LLUÍS TORRES|Compartim l’entrevista en castellà a Carles Buïgas publicada a la revista parroquial Sardanyola, del mes d’agost de 1965.Carles Buïgas i Sans (Barcelona, 18 gener 1898 – Cerdanyola del Vallès-27 agost 1979),enginyer, és conegut internacionalment pel mag de l’aigua i de la llum. De la seva obra literària i poètica es podrien omplir moltes pàgines Per tant, em limitaré a parlar breument d’algunes de les obras, i projectes i dels guardons amb que fou distingit. Com a figura humana era un geni de cor senzill, ulls somiadors i de carácter infantil. Era bo, respectuós amb tothom i la poesia li nexia de la ment com les cascades d’aigua, Iluminosses i melòdiques.
Dibuix de Carles Buïgas 📷 Revista parroquial Sardanyola
Nos enorgullece sinceramente presentar hoy en estas columnas de SARDANYOLA al “Mago de la luz”, de prestigio mundial.
Solicitamos entrevista, nos es amablemente concedida y, ya en su presencia, le manifestamos nuestro interés.
Preguntamos:
–Señor Buigas, ¿de cuándo data su afición?
-De pequeño, mi afición era la marina, pero más tarde me sentí inclinado hacia esta idea que por aquel entonces ya bullía en mi cerebro.
-¿Qué otra actividad ejecutaba en aquel entonces?
-Ninguna, sólo el estudio.
-¿Cuál fue su primera obra?
-Fue el proyecto y construcción de un transbordador aéreo y tres funiculares para la elevación de materiales,
-¿Y su primera fuente luminosa?
En el año 1926, cuando realicé tres fuentes en el porque del Palacio Real de Pedralbes.
¿Qué otra obra le precedió?
Un año más tarde comencé el estudio y trazado del proyecto de todas las fuentes, cascadas e iluminaciones decorativas de la Exposición Internacional de Barcelona de 1929.
¿Cómo le brotó esta idea?
-Debido a dos causas: la principal que mi carácter es soñador y lleno de fantasía, y la segunda una convicción; yo pensaba que una exposición puede contener 30, 300 6 3.000 pabellones. Eso es cuantitativo, pero lo verdaderamente interesante es lo cualitativo, y precisamente en el significado de marcar un sentido de avante. O sea, que el certamen producirá mayor resonancia mundial y dejará más honda huella si en él algo sobresale rotundamente sobre todo lo hecho en su especie; así, pues, debía realizarse este algo que diera la gran campanada, y creí que eso podría ser conjunto de fuentes e iluminaciones decorativas.
-¿Encajó el proyecto?
-Sí. Aunque no faltó quien pusiera sus trabas, unos por considerarlo una extravagancia y otros quizá por envidia.
-¿Era muy complejo éste?
-Fueron presentados 60 pinturas y más de 500 planos, los cuales fueron entregados, en junio de 1928, al Comité Ejecutivo a la junta d la Junta Directiva y aprobados en principio, en espera de hallar consignación, o sea que en realidad sólo se dispuso de seis a siete meses para realizar toda la obra luminotécnica.
¿Qué otras obras ha realizado?
-Muchas, entre las cuales destacan el transbordador aéreo del puerto de Barcelona (con colaboración de los ingenieros J. R. Roda y R. Calzada), iluminación de las cuevas del Drac en Mallorca, fuentes luminosas en las Exposiciones Internacionales de Lille, Roubaix, Alier en Vichy, la de Lisboa, la de Agricultura de Roma, además, las realizadas en Castellón, Zaragoza, Cádiz, Granada, Madrid, Bagdad y Valencia; fuente luminosa y teatro de agua-luz musical de Ciudad Trujillo, fuente luminosa y jardín de luz en la Exposición Internacional de Lieja (con el surtidor más alto del mundo, de 110 metros de altura); dos fuentes luminosas con cambio de forma y color para la Exposición Internacional de Bruselas, y actualmente, en construcción, la iluminación de las Cuevas de Valporquera, en León, y las de Vall de Uxó, en Castellón.
-¿Proyectos?
-Muy numerosos, entre los cuales destaco el de la Nave Luminosa, en Cuyàs realización llevo invertidos más de 25 años; también tengo el proyecto que se me encargó para la Exposición Universal de Roma de 1944, consistente en fuentes luminosas y teatro de agua-luz cuyas obras quedaron paralizadas a causa de la segunda guerra mundial. Proyecto de un funicular aéreo sobre el Tajo entre Lisboa y Almada. Proyecto presentado al Ministro de Obras Públicas español, de un sistema patentado de ruedas de doble llanta para poder transitar por vías de ancho español y normal europeo. Proyecto de unas grutas artificiales con efectos luminotécnicos, ícneos a los fondos del mar, para una posible Feria de Muestras de Barcelona. El de teatro de agua-luz musical para Madrid, y últimamente tengo el propósito de realizar un teatro integral de agua-luz para Barcelona.
-¿Su obra predilecta?
Sin vacilar ni un momento nos contesta:
-La gran fuente de Montjuich, que sigue siendo la más grande y espectacular del mundo.
-¿La más importante?
-Era el teatro de agua-luz de París, pero hace años que ha desaparecido por causa de la guerra.
-Tenemos entendido que está pre- parando un viaje a Madrid. ¿A qué se debe?
-A varios motivos: Asistir a la inauguración de una fuente en la plaza de San Juan de la Cruz, asistir al acto en que seré nombrado miembro de honor de un comité luminotécnico y también pienso gestionar mi proyecto del teatro de agua-luz para Barcelona.
–Señor Buigas, después de ilumi- nar con sus fuentes todo el mundo, ¿no ha pensado nunca en la posibilidad de instalar una en Sardanyola?
-Pues sí, aunque la gente me llame el mago de la luz, yo no hago milagros. Mi varita mágica es el dinero, y si yo lo tuviera haría tiempo que Sardanyola tendría su fuente.
DENÚNCIA📍Els actuals gestors de l’EMD de Bellaterra han bloquejat el pas de vianants d’accés a l’Estació dels FGC, impedint l’accés de persones amb mobilitat reduïda i famílies amb carrets d’infants, etc., Amb motiu de la Festa Major de Bellaterra 2024, han instal·lat una tarima d’activitat festiva just bloquejant el principal pas de vianants, quan sempre s’havia instal·lat a la zona d’aparcament de la Farmàcia i Bonaparte.
Tarima per la Festa Major Bellaterra 2024 impedint l’accés de persones amb discapacitats reduïda 📷 CEDIDA
LLUIS TORRES|Des de Bellaterra.Cat, hem dedicat força temps a la recerca de totes les cròniques de teatre del bellaterrenc Frederic Roda Pérez, que va escriure per la revista Destino dels anys 1963 al 1968. Escanejades totes les portades i pàgines de teatre, les hem enviat a Ignasi Roda Fàbregas, perquè ens va dir que vol reunir-les en una publicació (o potser dos), ja que el gruix de l’obra podria superar els 600 articles. Cal tenir present que la revista Destino dedicava al teatre tota una plana on s’incloïa: articles de fons, crítica teatral, gasetilles i tot allò que tenia a veure amb el mon teatral.
Els veïns del barri de Torre Baró, un dels més costeruts i de renda més baixa de Barcelona, continuen les mobilitzacions per les deficiències del parc d’habitatges, la falta de serveis i la difícil mobilitat.
Fa dècades que els veïns de Torre Baró, un dels barris més allunyats del centre de Barcelona, es mobilitzen perquè l’administració resolgui la gran quantitat de mancances i incerteses d’aquest barri a l’extrem nord de Barcelona.
És un dels tres barris amb la renda mitjana més baixa de la ciutat, amb menys de10.000 euros anuals. També alberga alguns dels problemes urbanístics més greus, per les deficiències del parc d’habitatges i per la difícil mobilitat.
En els darrers dies, però, s’ha parlat de Torre Baró perquè una pel·lícula l’ha rescatat de l’oblit. Es tracta d'”El 47“, un film de Marcel Barrena que narra la història real del segrest d’un autobús el 1978.
Manuel Vital, veí de Torre Baró i conductor de TMB, va portar el bus davant les cases de tots els seus veïns. Cases que tots ells havien construït amb les seves pròpies mans, com els seus drets, que van aconseguir lluitant amb molt d’esforç.
La mobilització veïnal ha anat aconseguint millores, i la lluita ha forjat la identitat de barri a Torre Baró (3Cat)
“No teníem res, però vam aconseguir molt”
Torre Baró és un dels barris més costeruts de Barcelona. Fragmentat en diverses zones de difícil comunicació, s’enfila fins al parc de Collserola, amb una trama de carrers anàrquica i complexa que fa difícil de resoldre problemes que s’arrosseguen des de fa més de cinquanta anys.
Als anys seixanta, al final de la gran allau migratòria, les parcel·les es venien a baix preu i es va crear un barri majoritàriament d’autoconstrucció, amb cases esglaonades sobre un terreny abrupte, una bona part amb afectacions urbanístiques. Els habitatges són de propietat, però molts estan fora de normativa.
Els veïns no tenien cap mena de serveis bàsics i van començar a lluitar per millorar les condicions de vida. “Quan van arribar molts immigrants andalusos, extremenys i de la resta d’Espanya, vam entendre què era el moviment veïnal, què era lluitar per un bé comú pel barri. No teníem res, i vam aconseguir molt”, explica José Antonio Martínez, veí i expresident de l’associació de veïns de Torre Baró.
Andrés Naya recorda aquells temps, en què els veïns es van arromangar per aconseguir els seus drets, tant en dictadura com en democràcia. “És la lluita d’un barri per la seva dignitat, per reivindicar tot allò que es necessitava. Primer, amb les autoritats franquistes, i després, amb la Transició i la democràcia, perquè molts cops costa molts esforços que es dugui a terme”.
A la part alta de Torre Baró, continua sense haver-hi cap comerç ni farmàcia 📷3Cat
“Les associacions veïnals segueixen sent necessàries”
A la part alta de Torre Baró, continua sense haver-hi cap comerç ni farmàcia. El metro, l’estació de tren i la resta de nous equipaments són tots a la part de baix. Hi ha autobusos, però el gran pendent fa complicat comunicar la zona alta i la baixa del barri. La mobilització veïnal ha anat aconseguint millores, i la lluita ha forjat la identitat de barri a Torre Baró, sigui segrestant autobusos o tallant carrers.
“Aquí vam aconseguir l’aigua i l’electricitat tallant l’avinguda Meridiana. Ara, quan s’espatlla una canonada d’aigua, que és cada dos per tres, només aixequen un tros de carrer i posen un pegat. Tenim els carrers plens de pegats”, defensa Martínez.
I és que, en un dels barris de Barcelona amb el nivell de renda més baix, les millores avancen lentament, així com el relleu generacional dins l’associació de veïns.
“Som tres mil habitants, la gent participa, però sí que és cert que hi ha molta precarietat laboral, i estar en el moviment actiu implica molt de temps”, lamenta l’expresident de l’associació de veïns.
Davant d’aquesta situació, l’activista Andrés Naya reivindica la vigència del moviment veïnal. “Les associacions de veïns segueixen sent necessàries, perquè la història ens ha demostrat que l’organització i el sentit crític són imprescindibles. Però les associacions, crec, han de treballar conjuntament amb la resta del teixit social, per aconseguir tot allò que el barri necessita”, apunta.
Per això, els veïns continuaran fent mobilitzacions per reclamar que Torre Baró es posi al nivell dels altres barris de la ciutat.
*Crònica de Xavier Sala i Martí publicada els anys 80 a l’Esquirol del Vallès de Bellaterra
Xavier Sala Martín, Cristina Martín i Queralt Martín a Bellaterra 📷 CEDIDA
Situat en les pitjors muntanyes de la cadena dels Andes, les seves ciutats talment semblen muntanyes russes on les pujades i baixades fan que els cotxes s’embesteixin els uns als altres per manca de frens i que de tan en tant es vegi algun vailet potes enlaire després d’una patinada de quinze metres. La raó de tan irracional ubicació no és més que les famoses mines d’or i plata del Potosí, que encara avui dia funcionen, malgrat la llarga extirpació de què van ser objecte per part dels nostres com- patriotes de l’altra banda de l’Ebre: les mines eren a les muntanyes i els espanyols van haver de fer ciutats a la vora seva; aquest és l’origen.
La població és majoritàriament índia (només el 10% són blancs). Descendents de les dues grans famílies que formaven la poderosa nació dels Inques, adoradors del déu sol i la deua terra, mare de les muntanyes: els kitxues i els aimares. Es tracta d’una raça de molt baixa estatura i de faccions exageradament anguloses i grosses. De pell molt fosca i cremada degut a l’alçada (manca d’atmosfera que protegeix dels ratjos solars). Les seves mans escamoses talment semblen de rèptil. (Si voleu tenir una referència gràfica podeu consultar Tintin al temple del Sol. Aquests pobres indis tenen ben arrelat el sentit de la jerarquia i el respecte en- vers els blancs: quan jo entrava a treballar, els indis que hi havia per allí em cedien el lloc a l’ascensor i em saludaven en posició de reverència tot dient: “lisensiao Sala, pase por favor”. Si això passa després de 500 anys, no em vull imaginar com els deurien tractar els “heroicos conquistadores españoles“que van arribar després de que el lisensiao Colón descobrís aquest nou continent.
Ademés de la geografia, Bolívia té una enormitat de coses divertides que van des del misteri de marina (Bolívia no té mar) fins les famoses «llames» (curiosos animalets mig ovelles, mig camells que, a la que t’apropes més del compte et llencen unes escopinades dignes dels millors mastegadors de tabac d’Arkan- sas); Us n’explicaré alguna.
Un bon dia estava jo aprofitant que era festa per a dormir fins tard; em va entrar una senyora a l’habitació de l’hotel i em va preguntar si tenia «sopa». Jo em vaig quedar esperverat. «Aquesta dona ha perdut el seny!!!», vaig pensar jo. «Senyora!!!», vaig exclamar indignat, «això no és ni un bar ni un cabaret, de manera que us demano que agafeu la porta, aneu al restaurant on tenen la més variada col·lecció de sopes silvestres i en demaneu alguna!!! i ara, si us plau, us pregaré que em deixeu seguir dormint!!!». (Us escric directament la traducció catalana dels fets que, naturalment, es van escaure en la llengua de l’Arcipreste de Hita i de l’Alfonso Guerra). Uns dies després em vaig assebentar que per no sé per quin atzar de la natura, els bolivians no saben dir les «erres» i, en comtes, diuen “eses” de manera que diuen “asoz” en lloc de “arroz”, “suinas” en lloc de “ruinas”, “sambo” en lloc de “Rambo” i “sobar” en lloc de “robar”. La bona dona em preguntava si tenia roba per a rentar. Quin «sidícul»!!!
Hi ha una col·lecció de curiositats (que gairebé entren en la categoria d’acudits) de caire econòmic: El primer és la inflació que, ara fa un any, era de 22.000%!!! Αίxò vol dir que un paquet de tabac que un dia costava 1 peso, l’endemà costava 25 pesos, l’altra 500 i al cap un mes 1 milió. Els sous puja- ven cada dia i la gent se’ls gastava just després de cobrar-los ja que si s’esperaven unes hores, els preus ja s’havien doblat. La gent agafava el taxi en lloc de l’autobús perquè, com que tardava menys estona, el seu preu pujava menys i, encara que al començar el viatge fos més car, en baixar, el taxi era més barat que no pas el bus. Quan anaven al bar, demanaven dues cerveses de cop encara que se’ls escalfessin ja que si s’esperaven a acabar la primera abans de demanar la segona, el preu ja havia pujat. Els bitllets (els diners) canviaven cada setmana: fa un parell d’anys tenien monedes de cèntims de peso i avui dia empren uns bitllets llargs i prims per a què hi càpiguen tots els zeros que calen puix que la unitat monetària actual és el milió de pesos, unes 50 pessetes. En definitiva, una bojeria de zeros.
Una altra peculiaritat econòmica són les estadístiques oficials: El negoci de la cocaïna no apareix enlloc tot i que representa el 60% del producte nacional brut. Les exportacions oficials d’or (recordeu que a Bolívia hi ha les famoses mines del Potosí) són de 2 kilos per any!!! Els «activos» són més grans que els «pasivos» i els «debe» no quadren amb els haber». Si Roma fos La Paz, l’Obelix diria: «estan bojos aquests bolivians»!
Una de les comèdies més curioses de Bolívia és la història dels cops d’estat: D’ençà que aconseguiren la independència dels espanyols de la mà de’n Simón Bolívar i del General Sucre ara fa uns 160 anys, han tingut un promig de més d’un cop d’estat anual. La llista degenerals i coronels que han estat presidents és tan llarga que recorda la dels reis visigods, la dels emperadors egipcis o la de gols que ha fet l’Aureli a la Iliga de futbol sala. Fins i tot s’ha donat – el cas d’un coronel que va donar un cop d’estat quan el president era el seu parel, com si del Juli Cèsar es tractés. Tot i amb això, Bolívia deu ser un dels pocs països sudamericans (si no l’únic) que no té grups terroristes importants com són el sendero luminoso a Perú o el M19 a Colòmbia. La raó és, segurament, que la gran majoria de la població està ben atontada de passar-se tot el dia mastegant coca o bebent una mena de tè que fan amb les fulles de tan popular planta «medicinal».
– Els designis del Senyor van fer que la meva estància a tan peculiar país fos només transitòria de manera que torno a ser a l’hemisferi nord d’aquest, el tercer planeta del sistema solar, per a gaudir d’un estiu del què havia estat privat pels fenomens astronòmics que fan que a Bolívia celebrin el Nadal a la piscina i la revetlla de Sant Joan a la neu. Definitivament, aquests vailets podrien ser romans. Fins ben aviat.
JOSEP CARDÓ OLIVELLA|Aquest concret distintiu que en el dia d’avui per molt que busqueu en el vostre aparell de ràdio no podreu pas trovar, va ésser una realitat, per un període aproximat de 15 mesos, durant els anys 1960 i 1961.
📷 L’Esquirol del Vallès de Bellaterra
L’església de Bellaterra estava en aquells temps a càrrec d’un mossèn que unia a les diferents i curioses peculiaritats del seu tarannà, una notable inquietud per les arts escèniques i pels mitjans de comunicació.
Un bon dia situà a dalt del campanar una parella de potents altaveus, molt adequats per recordar als feligresos tant les seves obligacions com la necessitat d’ésser “com Deu mana”, però que molt aviat despertaren les ires d’un bellaterrenc que li telefonava anònimament, tal com ell mateix explicava a les pàgines de la revista BELLA-TERRA, per fer-li saber que venien a Bellaterra per sentir els rossinyols i no les seves “audicions”.
Tal vegada l’interès per millorar el suport del seu missatge, li feu madurar la idea de crear una emissora parroquial com les que per aquells dies començaven a aparèixer arreu de Catalunya i és posà mans a l’obra.
L’antena fou situada des del campanar fins a la torre de la casa situada davant l’església i els equips tècnics i els “estudis” als baixos de la rectoria ocupant l’escenari d’un petit teatret, que de forma provisional s’hi havia construït i que esporàdicament era utilitzat per sessions cinematogràfiques.
Decisiva en la marxa de l’emissora i fou la residència a Bellaterra, d’en Joan Riu, un xicot interessat per l’activitat radiofònica i molt vinculat a Ràdio Sabadell, que és convertí en l’ànima de tot l’invent.
L’església de Bellaterra 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
Les emissions s’iniciaren el mes de juny de 1960. Diferents espais constituien la programació: noticiaris, deportius, concursos, però l’estrella fou “Bellaterra en el aire”, un “magazine” que s’emitia els diumenges a l’hora de dinar i que recollia una mica de tot.
Aquella activitat cultural aviat s’entrelligà amb altres iniciatives i així a les pàgines de la citada publicació “BELLATERRA”, apareixien periòdicament uns espais titulats “ONDAS Y LETRAS”, que recollien realitats i projectes de l’emissora, tota vegada que comentaven les col·laboracions dels redactors de la publicació en diferents emissions radiofòniques.
Per commemorar les 12 primeres emissions del programa “Bellaterra en el aire”, se celebrà al teatre de l’Hostal Sant Pancràs, un festival que fou com una audició cara al públic, que assolí extraordinari èxit, tant per la nombrosa assistència de públic, com per les col-laboracions d’amics d’altres emissores, principalment de Sabadell, que hi participaren.
Però arribà l’hivern i és va passar com es pogué. No oblidem que Bellaterra era encara un lloc d’estiueig i els hivernants molt pocs. S’emití poc i únicament alguns dies de festa, però malgrat tot l’emissora seguí funcionant.
L’estiu de 1961, es reprengueren amb tota empenta les emissions, arribant-se inclús a fer sessions de “radio-teatre”, amb gravacions que cedia Ràdio España de Barcelona, i com a fi de temporada se celebrà un nou Festival amb èxit igual o superior al de l’any anterior.
Poc temps després, l’iniciativa, com quasi totes les que es nodreixen tant sols de bona voluntat i entusiasme va anar desapareixent i durant alguns anys encara continuà penjat el cable que feia d’antena. Avui l’existència de l’emissora queda com el record del què fou, una aventura il-lusionada. Però qui ens diu que donat l’avenç dels mitjans audiovisuals i l’interès que desperten les noves tècniques entre les joves generacions, no podem sorprendre’ns un bon dia veient al nostre aparell de televisió un rètol de sintonia amb les inicials «T.V.B.», que donin constància de l’existència d’una «Televisió de Bellaterra», una iniciativa força divertida, malgrat que avui encara tindria que ésser un xic “pirata”.
“La bona collita d’olives al sud d’Espanya fa abaixar el preu de l’oli i arrossega les empreses catalanes, ofegades per una producció que s’ha reduït a la meitat a causa de la sequera“.
Oli d’oliva extra verge d’Arjonilla (Totes les oliveres són de famílies locals) 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
Cristina Herranz | Algunes marques d’oli d’oliva verge extra comencen a abaratir preus i ja estan per sota dels 7 euros per litre en alguns supermercats. Això s’explica perquè la collita al sud d’Espanya es preveu prou bona. Però a Catalunya, la situació és diferent. La sequera reduirà la producció a la meitat i les cooperatives diuen que tenen pressió per abaixar preus quan, en realitat, no tenen marge per fer-ho. La collita d’olives, un 50% per sota de l’habitual L’oli d’oliva que les cooperatives catalanes estan envasant ara és de l’anterior collita, d’unes reserves que estan sota mínims. A dos mesos per començar la pròxima collita de l’oliva, els productors catalans no són gaire optimistes. David Miralles, director general del Grup Unió, un grup cooperatiu agroalimentari dedicat a la producció, envasat i comercialització d’oli d’oliva, confirma els mals auguris:
“A Catalunya, les previsions de la propera collita són bastant dolentes. La collita serà un 50% inferior als nivells d’una collita normal, inferior a la mitjana de 32.000 tones d’oli d’oliva. La propera temporada 2024-2025, l’oli català haurà de competir amb la resta d’olis d’Espanya, que, amb collites més generoses, pressionaran per abaixar preus”.
Els 5 millors olis d’oliva verge extra de Catalunya:
Els premis Barcelona Catalunya Selecció distingeixen Cal Portalé i Henri Mor (Lleida), Massís del Port 1898 i Merades Millennial (Tarragona), i Oli Varietats Antigues–OVA (Girona)
Afegeix també que el grup Unió, que produeix olis amb Denominació d’Origen Protegida –DOP Siurana, les Garrigues i Oli Terra Alta–, a l’hora d’apujar preus no els va apujar tant com altres referències. “Ara, els abaixarem, però l’abaratiment no serà tan acusat”, anticipa Miralles. Més oferta i preus més baixos Malgrat les males previsions per a la collita a Catalunya, Andalusia domina el mercat amb un 80% de la producció estatal. En aquest sentit, Antoni Galceran, responsable de l’oli d’oliva de la Federació Cooperatives Agràries de Catalunya, explica que “les previsions per a la pròxima collita dibuixen un equilibri entre oferta i demanda”:
“Els preus es van disparar en els últims dos anys, per manca d’oferta. A partir dels propers mesos, amb més oli al mercat, els preus aniran a la baixa”.
No obstant, Galceran insisteix que “els preus no tornaran a ser els d’abans, perquè suposarien pèrdues pels productors i per a totes les baules de la cadena”. “Hi ha costos que s’han afegit al sector i que no permetran a curt i mitjà termini, que l’oli es pagui per sota els 5 euros”, conclou Galceran.
La collita a Espanya es doblarà aquest any
Espanya, primer productor mundial d’oli d’oliva, preveu una collita d’1,4 milions de tones, gairebé el doble que l’any passat, quan va ser de 850.000 tones. Amb tot, productors com els de Jaén fan una crida a la prudència, a l’espera de les pluges de tardor, com apunta Francisco Elvira, secretari d’organització de COAG Jaén.
Al sector adverteixen, no obstant, que encara que la producció espanyola d’oli d’oliva és clau –representa el 60% de tota la Unió Europea i el 45% de la mundial– cal estar atents també al que passi a l’arc mediterrani per saber què és el que passarà amb els preus.
Encara que a Itàlia, Portugal, Grècia o Turquia les previsions són bones, les pluges no han estat altes, per la qual cosa es mantenen encara els dubtes sobre la producció mundial, cosa que podria afectar també els preus en el mercat domèstic.
Oli per sota dels 7 euros al supermercat
Amb previsió d’una millor collita, la indústria ja ha mogut fitxa. Els principals supermercats han situat el preu del litre d’oli d’oliva verge extra de les marques de distribució per sota els 7 euros per litre. Això són 3 euros menys del que se’n pagava fa quatre mesos, quan en alguns casos superava els 10 euros.
En els darrers tres anys, l’oli s’havia encarit gairebé un 200% i algunes marques van arribar a superar els 13 euros per litre.
Oli garrafes amb dispositiu antirobatori L’oli, que s’havia encarit fins a un 200% en tres anys, torna a baixar de preu per als consumidors (CCMA) Facua denuncia un pacte entre subministradors L’organització de consumidors Facua denuncia un pacte entre cadenes. Rubén Sánchez, secretari general de Facua-Consumidors en Acció insisteix que “primer una cadena de supermercats va abaixar preus i després ho va fer la resta, per no agredir-se i no competir, i per no forçar que un supermercat tingui els preus més baixos, i pugui fer de l’oli un producte reclam”.
La patronal dels supermercats nega un pacte de preus i insisteix en l’alta competitivitat del mercat. Asseguren que, en un context de normalitat d’oferta i demanda, els preus de l’oli aniran a la baixa els mesos vinents.
No obstant, el secretari general de CEDAC, el Consell d’Empreses Distribuïdores d’Alimentació de Catalunya, Roger Gaspa, explica que els preus baixaran però no tornaran als de 2019:
“Si la propera collita és bona, la distribució pagarà el preu en orígen més barat, i podrà traslladar les baixades al producte final. No obstant, els preus del 2019, no tornaran a mig termini. Hi hagut increments salarials o en el lloguer dels locals que s’han convertit en sobrecostos estructurals, i han vingut per quedar-se”
A partir de l’any que ve, el sector preveu una recuperació de la demanda, després del traspàs de molts consumidors a olis més barats com el de girasol.
La indústria recorda també que l’IVA superreduït de l’oli es mantindrà al 0% tot aquest mes, i després s’elevarà al 2% entre l’octubre i el desembre.
LLUÍS TORRES|L’actor Salvador Fenollar, va ser l’artífex del montatge del Restaurant Atalaya de Barcelona (Av. Sarrià amb Diagonal). Els anys 70 va vendre els luxosos apartaments de l’edifici Atalaya, el més alt de Barcelona. Fou cap de vendes de discos Belter i prestigiós Roat Manager internacional. Incorporant la seva filla Astrid, va crear el grup musical infantil Regaliz, i els hi va acompanyar per les gires l’Amèrica llatina, amb un èxit espectacular. Recordem a Salva per la seva participació en Plats Bruts (1999) , Temps de silenci (2001) i Laberint d’ombres (1998), i en moltes obres de teatre.
Salvador Fenollar i Zaragoza a Valldoreix 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
Salva es va casar amb Beatriz Echaurre Espinel (tenia 25 anys i ella 19), el 6 de desembre de 1.962. Del matrimoni van néixer tres noies: Beatriz, 3/10/1963, Itziar, 11/1/1965, Myriam, 30/1/1966, i Astrid, 1/10/1969
Aquell any 1962 va coincidir amb desgràcies, i Salva diu això perquè va ser l’any que el 24 de Setembre va començar a ploure a “bots i barrals” i el que semblava que era un núvol d’estiu va acabar sent la tempesta més dramàtica que va caure al país. Es van desbordar els rius Llobregat i Besos i van arrossegar tot el que van trobar al seu pas. El cadàvers es comptàvem per milers i molts es van trobar mar en dins setmanes desprès. L’altre “desgràcia” va ser que per Nadal va començar a nevar i el que tant bonic és que tinguem un Nadal blanc, es va convertir en un drama, doncs Barcelona no estava preparada per rebre els 70 centímetres de neu que la van cobrir i la ciutat va quedar col·lapsada durant una setmana. Per afegir desgracies, va ser quan ens va deixar la Marilyn Monroe i quan va estar a punt d’esclatar la tercera guerra mundial per culpa dels míssils de Cuba.
Salvador Fenollar i Zaragoza amb el seu inseparable amic, Jaume Pla i Pladevall 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
SALVADOR FENOLLAR: Com no me’n refio de la meva memòria, cada vegada més feble, vull tornar a plasmar negre sobre blanc el relat de la meva vida, que ja he fet en dues ocasions anteriors (l’any 1.994 i el 2.010) aquest últim en castellà, en la que vaig anar afegint suplements fins el 2017.
Al no conèixer cap mètode d’escriure, he volgut fer aquest document de forma cronològica i per dècades. 1 per què (com deia el meu pare) cada vegada em queden menys centímetres del meu metre, escriuré del que sóc capaç de recordar.
Primera dècada del 1.937 al 1.947
Vaig néixer el 19 d’Octubre de 1937, al carrer Miquel Angel (on eren propietaris de tot l’edifici els meus avis materns) en plena guerra civil espanyola i segons em recordava cada aniversari la meva iaia, mentre a l’exterior hi havia alarma de bombardeig, la meva mare paria mentre la llevadora estava esporuguida amagada sota el llit.
“Com a bon “balança” (ascendent capricorn), no m’agrada ni la violència, ni les discussions, ni la injustícia, però m’agrada l’equilibri la bona musica i la bellesa fisica (especialment en les dones). També m’agrada mes la calor que el fred“.
El dia del meu naixement el meu pare estava a Girona (a capitania general) i com en temps de guerra no es podien cursar telegrames particulars (però si comercials) van idear un sistema per fer-li saber al meu pare el sexe del fill que havia tingut. Com el meu avi matern (que tenia negoci de fruita) tenia un client a Girona, per indicar si havia sigut nen o nena, li enviaria un telegrama indicant “vagó de melons” si era nen o “vagó de síndries” si era nena. I així ho van fer. El primer telegrama anunciava l’arribada d’un vagó de fruita i el segon, el vagó de melons. I així el meu pare es va assabentar que havia tingut un nen. Els mencionats telegrames.
Tal com he explicat, el meu pare estava a Girona. Ell va ser excedent de contingent es a dir que no havia d’anar a fer el servei militar, però a l’esclatar la guerra, abans que el mobilitzessin, es va presentar voluntari per escollir el destí i com ell era administratiu, va anar a parar a Capitania portant la intendència i, segons m’explicava, a les nits, junt amb el seu capità, anaven a socórrer a famílies necessitades, portant-los aliments i mantes.
Com el meu pare veia que la guerra no s’acabava, va llogar una habitació a Girona perquè la meva mare i jo estiguéssim a prop de ell. tropes nacionals avançaven, es va decidir que la meva mare i jo ens en tornéssim a casa dels avis. Ja no hi havia transport disponible i la meva mare fent “auto stop” va poder pujar a la caixa d’un camió ja que no tenien lloc a la cabina, a amb mi, tots dos embolicats amb una manta, en plena tramuntana i esquivant les bombes, vam arribar a Barcelona.
Al meu pare el van enviar a la batalla de l’Ebre i com ell era un pacifista, quan li van entregar l’arma i municions, el primer que va fer va ser llançar-los a la cuneta. A qui se suposava que havia de matar? Va passar tot el Nadal amagat al cràter que havia fet un obús i no va poder ni menjar de la por que va passar i pel tremolor que tenia a les mans. Quan va poder i, d’acord amb els seus companys, es va passar al bàndol nacional. D’allà el van passar a un camp de concentració, i quan li van preguntar qui podia avalar-lo, va donar el nom d’Antonio Rosal (un dels propietaris de la empresa on ell treballava) i que només sabia que estava vivint a San Sebastian. El van localitzar i gracies a la seva intervenció, no el van jutjar com espia.
Els anys 70, Salvador Fenollar va vendre els luxosos apartaments de l’Atalaya de Barcelona 📷 CEDIDA
Dècada, del 1.967 al 1.977
Un dia vaig convidar a sopar a Andrés Duran, que l’havia conegut per haver sigut el primer cap de la meva germana Merche i tenia certa relació. Al acomiadar-se de casa meva mentre li ensenyava el pis, va veure que tenia el despatx allí i es va estranyar que treballés a casa. Aleshores em va convidar a que fes servir el seu despatx al carrer Loreto, que traslladés totes les meves coses i de pas li fés de cap de vendes de la seva immobiliària. Així ho vaig fer i al poc temps vaig anar deixant les altres representacions per dedicar-me de plé a Construcciones Catalanas.
A Construcciones Catalanas vaig passar els millors anys de la meva vida laboral. Jo venia d’estar a les ordres del meu sogre i malgrat ser una bona persona, com a cap, era una mica tirà. M’havia anul·lat la meva voluntat, fent-me sentir a vegades una mica inútil, no trobant res ben fet i quasi no m’atrevia a prendre decisions per temor a cagar-la. En canvi l’Andrés Duran va saber treure el millor de mi, aprofitar les meves qualitats, valorant la meva feina i magnificat els meus èxits. Em deixava prendre decisions i no em coartava la meva opinió. Érem un equip molt complet i ens reuníem un cop a la setmana per dirimir i comentar la marxa de l’empresa. Ens vam traslladar als baixos de la Avda. Victoria 12 (en la actualitat Avinguda de Pedralbes) en un edifici construït per la nostra empresa on en Andrés Duran es va quedar a més dels baixos, un pis i un estudi a l’àtic.
“Una de les edificacions més emblemàtiques va ser Atalaya de Barcelona (un edifici singular, el més alt de Barcelona llavors), que l’Andrés Durán havia somiat construir-lo i es va comprometre a fer-lo per sols 100.000.000 de pessetes. La promotora ho va acceptar i es va fer l’edifici”.
En el projecte havia d’haver a la última planta, la 22, un restaurant de luxe, junt a un complex gastronòmic que es completava amb un “grill” al primer soterrani i un club privat a la planta baixa.
La promotora, veient que ningú es llançava a invertir en aquest projecte, volia modificar el projecte convertint aquest espai en apartaments. Aleshores l’Andrés va dir que s’ho quedava ell. Així ho va fer i al marge de la decoració que la van fer dos decoradors de molt prestigi, la resta de material, contractació de personal, disseny i compra de quasi tot, m’ho va encarregar a mi. Jo no tenia ni idea del que era un restaurant de luxe i sort que el primer que vaig contractar va ser el primer “maître” en Saturnino Giménez, que havia estat a les millors empreses de restauració d’Europa i a més d’entendre i saber portar el personal, era un expert en vins. Per una altra part i pel meu compte vaig visitar el Via Veneto, el Reno i el Finisterre, per veure com es feien les coses en aquests establiments. El dia de l’inaugura informació del Restaurant Atalaya, en el que estaven totes les autoritats del país, es va espatllar la maquina de fer glaçons i vaig haver de anar amb smoking i una galleda pels bars del barri a buscar glaçons per les begudes.
També es va parar a la meitat del camí l’ascensor que pujava els 22 pisos en 14 segons sense parades, amb Jose Mª de Porcioles i la seva esposa dins (el batlle de Barcelona).
La cuina també la vaig dissenyar jo, basant-me amb els pressupostos que havia demanat a diferents proveïdors d’aquest material (Matachana i Mas Bagà), i ho vaig combinar al meu criteri, sobre els plànols que m’adjuntaven els pressupostos. Quan vaig fitxar el chef de cuina, el Sr. Méndez, li vaig ensenyar el que havia dissenyat i aquest em va preguntar: Vostè diu que no hi entén? Perquè li semblava quasi perfecte. Tanmateix em va posar dos pegues, la primera era que no volia la cafetera dins la cuina (pels olors) i la va fer treure a un annex, i la segona era que jo en les càmeres frigorífiques havia previst tres seccions (carn, peix i congelats) però ell em va dir que un restaurant de luxe no ha de tenir congelats i en comptes d’això li posés un compartiment més petit per la caça, amb una porteta on ell pogués posar la ma i si al estirar la ploma o el pel del animal es quedava amb una mica entre els dits, es quan cuinaria el plat. Provenia de la alta gastronomia francesa.
A l’edifici Atalaya van traslladar el meu despatx i de pas fer la venda dels apartaments de l’edifici. Es va decorar un local dels baixos per aquesta finalitat. Inclús hi tenia una maqueta de la torre que va costar llavors 70.000 pessetes. Tenia dos hostesses (Carmen i Doris) per acompanyar als possibles compradors a veure els apartaments. Havíem encarregat a la empresa Decorart, perquè moblés uns quans apartaments com a mostra, i de pas si un client volia que els decorés el seu, rebia una petita comissió del decorador.
Per mostrar la resta d’edificacions de l’empresa tenia un equip amb un element a cada promoció, que ho feien a partir de les 7 de la tarda i els dissabtes i diumenges i jo em recorria totes les finques per reforçar la venda. Durant la setmana, com havia acostumat als clients que estàvem fins tard, quasi sempre plegàvem a les 10, però un dia vam decidir amb l’Andrés que havíem de plegar com a màxim a les 9 i així ho vam fer.
El sou que jo tenia no era gens generós, doncs cobrava 26.000 pessetes al mes (any 1.972), que consistien en 21.000 oficials mes 5.000 extres que em donaven sotamà. Jo ja tenia les quatre filles i la meva economia era molt limitada, però cada vegada que parlava amb Andrés Durán, hem deia que si necessitava quelcom puntual, ell m’ho resoldria, però jo no volia estar hipotecat constantment i vaig decidir deixar-me estimar pel primer que m’oferis quelcom.
Tornant a Atalaya, una de les estafes que vaig ser víctima va ser, que un dia es presentà un senyor molt ben vestit, fumant un “Davidov” del 0. Era en Julio Muñoz Ramonet, molt conegut al país per ser un gangster de primera línia i amb aires de superioritat em demana que li ensenyi un apartament. Ho vaig fer i em demana que el decorés amb mobles abans d’una setmana, que se’l quedaria i possiblement un altre o altres. Amb il·lusió em vaig posar mans a la obra i abans que poses cap moble es presenta amb un altre senyor parlant amb alemany i em diu amb un talant de extrema confiança: Fenollar, acompañenos a “mi” apartamento. Ho vaig fer i vaig veure que no deixaven de parlar en alemany i fer fotos. Al acomiadar-se em va insistir que urgentment li decorés l’apartament i que ja podia portar-li el contracte a casa seva (un palau a la part alta del carrer Muntaner, que havia sigut del Marques de Comillas). Així ho vaig fer, vaig arribar puntual i desprès d’esperar més d’una hora, la secretaria em diu que el Sr Muñoz estava “consternado” i que no em podia atendre perquè havia hagut de sortir de viatge, però que em trucaria per tornar-hi la setmana vinent i que no oblidés els mobles. Va passar la setmana, vaig trucar i ..que estava de viatge, però que em trucaria, va passar una altra setmana i el mateix i així fins ara. Sort que el decorador va aprofitar els mobles per mostra. Suposo que va ser una rebuscada excusa per estafar al pobre alemany. Aquest personatge va morir a Suiza fugit de la justícia espanyola per les moltes estafes i tanmateix vaig assabentar-me que també va estar embolicat amb l’assassinat d’una prostituta de luxe.
Un altre aspecte del comportament humà es com es manifesta l’agraïment dels favors. Havia venut un estudi a la part alta de Barcelona a una senyora i a l’hora de fer el contracte em va demanar que li orientés per contractar els comptadors dels subministres. Jo no sols la vaig orientar sinó que li vaig tramitar (a mi no em costava cap esforç i no m’apartava de la meva feina), però ella va insistir que m’havia de fer un regal i que li digués que em feia falta i que em fes il·lusió. Després de resistir-me li vaig dir que m’agradaria tenir una escopeta de caça. Em va preguntar a on la podia comprar i li vaig orientar cap a una armeria. Ella va anar a la armeria Beristany i va deixar pagada la millor escopeta (una Bufalo). Allí em van dir que em treies el permís i ho vaig fer. La meva dona mai va creure que no m’hagués lligat a la clienta. Un altre cas, però a la inversa, va ser que un propietari d’un pis de luxe que l’haviem construït nosaltres em va dir que el posés a la venda i que m’encarregaria jo (que segons ell, em creia el més competent). Li vaig preguntar quant en volia i em va dir 4 milions de pessetes i tot el que passes d’aquesta xifra, podia quedar-m’ho. Li vaig vendre per 4,5 milions i quan s’estava signant la escriptura, em va dir en to solemne que jo mereixia un agraïment i em va regalar un clauer de plàstic de propaganda de la Pegaso (empresa on ell treballava). Tot un detall i te n’adones que la misèria no està als carrers de la India, sinó en la mentd’algunes persones que la seva major pobresa son els diners que tenen en el seu compta corrent.
Un dia va aparèixer per Atalaya un senyor (Francisco Mendez) amb una jove belga (Marie Claude Nys) que ell deia que l’assessorava, però que en realitat eren amants. Total que es van quedar un apartament dels més grans. La venda es va fer existint una relació molt fluida entre el Sr. Mendez i jo. I un dia em va preguntar quan em pagaven, li vaig dir i ell em va oferir cobrar 500.000 pessetes anuals per dirigir una empresa estibadora al port de Barcelona. No m’ho vaig pensar massa i em vaig embarcar a aquella aventura que per poc, quasi surto amb els peus per davant.
Faig una aclariment i és que el què van posar al meu lloc a Construcciones Catalanas (el Sr. Heras), d’entrada ja li pagaven el doble del que jo cobrava, tot i amb això als dos mesos no va poder aguantar que la gent li parlés tant bé de mi, que no va voler ser el que substituïa al Sr. Fenollar i se’m va anar. Als pocs mesos, jugant a tennis a un hotel de la Costa Brava, va caure a terra mort ocasionant un aldarull considerable a la direcció del hotel.
Torno a Atalaya. L’Andreu Duranfeia de “mecenas” del pintor Pedro Pacheco i que ens vam fer molt amics, tant és així que quan es va casar amb Doris (la meva secretària), jo li vaig fer de padrí de boda. A la foto, el dia del seu casament. Pedro Pacheco era un pintor abstracte amb un estil molt propi i va posar uns quants quadres al meu despatx per si en podria vendre algun. Em va donar els preus i es van fer algunes vendes, entre elles a la “amiga” d’en Mendez (la Mari Claude), que es va enamorar d’un i naturalment el Sr. Mendez li va comprar. En Pedro Pacheco em va dir que em donaria el 10% de comissió a la primera venda i a més em convidava a un sopar. Aquest quadro era la primera venda i el sr. Mendez em va dir que l’anés a cobrar al seu despatx a la Via Layetana. Vaig anar i es veu que s’acabaven de barallar amb Mari Claude i em va dir que me’l pagava perquè així ho havia promès, però amb la condició que li despengés i me’l endugués. Així ho vaig fer i quan li vaig anar a portar em va dir que me’l quedes o el llancés, perquè no volia saber res del quadre. Em vaig quedar amb el quadre, el Pedro em va pagar les 4.500 pessetes i em va a convidar al sopar. Finalment el quadro va anar a parar al despatx d’una empresa immobiliària que vaig treballar anys mes tard. A la imatge, el quadro en qüestió (desnudo integral)
Al port nomes vaig estar des de setembre de 1.972, fins febrer de 1.974 i tal com he dit, vaig marxar “per cames” doncs perillava la meva integritat física.
Recordem a Salvador Fenollar per la seva participació en Plats Bruts (1999) , Temps de silenci (2001) i Laberint d’ombres (1998), etc., i en moltes obres de teatre 📷 CEDIDES
ELS ANYS DE LA GUERRA CIVIL A BELLATERRA (1936-1939)
“Entre els estiuejants del 1939 recordo la familia Roda Ventura, els Fàbregas, els Llorach, els Ábalo, els Tamburini i també alguns de nous: els Bardella i els Rovira. Crec que aquest any també es va establir a Bellaterra la familia Codina-Vila Puig“.
Artur Vidal i Solà 📷 L’Esquirol del Vallès
El dia 25 de gener del 1936 la ciutat de Sabadell va caure a les mans de les tropes franquistes, que procedents de Sabadell s’havien internat cap a Terrassa i Sabadell. El dia 26 a les deu del ma- ti, aproximadament, jo passejava per la Diagonal, a prop del Palau Reial de Pedralbes, menjant un entrepà i poc desprès m’en vaig anar Diagonal enllà cap al centre de la ciutat seguint després cap a Sant Andreu i continuant vers el Nord. Darrera meu venien les tropes franquistes que van ocupar Barcelona.
Començava una nova època, amb canvis fonamentals, tant de fons com de forma. Com anecdotari significatiu i dintre del nostre àmbit territorial, recordo que el nom de Sant Cugat es transformà en el de San Cucufate, el de Sant Quirze en el de San Quirico i la plaça de Catalunya de Barcelona va ser ba tejada durant un temps amb el nom de Plaza del Ejército Español.
La tragèdia també va incidir a Bellaterra; en els primers dies de la revolució va ser assassinat el senyor Bartomeu, fundador de l’Hostal de Sant Pancràs i un dels primers puntals de Bellaterra i acabada la guerra va ser arrestat i després afusellat el senyor Plaza, cap de l’Estació de Bellaterra, de la companyia de Ferrocarrils de Catalunya.
Durant els tres anys de la guerra civil Bellaterra va quedar neta d’estiuejants. Hi va romandre la familia Cots, si bé el Casimiro vivia amagat en algun indret de Barcelona. Al començament de la revolució va quedar sota l’autoritat del camarada Pérez i els seus nois, més tard s’hi establí una unitat de l’exèrcit popular formada per milícies procedents d’Estat Català, que ocupaven algunes torres, com la dels Grifé, havia la Plana Major o la nostra per una companyia d’ametralladores. Més tard la unitat va ser tramesa al front i les torres foren ocupades per families de refugiats principalment provinents del Nord.
Les torres aviat quedaren lliures de refugiats. L’autoritat militar ordenà el retorn de totes aquelles families al seu lloc d’origen i els hi va assenyalar dia i hora per prendre el tren cap el seu destí. Els procediments eren expeditius.
Va començar el retorn dels estiuejants, jo no vaig participar en aquell període de recobrament de les propietats perdudes perquè passava una temporada al balneari del carrer Entença. Segons notícies, les torres recuperades estaven en un relatiu bon estat, però hi havia un veritable garbuix en el mobiliari. Potser entre els refugiats hi havia un amical canvi de mobles. Les noves autoritats de Cerdanyola varen organitzar una exposició dels mobles desperdigats i de propietat desconeguda on els bellaterrencs i altres ciutadans de la comarca hi acudien per la seva identificació i recuperació. Es murmurava, aleshores, que la recuperació, en alguns cassos, havia estat bastant generosa, amb l’argument justificatiu que si el moble no era el mateix, n’havien per dut d’altres de semblants. Al Club Bellaterra no hi havia destrosses, però el mobiliari havia desaparegut i només hi quedava un sillonet de vímet. La pista de tennis continuava igual, segurament les gallines que l’havien ocupat durant aquells anys no tenien instints destructius i el xalet havia servit d’escola per als menuts de Bellaterra. També és possible que alguns mobles servissin per a la calefacció o la cuina, doncs la falta de carbó, petroli i electricitat va ser angoixant durant els últims temps.
Artur Vidal recollint el diploma que l’acredita-va com a cronista oficial de Bellaterra 📷 BELLATERRA 1930-2005/Ignasi Roda Fàbregas
Durant el mes d’agost i després de sortir del balneari vaig passar una quinzena a Bellaterra, amb la torre precàriament amoblada, per referme una mica dels entrebancs soferts. Entre els estiuejants del 1939 recordo la familia Roda Ventura, els Fàbregas, els Llorach, els Ábalo, els Tamburini i també alguns de nous: els Bardella i els Rovira. Crec que aquest any també es va establir a Bellaterra la familia Codina-Vila Puig.
El 1939 va començar el canvi de signe dels estiuejants de Bellaterra. Abans la majoria procedia de la ciutat de Barcelona, però després vingueren d’altres indrets, principalment de Sabadel i també va començar, encara que molt lentament, la transformació de Bellaterra en ciutat residencial.
L’estiu del 1939 fou un periode trist, deixant de banda l’eufòria per la recuperació de les propietats. En general l’economia pública i privada estava en plena bancarrota, trets de la minoria estraperlista que havia començat el seu esplendor per si no fos prou el dia 1 de setembre començava la segona guerra mundial. Va ser un estiu sense activitats col·lectives, el Club Bellaterra paralitzat totalment, això no vol dir que no es fessin alguns partits de tennis a la pista o xerrameques en uns bancs de fusta clavats a terra i que no havien de saparegut o es prengués alguna beguda a l’Hostal de Sant Pancràs, que la senyora Pepita havia restablert immediatament, els diumenges, sortint de missa, que encara se celebrava en un magatzem de darrera de l’Hostal.
ARTUR VIDAL I SOLÀ
(Jutja a Sabadell i Cronista oficial de Bellaterra)
P.ESPINOSA|També podríem encapçalar aquest modest article així: “El nostre deute amb els Buigas o ningú no és profeta a la seva terra”, a l’estil de les novel·les vuitcentistes: però deixem que cada lector el tituli al seu gust.
És possible que molts de Sardanyola sapiguem qui són “els Buïgas”, però no és menys cert que moltíssims més ho ignoren.
No hi ha en poques línies el que “ells” han fet, però sincopant aquest escrit només direm que el “primer Buïgas” que “va descobrir” Sardanyola va ser un il·lustre pròcer que, pel seu meritori fer a Sarrià, aquella vila d’ahir, el va honrar posant el seu cognom a un dels seus carrers, on avui compta Barcelona amb una de les seves millors clíniques.
El “segon Buïgas” té en el seu haver la projecció i construcció a Barcelona del monument a Colom, concurs que com a arquitecte va guanyar sent molt jove, entre 41 projectes nacionals i estrangers més. Després, fora i dins d’Espanya va construir molts altres edificis oficials i particulars, però concretant-nos a la nostra vila de Sardanyola direm que l’Excm. senyor duc de Castro-Enríquez, marquès de Sardañola, comte de Plasència, etc., li va encarregar que sobre les ruïnes del castell de Sant Marçal edifiqués el castell de Sardañola, que avui embelleix i així creiem serà per molts anys el nostre terme.
Aquell insigne arquitecte, l’excel·lentíssim senyor Cayetano Buigas i Monravá, va tenir diverses condecoracions, com la de Comanador de la Corona d’Itàlia, etc.
Passant al “tercer Buigas” (mort aquest any), el senyor Joaquín Buigas i Garriga, mereixeria un monument elevat amb els petits estalvis de les tres generacions de nens i adults de parla castellana que s’han solassat honestament amb les interessants, instructives i alegria històries, nocions i historietes de la seva inimitable revista “TBO”.
Joaquín Buigas ho “va inventar”, ho va redactar, ho va dibuixar, ho va editar, el va dirigir i el va administrar des del primer número fins al dia de la seva mort, i fins i tot després va deixar la pauta a seguir.
Sabíem “tots els de Sardanyola” que Joaquín va passar la seva infantesa a la nostra vila i tenia a Bellaterra una magnífica propietat, avui dels seus hereus?
Sabíem que “ell” ens va divertir amb el seu “TVO”?
Hem arribat ja al “quart Buigas”, amb tractament d’excel·lentíssim i il·lustríssim senyor, per estar en possessió de les condecoracions següents:
D’Espanya: Gran Creu de l’Ordre d’Isabel la Catòlica.
Medalla del Treball.de plata, 1a classe.
Orde del Mèrit Civil.
Medalla de plata de l´Exema. Diputació Provincial de Barcelona, amb caràcter extraordinari.
Medalla d’or, extraordinària, del Cercle de Belles Arts de Madrid.
Medalla d’or al Mèrit Tecnològic, de la Federació Politècnica Espanyola de Diplomats, integrada al Sr.
Bèlgica: Oficial Ordre de Leopoldo.
Txecoslovàquia: Ordre León Blanco.
República Dominicana: Ordre de Duarte, Sánchez i Mella.
Itàlia: Orde de la Corona.
Noruega: Ordre de Sant Olaf.
Portugal: Oficial de l’Ordre de Crist.
Aquestes distincions tan justament guanyades pel “nostre” Carlos Buïgas i Sans, enginyer, propietari del xalet número 58 de l’Avinguda del Generalíssim, a Sardanyola, tan savi com bona persona i amic de tots els seus conveïns, fill de Cayetano Buïgas i germà de Joaquín Buïgues; “el nostre Carlos”, que des de 1926 fins avui ha projectat més de 30 grans fonts lluminoses per tot el món, i innombrables altres fonts d’aigua llum (vegeu detall al llibre de José M. García Rodríguez, Ediciones Caribe, 1961 ), de qui constantment parlen els diaris, diaris i revistes, la ràdio i la TV: Carlos, que des de molt petit ha viscut i segueix vivint a Sardanyola, Sardanyola ni l’ha anomenat mai, ni se’n recorda, ni li ha organitzat un homenatge, ni li ha encarregat una fonteta lluminosa, ni ha posat el seu nom en carrer o plaça, ni li ha nomenat Fill Predilecte, ni ho ha proposat per a la Medalla d’or, de plata o de bronze, ni gairebé se’l coneix i “oficialment” les nostres digníssimes autoritats “ignoren” la seva presència física a la seva vila i “oficialment” també “desconeixen” el seu gran mèrit. Amb tots els respectes, ¿no seria ja hora que els sardanyolencs, amb les seves eficients autoritats al capdavant, ens n’adonéssim oficialment compte i per assabentats que tenim entre nosaltres un “valor mundial”? (P. Espinosa)
BELLATERRA.CAT 