Bellaterra, 20 de març de 2025
LLUÍS TORRES|Compartim la carta de la nostra veïna Isabel Bernier, que va dirigir als lectores/ors de l’Esquirol de Bellaterra l’any 2001.

Carta als lectors de L’ESQUIROL
Amb la desaparició de l’Associació bellaterrenca Amics de Bellaterra, la Unió de Veïns va haver de fer-se càrrec de les dues entitats més importants que fins aleshores s’havien desenvolupat sota la tutela de la societat cultural desapareguda: el Teatre Inestable de Bellaterra i la revista L’ESQUIROL.
El Teatre va seguir en mans de les mateixes persones que l’havien dirigit fins aquell moment, i tan sols va passar a dependre econòmicament de la Unió.
Però L’ESQUIROL, es va entregar a la Unió de Veïns juntament amb la dimissió de la seva directora executiva i, per tant, va caldre organitzar-li, de manera urgent, la continuïtat, tenint en compte la importància de disposar d’un mitjà de comunicació propi a Bellaterra.
En aquella època, i des de l’any 1992, jo feia part de la Junta de la Unió de Veïns com a responsable de les relacions amb l’Ajuntament de Cerdanyola, sobretot pel que fa a la “conservació” del nostre poble -encara que el títol faci riure, tenia molta feina i tinc per orgull l’haver aconseguit la recuperació de l’espai o l’organització de les trobades que sota el lema “Netegem Bellaterra” pretenia sensibilitzar a tothom que la neteja no tan sols s’aconsegueix netejant, sinó també, no embrutant, entre d’altres objectius-.
Però el “tête a tête” continuat amb l’Ajuntament provoca força desgast per la quantitat d’energia que precisa i els mínims resultats que se n’obtenen -tot i que he d’agrair l’amabilitat amb la que sempre se’m va atendre i, per tant, la Junta va opinar que per tal que canviés una mica de tasca, podia fer-me càrrec de tirar endavant la revista, fins que es trobés l’equip idòni que se’n volgués encarregar. I jo vaig acceptar-ne el compromís.
He de confessar que allò va ser un repte per a mi. Ni els meus estudis -sóc mestre especialitzada en l’ensenyament de la Història- ni el meu entorn m’havien familiaritzat amb la premsa. I vaig haver de començar de “0”, com es diu vulgarment, posant-me davant de l’ordinador amb l’ajut del meu fill Carlos, per aprendre a utilitzar programes adients com el “Quark-X-Press” o el “Page-maker”, que fins aleshores desconeixia totalment. Vaig anar observant altres publicacions, em vaig envoltar de persones de confiança per tal que m’ajudessin a definir què podia interessar a Bellaterra i vaig voltar per tot arreu per aconseguir finançament mitjançant anuncis i també subvencions institucionals o de l’Administració.
Durant aquests cinc anys he intentat donar un aire independent a la revista publicant amb respecte tots els diferents escrits i les diverses opinions, i acollint cada cop a més col.laboradors i a més entitats participatives, cosa que sempre m’ha omplert de satisfacció.
Tan sols m’ha fallat la freqüència…És cert que jo mateixa sempre tenia la intenció de fer sortir un número cada dos mesos, però per a una persona sola, l’elaboració d’una revista sencera és molta feina, sobretot tenint en compte que és una feina totalment voluntària i no es poden deixar les obligacions pròpies per a dedicar-s’hi plenament i com ja sabeu tots, mai no ho he aconseguit.
Però en aquests darrers temps ha estat una situació familiar traumàtica la que em va impedir de publicar el número de juliol, i fins ara no m’he vist amb cor de treure’n un altre número. Moltes vegades, en fer l’esforç de construïr la revista m’he preguntat si valia la pena, si hi havia algú realment interessat en rebre-la, en llegir-la, en el seu contingut. Durant aquests mesos d’absència han estat una pila de persones, joves i més grans que m’han preguntat per L’ESQUIROL, i això ha fet que, amb l’ajut d’un grup d’amics, entre els que he de citar, de forma especial, a Ignasi Roda, em decidís a tornar a reemprendre la tasca amb noves energies.
Espero les vostres col.labor-cions, i moltes gràcies per endavant!!
Isabel Bernier
