fins als voltants del migdia, quan l’aire us arriba embolicat amb les olors coents dels sofregits que espeteguen furiosament dins les cassoles de terrissa. Llavors aneu veient:
Un senyor amb guardapols quina estupidesa el guardapols quan no compta amb el teló de fons d’uns prestatges que el justifiquin! bufa, grotesc, de quatre grapes, uns troncs que semblen disposats a abrandar-se.
Una parella d’enamorats s’endinsen cap al bosc, les mans enllaçades, a la recerca d’un feix de llenya i que en alguna cosa bé podem permetre’ns una certa experiència, retornaran sense feix de llenya.
Sota la coberta canyes i fullaraca d’una font, dansen diverses parelles al compás de la música sincopada d’un manubri ple de xacres que tracta de ressuscitar, disgraciosament, els moments més ensucrats de qualsevol sarsuela sobrevivent del segle passat.
Plora una criatura des del fons d’un cove.
Passa un pom de noies cantant una cançoneta castellana d’una carrineloneria incontestable.
Tres mitjos excursionistes diem mitjos perquè les bandes i els pantalons d’excursió confraternitzen amb el capell i l’americana de carrer que completen llur indumentaria discuteixen sobre les possibilitats de l’Estatut, tot infiltrant al greixós bot de vi un alarmant moviment de circumvallació. Les noies del trapezi xisclen amb les cames al vol.
Aquesta és l’hora de les confidències i de solidificar amistats. -No li sobraria pas un retallet de ceba a vostè?
Al cap d’una estona i quan la ceba ja deu haver complert abastament les seves altes funcions culinàries, la generosa donant es creu en el dret d’encetar una conversa entre monotona i familiar:
-Al meu marit, aquí on el veu (l’alludit enretira els ulls del diari com pressentint l’excessiva intimitat de la confidencia) l’arrès li agrada ben cruet. Encara el so groc d’un acordeó (la frase és d’En Josep Pla) que us l’imagineu cargolant-se com un gat mandrós i sensual. Els trets aixafats del tir de colom ressonant dins una fondalada.
Per entremig d’unes branques de pi desesperat constateu el lliscar del tren elèctric, talment una prodigiosa joguina mecànica. Uns xicots amb samarreta d’esport i pantaló blanc literalment beguts treuen ingènuament el cap des de les escenográfiques altures d’una avioneta de fotògraf. Algú que tracta de posar una mica de concordia entre els que juguen al camp de futbol xiula enèrgicament, amb la clàssica energia del que lluita inútilment per imposar-se.
Per una associació d’idees que no creiem necessari exposar, tot plegat, tot aquest ambient fresc i generós que es respira a Les Planes us actualitza el record de les millors teles d’En Colom. Es un record, però, estilitzat i que contrasta eloqüentment amb els ribets de fals modernisme i d’aplec mistificat que us ofereix qualsevol indret dels més concorreguts de Les Planes.
I és que des del punt de vista purament pintoresc o simplement decoratiu, sempre esdevindrà més graciosament alada una multitud sobreeixint sota la vela blanca i lluminosa d’una tartana que no pas una altra multitud numèricament superior, abigarrant-se geomètricament en una vulgar andana d’estació.
El progrés tendeix a l’estendardització més despietada i en la seva vertiginosa conquista no existeixen concessions ni per a pàtines més venerables ni per a les velleitats més tèbiament perfumades de pergamí i auca vuitcentista,
Fet i fet, aquesta és, potser, l’única objecció seriosa i vagament sentimental que pot velarnos el clixé optimista de qualsevol diumenge passat sota l’ombra dels pins de Les Planes.
MANUEL AMAT
Font: Revista Mirador, nr.177, 23 juny 1932, Biblioteca de Catalunya
BELLATERRA.CAT 