Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for 1/10/2024

Bellaterra, 3 d’octubre de 2024

LLUÍS TORRES|Compartim l’entrevista que Oriol Gibert va realitzar a l’escultor Emili Colom (Barcelona 1924-Bellaterra 2007), a la revista L’Esquirol de Bellaterra, l’estiu de 1994. Colom és l’autor dels Esquirols de Bellaterra, única escultura a l’espai públic, emplaçada a la Plaça Maragall.

Llàstima que les administracions públiques tenen totalment abandonada l’escultura, tota ella mig trencada i oxidada des de fa un munt d’anys

Escultures Cavall de la llibertat i Esquirols de Bellaterra 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT

Oriol Gibert entrevista a Emili Colom

L’escultor Emili Colom no para. El creador dels esquirols de la Plaça Joan Maragall afirma que està jubilat (va néixer l’any 1924), però en el seu taller de Bellaterra ja projecte dues escultures noves per a l’església de Sant Miquel del Port i un altar per a la Col.legiata de Cardona. Tot just fa un mes que es va presentar públicament una talla seva a l’església barcelonina de Sant Pau del Camp, talla que s’afegeix al gran nombre d’escultures que d’ell es poden veure arreu de Catalunya. Durant molts anys ha treballat en el Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona, fent-hi rèpliques de les obres d’art religioses custodiades als museus catalans. A causa del seu domini de les tècniques escultòriques, en un llibre suís sobre el romànic català van confondre una de les seves obres amb una escultura de l’època.

Se sent còmode treballant per encàrrec?

Sí, força. Però també tinc obres de creació lliure: he fet dues exposicions a Àustria, tres a Ginebra. M’han comprat escultures a l’estranger… i també tinc molts dibuixos en col.leccions particulars.

Perd algun grau de llibertat quan treballa per encàrrec?

No exactament. El que passa és que sovint topo amb els mals arquitectes que no tenen gens en compte el projecte escultòric: per exemple, vaig fer una estàtua del timbaler del Bruc, per a Santpedor, que s’havia de posar damunt d’un pedestal de dos metres i la van instal.lar dins d’un bassalet, a nivell d’aigua. Ara bé, de vegades passa tot el contrari: l’arquitecte de la Catalana-Occident aquí a Sant Cugat, va donar moltes voltes buscant una escultura que s’adeqüés al seu edifici fins que va trobar el meu “Cavall de la llibertat” i el va ins- tal.lar allà amb molt de compte i encara hi és.

La talla que ha fet a Sant Pau segueix una línia molt propera a les talles romàniques de fa un mil.leni; es pot considerar vigent el treball escultòric actual amb tècniques de l’antigor?

I tant! Què més voldríem que dominar totes les tècniques escultòriques del passat! Jo he treballat tots els estils d’art religiós català, des del romànic fins el neoclàssic, passant pel gòtic i el barroc. L’escultura de Sant Pau del Camp s’inspira en les talles ròmàniques de fusta policromada. El romànic català és pobret però impressionant. Sempre m’ha interessat bastant i l’he estudiat a fons.

Com prepara les escultures des que rep un encàrrec fins que les presenta en públic?

Jo tinc dues personalitats: d’una part hi ha el poeta, el creador que s’ha d’inspirar, però per altre banda tinc l’ofici que m’ajuda a estudiar les obres d’art del passat, a fer molts dibuixos i esbossos i a adaptar les escultures a l’espai on seran instal.lades. Per exemple. Sant Pau del Camp l’he analitzat de dalt a baix.

Amb quins materials se sent més còmode a l’hora de fer escultu- res?

Jo treballo amb tot tipus de materials. En escultura, a més a més de l’art hi ha d’haver l’ofici. Si algú vol ser escultor cal que domini les diverses tècniques d’aquest ofici: bronze, marbre, fusta… però per començar, cal anar al taller d’un escultor i escombrar-lo, com he fet jo.

Com definiria l’ofici d’escultor?

Ser escultor significa conèixer totes les tècniques que es relacionen amb l’escultura. Jo he treballat en una fundició, he fet il.lustració, he dissenyat joies, he treballat l’ivori, he fet ceràmica… l’estudi d’aquestes tècniques va definint l’ofici. A més a més, ser escultor també significa saber muntar grans escultures sense que caiguin per terra, o saber esmolar les eines, o controlar els volums. Vaig quedar esgarrifat quan van haver de fer servir un ordinador per convertir el Cobi en un ninot de tres dimensions. Si és facilíssim!

Vostè ha cultivat des de sempre diverses tècniques, formats i temàtiques, però sense apartar-se mai del figurativisme. Considera que l’abstracció no és art?

I tant que no! No pot ser que jo ara agafi un filferro cargolat i, basant-me en la meva filosofia barata, digui que una idea determinada es tranfereix en aquest objecte deforme. Actualment, les arts plàstiques van cap per avall: Tot són idees, però no hi ha obres. Els “artistes” surten retratats a la premsa però de les seves “obres” no se’n sap res. Ara bé, diuen que les seves idees són genials. Això és un frau! Per exemple hi ha el trasto de ferro del cèlebre Chillida a la plaça del Rei, que només serveix d’urinari. Les arts plàstiques són més que això, són el notari de la història: Coneixem el passat gràcies a l’art i, en canvi, aquest “art” actual no explica res de com som.

Quins són els seus escultors preferits?

Si parlem de l’antigor, i sense menysprear els grecs i els bàndol en el qual havien lluitat. Era bastant agosarat per l’època… El monument es va desfer, segurament la pedra era molt dolenta…

A Bellaterra ha trobat l’espai adequat per a crear?

Sí. Jo aquí estic molt tranquil: tinc el meu racó, el meu estudi… Abans de venir a Bellaterra vivia en una torreta a Sarrià, on també hi tenía el taller. Allà hi estava molt bé, però quan van començar a construir edificacions sense mesura pels voltants me’n vaig cansar. Ara ja fa anys que visc a Bellaterra però segurament sóc la persona més insociable que hi viu, perquè com que sempre vaig encaparrat amb les meves coses, no estic ni per festes majors ni per a res.

Creu que és conegut entre els veïns de Bellaterra?

No, no sóc gaire conegut, però ja m’està bé. No m’agradaria que m’adulessin.

Una de les seves obres s’ha convertit en tot un símbol per la gent de Bellaterra, es trac- ta dels Esquirols de la Plaça de Joan Maragall. De totes maneres, Bellaterra no destaca gaire per les seves escultures públiques…

No, gens. De fet em sembla que l’escultura dels Esquirols és l’única que hi ha. I això que a Bellaterra hi vivim diversos artistes.

Font: Oriol Gibert, L’Esquirol de Bellaterra

Read Full Post »

Banc a la Plaça del Pi sense una fusta 📷BELLATERRA.CAT

Read Full Post »

Bellaterra, 30 de setembre de 2024

LLUIS TORRES|Recordem que a l’àtic de Diagonal, 431 (amb Aribau), a mitjans dels anys 60 es va crear el Stetic Club, exclusiu per a socis. El seu creador fou en Lázaro Bassat, tiet de l’empresari de publicitat Lluís Bassat, una família que es va establir a Barcelona després que visitessin l’Exposició Universal de 1929. La família Bassat eren els fabricants de les fulles d’afaitar Filomatic, recordades per les seves simpàtiques campanyes  publicitàries de televisió, amb Gila d’estrella estelar. Recordeu aquell eslogan “Fa un gustirrinin‘ dels anys 70?

Historia de un Barman (“Dioni” Rodríguez del Ejido (Barcelona, 27 agost 1930-octubre 2016)

STETIC CLUB va ser un gran gimnàs d’elit, situat a mitjans dels anys 60 a l’àtic de l’Edifici Chasyr*, Diagonal, 431 (Aribau), tenien sala de massatges, que alternativament utilitzaven sòcies i socis, també perruqueria i piscina.

Segons recorda “Dioni“, Dionisio Rodríguez del Ejido, (Barcelona, 27 agost 1930-octibre 2016), al seu llibre Història de un Barman (2012), entrà con director al Stetic Club de Barcelona, associat amb Lázaro Bassat (Istanbul, 21 abril 1920-Barcelona, 16 febrer 2006). La col·laboració no va ser gaire fructífera, ja que com a bon jueu l’havia proposat a Dioni un negoci on els preus els posava la junta, cosa que demostrava el poc marge de benefici. Així i tot diu que li va il·lusionar fins a empenyorar-se, doncs tot el material d’hostaleria corria al seu compte. Varen contractar un dels millors chef de cuina que no era altre que l’ex professor de lnstitut de la Dona, -on les dones de l’alta societat barcelonina acudien a les seves classes culinàries-, és a dir, el Sr. Josep Rondissoni i Battù (Turín,1890-Barcelona, 14 agost 1968)

El mestre de cuina Josep Rondissoni donant classes (1930) 📷 CEDIDA

Josep Rondissoni (el seu nom apareix amb la forma catalanitzada com a autor als seus llibres publicats en català) va ser un cuiner italià amb família d’origen suís, establert a Catalunya. Va estudiar a França i i arribà a Barcelona el 1914, passant per l’Hotel Majestic, el Cercle del Liceu i l’Hotel Victoria de Palma, abans d’esdevenir xef del Casino de l’Arrabassada. Des del 1921 va ser professor de cuina a l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona (1909-1937), fundat a Barcelona per Francesca Bonnemaison. Va dirigir la redacció de la revista Ménage entre 1930 i 1937, i després de la guerra civil va haver de passar a la Secció Femenina de la Falange. A Sitges dirigí el restaurant La Cala entre 1955 i 1963. Per les seves taules passaren totes les personalitats que vivien o eren convidades al poble perquè era sempre marca de prestigi i èxit

Stetic Club era d’una gran categoria, el gran chef Rondissoni elaborava els plats del dia amb productes que Dioni aportava del Mercat de la Boqueria. La selecta clientela era mínima, -només amb l’assistència d’alguns dels socis del club-. Per les nits no obrien, fet que no ajudava gaire econòmicament.

Jordi Sabaté ens mostra la guitarra del seu pare, en Miquel Sabaté “Simplicio”, tenor i Luthier, que va tocar en Narciso Yepes al Stetic Club Privat de Barcelona

En certa ocasió va venir a dinar en José María Gotarda, més aviat a degustar la cuina personal de Rondissoni i va felicitar al “Chef”, era el més correcte, -sobretot quan un és convidat, és la norma-.  Organitzaven sopars musicals, i fins i tot en un, el soci Dr. Salgado va convidar, el gran concertista de guitarra, Narcís Yepes, qui va tocar una de les guitarres d’en Miquel Sabaté Simplicio (sogre d’en Dioni), que a part de tenor s’havia convertit en un bon Luthier. Aquell dia varen tenir l’honor que el mestre Yepes la toqués, sent una opinió molt satisfactòria.

Segons recorda en Dioni, una de les més sonades anècdotes al Stetic Club, va ser sobre una gran gala de cap d’any, amb dues orquestres i amb pista de ball -de fusta desmontable-,  llogada com tot el parament, vaixella, cristalleria etc., Dioni va encarregar a unes caves d’un bon amic seu, que li produeixin un Cava negre, segurament va ser la primera vegada que es va conèixer un cava de color fosc.  Tant la cuina com la sala van estar a l’alçada, però tenint en compte la gran quantitat d’errors que es podien cometre en una celebració tant especial, per una clientela que no era altra que la gran colònia jueva de Barcelona, -fins i tot va assistir l’embaxaidor de la República Argentina de Madrid-.

L’organització no va sortir del tot com estava planejat, ja que els mateixos socis assistents del Stetic Club, van col·laborar fent sortejos d’obsequis. Així que malgrat totes les mancances, es va celebrar bé, però el resultat econòmic va resultar una mica decebedor,  ja que després de pagar tots els extres, varen romandre en números vermells, però contents.

A la part alta es trobava el Stetic Club de Lázaro Bassat 📷 CEDIDA

EDIFICI CHASYR, DIAGONAL, 431 (BCN)
Autor Raúl de Miguel Rivero / Carles Madirolas (esmalts)
Des de la seva construcció, l’any 1965, es va convertir en un dels edificis més singulars de la Diagonal, en obert contrast amb els edificis de començament de segle, bàsicament per la seva agosarada façana. El seu arquitecte, Raúl de Miguel Rivero va apostar per una façana de vidre negre amb 42 panells esmaltats amb clar domini del color vermell intens, obra del ceramista i esmaltador Carles Madirolas i Casart (Barcelona, 1934 – 2007), que representen la creació del món i les tres formes de la vida: vegetal, animal i humana.
Al terrat s’entreveu un pavelló quadrangular de formigó i vidre – amb aire nòrdic-, posat de biaix, rematat amb coronament corbat i una mena d’antena central, a més d’un paredat que sosté el reclam de l’asseguradora.
L’aparellador va ser Marià Suriñach Guàrdia.

Font: “Dioni” Dionisio Rodríguez del Ejido, Història de un Barman

Read Full Post »