Bellaterra, 7 de desembre de 2024
LLUÍS TORRES|Recordant l’estimat Josep Maria Espinàs, i aprofitant les festes nadalenques, compartim un interessant article seu publicat l’any 1985 al llibre DEL REBOST I LA TAULA de l’Editorial Pòrtic de Barcelona
EL SERVEI DE TAULA
Em penso que som moltes les famílies que tenim a casa una vaixella «bonas i la vaixella «de cada dia», i més que «bona» atès que no és res de l’altre món- hauríem de dir relativament <completa» i en més bon estat. A casa dels meus pares aquest material era més important, i si no ho recordo malament encara ho era més a casa dels meus avis. A través de la decadència del servei de taula es podria diagnosticar la «pèrdua de classe». Avui tenim el «duralex>> al rebost; abans hi havia mobles especials per a guardar les vaixelles.
Aquesta vegada voldria evocar els serveis de taula seguint les notícies que dóna l’admirable Francesc Curet sobre els segles XVIII i XIX en les seves «Visions barcelonines». En un inventari de 1798, fet amb motiu de l’arrendament d’una casa, hi figuren setrilleres, plàteres, safates, fruiteres, cubellets de pisa per a posar gots, gerros i gerricons de cristall, vasos i copes, tasses, teteres de Xina, mostasseres, diferents dotzenes (1) de plats de <pipa» blanca -la «pipa» era pisa anglesa, fina i llustrosa- i altres amb fistó de color verd i de pisa fina estrangera, set dotzenes més de plats (!), una porció de cafeteres, divuit plates de pipa, soperes, salseres, aiguamans… Això era el servei volant de taula d’una casa de senyors, sense comptar els coberts per a tots els usos, inclosa una forquilla especial per a treure el moll dels ossos; afegim-hi encara les sotacopes i marcelines d’argent, els vasets de porcellana de Xina per als escuradents, escudelles, oueres, bols per a rentar-se els dits…
Els coberts corrents eren d’argent, i algunes cases senyorials de primer ordre utilitzaven jocs de cullereta, forquilla i ganivet per a les postres. Les classes modestes se servien de coberts d’estany, de metall blanc i de llautó, anomenats de Vic; els d’alpaca corresponen a la segona meitat del segle XIX. Les culleres i forquilles de fusta, d’ús quasi exclusiu a la pagesia, a ciutat només s’empraven a la cuina.
Després de la decadència de la pisa barcelonina, que havia estat famosa, s’imposà la valenciana, però les cases benestants adquirien la producció anglesa, de porceIlana i pisa fina. La porcellana no tenia la translúcides i la lleugeresa de l’autèntica de Xina, però era més resistent i resultava molt vistosa per la seva ornamentació de flors i ocells d’or i de colors delicats. De la pisa anglesa-la «pipa>, n’hi havia d’un sol to (blanc brillant, blanc lletós i mantega), i les grans peces, com fruiteres, soperes i salseres, ostentaven trepes i lligats i afegits de forma diversa, en relleu. El més característic, però, de la pisa anglesa era el decorat complet de totes les peces amb escenes camperoles i ciutadanes, temes mitològics i històrics, vistes de pobles i d’edificis notables, paisatges, columnates, jardins, temples, runes, etc., estampats amb colors negre, marró, rosa, blau i verd.
La vaixella anglesa, doncs, no tan sols tenia una estètica definida, sinó també una expressivitat cultural molt pròpia d’una època i d’una societat. (La pisa anglesa va ser copiada amb gran èxit per «La Cartuja de Sevilla, que amb el mateix estil de decoració dibuixà les vaixelles amb vistes de ciutats espanyoles. Cal saber que aquesta indústria fou creada a Sevilla per un anglès, Pickman, i que també eren anglesos els obrers i els sistemes de fabricació.)
La qualitat de la cristalleria catalana durà més que la de la pisa. Els nostres vidriers eren els autors de les peces que apareixien a taula els dies solemnes: ampolles, garrafes, copes, gots, gerros, confiteres, setrilleres, licoreres i pitxers decorats amb ondulacions, arrissats, cargols i fulles estilitzades, també de vidre -del mateix color, o d’un altre- adherits al cos de l’objecte, talles, dibuixos a l’esmalt, daurats i gravats a l’esmeril o a punta de diamant. L’ornamentació, a més de la simplement visual, també era «significativa»: escuts, llegendes, te- mes mitològics, flora i fauna, imatges religioses, etc.
Resulta que hem anat a parar als tovallons, els plats i els gots de paper illustrats amb el «naranjito>>…
BELLATERRA.CAT 