Bellaterra, 26 d’abril de 2025
“Alliberat el 1945 per les tropes russes, la Creu Roja el va conduir fins a la frontera espanyola a Sant Sebastià, des d’on va intentar trobar els seus parents a Barcelona. Com a suposat orfe, fill de «roja» va ser internat a l’Asil Duran, un reformatori del qual va fugir el 1949”.
Michel del Castillo, (Madrid, 2 d’agost de 1933 -Sens (Franca), 17 de desembre de 2024). Escriptor francès l’ascendència espanyola del qual va resultar decisiva. Va morir a Sens, al departament de l’Yonne, el dimarts 17 de desembre, als 91 anys.
Va néixer a Madrid el 1933 com fill d’un ric terratinent francès, Michel Janicot i d’una noble espanyola Cándida Isabel del Castillo simpatitzava amb el Front Popular i el moviment republicà. El 1935 son pare va abandonar la família i tornar a França. Tot i la seva militància republicana, Isabel del Castillo va ser empresonada pels republicans entre 1936-1937, per haver qüestionat la sort dels presoners polítics. Va ser locutora de la ràdio de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i condemnada a mort pels franquistes.
Mare i fill van reeixir a fugir cap a França abans l’arribada de les tropes rebels de l’Exèrcit Nacional. A l’inici, el pare va ajudar-les financerament però en començar la Segona Guerra Mundial van denunciar-los i van ser internats al camp de Riucròs, prop de la ciutat de Mende. Després d’un intent de fugida, Michel va ser enviat al camp de Mauthausen-Gusen a Alemanya al qual va sobreviure.
Alliberat el 1945 per les tropes russes, la Creu Roja el va conduir fins a la frontera espanyola a Sant Sebastià, des d’on va intentar trobar els seus parents a Barcelona. Com a suposat orfe, fill de «roja» va ser internat a l’Asil Duran, un reformatori del qual va fugir el 1949. Va passar un temps a un col·legi de Jesuïtes a Úbeda on va aprendre llatí i grec i descobrir la literatura gràcies al pare Mariano Prados (que apareix com a Pardo a la seva novel·la Tanguy). Després va sobreviure amb feines malpagades a les fàbriques de ciment de Catalunya, va escriure diverses vegades a son pare, sense mai rebre qualsevol resposta. Va ensenyar francès a Osca, començar a Saragossa un estudi no acabat per causa de malaltia i tornar cap a França el 1953, però el seu pare va repudiar-lo. Per sort, va ser acollit pel seu oncle Stéphane del Castillo i la seva esposa, d’origen alemany, Rita. Des del 1955 va estudiar ciències polítiques i psicologia a La Sorbona. Va graduar-se el 1957 i al mateix any va sortir Tanguy, el seu debut literari, una obra força autobiogràfica. En comparar les seves experiències als camps de concentració alemanys amb l’Asil Duran a Barcelona, va condemnar severament l’hipocrisia ignominiosa dels germans de Sant Pere ad vincula:
“…Els alemanys es mantenien fidels a un sistema matant presoners. Eren monstres fets d’una peça. Mentre que els germans combregaven cada matí. ” (Michel del Castillo, Tanguy)
Era membre honorari de la junta de l’equivalent francès de l’associació Dret a Morir Dignament. El 12 d’abril del 1997 va ser elegit membre de la Reial acadèmia de llengua i de literatura franceses de Bèlgica, com a successor de Georges Duby (1919-1996).
Obres publicades: Tanguy (1957), Les louves de l’Escurial (1964), Les écroux de la haine (1970), Le silence des pierres (1975), Le sortilège espagnol (1977), La nuit du décret (1981), La gloire de Dina (1984).
Dotat d’una memòria prodigiosa que va alimentar tant les seves novel·les –on Espanya, les figures paternes i maternes són omnipresents– com els seus assajos –nodrits per una profunda meditació sobre totes les formes d’art i el paper de l’artista–, l’home no concedeix res a la seva pròpia trajectòria, repetint ad nauseam:
“No tinc cap altra biografia que els llibres, els que em van fer i els que vaig fer”.
Aquell que es veu a si mateix com a “fill de les paraules” ha triat, doncs, el seu llinatge afirmant ser Dostoievski, i reconeixerà el seu deute en un assaig important, El meu germà idiota: “Sóc, Fedor, una de les teves criatures. Vaig començar com un d’aquells nens meravellats que turmenten els teus llibres”. Michel del Castillo va “naixer” doncs a l’Asil Duran, en un sinistre reformatori juvenil barceloní, quan l’adolescent llegia Contes de la casa dels morts. La seva primera novel·la, Tanguy (Julliard, 1957), explica la història d’aquests anys de calvari.
La infància de Michel Janicot del Castillo va ser abominable. Tot i que va néixer el 2 d’agost de 1933 a Madrid, on el seu pare Michel Janicot treballava a l’oficina del Crédit Lyonnais, va romandre allà sol amb la seva mare Càndida-Victoria-Isabel del Castillo quan la situació de la jove República es va tornar fràgil. Instal·lat a Clermont-Ferrand, el pare, executiu de vendes a Michelin, torna inesperadament a recollir la seva família i descobreix que la seva dona s’ha retrobat amb una antiga amant. Se’n va sol.
Profundament involucrada en el moviment republicà espanyol, la Càndida andalusa va ser empresonada el 1936, a l’inici de la Guerra Civil. El nen pateix de malnutrició i emmalalteix. Finalment, la vigília de la victòria franquista, va fugir a València amb la seva mare, que havia estat condemnada a mort, i després a França.
Sang i tinta
Des dels refugis fins a les granges d’Alvèrnia, el jove Michel sovint es veu abandonat a la seva sort. Els pares estaven en desacord i, després d’una denúncia del pare, la mare i el fill, “estrangers indesitjables, susceptibles de pertorbar l’ordre públic”, van ser internats al camp de Rieucros, prop de Mende, a Lozère. De nou el fred, la gana, la por a l’abandonament. Fugida, viatges clandestins i, finalment, el setembre de 1942, la mateixa mare el va lliurar com a ostatge a canvi de la seva pròpia llibertat. El nen de 9 anys viatja a Alemanya, de campaments a granges de treball.
Repatriat a Espanya el març de 1945, Michel Janicot del Castillo va ser internat immediatament com a “fill del roig” en aquest reformatori barceloní on la por no impedia la clemència. Va ser allà, als 13 anys, que va ser colpit per una empatia que va decidir la seva salvació: va reconèixer Dostoievski “a primera vista” i va canviar la seva insuportable vida per una vida d’escriptor. Sang i tinta.
Aviat va tornar a escapar, el juny de 1949, arribant a Madrid, però, sense ajuda, s’hauria perdut si un inspector de policia, commogut pel seu destí, no l’hagués enviat a un col·legi jesuïta d’Úbeda, a Andalusia. Aquesta serà la seva salvació. Tractament de xoc amb estudi intensiu de llatí i grec. Per primera vegada, l’adolescent se sent valorat i reconegut. Però sobretot, vol trobar la seva família, que no ha respost a cap de les seves peticions. De nou, una partida sobtada per apropar-se a França, la pobresa, una feina de treballador en una fàbrica de ciment, la temptació del suïcidi.
Finalment rescatat per un falangista, Michel del Castillo deixa de ser un rodamón. Va tornar a l’estudi de la literatura, però es va sentir prematurament esgotat per les seves divagacions i incerteses. Encara el desig d’acabar-ho tot, encara l’ajuda providencial i la ruptura definitiva amb el seu pare, definitivament indigna. La seva mare, a qui va retrobar per casualitat el maig de 1955 a París, tampoc el va buscar. Aquests abandonaments romandran inexplicables. Afortunadament, el seu oncle, Stéphane Janicot, i la seva dona, Rita, una autèntica figura materna, van acollir el jove; aquesta llar substitutiva li tornaria a animar l’ànim.
Després del batxillerat, ciències polítiques i lletres a la Sorbona, l’elecció, finalment, de psicologia. Tornant a Espanya i a Salamanca, on havia ensenyat el filòsof i novel·lista Miguel de Unamuno (1864-1936), i a qui va adoptar com a segon mestre.
La ficció com a veritable lloc de la realitat
Finalment en pau, havent deixat de buscar un llinatge tan nociu com fatal, lluny del seu “assassí” i d’aquell l’existència del qual, “teixit de mentides i perjuris, inspirava terror”, Michel del Castillo -fora de la qüestió de conservar el seu cognom- pot triar la ficció com a veritable lloc de la realitat. Surt a la superfície una tragèdia personal; però la repetició incessant del motiu no és una repetició, sinó un aprofundiment sense vernissat quan es posa al nu és la regla.
Com Dostoievski, “bussador de l’ànima humana”, Michel del Castillo opta pel busseig i s’exposa. Començant amb la història d’un nen que s’enfronta a la fam, la violència i la sexualitat, Tanguy (1957) va ser un èxit rotund i internacional. Després van seguir, amb la benedicció de François Mauriac, La guitarra (1958), una faula cruel amb ressons buñuelians, L’enganxador de cartells (1959), L’escola espanyola d’equitació (1960), Tara (1962), totes publicades per Julliard.
Una producció plètora en una “espècie de boira”, segons l’escriptor, que es va exposar sobtadament publicant Les Ecrous de la haine (Julliard, 1970), una radiografia de la moral francesa que va provocar la mort de Gabrielle Russier, la professora de literatura que s’havia suïcidat uns mesos abans, després de ser condemnada per una relació amorosa amb una de les seves alumnes.
Amb la dècada del 1970, l’instint de supervivència que fins aleshores havia presidit l’escriptura va donar pas a un intent de clarificació literària, conseqüència de greus problemes de salut, d’una crisi interna que imposava la figura recurrent de la mort. La foscor i l’aridesa s’accentuen amb Le Vent de la nuit (1972), elogiada per jurats de lectors i professionals, Le Silence des pierres (1975), guanyadora del premi Chateaubriand, Le Sortilège espagnol (1977), un llibre de transició abans de la reflexió sobre el poder que posa en relleu la dictadura franquista i la perversitat inquisitorial, La Nuit du décret (Seuil, 1981), coronada amb el premi Renaudot.
L’exploració meticulosa d’aquestes terres del mal “on els cors honestos han d’expiar els crims dels pares” és ara la signatura de Michel del Castillo, com emfatitza Pierre Mertens quan acull l’escriptor a l’Acadèmia Reial de Llengua i Literatura Franceses de Bèlgica, on succeeix l’historiador Georges Duby.
L’home que tenia el “dolor d’Espanya” irremeiable, com Miguel de Unamuno abans d’ell, va escriure tanmateix un “Diccionari amorós d’Espanya” (Plon, 2005) que subratlla la tensió que mai s’ha relaxat entre l’home i el territori de la filiació impossible.
Font: Enciclopèdia Catalana, Le Monde, Philippe-Jean Catinchi
BELLATERRA.CAT 