Bellaterra, 25 de març de 2025
LLUÍS TORRES|El 27 de desembre de 2000, Rafael Wirth ens feia quatre cèntims del desaparegut del Restaurant Finisterre (1943-1994) a La Vanguardia.
En el Finisterre de Galícia estava situat la fi de la terra. No hi havia res més abans de 1492. El Finisterre era, aleshores, l’última cosa i suposo que el més “in”. Arribar al Finisterre era l’objectiu de tots aquells que emprenien un llarg viatge i treien el cap on ningú mai no va poder arribar. En aquell lloc descansaven i menjaven sabent que eren, ja aleshores, uns privilegiats.
Finisterre també va ser a Barcelona un restaurant de privilegi.
En realitat, a la ciutat dels anys setanta hi havia diversos restaurants senyers i senyors. Tant és així que el president Pujol (qui mai no va ser un comensal exquisit) ho va recordar un dia del 1998 quan va assenyalar que “fa vint anys la cuina catalana de nivell gairebé no existia”. Però ningú no va oblidar que en aquella època establiments com Reno, Agut d’Avignon i Finisterre cobrien les màximes aspiracions dels ciutadans.
Finisterre va tancar un dia i va deixar al carrer uns clients assidus i exigents. També va enviar gent a l’atur i un deute de 73 milions a la Seguretat Social que declarava incobrable per insuficiència de béns. Total, que el Finisterre ha estat en hibernació aquests darrers anys en un espai urbà que s’ha anat deteriorant. Situat a la Diagonal, cantonada Villarroel, a prop de Francesc Macià, ha mantingut l’alt tendal verd que protegia del sol o de la pluja els clients, quan aquests entraven o sortien.
Ha conservat a les múltiples finestres els seus colors verds, al llarg d’una façana que se’n va més enllà dels setanta metres. Però, en conjunt, és un niu de restes, en zona amb vocació de ser una de les més fines de Barcelona. Per això interessa assenyalar que un sòlid grup empresarial, que controla deu restaurants a Barcelona, hi obrirà al maig, mitjançant un traspàs, amb un nou nom i un concepte de restauració mediterrani i modern. Això diuen els que gestionen locals com Citrus, Mussol o Txapela.
El vell Finisterre va ser centre de petites reunions per tancar o obrir negocis. Al voltant de les seves taules, representants de societats s’apostaven entre forquilles i ganivets per adonar dels suculents menjars a uns preus que avui s’anirien a les quinze mil pessetes
Però ara les empreses compren i venen, tanquen i obren negocis a altres llocs i les despeses de representació dels directius són més limitades.
Per això va tancar el Finisterre: per la mala gestió econòmica dels titulars i per la recessió que afectava els clients i les seves empreses. Així, doncs, el nou restaurant obrirà a preus de cinc mil pessetes i un equip de 40 persones atendrà en dos torns els previstos cent cinquanta comensals, de dia i de nit. És interessant que alguna cosa tancada s’obri, que alguna cosa vella es transformi. Però no serà el mateix, és clar. Perquè a aquests preus l’enrenou de veus serà notable.
Escrivia André Maurois que un menjar de dos comensals és el més agradable de totes, perquè l’absència d’oients suprimeix la vanitat.
Afegia que un dinar de sis a vuit persones és ideal per a la conversa brillant, perquè els uns i els altres són a prop i no cal aixecar la veu. Però a partir de deu o dotze, és difícil que la paraula pugui ser escoltada per tothom. Vaig esperar que el nou fòrum permeti la tranquil·la confidència de les parelles i també la discreta xerrada entre no més de vuit persones unides al voltant d’un negoci.
Font: Rafael Wirth, La Vanguardia
BELLATERRA.CAT 