Bellaterra, 25 d’abril de 2025
✍️ Amic lector, si gaudeixes –és un dir– d’una certa vellesa, si has creuat la frontera dels setanta o els vuitanta i ets fill natural o adoptiu de la Gran Encisera , probablement de petit havies sentit dir als teus pares: “Si no et portes com Déu mana, t’enviarem a l’Asil Durán.
JOAN DE SEGARRA/LA VANGUARDIA, Barcelona, 24 d’abril de 2025
L’Asil Durán, creat a finals del XIX per l’empresari i mecenes Toribio Durán, és, és clar, el que anomenem o anomenàvem un reformatori. A partir del 1890 passa a dependre de la Beneficència Municipal, amb una reserva de 200 places, i del Tribunal de Menors. Quan amb els meus pares vam tornar de França el 1942 vam anar a viure a la Bonanova, a quatre passes de l’asil, situat al passeig del mateix nom, al final del carrer Vilana, on avui hi ha la clínica Teknon.
Sobre la “negra nit” res no supera l’Asil Durán que surt a l’obra de Michel del Castillo
De la parròquia de l’Asil Durán en recordo un parell de criatures, amics, ja morts: Paco, 12 anys, responsable d’haver robat part de la coberteria de plata de la seva àvia materna, i Maurici, 10 anys, acusat de punxar-li el culet a l’estimat de la seva mare amb una navalla.
La gestió de l’Asil Durán va caure en mans de la congregació de Sant Pere ad Vincula (en català Sant Pere entre cadens) fundada a Marsella l’1 d’agost de 1839 pel pare Carlos José-María Fissiaux (que va voler ser per als joves marginats i maladaptats un “Àngel Alliberador”). Doncs no. A l’Asil Durán se n’anava més a missa que s’aprenia a llegir i escriure, i si algú s’alliberava eren els germans. De què? De la seva brutalitat: els germans assotaven les seves víctimes amb un cinturó fins a deixar-los els collons i les orelles com a tomàquets, o bé els follaven per una doble ració de pa o, en el cas dels favorits, estalviant-se les classes i compartint el llit i els capricis dels caps de l’asil-quarter.
Eren els anys de “la negra nit”, els 15 primers anys del franquisme. Sobre aquesta “negra nit” no hi ha literatura que superi l’Asil Durán que apareix a les pàgines de Tanguy de Michel del Castillo. Michel del Castillo (Madrid, 1933) era fill de pare francès i mare castellana, de molt bona família. Al 36, la mare era una periodista d’esquerres, “passionària”, i el marit se’n desfà i de la criatura. Després serà la mare qui es desfarà del seu fill a canvi de la llibertat, i el nen Tanguy caurà en un camp de concentració alemany abans de agafar-lo a l’Asil Durán… Total, que el 1957, Michel del Castillo publica, en francès, Tanguy (Julliard), on ho explica tot i és traduït a 24 llengües. Aquí, és clar, silenci. El llibre no es traduirà, al català, fins al 1994, a Andorra la Vella (Simit Editorial), amb un pròleg de Manuel Vázquez Montalbán, que escriu: “Si em preguntaven per obres literàries que donen testimoni suficient de la postguerra espanyola, triaria gairebé automàticament tota la narrativa de Joan Marsé” i, afegeix, “ jo considerava mestís, em refereixo a Tanguy , la novel·la del nen Tanguy”.
Comparteixo l’opinió de Manolo: Marsé, Tanguy i afegiria al mateix Manolo. Al costat d’André Pieyre de Mandiargues, l’autor de La Marge (Gallimard, 1967), la millor obra, al meu entendre, sobre la Barcelona de “la negra nit”, “quan li stupide Goded voulut à Barcelone tenter li coup qui réussissait à Séville pour le Pieyre, inventor del furhoncle, barreja de Führer i de furóncol, és a dir, Franco.
Al meu germanet, Lluís Permanyer, els barcelonins li devem la placeta que ocupa Pieyre al barri del Raval, però, com s’explica un que al costat d’aquesta placeta n’hi hagi una altra per “el gran poeta” (sic) “que els catalans no gosaven fer-ho”?
André Pieyre solia dinar a Casa Leopoldo (Sant Rafael, 24) amb la putilla Juanita, de Medinaceli. Per a André, Casa Leopoldo era “Los Leopoldos”, i allà va enviar un original de La Marge quan va aparèixer, amb unes paraules afectuoses que han desaparegut del restaurant, al costat de la seva foto i l’homenatge que se li va fer a la seva filla Sibylle en què es veia Mendoza, a Félix de Azúy, a Félix de Azúa, a Félix de Azúa. De Casa Leopoldo no en queda ni la foto del vell Leopoldo i el seu fill L’Exquisit , que era a l’entrada del local.
Però em diuen, que segueixen les tertúlies, que es recorda a Manolo, se’l cuida. M’alegro. I tant de bo es parli també de Tanguy i de Marsé, i del gran André Pieyre de Mandiargues, el de “Los Leopoldos”. S’ho mereixen, ens ho mereixem.
Per què he tret avui el tema de Tanguy es deu preguntar el lector. Molt senzill: perquè Michel del Castillo se’ns va morir el 17 de desembre passat, als 91 anys, i cap mitjà de comunicació, és un dir, literari d’aquest país ens en va donar la notícia. Descanseu en pau.
Font: LA VANGUARDIA, Joan de Sagarra
BELLATERRA.CAT 