Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for 11/01/2025

Tot i aprovat en ple la retirada del nomenclator franquista de Bellaterra, els gestors de l’EMD presidida per Josep Maria Riba Farrés es negà a fer-ho, en contra de la llei vigent de Memòria Democràtica

Josep Maria Marcet i Coll
Sabadell, 26 de març de 1901 – 4 d’abril de 1963. Monòlit i plaça de la seva avinguda a Bellaterra
📷 BELLATERRA.CAT

José María Marcet: “Empecé la campaña en el Ejército Nacional como cabo tirador de una sección de ametralladoras, las primeras que llegaron al frente de Huesca”

“Me aterrorizaba la idea de caer vivo en manos de los rojos”

“Con un siniestro sentido del humor me dije que si me pillaban me pasearían por las calles de Sabadell metido en una jaula y con un letrero que diría: <<<La bestia del fascismo cazada viva en el frente de Aragón»”

Había servido a mi patria con las armas en la mano, y ello significaba simplemente que estuve dispuesto a dar mi sangre y mi vida por ella como la dieron nuestros mejores camaradas.

“Al apearnos del coche con el fusil ametrallador en la mano, llamé golpeando con insistencia las pesadas puertas del edificio del Ayuntamiento de Sabadell”.

MANIFEST PER UNA BELLATERRA LLIURE DE NOMENCLATOR FRANQUISTA

LLUIS TORRES|El nomenclàtor d’un poble no és caprici, sinó declaració d’intencions cíviques i polítiques que Bellaterra.Cat reclama des de fa anys a les administracions públiques de l’EMD de Bellaterra i Ajuntament de Cerdanyola.

Aquestes administracions només fan que mirar cap a l’altra banda per no veure que són posicions polítiques absolutament reprovables en plena democràcia, i gairebé 50 anys després del traspàs del dictador Franco.

No és admissible homenatjar en democràcia càrrecs polítics que van ser designats per règims dictatorials i formen part del nomenclàtor de Bellaterra, al marge de qualsevol procés democràtic.

Els actes d’imposició, que bàsicament daten del període franquista, només es poden respondre amb actes de restitució, amb la recuperació dels noms que van ser descartats amb criteris de limitació de llibertats, però cal una revisió més profunda, perquè no té sentit  que alguns carrers portin noms de persones que ningú sap qui són i també cal aplicar una mirada de gènere per pal·liar la significativa absència de noms de dones al nomenclator (dels 100 carrer de Bellaterra, només 2 tenen nom femení: Verge de Montserrat i Mercè Rodoreda), cosa que demostra una profunda anormalitat.

Després de 24 anys d’EMD, Bellaterra no disposa d’un reglament que estableixi quins són els criteris per anomenar carrers, places o equipaments públics. Segons el conveni vigent, està establert que sigui l’EMD qui proposi a Cerdanyola el canvi de noms del nomenclàtor de Bellaterra.

Aquestes institucions públiques tampoc no estan aplicant la LLEI 20/2022, de 19 d’octubre, de Memòria Democràtica que obliga a retirar tota referència a l’etapa franquista.  Potser ja comença a ser urgent elaborar aquests criteris, així com establir quins instruments de participació utilitzar per proposar nous noms o per alguns dels que existeixen deixin de comptar amb aquest homenatge, com és per exemple, un tòtem i plaques amb els noms Josep Maria Marcet (alcalde franquista de Sabadell del 1940 al 1960), Baptista Viza, etc.,

Per aquest motiu, des de Bellaterra.Cat estem convençuts que el canvi de nom és un acte obligat de justícia cap a les famílies víctimes del franquisme i de restitució de la memòria històrica, és per això que reclamem urgent el canvi del Nomenclàtor al poble de Bellaterra
https://www.boe.es/buscar/act.php?id=BOE-A-2022-17099

Fabricant i alcalde franquista de Sabadell

Fabricant vinculat a la indústria llanera, milità a les Joventuts Mauristes, arribà a ser cap de la Unión Patriótica, el partit de la dictadura de Primo de Rivera, i regidor durant el 1924-1925.

Dinar de nadal ofert per la Unión Patriótica als asilats de la Casa de la Caritat, 1928. Al mig de la fotografia, just a la dreta del quadre de la paret, hi ha un jove Josep Maria Marcet. Francesc Casañas i Riera (AHS)

En esclatar la Guerra Civil va refugiar-se a la zona franquista i s’afilià a la Falange Española Tradicionalista – Juntas de Ofensiva Nacional-Sindicalista (FET-JONS). Va participar en la primera centúria de Falange i creà la segona centúria de la Falange catalana establerta a Burgos, combatent al Front d’Aragó i estigué vinculat als serveis d’informació militar. Un cop el bàndol franquista guanyà la guerra, tornà a la ciutat, on primer exercí de delegat local de la Central Nacional-Sindicalista (CNS), tinent d’alcalde i alcalde accidental (13 de desembre de 1940 – 21 de maig de 1942). Falangista convençut, en aquest període com alcalde accidental, els nazis van visitar en diverses ocasions la ciutat: El 20 abril de 1941, amb motiu del 53è aniversari d’Adolf Hitler, Hans Thomsen, cap del partit nazi a Espanya visita la ciutat. El 8 de maig de 1941 una delegació de la secció femenina de les Joventuts Hitlerianas, liderades per Luise Michel, visiten la ciutat per ensenyar el model de comandament d’aquesta organització. El 22 d’agost del mateix any a la sala de plens de l’Ajuntament, Detlev Ehlers, cap de les Joventuts Hitlerianes a Espanya fa entrega de tres retrats de Hitler i de quatre insígnies d’honor a quatre falangistes de la ciutat: al mateix Marcet, a Pere Riba Domènech (cap comarcal del Frente de Juventudes), a Magda Coret, (delegada comarcal de la Sección Femenina de la Falange), i a Montserrat Sampere (regidora comarcal de la Sección Femenina del Frente de Juventudes). Les ultimes visites dels nazis a la ciutat van ser: el 17 de febrer de 1942 per part de Ruth Moll, delegada de la secció Femenina a Espanya del NSDAP, acompanyada de Magda Coret, i finalment, el 17 d’abril del mateix any, la visita de Pablo Gutherms, secretari del partit nazi, acompanyat de Fisher, director de la Casa d’Alemanya en Barcelona.


L’alcalde Josep Maria Marcet a l’esquerra, passejant per la ciutat amb el cap del partit nazi a Espanya, Hans Thomsen i el Governador Civil de Barcelona, Antonio Correa y Veglison (AHS) Després es reunirien a la seu de la Falange del carrer Jardí (antiga seu del Círcol Republicà Federal), 20 d’abril de 1941
Saló de plens de l’Ajuntament, Detlev Ehlers, cap de les Joventuts Hitlerianes a Espanya, entrega tres retrats de Hitler. Josep Maria Marcet a la dreta. A l’esquerra recollint el retrat de Hitler, Leopoldo Rovira director del col·legi de Batxillerat de Sabadell. Rovira era d’origen alemany i feia de traductor durant les visites dels nazis a la ciutat, hi havia sospites que fos una espia dels nazis durant la República. 22 agost de 1941, autor desconegut (AHS)
Hans Thomsen, cap del partit nazi a Espanya (centre). L’alcalde Josep Maria Marcet (a la seva dreta, una mica més enrere). El governador de Barcelona, Antonio de Correa y Veglison (davant seu a la seva esquerra amb bastó), 20 d’abril de 1941
Ehlers imposa la Insignia d’ Honor de las Joventuts Hitlerianes a Magda Coret i Montserrat Sempere, a la seva esquerra Pere Riba. Magda Coret era la cap de la Secció Femenina de Falange de Sabadell. 22 agost de 1941, autor desconegut (AHS)

Més informació sobre les visites dels nazis a Sabadell: https://www.isabadell.cat/sabadell/historia/los-nazis-en-sabadell/

Marcet va ampliar la seva empresa, tot i que la producció anual de postguerra  de teixits i filats havia disminuït fins a nivells per sota de 1935. Va participar en les comandes de l’Exèrcit de teixits des de Béjar. Entre el 31 de març de 1944 i el 21 de desembre de 1945 va facturar per la venda de teixits un total de 5.915.030 ptes. a l’Exèrcit i a la Direcció General de la Guàrdia Civil, després d’haver dipositat una fiança de participar en el concurs i com a garantia del contracte de 344.966 ptes, equivalent al 5,8% del total facturar. Una quarta part de la llana distribuïda per quotes estava reservada a organismes oficials, amb la participació en els contractes per al subministraments de l’exèrcit s’assegurava la producció a la fàbrica i els seus beneficis.[1]

El 27 de gener de 1942, Marcet organitzà una monumental visita de Franco a la ciutat, després d’aquesta, va ser nomenat alcalde, en aquest consistori, tots els regidors tenien el carnet de la  FET-JONS. El 21 de maig de 1947 organitzà una nova visita de Franco a la ciutat. Dirigí el consistori amb mà de ferro i vetllà pels interessos dels empresaris del tèxtil llaner, fent-se nomenar president del Gremi de Fabricants de 1951 a 1956, també va ser president del Centre d’Esports Sabadell i de l’Aeroclub de Sabadell. Tornà a ser diputat provincial del Partit Judicial entre 1955 i 1956.

Visita de Franco a la fàbrica Gorina, darrere de Franco i el propietari (Manuel Gorina), hi ha l’alcalde Josep Maria Marcet, 27 de gener de 1942. Carlos Pérez de Rozas (AHS)

Pel que fa a la seva vida familiar, es va casar amb Ana Figueras, amb qui va tenir cinc fills.

El 1960, el Governador Civil de Barcelona Felipe Acedo Colunga, el va destituir del càrrec, encara que ell sempre va presumir de tenir amistat personal amb Franco, ja que en algunes ocasions realitzava vols personals a Madrid per visitar-lo. Durant el seu mandat, Marcet va realitzar una profunda depuració de l’administració anterior republicana i inicià una dura repressió contra els antifranquistes vençuts. 61 funcionaris municipals (18,3%) van ser destituïts i 17 (5,1%) sancionats. Durant els primers anys del seu mandat no només es va desencadenar una forta repressió política sinó també es visqué una greu crisi econòmica, de 1940 a 1950 els salaris es van congelar al nivell de 1936 i els preus van experimentar una brutal inflació, fet que provocà que part de la població es veiés obligada a recórrer als preus abusius del mercat negre. Prova d’aquesta crisi, va ser l’expansió de la tuberculosi entre la classe treballadora. Pel que fa a la destrossa del Bosc de Can Feu, es mostrà contrari a la opinió de l’exalcalde Esteve Maria Relat, partidari de la protecció del bosc, fet que provocà la dimissió d’aquest últim.[2]

“Mantener a las mismas puertas de la ciudad en incontenible y sostenida expansión, de un término municipal harto reducido, un grandioso bosque virgen, es un sueño imposible, so pena de ahogar el progreso. Esperar que un bosque de tales características pudiera salvarse era una verdadera utopia”

“Tal fue el imperio de la realidad sobre todos los sentimientos. El crudo positivismo del cotidiano vivir ha impuesto su ley radicalmente y del legendario bosque de Can Feu, no ha quedado ni la mortaja. Recuerdo hace unos años la ‘Fundación Bosch y Cardellach’ en un arrebato de romanticismo totalmente fuera de lugar, lanzó la idea de ‘reconstruir’ el bosque, intentando la imposible empresa de rescatar un espacio que la propia ciudad había devorado”

A les eleccions del 21 de novembre de 1954, Marcet intentà donar-li un toc més falangista a l’Ajuntament, fent entrar pel terç familiar a Josep Burrull, que portava la veu del Frente de Juventudes. A la renovació de 1957 va fer entrar amb força el catolicisme militant, en tres versions: Acadèmia Catòlica, Opus Dei i Comunió Tradicionalista. Així entrà, per terç familiar, el que seria el següent alcalde, Antoni Llonch.

Marcet s’oposà a que els jesuïtes fossin substituïts per l’Opus Dei, i que la preponderància catòlica fos tan massiva, això, i les crítiques a algunes polítiques del règim, li van costar el càrrec. Marcet causava malestar al governador de Barcelona, Felipe Acedo Colunga, ja que amb les entrevistes amb Franco i els seus vols personals a Madrid, passava per sobre d’ell, per altra banda, anomenava despectivament a Acedo, “la Mula”, aquest finalment no s’aturà fins a substituir-lo per Antoni Llonch. Pel penúltim alcalde franquista, Josep Burrull, la caiguda de Marcet es degué a la qüestió del camp d’aviació i del mercat que li havien creat molts antagonismes. En el seu període es produïren diversos episodis de corrupció, la majoria d’ells quedaren tapats: Robatori d’una màquina d’aixafar rocs, falsificació de tiquets de la bàscula municipal o dilapidació de diner rebut a compte d’accedir als habitatges del Patronat Municipal del carrer Brutau. I el cas més greu, el Sumari 167 de 1956 sobre “malversación de caudales públicos” d’un “alcance de tres millones cien mil cuatrocientas setenta y nueve pesetas con cincuenta céntimos”. El governador va expedientar disciplinàriament al recaptador i quatre funcionaris que el degueren ajudar. El jutge instructor municipal, per la seva part va incorporar expedients contra l’interventor de fons i contra el dipositari. Al final de 1956, Marcet escrigué una carta a Franco, advertint-lo de la greu situació político-social de Catalunya, sobretot de Barcelona, que considerava desgovernada. Per Marcet, l’oposició no es devia a la organització dels comunistes i opositors al règim, sinó al malestar de la gent per la greu situació econòmica, fent referència a la vaga de Tramvies. Publicà les seves memòries el 1963, “Mi ciudad y yo. Veinte años en una alcaldia, 1940-1960″, redactades pel periodista falangista Josep Maria Cabeza Torres[3] (cap de redacció de “Sabadell”, de l’oficina d’lnformació Municipal i de la secció “Diálogos con el Alcalde” des de 1952), reivindicant la seva labor, la destrucció del bosc de Can Feu (com ja hem vist anteriorment), la seva visió del catalanisme folklòric dins d’una Espanya indivisible; la “justícia social” des de una visió falangista d’ordre, jerarquia i concòrdia entre classes; les visites del “Caudillo” a la ciutat; les seves gestions i declaracions a favor d’alguns presos republicans; i especialment haver aconseguit la pau social a Sabadell durant 20 anys, sobre la vaga de tramvies a Barcelona:

“El único oasis de paz absoluta, sin que se registrara algarabiada alguna, ni el menor conato de huelga o paralización del trabajo fue, en aquellos momentos de desconcierto general, la ciudad de Sabadell

“Cuando las radios extranjeras al servicio de los elementos exiliados, entre ellas la fantasmal ‘Pirenaica’, se dedicaron a exaltar los ánimos, Sabadell fue el blanco predilecto de sus incitaciones. Comprendían que seria un factor capital que nuestra ciudad se sumara a la confusión indescriptible de aquellos momentos”.

“Estas radios, que en otras ocasiones y en diversas circunstancias ya habían dedicado su atención a mi gestión municipal, se volcaron entonces aludiéndome constantemente con sus insultos, y en sus incitaciones al desorden y la rebelión hechas a los sabadellenses. Pero su fracaso fue tan absoluto que no tuvieron ni el consuelo de registrar el menor incidente, pues ni un solo día dejó de asistir al trabajo toda la población obrera”

Marcet Coll, Josep Maria. Mi ciudad y yo. Veinte años en una alcaldía 1940-1960. (pàg. 123). 1ª Edició, novembre de 1963. Talleres Gráficos ‘Duplex’. Fontorra, 6 Barcelona

Com he dit anteriorment, Marcet va expulsar de l’Ajuntament a funcionaris vinculats a la República, va ser un ferm defensor del règim franquista, falangista convençut, i durant els seus inicis a l’alcaldia, es va reunir amb dirigents nazis.[4] En realitat la tasca repressiva, com la depuració de funcionaris del període republicà o intervencions polèmiques com l’expropiació del casc antic del Pedregar, les va encarregar a Miquel Sala Viñals (tinent d’alcalde de 1940 a 1952). Així Marcet s’encarregava de la part “bona” com el paternalisme a la seva fàbrica o el permetre tornar a la ciutat i alliberar a persones d’esquerres i antifranquistes[5], com el pedagog del POUM, Jaume Viladoms, o el sindicalista Ricard Fornells, aquest últim el va captar per la CNS (sindicat vertical). Tot i que per exemple, negà el retorn al sindicalista Josep Rosas, quan aquest tenia 68 anys. Ell mateix va destacar a les seves memòries haver intercedit per alguns presos i exiliats:

También me preocupé a fondo por la situación de quienes habían sido condenados a penas de destierro, haciendo valer toda mi influencia para conseguir su incorporación al trabajo y a la vida de la ciudad. Hice infinidad de visitas a reclusos de Sabadell en presidios y sobretodo en la Cárcel Modelo de Barcelona. También intervine ayudando a tramitar la salida de Barcelona de algunas familias de exiliados que no queriendo regresar por haber resuelto su situación en el extranjero, deseaban tener a su lado a sus seres queridos”

Marcet Coll, Josep Maria. Mi ciudad y yo. Veinte años en una alcaldía 1940-1960. (pàg. 122). 1ª Edició, novembre de 1963. Talleres Gráficos ‘Duplex’. Fontorra, 6 Barcelona

El 12 de març de 2017, per acord del Ple de l’Ajuntament, va ser retirat el monòlit en homenatge seu, situat a la mateixa “Plaça Marcet” i dos anys més tard, en compliment de la Llei de Memòria Històrica, es va canviar el nom de la plaça pel de “Plaça de les Dones del Tèxtil”. El monòlit a Josep Maria Marcet va ser instal·lat l’any 1974, quan es va inaugurar la plaça, i era obra de l’escultor Camil Fàbregas. A Bellaterra (Cerdanyola) on hi va tenir casa, encara existeix un carrer amb el seu nom.[6]

Monument a Josep Maria Marcet Coll, alcalde de Sabadell de 1940 a 1960, obra de l’escultor Camil Fàbregas, inaugurada el 19 de març de 1974, el mateix dia en què s’inuagurà la Plaça Marcet. Marcos Brosel, 22 d’octubre de 2012

[1] Deu Baigual, Esteve. Sabadell en la postguerra 1939-1945. Nou ordre i repressió. (pàg. 234 i 235) Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2022

[2] Castells, Andreu. Informe de la oposició. El franquisme i la oposició a Sabadellenca VI. Editorial Riu Tort, Sabadell, 1980

[3] Marín, Martí. Premsa i poder en el Sabadell de la postguerra, 1939-1942 (pàg. 58, Annex II) <https://ddd.uab.cat/pub/artpub/1993/145991/Premsa_i_poder.pdf&gt;

[4] Op.cit

[5] Marín, Martí. ‘L’Ajuntament en el període franquista: L’articulació de la política municipal 1939-1979’ (pàg. 85). Revista Arraona, num. 5. Època III, tardor de 1991

[6] ‘Nomenclàtor de Bellatera (47). Avinguda de Josep Maria Marcet (BV-14414)’. Bellaterra.cat https://bellaterra.cat/2020/08/03/nomenclator-de-bellaterra-avinguda-de-josep-maria-marcet-bv-1414/

Read Full Post »

Bellaterra, 10 de gener de 2025

Marc Andreu (Periodista i historiador, és codirector de ‘Treball’)

MARC ANDREU | Raons d’agenda. Això ha al·legat Felip VI per escaquejar-se de participar en el primer acte de les commemoracions del 50 aniversari de la mort del dictador Francisco Franco que ha organitzat el Govern de coalició d’esquerres i al qual havia estat expressament convidat pel president Pedro Sánchez. L’absència del cap de l’Estat, que ha contraprogramat al Govern agendant-se una reunió ordinària amb ambaixadors, ha aixecat més evidències que suspicàcies (que no són noves) sobre un alineament polític del Rei amb la dreta i l’extrema dreta, que evidentment tampoc hi han volgut participar. I no són pocs els mitjans de comunicació i opinadors, fins i tot alguns teòricament progressistes, que marcats per l’agenda setting reaccionària es pronuncien confusos o a la defensiva i retroalimenten justament aquesta agenda, tot fent el joc al negacionisme històric i al trumpisme que arriba.

Tot plegat facilita l’evocació del passat recent de la monarquia amb fotos on el mateix Felip de Borbó saluda de jovenet el dictador en presència del seu pare, Joan Carles de Borbó. L’avui rei emèrit i pròfug de la justícia, en el seu moment va ser designat successor de Franco a títol de rei i durant molts anys va ser (i en certa manera encara és) presentat acríticament com a artífex de la transició o pilot del canvi democràtic. Potser ja va sent hora de canviar la llei vigent franquista de secrets oficials i, entre d’altres coses, mirar d’aclarir del tot la implicació de Joan Carles I en l’intent de cop d’Estat del 23-F de 1981, del qual, a darrera hora, en va sortir reforçat mediàticament com a salvador de la democràcia.

En qualsevol cas, el mig segle de tantes coses a recordar aquest 2025 mereix fer entrar en l’agenda política i mediàtica algunes reflexions crítiques i clau sobre memòria democràtica. D’entrada, més enllà de l’efemèride concreta de la mort de Franco o de l’excusa institucional per celebrar-la, cal posar èmfasi en què no es tracta de commemorar només el mig segle que marca l’any 1975, sinó un mig segle llarg que va començar abans i va culminar després. Perquè sí, Franco va morir al llit el 20 de novembre de 1975. Però el franquisme va morir després, i fruit d’una lluita que venia d’abans, als carrers, a les fàbriques i als barris.

Passada la duresa i la resistència més minoritària (però no menys important) de la primera postguerra, molta gent -sobretot d’esquerres, i singularment comunistes, però també cristians de base i persones de filiacions diverses- es va organitzar i mobilitzar des dels anys seixanta i fins als vuitanta per guanyar, primer, i consolidar, després, la democràcia. Parlem de les mobilitzacions estudiantils i, sobretot, de treballadors i treballadores impulsades per les naixents Comissions Obreres i pel moviment veïnal, i de les grans manifestacions per la llibertat, l’amnistia i l’Estatut d’Autonomia. I hem de parlar també de la vaga general que CCOO va convocar amb èxit a Catalunya la nit del cop d’Estat del 23-F, seguida de les grans manifestacions contra l’OTAN i de les vagues generals de 1985 i 1988.

Si durant el franquisme les grans vagues es convocaven per millorar les condicions de vida de la classe treballadora i, de pas, per intentar enderrocar el règim, en democràcia s’han fet (i es fan) també grans vagues i mobilitzacions per millorar igualment la vida de la gent i, alhora, per defensar no cap mal anomenat règim del 78, sinó “un Estat social i democràtic de Dret que propugna com a valors superiors del seu ordenament jurídic la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític”. Convé no oblidar-ho. I convé no oblidar que no fa mig segle, sinó fa només 40 anys, el juny de 1985, encara es va avortar un darrer intent de cop d’Estat militar. Les intentones colpistes posteriors i recents, tot i alguna pocasoltada castrense durant el procés, ja no són militars, sinó judicials i sofisticadament mediàtiques.

Seria bo que tot aquest mig segle llarg tingués cabuda en el cinquantenari d’aquest 2025. Fins ara, ni a Espanya ni a Catalunya, no s’ha commemorat com calia el mig segle de la creació de l’Assemblea de Catalunya (1971), de la detenció de la seva cúpula (1973) o de la caiguda de la direcció de CCOO en el procés 1001 (1972). Tampoc s’han commemorat bé vagues obreres clau per a la caiguda de la dictadura com la de Seat del 1971 o les vagues generals del Baix Llobregat de 1974, seguides de les de 1976 a la mateixa comarca i a Sabadell, i de les grans manifestacions per l’amnistia del mateix any a Barcelona (i només després a Madrid). Sort que CCOO i la Fundació Cipriano García sí s’han ocupat d’aquestes efemèrides. Igual que, de la mà de l’Associació Catalana de Persones Ex-preses Polítiques del Franquisme, s’ha commemorat el 60 aniversari del Tribunal de Orden Público (TOP), gairebé en paral·lel a la celebració de la creació a Catalunya de les mateixes Comissions Obreres.

Comissariada per Carlota Vidal i Gerard Rodríguez i amb una gran aportació de documentació de l’Arxiu Històric de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya, l’exposició Generacions TOP. Resistir, protestar, conquerir es pot visitar a La Model de Barcelona des del novembre i fins a finals de gener. Senzilla però efectista i més que pedagògica, aquest mostra ha posat per primer cop dins de les cel·les d’una presó el cap de Franco en persona i els seus secuaços del TOP i de la repressió policial. També ha aparcat un Seat 600 al panòptic de La Model com a símbol de la importància de la classe obrera en la lluita contra la dictadura. Generacions TOP està aixoplugant un munt de visites i activitats paral·leles i, en el marc del 50 aniversari de la mort de Franco, reclama a crits que es prorrogui. Haurien de veure-la, com a mínim, tots els estudiants de secundària.

Avançant-se (i al marge) al programa presentat per Pedro Sánchez amb motiu del 50 aniversari de la mort de Franco, i encara més avantguardista i trencador del que pugui programar el grup de treball creat a correcuita pel Govern català ja estrenat el 2025, aquesta exposició és, en definitiva, una expressió exitosa de la tasca persistent que fan molts joves historiadors i moltes entitats memorialistes. I que no sempre és prou reconeguda ni rep el suport econòmic, públic, institucional i mediàtic necessari. Perquè no tot (ni principalment) l’antifranquisme va ser Salvador Puig Antich, l’execució del qual sí que va ser justament recordada quan feia mig segle. Com ho seran enguany les dels militants d’ETA Juan Paredes Manot Txiki i Ángel Otaegui i del FRAP José Luís Sánchez Bravo, Ramón García Sanz i Humberto Baena, executats el 27 de setembre de 1975.

Franco moria matant mentre la democràcia arribava a l’alba cantada per Luis Eduardo Aute i Rosa León. O estirant de l’estaca de Lluís Llach. Però, sobretot, gràcies a la militància clandestina d’aquell (en realitat d’aquests, en plural i amb proximitat) que Raimon havia conegut sempre igual. Un d’ells -un entre tants, però tampoc n’hi ha tants- va celebrar un mig segle llarg la tardor passada. I ho va recordar humilment, sol i somrient, sense gaire més fotos que les dues que encapçalen i tanquen aquest article, el mateix dia que, a La Model, el conseller de Justícia i Qualitat Democràtica va aprofitar el marc de l’exposició Generacions TOP per presentar l’enèsima tramitació (tant de bo sigui la bona) de la nova Llei de Memòria Democràtica de Catalunya.

Parlem del militant comunista, treballador metal·lúrgic i després historiador, professor i polític ecosocialista terrassenc Enric Cama (Barcelona, 1947). El 9 de desembre del 2024 va tornar per primer cop, 50 anys després d’haver-ne sortit, a la cel·la 402 on va estar empresonat a La Model per la seva activitat a CCOO. És el mateix Enric Cama que la nit del 23-F, sol i de guàrdia al telèfon, va ser Gary Cooper al local del PSUC de Barcelona, al carrer de Santa Anna, coordinant la reacció de moltes agrupacions i militants a l’intent de cop d’Estat. Per què algú no escriu o filma aquesta desconeguda anatomia d’un instant? Són gent com ell qui va combatre la dictadura i a qui hem de celebrar en aquest mig segle llarg si volem assegurar-nos, tal i com pinten les coses, alguna dècada més de democràcia.

Font: Marc Andreu (Periodista i historiador, és codirector de ‘Treball’)

Read Full Post »