“A cap dels canals oficials de WhatsApp de l’EMD hi la la presència de notícies dels partits de l’oposició Gent per Bellaterra ni ERC de Bellaterra”
2010 i 2023, primer i últim número de la revista municipal en paper EMD Informa
LLUIS TORRES|Des de 2023, quan el partit polític Bellaterra Endavant començà la gestió de l’EMD amb la presidència de Josep M. Riba, no han publicat a la revista impresa local municipal EMD Informa, -en canvi ha pagat milers d’euros públics en publicitat i notícies encarregades al mitjà privat Bellaterra Diari, -d’aparició mensual en paper i digital-. En canvi, l’EMD sí ho fa a través del seu canal de WhatsApp EMD Informa i amb un altra anomenat Bellaterra TV, (res a veure amb un canal televisiu). A cap d’aquest canal hi la la presència de notícies dels partits de l’oposició Gent per Bellaterra ni ERC de Bellaterra.
La participació dels Estats Units amb Rússia a les converses de pau d’Ucraïna, com si fos una part concernida en el conflicte és un sense sentit que no augura res de bo.
Bellaterra, 18 de febrer de 2025
Enrique Arias Vega (Bilbao, 1943) 📷 CEDIDA
ENRIQUE ARIAS VEGA| A Trump li interessa que la guerra s’acabi com més aviat millor, per dedicar-se a la reconstrucció d’un país devastat, al preu que sigui aquest final. Rússia, per la seva banda, és lògic en un país invasor. es negarà a tornar a les fronteres del 2014, abans de l’annexió de Crimea.
Ja tenim, doncs, l’escenari del postconflicte després de les converses entre les dues potències, a les quals importen un comí els interessos d’Ucraïna i que de servir d’alguna cosa ho fan per blanquejar Putin, que passa de ser un enemic de la humanitat a un líder amb opció al diàleg.
Els dos països reunits a Aràbia Saudita han exclòs de la seva trobada no només Ucraïna, sinó la Unió Europea, demostrant així la irrellevància amb què consideren l’Europa occidental, que ha portat Rússia a admetre que Kíev pot arribar a ser membre de la UE, encara que no de l’OTAN, és clar.
Així doncs, ja tenim prefigurat el futur d’Ucraïna, segons el disseny de les grans potències: pau per territoris. O sigui, que Moscou acceptarà deixar en pau allò que quedi d’Ucraïna –sigui aquest el tros que sigui–, limitant el seu paper internacional i convertint-la de fet en un país desmilitaritzat.
Aquesta, dic, ha estat la participació final dels Estats Units en el conflicte, després d’haver estat donant l’administració Biden armament amb el qual Kíev ha pogut resistir l’envestida russa. conformar-se amb allò que sigui.
Això no és obstacle per donar suport a l’expansionisme rus a les portes d’una Europa feble i desunida i que no ha sabut fer front al gran repte que ha tingut i té al davant.
*Enrique Arias Vega és diplomat a la Universitat de Stanford, porta escrivint gairebé quaranta anys. Els seus articles han aparegut a la major part dels diaris espanyols, a la revista italiana Terzo Mondo i al diari Notícies del Món de Nova York. Entre altres càrrecs, ha estat director d’El Periódico de Barcelona, L’Adelanto de Salamanca, i l’edició d’ABC a la Comunitat Valenciana, així com director general de publicacions del Grup Zeta i assessor de diverses empreses de comunicació. En els darrers anys, ha alternat les seves col·laboracions en premsa, ràdio i televisió amb la literatura, havent obtingut diversos premis en les dues tasques, entre ells el nacional de periodisme gastronòmic Álvaro Cunqueiro (2004), el de Novel·la Corta Ategua (2005) i el de periodisme social de la Comunitat Valenciana, Convivir (2006).
“Candel era autodidacte, però tenia una forta cultura popular; va millorar el seu coneixement del català fent classes particulars amb Joan Triadú. Sempre va viure al mateix lloc, el barri del port“.
L’escriptor Paco Candel, en una imatge d’arxiu 📷 Fundació Candel
Francesc Candel va néixer al municipi valencià de Cases Altes (Racó d’Ademús) el 31 de maig de 1925. Als dos anys la seva família es traslladà a Barcelona, on els seus pares es van instal·lar, primer, a les barraques de Montjuïc i, després, al carrer d’Ulldecona de les Cases Barates de Can Tunis, que inspirarien el seu llibre «Donde la ciudad cambia su nombre» (1957)
Tot i ser pobres, doncs, no pertanyien a les famílies més colpejades per la misèria, cosa que li va permetre tenir una adolescència relativament normal: va poder escolaritzar-se a Sant Raimon de Penyafort, un centre progressista que hi havia a la Zona Franca, per després trobar feina en oficis tan diversos com els de ceramista, decorador, comptable, mecànic o dissenyador de bijuteria.
La seva autèntica vocació, però, era ser pintor, si bé el fet de contraure la tuberculosi el 1947, va acostar-lo a l’àmbit pel qual ha passat a la memòria popular: l’escriptura. Postergat al llit per la malaltia, va començar a devorar les obres del novel·lista holandès Maxence van der Meersch i el francès Abbé Pierre, fins a convertir-se en un lector empedreït, cosa que el va llançar a retratar les vides dels obrers que l’envoltaven.
D’aquest període destaquen dos llibres que encara son una guia per entendre el fenomen migratori que aleshores poblava la rebotiga de la Barcelona: Hay una juventud que aguarda (1956) i, ambientada al mateix barri de Can Tunis, Donde la ciudad cambia su nombre (1957), que gairebé li costa el linxament dels veïns que se sentin al·ludits en la novel·la.
La veu dels sectors populars
De Can Tunis ja no es mouria mai més. Per bé que sempre es desplaçava amunt i avall, allà hi havia conegut la Maruja, amb qui es va casar i va tenir dos fills, la Marujita i el Paquito, un territori silenciat del qual volia narrar com les famílies intentaven prosperar en la nova societat d’acollida. Així queda recollit a Els altres catalans (1964) un llibre que, a mig camí entre el reportatge i l’assaig, va consagrar aquell home afable com la veu “dels altres”: la gernació d’immigrants que, entre l’aïllament i la incomprensió, maldaven per llaurar-se un futur a la primera corona de Barcelona.
L’enyorat Manuel Vázquez Montalbán deia de Candel que era “un dels millors representants del denominat realisme social, amb escenes lúdiques i poderoses que són una excel·lent descripció dels àmbits i condicions de vida dels cinturons urbans, els qui que van créixer salvatgement sense cap altre impuls que la fam, les mancances de tota mena i l’emigració“.
‘Els altres catalans‘ va consagrar Candel com la veu dels immigrants que maldaven per llaurar-se un futur
Van ser aquells escrits, directes i propers, que van convertir-lo en un dels cronistes més apreciats i prolífics de l’època. De fet, entre 1956 i 1975 va publicar 35 llibres, entre novel·les, assajos, contes i altres gèneres literaris, encara que va ser amb Els altres catalans i Ser obrero no es ninguna ganga (1968), parcialment censurat pel règim franquista, els que van obrir-li les portes al periodisme.
La seva obra com a autor literari i periodístic va ser prolífica. Més de cinquanta llibres, novel·les, contes i assaigs, alguns d’ells en doble versió català i castellà, i un munt d’articles periodístics i reportatges publicats pràcticament a tots els diaris de Barcelona i a desenes de revistes i publicacions.
La seva obra com a autor literari i periodístic va ser prolífica. Més de cinquanta llibres, novel·les, contes i assaigs, alguns dels quals en versió doble, en català i castellà, i un munt d’articles periodístics i reportatges publicats pràcticament a tots els diaris de Barcelona i a desenes de revistes i publicacions.
Francesc Candelva destacar per la seva contribució a la configuració de l’ideari col·lectiu sobre la immigració.
Va focalitzar els seus esforços i energies a reivindicar les eines que havien de fer possible la integració de les persones immigrades a la societat i cultura catalanes, l’escola i l’ordenació territorial, i va denunciar els problemes dels habitatges on vivien els immigrants (barraques, rellogats, monoblocs, etc.). La seva trajectòria cívica i política va estar marcada també pel compromís amb els més desafavorits i amb la voluntat d’integració de la immigració.
Era simpatitzant del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), i el 1977 fou elegit senador a les Corts espanyoles per la demarcació de Barcelona sota la candidatura de l’Entesa dels Catalans. El 1979 fou elegit regidor de l’Hospitalet de Llobregat per la llista del PSUC, i es va fer càrrec de la regidoria de Cultura.
Entre els nombrosos reconeixements cal destacar que l’any 1983 va rebre la Creu de Sant Jordi, i el 2003, la Medalla d’Or de la Generalitat.
Abans de morir el 23 de novembre de 2007, a l’edat dels 82 anys, Candel encara va tenir temps per crear la Fundació que porta el seu nom, des d’on es promouen estudis sobre la immigració, i captivar l’opinió pública amb altres píndoles d’un periodisme que l’ha entronitzat, en l’imaginari col·lectiu, com l’escriptor dels obrers.
La Fundació Candel és una entitat sense ànim de lucre que va ser creada l’any 2005 pel propi Paco Candel amb l’objectiu de preservar la seva obra literària. La Fundació es troba al barri de la Marina de Port, al districte de Sants-Montjuïc, a Barcelona, espai central en la vida de l’autor i de les seves obres.
BELLATERRA.CAT 